Els nazis del senyor Iceta
«Va insultar la intel·ligència del contribuent dient que ell no havia dit el que havia dit. I, de fet, va insistir i ho va refermar altre cop!»
Xavier Roig | Actualitzat el 04/11/2014 a les 00:02h
A nivell macropolític podem dir que el retorn del senyor Iceta a la política activa constitueix un pas enrere. Si estem d’acord en que cal renovar els partits de soca-rel, arribarem a la conclusió que aquesta reincorporació va en el sentit oposat. Algú pot dir que “ja s’ho faran”, que el PSC és prou lliure d’escollir qui vulgui. Però com a ciutadans que pensem que per tal que la democràcia catalana funcioni com Déu mana cal regenerar tot l’espectre polític, no podem per menys que estar amoïnats. El retorn del senyor Iceta és un clar retrocés.
Així es posa de manifest l’observar i sentir maneres d’expressar-se que crèiem ja del passat. No només en les formes de parlar, que pretenen simular habilitat florentina quan, en realitat, es tracta de política de porró –cosa que causa un efecte certament ridícul-. També torna amb el senyor Iceta el progressisme demagog i l’insult a la intel·ligència.
Personalment, evito comparar amb lleugeresa determinades situacions amb el feixisme i el nazisme. No només pel fet que a casa hàgim conegut el problema de prop (el meu oncle, a més de dir-se Josep, també fou conegut durant cinc anys com el 47.791 de Mauthausen), sinó perquè sempre m’ha repugnat la manera com el progressisme populista i barat en fa un ús abusiu.
El senyor Iceta va cometre aquesta grolleria, fa uns dies. Sibil·linament, va deixar anar que les eleccions en les que Hitler va sortir elegit també foren plebiscitàries. El fet, ell mateix, ja és prou lamentable. Però, aleshores, va reblar el clau. Va posar en marxa una d’aquelles actituds que, com deia al principi, esperàvem que la política catalana anés oblidant i que, mira per on, el retorn del senyor Iceta fa que aquest desig estigui més lluny: perquè el senyor Iceta, en voler simular que es disculpava, va insultar la intel·ligència del contribuent dient que ell no havia dit el que havia dit. I, de fet, va insistir i ho va refermar altre cop!
Per posar un exemple que tots comprendran, és com si algú que, tot parlant dels homosexuals en general, i dins la mateixa conversa, afegís: “Per cert el lobbies d’homosexuals son sectaris!”. Algú, amb raó, podria acusar al que així parla de pretendre estigmatitzar tots els homosexuals, cosa certament menyspreable. I que, en veure que s’havia posat de peus a la galleda, en detectar tothom les males intencions que guardava aquesta expressió “casual”, l’interfecte digués que ell no ho va dir amb mala fe, sinó que se l’havia mal interpretat. I, aleshores, reincidís. Doncs bé, això que no seria acceptable, tampoc ho és quan es parla d’altres temes també tant sensibles.
A les dictadures s’hi arriba per moltes causes. Uns donen un cop d’estat –a voltes encobert d’eleccions, és cert-. Però altres destrueixen la democràcia després de pervertir el sistema de partits. Com ara finançant-los irregularment, dissimulant corruptes, fent demagògia, faltant als principis més bàsics i pensant que el contribuent, que és el que posa el rostit de taula, és completament imbècil. Oi que m’explico senyor Iceta?
Així es posa de manifest l’observar i sentir maneres d’expressar-se que crèiem ja del passat. No només en les formes de parlar, que pretenen simular habilitat florentina quan, en realitat, es tracta de política de porró –cosa que causa un efecte certament ridícul-. També torna amb el senyor Iceta el progressisme demagog i l’insult a la intel·ligència.
Personalment, evito comparar amb lleugeresa determinades situacions amb el feixisme i el nazisme. No només pel fet que a casa hàgim conegut el problema de prop (el meu oncle, a més de dir-se Josep, també fou conegut durant cinc anys com el 47.791 de Mauthausen), sinó perquè sempre m’ha repugnat la manera com el progressisme populista i barat en fa un ús abusiu.
El senyor Iceta va cometre aquesta grolleria, fa uns dies. Sibil·linament, va deixar anar que les eleccions en les que Hitler va sortir elegit també foren plebiscitàries. El fet, ell mateix, ja és prou lamentable. Però, aleshores, va reblar el clau. Va posar en marxa una d’aquelles actituds que, com deia al principi, esperàvem que la política catalana anés oblidant i que, mira per on, el retorn del senyor Iceta fa que aquest desig estigui més lluny: perquè el senyor Iceta, en voler simular que es disculpava, va insultar la intel·ligència del contribuent dient que ell no havia dit el que havia dit. I, de fet, va insistir i ho va refermar altre cop!
Per posar un exemple que tots comprendran, és com si algú que, tot parlant dels homosexuals en general, i dins la mateixa conversa, afegís: “Per cert el lobbies d’homosexuals son sectaris!”. Algú, amb raó, podria acusar al que així parla de pretendre estigmatitzar tots els homosexuals, cosa certament menyspreable. I que, en veure que s’havia posat de peus a la galleda, en detectar tothom les males intencions que guardava aquesta expressió “casual”, l’interfecte digués que ell no ho va dir amb mala fe, sinó que se l’havia mal interpretat. I, aleshores, reincidís. Doncs bé, això que no seria acceptable, tampoc ho és quan es parla d’altres temes també tant sensibles.
A les dictadures s’hi arriba per moltes causes. Uns donen un cop d’estat –a voltes encobert d’eleccions, és cert-. Però altres destrueixen la democràcia després de pervertir el sistema de partits. Com ara finançant-los irregularment, dissimulant corruptes, fent demagògia, faltant als principis més bàsics i pensant que el contribuent, que és el que posa el rostit de taula, és completament imbècil. Oi que m’explico senyor Iceta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada