Els murs cauen el 9
«Aquí hi ha un poble que ha dit "prou" i que ha decidit alçar-se amb dignitat, mentre Espanya continua desfigurant la realitat»
-Lluís Carod-Rovira
Fa 25 anys va caure el mur de Berlín, en un gest protagonitzat pel poble, i a partir d’aquell moment es va ensorrar el règim i el sistema imperant a l’altra banda, rere els maons i les llambordes. Ningú no ho havia previst i semblava impossible. Però va caure. Aquest 9 de novembre, també a la mateixa data, el poble ha fet caure un altre mur: el de la por. Malgrat la propaganda vomitiva, la manipulació informativa i la mentida permanent, el poble ha enderrocat el mur que pretenia espantar, neutralitzar i dissuadir els catalans d’acudir a les urnes. Malgrat jugar amb totes les ràdios, totes les cadenes de televisió i tota la premsa de quiosc a favor que Catalunya continuï depenent d’Espanya, l’espanyolisme (tant se val de dretes com d’esquerres perquè, a efectes pràctics, és el mateix) ha fracassat estrepitosament, s’ha estimbat penya-segat avall, ha naufragat contra les roques.
Poc abans de les 9h, en el meu lloc de votació, al centre de Tarragona, ja hi havia cues al carrer i tothom ha esclatat en un aplaudiment generalitzat quan s’hi han obert les portes. Molta gent matinera i, en aquella hora, més aviat gent de mitjana edat per amunt i gent gran, com si temessin que, més tard, la partida s’emboliqués i ja no poguessin participar-hi. Gent que et deia que tota la vida ho havia esperat i que ara no desaprofitaria l’oportunitat. Veïns de bon dia i bona nit, de qui mai no ho hauries dit, amb un somriure amplíssim i paperetes amb dos SÍ com dues cases de pagès. Emoció continguda o alliberada, ulls espurnejants, mossegada als llavis, lluïssor a la mirada, il·lusió a la cara, encaixades de mà, cops de complicitat a l’esquena, abraçades sense paraules, mirades que parlen... Avui sí que ha estat, de debò, la gran festa de la democràcia. I del poble. De la democràcia contra tot l’aparell jurídic, administratiu, mediàtic, constitucional d’un estat hostil i d’un partit al govern podrit de corrupció fins al moll de l’os. Un estat decadent, amb un govern mentider, barrut, manipulador, que gosa dir que “impedir la consulta és una victòria de la democràcia”. De la democràcia orgànica, potser sí. De la de debò, no. Que diu que avui els catalans han alçat un mur quan, en realitat, el que hem fet és ensorrar el seu, el que ens impedeix de ser catalans i ciutadans lliures del món. Per a murs, allò que se’n diu murs, ja n’hi ha prou amb el que ells tenen a Melilla.
Ha estat espectacular la mobilització dels catalans de l’exterior, majoritàriament joves, exponent de la nova emigració econòmica a què els ha forçat una crisi contra la qual tants pocs instruments tenim per combatre. Gent que està forjant el seu futur professional a milers de quilòmetres de distància, però amb el país al cor i al cap. Catalans que han fet milers de quilòmetres per a ser a Catalunya per a votar, o bé per a desplaçar-se a altres indrets on això era possible, gràcies a la xarxa de delegacions a l’exterior, tan criticada i ridiculitzada en el seu moment. Catalans de tots els orígens i totes les llengües, votant, com a voluntaris a les taules, fent cua civilitzadament, contra la pluja, el fred i la manipulació espanyola. Aquest diumenge hem ensorrat un mur i hem aparegut com el que som: un poble en marxa. Però, això d’avui, no ha estat un referèndum, ni una consulta, ni un procés participatiu, sinó un alçament. Aquí hi ha un poble que ha dit "prou" i que ha decidit alçar-se amb dignitat, mentre Espanya continua desfigurant la realitat i negant-se a veure el que de debò passa. Amb Espanya només hi ha una sola cosa a fer: anar-se’n. El poble ha estat a l’alçada de la història. Ara cal que hi estiguin també les institucions i els partits. Un poble en marxa no fa marxa enrere. Esperem que els seus representants tampoc. Perquè, com cantava l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. Per a quan unes eleccions per a escollir el Parlament constituent que ha de proclamar, solemnement, la independència de Catalunya?
Poc abans de les 9h, en el meu lloc de votació, al centre de Tarragona, ja hi havia cues al carrer i tothom ha esclatat en un aplaudiment generalitzat quan s’hi han obert les portes. Molta gent matinera i, en aquella hora, més aviat gent de mitjana edat per amunt i gent gran, com si temessin que, més tard, la partida s’emboliqués i ja no poguessin participar-hi. Gent que et deia que tota la vida ho havia esperat i que ara no desaprofitaria l’oportunitat. Veïns de bon dia i bona nit, de qui mai no ho hauries dit, amb un somriure amplíssim i paperetes amb dos SÍ com dues cases de pagès. Emoció continguda o alliberada, ulls espurnejants, mossegada als llavis, lluïssor a la mirada, il·lusió a la cara, encaixades de mà, cops de complicitat a l’esquena, abraçades sense paraules, mirades que parlen... Avui sí que ha estat, de debò, la gran festa de la democràcia. I del poble. De la democràcia contra tot l’aparell jurídic, administratiu, mediàtic, constitucional d’un estat hostil i d’un partit al govern podrit de corrupció fins al moll de l’os. Un estat decadent, amb un govern mentider, barrut, manipulador, que gosa dir que “impedir la consulta és una victòria de la democràcia”. De la democràcia orgànica, potser sí. De la de debò, no. Que diu que avui els catalans han alçat un mur quan, en realitat, el que hem fet és ensorrar el seu, el que ens impedeix de ser catalans i ciutadans lliures del món. Per a murs, allò que se’n diu murs, ja n’hi ha prou amb el que ells tenen a Melilla.
Ha estat espectacular la mobilització dels catalans de l’exterior, majoritàriament joves, exponent de la nova emigració econòmica a què els ha forçat una crisi contra la qual tants pocs instruments tenim per combatre. Gent que està forjant el seu futur professional a milers de quilòmetres de distància, però amb el país al cor i al cap. Catalans que han fet milers de quilòmetres per a ser a Catalunya per a votar, o bé per a desplaçar-se a altres indrets on això era possible, gràcies a la xarxa de delegacions a l’exterior, tan criticada i ridiculitzada en el seu moment. Catalans de tots els orígens i totes les llengües, votant, com a voluntaris a les taules, fent cua civilitzadament, contra la pluja, el fred i la manipulació espanyola. Aquest diumenge hem ensorrat un mur i hem aparegut com el que som: un poble en marxa. Però, això d’avui, no ha estat un referèndum, ni una consulta, ni un procés participatiu, sinó un alçament. Aquí hi ha un poble que ha dit "prou" i que ha decidit alçar-se amb dignitat, mentre Espanya continua desfigurant la realitat i negant-se a veure el que de debò passa. Amb Espanya només hi ha una sola cosa a fer: anar-se’n. El poble ha estat a l’alçada de la història. Ara cal que hi estiguin també les institucions i els partits. Un poble en marxa no fa marxa enrere. Esperem que els seus representants tampoc. Perquè, com cantava l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. Per a quan unes eleccions per a escollir el Parlament constituent que ha de proclamar, solemnement, la independència de Catalunya?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada