D'Artur Mas
«Està jugant unes cartes que jo mai no hauria dit que jugaria. Però les està jugant i cal donar-li marge»
Borràs Pla
Del president Artur Mas es poden dir, arribat aquest moment, un parell de coses bones: ha sabut escoltar la voluntat majoritària de Catalunya i ha estat resolt a l'hora de compatibilitzar-la amb la legalitat vigent sense provocar danys irreparables. Legítimament, el senyor Mas pot somriure als seus governats. Ara, però, li toca reflexionar sobre el paper atribuïble a un mandatari. Ho resumiré en cinc punts:
1. Decència. L'aigua que porta el riu mai no torna enrere. El benefici polític que deixa el 9-N és ja un èxit passat. Si, realment, el president de la Generalitat pretén traduir l'expressió sobirana en avanços concrets ha de ser decent. I convocar eleccions anticipades seria una mostra inequívoca de pulcritud. Quatre anys per davant, un president enfortit i ganes de lluitar és tot el que necessita Catalunya en l'actual escenari.
2. Generositat. El nombre de participants en el 9-N (2,3 milions) ha estat superior al total de vots sumats pels partits pro-consulta (2,1 milions) en les darreres eleccions. Un president intel·ligent ha de saber concloure que la ciutadania manifesta un objectiu molt superior al càlcul polític particular. Sobre el paper, CiU és el partit majoritari a Catalunya i és qui ha de donar exemple: llistes unitàries ja, amb perfils de consens.
3. Clarividència. Si, avalat per l'obstinació democràtica dels catalans, Mas obre una via de diàleg amb Madrid ha d'establir prèviament un camp de batalla sense límits, no sotmès a cap condicionant. El seu partit és catedràtic en pragmatisme i sentit comú. Valors, certament, apropiats per a escenaris polítics estandarditzats. La qüestió és que Catalunya, ara per ara, és qualsevol cosa abans que un escenari normalitzat. CiU ha d'abdicar d'ella mateixa i aventurar-se, amb claredat d'idees, en terrenys desconeguts. Si surts desmotivat a la brega, tornes amb la cua entre cames.
4. Tensió. A Catalunya no li interessa el conflicte, ni penalitzar la via democràtica. El senyor Mas ha de saber desdramatitzar qualsevol acció que es puga adoptar a partir d'ara. Però les accions han de continuar. L'opinió pública internacional és un camp poc treballat, i el 9-N una credencial perfecta. A Espanya no està tot perdut: que t'amputen un braç sempre és un trauma, però si el metge és capaç de convèncer-te que és la millor manera d'evitar un mal major ho acabes acceptant. La casta dominant es negarà eternament a la segregació del territori, però hi ha també una opinió pública massiva que cal influir. Si Catalunya marxa, l'Espanya resultant quedarà millor definida i serà més feliç.
5. Coratge. El temps de la contemporització s'ha esgotat. Cal endinsar-se en la irreverència i la confrontació subtil, i avançar decididament en la configuració de nous escenaris. Rebel·lar-se contra la prohibició del Tribunal Constitucional ha estat un bon punt de partida. La independència, si eixa és la voluntat majoritària, no s'assolirà amb xerrades a La Moncloa. No cal incórrer en insubmissions institucionals suïcides, però sí cal tensar la corda cada dia. Si hi ha un president que avantposa la seua salvaguarda personal o partidista a la salvaguarda de la democràcia i la voluntat popular no mereix ser president. En un moment com aquest, o valents o absents.
A mi fa tres anys que l'actitud del president Mas em té descol·locat. Està jugant unes cartes que jo mai no hauria dit que jugaria. Però les està jugant i cal donar-li marge. Quan jugues al truc i li retruques al basto, o tens l'espasa o estàs venut. Perquè si vas de “farol” el ridícul és antològic
1. Decència. L'aigua que porta el riu mai no torna enrere. El benefici polític que deixa el 9-N és ja un èxit passat. Si, realment, el president de la Generalitat pretén traduir l'expressió sobirana en avanços concrets ha de ser decent. I convocar eleccions anticipades seria una mostra inequívoca de pulcritud. Quatre anys per davant, un president enfortit i ganes de lluitar és tot el que necessita Catalunya en l'actual escenari.
2. Generositat. El nombre de participants en el 9-N (2,3 milions) ha estat superior al total de vots sumats pels partits pro-consulta (2,1 milions) en les darreres eleccions. Un president intel·ligent ha de saber concloure que la ciutadania manifesta un objectiu molt superior al càlcul polític particular. Sobre el paper, CiU és el partit majoritari a Catalunya i és qui ha de donar exemple: llistes unitàries ja, amb perfils de consens.
3. Clarividència. Si, avalat per l'obstinació democràtica dels catalans, Mas obre una via de diàleg amb Madrid ha d'establir prèviament un camp de batalla sense límits, no sotmès a cap condicionant. El seu partit és catedràtic en pragmatisme i sentit comú. Valors, certament, apropiats per a escenaris polítics estandarditzats. La qüestió és que Catalunya, ara per ara, és qualsevol cosa abans que un escenari normalitzat. CiU ha d'abdicar d'ella mateixa i aventurar-se, amb claredat d'idees, en terrenys desconeguts. Si surts desmotivat a la brega, tornes amb la cua entre cames.
4. Tensió. A Catalunya no li interessa el conflicte, ni penalitzar la via democràtica. El senyor Mas ha de saber desdramatitzar qualsevol acció que es puga adoptar a partir d'ara. Però les accions han de continuar. L'opinió pública internacional és un camp poc treballat, i el 9-N una credencial perfecta. A Espanya no està tot perdut: que t'amputen un braç sempre és un trauma, però si el metge és capaç de convèncer-te que és la millor manera d'evitar un mal major ho acabes acceptant. La casta dominant es negarà eternament a la segregació del territori, però hi ha també una opinió pública massiva que cal influir. Si Catalunya marxa, l'Espanya resultant quedarà millor definida i serà més feliç.
5. Coratge. El temps de la contemporització s'ha esgotat. Cal endinsar-se en la irreverència i la confrontació subtil, i avançar decididament en la configuració de nous escenaris. Rebel·lar-se contra la prohibició del Tribunal Constitucional ha estat un bon punt de partida. La independència, si eixa és la voluntat majoritària, no s'assolirà amb xerrades a La Moncloa. No cal incórrer en insubmissions institucionals suïcides, però sí cal tensar la corda cada dia. Si hi ha un president que avantposa la seua salvaguarda personal o partidista a la salvaguarda de la democràcia i la voluntat popular no mereix ser president. En un moment com aquest, o valents o absents.
A mi fa tres anys que l'actitud del president Mas em té descol·locat. Està jugant unes cartes que jo mai no hauria dit que jugaria. Però les està jugant i cal donar-li marge. Quan jugues al truc i li retruques al basto, o tens l'espasa o estàs venut. Perquè si vas de “farol” el ridícul és antològic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada