diumenge, 30 de novembre del 2014

Rajoy visita un hotel de cinc estrelles


Rajoy visita un hotel de cinc estrelles



Andreu Barnils


Entro a l'hotel Grand Marina de Barcelona poc abans de les deu del matí per la porta de premsa. En aquest hotel per rics és on Rajoy parla per primera vegada després del 9-N en territori català. Parlem d' ahir dissabte. L'establiment, de cinc estrelles, ofereix l'habitació més barata a 132 euros la nit. L'habitació més cara, a 323 euros, és la Grand Marina Suite amb Vistas. Així, amb a. Fa 65 metres quadrats. Tot fent temps esperant Rajoy em trobo amb Josep Ramon Bosch i Juan Arza, de Societat Civil, al costat d'Alberto Fernández Díaz, el regidor del PP a l'Ajuntament de Barcelona. Vestits de gris marengo. Una mica més enllà Esperanza Aguirre. L'ex-presidenta madrilenya comenta amb una altra dona: 'Es veu que jo tinc la culpa de tot. Ara, de les targetes black!' i intueixo el moreno de sol etern del president valencià Alberto Fabra al seu darrere. Mentre, per la porta principal de l'hotel, entren les estrelles del PP: presidents autonòmics, ministres, alcaldes. Just a fora la cera, flaixos de càmeres i xofers de fosc. A molts dels dirigents del PP els brillen els rellotges quan entren. A elles, les cadenetes. Un plugim cau fora el carrer.

Per la porta lateral entren els convidats a l'espectacle. Són els militants i càrrecs locals del PP català. I aquest és tot un altre món. Recordo gotes de pluja a la muntura d'algunes ulleres. En faig un vídeo amb Roger Cassany. Molts d'ells gent humil, alguns sembla que sense estudis, d'altres que sí, alguns regidors, d'altres que no, també en veig alguns, pocs, de benestants. Tots han vingut per escoltar al president d'Espanya des de molts racons del país. Lleida, Maresme, Barcelona. Els que em toquen dins la sala són una parella d'avis una mica antics. Ell, despentinat, es passeja amb un pin franquista a la solapa. L'únic que veig en tot el matí. Ella, amb una bandera constitucional espanyola que molesta als veïns de seient. Un dels moltíssims guardies de seguretat es mira l'escena. Una estructura d'ordre piramidal en un hotel de luxe. Els que entren per la porta lateral, vigileu-los. Això vam veure ahir. I la parella d'avis escoltant amatents i esperançats el discurs 'de la Alícia', també:

'Ens critiquen que només tenim solucions jurídiques. Doncs tenim solucions polítiques. Les tenim. La reforma de la constitució no és la solució. La solució és enfortir el pacte constitucional' Déu n'hi do el discurs que va fer ahir Sánchez Camacho. Sobretot per la part final. Cito textual: 'Des del Pp tenim les solucions. La primera, president, és que tu ets, a partir d'ara, l'interlocutor directe amb els set milions d'espanyols. En segon lloc: s'ha acabat la 'conllevancia', s'ha acabat el diàleg amb aquells que volen trencar Espanya. La unitat d'Espanya és innegociable. Per això et vull demanar més, president. En aquests moments crucials on vivim, més que mai, ets i has de ser el president de tots els catalans. Dels 4,5 milions que no van anar a votar. El president que supleixi la incapacitat, la incompetència del senyor Mas i del govern de Catalunya. En quart lloc s'ha d'enfortir l'estat a Catalunya. L'estat de les autonomies ha funcionat i ha estat el gran èxit, però l'han traïcionat els independentistes i els rupturistes. L'estat ha de tornar a Catalunya, i ha d'enfortir-se. Més presència del govern, però sobretot, més presència de la història d'èxit col·lectiva que és Espanya. Explicar-la millor, vendre-la millor, i fer-la molt més atractiva. President, acabo. No podem permetre la manipulació, mentida i tergiversació de les mentides de l'independentisme. Hem d'esforçar-nos més i millor en contrarestar (...) Els catalans que se senten espanyols, els que estan aquí, els que són gairebé cinc milions de catalans, se senten orfes i desemparats. Necessiten respostes, que expliquem millor el que fem, i empara davant la impunitat dels independentistes'.

Una senyora, al meu costat, molt amable, m'explicava que al poble del Penedès d'on és hi ha 1.600 habitants. 'I només cinc som del PP. Cada vegada em miren més estrany'.

La resposta de Rajoy a la imploració d'Alícia de visitar més Catalunya va ser dir-li que l'acompanyava en la soledat i després va comptar les vegades que ja ens havia visitat. Literal: 'Des de que sóc president del govern he estat, amb aquesta, setze vegades a Catalunya. Des que presideixo el PP, ja són 117 vegades. Avui hi ha la ministra de Foment. En el que portem de legislatura ella ha vingut 36 vegades. El ministre de turisme, 25. El d'economia, 23'. Un té la sensació que si mai arriba el dia Mariano Rajoy, als seus, els abandonarà sense gaire pena. Ni els coneix. Com sempre passa en estructures tan piramidals. I si es queixen gaire els recordarà les vegades que ja ha visitat Catalunya. Ahir, rodejat de cúpula, ni els va veure quan entraven, alguns diria que amarats de pluja, per la porta lateral de l'hotel de luxe que el 'presidente' va visitar.

dijous, 27 de novembre del 2014

El Moment Més Preciós en el Món

Manis, samarretes, lemes, paperetes... I una llista no?


Manis, samarretes, lemes, paperetes... I una llista no?

 
Al llarg dels últims anys, uns dos milions de persones han compartit tota mena de mobilitzacions, amb lemes conjunts i a través de les mateixes entitats socials. Aquests ciutadans s'han manifestat, reiteradament, a Barcelona i a l'Ebre, han comprat samarretes del mateix color i han marcat una resposta idèntica en les paperetes del passat 9-N. Es tracta de centenars de milers de ciutadans que estan convençuts que som en un moment clau de la història de Catalunya i que aquest vell país, després de tres segles, té una oportunitat única de retornar al món de les nacions lliures.

Per baix, per tant, ja existeix un gran partit del sí-sí, que empeny amb molta força. Tanta, que ha trastocat del tot el sistema tradicional de repartiment del poder que ve de la transició de finals dels anys setanta. La societat catalana ha pres consciència del propi dret a decidir el futur i tot indica que una majoria significativa no acceptarà res per sota d'una República Catalana democràtica, participativa i transparent. L'acord, per la base, és tan consistent que ja n'han pres nota tant els mitjans de comunicació internacionals com les pròpies cancelleries.

Dit això, no sé quina és la fórmula concreta per treure el màxim rendiment estratègic a aquest gran acord social. Però la proposta d'Artur Mas és un bon punt de partida. Certament, es pot objectar que CiU, globalment, és una força esquitxada pel sistema antic. Però el partit on van créixer políticament Ernest Maragall o Toni Comin també ho és, i ningú no nega la contribució d'alguns socialistes al procés d'emancipació d'aquest país. És la Història que ens demana obrir un capítol diferent.

Objectiu: suspendre l'autonomia


Objectiu: suspendre l'autonomia



Pere Cardús

Diuen que tan sols hi ha una manera d'impedir les eleccions que volem fer per decidir la independència de Catalunya: suspendre l'autonomia amb l'article 155 de la constitució espanyola. El president Mas va dir dimarts que això no era possible 'tret que algú es begués definitivament l'enteniment'. Sigui com sigui, per primera vegada en la història, Espanya i Catalunya tindríem un objectiu comú: suspendre l'autonomia. Nosaltres vam fer un primer pas el 9-N amb una desobediència política en massa sense precedents. Però allò tan sols va ser un primer pas. Ara, aquest objectiu col·lectiu ja té un pla. L'ha explicat el president Mas i ara és l'hora de sumar i millorar.

Tota l'atenció ha estat posada en la reacció d'ERC, d'ençà que s'ha conegut la proposta de Mas. I és lògic, per la centralitat d'aquest partit en la política catalana. Però ha estat tanta l'atenció posada en Junqueras que ens ha passat per alt que la gran víctima del moviment de Mas és Josep Antoni Duran i Lleida. Si ho mirem ben mirat, Mas acaba de liquidar Duran sense deixar proves. Mas proposa una llista per la independència. I què se'n fa, de Duran? L'estadant del Palace es passejava per teles i ràdios durant les hores prèvies a la conferència de dimarts per contraprogramar el president. I Mas es devia fer un tip de riure pensant com quedaria de descol·locat el soci quan sentís el discurs que tenia preparat. Duran ha quedat fora de joc i tan sols té dues opcions: demanar hora a ca n'Iceta o tancar-se a la suite i esperar si queda vacant cap ambaixada espanyola.

La proposta de Mas és força concreta i detallada. Era previsible en un moment com l'actual i després d'haver generat tanta expectació. Però hi ha encara un marge de maniobra que ha de servir per a incorporar les millores que puguin arribar principalment d'ERC i d'aquells que s'hi vulguin implicar. No hauria tingut sentit que Mas hagués presentat un 'tot o res' a Junqueras. La proposta és prou detallada i compromesa per a esvair dubtes i prou oberta per a incorporar idees i persones. Aquest marge de maniobra és la clau de l'èxit i ERC l'ha de saber aprofitar.

La primera reacció de Muriel Casals i Carme Forcadell ha estat molt favorable a la proposta de Mas. Ja han dit que costaria molt de dir-li que no. És lògic, perquè Mas ha sabut recollir el clam del carrer i transformar-lo en un pla realitzable. Mas és un model de líder que podria anomenar-se 'corretja de transmissió': és capaç de prendre el pols del carrer i passar-lo a les institucions a través de les urnes. El paper que facin l'ANC i Òmnium aquests dies serà determinant per aconseguir l'objectiu que tanta gent ha cridat al carrer: la independència. Caldrà escoltar amb atenció els pronunciaments de totes dues entitats.

La proposta de Mas pot haver descol·locat ERC, però també CDC. El president ha fet una cosa que no havíem vist mai: demanar als partits que s'apartessin per deixar passar la societat civil. Ho deia l'amic Melcior Comes: 'Tota la vida jugant a dames i ara ve un senyor i diu que jugarem a escacs de veritat.' La jugada és revolucionària i caldrà veure qui són els conservadors que s'hi oposaran i amb quins arguments. L'única cosa que demano és que els qui prenguin les decisions pensin més en els ciutadans que no en els militants.

Hi ha un parell de coses més que m'agradaria destacar de la proposta. Que tingui terminis clars. És una bona notícia i ajuda a fer viable l'aventura. Les mesures excepcionals s'han de prendre en ocasions excepcionals i en períodes delimitats. Ja veurem si arribem a esgotar els divuit mesos. Però ja sabem que no anirem més enllà. I també em sembla que ha passat massa desapercebut que hem fet un salt en la pregunta. Si el 9-N hi havia tres respostes possibles, ara ja no. Les eleccions respondran una pregunta: Voleu que Catalunya sigui un estat independent? Sí o no. Que el president deixés clara la pregunta del referèndum en forma d'eleccions i que aquesta pregunta no tingués un format confús o indefinit és una notícia molt bona.

Per acabar. Qui vagi a les llistes pot ser interessant per a atreure nous votants a la independència. Però no és el fet que més m'interessa. És important que hi hagi gent preparada i professionals de prestigi, que sàpiguen treballar en equip i que no els tremolin les cames. Però no s'haurà de votar el president Mas, ni Oriol Junqueras, ni Carme Forcadell, ni Raül Romeva, ni Lluís Llach, ni Sergi López, ni Miquel Calçada. Si es fa aquesta llista serà per votar independència. Aquesta llista serà la veritable suspensió de l'autonomia.

dimarts, 25 de novembre del 2014

Balances fiscals


Balances fiscals






Del desembarcament del PP a Barcelona esperàvem saber coses: quin era el famós pla de Rajoy per a Catalunya? (Sincerament penso que no existeix i que encara l'està pensant). I ens hem quedat sabent menys coses: ara no es publicaran les balances fiscals. Quan li pregunten al ministre per quina raó no les publicarà diu que els sobiranistes en fan un mal ús.
La portada de La Razón del passat dissabte, 25 ho aplaudeix amb el titular : Fin del "España nos roba".
La lògica del diari és fal·laciosa:un problema amagat és un problema acabat?.
Amagar els problemes sota l'estora no és resoldre'ls. S'espera d'un govern, en democràcia, la màxima transperència. És evident que quan parlem de xifres hi poden haver moltes interpretacions i es poden presentar de moltes maneres. S'espera d'un polític que presenti les dades, que les comenti, que les argumenti i que convenci als ciutadans de la bondat de la seva gestió. Amagar informació a l'oposició i als ciutadans és el recurs més fàcil dels polítics insegurs i de poca volada. Restringir la informació és negar als representants del poble que no són al govern la possibilitat de fer bé la seva tasca d'oposició.
El paternalisme de l'expressió "els sobiranistes en fa un mal ús" és inacceptable. Tothom és responsable de l'ús que fa de la informació. Si en fan un mal ús entra al debat, explica't i digues perquè n'estan fent un mal ús. Estalviar-se le debat és més fàcil però menys democràtic.
Espanya ens roba?. No m'agrada el subjecte d'aquesta frase. Els termes tan generals sempre porten problemes. Prefereixo dir: Els darrers governs espanyols tracten injustament Catalunya pel que fa al finançament i a les inversions.
Aquesta maniobra matusera del PP necessitaria una resposta audaç dels partits catalans.
Una resposta del tipus: Estimem als nostres veïns. Hi ha molta gent a Catalunya vinguda d'altres territoris. Els apreciem i ens hi sentim units. Sentim que ens ajuden i volem ajudar-los, també econòmicament. Però volem fer-ho nosaltres, voluntàriament. No cal que ens amageu els números i us quedeu el que us sembli. Si som independents establirem relacions de col·laboració i cooperació de bon grat.
Què tal aquesta resposta? No els posaria encara més en evidència davant del poble?
 

La millor manera de no entendre's


La millor manera de no entendre's







Avui ha comparegut al Senat el president del govern central per a contestar a les preguntes dels grups parlamentaris. A una pregunta del portaveu del grup català, Sr Cleries, sobre si el govern espanyol pensava fer alguna cosa sobre allò que ja tots anomanem procés català ha contestat, el Sr. Rajoy, que cinc coses.
Només em fixaré en quina ha deixat pel final. Ha dit que la cinquena seria escoltar (sempre he pensat que aquesta és la primera tasca d'un polític). I immediatament ha matissat que escoltaria totes les propostes que no afectessin a la sobirania dels espanyols o anessin contra l'ordenament legal. És a dir, només escoltaré fins on em convingui. Em ve a la memòria aquella expressió que es va posar de moda i deien tots els polítics (el mimetisme en el llenguatge és espectacular i no se n'escapa ningú) "les línies vermelles". Enlloc de dir : "fins aquí t'escolto" es posa a l'interlocutor contra la paret: "has travessat una línia vermella".
Al Senat es parla però es fa evident allò de què la millor manera de no entendre's és parlar.  Hi ha una perversió de les paraules (es buiden de sentit i s'embruten), hi ha la claca aplaudint a cada moment i donant ales a l'orador que en té més. Hi ha el "muchas gracias" i el cop de micròfon plegat per indicar a la claca que és el moment d'aplaudir. Si un alumne meu plegués un micro així li faria desplegar i tornar a plegar bé, com fem amb els qui tanquen la porta massa fort. Hi ha ironia, cinisme, efectisme, eslògans fàcils, exemples mal posats... tot menys empatia.
Semblen aficionats que van al futbol, no a veure futbol, sinó a veure guanyar al seu equip.
No queda espai per  al raonament, per a l'escolta atenta del rival polític, per a la creativitat...La ceguesa i la remor omplen la sala. Es contesta per obligació però amb cap afany d'utilitzar la pregunta i la resposta per avançar a territoris nous del pensament. L'objectiu no és el consens sinó marcar diferència i desqualificar qualsevol cosa que digui l'altre sense ni considerar-la.
Avui mateix la diputada Rosa Díez contestava a la proposta del PSC de portar el Senat a Barcelona dient que el Senat és una càmara obsoleta que cal tancar. Si aquest és el nivell del diàleg no només sobra el Senat.
El bombardeig de monòlegs, les paraules llançades com a pedres s'han apoderat de les càmeres on s'hauria de coure , des de la pluralitat, un únic bé comú per als ciutadans.
 

25 de novembre: "Em sembla que Cospedal no ho ha acabat d’entendre"


25 de novembre: "Em sembla que Cospedal no ho ha acabat d’entendre"




VICENÇ VILLATOROVICENÇ VILLATORO

Ha dit que els independentistes aspiren a crear una Espanya de dues velocitats, on hi hagi espanyols de primera i espanyols de segona. No va d’això, a hores d’ara. Els independentistes no pretenen ser espanyols de primera. Pretenen deixar de ser espanyols, políticament parlant. Probablement perquè creuen que fins ara han estat espanyols de segona. Potser si haguessin estat mai tractats com a espanyols de primera (o com a espanyols de categoria única) no tindrien tantes ganes i tanta pressa de deixar-ho de ser. El debat en què es mou Cospedal és antic. Com a mínim, del temps del general Prim. Allò que va dir al Congrés espanyol demà passat farà cent seixanta-tres anys: “ ¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado. Si no los queréis como españoles, levantad de ahí vuestros reales; dejadlos, que para nada os necesitan ”. Si Cospedal vol reobrir aquest debat, que respongui a les preguntes de Prim. Però l’independentisme ja no va per aquí. Em temo que Cospedal creu que l’independentisme és una estratègia de pressió per millorar el paper de Catalunya a Espanya. S’equivoca. És una decepció sobre el paper que Espanya vol i pot admetre per a Catalunya. Una altra pantalla.

Les tres grans victòries del 9-N


Les tres grans victòries del 9-N
"Mai no havíem fet un acte d’insubmissió nacional tan colossal com el de la consulta del 9-N"
Ara que ja han transcorregut uns quants dies després del 9-N, i que n’hem copsat els efectes, tant a Catalunya com a Espanya, és un bon moment per remarcar l’enorme importància de la seva celebració. De fet, l’èxit ha estat tan espectacular, tan esclatant, que gairebé sembla que assolir-lo hagi estat bufar i fer ampolles. Però no és cert. L’esforç requerit ha estat titànic, i les hores i l’energia invertides han estat tantes que és impossible comptabilitzar-les. Passa, però, que la realització ha estat tan perfecte, dintre dels marges que implicava tenir un Estat en contra, que hem aconseguit que semblés fàcil allò que semblava inconcebible. Just la mateixa impressió que causen alguns llibres o pel·lícules en llegir-los, que flueixen d’una manera tan esplèndida i natural que només els experts en detecten la complexitat subjacent.

Doncs bé, sense desmerèixer en absolut el paper del govern, dels partits específics i de les institucions de Catalunya, és de justícia lloar l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i els quaranta mil voluntaris, per la tasca immensa i generosa que van dur a terme en la materialització d’una consulta que quedarà per sempre en els llibres d’història per dues raons: per la seva magnitud i pel seu significat. La magnitud i el significat que han propiciat tres grans victòries. Probablement n’hi ha més, segur que sí, però sintetitzem-les en tres.

La primera victòria, és el formidable gol per l’escaire que Catalunya ha fet a l’Estat espanyol. Després d’amenaçar-nos fins i tot amb la “persecució de particulars i la celebració de milers i milers de judicis ràpids”, després de dir-nos que mai, mai, mai no votaríem, que mai, mai, mai no hi hauria col·legis, ni urnes, ni paperetes, perquè l’Estat mai, mai, mai no ho permetria, resulta que vam obrir els col·legis, vam posar les urnes, vam posar les paperetes i vam votar. Vam votar! A desgrat d’un Estat que criminalitza la llibertat d’expressió, vam votar.

La segona victòria, és la de la projecció internacional. En fer-se evident que Catalunya no faria cas dels intents d’intimidació del govern espanyol, els portaveus de l’espanyolisme a casa nostra, desesperats, van optar per intentar desacreditar la consulta titllant-la de “costellada”, “botifarrada” i “pallassada”. Tanmateix, la força del 9-N els va passar per damunt i els va ridiculitzar sense pietat. Les xifres parlen per si soles: vuit-cents periodistes dels cinc continents acreditats, gairebé el doble que Escòcia, dos-cents quaranta mitjans de comunicació i un centenar d’observadors internacionals que van certificar que la consulta havia estat “tot un èxit”. Algú creu que els principals mitjans de comunicació del món paguen viatges transoceànics als seus equips de professionals perquè informin sobre costellades, botifarrades o pallassades?

I la tercera victòria, és la insubmissió. Ara tot és massa recent per prendre consciència de la importància del que hem aconseguit. Els fets, a més, se succeeixen a un ritme vertiginós i són molts els fronts que requereixen la nostra atenció. Però mai no havíem fet un acte d’insubmissió nacional tan colossal com el de la consulta del 9-N, i la història s’encarregarà de certificar-ho. N’hi ha prou d’observar la ràbia, l’odi, els insults, els exabruptes i els comentaris catalanofòbics que ha generat la nostra acció per mesurar-ne la magnitud. Només un Estat arrogant, prepotent, absolutista i decadent pot sentir-se tan profundament humiliat pel gest més pacífic, més cívic i més democràtic que pot fer un poble per expressar la seva opinió: el gest de votar. Des del 9-N, l’Estat espanyol és un Estat amb l’orgull ferit perquè els seus esquemes obsolets no poden concebre que un poble que creien vençut i sotmès des de fa tres segles l’hagi ridiculitzat i posat en evidència davant de tot el món. L’esperpèntica inauguració a corre-cuita a Madrid, d’una estàtua dedicada a l’almirall Blas de Lezo, assassí de catalans el 1714, tractant-lo d’heroi, n’és una prova. És la burda i consternada reacció de l’amo nostàlgic d’un poder abatut que veu com s’esvaeix tota l’autoritat que tenia sobre el captiu.

Es diu que la consulta del 9-N no era vinculant, però no és veritat. Sí que n’ha estat, de vinculant. I tant! Ho ha estat per a Espanya, en grau superlatiu, i ho ha estat per a Catalunya, que per fi ha copsat la seva força i s’ha adonat que per segar les cadenes de ferro cal primer segar les cadenes mentals. Les cadenes mentals són les cadenes de la por. No hi ha cadena més poderosa que la por. Recordem-ho sempre. La llibertat comença el dia que perds la por.

Els jacobins abandonen Madrid


Els jacobins abandonen Madrid

 
Ideològicament, la posició de Madrid és insostenible. Negar les urnes als catalans amb la sola excusa de la Constitució de 1978 és una estratègia del tot insuficient per aconseguir no ja la simpatia, ni tan sols la comprensió de l'opinió pública internacional. Cada dia que l'estat espanyol es nega a entrar en el debat és una renúncia a afrontar el conflicte des de la democràcia i una afirmació autoritària i colonial. Espanya encara pensa, erròniament, que la solidaritat entre estats constituïts és suficient per mantenir els catalans dins la gàbia jurídica que es va pactar a finals del franquisme. Però aquesta manera despòtica d'actuar ha fet que, poc a poc, els arguments del sobiranisme català hagin estat valorats i analitzats, fins el punt que comença a percebre's un corrent de simpatia creixent i explícit.

Així ho ha entès la premsa anglosaxona, no gens habituada als cops de puny sobre la taula ministerial. Mitjans de prestigi internacional com Financial TimesThe Wall Street Journal o Bloomberg s'han mostrat obertament partidaris de la via escocesa per a Catalunya i, en algun cas, han relacionat l'agressivitat del govern de Madrid amb els casos de corrupció que l'assetgen i el deslegitimen. A d'altres països, com Itàlia, Alemanya i Portugal, el debat és encara molt intens, però amb símptomes creixents de simpatia cap a les posicions catalanes.

Però la sorpresa és que comença a haver-hi esquerdes importants en l'opinió pública francesa, que acostuma a solapar republicanisme amb centralisme. D'aquí la importància de l'informe de l'Institut de Relations Internationales et Stratégiques (IRIS), un centre d'estudis situat en l'òrbita de l'esquerra que defineix l'estratègia del govern de Madrid com una "herència del franquisme" i dóna per bons la major part dels arguments del sobiranisme català, com el dèficit fiscal o les agressions deliberades contra la llengua... No hi ha res guanyat, però quan fins i tot el club dels jacobins arrufa el nas és que algú s'ha quedat un capítol enrere de la Història.

diumenge, 23 de novembre del 2014

La fi de les impostures


La fi de les impostures



TONI SOLERTONI SOLER


MARCO. Una de les moltes virtuts del llibre que Javier Cercas ha dedicat a la vida i miracles d’Enric Marco, El impostor, és que ha posat davant del mirall tota una generació i tota una època. El mateix autor sol dir, potser de forma exagerada, que la impostura de Marco és extensible a tot un país i a un període històric concret, la transició democràtica; que Marco es va inventar un passat antifranquista al mateix moment que tot Espanya va intentar oblidar o fer oblidar la seva complicitat, activa o passiva, amb la consolidació de la dictadura. Potser és per això que El impostor és un autèntic bestseller : a més de la curiositat que tots sentim pel perfil psicològic de Marco, i de les qualitats literàries de Cercas, el que ens motiva com a lectors és la necessitat de desemmascarar tota una època, i també els valors i el sistema vigents, que en són deutors. Marco és l’exemple més extrem d’una impostura col·lectiva. Fa nou anys que es va saber que l’aleshores president de l’Amical de Mauthausen no havia posat mai els peus en un camp de concentració. Però és ara, en el moment que el sistema heretat de la Transició se’n va en orris, quan el llibre de Javier Cercas agafa volada i profunditat, quan esdevé tota una lliçó històrica.
REGENERACIÓ. L’ensorrament dels valors de la Transició es deu al fet que ja no ens resulta tolerable la supervivència d’unes elits polítiques, financeres, judicials i d’altra mena que s’han adaptat als nous temps i a les noves superestructures mantenint bona part dels seus privilegis. La por a la regressió o al conflicte ens va fer tolerants (o submisos, depèn de com es miri), però ara el nostre llistó d’exigència ètica i política s’ha enfilat de manera inversament proporcional al nostre nivell de vida i a les nostres incerteses. Això explica una part de l’auge independentista a Catalunya i la fulgurant ascensió de Podem al conjunt d’Espanya. No són fenòmens equiparables ni intercanviables; és més, sembla que a casa nostra aviat estaran obligats a conviure, i fins i tot a interrelacionar-se, perquè són espais líquids, mestissos, que en part comparteixen el neguit de la regeneració.
BANDERES. El sobiranisme català pot ignorar la irrupció de Podem, però les enquestes diuen que la gent de Pablo Iglesias jugarà un paper en el futur mapa polític català. Difícilment serà un paper protagonista -com en altres llocs d’Espanya- perquè aquí el catalanisme configura un espai electoral central, que vol canvis profunds però es malfia de la radicalitat i el populisme. Malgrat tot, les enquestes vaticinen una irrupció sonada de Podem al Parlament català. Els partits sobiranistes, sobretot els que es reclamen d’esquerres, farien bé d’emmurriar-s’hi menys i preocupar-se que la gent d’Iglesias no s’apoderi de dues de les banderes que el sobiranisme ha enarborat amb més èxit: la lluita contra la corrupció i la defensa de l’estat del benestar. Aquesta aposta per la regeneració és compatible amb els consensos necessaris i amb el desitjable sentit de país. Però s’ha d’exercir cada dia, en cada trinxera. Desdibuixar aquestes prioritats, seguir tolerant les impostures heretades de la Transició, en benefici d’un discurs unívoc, d’estelades i prou, seria un error immens.

Daltabaix


Daltabaix



 

El dimecres passat, 80 anglesos (i alguns altres comunitaris), tots residents a Catalunya o al Regne Unit, vam enviar una carta breu a David Cameron per preguntar-li com és que podia ser tan democràtic amb els escocesos i tan poc amb els catalans (l'endemà del 9-N, Cameron va elogiar l'actitud diguem-ne poc flexible del senyor Rajoy pel que feia a la consulta). Mentre esperem un aclariment d'aquest enigma de Westminster estant, caldria mencionar (atesos certs fets recents) que David Cameron i el seu partit van ser parodiats el 2010 en una versió, amb subtítols còmics, de l'escena famosa de la pel·lícula alemanya Der Untergang (en què un Hitler proconservador escridassa els seus subordinats perquè Cameron és un milionari inútil que ha anat a Eton i que, per tant, mai no pot obtenir el vot imprescindible de la classe obrera). Cameron no es va ofendre pas, perquè sabia de sobres que s'havien fet centenars de paròdies d'aquesta escena. N'hi ha, per exemple, que fan que Hitler s'enfada perquè no sap trobar Wally al seu mapa, o en què es queixa pel llançament prematur del nou disc de David Bowie o en què s'enrabia perquè li han informat que el Pare Noel no existeix. Però això no ha impedit que el PP –atrapat definitivament, pel que es veu, en un univers paral·lel al nostre– acabi d'acusar l'equip de Polònia de “fomentar l'odi i la discriminació” per haver fet una paròdia semblant (en què Rajoy es queixa del 9-N) emesa fa 15 dies. El PP no deu saber que només hi ha hagut un sol intent reeixit de censurar les versions còmiques de Der Untergang: el 2011, una querella de la seva productora, Constantin Films, va aconseguir que moltes fossin retirades de YouTube. Però poc després en va aparèixer una de nova, en què els subtítols van convertir Hitler en un executiu intolerant i histèric de Constantin Films. En cas que la denúncia del PP prosperi, no dubtem que els polonesos reaccionaran amb una contundència semblant.


dissabte, 22 de novembre del 2014

La «violència» de Jorge Fernández Díaz


La «violència» de Jorge Fernández Díaz

«En realitat ens volia dir això: “Hi ha risc que la frustració espanyolista degeneri en violència”»

 
Hi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència”, ha dit el ministre espanyol d’Interior, Jorge Fernández Díaz, des del diari ABC. Però n’hi ha prou de conèixer Catalunya per saber que aquesta frase només és versemblant si en canviem el subjecte. I si en canviem el subjecte, el principal responsable de la violència que hi pugui haver serà el ministre. Ell sap que la humiliació que ha rebut l’Estat espanyol amb el 9-N, davant de tot el planeta, ha estat tan forta que l’espanyolisme cada dia pressiona més perquè s’actuï amb contundència contra Catalunya i perquè “los catalanes sepan de una vez por todas quien manda aquí”. Ja ho deia el comte-duc d’Olivares al virrei català botifler Dalmau de Queralt comte de Santa Coloma: “¡Mano dura, virrey, mano dura!”. En realitat, ja fa força temps que les clavegueres de l’Estat malden per provocar la violència a Catalunya. L’admiració que ha despertat arreu del món el caràcter pacífic, cívic i escrupolosament democràtic del poble català en la reivindicació del dret a decidir el seu futur polític, els treu de polleguera.

Però Fernández Díaz diu un parell de coses més. Diu que “la societat catalana ha de tornar a l’enteniment” i diu també que el volem “considerar estranger dins de Catalunya” i que “no ho acceptarà”. És a dir, el mateix raonament que l’imperialista més despòtic, que considera que els irredempts han anat massa lluny en les seves ànsies de llibertat i s’han tornat bojos. “L’enteniment”, és clar, estaria en la submissió i en el reconeixement de la supremacia espanyola. La pregunta és: què pensa fer el senyor Fernández Díaz, per impedir la voluntat democràtica d’autodeterminar-se del poble català? Què significa aquest “no ho acceptaré”? No acceptarà la voluntat majoritària del poble català expressada a les urnes, si així es manifesta, i exigirà que s’imposi la voluntat de la minoria? I qui és aquesta minoria per declarar-se superior? Qui és Fernández Díaz, a banda d’un polític mancat de tota ètica, que té la barra de romandre en el seu càrrec després que el seu departament hagi formulat acusacions injurioses que s’han revelat absolutament falses contra polítics catalans, com el president Mas i l’alcalde Trias, amb la intenció de manipular les darreres eleccions, en el primer cas, i de desacreditar el procés català, en el segon, tot llançant excrements damunt de persones innocents. Se li entén tot, senyor Fernández Díaz. Se li entén el conscient i se li entén el subconscient. En realitat ens volia dir que els seus estan nerviosos, en realitat ens volia dir això: “Hi ha risc que la frustració espanyolista degeneri en violència”.

Espaterrant


Espaterrant

«Amb aquest fabulós precedent, ningú ja no pot dubtar que arribarem fins al final»

 
El voluntariat té una sòlida tradició a Catalunya: Podríem dir que forma part de les nostres senyes d’identitat. Es calcula que unes 670.000 persones fa accions d'aquesta mena. També tenim els castells, que són exemple d’esforç personal, treball en equip, compromís personal, tolerància i respecte a la diferència, solidaritat personal i col·lectiva, autoestima i confiança envers els companys, treball ben fet, lliure acceptació de la tasca assignada i autodisciplina. A més de tots aquests valors socials i cívics, els voluntaris del 9-N van demostrar molt de valor. Després de tantes amenaces i de dues suspensions de la consulta, la seva determinació va resultar cabdal.

La gran sorpresa del 9-N l’han protagonitzada els avis. Veient com bullien les xarxes socials, era fàcil deduir que la generació digital n’estava al cas i que la seva participació podia ser alta. Però la gent gran sempre és més prudent, i aquesta vegada havia de fer un sobreesforç, primer per informar-se d’on havia d’anar i com ho havia de fer, i després per desplaçar-se al punt de votació, ja que n’hi havia força menys que de costum. És impossible saber si van ser pocs o molts els que van anar a votar, però no costava gens veure avis amb els ulls vermells i l’emoció continguda, a punt de plorar, just després de dipositar el seu vot. És la generació que ha viscut el franquisme, que des de petits ha tingut en el pensament la imatge dels tancs. Ara, aquests avis, amb tantes vivències amagades dins seu, i després de tants anys mossegant-se la llengua, per fi han pogut fer un acte de rebel·lia.

Qui més qui menys anava amb la por al cos. Els més valents han estat, sens dubte, els voluntaris, i després els votants de primera hora. La valentia no significa no tenir por, sinó sobreposar-s’hi. Quan els voluntaris es van apuntar, i fins a l’hora d’obrir els centres, a les 9 del matí, ningú sabia com aniria el 9-N. Després de les primeres votacions, vist que no passava res, la gent hi va acudir en massa. Hi havia tantes ganes de votar, que al matí es van formar llargues cues. No es va deixar de votar durant tot el dia, però pel matí va ser espectacular. Donava gust fer cua. Reconfortava. Tots plegats ens fèiem costat mútuament, participant d’un gran desafiament col·lectiu.

Allò que molts deien que no es faria, que era impossible, ha acabat sent una realitat. Recordo ara fa gairebé un any, el mateix dia que els partits sobiranistes van acordar la data i la pregunta, Josep Cuní en el seu habitual programa de 8TV va preguntar als tertulians –que aquell dia eren una bona colla– si creien que la consulta se celebraria, i tots, l’un darrere l’altre, van contestar que no, fins i tot Francesc-Marc Álvaro. La majoria de comentaristes, fins gairebé al mateix dia, no van considerar que la consulta s’acabés fent. A pesar de tot això, i malgrat les impugnacions i suspensions, el joc brut, les denúncies i querelles, els atacs a mòbils i centraletes telefòniques, el ciberatac massiu, i tot tipus d’amenaces i intimidacions, l’èxit de la consulta ha estat espaterrant. Tenim un país molt ferm, i el 9-N ens ha omplert d’orgull de ser catalans.

Amb aquest fabulós precedent, ningú ja no pot dubtar que arribarem fins al final. És igual la fórmula que defensi cada partit de cara a les properes eleccions: llista conjunta, llistes separades, programa únic, punt programàtic, marca electoral compartida. Tant li fa. Entre tots trobarem la manera, com hem fet amb la consulta. Ara ja sabem que ens en sortirem. Ara sí.

El nostre dret a fer un brindis al sol


El nostre dret a fer un brindis al sol
"Dóna la sensació que per Podemos totes les utopies són realitzables menys la catalana, que s’ha de fer per la via legal"
Aquesta ha estat la Setmana Gran de Podemos. Va començar el cap de setmana passat amb l’elecció del deu líder i va culminar ahir amb una enquesta a ‘El Periódico’ que els situa com a tercera força al Parlament. I en aquests últims dies l'organització de Pablo Iglesias ha hagut d’afrontar la qüestió que, per més que vulguin, cap formació amb ànsies de governar Espanya pot evitar: Catalunya. Encara no ha concedit cap entrevista a cap mitjà de comunicació català però ha parlat del procés des de diversos mitjans com La Sexta, el Mundo o la Cadena Ser.

Dissabte passat, quan va ser escollit secretari general del partit, Iglesias va fer un discurs en què va assegurar que està a favor del dret a decidir. Ara bé, a diferència de fa uns mesos, quan aquest dret a decidir era incondicional, el cap de setmana passat ja el va reduir: “entre tots hem de parlar de tot”. Aquest “entre tots” vol dir evidenment que el dret a decidir de Catalunya ja no és una qüestió exclusiva dels catalans sinó, tal com defensa el PSOE i el PP, compet a tots els espanyols. En aquest sentit, el ja enyorat i federalista pur Cayo Lara ho tenia molt més clar: el dret a decdir de Catalunya és cosa només de Catalunya. Per vestir aquest “entre tots” però per no oblidar-se que és una formació transgressora, Podemos planteja una reforma constitucional, “per trencar el candau del 1978”. És a dir, igual que Pedro Sánchez, Podemos considera que la manera de resoldre el cas català passa per aturar-lo en sec perquè abans tots els espanyols decideixin si canvien o no la Constitució.

La cosa no acaba aquí. Pablo Iglesias no contempla que Catalunya pugui fer una DUI: “Catalunya no té competències per fer-ho; els processos han de respondre a la legalitat i la democràcia”. Sobta que el líder d’un partit trencador s’oposi amb aquesta fermesa a aquesta possibilitat però encara sobta més que aquest plantejament vingui d’un politòleg que, com bé sap, les declaracions unilaterals d’independència no es preveuen, sinó que s’executen. Podemos va nèixer del moviment del 15-M, un col·lectiu que es va manifestar durant deu dies seguits a les places de les ciutats. En aquests deu dies hi havia una jornada de reflexió d’unes eleccions municipals, un dia en què la llei sí que diu explícitament que està prohibit manifestar-se. L’embrió de Podemos, amb Pablo Iglesias al capdavant, va considerar just i necessari saltar-se la llei per fer-se sentir. No ho jutjo (només faltaria!) simplement pregunto: perquè saltar-se la llei és més estèticament acceptat en segons quins casos? Perquè ell pot dir “el cielo no se toma por consenso sinó por asalto” i Catalunya ha d’obeir el sistema?

Això em porta ja a les paraules que han motivat el títol d’aquest article. En el seu discurs, Pablo Iglesias es va situar en aquesta desitjada, competida i fins ara socialista tercera via. Va dir que per solucionar la cosa, calia estar entre “l’immobilisme de Rajoy” i “el brindis al sol esquerroconvergent”. Torna a sobtar. En aquest cas el to perdona-utopies que es desprèn de la frase. Perquè el somni d’una Catalunya independent és un brindis al sol i no ho són la majoria de propostes que defensa Podemos de manera legítima i respectable? No és un brindis al sol prometre una jubilació als 60 anys? No és un brindis al sol prometre un sou mínim universal? I és clar que ho és, però és tan respectable com qualsevol altre objectiu polític per irrealizable que sembli. I d’això ell en sap un munt. Dóna la sensació que per un sector de la progressia, Podemos inclòs, tots els ideals utópics són realitzables a excepció del català, que és il·legal i per tant només es pot fer d’acord amb la llei i, de retruc, amb el concurs de tota Espanya.

I una altra cosa: el brindis al sol no és esquerro-convergent. O no és només esquerro-convergent, que ja és molta gent per cert. Pensava que la sàvia nova hauria entès que les ànsies de fundar un nou estat no es deu a una bogeria de Mas. L’únic que ha fet Iglesias és estendre una mica aquesta creença en el partit de Mas i en el que fins ara li ha donat suport. I ja està. Com si no existís la CUP. Com si tots els que van anar a votar el 9N fossin militants adoctrinats o d’Esquerra o de Convergència. Li ho podia haver preguntat a Ada Colau, que estava asseguda entre el públic i que va votar Sí-Sí. O a Joan Herrera també present a Madrid, votant del 9N i a favor d’un nou estat federat amb Espanya. Dubto que cap d’ells votin a ERC o a CDC i en canvi van participar en aquest brindis al sol.

Aquest article no pretén expressar cap animadversió cap a Podemos sinó simplement desconfiança. I fins i tot la culpa d’aquesta desconfiança no la té Podemos en exclusiva: la té Espanya i l’hem de buscar aquí, a casa nostra. M’explico: Durant 100 anys, el catalanisme polític ha intentat explicar-se a la resta de l’Estat i trobar l’anomenat encaix de Catalunya a Espanya. I sempre s’ha pensat que a l’altra banda hi havia algú amb la mà estesa per fer-nos cas. I quan, ocasionalment, Espanya ha fet veure que ens escoltava i li feia cas a Maragall (Joan, el poeta), a Catalunya sempre hi ha hagut una majoria que, de bona fe, s’ho ha cregut. Cada generació ha tingut l'oportunitat de creure-hi: des de la Mancomunitat fins a Zapatero. A l’intent d’inserir la república catalana dins de l’espanyola s’hi va respondre amb una guerra civil que va esclafar tota institució catalana. L’esperit constructiu de la Transició va ser recompensat amb el cafè per a tothom. A la voluntat d’autogovern expressada a l’Estatut hi van reaccionar amb l’aplaudit ribot de Guerra i un sistema de finançament asfixiant. Convergència, Unió, Esquerra, el PSC, Iniciativa, Macià, Companys, Tarradellas, Pujol, Maragall, Montilla, Carod, Mas, Roca... tots, tots han intentat resoldre l’encaix català a la seva manera i sempre han rebut a canvi o un alçament o un afusellament o un silenci o un menysteniment o un engany o una traïció pel govern espanyol de torn.

I per primera vegada (aquesta és la gran novetat històrica!) la majoria sorollosa de Catalunya ha decidit ja no creure’s res que vingui de Madrid per ben intencionat que sigui. Potser és una injustícia cap a la bona fe de Podemos, no ho nego, però a aquest nou moviment li ha tocat la ruleta histórico-generacional de la paciència esgotada, han arribat al pont de diàleg quan estava reduït a runes. I per tot això, tot aquest recel, perquè ara ja els únics vots creibles són els de les urnes i no els de confiança. De moment tot són bones paraules, però de fets res. Bé, sí: la web de Podemos (podemos.info) està exclusivament en castellà. Res a dir, però aleshores que no es vengui comprensió cap a la plurinacionalitat i plurilingüisme si una cosa tan simple no es té en compte, perquè –que jo sàpiga- Podemos pretén governar a tot l’Estat, Galícia inclosa. Tampoc he sentit fins al moment cap condemna explícita sobre la querella que ha rebut el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. I no estic jutjant, insisteixo, només constato.

És una realitat que la formació s’està posant de perfil en la qüestió catalana i és per això que una part de la societat catalana, entre la que m’hi incloc, veu amb desconfiança les conseqüències casolanes de la seva irrupció. Podemos sommia amb un nou país en un nou sistema. Ni més ni menys que el que volen la majoria dels catalans i per cert de bastant abans que la creació (gener del 2014) del partit. I és que superar la realitat per canviar-la no és monopoli de ningú. I quan aquest sentiment és ampli, el mínim que mereix és respecte i no ser etiquetat com a brindis al sol. I si no, que miri en bucle l’abraçada entre Artur Mas i David Fernández fins que es convenci que això és alguna cosa més. No sé quin fet podria portar a Pablo Iglesias a abraçar-se amb, posem pel cas, Mariano Rajoy. Potser ara mateix a Espanya no n’hi ha cap de motiu i potser per això hi ha molta gent que en vol marxar amb o sense el permís de la Moncloa. Amb o sense el permís de la fiscalia. Amb o sense el permís de ningú, tampoc de Podemos.

Autoinculpació?



Autoinculpació?



Quico Sallés



La querella de la Fiscalia General de l'Estat contra el president de la Generalitat, Artur Mas, la vicepresidenta, Joana Ortega, i la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, per haver organitzat el 9-N ha fet reaccionar el pòsit franciscà del catalanisme en forma d'autoinculpació.

Autoinculpar-se és meritori, heroic i lloable. Res a dir. Però, ja que hi som posats, per què no continua la revolta i no es reconeix la legitimitat del sistema judicial espanyol? Cal fer cas a una justícia amb arteriosclerosi franquista i amarada de tics colonialistes? De fet, no seria cap novetat. La PAH ens ha ensenyat com humiliar un sistema judicial pensat per a la protecció dels vencedors.

Tenim un parlament que s'ha declarat sobirà. S'ha celebrat una consulta malgrat la doble prohibició de l'Estat. I ara, caldrà aguantar com una mena de bòer espanyolista protegida amb la toga fiscal es permet el luxe de criminalitzar els nostres conciutadans, fins i tot els que van votar no, i fer la gracieta que sap dir “bon dia i bona tarda!”?.

Eduardo Torres Dulce, Ana Magaldi i la gran majoria de togats d'aquest país són hereus del mateix sistema que represaliava durant el franquisme i executava presidents -que encara és hora que demani perdó- i que avui dia permet sense cap rubor que els torturadors passin els dilluns al sol sense que ni tan sols hagin donat cap explicació ni disculpa.

Autoinculpar-se? De què, moreno? Si es vol ser independent ja només falta no reconèixer l'aparell que monopolitza la força de l'Estat. De motius no en falten. D'exemples, tampoc.

La senyora Maria, el petroli, la metròpoli i el fiscal


La senyora Maria, el petroli, la metròpoli i el fiscal
"Uns dies abans havia escoltat uns herois moderns esforçant-se a mastegar un espanyol rústic en una celebració a Cervera per imposició d’una multinacional espanyola del ram del petroli"
La senyora Maria, després de molts anys, dilluns va tornar a sentir com algú parlava de la guerra de Cuba i del que s’hi havia perdut. Ben bé com quan el seu avi feia un mig somriure mentre explicava l’origen de l’estelada i dibuixava una bandera cubana per poder-la comparar.

Va ser el mateix dia i el mateix individu que parlava de la necessitat d’enfortir una metròpoli (sic!) dèbil a força de sabre. I aquí també va recordar l’avi, però aquesta vegada sense el migsomriure.

Uns dies abans havia escoltat uns herois moderns esforçant-se a mastegar un espanyol rústic en una celebració a Cervera per imposició d’una multinacional espanyola del ram del petroli. I sí, aquí també va aparèixer el record de l’avi esforçat dirigint-se en espanyol a un senyor uniformat, amb aquell punt entre la vergonya i l’autoodi. Sense riure gens.

Per caprici dels déus, la festa de Cervera va coincidir amb l’inici d’unes feines de prospecció de la mateixa petroliera brutalment protegida per l’armada espanyola que, sense angúnia, feia servir la violència com a forma de respondre a les protestes pacífiques de la societat civil organitzada. I altra vegada el record de l’avi amb un diari gris a les mans comentant fotos grises plenes de grisos atonyinant manifestants.

La mateixa setmana que a la senyora Maria li ha tocat escoltar un president canari queixant-se, impotent, del tracte colonial que rebia de la metròpoli en relació a aquestes prospeccions petrolieres. I és clar, torna la imatge de l’avi, la metròpoli, Cuba i potser Filipines.

I encara no havia arribat dijous quan un fiscal volgudament obedient i demofòbic va aparèixer a la pantalla del menjador de la senyora Maria per anunciar una querella contra el president de Catalunya per delictes de desobediència, malversació, prevaricació i usurpació. El record de l’avi, però, ja havia fugit per cames.

Deu ser per això que la senyora Maria em va trucar divendres per preguntar-me la data. I jo que li dic “21 de novembre, Maria”, i ella que em respon “I l’any?”, “L’any? 2014, dona.”

No em va dir ni adéu però em va semblar escoltar un “Sort que marxem aviat” seguit d’alguna cosa que començava per vagin continuava per prendre i acabava amb cul.

La querella contra Mas cohesiona el pol sobiranista i es gira contra el PP


La querella contra Mas cohesiona el pol sobiranista i es gira contra el PP

L’executiu espanyol intenta minimitzar els efectes de la inèdita acció judicial



“La impugnació del nou #9N per part del PP és l’acte de miopia política més gran des del recurs contra l’Estatut. És un error majúscul”. El diputat del PSC al Congrés Francesc Vallès va piular aquest clarivident missatge el 31 d’octubre intuint que el recurs al TC es podria convertir en un bumerang de conseqüències molt inquietants per a algú partidari de la unitat d’Espanya com ell. El temps li ha donat la raó. La presentació al TSJC de la querella contra el president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau pel 9-N va desfermar ahir una onada de solidaritat que va traspassar els límits del sobiranisme, que ja la donava per descomptada i fins i tot l’esperava. Els més preocupats, sens dubte, eren els que se situen en el no man’s land que encara hi ha entre l’unionisme i l’independentisme. Un bon exemple era aquest tuit de la diputada del PSC Rocío Martínez-Sampere: “Cada dia més impossible l’equidistància. Suport al president i a les conselleres”.
Un altre representant d’aquest sector, Josep Antoni Duran i Lleida, reconeixia que la querella “fa més difícil encara el diàleg”, tot i que exhortava a intentar-ho “per penúltima vegada” i reclamava “ finezza ”. La resposta de Duran va ser molt tèbia si tenim en compte la gravetat del fet d’ahir: la Fiscalia General de l’Estat es querella contra un membre del comitè de govern d’Unió Democràtica. En condicions normals això hauria d’haver sigut casus belli amb qualsevol govern espanyol. Duran, en canvi, ni tan sols es va autoinculpar.
El dirigent democristià se situava així en una estratègia similar a la del govern espanyol, que ahir intentava treure ferro a un fet inèdit en la història catalana recent (al cap i a la fi la querella contra Pujol per Banca Catalana era per fets anteriors a la seva arribada a la presidència). La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, va voler deixar clar que el diàleg institucional continuarà malgrat la querella. És evident, però, que l’executiu espanyol ja no vol fer tractes amb Mas i a partir d’ara buscarà la manera de comunicar-se directament amb els catalans ignorant el Govern i els representants polítics catalans. “Nosaltres també som govern de Catalunya”, va dir abans de confessar que el seu objectiu és traslladar els seus missatges “sense intermediaris”. L’estratègia és clara: a partir d’ara el PP obviarà la Generalitat en tot el que pugui i evitarà qualsevol foto amb el querellat Mas. El ministre català de Rajoy, Jorge Fernández Díaz, no podia ocultar ahir la seva satisfacció al costat de la vicepresidenta.
Les contradiccions del PP
El PP és conscient que la querella alimenta la pulsió independentista de molts catalans, però també necessitava taponar la via que se li havia obert per la dreta arran de la celebració (i l’èxit no reconegut) del 9-N. És en aquest difícil equilibri que es mou el PP, que s’ha trobat en la típica situació trampa en què és impossible no sortir-hi perdent per alguna banda. Cedir a les pressions del sector dur del partit li ha fet perdre el suport del PSOE i també pot tenir costos en l’àmbit internacional, on les principals capçaleres reclamen diàleg i rebutgen la via repressiva amb Catalunya.
La frase que resumeix més bé aquest dilema la va pronunciar el diputat del PP Santi Rodríguez, quan va voler circumscriure l’acció de la fiscalia en la “normalitat democràtica”, quan és evident que una querella criminal contra un president, de “normal”, no en té res.
De fet, a partir d’ara s’obre una etapa d’excepció en la política catalana en què el sobiranisme (uns amb més entusiasme que d’altres) es disposa a aprofitar la querella per ampliar la base social independentista. “El procés continua. No volem ser en un estat que es querella per facilitar la llibertat d’expressió”, va declarar a l’ACN el conseller de la Presidència, Francesc Homs. El portaveu de CiU al Parlament, Jordi Turull, va denunciar una “persecució política” que tindrà “efectes contraris”.
A qui beneficia la querella?
Tot i ser conscients que la querella reforça encara més el protagonisme d’Artur Mas, la resta de partits pro consulta es van sumar a la censura. El diputat d’ERC Oriol Amorós va concloure que l’estat espanyol “deixa de ser el nostre estat i passa a ser un estat que ens va en contra”. ICV-EUiA va criticar que es “judicialitzi la política” mentre que la CUP va veure en la querella una mostra de la “debilitat de l’Estat”.
Però, com dèiem, hi havia més inquietud en el camp socialista, que ahir comptava amb la presència del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, per marcar distàncies amb el PP. “No és moment de querelles, sinó de diàleg i acord”, es va limitar a dir. Més explícit va ser el portaveu parlamentari, Maurici Lucena, que es va mostrar “trist i decebut” per la querella, però va reconèixer que el que més li molestava era que acabaria beneficiant electoralment un Mas “que porta dies de celebració”.
Els càlculs de CiU
Precisament, a CiU l’èxit del 9-N combinat amb l’efecte de la querella ha fet canviar algunes percepcions respecte al futur immediat. Mas, consideren, n’ha sortit reforçat com a líder del procés sobiranista, torna a tenir la paella pel mànec i opcions reals de tornar a guanyar unes eleccions en solitari (tal com pronosticava l’enquesta d’ahir d’ El Periódico). La massiva campanya d’autoinculpacions a la xarxa i les mostres de solidaritat amb el Govern són la mostra que la iniciativa legal ha tingut ja un efecte rebot per al govern espanyol. Ara, però, cal veure com s’aprofita aquest impuls per encarar la fase final del camí cap a l’estat propi. Aquest cap de setmana Mas està tancat preparant el seu discurs de dimarts amb més trumfos que mai a la butxaca.

Insurrección!


Insurrección!
"Aquests catalanes han après que aquí mai hem sigut Espanya: hem sigut d'Espanya, que és molt diferent"
Diumenge 9 de novembre. 07.30 del matí. Camí de Cornellà de Llobregat, on vaig fer de voluntari, em va venir al cap aquella guitarreta d'en Quimi Portet, fill de Vic, i la veu de Manolo García, del Poblenou. "El resum de la Catalunya d'avui", penso.

Aquell diumenge vaig passar-lo introduint dades a l'ordinador i mirant carnets. "Qué pone en tu DNI?" Doncs pone que havien nascut a Múrcia, a Trujillo, a Zamora, a tots els pobles que vulgueu d'Extremadura i Andalusia. Molts castellanoparlants. Fills d'inmigrants. Gent que va venir aquí fa anys i panys a buscar-se la vida, perquè l'Espanya antes roja que rota no hi era quan la necessitaven.

¿Dónde estabas entonces cuando tanto te necesité?
Nadie es mejor que nadie pero tú creíste vencer.
Si lloré ante tu puerta de nada sirvió.
Barras de bar, vertederos de amor.
Os enseñé mi trocito peor.

Aquell diumenge Espanya tampoc hi era. Ells sí, desobeïnt a l'Espanya que els va desdenyar, la del somriure de conill davant d'un polaco. Aquests catalanes han après que aquí mai hem sigut Espanya: hem sigut d'Espanya, que és molt diferent. Tret de quan ha calgut bombardejar-nos, escarnir-nos o munyir-nos, Espanya no ha aparegut mai. Per això hem hagut de plorar, demanar, fer un país a base de molles; i així aquesta Catalunya agenollada ha sobreviscut. Com ha pogut. I poca broma: Déu n'hi do si ha pogut.

Retales de mi vida, fotos a contraluz.
Me siento hoy como un halcón herido por las flechas de la incertidumbre.
Me quiero defender. Dame mi alma y déjame en paz.
Quiero intentar no volver a caer. 


Aquell diumenge em van passar pel davant retalls de vida. Gent que segurament mai més veuré, però que ben segur mai oblidaré. Gent que no sap què passarà, però que posant el sobre a l'urna van certificar que volen defensar-se. Que tenen dret a fer un país nou i desconnectar del vell. Perquè és el seu, el que ells han ajudat a aixecar quan van arribar aquí amb una mà al davant i una altra al darrera, que avui són els nostres avis, àvies, pares, mares.

Jo no em feia a la idea de què suposa per algú de Cornellà de tota la vida viure aquella jornada. El Josep, el Jordi, la Roser, la Júlia, l'Àldric, la Dolors, en Carles, el Josep Lluís… tots els voluntaris. Es parla poc dels qui ja hi eren, dels que s'han partit la cara per ajudar aquesta gent a entendre i estimar Catalunya. Si tens un minut, passa pel blog del Francesc Abad i llegeix això. Una bona història entre mil. Com les que vaig veure passar a trossets davant la mesa 1120F de l'IES Joan Miró de Cornellà.

Pequeñas tretas para continuar en la brecha.
Me siento hoy como un halcón llamado a las filas de la insurrección.


Tots ells sabien que el 9N només era el primer pas. Una treta, si vols. Però ep, allà estaven tots, amb el sobre a la mà. Del primer a l'últim de la fila. Tots insurrectes.

La cuenta del PP en un banco suizo trae sorpresas


La cuenta del PP en un banco suizo trae sorpresas






Josep Manuel Novoa Novoa | Ataque al poder | 14/11/2014
corrupto201210027997_grande[1]
La millonaria cuenta de Bárcenas, escondida en un banco suizo, está a nombre de “Mariano Rajoy, Presidente del Partido Popular” ¿Qué pasa con esta documentación proporcionada por el Dresdnen Bank de Suiza? El PSOE calla ¿Por qué? Los grandes medios de comunicación se han olvidado ¿Por qué? La fiscalía no actúa ¿Por qué? Ante tanto olvido es necesario traer a colación éste asunto que en cualquier lugar de Europa y del mundo civilizado al caradeplasma señor Rajoy ya lo hubieran sentado en una catapulta y lazado de la Moncloa. Ha llegado el momento de poner las cosas en claro, una vez que se ha iniciado el hundimiento del sistema político que desde la transición ha estado hermanado con la oligarquía del franquismo, entre unos y otros han llevado el país hacer puñetas: cada mañana nos desayunamos con un nuevo caso de corrupción de los que ya se pierde la cuenta. Un caso execrable de corrupción queda sumergido por otro esperpento más corrupto todavía en un desenfreno sinfín. ¿Qué queda en la memoria del caso Bárcenas? Se trataba del enésimo tesorero del Partido Popular que lo pillan con el carrito de los helados: una lujosa cuenta en el Dresdnen Bank de Suiza. No se puede entender que semejante hallazgo no provoque inmediatos ceses de cargos políticos cuando menos para guardar las apariencias. Aquí las cosas se hacen de otra manera: unos se cubren a otros y el populacho que se joda. ¿Hay alguien, en su sano juicio, que se pueda creer que el importe de una cuenta tan abultada sean las sisas del ex tesorero? ¿Si estos 50 millones de euros es la sisa a cuanto asciende el capital sisado? Esto no cuadra ni tampoco cuadraron las declaraciones de Mariano Rajoy para Bloomberg TV donde el presidente metió la pata: Hay cosas que no se pueden demostrar”, que liga con otra todavía más memorable: “Todo lo que se ha publicado es falso salvo alguna cosa”. Entre las meteduras de pata también constan equivocaciones respecto a Bárcenas: “Cometí el error de creer a un falso inocente pero no de encubrir a un presunto culpable”. Todavía podríamos seguir con manifestaciones para salirse por la tangente como la antológica “fin de la cita”. Todo con tal de reproducir el guión, desarrollado en la cúpula del PP, cuando se vieron con la soga al cuello: los “papeles de Bárcenas” son de Bárcenas y de nadie más.
imagesCAE51DICLa estrategia es de pura supervivencia y más vale perder el dinero en la cuenta de Suiza que desaparezca el partido y todos sus chollos. El dinero se perderá irremediablemente al notificar al banco suizo la procedencia ilícita. Ni lo podrá disponer Bárcenas ni tampoco el PP. La respuesta del Dresdnen Bank sobre la cuenta de Luis Bárcenas es exhaustiva. Se puede decir que es integral mientras otras son limitadas a cumplir la normativa bancaria que se limita a informar sobre el titular de la cuenta y el saldo disponible, poca cosa más. En cambio el banco suizo aportó la ficha bancaria y varios datos complementarios, además de un informe de la persona responsable de la cuenta: Agata Stimoni. Ha pasado el tiempo suficiente y los documentos han circulado de un sitio a otro en la red y el PP no ha dicho nada de nada, muerto el perro muerta la rabia. No obstante es una constatación que lo que pretenden es que se olvide el asunto entre otros de menor nivel y la tan cacareada cháchara de que le hemos dado esquinazo a la crisis. Hay otro argumento que certifica la documentación aportada por el Dresdnen Bank en el que apunta el nombre de Mariano Rajoy con el siguiente texto: “President des Partido Popular, Oppositionsführer im spanischen Kongres”, Parece que no hay duda alguna. Como no las hay una vez que se han empezado a levantar las tapas de las alcantarillas en los manejos del PP en un ramillete de sobornos que se acababan por repartir en sobres la cúpula del partido. Vamos al grano y a los papeles que implican al presidente del gobierno.
1-14179bd9dc[1]
Documento A
El documento que he marcado como A tiene un común denominador con los demás que se exponen, los taladros de archivo, lo que da a entender que proceden del mismo origen: el Dresdnen Bank. La primera en la frente, para disponer de un bunquerizado secreto bancario aparece en esta especie de ficha el nombre de Luís Bárcenas Gutiérrez y tras Beziehungen que significa algo así como “cobertura de” y comoNatúrliche personen (persona física) y como primero de la lista Mariano Rajoy, definido en aquel momento como “presidente del PP y jefe de la oposición del Congreso español” y destaca su candidatura en 2004 a la presidencia del Gobierno. La ficha hace referencia a Jurisliche personen (personas jurídicas) y facilita una relación de empresas vinculadas con las personas físicas en referencia con la cuenta. Además hace referencia a las empresas vinculadas con Luís Bárcenas. Lo nunca visto, ¿Cómo puede constar en la ficha bancaria el nombre del “presidente del PP”?Vaya porquería de tramitación de una cuenta secreta por parte de tesorero de un partido político que deja con el culo al aire a la organización. Debe de ser una estrategia del propio Bárcenas para poner en marcha el ventilador en el caso que lo pillen.
2-2a11faa73b[1]
Documento B
Documento B, tiene fecha de 2005, se aprecia que es un documento interior entre la responsable de la cuenta Agathe Stimoli y un superior que le pide datos sobre la cuenta de la Fundación Sinequanon, al parecer, ya en esa fecha, el banco no se fiaba de la legalidad de los fondos depositados y Bárcenas había sido requerido a informar del origen del dinero depositado. Las sociedades que aparecen en la ficha como La Moraleja, Acesa, AUDASA ….., son empresas que el ex tesorero manifestó su participación. Sobre Acesa se hace necesario comentar una vez se muestren los papeles. Junto con AUDASA son empresas concesionarias del Estado español ¿Quién da las concesiones a estas empresas? El gobierno. Pues, estamos al cabo de la calle o si lo prefieren: blanco y en botella. El pago del soborno puede ser en acciones y nos quedamos tan panchos.
1-f069fd9530[1]
Documento C
Documento C, fechado en febrero de 2009, un documento interno que deja constancia de la petición del cliente de que en su nombre se personará un “mandado” para dar instrucciones sobre la cuenta, su cartera de valores y con autorización para hacer disposiciones o transferencias. En otra nota interna del banco hace referencia a una reunión anterior con Bárcenas  “y su amigo Luis F.” (se trata de Luís Yánez) en un hotel de Madrid celebrada el 27 de junio de 2006. En ese momento la cuenta suiza acumula 15,5 millones de euros. Otro documento interno fechado el 16 de octubre de 2006 incluido en la comisión rogatoria la entidad da cuenta de una reunión de uno de sus empleados con Bárcenas en Madrid, el 5 de octubre de ese mismo año, para tratar asuntos relacionados con su cartera de inversiones. Por aquellas fechas, la cuenta disponía de 18,1 millones de euros. La evaluación final del banco es concluyente: “El cliente está muy satisfecho con nuestros servicios”.
5-9c6f6c6576[1]
Documento D
Documento D, tiene fecha del 10 de marzo de 2009. El “mandado” que el banco espera anunciado en el documento C es Luís Yánez que dirige un escrito de puño y letra al  Dresdnen Bank donde menciona “En relación con la instrucción del Sr. Bárcenas ..” Pues resulta que es un Broker que trabaja para la familia Botín. Una cuenta bancaria escondida bajo el secreto suizo en la que figura el presidente del gobierno puede tener acceso y disposición persona que no sea el tesorero del Partido. Los secretos a veces dejan de serlo si andan los Botín por medio.
1-5eb05c69a0[1]
Documento E
Documento E, tiene fecha del 26 de marzo de 2009. La Fundación Sinequanon domiciliada en Panamá solicita al Dresdnen Bank una transferencia a una cuenta en el banco HSBC de New York a nombre de la sociedad Brixco S.A. que explota la producción de limones en una finca en Argentina de una dimensión extraordinaria propiedad de La Moraleja S.A., una de las empresas que Bárcenas informa al banco que tiene participación. Casualidades de la vida en esta empresa consta como socio Ángel Sanchis el anterior ex tesorero del PP al que sustituyó Bárcenas. La finca, un latifundio, produce tal cantidad de cítricos que tiene un contrato con Coca-Cola para suministrarle este componente en la bebida refrescante. ¿Qué casualidad que los tesoreros del PP a la vez sean socios de este latifundio? La finca de las naranjas al por mayor es del Partido Popular y lo demás son ganas de hacernos comulgar con ruedas de molino.
cuentas-Barcenas-Suiza_EDIIMA20130117_0042_5[1]
Detalle del Documento A en el que se aprecia nítidamente el nombre de Mariano Rajoy
Detalle del Documento A. Por mucho que se desgañite Mariano Rajoy jurando en arameo que iba a solicitar, no una si no dos auditorias de las cuentas del Partido Popular no deja de ser un brindis al Sol. En las cuentas del partido no hay nada de estas anotaciones, es la caja B y la contabilidad B de la que todo el mundo sabe de que se trata. El Tribunal de Cuentas, que es el organismo que tiene que controlar las cuentas de los partidos políticos lleva, intencionadamente, un retraso de entre seis y siete años que para entonces ya nadie se acuerda de nada. El Tribunal de cuentos se limita a disertar que las operaciones contabilizadas son poco rigurosas y nada más. Lo que nos tiene que sorprender, son las manifestaciones del presidente del gobierno al verse acosado por unas noticias que no esperaba, dijo que va a solicitar “a los socialistas un pacto contra la corrupción”. Vamos a ver, si se jura por todos los dioses que no hay corrupción ¿Para qué se necesita un pacto? De todo esto estamos hablando de principios de 2013 y del dichoso pacto no se sabe nada de nada. Desde entonces han llovido chuzos de punta y hay corrupción para dar y vender.¿No parece también extraño que apareciendo en los papeles de la comisión rogatoria el nombre de Mariano Rajoy y del Partido Popular no sea portada en los medios de comunicación? Todavía tienen que salir a escena los corruptores, las grandes empresas que se han beneficiado de los miles de millones que mientras una buena parte ha ido a incrementar la deuda pública otra ha vaciado los bolsillos del populacho.
La otra cara de la moneda
soborne (2)Los políticos han fallado pero seamos sinceros la ciudadanía no le ha ido a la zaga: por ignorancia, por un crónico desinterés y un pasotismo sobre los asuntos económicos la bola ha ido rodando y ha sido la causa que nos ha traído hasta aquí. Hemos de rectificar y ocuparnos de los asuntos que nos competen. La democracia representativa ha pasado a la historia y ahora no hay otra solución que aplicar una democracia participativa para salir de esta cloaca y no permitir que esto vuelva a ocurrir. La oligarquía tiene su mejor instrumento en el control de los medios de comunicación que nos cuentan lo que les han dejado que cuenten a lo que hay que añadir que algunos jueces han ido tirando de la manta. ¿A ninguno de estos medios de comunicación le salta a la vista que en la “ficha” de la cuenta del PP en el Dresdnen Bank figuren las sociedades AUDASA o Acesa? Ambas son concesionarias del Estado, AUDASA se refiere a Autopistas del Atlántico Concesionaria Española S.A. hoy en manos de Sacyr Vallehermoso (que la analizaremos en otra ocasión), y Acesa Autopistas Concesionaria Española S.A. hoy Abertis.  Los administradores de la concesionaria Abertis, que actualmente ostenta la explotación de estas autopistas al consolidar entre su grupo de empresas ACESA sociedad que La Caixa agrupó con la participación que ostentaba la Caja de Barcelona en el momento de la fusión de ambas cajas. Que hoy constituyen CaixaBank. Desde el mismo instante que La Caixa se hizo con el control accionarial de ACESA dejo de respetar las condiciones que estaban fijadas por el decreto 165/67 inherentes a la explotación de la autopista y a la aplicación de los beneficios que estaban limitados a un 15% sobre el capital invertido.
images[8]La Caixa, a su libre albedrío, le pareció poco el rendimiento especificado por ley y publicado en el Boletín Oficial del Estado y se lo saltó a la torera. No sólo dejó de cumplir las condiciones especificadas sobre la limitación de los beneficios sino la obligación de construir nuevos tramos de autopista con el excedente de los beneficios obtenidos. Además, como los beneficios eran cuantiosos, debía provisionar (retraer de los beneficios) una cantidad para que una vez acabada la concesión recuperara la inversión aplicada como obra construida. Las condiciones descritas en el decreto de adjudicación de la concesión son claras; funciona como si se tratara de un “préstamo” que recibía el Estado y se aplicaba en la construcción de la autopista. Así, el concesionario cobraba un interés del 15% que obtenía de los ingresos por peaje y retenía una cantidad anual, también de los beneficios, que servía para constituir un fondo con que liquidar el “préstamo” al final de la concesión. ACESA, controlada por La Caixa lo incumplió todo y se hizo con los cuantiosos beneficios que eran tanto como el 77% de los ingresos por peaje. Con los beneficios de cuatro años recupero el total de la inversión, hay tramos que se han pagado, a través de peajes, 20, 30, y 40 veces el coste de la autopista, concesiones a 25 años todavía están vigentes 44 años después. El despelote es extraordinario y pone de manifiesto que la oligarquía goza del amparo y protección de la clase política que permite esta clase de abusos que claman al cielo.
42061318824319461201813[1]La Caixa, para hacer imposible el rescate de las concesiones que disfrutaba ACESA maquinó un esperpéntico plan que consistía en retraer de los cuantiosos beneficios cantidades astronómicas para, sin necesidad alguna, ampliar capital y así blindar la concesión, dicho de otra manera,en lugar de retraer de los beneficios el coste de la obra, tal como quedaba estipulado en las condiciones de la concesión, se aplicaban en aumentar capital y hacer inalcanzable la cuantía a rescatar. No contentos con esta maniobra sacaron a bolsa acciones de la compañía con lo que la capitalización bursátil (el valor de las acciones por el número de las que circulan) alcanzó más de cinco veces su valor nominal. Todas estas astracanadas y muchas más le han sido consentidas a ACESA por la Generalitat de Catalunya y la Administración del Estado, la constelación de favores y cosas raras llevan rodando durante años. El robo a la ciudadanía, se podrá decir de muchas maneras, asciende a miles de millones. Te preguntarás que pasó cuando la concesionaria Acesa incumplió las condiciones de explotación. Lo lógico sería que se le retirara la concesión de inmediato pero en un país con tantos amigos estas cosas no pasan y no pasó nada de nada, la justicia entró en escena. Esta vulneración de las cláusulas del contrato que limitaba los beneficios fue denunciada y puesta de manifiesto por el Ministerio de Obras Públicas (MOPU), que en 1995 consiguió que el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña desestimara un recurso que Acesa interpuso sobre la interpretación que daba a la aplicación del Fondo de Reinversión. Esta libre interpretación de un decreto en vigor fue rechazada por el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, no obstante frente a esta resolución judicial, Acesa recurrió al Tribunal Supremo que le dio con la puerta en las narices. La concesionaria de la autopista argumentaba que el artículo 7 del Decreto 165/1967, que explicitaba las condiciones, estaba obsoleto. Como si las cosas se pudieran cambiar y acomodar al gusto e interés alegando que está obsoleto.  
 381647231[1] (2)Este enlace contiene la sentencia: Tribunal Supremo, Sentencia de 23 Jun 2003 rec 2353-1996en el apartado décimo dice: En cualquier caso, que estamos ante una obligación cuyo incumplimiento activará los mecanismos previstos para tal hipótesis nos lo confirma nuevamente la propia ACESA. En efecto, en el convenio suscrito por ella misma con la Administración General del Estado y con la Generalidad de Cataluña, ese convenio aprobado por el Real Decreto 2346/1998, que ACESA ha invocado en apoyo de sus pretensiones, en su cláusula quinta, apartado segundo, afirma que el artículo 7 del Decreto 165/1967 contiene una obligación. Lo que nos resulta suficiente para desestimar este motivo” La sentencia es irrecurrible pero por obra y gracia del señor Don Dinero ni la Generalitat de Catalunya, ni el Consejo de Estado, ni el Ministerio de Obras Públicas (MOPU), ni el Gobierno mueven un dedo para que la Ley, tan revindicada hoy día, se cumpla. El soborno salta a la vista. No obstante, nunca es tarde, vemos en la cuenta del PP en Suiza que hacen referencia a que disfrutan de acciones de Acesa. Estos truhanes se han quedado con las autopistas del Estado a base de lujosos sobornos.  ¿Cómo este país puede seguir adelante con esta corrupción generalizada? Tienes más información en este post: Las autopistas catalanas en manos de estafadores insaciables … Sigue leyendo → es el más leído del archivo. Los peajes de las autopistas financian el partido de Jordi Pujol … Sigue leyendo → También sobre la cuenta de Bárcenas tienes donde entretenerte: Papeles que empapelan a Rajoy … Sigue leyendo → La cuenta de Barcenas en Suiza es del Partido Popular … Sigue leyendo → A propósito de Barcenas: “no me consta” … Sigue leyendo →