Editorial

Vicent Partal

[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]

OPINIÓ > EDITORIAL

Prou mentides: són els nostres xiquets, els fills de l’1-O, volen guanyar i mereixen el nostre suport

Criminalitzant els nostres joves l'estat intenta trencar-nos per la meitat

 govern espanyol i el poder autonòmic s’han unit en un atac contra els joves que des de dilluns són al carrer protagonitzant la resposta a la repressió i la violència de la policia. És profundament decebedor el contrast d’això que estem vivint amb aquell govern orgullós del 2017, amb aquells alcaldes que alçaven la vara en comptes de suplicar ser rebuts a Madrid i amb el digne comportament, en les situacions més difícils, del conseller d’interior Quim Forn i dels Mossos comandats pel Major Trapero. Tant hi fa ara, però. El temps ja posarà a tothom en el seu lloc i tenim coses més urgents.

El que és preocupant de veritat, en aquest moment, és la campanya de criminalització de la nova generació de joves, dels nostres xiquets, les vostres nétes, els nebots i nebodes, els fills i les filles dels vostres amics, que fa dies que planten cara sense descans a l’autoritarisme i a la inenarrable violència policial que estem patint en els carrers de les nostres ciutats. A una violència policial que està a la vista de tothom que ha arribat a extrems més pròxims als excessos habituals d’una dictadura que no pas al que és justificable en cap democràcia per a controlar l’ordre públic. Avui, en aquest sentit, hauria estat d’esperar que la classe política catalana, sobretot el govern, el president, ERC i Junts per Catalunya, haguessen defensat la població, en comptes de sumar-se a la criminalització de l’estat, que només cerca la humiliació i la submissió. Fent el que han fet han perdut una oportunitat històrica i han obert una crisi de confiança que veurem fins on ens porta.

Totes les mobilitzacions contra la sentència

Vols rebre al teu correu totes les reaccions a la sentència i les mobilitzacions que es vagin convocant. Apunta't aquí.

Perquè tots els qui hem trepitjat els carrers aquests dies i aquestes nits hem vist el mateix. Hi ha una generació jove que ha decidit que ara és el combat de les seues vides perquè si no el guanyen, ells no tindran futur, ni ells ni Catalunya. I el volen guanyar. I estan disposats a fer el que siga per guanyar-lo.

Que hi ha infiltrats? Sí, és clar. Que hi ha gent que no té res a veure amb l’independentisme i s’apunta? És clar que sí. En quin món us pensem que vivim? Els infiltrats fan la seua feina i amb això hem de comptar sempre. La qüestió no és, però, aquesta. La qüestió és que la immensa majoria dels qui s’estan enfrontant a la policia, en defensa de tots nosaltres, són els nostres joves i no els podem deixar sols ni tenim dret a criminalitzar-los.

Perquè no s’ho mereixen de cap manera. Podem estar d’acord o no amb els seus mètodes, podem quedar desconcertats davant alguna acció, podem témer, temem molt, per ells i pel que estan fent i pel que els poden fer. Però com podeu estar contra ells? Si sou vosaltres els qui els vàreu portar a totes les manifestacions de la mà prometent-los un país nou on es viuria amb dignitat i que estava a punt d’arribar. Si els heu comprat les samarretes i les banderes, sí la negra també. Si els vàreu ensenyar vosaltres mateixos a cridar ‘1-O, ni oblit ni perdó!’. Si us varen veure cridar indignats el dia del referèndum, encesos d’ira amb la mateixa policia que ara els apallissa a ells. Si els vàreu consolar la nit del referèndum mentre ploraven d’indignació perquè l’estat espanyol havia pegat als seus familiars, als pares dels seus amics. Si els vàreu explicar amb emoció com havien circulat les urnes i com la guàrdia civil no n’havia trobat cap, com Puigdemont va canviar de cotxe sota un pont per esquivar la policia, com en un poble s’havien posat a jugar a escacs per amagar l’urna i en un altre feien el recompte en missa. Si els vàreu prometre que no anàvem a parar fins a guanyar.

Des de la proclamació de la república han passat dos anys de mobilitzacions immenses, d’una enorme dignitat però que hem de reconéixer que no han pogut moure ni un sol mil·límetre la posició autoritària de l’estat espanyol. L’Europa oficial no té cap estímul per preocupar-se de les violacions constants dels drets humans a Catalunya i el món ens mira, sí, però de molt lluny i sense ficar-s’hi. Perquè el món mira Hong Kong o Tunísia, o Equador. Durant aquests dos anys els nostres joves, que són infinitament més globals que nosaltres, han anat traient lliçons de tot plegat en silenci fins dilluns. Fins que Espanya va cometre l’error final i el més greu de tots i el temps prudencial que aquests joves ens havien concedit per intentar aconseguir alguna cosa tangible es va acabar