ANÀLISI

Cayetana sedueix Pedro i fa tremolar el PSC

Jordi Barbeta
Barcelona. Dimecres, 30 d'octubre de 2019
3 minuts

Coherent amb el discurs de mascle alfa respecte a Catalunya que ha elaborat Pedro Sánchez de cara a la campanya del 10-N per no ser menys que els seus competidors de la dreta, el Partit Socialista va esborrar del seu programa les referències al federalisme, fins al punt que Cayetana Álvarez de Toledo, que se situa a l’extrem dret del Partit Popular, també va obrir la porta a pactar amb el PSOE després de les eleccions sempre que es confirmi el gir anticatalanista dels socialistes espanyols. Això passava el dia abans de l’acte electoral de Pedro Sánchez a Viladecans, així que el president-candidat s’ha hagut d’afanyar de bon matí a rectificar la rectificació, valgui la redundància, abans d’agafar l’avió cap a l’aeroport que va batejar com a Josep Tarradellas.

Fins ara totes les intervencions de Pedro Sánchez i les dels seus ministres han fet patir seriosament el PSC i han obligat Miquel Iceta a matisar o reinterpretar totes les declaracions dels seus correligionaris de Madrid. Així que la rectificació de dimecres té un objectiu balsàmic per tenir la festa de Viladecans mediàticament en pau, però hi ha quelcom de més profund.

La crua realitat és que Pedro Sánchez necessita més que ningú, repeteixo, més que ningú, el vot dels catalans per assegurar-se la victòria, i les veus seductores del PP i dels poders fàctics a favor de la gran coalició no fan més que anunciar l’abraçada de l’os. Per això, després de les declaracions de la marquesa de Casafuerte obrint la porta al pacte del PP amb els socialistes ―no és la primera ni serà l'última―, Pedro Sánchez necessita desmarcar-se urgentment, perquè quan més a prop han estat els socialistes del PP, ha estat a Catalunya on han pagat la factura més cara, amb fuites immediates de vot cap als comuns i cap a Esquerra Republicana. Sánchez ha de ser molt conscient d’això, perquè quan es va negar a donar suport a la investidura de Mariano Rajoy ―quins temps aquells del no és no!― els diputats del PSC van ser pràcticament els únics que li van fer costat. Ho van fer per pur instint de supervivència. A tot Europa els socialdemòcrates van caure pràcticament de tots els governs després d’assumir les polítiques conservadores dictades des de Berlín. Que ho preguntin, si no, a Andrea Nahles, la recentment dimitida líder de l’SPD alemany. O a François Hollande, a Manuel Valls... o a José Luis Rodríguez Zapatero.

La crua realitat és que Pedro Sánchez necessita més que ningú el vot dels catalans per assegurar-se la victòria, i les veus seductores del PP i dels poders fàctics a favor de la gran coalició no fan més que anunciar l’abraçada de l’os

Resulta molt difícil convèncer un electorat d’esquerres de la connivència amb la dreta i més quan adopta les actituds més radicals o més properes a l’extrema dreta com és el cas del PP. Per alguna raó la gran coalició PSOE-PP no escandalitza mai la dreta ni els portaveus del món empresarial o financer i avergonyeix en canvi els dirigents socialistes que la neguen tres vegades o les que calguin abans de claudicar. Després del rebuig de Pedro Sánchez a pactar amb Unidas Podemos, tot apunta que aquesta qüestió de la gran coalició marcarà l’evolució de la campanya electoral per més que els mitjans de l’establishment intentin silenciar els crits d’alarma de Pablo Iglesias.

D’aquí ve la rectificació tàctica de Pedro Sánchez i la incorporació al seu programa d’una mena de reforma constitucional en clau federalista, que, tampoc cal enganyar-se, continua sent un brindis al sol. Com tothom sap, qualsevol canvi constitucional requereix el suport del PP i potser fins i tot de Ciutadans per assolir la majoria qualificada de dos terços o tres cinquenes parts del Congrés i del Senat, així que ja pot el PSOE prometre la lluna, que sempre tindrà el pretext de no portar a terme la reforma per manca de consens.

Tanmateix, sí que podria passar que un eventual acord PSOE-PP incorpori canvis legislatius importants, sense anar més lluny, en la mateixa llei electoral per neutralitzar el paper de les minories, com ja va anunciar Sánchez després del 28 d’abril, o per delimitar el poder dels parlaments autonòmics. És una obvietat, atesa la correlació de forces i l’evolució política dels partits espanyols, que qualsevol canvi legislatiu o constitucional seria, des del punt de vista català i progressista, més centralista i més conservador. De fet, és el que ja va passar amb l’Estatut

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

El carrer i la institucionalització al marge de l’estat: les dues claus

«L'alternativa per a guanyar és la pressió insistent del carrer, que ha d'empènyer l'estat contra les cordes, i la construcció paral·lela d'una interlocució no subordinada a l'estat però legitimada per la població»

Ahir es va reunir finalment l’Assemblea de Càrrecs Electes, en un acte al Palau de Congressos de Barcelona. L’assemblea agrupa electes de les institucions legalment espanyoles o europees però, com a tal institució, se situa al marge de la legalitat espanyola. S’afegeix, doncs, al Consell per la República, una institució representativa que d’ençà del primer minut actua fora del sistema legal espanyol. En la fase actual del procés cap a la independència, la necessitat que aquestes estructures ‘alliberades’ existesquen i siguen com més fortes millor és evident.

Això és així en primer lloc perquè les institucions catalanes emparades en la legalitat espanyola, bàsicament la Generalitat de Catalunya, perillen clarament. Un simple decret del govern espanyol les anul·la, com ja hem pogut constatar. De manera que el país es queda sense representació política formal.

Però aquesta necessitat també hi és perquè institucionalitzar una nova república abans no siga reconeguda és una manera d’assegurar una transició formal d’igual a igual, quan arribe. El 2017 es veié clar que la independència no arribaria de la llei a la llei, de manera que hem après que no es pot passar directament de la Generalitat autònoma a la república independent. Si fins el 2017 s’havia dissenyat un procés en què les institucions espanyoles –autonòmiques, però espanyoles al cap i a la fi– eren la base sobre la qual emergiria la república independent, ara aquesta perspectiva és poc creïble. Els límits són ben a la vista.

Per això en la nova fase en què hem entrat després de la sentència l’alternativa per a guanyar és la pressió insistent del carrer –que ha d’empènyer l’estat contra les cordes– i la construcció paral·lela d’una interlocució no subordinada a l’estat però legitimada per la població. De manera que, de fora de la legalitat espanyola, es puga assumir una posició d’igual a igual. És una actuació que té precedents en el cas català: tant al Consell Nacional de Catalunya, vigent entre el 1940 i el 1945, com al govern de la Generalitat a l’exili dels presidents Irla i Tarradellas, un govern que va acabar essent la base legal de l’actual autonomia.

Al món la creació d’aquestes entitats ha tingut sovint un paper determinant a l’hora de fer real i practicable l’aspiració d’independència d’un país. Una experiència particularment important i il·luminadora va ser el Consell d’Estònia, creat el 1989 i que us explicàvem fa temps en detall. Però n’hi ha més amb funcions, organitzacions, pretensions i maneres d’actuar molt diferents, de vegades fins i tot polèmiques, que poden servir de referència. Per exemple el precedent més que important de l’Assemblea de Kossove, la institució unilateral dels electes kossovesos, la legalitat de la qual va ser reconeguda posteriorment pel Tribunal Internacional de Justícia.

No dic, que no s’interprete malament, que no siga important de mantenir les institucions actuals. Evidentment que interessa de fer-ho. Totes. Perquè interessa guanyar en tots els terrenys. Cal mantenir el govern de Catalunya i la majoria al parlament mentre existesquen i servesquen d’alguna cosa, conscients dels límits que tenen. I cal ser tan forts com siga possible als ajuntaments, consells comarcals i diputacions. I cal guanyar totes les eleccions i obtenir majories a qualsevol parlament, inclosos l’espanyol i l’europeu. I fora de l’àmbit estrictament polític, també: cal guanyar eleccions patronals, sindicals, de clubs esportius, tot allò que siga possible. Però sabent que la independència arribarà, en aquest nou cicle on vam entrar el 14 d’octubre, en forma de ruptura i solament si som capaços d’acorralar l’estat i pressionar l’opinió pública internacional amb l’acció del carrer, despullant l’autoritarisme de l’estat i fent col·lapsar la seua acció interna i exterior. És a dir, fent això que fem d’ençà de l’ocupació de l’aeroport i que en aquesta entrevista concedida a VilaWeb el Tsunami Democràtic explica tan bé: ‘L’estat ha perdut el ritme, l’agenda. Ara és reactiu. Això feia dos anys que no passava.’

OPINIÓ > L'ÚLTIMA

El PSOE exhuma les restes del federalisme

Pedro Sánchez vol enterrar el federalisme per preparar la gran coalició amb el PP, però el PSC prova de ressuscitar-lo per guanyar a Catalunya *** Els socis del Botànic negocien contra rellotge el pressupost del 2010 *** La Plataforma per la Llengua engega una campanya per la unitat del català

TEMA DEL DIA
Despulles. El PSOE ha renunciat a custodiar les despulles d’un federalisme en el qual no ha cregut mai i ha decidit d’espolsar-se’l de sobre per mirar de guanyar vots de Ciutadans. El federalisme era una nosa per a fer la gran coalició amb el PP i Pedro Sánchez ja no l’havia inclòs en el programa electoral del 10-N. Tan sols les queixes del PSC demanant de ressuscitar-lo han fet que tornés a ser-hi amb una referència indirecta que evita la paraula ‘federalisme’. De fet, no ha passat mai de ser una promesa electoral, però el PSC el necessita per a fer campanya a Catalunya. A l’acte d’exhumació del federalisme hi ha assistit la plana major del PSC, alguns dirigents del PSPV i del PSIB, i Odon Elorza, a títol personal.

El fèretre del federalisme, guardat durant anys en una urna de marbre amb la Declaració de Granada a dins, ha estat portat a l’espatlla per Miquel Iceta, Isidre Molas, Raimon Obiols, Francina Armengol i Ximo Puig. José Zaragoza ha dit unes últimes paraules, que han quedat gravades per a la posteritat, i Meritxell Batet no ha pogut evitar una llàgrima que ràpidament ha eixugat per evitar que ningú de l’aparell del PSOE se n’adonés i fes perillar la seva carrera política. No hi ha hagut ministres beneint la cerimònia, perquè no s’hi volia donar rang d’estat, i el fèretre s’ha introduït ràpidament en un cotxe fúnebre vell i tronat, el mateix que havia fet servir Felipe González per exhumar el socialisme després del congrés de Suresnes. Mentre se n’anaven, s’ha sentit la vice-presidenta Carmen Calvo cridant que el federalisme no existeix.

Totes les mobilitzacions contra la sentència

Vols rebre al teu correu totes les reaccions a la sentència i les mobilitzacions que es vagin convocant. Apunta't aquí.

La comitiva fúnebre del federalisme ha arribat a Barcelona amb total normalitat, sense protestes de nostàlgics i ha estat enterrat en una discreta cerimònia al cementiri de Montjuïc, lluny de la tomba de Rafael Campalans, els ossos del qual s’han regirat tan bon punt ha vist la comitiva. Abans d’enterrar-lo, alguns presents han volgut obrir l’urna de marbre, per veure què en quedava, de la Declaració de Granada, i hi han vist un paper mullat. Tot plegat és la millor metàfora possible d’un federalisme que no ha existit mai més enllà dels manuals de ciència política i les declaracions de bones intencions dels socialistes catalans. No ha estat mai aplicat políticament a Espanya i la sagrada constitució del 1978 –a l’article 145– només l’esmenta per prohibir-lo, és a dir, per evitar que les comunitats autònomes es puguin federar. Un article pensat per impedir la federació dels Països Catalans i la reunificació del País Basc.

L’homilia ha anat a càrrec de Pere Navarro, l’home del PSC que més relació va tenir amb el federalisme, l’home que va creure que el federalisme era possible, l’home que va intentar que el PSOE el fes seu i que va aconseguir unes ratlles al manifest de la Declaració de Granada del juliol del 2013. Ja aleshores, la declaració va ser criticada per un grup de dirigents del PSC que avui no són militants del partit, perquè van veure que la declaració no permetia el reconeixement de Catalunya com a nació ni el dret d’autodeterminació. Són, per exemple, Joan Ignasi Elena, Toni Comín, Magda Casamitjana, Jordi Martí i Montserrat Tura, que han excusat la seva absència perquè ja havien superat el dol.

Quan el fèretre ja era soterrat, l’incombustible Miquel Iceta, que no es dóna mai per vençut, ha trucat a Cristina Narbona per demanar una mica d’oxigen en el programa, alguna referència que els permeti de continuar ensenyant la pastanaga federal. Pedro Sánchez ha estat magnànim, perquè sense els vots que el PSC recol·lecta a Catalunya no tindria cap opció de governar Espanya i ha acceptat una esmena que cita la Declaració de Granada però no la paraula ‘federalisme’. L’esmena ha alleugerit el dol dels assistents, perquè podran dir que ha estat gràcies al pes que té el PSC en el si del PSOE i podran continuar fent veure que el federalisme pot resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya negant el dret d’autodeterminació. Acabat l’acte, Pere Navarro ha pujat al cotxe oficial i ha tornat al seu despatx de director del Consorci de la Zona Franca, on es recupera de l’esforç

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Els nervis que Bèlgica provoca a Espanya

«El joc constant dels tribunals espanyols ha erosionat molt la posició espanyola perquè els tribunals belgues i alemanys han iniciat processos molt costosos que han estat aturats pel denunciant, per Espanya, sense cap explicació que no siga política»

La vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, està francament nerviosa. I ahir va organitzar un altre enrenou quan, adreçant-se al govern i a l’estat belgues, va dir que l’estat espanyol ‘prendrà mesures’ si Bèlgica no lliura el president Carles Puigdemont a les autoritats de Madrid.

Hi ha tres aspectes destacables, en aquesta amenaça. El primer és la ignorància deliberada de la separació de poders. La decisió, en el cas belga sí, la prendrà el tribunal i l’estat poca cosa pot fer-hi. És evident que a Espanya la separació de poders és una entelèquia, però fa molt lleig de menystenir-la en públic d’aquesta manera.

El segon aspecte destacable és l’argument triat. Segons Calvo, el govern espanyol ‘no entendrà que l’estat belga no reconega la plenitud de la democràcia espanyola’. He posat la frase exacta perquè em sembla indicativa. La cosa important no és si Espanya és una democràcia o no, sinó si els altres la reconeixen com a tal, tant si ho és com si no. Estranya i significativa manera de comportar-se. Jo sóc membre de l’Ateneu de Bétera, lector de Joan Fuster, amant del jazz, d’esquerres, afeccionat al futbol americà, ateu o apassionat del cafè, per a dir algunes coses. I això no depèn que els altres m’ho reconeguen o no: ho sóc. La pretensió de Calvo és ridícula i incideix en aquest cul-de-sac on s’han ficat amb l’obsessió d’apuntalar la mentida en compte de gestionar la realitat. Perquè evidencia que el combat és per a obligar els altres a reconèixer una cosa. I quan has d’obligar algú a reconèixer una cosa generalment això vol dir que la cosa no és clara. Oi? Ningú no ha de reconèixer que ha eixit el sol quan al cel hi ha claror.

El tercer aspecte a destacar és l’amenaça. L’amenaça contra un soci de la Unió. Trencaran relacions amb Bèlgica? Per una decisió d’un tribunal? Ja va passar fa mesos, que Espanya va retirar la condició de diplomàtic al representant de Flandes a Espanya, arran de les declaracions del president del parlament d’aquell país. A Bèlgica els delegats de Flandes i Valònia són diplomàtics belgues perquè la política exterior és conduïda en peu d’igualtat per Bèlgica, Flandes, Valònia i la ciutat de Brussel·les. La decisió espanyola va causar estupor, però tothom es va contenir. Ara la cosa seria evidentment molt més greu.

Tot plegat demostra fins a quin punt l’actitud digna i rigorosa, que algun dia hauríem d’agrair com cal, de Bèlgica neguiteja Espanya i fins a quin punt l’estratègia de l’anomenat espai lliure europeu és encertada. Però sobretot evidencia –i tant!– la pèrdua de control de l’executiu socialista espanyol.

Entre més raons, perquè aquestes actituds, en qualsevol país, provoquen un rebuig instintiu que, en tot cas, podria implicar encara menys interès a respondre a una euroordre, ja ben discutible per si. No únicament pels detalls formals, sinó sobretot per l’actuació espanyola.

Les ordres europees d’arrest parteixen d’un principi fonamental, que és la confiança entre els diversos sistemes judicials. I Espanya en desperta poca. En desperta poca perquè fa un ús tacticista, polític, de l’instrument jurídic. Ara la demane, ara la retire, ara la torne a demanar, ara la torne a retirar perquè no m’agrada què diuen i ara la demane per tercera vegada. Poc presentable. Sobretot perquè la confiança ha de ser en totes dues direccions o no ho és.

El joc constant dels tribunals espanyols ha erosionat molt la posició espanyola perquè els tribunals belgues i alemanys han iniciat processos molt costosos que han estat aturats pel denunciant, per Espanya, sense cap explicació que no siga política. Ara, a més, tenen motius addicionals per a pensar. Les condemnes del procés són considerades arreu d’Europa desproporcionades, en el cas més favorable per a Espanya. I les acusacions que al judici hi ha hagut procediments irregulars són manifestes. Els jutges saben, a més, que hi ha uns quants processos europeus oberts, relacionats amb el cas, i que la independència del poder judicial espanyol és discutida i més que discutible. A banda que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja ha establert, arran d’un contenciós entre Polònia i el Regne Unit, que una euroordre no es pot acceptar si implica un risc real dels drets de la persona afectada.

Puigdemont pot argumentar de sobres que no tindrà un judici just si és lliurat a Madrid. I aquest argument es reforça definitivament amb les declaracions de Carmen Calvo. Com l’hi pot tenir, si Espanya ni tan sols és capaç d’entendre que el tribunal belga ha d’examinar el cas i estudiar-ne les circumstàncies?

 PS. Aquests dies ha causat molt d’impacte a la xarxa un escrit d’opinió d’Ot Bou i Costa titulat ‘Barricades’. Li hem demanat de publicar-lo a VilaWeb perquè crec que representa una visió important de tot això que passa. Per això us recomane de llegir-lo.

ANÀLISI

La tempesta perfecta està a punt d'esclatar

Jordi Barbeta
Barcelona. Dilluns, 28 d'octubre de 2019
2 minuts

No cal esperar el baròmetre del CIS que sortirà dimarts per adonar-nos que l'única fórmula de govern que es planteja per a després del 10-N és una coalició PSOE-PP, si no és que acaba sent PP-PSOE, que comportarà enormes convulsions no només a Catalunya sinó a tot el territori espanyol.

Segurament el Congrés dels Diputats registrarà una majoria d’esquerres, però Pedro Sánchez ja l’ha descartada per pensament, paraula, obra i omissió. Com si ho tingués prohibit per qui mana de debò a Espanya. La gran coalició és el gran desig del deep state espanyol mentre les dretes no sumin majoria. No s’ho estan de dir els representants empresarials i columnistes més propers a l’establishment.

Aquesta evidència marcarà tant la campanya d’aquí al 10 de novembre que, en la mesura que faci forat en l’electorat d’esquerres, pot accelerar la tendència a la baixa del PSOE, amb la qual cosa el sorpasso del Partit Popular sembla difícil però no impossible. El més paradoxal és que el principal obstacle del PP per superar el PSOE és la pujada de Vox que assenyalen tots els sondejos. Falten per als comicis a penes dues setmanes que, políticament parlant, són una eternitat.

L’única fórmula de govern que es planteja per a després del 10-N és un pacte PSOE-PP vestit d’emergència nacional que amb el pretext de Catalunya i de la crisi econòmica estendrà els aldarulls per tot el territori espanyol

Pedro Sánchez no va voler o no va poder pactar amb Unidas Podemos en l’anterior legislatura perquè no estava disposat o no estava autoritzat a fer el gir a l’esquerra que li demanava l’electorat, ni tampoc es veia capaç de sobreviure gràcies al suport o com a mínim la no bel·ligerància d’Esquerra Republicana. L’aposta era, en contra del que cridaven les bases socialistes el 28 d’abril, buscar l’acord amb Ciutadans, però Albert Rivera, l’invent de l’Ibex35 per estabilitzar el mapa polític, va sortir carbassa, i ara l’opció no té dita, perquè no sumaran. Ningú es pot imaginar que un Estat en crisi està en condicions de repetir unes terceres eleccions, així que, com sempre amb el pretext de Catalunya, socialistes i populars s’embolicaran amb la bandera i faran un pacte d’”emergència nacional”. No tindran més remei.

Tanmateix, un pacte d’aquestes característiques requerirà justificacions excepcionals, per tant, exageraran la necessitat de reforçar l’Estat envers Catalunya, prendran mesures legislatives i/o constitucionals i el conflicte polític s’agreujarà. Però no en tindran prou. Hauran d’afegir raons econòmiques urgents. La Comissió Europea acaba d’amonestar seriosament Espanya, fins i tot amb documents escrits que no són habituals, per l’augment de la despesa i el risc d’incomplir els compromisos de deute. Això vol dir que el proper govern espanyol haurà de fer retallades que, ja d’entrada, es xifren en 6.600 milions d’euros. Atès que les perspectives globals anuncien una nova recessió, les polítiques obedients amb Berlín i Brussel·les requeriran ajustos i sacrificis encara més severs que inexorablement tindran resposta al carrer.

Aquest panorama només fa pensar en una nova tempesta perfecta. Repressió política a Catalunya i repressió econòmica al conjunt de l’Estat. Els contenidors d’escombraries cremaran a Barcelona, però també a Sevilla, a València i a Madrid. Serà la darrera batalla del règim del 78 per sobreviure.

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

El PSOE i José Antonio: on hem arribat…

«El grup de milicians que va executar Primo de Rivera comptava amb una majoria de militants del PSOE»

La vice-presidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo, va armar ahir un enorme enrenou dient: ‘José Antonio [Primo de Rivera] és una víctima.’ La dirigent socialista espanyola equiparava així, de manera absolutament incomprensible, un dels principals líders del moviment feixista espanyol, responsable del colp d’estat del 1936, amb els morts republicans que van defensar la legalitat i la democràcia. La història a voltes és cruel i ara caldrà recordar, doncs, que el grup de milicians que va executar Primo de Rivera a la presó d’Alacant precisament comptava amb una majoria de militants del PSOE. Que en seria, d’interessant, de saber què pensarien d’aquesta militant del seu partit que fa de vice-presidenta!

La història havia començat el 1934, quan José Antonio Primo de Rivera, que era diputat a les corts espanyoles i conegut per la seua violència dins l’hemicicle i tot, va ser acusat de possessió il·legal d’armes. Les corts van autoritzar que fos processat pel Tribunal Suprem, però quan plegàs de diputat –i cal remarcar que la dreta també s’hi avingué i hi votà a favor. A les eleccions del febrer del 1936 Primo de Rivera va perdre l’acta de diputat i per això va ingressar a la presó. Finalment, va ser jutjat i acusat de conspiració i rebel·lió militar, després del colp d’estat de Franco que ell havia encoratjat i que sí que era, de debò, una rebel·lió. I fou afusellat al començament de la guerra.

José Antonio Primo de Rivera, quan era viu, va ser el principal referent del feixisme espanyol i va defensar sempre l’ús de la violència per imposar el seu projecte al conjunt de la societat, cosa que d’alguna manera va aconseguir mitjançant la dictadura franquista. És famosa aquella frase seua: ‘No hi ha cap més dialèctica admissible que la dels punys i les pistoles, quan s’ofèn la justícia o la pàtria.’ La pàtria espanyola, és clar. I de fet el partit va ser il·legalitzat un temps després de demostrar-se que els seus militants havien participat en uns quants assassinats polítics. De la presó estant, José Antonio Primo de Rivera va animar amb insistència el colp d’estat del 1936 contra la constitució republicana amb cartes als militars que finalment el van fer efectiu, i va organitzar la Falange perquè fos des del primer minut la força de xoc armada contra el govern legítim. I aquest personatge diu Carmen Calvo que és una víctima i amb això l’equipara als qui varen defensar la legalitat i la democràcia…

La frase és molt lamentable, però ho és més tot allò que amaga. Calvo, el PSOE, equiparant en la categoria de víctimes, com si fossen iguals, feixistes i demòcrates, rebels i defensors de la democràcia, violents i defensors de la constitució, duu el debat a un extrem que l’obligarà a defensar algun dia, per exemple, l’almirall Carrero Blanco, l’assassinat del qual per ETA va obrir la porta a la transició. En una situació històrica com l’actual, ser víctima no pot ser una condició que ho esborre i ho netege tot. Els governs del PSOE ja han trepitjat moltes vegades una línia massa fina quan han defensat i homenatjat víctimes que eren, per exemple, policies torturadors del franquisme. Fins ara havien aconseguit no descarrilar del tot, però la frase de Calvo obre l’abisme sobre els seus peus.

I l’obre definitivament perquè desvetla la gran trampa de la transició, que és l’assumpció de la legitimitat del colp d’estat del 1936, acceptada dòcilment pel PSOE quan va renunciar a la ruptura democràtica. És indiscutible que l’estat espanyol d’avui té una data d’origen, que és el 18 de juliol de 1936, i fonamenta la seua legitimitat en aquells punys i pistoles de què parlava José Antonio Primo de Rivera. Durant la transició, fou una qüestió intocable i es va deixar al marge, discretament, però ara esclata amb tota l’expressivitat i aclareix molt qui ocupa, encara avui, les cadires i els palaus nascuts de la insurrecció militar contra els nostres avis.

 PS1. Lluís Mi Campos explica en aquest fil de twitter un cas impressionant. La mort de José Antonio sí que va tenir una víctima de debò. Un advocat de Quart de Poblet que responia al nom d’Emilio Valldecabres Malràs. El van assassinar els franquistes el 17 de gener de 1940 perquè en la seua condició d’assessor jurídic del ministeri de la Guerra, com a funcionari, va informar que la sentència que condemnava a mort José Antonio era legal i ajustada a dret.

PS2. El PSOE pensa que som uns ignorants. Per això voldria aclarir una cosa. La cerimònia d’exhumació de Franco va ser una vergonya insuportable que ells van provar de dissimular dient que no hi havia símbols de l’estat. Però això és mentida, perquè el taüt va ser cobert amb la bandera de cap d’estat que feia servir Franco. I cal recordar que a Espanya la bandera de cap d’estat és una bandera oficial, com es pot veure en aquest enllaç al BOE. Bandera oficial que canvia, lògicament, quan el cap d’estat canvia. Franco en tenia una, Juan Carlos en tenia una i Felipe en té una, considerada sempre com a símbol oficial de l’estat. I el PSOE va permetre que la fessen servir.

Ha perdut la raó ‘La Razón’?

Antoni Maria Piqué
Foto: Francisco de Goya, "Capricho" nº 43
Barcelona. Dissabte, 26 d'octubre de 2019
2 minuts

És cosa vella, però dos diaris hi insisteixen amb fervor. Gairebé no hi ha dia que La Razón i l’ABC retratin la situació a Catalunya amb el mateix patró informatiu que es va fer servir al País Basc els anys del terrorisme etarra. Cal tenir molt nervi per comparar una cosa i altra, però s’hi han entestat. Hores d’ara, els lectors d’aquests dos tabloides madrilenys no ho deuen veure d’altra manera. Ja s’ha dit aquí que, en el conflicte català (o espanyol), la premsa pot ser part del problema o part de la solució. Aquest parell ha optat per ser part del problema, fabricant primer el relat del català violent i després torçant els esdeveniments per a que els hi donin la raó. Pensa el lladre que tothom roba.

La Razón va avui molt, molt, molt més enllà en explicar la trobada de partits sobiranistes estatals a La Llotja de Barcelona com un aplec de “la anti-Espanya”. Revifar aquest concepte és tota una declaració d’intencions. El franquisme el feia servir per justificar la guerra i la posterior i llarga repressió —els morts, els assassinats, la sang vessada. Els que havien mort en el conflicte, els exiliats, els tancats en camps i presons o els que eren executats, no només eren enemics. Eren “l’anti-Espanya”. Així es deshumanitzava les víctimes i es narcotitzava la consciència dels seus botxins i dels que s’ho miraven. És una mecànica que han fet servir tota mena de règims totalitaris.

És difícil exagerar en aquest punt. La “anti-España” no és una ocurrència intrascendent, una exageració més. És un concepte associat a la sang. El 18 de juliol del 1953, davant dels capitosts de la CNS, el sindicat únic de la dictadura, Franco va justificar la carnisseria de la guerra civil i la repressió fent servir el mateix concepte: No era ni fue una guerra civil entre españoles, aunque muchas veces se la haya podido designar así, y pese a que nuestra sangre y la de nuestros hermanos haya corrido en aquella lucha; no. Fue la lucha de España con la anti-España. La del bien con el mal. Teníamos que mutilar nuestro cuerpo, podar aquellas ramas, podridas y carcomidas, del viejo tronco español, extirpar el cáncer que nos corroía; dejar sobre el área de España lo español, lo que era nuestro, lo que no había venido del otro lado de las fronteras y que constituía la ruina física y moral de la nación.

Doncs això. Comences qualificant “d’anti-España” els adversaris i acabes justificant la seva liquidació. Si La Razón, el diari del Grupo Planeta que dirigeix Francisco Marhuenda, no volia pintar una diana a l’esquena dels que ahir es van reunir a La Llotja, tenia mil maneres de caracteritzar-los —també en diu “els socis de Sánchez”, un clàssic seu. En triar el concepte “anti-España” —al que també hi associa al PSOE— no només envia un missatge inequívoc del seu nacionalisme extremista —allà ells—, sinó que deixa en l’aire el dubte raonable de si vol induir o justificar alguna de les accions descrites al Llibre II, Títol I del Codi Penal. Segurament no és res de tot això i el diari ho podrà aclarir. Esperem-ho —i esperem també que no passi res.

EDITORIAL

La pilota catalana ha tornat a Merkel

José Antich
Barcelona. Diumenge, 20 d'octubre de 2019
3 minuts

Quan fa dos anys es van produir les esgarrifoses imatges de policia actuant amb extrema violència el matí de la jornada del referèndum de l'1 d'octubre, la cancellera Angela Merkel va ser de les primeres dirigents europees a fer arribar a la Moncloa l'horror que li suposava que al si de la Unió Europea s'actués amb aquella violència contra ciutadans indefensos i de totes les edats que havien anat als seus col·legis electorals per votar. Hi ha diferents versions sobre si va trucar directament o no a Mariano Rajoy o es van utilitzar altres canals segurs de comunicació, però el cert és que el missatge alemany va arribar perfectament a la Moncloa i les furgonetes de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van tornar als seus quarters sense cap mena d'explicació encara avui dia. Aquest episodi va marcar la relació entre Merkel i Rajoy, els va distanciar irreversiblement i, en la moció de censura al líder del PP, la CDU no va moure cap dels seus llargs fils per evitar-la. Bé que ho saben els bascos del PNB, que hi van jugar un paper crucial.

El segon episodi va ser amb la detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya, quan travessava la frontera des de Dinamarca i va ser traslladat a la presó de Neumünster. Van ser setmanes d'una eufòria sense límit a Espanya que van acabar abruptament quan l'Audiència de Schleswig-Holstein el va posar en llibertat i la justícia alemanya va considerar que no es donaven les condicions per extradir-lo per rebel·lió, com volia el jutge Pablo Llarena. La dreta espanyola va rebre molt malament la decisió del tribunal germànic, va considerar que era una deslleialtat alemanya, un desastre per a Espanya i hi va haver qui va qüestionar obertament el tractat de Schengen perquè les euroordres no havien funcionat. Merkel, poc acostumada que li donin lliçons sobre el funcionament de la justícia alemanya, va encaixar malament la posició del govern espanyol. La llarga estada de Puigdemont a Alemanya va aportar una gran novetat al conflicte d'internacionalització de la causa catalana: els mitjans de comunicació en parlaven diàriament i va passar a ser gairebé una qüestió de política domèstica. A més, es va produir un gran tomb en l'opinió pública, reticent al tema de la independència però favorable al dret dels catalans a votar en un referèndum.

L'últim episodi de la carpeta catalana a la taula de Merkel l'hem conegut aquest diumenge en saber-se que la cancellera havia preguntat al líder del PP, Pablo Casado, la passada setmana a Brussel·les, què passava amb Catalunya? Merkel, que dirigeix el país germànic des del 2005, afronta el seu últim any al capdavant de la cancelleria i, segons sembla, l'horroritza una tempesta perfecta entre la crisi del Brexit, la crisi econòmica i la crisi catalana. Aquesta última, sempre domèstica per a tots els governs de la UE, que no es mouen un mil·límetre de la posició oficial, però sempre present en les converses informals comunitàries i en els mitjans de comunicació internacionals. Introduir la falca que el govern espanyol està tancat a qualsevol diàleg fins a extrems tan exagerats com que no agafa el telèfon al president de la Generalitat deu ser un fet molt sorprenent a Berlín. On, a més, s'acorden governs de coalició sense problemes entre CDU i SPD des del final de la Segona Guerra Mundial.

Algú s'imagina Merkel no agafant el telèfon al president d'un land simplement perquè no li dona la gana? Doncs això succeeix a Espanya i molts ho aplaudeixen. Encara que també és veritat que molts es rebel·len davant d'aquesta actitud altiva i prepotent d'aquesta Espanya que no fa política i que la deixa en mans dels jutges. Aquest cap de setmana s'han produït manifestacions impensables a Madrid, València, Sant Sebastià, Oviedo i diverses ciutats espanyoles més. I lluny de llegir-les correctament, hem assistit a la resposta made in Spain en boca de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso: que es prohibeixin a Madrid les manifestacions de suport a la independència de Catalunya i de condemna a la sentència del Tribunal Suprem. A les 22.30 hores de la nit no havia encara corregit l'estupidesa del matí.

EDITORIAL

La desconnexió de Sánchez

José Antich
Barcelona. Divendres, 25 d'octubre de 2019
2 minuts

"Vaig sentir vergonya i tristesa perquè no em va rebre ni la direcció". Amb un aire entre compungit i ofès, Pedro Sánchez ha explicat als seus amics del programa Al rojo vivo de la Sexta com va ser la seva visita a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Bé, en realitat no els ha explicat la visita perquè, en el fons, el que era rellevant no era el paper de la direcció de l'hospital que va entendre que era una visita privada, sinó que d'una manera improvisada el personal del centre sanitari es va congregar al pas de Sánchez per cridar Llibertat presos polítics en una seqüència que, segurament, ni esperava, ni oblidarà. No van ser activistes enviats ni pel president Torra, ni per la consellera de Salut, Alba Vergés. Van ser ciutadans anònims que consideren una ofensa i una gran injustícia la sentència del Tribunal Suprem als líders independentistes. És així de senzill, per més que de vegades no agrada d'escoltar el relat tal com és.

La societat catalana, una part molt significativa i transversal d'ella, que va més enllà de l'independentisme, ha rebutjat la sentència del Suprem. Ho han fet partits, sindicats, ajuntaments -no un, ni dos sinó més del 85%, començant pel de Barcelona- col·legis professionals, universitats, el món de l'esport, de la cultura, intel·lectuals i així molts sectors de la societat. Això, ni ho vol escoltar Pedro Sánchez, ni segurament té ganes de sentir-ho. És més fàcil viure en un món de fantasies, on et penses que el personal d'un hospital que crida Llibertat presos polítics ha estat mobilitzat per la Generalitat, que no pas encarar la realitat.

I és que la tossuderia catalana té moltes maneres d'expressar-se, però s'activa sempre pel mateix motiu: quan percep que la dignitat està sent trepitjada. Aquest dissabte, les entitats sobiranistes, Òmnium i l'ANC, han tornat a convocar una nova mobilització, que pretén ser multitudinària, contra la sentència del Tribunal Suprem, sota un únic lema: Llibertat. No és per la independència, com les de l'11 de Setembre, sinó per la llibertat dels presos polítics. La setmana passada, divendres, ja es van produir les denominades Marxes per la llibertat, que van arrencar de cinc punts diferents de Catalunya i van confluir a Barcelona. La Guàrdia Urbana les va xifrar en 550.000 persones, un nombre que es va considerar per sota de la mobilització que es va produir. Però més enllà de la xifra exacta, ja es va visualitzar la dimensió de la protesta ciutadana i l'enorme enuig de la ciutadania.

Perquè, al final, mobilitzar centenars de milers de persones un cop i un altre, en aquest cas amb una petita diferència de vuit dies, és un test d'estrès a l'abast de molt poques entitats i lògicament només en situacions d'excepcionalitat, com la que viu Catalunya. Sánchez hauria de ser el primer a veure-ho, ja que ho té al davant una vegada i una altra. Potser si agafés el telèfon al president Torra, assumís el seu paper de president del Govern espanyol i no portés únicament la granota de candidat, i deixés de fer electoralisme, entendria la irritació de la societat catalana. I a més trencaria la seva desconnexió amb la realitat.

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Les claus d’una ofensiva

«És capaç de combinar la crítica més dura i directa amb la lleialtat indiscutible al projecte de país»

Avui oferim als lectors de VilaWeb una llarga entrevista d’Andreu Barnils a la consellera Clara Ponsatí. Cal llegir-la amb calma perquè hi diu coses serioses. Com sempre, vaja.

Clara Ponsatí va entrar al govern de Catalunya el darrer minut abans del referèndum, com aquell qui diu, i després s’ha trobat amb un exili que dura molt més que no va durar el seu pas pel Departament d’Educació. Però des del primer moment la seua actuació ha tingut un impacte nítid i la seua imatge s’ha distanciat de la de la majoria dels polítics del país, amb els quals no crec que ningú la puga confondre.

‘Pau, amnistia i autodeterminació’: Ponsatí proposa d’assumir tres punts com a objectiu immediat i concret 

És cert que ella també se n’ha ocupat, d’això, i molt. Ara viu a Escòcia, on treballa de professora a Saint Andrews, però aquesta recuperació de la seua vida personal i de la seua carrera acadèmica l’ha feta sense perdre mai el contacte i el compromís amb la lluita per la independència de Catalunya. Sense renegar de res ni abandonar res. No ha deixat el seu lloc al Consell per la República i fins i tot es va integrar en la candidatura europea del president Puigdemont. De fet, ha d’obtenir el càrrec d’eurodiputada després del Brexit. Com tothom sap, a més, a Escòcia és tota una figura nacional.

Però per damunt de tot Ponsatí és una bona analista, potser per deformació professional. I a l’entrevista que oferim avui enfoca amb molta precisió el moment polític que vivim. És coneguda pel fet de parlar sempre clar; tothom recorda per exemple la seua famosa explicació sobre allò que en va dir ‘el farol’ del 2017. Ara continua incisiva i es demana: ‘Per què ens hem de conformar que el lideratge polític sempre adormi i mai no lideri?’ És una gran pregunta, segurament la pregunta clau que tots ens hauríem de fer avui. O afirma: ‘El comportament que han tingut els Mossos ha estat molt lamentable. Estan totalment a les ordres del Ministerio del Interior.’ Afirmació que rebla sense manies: ‘Si són els caps, en Buch o uns altres, ja no hi entro. Ells sabran.’ I sobretot no es fa il·lusions ni contribueix a crear-ne respecte d’allò que es pot fer des de la somorta i endropida política institucional catalana: ‘El govern autonòmic com a principal protagonista de la transició catalana cap a la República, de moment el dono per perdut.’ Clar i ras. I ‘el parlament s’ha doblegat a l’autoritat espanyola’. La seua anàlisi, la duu a passar la responsabilitat de tirar endavant cap a la independència i la República al carrer, com tanta gent creu que passarà i com segurament acabarà passant. I per això, precisament, lluny d’amollar quatre opinions buides, va posar fil a l’agulla i va proposar aquests tres punts de la revolta catalana que ara els partits i el Consell semblen voler potinejar. Tres punts que la cosmopolita Ponsatí capta des d’Hong Kong, ben lluny de la provinciana melé política catalana, i que jo estic convençut que podrien ser la clau d’una ofensiva reeixida ara mateix.

Tanmateix, deixeu-me dir que en un moment com l’actual, amb la seua actitud crítica i directa i al mateix temps el seu compromís indubtable, crec que Clara Ponsatí és sobretot un exemple vital per a tots. Perquè és capaç de combinar la crítica més dura i directa amb la lleialtat indiscutible al projecte de país i perquè, a partir de la seua ferotge i treballada independència personal, també és capaç de posar-se al lloc on siga necessària sense deixar de dir les coses pel seu nom, sense sotmetre’s a res ni rebre ordres. I això, en aquest món, en aquest país concret i en aquest temps fa de la consellera un referent notable, al costat d’aquest gran referent que són ja i ho seran cada dia més els nostres joves, els nostres xiquets.

PS. Quan començava a fer de periodista, un dels meus grans mestres em va dir: ‘Tu escrius el que pots, però pensa sempre que la gent llegeix el que vol.’ No ho he oblidat mai, això. Ahir vaig rebre alguns comentaris de gent molesta, que opinava que en el meu editorial dubtava de l’independentisme de l’ANC. No era així, però per si de cas no em costa gens d’aclarir-ho. No tinc cap dubte que l’objectiu de l’ANC dissabte és enfilar el camí de la independència. Els meus dubtes, tots, són al govern i al parlament.

L'última

Pere Martí

OPINIÓ > L'ÚLTIMA

Exhumar els ossos, ressuscitar l’esperit

L'espot electoral que volia el PSOE traient Franco del Valle de los Caídos s'ha convertit en un extravagant acte d'exaltació del franquisme *** La Generalitat aprovarà el pressupost del 2020 la setmana que ve *** El govern andorrà paga els avortaments a l'estranger mitjançant la Seguretat Social

TEMA DEL DIAEspot. Pedro Sánchez volia un espot electoral però ha acabat avalant un funeral d’estat per a Franco. L’exhumació de les restes del dictador tenia com a objectiu tenyir de roig un PSOE descolorit i mobilitzar l’electorat d’esquerres deprimit de cara a les eleccions del 10 de novembre. Però la presència de la ministra de Justícia espanyola, Dolores Delgado, presidint la sortida del fèretre, l’ha convertit en un funeral d’estat. Els familiars cridant ‘viva Franco’ davant la impertèrrita ministra és la metàfora perfecta del nul paper del PSOE en la recuperació de la memòria històrica i la seva passivitat davant el feixisme. L’acte es podria haver fet a porta tancada, sense premsa, sense concentracions feixistes, però les urgències electorals del PSOE han passat per sobre de la necessària discreció. El colpista Antonio Tejero ha tornat a aparèixer a les pantalles gràcies a aquest espectacle esperpèntic. Havia de ser un acte de reparació de la memòria històrica i s’ha convertit en un acte d’exaltació franquista. 

La Moncloa presenta l’exhumació com una victòria, com un acte de reparació de la memòria històrica, però en realitat és la constatació d’una derrota. Treure les restes polsoses de Franco després de 44 anys de la seva mort és la millor metàfora de la derrota de la transició. El dictador ha estat més anys al Valle de los Caídos que exercint com a cap d’estat. És la prova que Espanya ha viscut i continua vivint sota la influència del llegat franquista, que és present a moltes institucions de l’estat. Franco va morir al llit, i ho va deixar tot ben lligat. Va imposar un successor, el rei Juan Carlos, i va fixar els límits del règim del 78, que continuen vigents.

Quan els marbristes han enretirat la llosa de mil cinc-cents quilos que el sepultava, el crani de Franco s’ha aixecat i la mandíbula ha dibuixat una riota, veient que tot estava en ordre. Ha saludat el seu cercle familiar, que l’ha acollit amb tota la parafernàlia simbòlica feixista sense que ningú els ho prohibís. Amb les falanges i els ossos del braç xerricant, els ha intentat fer la salutació romana que li oferia la família. Després, un cop dalt de l’helicòpter, ha mirat cap a la Zarzuela i ha vist que tot estava igual, que la dinastia s’havia perpetuat. Ha mirat cap al congrés i ha constatat com el feixisme avançava amb vots i escons, sense necessitat de donar cap cop d’estat. Ha mirat cap al Tribunal Suprem espanyol i ha saludat amb el cap els magistrats que el veneraven i des de les conques buides dels ulls del crani plenes d’odi ha mirat cap a Catalunya i ha vist que continuava formant part d’Espanya malgrat que la majoria de catalans votaven partits independentistes. En arribar a El Pardo, s’ha reconfortat amb les paraules del capellà, fill de Tejero, que ha oficiat una missa com les d’abans.

Darrere queda el Valle de los Caídos intacte, amb la creu de la Cruzada altiva i provocadora, i el mausoleu construït amb la suor i la sang dels presos republicans. No hi haurà demolició, com a metàfora de la transició. Es reconvertirà en un centre de memòria històrica. És a dir, li canviaran la placa de la porta. És el mateix que van fer amb la constitució, que perpetua la unitat d’Espanya i estableix l’exèrcit espanyol com a garant d’aquesta unitat. Felipe VI continuarà regnant i arengant les tropes contra Catalunya, com va fer el 3 d’octubre de 2017. El darrer símbol del franquisme és la monarquia, que no ha estat mai referendada democràticament. Els qui diuen que va quedar avalada en el referèndum de la constitució de 1978 menteixen, perquè es votaven moltes altres coses enmig de soroll de sabres. La prova és que, en 44 anys, a Espanya no s’han atrevit mai a fer un referèndum sobre monarquia o república. 

Catalunya sí que es va atrevir a fer un referèndum i va fer brollar tot el franquisme sociològic que encara hi ha impregnat als aparells de l’estat, a les elits econòmiques i als mitjans de comunicació. Quaranta anys després, Espanya continua tenint presos polítics, i serà més difícil aconseguir una amnistia per als líders independentistes que l’amnistia de 1977. La policia continua detenint gent acusada de terrorisme i després resulta que no tenien explosius, com s’ha filtrat avui en el cas dels detinguts el 23 de setembre. I la policia continua pegant els qui es manifesten contra una sentència injusta. Els qui corrien davant els grisos durant el franquisme acusen ara de violents els manifestants que protesten contra una sentència injusta. Cal recordar-los que ells van perdre, perquè Franco va morir al llit, però els joves d’ara volen guanyar. No volen esperar 44 anys a desenterrar un sac d’ossos polsosos. 

OPINIÓ > EDITORIAL

La revolta catalana a l’era de la globalització

«La generació jove que ha pres el control del carrer està extraordinàriament capacitada. Probablement és la generació més preparada que hem tingut mai, la més alliberada del pes de la tradició espanyola»

Un dels aspectes que es poden intuir en aquests primers dies, frenètics, de la revolta catalana és que té un caràcter global. Així és l’impacte que té en un món globalitzat que globalitza també –i, per tant, homologa– revoltes arreu del món.

Per això l’ocupació de l’aeroport del Prat, dilluns de la setmana passada, va ser un encert total. Els joves d’Hong Kong, una de les ciutats globals per excel·lència, van entendre que els aeroports han esdevingut alguna cosa més que simples aparcaments d’avions. I van convertir aquella ocupació en un recordatori al món sencer de la injustícia de la dominació xinesa. Que Barcelona reaccionàs de la mateixa manera ha tingut una gran significació, perquè les imatges s’associen –i les causes també, és clar. La brutalitat de la violència exercida per la policia espanyola i la policia autonòmica va servir encara per a amplificar l’abast del missatge al món. Avui no hi ha ningú mínimament informat al planeta que no tinga Catalunya al focus, al costat d’Hong Kong i de més situacions particularment dramàtiques i dures, com la que torna a viure ara mateix el poble de Xile.

I tot això es tradueix ja en dificultats, important, per al govern espanyol i per a la Unió Europea. Quan la Xina dedica propaganda oficial a dir que ells no peguen tant ni tan fort com Espanya, la UE té un problema de reputació. Perquè sempre ha dit que, com que no és cap superpotència militar ni política, les seues claus són l’economia i la defensa dels drets humans. I amb les imatges del Prat en surt malparada. Quan, per primera vegada, com va passar ahir, hi ha eurodiputats que acusen els eurodiputats espanyols d’exercir d’espanyols i solament d’espanyols i de fer abús del càrrec seguint un apriorisme nacional, pren cos i es referma la tesi que ací hi ha un conflicte que encaixa plenament en la doctrina internacional sobre el tracte a les minories nacionals. En fi, quan la premsa de tot el món posa d’exemple els manifestants d’Hong Kong i Barcelona com els líders de les noves formes smart de protesta, això fa de la revolta catalana un moviment que desperta simpatia arreu; i no simplement simpatia, sinó també solidaritat.

(Sobre això, tres dels millors articles, que us recomane, són aquests:
—The Guardian. ‘New generation, new tactics: the changing face of Catalan protests’
—Quartz. ‘Hong Kong is exporting its protest techniques around the world’
—Wired. ‘Catalonia has created a new kind of online activism. Everyone should pay attention’. )

Ara cal aprofitar el moment, però. La generació jove que ha pres el control del carrer està extraordinàriament capacitada. Probablement és la generació més preparada que hem tingut mai, la més alliberada del pes de la tradició atàvica espanyola, la més global de totes i la més decidida i valenta que hàgem vist mai. La manera com combinen la calma i la tranquil·litat, el millor ambient, amb una autodefensa eficaç cada vegada que són atacats pense que en el futur serà estudiada –tal i com apunten ja aquests articles que recomane– com la llavor d’un canvi històric en les formes de mobilització i contestació política arreu del món. Però tot plegat servirà de poc si no assolim la independència.

Dita la qual cosa també he dir que si l’assolim (i estem en condicions de fer-ho i molt ràpid, malgrat el tap institucional) una de les preocupacions més grans que jo sempre he tingut, que era que acabem fent una república independent amb els mateixos defectes de la monarquia on vivim, potser hauré de començar a esborrar-la. Perquè si aquesta gent jove que hem vist als carrers són els dirigents del nostre futur la millora és fora de tota discussió.

OPINIÓ

Per què Espanya no pot dialogar

«Espanya és un estat segrestat per l'omnipotent poder judicial, que només troba els seus límits fora de la sobirania espanyola»

 per Jordi Cabré, 21 d'octubre de 2019 a les 21:15

Quan el president Torra demana a Pedro Sánchez seure a dialogar, aquest respon "condemni la violència". Al mateix president que l'ha condemnada diverses vegades, de forma explícita. I aquesta escena repetida successivament. És com si una persona li proposa a una altra quedar per fer una cervesa, i l'altra persona li respon tres vegades "és que m'he comprat una trompeta". Un veritable diàleg de besucs que només pot ser interpretat d'una manera: Pedro Sánchez no pot dialogar, està lligat de mans i peus, i no sap com emetre el missatge encriptat sense semblar un babau. Que ho sembla. No cal entrar en si ho és.

Pedro Sánchez té un poder relatiu, limitat. Només representa el poder executiu, i ara mateix el principal problema d'Espanya és la independència del poder judicial. Sí, en efecte, el problema és Montesquieu: sobre el paper (una altra cosa és la realitat), el poder judicial a Espanya és "independent" i per tant ningú no hi pot interferir. Els que hem estudiat Dret sabem com de ranci és aquest món, i sabem com per alguna raó és dels únics àmbits acadèmics on el monolingüisme castellà domina de forma aclaparadora les lleis i les sentències i el funcionariat: perquè no s'ha mogut del segle XIX.

El poder judicial té vida pròpia i un poder il·limitat, fins al punt que el dia que Pedro Sánchez fa cas a Merkel i atura l'escalada de violència policial al carrer, l'endemà l'Audiència Nacional fa registrar el despatx de l'advocat Boye i una jutgessa ordena escorcolls a l'Associació Catalana de Municipis. No vull dir que Sánchez estigui disposat a cap diàleg, de fet crec que les mateixes eleccions espanyoles li impedeixen iniciar-ne cap: però sí que vull dir que, encara que volgués, el poder judicial (per no parlar del militar, comandat pel rei d'Espanya) té agenda pròpia. Tan pròpia, que segur que el poden empaperar a ell i a qualsevol persona del país (ja demanarem perdó després, primer cap a la garjola).

Espanya és un estat segrestat per l'omnipotent poder judicial, que només troba els seus límits fora de la sobirania espanyola: d'aquí l'obsessió malaltissa amb Carles Puigdemont, amb Boye, amb el Consell per la República, amb les delegacions. Els jutges són el nou exèrcit espanyol. I són molt difícils de desactivar, fins al punt que des de la sentència de l'Estatut, des d'aquella tarda a la plaça de toros, que el poder judicial és protagonista principal d'una corrida sàdica que no té pinta d'acabar bé. Som, com he escrit diverses vegades, a l'escena final de Ferdinand. I ara toca el judici del públic, és a dir, de la comunitat europea i internacional. Veure si hi ha algun jutge superior que jutgi el jutge (algun toro que toregi el torero). Jo crec que sí.

Fins i tot si no existeix, o si Luxemburg no dona la raó a Junqueras o a Puigdemont per a la seva immunitat, o fins i tot en el cas poc probable que es concedís l'extradició, Puigdemont continua sent diputat al Parlament de Catalunya i pot ser investit. Però és que fins i tot en el cas que no pogués, per les manies infantils d'ERC o per una nova (enèsima) interpretació de la normativa sobre investidures telemàtiques, Quim Torra sempre pot convocar eleccions i Puigdemont pot ser candidat. Però és que fins i tot si il·legalitzessin la seva candidatura o el seu partit, en sorgiria un altre de més fort que arrasaria a les eleccions (probablement superant el famós 50%).

Però és que fins i tot si l'exèrcit es tornés boig (més boig del que és) i intervingués en la jugada, amb estat d'excepció o sense, el Consell d'Europa està atent als abusos d'Espanya tant en el terreny judicial com en el militar, i l'article 7 del Tractat de la UE es balanceja sobre la plaça de toros com una banderilla letal. Però és que l'ONU també hi vol dir la seva. Però és que diversos (40) eurodiputats volen una resposta que els garanteixi que ells mateixos no estan en perill. Però és que Espanya està morta de por i per això, allí on no arribi Pedro Sánchez i la seva policia (que ha demostrat poder arribar a molt poca cosa, francament), pensen que hi podran arribar els jutges.

Així comença aquesta setmana: "a por ellos" judicial, després que la policia no hagi pogut controlar el territori (fins i tot els metges han acabat escridassant Sánchez a la cara). La setmana que ve es preveu prometedora, a Brussel·les i a Luxemburg. I Sánchez rebent cartes de Torra, i no podent (insisteixo: no podent ni que volgués) respondre-les sense semblar sord o curt de gambals. I el públic de la plaça, mirant-s'ho amb estupefacció. Fa pinta de gran (però llarg encara) final de la partida d'escacs. Crispetes, Gonzalo. I estem amb tu.