Catalunya és una colònia d'Espanya

JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ

Afirmar que Catalunya és una
colònia d'Espanya sembla, àdhuc pels nacionalistes més compromesos, una exageració dialèctica. És un concepte que l'independentisme no ha assumit de manera habitual, com s'ha posat de manifest en els programes de les eleccions del passat 27 de setembre.

L'anàlisi històrica permet tipificar la realitat catalana contemporània com a inequívocament colonial

L'anàlisi històrica comparativa dels trets que van caracteritzar el colonialisme del segle XVI al segle XX permet tipificar la realitat catalana contemporània com a inequívocament colonial.

Quins són aquests trets? Per començar, els exèrcits de la metròpoli ocupen sense cap dret un país que fins aleshores era sobirà. Catalunya va ser ocupada pels exèrcits de Castella entre 1705 i 1714. El Principat era aleshores un estat independent integrat en una confederació, la Corona d'Aragó. Recordem l'ocupació d'Amèrica, Àfrica o Àsia en els segles del colonialisme. Constatem l'existència de la bandera espanyola a la façana de Capitania, testimoni irrefutable de l'actual presència de l'exèrcit espanyol a Catalunya.

En segon lloc, la potència invasora destrueix les institucions del país ocupat i hi imposa el control militar. Des del decret borbònic de Nova Planta de 1716 és allò que ha succeït amb Catalunya. Els períodes autonomistes no han estat res més que un lenitiu a la força d'ocupació militar.

En tercer lloc, la potència ocupant organitza l'espoli econòmic de la colònia. Recordem el drenatge de l'or americà cap a Castella després de la conquesta. És allò que ha succeït amb Catalunya. Des de l'impost borbònic del cadastre al segle XVIII fins als
setze mil milions anuals de dèficit fiscal dels darrers temps, Catalunya ha estat, durant tres-cents anys, un país espoliat per Espanya.

En quart lloc, la potència colonitzadora ha trobat i promogut, a l'interior de la colònia, organitzacions polítiques, socials o econòmiques favorables a la metròpoli i, per tant, oposades a l'alliberament d'aquella. Aquests sectors han actuat com a cinquena columna per donar suport a la potència ocupant i frenar els esmentats moviments d'alliberament. A Catalunya, aquesta cinquena columna ha combatut, al costat de les forces de la metròpoli, l'independentisme. A les passades eleccions del 27-S, aquesta cinquena columna sucursalista té noms personals i d'organitzacions polítiques que estan en l'ànim de tothom.

En cinquè lloc, els colonitzadors han procurat anorrear la llengua i la cultura dels països conquerits. La imposició ha afectat també, revestint accions repressives o inquisitorials de gran duresa, les creences religioses dels països ocupats. L'intent de fer desaparèixer la llengua i la cultura catalanes com un element identitari de primer ordre de l'estat català ha estat constant. La repressió del català s'ha manifestat de manera permanent des de les primeres disposicions borbòniques després de 1714, fins a la llei Wert. Els decrets, lleis, normes i disposicions de la cort de Madrid contra el català ocupen centenars de pàgines i han estat inalterables al llarg dels segles. Els països sud-americans saben bé el que va representar la repressió lingüística per al manteniment de les llengües pròpies. Quan la metròpoli no ha aconseguit fer desaparèixer aquestes llengües ha maldat per convertir-les en idiomes de segona categoria.

Un darrer factor. Mai la metròpoli no ha autoritzat que la colònia pogués decidir lliurement el seu destí a través d'un referèndum d'autodeterminació que permetés la descolonització. És el cas de Catalunya.

La història ensenya que els processos colonitzadors només han estat vençuts quan els països víctimes de l'acció destructiva de la metròpoli han assolit la independència. Catalunya és dels pocs països del planeta que no s'ha alliberat encara de l'opressió colonitzadora, i, si mirem només Europa, veurem que Catalunya continua essent, en base als trets que he esmentat, l'única colònia que encara existeix al Vell Continent. D'aquest fet n'hi ha una àmplia consciència col·lectiva, aquella que ha de permetre l'alliberament nacional de Catalunya que ja s'albira en un horitzó que cada dia veiem més proper.

El desconcert unionista

per Agustí Colomines3 de Novembre 2015 a les 19.59 h

L'amenaça unionista s'ha fet efectiva. Albert Rivera va anunciar ahir que C's, PP i PSC acudiran al Tribunal Constitucional (TC) a presentar els recursos d'empara per impugnar els tràmits per convocar el ple de ruptura previst per al dilluns que ve. Els unionistes fan com els independentistes, tenen el mateix objectiu però cada partit va a la "seva bola". Des que la setmana passada es va fer pública la declaració conjunta de JxSí i la CUP, Carlos Carrizosa (C's), Eva Granados (PSC) i Enric Millo (PP) han mantingut reunions per posar en comú el seu desacord amb el fet que es convoqui la junta de portaveus quan no ha estat constituïda a falta del grup parlamentari del PP —que té temps per fer-ho fins divendres i s'entreté per dificultar el treball parlamentari. La solució final ha estat, per tant, recórrer al TC separadament però anant-hi de bracet: "els recursos d'empara es presentaran per separat —va dir Inés Arrimadas a TV3—, si bé anirem junts al TC a presentar-los".

Aquestes són les misèries de la política. Tant és si és nova com si és vella. Cap líder polític vol aparèixer subordinat a l'adversari, encara que el fi que uneix els uns i els altres sigui una cosa tan "sagrada" com la unitat de la pàtria, que és un fenomen més immaterial que no pas el "drap acolorit" que és tota bandera. Ho va escriure el sociòleg Émile Durkheim el 1907, molt abans que Albert Rivera en banalitzés el pensament, si és que l'ha llegir mai, en referir-se al fet que els individus, reunits en assemblea, se senten més forts perquè la consciència col·lectiva els transcendeix. D'aquí la importància simbòlica de les banderes. El soldat —reflexionava Durkheim— mor per la bandera, símbol de la pàtria, i en el moment del sacrifici mor per aquesta bandera i no pas per la idea de pàtria, que li resulta llunyana. S'embolcalla, literalment, amb la bandera. En l'últim funeral que he assistit, el del malaguanyat Jordi Miralles, el fèretre estava cobert, no per una, sinó per tres banderes: la catalana, la roja i la republicana. Rivera es fot de l'estelada però sap quin rerefons representa. Per això els diputats de C's i PP es posen dempeus per escoltar Els Segadors sense cantar-lo i per això, en canvi, els diputats del PSC el canten sense problemes. Se'l senten propi.

Albert Rivera s'ha apuntat com un èxit el que, de fet, és un fracàs unionista. Ho ha fet per posar en evidència el PSC, que no toca ni quarts ni hores des de fa mesos, i el PP, liderat per un exalcalde que té més mentalitat de gregari que fusta de líder. C's és avui el partit de moda simplement perquè Rivera és hàbil i sap encapçalar l'unionisme millor que no pas els seus potencials aliats. Sempre diu que suma, malgrat que els fa la traveta a cada pas. Declara solemnement que els partits unionistes catalans van junts al TC i és mentida. El que importa és la bandera. Allò que es veu. Ara bé, quan un polític no té les idees clares —com passa amb Iceta i García Albiol— se subordina al dictat d'un altre, més espavilat o que creu tenir la clau per fer i desfer a voluntat. Als socialistes i als convergents els va passar una cosa semblant el 2003, quan Carod-Rovira exhibia la seva prepotència brandant unes claus de veritat, movent-les davant les càmeres, per demostrar que era ell qui manava. Tanta fatxenderia es va acabar de cop, però, al cap d'un mes, per un excés de confiança i perquè la part li va fer perdre la visió del tot. Es va estimbar solet malgrat que Montilla el repesqués per al segon tripartit. Rivera és menys llegit que l'antic vicepresident però és més polític que no pas ell.

El bloc unionista està decidit a posar tots els impediments perquè el Parlament no pugui celebrar el ple anomenat de la ruptura amb l'aprovació de la declaració acordada entre JxSí i la CUP. Els unionistes encara faran un favor als independentistes si a la fi aconsegueixen rebentar aquest primer acte simbòlic. En política, com a la vida real, prendre una decisió a l'hora precisa t'evita molts maldecaps. Ara és quan els independentistes haurien de ser intel·ligents i arribar a un acord d'una vegada. Els símbols estan bé, però els excessos embafen. Aprovar una declaració com aquesta sense saber quin Govern tindrem ni qui serà el president és regalar a l'adversari un trumfo que no cal. És regalar munició a un unionisme que no sap com combatre la majoria sobiranista. A més, si la mateixa nit de les eleccions la CUP va arribar a la conclusió que un 47'8% de vots favorables a la independència no era suficient per fer atacar la proclamació d'una DUI, caldria ser molt prudents a l'hora de fer segons què. Els unionistes s'equivoquen molt i regalen als independentistes un avantatge que, malauradament, aquests esbotzen de seguida que poden. Un dia, però, potser l'encertaran i aconseguiran tombar la il·lusió de la bona gent independentista per l'estultícia dels polítics que els representen. Esperem que els unionistes no aconsegueixin refer-se del desconcert gràcies a una estúpida conxorxa d'enzes.

La foto de la vergonya

La foto de la vergonya

 

per Lluís Bou4 de Novembre 2015 a les 20.07 h

La fotografia que es van fer ahir Inés Arrimadas, Miquel Iceta i Xavier García Albiol davant el Tribunal Constitucional és la de la vergonya. Intentar impedir la celebració d'un ple del Parlament és gravíssim. Si Francesc Cambó ja va cometre un error polític de gran magnitud al portar la llei de contractes de conreu al Tribunal de Garanties de la república per aturar-la per la porta del darrere, el que han fet C's, PSC i PP ho multiplica per deu. Vetar la celebració d'un ple parlamentari és una pràctica antidemocràtica. Tenir por a debatre els problemes és a més, literalment, ridícul.

I arribats aquí cal preguntar-se què hi pinta el PSC en un ceremonial de la contrareforma al costat del PP i de Ciutadans?. Per què aquest paperot? Aquest ja no és el PSC de Joan Reventós, i no cal dir el de Rafael Campalans o Josep Pallach, si s'alinea amb els partits conservadors pota negra de l'espanyolisme. Quan Carme Chacón ara faci campanya i proclami totes les maldats del PP, amb hipèrbole mitinera, el seu discurs tindrà menys solidesa que el terròs de sucre d'un cafè. El PSC és aquell partit que volia fer un cordó sanitari contra Xavier García Albiol quan era alcalde de Badalona, i el definia com un racista, i ara hi fa accions conjuntes. La fotografia d'avui és un obús contra la campanya del PSC com a alternativa a Rajoy, contra la possibilitat d'una tercera via. Ja no és creïble, ho han destruït. Davant del problema més important que té Espanya, ha quedat clar que els socialistes estan al costat del PP; la imatge ho sentencia.

A Madrid hi ha pànic pel que pot succeïr dilluns a Catalunya amb el ple de la desconnexió. Ja intueixen que tot plegat és molt potent. I una de les conseqüències és que està desballestant el mapa de l'unionisme. S'estan difuminant les fronteres ideològiques entre els grans partits espanyols, precisament quan estan a les portes de vendre'ns just el contrari en una campanya electoral. Fa feredat cap on camina el mapa polític espanyol.

Intentar aturar el procés sobiranista des del Tribunal Constitucional a aquestes alçades és il·lusori. L'acció-reacció beneficiaria els catalans. El procés ha arribat molt enllà i la intervenció de la comunitat internacional serà creixent i pressionarà l'Estat espanyol per un acord. Al moment que estem, l'únic que, arribat a un extrem, podria ensorrar el procés, és el radicalisme ideològic.

Bon cop de falç

 

per Enric Vila26 d' Octubre 2015 a les 20.15 h

De vegades sento una certa compassió per Heràclit. Quan el filòsof grec deia que la naturalesa s'amaga la humanitat encara era tan primària que, pobre, no crec que pogués imaginar-se fins a quin punt seríem capaços de disfressar les mones. Hem arribat a un punt d'hipocresia tan fenomenal que avui els fenòmens que passen per més autèntics són sovint els més artificials i falsos. Això, naturalment també té a seva gràcia, com a mínim a Catalunya, on la política està despullant la història de'Espanya amb un desfici adolescent admirable. Quan les mentides envelleixen i deixen de servir a una veritat superior, la natura es converteix en un objecte de plaer eròtic juvenil molt perillós i inflamable.

Aquesta mateixa setmana Javier Cercas s'estranyava, en un article a El País, quel'independentisme hagués guanyat les eleccions del 27S. Cercas assegurava que fins a l'últim moment va estar convençut que "la cordura" s'imposaria i que els partits unionistes guanyarien els comicis autonòmics. Jo no sé qui pot pagar un analista tan dolent, però segons m'expliquen aquesta mateixa versió és la que l'Estat espanyol havia venut a la Unió Europea. Es veu que els defensors de la unitat d'Espanya estaven convençuts que si votava més del 70 per cent dels cens, els esforços que Franco va fer per repoblar Catalunya i folkloritzar i marginar la cultura catalana demostrarien la seva eficàcia.

Madrid creia que si Convergència es presentava demanant obertament la independència perdria bous i esquelles i ara resulta que a Brussel.les demanen explicacions i que alguns polítics de Madrid comencen a preguntar què passa a Catalunya. L'operació contra Convergència és l'última bomba de fum que li queda a l'Estat per distreure el conflicte polític de fons que fa quatre segle que va dessagnant Espanya. Era una operació que estava pensada per abans de les eleccions i que es va posposar veient que les campanyes unionistes no aconseguien ressucitar el franquisme sociològic. Després de set anys a l'oposició i cinc anys de procés públic d'autodestrucció en pro de la independència, processar convergència pel que va fer en el segle XX em sembla que no serà suficient per desviar el gran tema de discussió dels propers mesos.

Ahir mateix es va veure al Parlament. Vaig voler-hi anar per assistir en directe a la demolició de les darreres ruïnes de l'autonomisme. Vaig xalar quan la mesa del Parlament, presidida per Julià de Jòdar, va començar a cridar els diputats pel seu nom i cognoms. Qualsevol estranger hauria pogut veure que a Catalunya hi ha un problema nacional i no precisament gràcies a les forces partidàries del dret a Decidir. Va ser molt divertit de veure com la presència de cognoms catalans tradicionals a Ciutadans i al PP era practicament nula. Sí, sí, digueu-me ètnic. Vaig riure molt, constatant la homogeneïtat ètnica dels partits que acusen l'independentisme de tribal i de posar en perill la convivència. I encara vaig riure més quan va sonar l'himne dels Segadors.

L'únic espanyolista recalcitrant que vaig veure cantant el bon cop de falç, com a bon autonomista, va ser el socialista David Pérez. Parlo d'un diputat d'aquests que et defensa que Catalunya no tindria problemes de finançament si la burgesia del país pagués els seus impostos. El PSC era i és això, l'acceptació de la dualitat nacional de Catalunya, posada sota el paraigües de l'obediència espanyola. El nou unionisme hegemònic és una altra cosa i té d'autonomisme el que jo tinc de corredor de motos. El paisatge de cares incòmodes que es va fer en les files de Ciutadans i del PP era un poema. Jo no recordo haver vist una cosa igual des que el president Mas va fer aquell discurs la tardor del 2012 anunciant eleccions anticipades amb vistes a celebrar un referèndum d'autodeterminació.

La cara de consternació de Cañas i Rivera no l'oblidaré mai, igual que no oblidaré mai les cares que feien ahir els diputats de Ciutadans i del PP. Jo encara recordo quan l'Alicia Sánchez Camacho cantava els Segadors. Piqué també se sabia l'himne. Suposo que l'Enric Millo se'l sap, encara que deu mirar de dissimular-ho, i que per això el seu partit el va presentar de candidat a Girona. Heus aquí un bon reportatge que algú hauria de fer. Quants diputats de l'unionisme contraris al Dret a Decidir se sap l'himne? El president Montilla no havia llegit ni el Cavall Fort, ni el Massagran, ni el Zoo d'en Pitus, però ara parlem de diputats joves, nascuts aquí, que han viscut a Catalunya com si fos Cáceres, Salamanca o Melilla.

No passa res, que cadascú faci el que vulgui. Però si algú vol saber perquè l'independentisme ha crescut tant, i perquè un referèndum d'autodeterminació és la solució més democràtica i menys traumàtica al conflicte polític amb Espanya, haurà de tenir-ho en molt compte.

Catalunya mou peça; comença la partida

Catalunya mou peça; comença la partida

 

per Salvador Cot27 d' Octubre 2015 a les 19.20 h

En qüestió de dies, la pilota estarà a la teulada de Madrid. Serà l'estat qui haurà de decidir quina és la resposta adequada per contrarestar la gradació de desobediències que plantejaran el Parlament i el Govern. Per primera vegada en tres-cents anys, no poden respondre amb la violència i qualsevol acció de força contra un parlament legítimament constituït tindrà conseqüències internacionals greus i immediates.

El problema principal de Madrid és el seu deute públic, que arriba pràcticament al cent per cent del Producte Interior Brut (PIB). Espanya ha respirat darrerament per la moderació de la prima de risc i l'increment de la qualificació de les agències internacionals. Però la darrera bona notícia -el BBB+ de Standard&Poor's- incloïa una salvetat molt clara en l'informe "la solvència del deute espanyol es veuria exposada a una rebaixa de la seva qualificació si Catalunya deixa de ser part d'Espanya".

Just al contrari del discurs oficial, del que desconfien els deutors no és de la viabilitat econòmica de Catalunya, sinó de la d'Espanya. O sigui que el govern de Mariano Rajoy haurà de demostrar que és capaç de retenir els catalans d'una forma equivalent a la que va utilitzar David Cameron respecte a Escòcia. Que vol dir des de la democràcia. I això és just el que no estan disposats a fer a Madrid.

Un conflicte obert entre el govern de Madrid i Catalunya pot obrir una nova crisi al sud d'Europa, amb conseqüències greus per l'estabilitat de la Unió Europea i de l'euro. Dues prioritats que estan a punt de ser contradictòries amb la voluntat de les elits madrilenyes. El Parlament de Catalunya mou peça i, ara sí, comença la partida de veritat.

Catalunya de la revolució a la República

15-0: judici a un poble

CARLES RIBERA

En un país on únicament es dicten 12 de cada 100 sentències en la llengua pròpia del país, els jutges en comptes de reclamar respecte haurien de demanar perdó. En un jutjat on se cita un president a declarar, acusat de posar les urnes, el mateix dia que fa anys que un president escollit a les urnes era assassinat pel sistema judicial d'aquest estat, els jutges en comptes d'exigir respecte haurien d'implorar una disculpa.

“Els jutges han de demanar perdó per merèixer respecte”

En un estat on ningú, després de setanta-cinc llarguíssims anys, encara no s'ha retractat per haver assassinat un president escollit democràticament, ni tampoc ha anul·lat la sentència aberrant que el va condemnar, la justícia no és que sigui lenta, no, és que està moralment aturada. En un estat on, per a més humiliació, l'assassí del president Companys és exposat impunement en un monument públic i en aquest panteó de la ignomínia hi jau també el fundador del partit feixista, tot plegat a càrrec dels pressupostos de l'Estat, en un regne com aquest no cal esperar justícia més enllà de l'estrictament coercitiva. Hi ha lleis i cal complir-les. D'acord. Però en un estat fonamentat sobre un dèficit tan escandalós d'ètica política, el ciutadà obeeix més per temor que per respecte.

Els ciutadans que són catalans, a més, sempre han tingut un suplement de por. Fins que un bon dia, tips de compartir un estat amb fonaments tan corcats, uns quants han perdut la por. I després uns quants més, i tot seguit centenars de milers, i creixent.

Poden processar, condemnar, intimidar i a sobre tenir la barra de demanar respecte per la seva independència. Però no convenceran. Amb Catalunya, a la justícia espanyola en particular i a l'Estat espanyol en general, els passa allò de l'acudit del morós que deu cent euros i el que en deu dos milions. Si hi hagués només cent catalans que no creguessin ni en la justícia espanyola ni en Espanya, el problema el tindrien els descreguts. Com que n'hi ha almenys dos milions, el problema el tenen la justícia i Espanya. El problema es diu respecte. El que han perdut. El que, de fet, mai no han volgut guanyar-se.

Setanta-cinc anys i cap lliçó apresa

L'Estat espanyol, sota la dictadura del general Franco, assassinava avui fa exactament setanta-cinc anys el 123è president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover. Un crim d'estat pel qual tres quarts de segle després no només encara ningú no ha demanat perdó, sinó que, encara avui, els poders executiu i judicial continuen bloquejant l'anul·lació d'un procés absolutament irregular en les formes i estrictament il·legítim en el fons, perquè emanava d'un règim dictatorial. Si hi ha res pitjor que cometre un acte polític execrable contra una persona, un acte criminal destinat a escarmentar tot un país, si hi ha res pitjor que aquell acte sanguinari és la reiterada negació a admetre'l i fer-ne un retractament públic i oficial per part de l'Estat que el va cometre. La memòria històrica espanyola és una memòria selectiva, que exhibeix tombes de dictadors en llocs públics i nega la reparació d'un greuge històric als demòcrates.

Setanta-cinc anys justos després, avui ha estat citat a declarar el president de la Generalitat, Artur Mas, que ha de respondre per un acte tan democràtic com el d'haver posat les urnes perquè la ciutadania pogués opinar sobre el futur del país. Seria exagerat forçar la comparació entre un cas i l'altre més enllà de la macabra coincidència cronològica, però en l'ambient no deixa de surar una sensació generalitzada sobre la incapacitat de l'Estat espanyol de pair la democràcia més enllà del dogmatisme més encarcarat i inflexible. La compareixença de Mas davant del jutge, com va passar amb les de Rigau i Ortega, és un error descomunal de la política que es tornarà contra els seus promotors. Perquè la justícia sempre triomfa contra la manipulació.

No estan per romanços

Germà Capdevila



Els resultats del 27-S ens han situat a tots a les trinxeres. Els independentistes són a la sala de mapes preparant l'ofensiva final. Els unionistes i els poders de l'Estat, van a totes i fan i faran servir sense cap recança tots els instruments al seu abast per impedir una secessió que –ara sí- ja veuen a l'horitzó.

El govern espanyol ha transformat el poder judicial en una brigada antidisturbis, saltant-se les disposicions legals que haurien de governar la seva actuació. El comunicat del TSJC on recriminava les manifestacions de consellers i membres del govern davant dels tribunals és una violació en tota regla de la Llei orgànica del poder judicial. L'article 418.3 disposa que els jutges cometen una falta greu quan dirigeixen "als poders, autoritats o funcionaris públics o corporacions oficials felicitacions o censures pel seus actes, invocant la condició de jutge, o servint-se d'aquesta condició". Llegiu el comunicat i digueu-me si no s'enquadra en aquesta disposició legal. De fet, en un rampell de sinceritat, el mateix escrit del TSJC admet que l'acció de la Justícia "requereix la confiança de la societat, d'on rau la seva legitimitat". Més clar, impossible: han dinamitat la confiança ciutadana en la Justícia, que en conseqüència ha perdut la seva legitimitat.

No estan per romanços, però. Des del punt de vista de l'Estat amenaçat en la seva unitat, la situació és tan greu que no es poden detenir en una ximpleria com és complir la llei. La conseqüència principal és que la justícia, que podria jugar un paper d'arbitratge en el procés català,  s'autoexclou en esdevenir un instrument polític del govern de l'Estat. En aquestes condicions, és inviable qualsevol negociació amb l'Estat que no sigui d'igual a igual, sense subordinació legal alguna. I això vol dir fer efectiva la desconnexió.

La hipocresia i el cinisme del TSJC

• Vicent Partal

Ahir vam viure unes escenes desconegudes en qualsevol règim democràtic. Dues conselleres de govern pujaven les escales d’un tribunal per a declarar com a encausades, sota l’acusació d’haver posat urnes. Atesa la gravetat de l’afer, Irene Rigau i Joana Ortega van ser acompanyades per tot de personalitats polítiques de tendències diverses i per un grup de ciutadans nombrós.

A la vesprada, la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va emetre un comunicat vergonyós en què blasmava la concentració i deia que atemptava contra la independència del tribunal. De manera completament desvergonyida, la sala de govern afirmava que l’objectiu de la concentració era qüestionar la legitimitat dels jutges i influir en la presa de decisions, i criticava de manera especial que això respongués a una ‘estratègia afavorida, dissenyada i encapçalada per representants públics, alguns amb funcions de govern’. El comunicat és un autèntic insult als ciutadans i als seus drets polítics i una burla política, si tenim en compte els antecedents del cas.

Quan va començar l’afer de les declaracions, jo em vaig manifestar públicament contrari a acudir a la porta del tribunal. No em semblava un mètode adequat. Crec que hauria estat millor de fer la concentració en un altre lloc. Ho pensava i ho continue pensant, però crec, alhora, que aquesta posició expressada per la junta de govern del TSJC no és una opinió comparable, sinó una autèntica ensarronada. Perquè si el TSJC volia defensar de veritat la independència del poder judicial ha tingut oportunitats de sobres per a fer-ho, en relació amb aquest judici, i ningú no li ha sentit alçar la veu.

Si més no, jo encara recorde amb vergonya i estupor com fou Alícia Sánchez-Camacho qui va anunciar en públic la presentació d’aquesta querella contra Mas, Rigau i Ortega, abans que la fiscalia digués ni una sola paraula –en qualitat de què ho feia i on havia anat a parar la separació de poders? Encara recorde com Torres-Dulce va acabar imposant als fiscals del TSJC la presentació d’una querella que ells no volien presentar perquè pensaven que no hi havia base per a fer-ho –i supose que, malgrat haver-la presentada, ho deuen continuar pensant, no? Encara recorde que Torres-Dulce, fiscal general de l’estat, dependent per tant del govern espanyol, va impulsar el procés contra l’opinió de la fiscalia de Catalunya –teledirigint la justícia catalana des de Madrid. Encara recorde que Martín Rodríguez Sol, ex-fiscal superior de Catalunya, va haver de dimitir després d’afirmar en públic que el dret de decidir era legítim –cosa que va valer un comunicat de la sala i prou. Encara recorde el síndic de greuges, Rafael Ribó, dient que aquella dimissió, la de Rodríguez Sol, li feia sentir que tornàvem a viure sota el franquisme…

Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver fet alguna cosa quan la senyora Sánchez-Camacho –i no el fiscal– va anunciar la querella. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver defensat quan tocava el fiscal general de Catalunya i el seu dret d’opinar jurídicament sobre una matèria d’alt interès ciutadà. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver-se oposat a les maniobres del PP i al seu braç executor, el fiscal Torres-Dulce. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver ofert el suport al fiscal general de Catalunya quan aquest es va manifestar en contra de processar Mas, Rigau i Ortega. I, ahir mateix, si la sala de govern volia defensar la independència de la justícia s’hauria hagut de queixar que per ordres expresses de Madrid, en una altra clara ingerència, el fiscal superior, Romero de Tejada, assumís una feina que no li corresponia.

Però ara resulta que, malgrat tot això, els mateixos que s’han empassat mansament totes les pressions de Mariano Rajoy i han acceptat totes les irregularitats d’aquest procés tenen la indecència moral de protestar per la presència d’uns quants centenars de manifestants a la porta. Els qui no han estat capaços de defensar la seua independència ara s’embolcallen en la consigna?

PS1. Sense voler contradir-me a mi mateix: si el TSJC nega les autoinculpacions dels qui vam ser partícips del 9-N i ara fins i tot prohibeix als ciutadans de lliurar cartes de suport en mà (cosa completament il·legal), em pot aclarir quina altra manera queda de mostrar la solidaritat amb els encausats, si no és anant a la porta del tribunal?

PS2. Quan García Albiol fou jutjat per racista, a la porta dels jutjats hi havia tot de seguidors del PP cridant i manifestant-se. En molts judicis de sindicalistes hi ha botzines i xiulets. Fa només un any, un grup de feixistes va atacar a la porta de l’Audiència els qui acudien al judici dit ‘de Ruben i Sergi’. Hi ha judicis sorollosos i accidentats constantment. I el comunicat només apareix ara?

PS3. Us recomane especialment que llegiu amb detall el primer comentari dels subscriptors, que trobareu més avall, de l’advocat Amadeu Abril.

Hispanitat i catalanitat

Hispanitat i catalanitat

 

per Toni Aira12 d' Octubre 2015

Apoteosi militar a La Castellana, i himnes i banderes i tota la parafernàlia típica de les diades nacionals de les nacions que són Estat i que són o van ser alguna cosa potent. I això hi ha molta gent que ho viu intensament o a qui emociona. Fins i tot gent que quan la reivindicació de la bandera o del sentiment nacional el fan els catalans amb la senyera o el catalanisme dibuixen una ganyota de desaprovació al seu rostre i diuen que això es cura viatjant i que no s'ha de ser tan localista ni sacralitzar "draps". És el que hi ha. Són gent acostumada a dir als altres com han de sentir i sentir-se. Són gent que ha expulsat la catalanitat de les seves vides i ben bé ja del tot del seu Estat. Ja veurem si això últim culmina, però de donar-se, en gran part haurà estat pel sentiment excloent que molts han aplicat al fet de ser o sentir-se espanyol.

No hi ha un "Dia de la Catalanitat". A Catalunya hi ha una diada nacional, que és L'Onze de Setembre. Però la catalanitat cadascú la viu com pot o vol. No hi ha un concepte únic, immutable o ortodox de catalanitat. D'hispanitat ens han vingut a dir, amb fets i paraules, que sí. I això no integra, no suma. Expulsa, desconnecta. I ha passat. I està passant. Però aquest ja és cada dia més un problema que afecta o que mareja menys catalans. El procés sobiranista és això també, i els actors implicats cal que en siguin conscients també per conjurar dinàmiques semblants que bàsicament s'ha vist clar que resten.

No hi ha una manera única de viure la catalanitat. Igual com no hi ha una única ruta, marcada i ja traçada, per enfilar decididament camí cap a la independència. No està escrit que tot el tram hagi de fer-se des de la dreta, l'esquerra o el centre. Igual com no està escrit que la Catalunya Estat que n'hagi de néixer sigui d'un color polític determinat. Seria absurd. Seria tant com dir que hi ha una única manera de viure la catalanitat, i això no seria de societat sana ni practicable. En una Catalunya així, monocolor, per exemple decantada només a l'extrema esquerra, molts no hi voldrien viure, igual com a l'Espanya que han conegut ja no ho volen fer pel seu discurs indistintament centrípet pel que fa la gestió política, ja la practiquin governs que es proclami de dretes, d'esquerres o de centre. Que ho tinguin present els qui han de fer possible un govern que construeixi les bases d'aquest nou estat. Per allò de començar bé o tot el contrari, amb ses conseqüències.

12 d'octubre, Dia de la Vergonya

12 d'octubre, Dia de la Vergonya

per Víctor Alexandre11 d' Octubre 2015

Si l'Estat espanyol tingués un mínim de dignitat ja faria anys que hauria esborrat el 12 d'octubre com a data festiva del seu calendari. Fa venir basques que en ple segle XXI, un Estat es vanti d'haver envaït unes terres d'ultramar al segle XV i d'haver-hi imposat la seva llengua i les seves lleis a sang i foc, talment com si els homes i les dones que hi vivien no tinguessin la seva pròpia llengua i les seves pròpies lleis. "Eren salvatges", ens diuen. "Era gent que estava per civilitzar. Només eren indis. Només això. És a dir, com una mosca".

I ves per on, Espanya va fer que els indis-mosca, per fi, poguessin comunicar-se com a éssers humans i sentir-se culpables dels terribles pecats de la carn que cometien. Va caldre mà de ferro, això sí, perquè eren desobedients com un dimoni i tossuts com una mula, i no entenien que les lleis de Castella i la paraula de Déu són una mateixa cosa. Això va fer necessari exterminar-ne uns quants milers, ves què hi farem, però ja hem dit que el fet és irrellevant perquè només eren indis-mosca. Tan fàcils d'esclafar com una mosca. Aquests indis-mosca, amb el pas del temps, serien coneguts també com a argentins, xilens, peruans, mexicans, bolivians, colombians, uruguaians, equatorians... i esdevindrien membres de ple dret de les Nacions Unides, però aquesta ja és una altra història.

És així com, sense un bri de vergonya i amb tones de fatxenderia, l'Estat espanyol continua celebrant el 12 d'octubre -dia de la Hispanidad o dia de la Raza- com la seva Fiesta Nacional. I ben mirat no és estrany, atès que si de la tortura d'animals, a les places de braus, també en diuen Fiesta Nacional, per què haurien d'avergonyir-se d'haver massacrat mig continent americà i d'haver-hi anorreat pobles, cultures i llengües? Si en aquell cas es pretenia que els indis-mosca pensessin i parlessin com un ferrer de Toledo, en el cas de la tauromàquia es tracta de demostrar que un brau és un ésser inferior a un torero, cosa que crida l'atenció, ja que diu molt poc d'un Estat que mesura la seva intel·ligència a partir de la intel·ligència d'un brau, que és la mateixa que la d'un canari.

Hom potser es preguntarà com és possible que, transcorreguts més de cinc segles, l'Estat espanyol encara no hagi demanat perdó per aquell carnatge. Però n'hi ha prou de recordar que estem parlant del mateix Estat que no ha demanat mai perdó per haver assassinat el president català Lluís Companys, que es nega a anul·lar el judici sumaríssim que se li va fer, que es nega a retornar a la família la documentació relacionada amb la seva persona i que es nega a condemnar el franquisme. I si a això hi afegim la condecoració de nazis, l'11 de maig de 2013, no hi ha motiu per a la sorpresa.

Tot concorda. Si més no, s'ha de reconèixer que l'Estat espanyol, 'impasible el ademán', és un Estat amb criteri. I fidel a aquest criteri, cada 12 d'octubre celebra un acte a la plaza de Colón, de Madrid, i una desfilada militar pel paseo de la Castellana tot festejant que l'anorreament de pobles, cultures i llengües a Amèrica va significar, en paraules textuals del govern espanyol i del seu ministeri de Defensa, la "configuració de l'Estat modern". S'entén, oi, que ho celebrin amb homes armats fins a les dents? Celebren la victòria militar sobre els indis-mosca.

D'acord amb això, també s'entén que considerin una insubmissió que el president Mas permetés que el poble de Catalunya pogués votar el 9 de novembre passat i que, posant-li una querella criminal, l'hagin citat a declarar el 15 d'octubre, el mateix dia del 75è aniversari de l'afusellament del president Companys. Van assassinar Companys, perquè volien humiliar Catalunya, i ara volen jutjar Mas, perquè volen tornar-la a humiliar. Però no humilia pas qui vol. Ignoro si el president Mas llegirà aquest article, però li demano des d'aquí que es negui a declarar en cap altra llengua que no sigui la llengua catalana.És una qüestió de dignitat.

Amb aquests ahir i avui, el demà és urgent

IAQUÍ

CARLES CAPDEVILA

AHIR, 12-0, vam veure feixistes passejant tranquil·lament per Barcelona. Amb les seves esvàstiques, amb antecedents per violència en l’atac a la Blanquerna, aquell 11-S que va suposar una lliçó de civisme fins que a la nit i a Madrid van aparèixer aquests miserables. I els vam veure, ahir, permetent-se el luxe d’amenaçar, per exemple, Jordi Borràs, un fotoperiodista que si no existís l’hauríem d’inventar, perquè ell solet ha retratat i posat en evidència mil connivències entre cert unionisme i autèntics delinqüents. Ho han fet sense que passi res, perquè aquest Estat és tan poc democràtic que té un ministre de l’Interior que no se’l mereix cap democràcia.

Avui, 13-0, declararan com a imputades Irene Rigau i Joana Ortega. El crim? Posar unes urnes simbòliques perquè ens autoorganitzéssim i demostréssim al món que volem decidir el futur de manera democràtica. I ho faran amb la força d’un Estat i els seus ministres recreant-se en aquest acte d’injustícia, omplint-se la boca de legalitats vergonyants.

Demà, entenent demà com un futur imminent, viurem en un nou estat lliure i democràtic, i recordarem com un malson la tràgica coincidència d’ahir i d’avui, la de deixar campar feixistes violents i permetre’ls fer arengues mentre declaren polítics escollits pel poble, que complint la promesa electoral cridaven els ciutadans a les urnes.

Ahir vergonya, i avui més vergonya. I demà passat, en ple aniversari de l’afusellament de Companys, vergonyíssima. El president Mas declarant, acusat de deixar que la gent votés.

Amb aquest ahir i aquest avui, construir un demà lluminós, just i lliure és cada cop més urgent.

Objectiu: doblegar Catalunya

 

per Ramón Cotarelo10 d' Octubre 2015

Fa uns dies un sabotatge va paralitzar l'AVE Madrid-Barcelona. Va ser la policia qui així ho va anomenar. Clar i rotund: sabotatge. Ara només falta saber qui el va perpetrar però són pocs els dubtes, oi? Hi ha algú interessat en sabotejar la independència catalana, el procés català, tot allò català. I no fa falta indagar gaire per saber qui i calibrar els recursos dels quals se'n disposa, que són ingents, doncs són els de tots, inclosos els dels propis catalans. Els sabotejadors tradicionals de l'Estat espanyol són especialistes en esmicolar els seus adversaris amb els recursos de les seves víctimes.

Segons 'El País', verdader 'Alcázar' d'aquest nou i ridícul Moviment Nacional compost d'exrojos xacrosos i penedits, els plans econòmics de la Generalitat "alarmen l'empresariat", ens mitològic tan evanescent com "els mercats". Quan aquest empresariat demana acomiadament lliure, eliminar el salari base, suprimir les cotitzacions, acabar amb les vacances pagades o que els treballadors acomiadats retornin els salaris cobrats, els seus servidors, els intel·lectuals orgànics del capital i El Escorial, no alcen la veu per damunt del nivell de la seva covardia. Al cap i a la fi, es tracta del que pugui caure a Catalunya si els catalans s'obstinen en ser lliure i trencar l'atziac destí d'Espanya: incorreran en les ires dels empresaris, els mecenes d'aquestsplumillas complaents!

La consigna a Madrid és diàfana: cal trencar l'espinada a Catalunya, trencar la resistència dels catalans. Què s'han cregut aquests? Que hom es pot alliberar de la pesada i estúpida càrrega del nacionalisme espanyol dels parracs i la fanfarroneria? La consigna d'esporuguir, espantar, amenaçar, insultar, i arribat al cas, sabotejar o alguna cosa pitjor circula per les seus dels partits, les tertúlies audiovisuals plenes d'esbirros, les redaccions de la premsa falangista, les fundacions, les sagristies, les dependències administratives d'un govern tan buit de dignitat com ple de lladres i d'un consell de ministres compost per franquistes d'estricta obediència.

L'erari no està per a administrar-lo prudentment en benefici general sinó per a robar a mans plenes i, amb el que sobri, finançar campanyes de la por, subornar voluntats i pagar actes de sabotatge. Una o dues d'aquestes agències de rating, quiosquets derobaperes per a jugar amb el crèdit de les institucions segons els seus propis interessos i els dels seus clients, ha pujat la nota dels títols espanyols i baixat la dels catalans. Amb la mateixa justificació amb la qual haguessin fet el contrari si haguessin estat els catalans els que haguessin pagat en comptes dels espanyols.

El cas és esmicolar Catalunya, augurar-li les penes de l'infern, vilipendiar l'independentisme i amenaçar en portar Mas carregat de cadenes a aquesta cort de pandereta i programes cutres en prime time com van fer els romans de Vercingétorix. El mateix diari que fa molts anys presumia de ser independent sense ser-ho pas mai, 'El País', publica un editorial en contra d'una opció que ha guanyat netament unes eleccions i d'un home, al qui ja només li falta demanar que el linxin, o més caritativament, que el tanquin en un frenopàtic. Qui hagi perpetrat aquesta vergonyosa peça emparat en l'anonimat és un pobre home a qui no li queda ni ànima que vendre al diable.

I això és el nacionalisme espanyol suposadament civilitzat, el que diu respectar els drets dels catalans a la diferenciació, sempre que no exagerin, està clar. Del que bramen els altres, aquella màniga d'analfabets bramant en les ones i pagats opíparament amb els nostres impostos no mereix la pena ni parlar.

El proper dimarts 13 el Rei espanyol visitarà Catalunya. És el dia que comencen les declaracions dels tres imputats/ades de la Generalitat davant el TSJC, Rigau, Ortega i Mas. Caldria dir que a Espanya la política va per una banda i allò judicial per una altra, però seria mentida. En un país on el ministre de Justícia administra els temps processals i, a més, presumeix d'això a la premsa, aquesta aparent separació és tan falsa com un discurs d'aquest mateix Rei o les estadístiques del govern que defensa. Felip VI va a Catalunya a donar-se un bany de glòria mentre el president electe dels catalans és forçat a comparèixer davant els jutges per haver permès que el seu poble expressarà la seva opinió. És un intent més d'humiliació i és d'esperar i desitjar que siguin molts més els catalans que acompanyin a Mas que els que vagin a aplaudir al Borbó, per molts autobusos que noliegin en el ministeri de l'Interior i més entrepans que reparteixin entre els jubilats.

El fracàs de Podemos

 

per Lluís Bou10 d' Octubre 2015

La dimissió de Gemma Ubasart és el fracàs de Podemos a Catalunya. El projecte ha embarrancat. Ubasart va intentar una estratègia electoral basada en l'"odi contra Artur Mas", i no els ha funcionat. L'estratègia de l'odi, que s'ha contagiat de forma ridícula en alguns sectors de la CUP, no els ha servit ni per guanyar les eleccions, ni tan sols per consolidar el projecte polític. Algunes enquestes mesos enrere donaven a Podemos possibilitats de guanyar els comicis catalans, però el resultat final ha estat tan sols la quarta posició amb els 11 escons de Catalunya Sí que es Pot (dos per sota dels que tenia Iniciativa).

Podemos es va equivocar a l'instigar l'odi contra Mas, perquè va menystenir la forta cohesió de les classes mitjanes que nodreixen el sobiranisme. Va detectar que certament la crisi les ha colpejades, però no va veure que això només ha significat un cert gir cap a l'esquerra, i no pas una espanyolització, i que Junts pel Sí les ha seguit representant amb comoditat.

El partit de Gemma Ubasart ha comès altre error garrafal en la campanya. I és que ha enterrat tota imatge alternativa del partit, i ho ha fiat tot al seu líder carismàtic, Pablo Iglesias. Podemos ha actuat exactament igual que el PP amb Mariano Rajoy i el PSOE amb Pedro Sánchez en aquest sentit. No s'hi han vist per enlloc els cercles, ni les assemblees, ni el 15-M. Han esperat l'ajuda benefactora del senyor de Madrid, però ho han fet en la primera campanya electoral en la qual la presència de dirigents polítics estatals s'ha demostrat irrellevant, quan no contraproduent. Que ICV hagi caigut de quatre potes en aquest desori és realment sorprenent.

Podemos ja es va adonar en la campanya que el carro anava pel pedregar. Pablo Iglesias va reconèixer que no se sentia còmode perquè era com "fer campanya en un altre país". Però resulta que a Catalunya Sí que es Pot havien plantejat l'oferta electoral just al revés, supeditada al líder de Podemos i amb confusos tons unionistes.

El projecte de Podemos ha fracassat a Catalunya, i aquesta desfeta ja afecta el partit a Espanya. Catalunya ha deixat molt tocat Pablo Iglesias de cara a les eleccions generals del 20 de desembre, i s'ha desencadenat una crisi a Podemos del principat amb la dimissió de la secretària general. Qui ho hauria dit fa només mig any.

L'oracle Aznar

L'oracle Aznar

 

per Agustí Colomines6 d' Octubre 2015

Malgrat la tírria política que li tinc, cada dia admiro més José María Aznar. Malgrat el que digui Josep Cuní sobre l'envelliment del gris marengo, que segons va explicar Jordi Basté va ser el comentari que va fer el presentador de 8 al dia en veure l'expresident del govern espanyol malparlar de Mariano Rajoy, Aznar es manté en forma. És veritat, però, que molta gent tendeix a envellir malament, sobretot si alguna vegada ha estat alguna cosa o ha cregut ser-ho.

Dic que admiro José Maria Aznar perquè des que va perdre la presidència i es va dedicar a promoure la FAES, la seva incidència política és permanent. Aznar ha convertit la FAES en el principal think-tank conservador que existeix a Espanya i també de l'Amèrica llatina, on dóna suport als principals partits conservadors i democratacristians del continent. Ni ell ni els seus col·laboradors no paren mai de treballar, de generar informes, i de convertir en propaganda aquelles idees que consideren rellevants. Per això lluiten per difondre-les i imposar-les.

La FAES és una màquina de fabricar pensament que s'alimenta de qui sigui si és que ho creu necessari. Vostès repassin la nòmina de col·laboradors, i de seguida s'adonaran que Aznar no té manies: si cal demanar la col·laboració d'un marxista recalcitrant per abonar alguna de les seves tesis, ho fa i llestos. Conec uns quants historiadors que mai no han volgut participar en actes convocats pels nacionalistes catalans, identificats amb la dreta catalana, i que en canvi no han tingut cap inconvenient d'asseure's a la mateixa taula amb Aznar, I és que la FAES paga molt bé, malgrat que es financia de la mateixa manera que totes les fundacions vinculades als partits polítics. Els "investigadors" del diari de José Luis Cebrián haurien de treballar millor per no ser tan rematadament obsessius i sectaris en la seva inútil persecució de les finances d'altres fundacions polítiques.

Però la tasca d'Aznar a la FAES no és allò que admiro més, tot i que, insisteixo, és un cas digne d'estudi, sobretot si tenim en compte que ningú sap què fa la Fundació Felipe González, l'existència de la qual vaig conèixer fa pocs dies, quan vaig llegir al diari que Rocío Martínez-Sampere, "l'esperança blanca dels socialistes catalanistes", n'havia estat nomenada directora. La meva admiració actual és deguda, d'entrada, a l'activitat que té la seva fundació però també perquè les anàlisis que fa de la realitat no són tan burdes, per exemple, com les de Felipe González. Aznar no ha dit mai que el procés sobiranista català li recorda els anys 30 i l'ascens del feixisme i el nazisme. No és tan imbècil per escriure una cosa així, malgrat la caricatura que es fa d'aquest home. L'idiota es mira el dit, diu la dita.

Aznar és qui millor ha entès què ha passat a Catalunya el 27-S, malgrat que s'enganyi quan diu que la llista independentista ha guanyat en escons però ha perdut el plebiscit que havia plantejat. I ho proclama a cor què vols, perquè per a ell tan important és difondre un tipus d'idees com maldar perquè el seu partit, el PP, no perdi l'hegemonia del discurs de la dreta conservadora espanyola. Segons Aznar, malgrat la victòria relativa dels independentistes, ara el procés continuarà però serà pitjor, perquè serà dirigit pels "més radicals" que relegaran els dirigents més moderats. Podria ser, però aquest decantament dependrà de la fermesa i fortalesa de la candidatura guanyadora. Si Junts pel Sí es deixa arrossegar per la CUP simplement perquè els "cupaires" han arribat a la mateixa conclusió que Aznar sobre el plebiscit, aleshores tindrem un problema.

Aznar també va augurar que el 27-S va donar un respir al PSOE, ja que el PSC va rebre la bona notícia que es mantenia com la primera força d'esquerra entre els partits unionistes, per davant de Podem, que a més de "comprar" barats els vots d'ICV-EUiA, s'ha carregat 79 anys de tradició comunista catalanista amb una campanya ètnica i desenfocada com mai. No obstant el desastre electoral dels que al final tothom ha anomenat QWERTY, increïblement no ha dimitit ningú! L'exigència està reservada per als adversaris, oi? La qüestió és que l'espai que representava l'antic PSUC avui està en fase de subhasta concursal, seguint l'estela de com va acabar l'empresa de Lluís (Franco) Rabell.

El que realment preocupa a Aznar és que el PP ha estat substituït per C's com a baluard de l'unionisme de dreta. Realment ha estat així. El PP no ha assolit mai a Catalunya uns resultats com aquests. Afirma Aznar que per "al PP és el pitjor escenari possible. El teu rival de l'esquerra queda enfortit, el teu espai queda minvat, els secessionistes continuaran el procés. La teva posició està seriosament compromesa". No em diran que no és una anàlisi molt ben travada. Aznar interpreta que Ciutadans s'ha col·locat per davant del PP a Catalunya perquè els electors han entès que amb aquesta formació "es defensava millor l'ordre constitucional". Certament, si analitzen la campanya electoral, constataran que C's ha deixat que el PP fes de partit catastrofista i anticatalanista acèrrim per presentar-se ells mateixos com una opció menys agressiva. Els buldogs de C's només s'han pogut llegir en paper, perquè la campanya d'Arrimadas ha estat de les més suaus que ha fet mai aquest partit que va néixer contra el catalanisme i la immersió lingüística.

El risc que es corre a Catalunya és creure que l'oracle Aznar és un gerro de porcellana xinès amb un vestit gris marengo passat de moda. Obama vesteix igual i l'aclamem. No ens deixem portar per les fílies i les fòbies i prenguem nota del que explica. No va tan errat.

Els últims espanyolistes

Els últims espanyolistes

 

per Salvador Cot5 d' Octubre 2015

L'unionisme no pot guanyar. Ha estat derrotat a les urnes, tot i una participació rècord, on Junts pel Sí ha aconseguit imposar-se a totes i cadascuna de les comarques, des del Baix Llobregat fins a la Vall d'Aran. Però el desastre de l'espanyolisme encara és més rotund al carrer. La decadència de les organitzacions unionistes és de tal megnitud que ni tan sols són capaços d'intentar mig omplir la plaça de Catalunya, com havien fet d'altres anys pel 12 d'octubre.

Ni PP, ni Ciutadans ni el PSC no s'atreveixen a convocar al carrer per la festa nacional espanyola, per més que hagin sumat un 39 per cent dels vots. La novetat és que enguany és la primera vegada que tampoc no es mobilitza Societat Civil Catalana (SCC), una entitat moribunda després que el seu president hagi hagut de dimitir per insultar i amenaçar independentistes i, a més, difondre propaganda nazi i feixista des de diversos perfils falsos a la xarxa. SCC, que havia de ser l'ANC espanyolista, s'esllangueix acceleradament sense que ningú no la trobi a faltar.

L'última Diada ha demostrat la força social de l'independentisme. I el pròxim dia de la Hispanitat deixarà com a saldo el que trenquin els quatre ultres que descarregaran la ràbia dels perdedors contra el mobiliari urbà. En fi, esperem que ningú no prengui mal, ni tan sols ells.

Esbroncada d'un llaurador d'Alboraia a polítics i empresaris

Enfangats

 

per Enric Vila28 de Setembre 2015

Després d'unes setmanes d'infart, Catalunya va tornar a donar diumenge una prova de resiliència davant l'aparell de l'Estat i davant les maniobres de les elits barcelonines que gestionen les derrotes del país. Tot i l'eufòria desencadenada, no ha passat res que no poguem trobar als llibres d'història. Liz Castro mateix va piular diumenge un article del New York Times publicat el 1854 que descrivia una situació semblant a la que estem vivint. Com en el temps del General Prim, com a l'inici de la guerra de successió, com en temps de la II República, Catalunya no només posa en questió l'Status quo espanyol, sinó que questiona l'ordre europeu en el seu conjunt, en una època de crisi i confusió.

El fet que Ciutadans i PSC hagin acaparat el vot del No, posa en evidència fins a quin punt la demagògia i la confusió -amb una mica d'etnicisme disfressat- esdevindran els millors aliats de l'Estat a Catalunya. El fet que el PP hagi patit un càstig tan evident, després d'haver liderat l'oposició al 9-N i d'haver fet la feina bruta, dóna a entendre que l'unionisme és fins i tot encara més immadur que l'independentisme. Ciutadans, el partit del tot a cent, compartirà amb un PSC de carnaval la gestió del somni regeneracionista projectat fins a l'infinit. La realitat és dura i quan no hi ha ningú que la gestioni amb coratge i cervell la gent s'aferra a les fantasies més estètiques -en aquest cas, a la idea que Espanya pot ser una democràcia normal sense reconèixer la nació catalana, o que Catalunya pot ser independent amb trucs del màgic Andreu.

Mentrestant, tot i els salts que els independentistes van fer durant la nit electoral, la possibilitat que Catalunya se separi d'Espanya continua condicionada als factors de sempre. Fa uns dies, un membre de l'equip del govern de CDC recordava en una piulada que "el número de vegades que la paraula unilateral apareix en el programa de Junts pel Sí és exactament zero." Per més que molts votants creguin que anem cap a la independència, anem cap a una cronificació del conflicte, cap a un Estatut 2005 segona part, tal com va explicar el candidat de Junts pel Sí, Oriol Amat, a un mitjà de comunicació alemany. Si amb 80 diputats un trencament amb l'Estat hauria sigut difícil, amb 72 diputats és més que improbable.

La desparició d'Unió a la llarga temperarà el discurs de Ciutadans, que durant la campanya va deixar anar propostes agafades del maragallisme més arnat. També li donarà força de cara a les Eleccions Estatals, i el suport del pont aeri que fins ara controlava Duran i Lleida. D'altra banda, el fet que Junts pel Sí quedi en mans de la CUP, permetrà a l'unionisme explotar les contradiccions de l'independentisme a cor que vols. En un referèndum els partidaris de la secessió guanyarien molt probablement de manera neta i clara. A més, si el nou govern de la Generalitat decidís tirar pel dret amb una votació a si o no, emparada per la llei internacional, segur el conflicte es desencallaria. Tot el que no sigui un referèndum, abocarà Catalunya a un segon plebiscit encara més grotesc i més fàcil de manipular per l'Estat, que seran les Generals.

A illa de Madrid estan contents amb el resultat i apel·len a la llei, que a Catalunya s'ha convertit en paper mullat per la meitat de la població. Com d'altres vegades no s'adonen que tard o d'hora l'incendi arribarà a casa seva i ells també prendran mal. Si no hi ha referèndum, si el nou govern de la Generalitat opta per anar fent la viu viu dins la legalitat espanyola en comptes de plantar-se i forçar un plebiscit com Déu mana, tot l'Estat espanyol acabarà girat de cap per avall. Només cal veure quines forces comanden l'unionisme a Catalunya i quin discurs fan el PSOE i el PP per veure que Espanya torna a estar ficada en una tempesta perfecta, una d'aquestes tempestes que comencen sempre a Catalunya i que s'acaben escampant tard o d'hora a la restat de l'Estat.

No demaneu perdó (de moment)

No demaneu perdó (de moment)

 

per Toni Aira28 de Setembre 2015

No cal demanar perdó per guanyar. No si es fa netament i democràticament i àmpliament i contra els elements, com ha estat el cas a Catalunya. És força nostrada, l'autoflegel·lació, però seria del gènere absurd que amb 72 de 135 escons algun independentista se sentís perdedor. Només podria passar per un excés d'autoexigència, per comprar els arguments de l'espanyolisme o per confondre guanyar de molt i no de moltíssim amb perdre.

72 escons, 4 per damunt dels 68 que donen la majoria absoluta, amb ben bé un 78% de participació és una dada espectacular. Un resultat electoral que en qualsevol racó democràtic del món i sense un incompetent polític al capdavant del govern de l'Estat hauria de moure alguna cosa. Que a Espanya quan passen coses d'aquestes, els seus principals partits només es mouen per traure ferro a la cosa? Doncs és el seu problema (cada dia més greu i irrecuperable). Però no comprem des de Catalunya aquest procedir tan absurd. Per no caure-hi només cal fer una ullada a la premsa internacional (de dretes i d'esquerres) i veurem clar que qui vaga per l'espai sideral, abans Ca-talunya no se n'hagi independitzat, és Espanya. El gruix dels seus polítics i de la seva premsa, més concretament.

Dic tot això bo i sabent que el resultat electoral no va ser el millor dels possibles. Perquè sabia que la Cup queia molt simpàtica pertot però que, de tenir paper decisiu, podria plantejar certs dubtes en el procedir, d'aquells que distreuen de l'objectiu que per damunt de moltes altres coses uneix en la il.lusió el bloc majoritari i guanyador de l'electorat. Així, l'última força política podrà tenir pendent la primera durant uns dies o setmanes sobre si l'important ara és pensar en si Artur Mas és president o no. I això malgrat que a Madrid això seria celebrar amb xampany, malgrat que com a interlocutor al món s'ha demostrat una sort, i malgrat que ha fet el que pocs se n'esperaven des del sobiranisme i ha convertit la coalició hegemònica de l'autonomisme en un record del passat. Ha sacrificat CiU per impulsar un projecte polític que en transcendeixi i ara encara li retrauran la corrupció d'una cosa que ja ni existeix i n'hi haurà que voldran anar més enllà que cap jutge, que sembla ser que ni ha pensat en ell per aquests temes.

És com de gag del Polònia, pensar que tanta il·lusió, tant d'assolit i tanta feina (gens fàcil) que encara queda per fer es pot aturar en pensar si la persona proposada per la llista que ben bé triplica la segona serà o no serà president. És com estrany però passa. Ens descriu també. Com quan comprem el relat dels altres i no sabem valorar victòries polítiques que costen molt d'assolir i que aquells que les neguen miren a distància sideral. L'independentisme no ha de demanar perdó per guanyar, però ha de reflexionar i no ha de pensar que per haver-se imposat el 27-S ja ho té tot assolit. Perquè no és així. Perquè aquestes eleccions no anaven més que de superar una etapa més en una llarga cursa d'obstacles. Encara s'és a temps d'ensopegar, i molt. Però seria una pena i, sobretot, seria absurd.

Mi madre es independentista

JO TAMBÉ VOTARÉ PER LA INDEPENDÈNCIA #JoTambéVotaré

El teu primer vot per la independència

És la supremacia, estúpids!

És la supremacia, estúpids!

Joan Puigcercós



Durant la campanya electoral passada no em vaig cansar d'explicar la distància que hi ha entre la manifestació del 10 de juliol del 2010 contra la sentència de l'Estatut i la de l'11 de setembre d'enguany. És la distància que va de la gàbia autonomista o federalista, o confederalista, tant se val, al camí independentista. De la mala llet i la impotència del 10J hem passat a l’esperança de l’11S! Per això la reacció a l'atac a la llengua catalana perpetrat des del Govern espanyol via nova llei d’educació ha tingut una resposta molt diferent a la que els catalans donàvem en d’altres temps. De negociacions i recursos dins la legalitat espanyola que mai no servien de res –ans al contrari, i això sí que creava frustració i de la grossa!– hem passat a posar data al referèndum i pel camí, mentrestant, desacatament i insubmissió. Recordem el que ens deia un home bo i savi com el teòleg brasiler Elder Camara: quan manar és fàcil, obeir és impossible!

Wert està impedint la retirada dels autonomistes

Fins aquí tot sembla clar, meridià i diàfan pels qui som independentistes. Però potser toca fer una reflexió a aquells que veuen la independència com un problema, com un trencament personal. Són els qui pensen que això té solució. Creuen que es podria trobar un encaix econòmic, amb una relació més equitativa de la distribució de recursos, i que per això no cal un nou estat. Però això és un conte de fades que sempre acaba malament, com ho va ser l'Estatut nou o els acords per millorar el sistema de finançament. I els més curiós és que alguns, no tots, dels que ara demanen pacte fiscal i diàleg són els mateixos que fa uns anys afirmaven rotundament que el dèficit fiscal era una ocurrència de mentalitats insolidàries. Ara els hi podríem dir “benvinguts al club”, però estan fent tard. Nosaltres, la majoria de catalans, ja hem migrat cap a un altra entitat.

Amb la llengua és un xic diferent, una part dels qui no volen la independència però no han format mai part de l’extrema dreta espanyolista, llegeixi's aquí Ciutadans, populars i els seguidors del senyor Anglada, han defensat sempre la llengua catalana i la immersió. Per què? Doncs perquè s'ho creuen i perquè viuen la realitat sense els prejudicis polítics del falangisme lingüístic dels Rivera o Camacho. Val la pena recordar una vegada més, sobretot a alguns independentistes sobrevinguts, que la mare de la immersió lingüística és diu Marta Mata i tenia tots els socialistes catalans al darrera. Cal recordar l'heroica lluita del PSUC i CCOO per fer del català l'eina d’integració més important pels nous catalans. Per tant, l'expedient és impol·lut. Més aviat ha estat la dreta catalana qui sovint ha mostrat més desafecció a la llengua i a la cultura catalanes.

Per això és transcendent el moment actual. Perquè la llei Wert aboca molts catalans que viuen la creació d’un Estat català com un trauma, perquè creuen que molts dels seus referents culturals, simbòlics i sentimentals s'allunyaran irremeiablement. Són aquells que pensen que pot haver-hi un equilibri entre cultures i llengües i que la convivència és possible. Comparteixo una part del seus plantejaments, ja que la convivència és possible, l’equilibri no. El discurs del President d’Esquerra, Oriol Junqueras, en la darrera campanya electoral deixa ben clar que la futura República Catalana tindrà, com a mínim, dues llengües oficials. La pròpia, el català, i la llengua de molts catalans, el castellà o espanyol. És radicalment cert que actualment l'equilibri és imperfecte. De fet, hem de ser sincers i explicar ben clar que l’equilibri perfecte no existirà mai. Es tracta de revertir la situació. No valen cartes marcades. La llengua pròpia de Catalunya, el català, ha de ser la prioritària, i el castellà ha de ser oficial arreu. També és cert que hi ha un nacionalisme català radical que aspira a una única llengua oficial. És a dir, que més de la meitat dels catalans passarien a ser ciutadans de segona, com ara mateix ens sentim molts catalans.

Falangisme lingüístic

Ara, però, estem parlant d’una altra cosa. Ara és el retorn amb tots els ets i uts del falangisme lingüístic. La voluntat és clara: portar jurídicament la llengua catalana a ser unpatois a l’escola i a la societat. La pèrdua de prestigi social del català porta indefectiblement a una cultura residual. El següent pas és prohibir-lo. Primer la degradació escolar i social, després la prohibició. Tot el mal rau en una idea que forma part de l'estructura profunda de la cultura espanyola: la supremacia. La creença que hi ha llengües i cultures de primera i de segona està ben arrelada en l'imaginari espanyol. Tant en les dretes com en les esquerres, tant en els que volen l'assimilació de Catalunya com els que no. El progressisme espanyol, malgrat la seva entrega sistemàtica als marcs mentals que la FAES, ha tingut una actitud molt diferent del franquisme polític, sociològic i cultural, però en el fons també participa d’aquesta idea de supremacia.

Cultures de primera i cultures de segona

Voleu una prova més fefaent del que és cultura en majúscules que el suplement literari Babelia del diari El Pais? Cap secció estable a “les altres” cultures de l'Estat. Cap referència a la literatura o al teatre fet en català. Cal que una obra sigui traduïda al castellà perquè hi tingui cabuda. Llegeixi's aquí “les altres” com si fos aquella gran pel·lícula espanyola titulada “Los otros”, en què uns morts vivents pul·lulaven per una casa antiga, i no vivien però tampoc acaben de morir, és a dir, el català, l'euskera i gallec. O la resposta del ministre de cultura espanyol de torn a la pregunta sobre l’activitat anual de l’Instituto Cervantes pel català: exposicions de pintors catalans. Si és una cultura inferior no cal cuidar-la, el vent de la història ja se l’endurà per endavant com s’ha endut gairebé l’occitana, la bretona o la gaèlica.

Ara l’Estat espanyol ha posat la proa a la cultura catalana. No és res de nou, és una constant de la història, només aquesta vegada no hi ha subterfugis com la tercera hora de castellà que el govern Zapatero va intentar colar per la porta de darrera en nom de la igualtat i de l’equilibri. Ara l’atac és frontal. Sense matisos. Perquè creuen que ha de desaparèixer. Si no hi ha català, no hi ha conflicte. Però aquells que creuen que el català té el dret a existir i a defensar-se, ara només poden defensar un estat lliure per Catalunya. Sense República Catalana no hi haurà futur per la llengua, perquè la dreta espanyola, majoritària en vots i immensament majoritària en idees, ha cremat naus i ha decidit encetar la part final del conflicte. Amics i amigues de la utopia federalista, autonòmica o de l'equilibri lingüístic: ja no queda espai. Ja no queden intersticis per trobar una solució diferent, una tercera via. Us heu de decidir entre el falangisme de nova planta revestit de constitucionalisme o la construcció d’una República Catalana.
La resta és la frustració d'una missió impossible: canviar Espanya