Setanta-cinc anys i cap lliçó apresa

L'Estat espanyol, sota la dictadura del general Franco, assassinava avui fa exactament setanta-cinc anys el 123è president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover. Un crim d'estat pel qual tres quarts de segle després no només encara ningú no ha demanat perdó, sinó que, encara avui, els poders executiu i judicial continuen bloquejant l'anul·lació d'un procés absolutament irregular en les formes i estrictament il·legítim en el fons, perquè emanava d'un règim dictatorial. Si hi ha res pitjor que cometre un acte polític execrable contra una persona, un acte criminal destinat a escarmentar tot un país, si hi ha res pitjor que aquell acte sanguinari és la reiterada negació a admetre'l i fer-ne un retractament públic i oficial per part de l'Estat que el va cometre. La memòria històrica espanyola és una memòria selectiva, que exhibeix tombes de dictadors en llocs públics i nega la reparació d'un greuge històric als demòcrates.

Setanta-cinc anys justos després, avui ha estat citat a declarar el president de la Generalitat, Artur Mas, que ha de respondre per un acte tan democràtic com el d'haver posat les urnes perquè la ciutadania pogués opinar sobre el futur del país. Seria exagerat forçar la comparació entre un cas i l'altre més enllà de la macabra coincidència cronològica, però en l'ambient no deixa de surar una sensació generalitzada sobre la incapacitat de l'Estat espanyol de pair la democràcia més enllà del dogmatisme més encarcarat i inflexible. La compareixença de Mas davant del jutge, com va passar amb les de Rigau i Ortega, és un error descomunal de la política que es tornarà contra els seus promotors. Perquè la justícia sempre triomfa contra la manipulació.