Els brams només volen atordir

Comence a tenir la sensació que a Madrid alguns criden tan fort perquè ja són conscients que les seues amenaces tenen molt poc recorregut. Molt poc recorregut legal, vull dir. Ells proven a veure si amb una actitud rocallosa ens espanten i ens fem arrere tot sols. Espantar-nos és l'única opció que tenen, de fet, perquè el camí que anuncien amb tanta prepotència és molt difícil que puguen transitar-lo sense prendre mal en un moment o un altre.

Anem a pams. Insinuen que passaran dues coses si el president Mas convoca la consulta. La primera és que el Constitucional la tombarà i la segona és que ells prendran mesures contra Mas i contra la Generalitat. Però la pregunta que ens hauríem de fer és si això és possible.

En el seu país ideal, o siga, en un país on la llei només fos la seua voluntat, potser ho seria. Però, malgrat el gran retrocés democràtic que hi ha hagut i malgrat que Espanya siga un país anormal, amb una dependència extrema del poder judicial respecte del poder polític, hi ha encara algunes coses que no són tan senzilles de fer com aparenta.

Per exemple, no és gens senzill de declarar inconstitucional la llei de consultes. No és tan fàcil. De fet el Constitucional suarà molt per trobar arguments reals, legals i contrastables, tècnicament indiscutibles, que li permeten de fer-ho. Què ho farà perquè en té ordres polítiques i, per tant, arruïnarà encara més el seu escàs prestigi? És molt possible. Però alerta, que el camí no necessàriament s'acaba en ells. Hi ha un possible recurs als tribunals europeus esperant-los, després de la sentència. I allà ho tindrien perdut del tot. Ells.

Però imaginem-nos que ho fan i que, de resultes d'això, el govern espanyol es llança sobre la Generalitat. També tenen mala peça al teler. Primer de tot, els serà difícil d'acusar ningú: convocar una consulta no és cap delicte tipificat i no et poden detenir ni acusar d'un delicte que no existeix. Acusa de prevaricació, si no hi ha cap benefici material ni personal, és absurd i jurídicament indefensable. En tot cas, hauran d'acusar la Generalitat de delictes vagues, molt discutibles i sobretot molt polititzats, com de rebel·lió o de sedició. Amb això patiran molt i, si fos cas, l'acusació només portaria a un judici. No passaria res de manera immediata, no podrien detenir ningú ni tancar res.

Mas, si de cas, hauria de ser jutjat --no pas l'endemà sinó quan toque--, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I mentrestant podria continuar essent el president. Supose que no cal recordar, a més, que la fiscalia del TSJC va opinar aquest mes de març que la consulta tenia un 'marge raonable' d'encaix dins la constitució espanyola. No és clar, doncs, que el judici acabe com vol Rajoy i estic segur que aquest risc no el menystenen.

Segurament per això intenten espantar-nos encara més amb la suspensió de l'autonomia. Malgrat que tots els experts jurídics coincideixen a dir que la suspensió de l'autonomia no tan sols no és prevista enlloc sinó que seria una decisió clarament inconstitucional. I, francament, no sembla gaire sensat d'exigir que es prenga una mesura inconstitucional per atacar una altra mesura que, anant molt bé --anant molt bé per a ells--, no és gens segur que ho siga.

Que quede clar, doncs: els brams només volen atordir. Atordir-nos.

Miquel Strubell

El PP té la màniga enganxada a la porta i no podrà saltar del cotxe abans que s'estimbi pel precipici. Han cavat tot solets, al llarg dels darrers 15 anys  un fossat respecte dels catalans. La pregunta és si podran sobreviure la independització de Catalunya.

Josep Jalle

I si la oportunitat que s’acosta no fos més que una eufòria diletant d’uns i altres?. Els fets succeïts, sovint per la immediatesa, son oblidats amb fums de l’avenir, sense saber de la història. Si analitzem les manifestacions sobre el 9N, els factòtums segueixen amb aquella prepotència de dir-nos el que ens espera, accions, reaccions i resultats, com si fóssim manipulables, com sempre. Les seves son experiències d’anys i segles que, amb opcions molt minses del poble de fer-se sentir, han fet, interpretat i convingut qualsevulla cosa, figura que en nom nostre. A Catalunya, els polítics actuals i d’altres èpoques, semblen cercar la tècnica, clàssica, d’aprofundir en les diferències, per tal d’aigualir tota unitat d’acció que, per un moment tant important com votar com volem el nostre futur, es requereix. Semblen fomentar fets col·laterals com ara les mortificacions sobre persones ja superades políticament (Pujol i cia.) per a fer picabaralles que ens portin a ser cruspits pels colonitzadors. Així, companys, no anirem enlloc. O passem per sobre d’aquesta manera d’entabanar-nos, reduïts a conversa  de tertúlies, o seguirem on estem, en el vol i dol, en el si però no o compte que prendrem mal. Perquè, com a poble, estem on som per l’atzar?. Penseu-hi. Hi som per les nostres febleses, deixant-nos  ensibornar periòdicament. És hora de dir prou i fer unes quantes passes més enllà de la tant ventada prudència que, no ens enganyem, ha estat covardia de fons.  Sense la ferma actitud de voler ser, malgrat totes les advertències i amenaces, no podrem decidir la història.