Catalanes, escuchad lo que dicen las tertulias de Madrid

IÑAKI ANASAGASTI
                                              Senador del PNB per Biscaia

Comprendo que en Catalunya haya desazón ante el anuncio del presidente Artur Mas de no poder convocar una consulta legal(según la ley española, no la catalana).

Pero como bien lo ha resumido el 'president', el responsable no es Mas sino el estado español que tiene un presidente, Rajoy, que se siente aliviado por el anuncio. Las leyes las hace la mayoría española y las han de cumplir, catalanes, vascos y gallegos sin chistar. El número, la demografía, frente a la democracia. Es como si China, con sus mil quinientos millones de habitantes te impone su legalidad en base a que son más.

El falaz argumento de la administración española, PP y PSOE, UPy D y algo IU, es que la soberanía reside en el pueblo español, no en los distintos pueblos que forman el estado español.

Pero invito a los catalanes a escuchar las tertulias madrileñas. Vomitan intolerancia, intransigencia, insultos de todo tipo y lo hacen siempre en la misma dirección, sin posibilidad de contraste alguno. Sin pluralidad democrática.

¿No hay un solo español que discrepe sobre lo que está pasando? ¿Donde están los famosos intelectuales? La gente que piensa y no se mueve solo por sus vísceras.

Por eso les animo a escuchar las tertulias.

Si al principio el ánimo ha podido estar decaído, escuchar lo que en Madrid es un chute de adrenalina para ir a votar en esta consulta bis promovida por Artur Mas.

Y que quede claro. El enemigo, que no adversario, es el estado español, es decir, la administración profesionalizada.

No los pueblos que conforman el estado.

Post publicado en el blog de Iñaki Anasagasti

La fam i el sobiranisme

La fam i el sobiranisme

EMPAR MOLINER

Enric Sopena, que va ser director meu quan era abella obrera de COMRàdio, ha fet un tuit emocionant i definitiu, que us presento en l’envàs original perquè no es perdi el matís: « Mas i @junqueras empeñados en crear un Estado y mientras en el mundo mueren de hambre al año 165 mill de niños ».

Aparquem la veracitat de les dades que ens dispensa i diguem, només, que té raó. Quins miserables madafaca, en Mas i en Junqueras. És molt fastigós voler crear un estat mentre al món moren de gana milions de nens a l’any. Però sabent això, sabent que no es pot crear un estat mentre moren (deixem-ho en) milions de nens a l’any, ¿hi ha altres coses que sigui inadmissible fer? Tenir un telèfon mòbil i fer tuits, per exemple, sembla, d’entrada, tan reprovable com voler crear un estat. Sí, esclar, el tuit d’en Sopena es pot disculpar, perquè és un tuit denúncia. Però i els altres que hagi fet? Repassant-ne els últims, em trobo amb aquest (inclou gag). «A ver qué nos dice la ministra sobre lo que ocurre en Barajas… Tan acostumbrados como estamos a que Mato ‘las mate callando’ ».

¿És ètic patir per un aeroport (i fer broma amb el cognom de la ministra) quan hi ha milions de nens que moren de gana? De fet, ¿és ètic anar de tapes quan resulta que hi ha nens que moren de gana? ¿És ètic anar al cine? ¿És ètic tenir cotxe, estalviar, anar de vacances, prendre’s una aspirina pel mal de cap, tenir un teclat d’ordinador ergonòmic? És ètic viure? ¿És ètic pagar-se l’enterrament? Suposo que tot deixa de ser ètic, excepte una cosa: ser espanyol.

Les paraules d’Enric Sopena m’han colpit fins al punt que li pagaria unes copes al bar aquell, tan pijo i exclusiu, on la cúpula de la ràdio solia deixar-s’hi la pasta i la sobrietat en aquells anys. Però sé que no ho acceptaria, perquè hi ha milions de nens que moren de fam. No com llavors, en aquella època dolça en què no n’hi havia ni un.

El 9 de novembre votarem, i guanyarem

El papa i la mama

El papa i la mama

«Després de l’aplec de Tarragona, on nazis, feixistes, franquistes i anticatalans de tota la vida es reunien amb congregats socialistes, no hi ha dubte de la necessitat del divorci»

     Josep-Lluís Carod-Rovira 

Confesso que la línia diguem-ne “argumental” que fa servir el PP i el PSOE per a oposar-se a les aspiracions col·lectives dels catalans m’ha semblat, sempre, d’una primarietat colossal. No em refereixo pas a la reflexió seriosa, a l’anàlisi acurada o al diàleg racional que caldria esperar per part dels partits que han tingut la responsabilitat de governar un estat de la Unió Europea perquè, justament, tot això ha brillat i brilla per la seva absència. Més aviat, les formes se n’han situat just als antípodes i, en comptes d’emprendre la ruta estrictament política, de confrontació d’idees i comparació de projectes, uns i altres han preferit deixar-se anar pel tombant més primari, més demagògic, més diguem-ne “parental”.

Qui va encetar aital línia argumental, d’una profunditat reflexiva qui-sap-lo, va ser el ministre de l’Interior del Regne, J. Fernández Díaz, i va aprofitar per a fer-ho en unes dates tan adients com les festes de Nadal. Enmig de l’ambient nadalenc, entre llums fent pampallugues, villancets i caganers, el ministre va amollar, sense immutar-se, que el procés sobiranista dividia les famílies i que, precisament, ja n’hi havia moltes que no passarien juntes el Nadal, compartint neules i torrons, al voltant de la mateixa taula. I que el culpable d’aquesta desestructuració familiar sense precedents a l’occident cristià no era altre que el desig d’independència dels catalans. Sort que ja era independentista perquè, si no, me n’hauria fet llavors mateix, a l’instant, davant l’insult a la intel·ligència que significaven les seves afirmacions. Però quina mena de famílies tenen aquesta gent, que passen el Nadal separats, simplement perquè no tenen exactament la mateixa opinió sobre un tema. I a l’hora de votar, doncs, què. moreno? Celebren les festes cadascú a a casa seva, perquè potser hi ha alguna ovella esgarriada que no vota el mateix que els altres?

Surt després Mariano Rajoy i diu no sé què de la sang, que si portem la mateixa sang, induint així a pensar que som tots una gran família, “la gran família espanyola”, clar, i no és bo que hi hagi divisions al menjador de casa.  I, fa un no-res, s’esplaia assegurant que un andalús pot viure amb el cor d’un català i es queda tan ample. Aquesta afirmació ja ha passat als annals de la ciència política mundial  i s’estudia a les universitats de més prestigi,  on és coneguda amb el nom científic de “teoria de les freixures” i és admirada per la seva profunditat argumental i solidesa reflexiva. Em sorprèn, de debò, que algú tan important com el president d’un govern de la UE, tingui aquesta alarmant indigència intel·lectual i, més encara, que ningú dels seus no li digui que pari ja de fer el ridícul. Per a Rajoy, doncs, això és un problema identitari on es barreja la sang, el cor i, probablement, alguna altra part significativa de l’anatomia humana. Sembla, ai las, que aquest home no s’ha assabentat que allò que discutim a Catalunya no és la identitat, sinó la sobirania. Que no sortim al carrer per a saber de quin material humà està fet la societat catalana, sinó a reivindicar qui ha de manar a casa nostra.

Per a arrodonir el panorama, Carme Chacón hi ha fet l’aportació més diguem-ne d’esquerres, des de la perspectiva de la classe treballadora. Segons l’exministra del “capitán, mande firmes”, optar per la independència d’Espanya o bé per  a continuar-hi sota, com fins ara, és com haver de triar entre el pare i la mare. I diu que no vol triar, perquè se’ls estima a tots dos exactament igual. Ja pot ser, ja. El que passa és que el pare i la mare no ens estimen exactament igual a nosaltres i els fets ho demostren de segles ençà i no tan sols els darrers tres-cents anys. Em costa d’admetre que hi hagi gent que piqui l’esquer davant d’elaboracions argumentals tan i tan poc elaborades, però n’hi deu haver, altrament en dirien d’altres. O potser no... Potser, en realitat, opten per la via fàcil, la que afecta les passions més baixes i els instints més irracionals, precisament, perquè més enllà de la mentida, l’insult o l’amenaça no tenen res a dir, no disposen de cap argument que pugui sostenir el buf d’una mirada fonamentada i racional. Després de veure l’aplec de Tarragona, on nazis, feixistes, franquistes i anticatalans de tota la vida es reunien amb congregats socialistes, no hi ha dubte que la necessitat del divorci és més urgent que mai. Així ho van entendre les desenes de milers de famílies senceres, de tots els orígens, que ara fa just una setmana van omplir a vessar la capital nacional: el papa, la mama, el fills, els néts, els cosins, els nebots, la tieta, l’oncle i la sogra. És a dir, tota la família...

Els brams només volen atordir

Comence a tenir la sensació que a Madrid alguns criden tan fort perquè ja són conscients que les seues amenaces tenen molt poc recorregut. Molt poc recorregut legal, vull dir. Ells proven a veure si amb una actitud rocallosa ens espanten i ens fem arrere tot sols. Espantar-nos és l'única opció que tenen, de fet, perquè el camí que anuncien amb tanta prepotència és molt difícil que puguen transitar-lo sense prendre mal en un moment o un altre.

Anem a pams. Insinuen que passaran dues coses si el president Mas convoca la consulta. La primera és que el Constitucional la tombarà i la segona és que ells prendran mesures contra Mas i contra la Generalitat. Però la pregunta que ens hauríem de fer és si això és possible.

En el seu país ideal, o siga, en un país on la llei només fos la seua voluntat, potser ho seria. Però, malgrat el gran retrocés democràtic que hi ha hagut i malgrat que Espanya siga un país anormal, amb una dependència extrema del poder judicial respecte del poder polític, hi ha encara algunes coses que no són tan senzilles de fer com aparenta.

Per exemple, no és gens senzill de declarar inconstitucional la llei de consultes. No és tan fàcil. De fet el Constitucional suarà molt per trobar arguments reals, legals i contrastables, tècnicament indiscutibles, que li permeten de fer-ho. Què ho farà perquè en té ordres polítiques i, per tant, arruïnarà encara més el seu escàs prestigi? És molt possible. Però alerta, que el camí no necessàriament s'acaba en ells. Hi ha un possible recurs als tribunals europeus esperant-los, després de la sentència. I allà ho tindrien perdut del tot. Ells.

Però imaginem-nos que ho fan i que, de resultes d'això, el govern espanyol es llança sobre la Generalitat. També tenen mala peça al teler. Primer de tot, els serà difícil d'acusar ningú: convocar una consulta no és cap delicte tipificat i no et poden detenir ni acusar d'un delicte que no existeix. Acusa de prevaricació, si no hi ha cap benefici material ni personal, és absurd i jurídicament indefensable. En tot cas, hauran d'acusar la Generalitat de delictes vagues, molt discutibles i sobretot molt polititzats, com de rebel·lió o de sedició. Amb això patiran molt i, si fos cas, l'acusació només portaria a un judici. No passaria res de manera immediata, no podrien detenir ningú ni tancar res.

Mas, si de cas, hauria de ser jutjat --no pas l'endemà sinó quan toque--, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I mentrestant podria continuar essent el president. Supose que no cal recordar, a més, que la fiscalia del TSJC va opinar aquest mes de març que la consulta tenia un 'marge raonable' d'encaix dins la constitució espanyola. No és clar, doncs, que el judici acabe com vol Rajoy i estic segur que aquest risc no el menystenen.

Segurament per això intenten espantar-nos encara més amb la suspensió de l'autonomia. Malgrat que tots els experts jurídics coincideixen a dir que la suspensió de l'autonomia no tan sols no és prevista enlloc sinó que seria una decisió clarament inconstitucional. I, francament, no sembla gaire sensat d'exigir que es prenga una mesura inconstitucional per atacar una altra mesura que, anant molt bé --anant molt bé per a ells--, no és gens segur que ho siga.

Que quede clar, doncs: els brams només volen atordir. Atordir-nos.

Miquel Strubell

El PP té la màniga enganxada a la porta i no podrà saltar del cotxe abans que s'estimbi pel precipici. Han cavat tot solets, al llarg dels darrers 15 anys  un fossat respecte dels catalans. La pregunta és si podran sobreviure la independització de Catalunya.

Josep Jalle

I si la oportunitat que s’acosta no fos més que una eufòria diletant d’uns i altres?. Els fets succeïts, sovint per la immediatesa, son oblidats amb fums de l’avenir, sense saber de la història. Si analitzem les manifestacions sobre el 9N, els factòtums segueixen amb aquella prepotència de dir-nos el que ens espera, accions, reaccions i resultats, com si fóssim manipulables, com sempre. Les seves son experiències d’anys i segles que, amb opcions molt minses del poble de fer-se sentir, han fet, interpretat i convingut qualsevulla cosa, figura que en nom nostre. A Catalunya, els polítics actuals i d’altres èpoques, semblen cercar la tècnica, clàssica, d’aprofundir en les diferències, per tal d’aigualir tota unitat d’acció que, per un moment tant important com votar com volem el nostre futur, es requereix. Semblen fomentar fets col·laterals com ara les mortificacions sobre persones ja superades políticament (Pujol i cia.) per a fer picabaralles que ens portin a ser cruspits pels colonitzadors. Així, companys, no anirem enlloc. O passem per sobre d’aquesta manera d’entabanar-nos, reduïts a conversa  de tertúlies, o seguirem on estem, en el vol i dol, en el si però no o compte que prendrem mal. Perquè, com a poble, estem on som per l’atzar?. Penseu-hi. Hi som per les nostres febleses, deixant-nos  ensibornar periòdicament. És hora de dir prou i fer unes quantes passes més enllà de la tant ventada prudència que, no ens enganyem, ha estat covardia de fons.  Sense la ferma actitud de voler ser, malgrat totes les advertències i amenaces, no podrem decidir la història.

Els nostres socis europeus

 

XAVIER SALA I MARTÍN

Sempre he pensat que no coneixes de veritat una persona fins que no la veus actuar en situacions de crisi personal. Per exemple, la reacció que el marit té el dia que la seva dona li demana el divorci el retrata com a persona. Hi ha homes que reconeixen que han fet les coses malament i corregeixen els seus errors. De vegades aquesta reacció honesta acaba solucionant la crisi. Altres marits reaccionen de manera irada i violenta. El seu enuig sovint els porta a mofar-se de la dona i a insultar-la i a amenaçar-la. En mostrar la veritable personalitat despòtica i abusiva, la imatge que ella té del marit es deteriora i les seves ganes de marxar no fan sinó augmentar.

He de confessar que l’analogia del divorci sovint em serveix per pensar en el procés de separació que viu Catalunya. Hi he pensat, per exemple, en llegir la reacció d’alguns autoproclamats experts espanyols a la gargantuesca exhibició de força del sobiranisme del passat 11 de setembre a Barcelona. La majoria estan perduts, sense entendre què ha passat exactament a Catalunya.

Alguns encara creien que l’independentisme català era el resultat d’una rauxa passatgera causada per la crisi econòmica, i pensaven que, ara que Espanya està sortint de la recessió, el “suflé” (Enric Millo dixit ) baixaria. Aquests analistes, però, no s’havien fixat que aquesta no és la primera crisi d’Espanya i cap de les anteriors havia fet augmentar el sentiment independentista. Per si sola, doncs, la crisi no pot ser una explicació.

Altres gurus estan convençuts que el sobiranisme és el resultat d’anys d’adoctrinament per part de TV3 i de l’escola pública. Aquesta explicació no té en compte que la major part de ciutadans de Catalunya no miren TV3 (el seu share no ha arribat mai al 30%). Tampoc té en compte que l’independentisme està distribuït per totes les edats, de manera que, si la culpa és de les escoles, ¿com és que la gent de la meva generació també s’ha tornat independentista malgrat que no ha anat mai a l’escola “maligna” i “adoctrinadora”? La teoria de l’adoctrinament, doncs, cau pel seu propi pes.

Un tercer grup diu que la culpa és d’un Artur Mas que ha embogit i la bogeria del qual ha arrossegat la resta de ciutadans. El problema d’aquesta explicació és que quan Artur Mas va agafar la taula de surf i es va posar sobre l’onada, el setembre del 2012, el tsunami ja feia dos anys que estava en marxa. La nova posició de Mas va ser la conseqüència, i no pas la causa, de l’auge generalitzat de l’independentisme entre la població. La teoria del líder boig tampoc no té recorregut.

Si l’explicació del boom sobiranista no és ni la crisi, ni l’adoctrinament, ni l’embogiment sobtat de Mas, quina és? Doncs sospito que té a veure amb la resposta del marit quan la dona li demana el divorci: la reacció que ha tingut Espanya davant la possibilitat que marxem ha mostrat la seva veritable naturalesa. I el que hem vist no ens ha agradat gens!

L’Estatut del 2005 era una petita advertència de Catalunya que les relacions no anaven del tot bé. En aquell moment, ningú, ni tan sols Esquerra, demanava el divorci. Demanàvem que se’ns reconegués com a nació, que l’Estat invertís més a Catalunya i que la solidaritat entre regions es moderés (i no pas que s’acabés). Poca cosa més. La reacció dels grans partits polítics i les institucions espanyoles va mostrar la veritable cara de qui havia estat la nostra parella durant tants anys: el president del govern (José Luis Rodríguez) va trair la promesa d’aprovar l’Estatut del Parlament català, el PP va portar l’Estatut al Constitucional i un tribunal devaluat i polititzat el va escapçar fins a deixar-lo irreconeixible. Aquella humiliació va fer que milers de catalans veiessin que a Espanya no hi havia res a fer, i van virar cap al sobiranisme.

La reacció d’Espanya davant aquest viratge va ser encara més violenta i amenaçadora: ens van dir que utilitzarien el poder de veto per deixar-nos fora d’Europa “ durante tres generaciones ”, que sense el seu mercat nosaltres ens arruïnaríem, que no cobraríem les pensions, que farien boicots i que “vagaríamos por el espacio por los siglos de los siglos ”. I com més radicals eren les amenaces, més clarament veia tothom la veritable naturalesa de qui havia estat la nostra parella durant tots aquells anys... i menys ens agradava el que vèiem.

La situació s’ha anat deteriorant fins al punt que durant els darrers mesos hem assistit a un espectacle dantesc: hem vist com l’estat espanyol utilitzava els serveis d’intel·ligència que paguem entre tots per espiar els seus propis ciutadans i com utilitzava la informació amb finalitats polítiques contra el procés sobiranista. Hem vist com el ministeri de l’Interior que paguem entre tots utilitzava la policia per filtrar documents falsos amb l’objectiu de manipular resultats electorals. Hem vist com el ministeri d’Hisenda que paguem entre tots utilitzava els instruments de l’Estat (com ara la Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal, UDEF) per perseguir i castigar aquells que, com Pujol, han deixat de ser útils a Espanya i “ja no troben arguments contra la independència”. Hem vist com l’Estat utilitzava sectàriament les ambaixades que paguem entre tots per fer propaganda d’una determinada manera de veure el procés, i també hem vist com ha utilitzat els seus cònsols i ambaixadors, que també paguem entre tots, perquè actuïn com a vigilants polítics i, en el seu cas, de censors de ciutadans catalans que van a fer conferències i a presentar llibres pel món.

L’esperpent va assolir el seu màxim quan el mateix ministre Montoro va justificar aquestes accions tot dient que l’Estat té dret a defensar-se... i tothom ho ha trobat tan normal! Doncs jo no ho trobo normal i em nego a acceptar-ho! La democràcia no consisteix només a fer eleccions cada quatre anys i a dir que s’ha de respectar la Constitució. La democràcia consisteix també a protegir els ciutadans davant els abusos de l’estat. I quan l’estat espanyol perverteix les seves pròpies institucions amb finalitats partidistes, no només abusa de nosaltres, els ciutadans, sinó que ens mostra amb cristal·lina transparència la seva veritable naturalesa: autoritària i antidemocràtica.

El problema per a Espanya és que això ho veuen tots els catalans... però també ho veu la resta del món. I això inclou els nostres socis europeus.

Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ

Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ

"Ens ha tocat un antagonista que no va accedir a uns mínims democràtics per evolució, sinó per contemporització"

      Víctor Alexandre

Una de les coses que més han destacat els mitjans de comunicació catalans, aquests darrers dies, sobre el referèndum escocès, ha estat el fet que els partidaris del SÍ i del NO defensaven les seves posicions sense cap mena de convulsió o crispació. Hi havia posicions més o menys vehements, és clar, però no anaven més lluny per la senzilla raó que tant els uns com els altres són demòcrates i havien decidit dirimir-ho a les urnes, que és la manera com els veritables demòcrates dirimeixen els conflictes. Vull dir que no era un conflicte entre gent que volia votar i gent que ho impedia. Discutien el sentit del vot, no pas l’exercici del vot. Per això, una de les frases més escoltades a casa nostra ha estat “Quina enveja!” Una altra cosa és el resultat de la votació i les conseqüències que tindrà per als escocesos, ja que no trigaran gaire a adonar-se que les paraules, com les fulles mortes, se les emporta el vent i que les promeses de Londres prèvies al referèndum esdevindran engrunes. Fixem-nos que només deu hores després de saber-se’n el resultat, David Cameron ja començava a diluir les promeses que havia fet i defugia el compromís adquirit de dur a terme una nova lectura de la llei escocesa. D’això, pobres escocesos, se’n diu anar per llana i tornar esquilat.

Però Escòcia no és el país dels catalans. El 18 de setembre passat, els escocesos no van decidir el futur de Catalunya. El futur de Catalunya el decidirem nosaltres, digui el que digui l’Estat espanyol, per la senzilla raó que només el poble català té dret a decidir sobre el poble català. És veritat que el nostre procés és molt més feixuc que l’escocès, ja que ens obliga a una despesa addicional d’energia defensant obvietats i drets elementals, però només cal mirar la història absolutista d’Espanya per entendre-ho. Ens ha tocat un antagonista que no va accedir a uns mínims democràtics per evolució, sinó per contemporització, com ho demostra el fet que el dictador va morir de vell i que el Borbó que el va succeir va jurar els principis de la dictadura. Just el mateix Borbó que el PP i el PSOE van blindar ara fa tres mesos per tal que els delictes que pugui haver comès durant el seu regnat restin impunes per sempre.

Tot això, no cal dir-ho, és una llosa, per a nosaltres. És una llosa, perquè explica la raó per la qual els escocesos ja han votat mentre que nosaltres encara estem lluitant per poder-ho fer. I és que el nostre antagonista, a diferència del seu, ni tan sols reconeix la nostra existència. Existeix la nació escocesa, però no existeix la nació catalana. Per a Espanya no hi ha catalans, hi ha només espanyols nascuts al nord-est de l’Estat. El nostre gentilici, no seria nacional, seria domèstic; apte per a coses d’ordre intern, però inadmissible per a projectar-nos al món. I encara menys per decidir sobre la nostra vida. No podem decidir sobre la nostra vida, perquè aquesta no ens pertany. La vida dels catalans és propietat d’Espanya.

Arribats aquí, com veiem, la independència de Catalunya deixa de ser una recuperació de les llibertats arrabassades per convertir-se en una qüestió de supervivència i de dignitat. Cada dia que passem sota el domini espanyol afavorim la nostra espoliació, degradem la nostra educació, degradem la nostra sanitat, degradem les nostres infraestructures, degradem el nostre benestar social, degradem la nostra llengua, degradem els nostres drets i degradem la nostra autoestima. Si és ben veritat que ser lliure és un dret, en el cas dels catalans esdevé una obligació de compliment immediat, ja que la nació catalana no pot viure dintre d’Espanya de la mateixa manera que ningú no pot viure en un espai sense aire. Serà, doncs, per totes aquestes raons, que Catalunya parlarà molt aviat. I ho farà de manera diferent d’Escòcia. Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ. Dirà SÍ a la independència, dirà SÍ a la llibertat.

Hem derrotat l'article 8.1 de la Constitució

Hem derrotat l'article 8.1 de la Constitució

    Salvador Cot 

Quan Risto Mejide, Jorge Javier Vázquez i Sergio Dalma reclamen -des dels mitjans de Madrid- el dret dels catalans a decidir el seu futur és que el suport de la societat catalana al govern espanyol comença a ser residual. Tant se val el que digui el Tribunal Constitucional i encara importa menys el que disposi la Constitució del 78. La prova és que ni tan sols el PP s'atreveix a invocar la literalitat de l'article 8.1, que diu que "les Forces Armades, constituïdes per l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Exèrcit de l'Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l'ordenament constitucional". Ni ells es veuen amb cor d'amenaçar els catalans amb aquesta disposició colpista. I això que parlem d'un partit de tradició franquista.

És massa tard. Ja no hi haurà manera de treure del cap als ciutadans d'aquest país que tenen dret i criteri suficients per encarar el seu futur polític i institucional. I més encara quan els partidaris del no -o, almenys, els més honestos intel·lectualment- han vist en l'exemple escocès que poden afrontar una consulta d'aquest tipus no només des de la democràcia i l'obertura, sinó també amb bones opcions de guanyar-la. Optar per algun tipus d'unió amb Espanya no ha d'implicar, necessàriament, la negació de Catalunya com a subjecte polític. Quants radicals hi ha que ataquin la condició nacional de Catalunya?

Amb unitat i constància, els partits sobiranistes i el Govern català han aconseguit una victòria estratègica de dimensions històriques. Tant, que els hereus de Franco i Felip Vè han esborrat, discretament, aquell punt de la Constitució que ens amenaçava amb els fusells. Les urnes són poderoses.

Ja no s'expliquen acudits de catalans

Ja no s'expliquen acudits de catalans

 Salvador cot

Tenen por. Perquè són conscients que han estat ells mateixos els qui, des de la seva supèrbia, s'han mostrat com el que són: Una classe dirigent autoritària, desvergonyida i cleptòmana. Però, com en la faula de l'escorpí i la granota, les úniques solucions que se'ls acudeixen són incrementar l'autoritarisme, el desvergonyiment i la cleptomania. L'ovació del Senat, dempeus, quan Mariano Rajoy ha negat les urnes als catalans és autodefinitòria. Perquè, al capdavall, què seria dels senadors sense aquest autoritarisme desvergonyit i cleptòman?

No pensen que els diners dels catalans són seus. Pensen que els catalans són seus. I és això el que els fa inconcebible la negociació, perquè equivaldria a la pèrdua del títol de propietat. D'aquí que el món assisteixi, atònit, a l'absència de pastanaga i l'omnipresència del pal. Per què no negocien, els espanyols, es pregunta la premsa internacional. Perquè el que és teu es defensa, respon la premsa de Madrid.

Però pateixen, perquè no saben què passarà. Hem sortit dels seus tòpics catalanofòbics i ara són ells els mesquins, els que s'aferren als diners. I els acudits de catalans ja no els fan gràcia, sinó inquietud.

La suspensió de l’autonomia

"Qualsevol excusa és bona per impedir una derrota espanyola a les urnes"

  Víctor Alexandre

A mesura que s’acosta la data del 9 de novembre va prenent forma a Madrid la idea de suspendre l’autonomia de Catalunya. L’article 155 de la Constitució Espanyola adverteix que el govern espanyol pot actuar en aquesta línia, en cas que una Comunitat Autònoma “atempti greument contra l’interès general d’Espanya”, i ja fa temps que la idea els ronda pel cap i que la veuen com l’única possibilitat d’aturar el procés català. Cal tenir en compte que per a la mentalitat d’una democràcia totalitària com l’espanyola, la suspensió de l’autonomia catalana posaria les coses a lloc. Seria una solució sorollosa, certament, però inevitable atès el grau “d’insolència” a què consideren que ha arribat Catalunya. “Los ponemos de rodillas y se les pasará la tontería”, pensen. I és que, des del seu punt de vista, l’autonomia és una cosa massa perillosa per deixar-la en mans insubmises.

Rebaixar de categoria una nació com Catalunya, d’altra banda, tot deixant-la al mateix nivell que Ceuta i Melilla, és una temptació molt forta per al govern espanyol, ja que satisfaria dues pulsions: una, fer un cop d’efecte autoritari que presentés el PP com un partit capaç de demostrar que “con nosotros no se juega”; i dues, tenir una excusa per humiliar Catalunya, que és allò que sempre, plogui o nevi, els demana el cos. Sobre això darrer, però, haurien de reflexionar, perquè és la viva expressió d’un complex d’inferioritat: si veritablement fóssim una puça, com pretenen, quin plaer trobarien a humiliar-nos?

Així les coses, és pràcticament impossible que Espanya escolti les contínues peticions de respecte al Parlament català que li fa el president Mas, però fa bé de fer-les perquè mostren al món l’absolutisme del règim i forneixen de raons democràtiques les mesures que pugui prendre Catalunya, ja sigui celebrant la consulta d’acord amb la seva pròpia llei o convocant unes eleccions plebiscitàries que comportin una Declaració Unilateral d’Independència. Espanya, a més, ha tingut la mala sort que el modèlic referèndum escocès ha posat en evidència l’abisme que separa britànics i espanyols en cultura democràtica.

Per això Espanya no s’adona que ha acabat tancant-se totes les portes i que ja no pot fer marxa enrere; no s’adona que ha arribat massa lluny en les amenaces contra la consulta per poder canviar de parer i autoritzar-la. L’orgull castellà viuria una cosa així com una humiliació. L’únic que podria servir-li de coartada davant dels seus –a banda d’una quimèrica resolució del Tribunal Constitucional–, seria que la decisió li vingués imposada per Europa. Però és difícil que Europa, encara que ho fes, volgués que se sabés. A més, ja he explicat aquí moltes vegades que hi ha tres raons supremes per les quals Espanya –sempre des de la seva òptica– no pot permetre la consulta: la primera, perquè està convençuda que la perd; la segona, perquè establiria un precedent de proporcions incalculables; i la tercera, perquè significaria reconèixer que Catalunya és una nació d’Europa i que la seva pertinença a Espanya ha estat el resultat d’una conquesta armada i no pas d’un designi diví, com es pretén.

A poc a poc, doncs, Espanya es pot veure empesa a suspendre l’autonomia de Catalunya. I no li cal cap argument, perquè si hi ha una cosa que l’absolutisme no necessita són arguments. En té prou d’inventar-se que els partits catalans no es poden presentar a les eleccions amb la promesa de proclamar la independència i llestos. És propi d’un règim totalitari, sí, però qualsevol excusa és bona per impedir una derrota espanyola a les urnes.

Situats en aquest extrem, és lògic preguntar-se què farà Catalunya. Jo no sé si els catalans hi pensen, però Espanya sí que ho fa, i ara mateix està calibrant-ne les conseqüències. No dubta que un afront com el de la suspensió de l’autonomia catalana no li sortiria de franc i que hi podria haver una revolta, però tampoc això no li desagrada. De fet, és el que fa tant de temps que està cercant: que esclati la violència i que el procés català, que ha admirat el món per la seva civilitat, esdevingui un conflicte armat que pugui ser equiparat al del País Basc. Ara fa només uns dies, Pedro Iturgaiz, eurodiputat del Partit Popular, deia això: “La consulta és un cop d’Estat, i ETA és un aliat de Mas”. Aquesta equiparació permetria acusar de terrorisme les figures destacades de l’independentisme català, tant les figures polítiques com les figures socials, i detenir-les o empresonar-les com es va fer sense arguments i sense escrúpols amb els directius del diari Egunkariael 2003 o amb Arnaldo Otegi el 2009. Tinguem present també que si el 2004 van acusar de terrorisme un nen de catorze anys –Èric Bertran– per haver demanat a una cadena de supermercats que etiquetés en català, què no faran en el cas de la independència de Catalunya.

Davant d’això, cal que les forces polítiques sobiranistes, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural siguin conscients que Espanya mai no reconeixerà els drets nacionals de Catalunya. Mai. Només hi ha una cosa que Espanya vol de nosaltres: la rendició incondicional. No acceptarà res que no sigui això. Catalunya, per tant, ha de comprendre que la llibertat no és possible sense transgredir les lleis del gueto. Els centenars d’agents del CNI arribats a Catalunya, no han vingut a fer turisme, han vingut a desestabilitzar el nostre país, i com més temps els concedim per desenvolupar les seves repugnants estratègies més perpetuarem la nostra captivitat. Mariano Rajoy diu: “No consentiré que ningú violi la llei”. Catalunya li ha de respondre: “No consentirem que ningú violi la democràcia amb lleis antidemocràtiques”.

La xocolatina de la nena franquista

La xocolatina de la nena franquista

      Salvador Cot 

"Al menos nos ha hecho más fuertes, sufrir tanto. Siempre hay que buscar lo positivo de las experiencias, eso decía mi Padre", escrivia Alícia Sánchez-Camacho a Victoria Álvarez, l'examant de Jordi Pujol Ferrusola. Sánchez-Camacho s'hi refereix molt al seu pare, un guàrdia civil franquista que va acabar fent activisme a Blanes per a l'Alianza Popular de Manuel Fraga. Com a mostra, la presidenta del PP rememorava la seva infantesa en una entrevista -de molta complicitat, per cert- amb Xavier Sardà: "Tancaves la porta de la casa-cuartel i quedaves aïllada de l'exterior (...) El meu pare era l'autoritat, el que manava. Encara recordo quan anava al col·legi de les monges, amb el meu berenar i la meva xocolatina, i el meu pare em portava de la mà. Tots els saludaven i, quan li vaig preguntar per què, ell em va dir que era el saludo de respeto al oficial".

Eren els anys del final del franquisme i principis de la transició. Uns anys convulsos, plens d'incertesa i de por, amb la violència com a forma de relacionar-se del règim amb els ciutadans que s'apartessin, ni que fos una mica, de la submissió completa. Uns temps en els quals ni tan sols els indiferents no podien evitar la sensació d'inquietud quan passaven per davant d'una caserna de la Guàrdia Civil.

"Vull tornar a recuperar la Catalunya que jo vaig viure, la Catalunya de la infantesa, la Catalunya on no hi havia tensió", deia la dona en què s'ha convertit aquella nena. La mateixa que potser ha decidit que, versionant el seu pare, en la Catalunya actual sempre cal buscar la forma de passar-ho tot a negatiu. I sobretot, com va aprendre camí de les monges, aprofitar que la Guàrdia Civil està del seu costat. Als Sánchez-Camacho, pare i filla, la democràcia sempre els ha semblat tensió.

Les firmes contra els catalans els empaiten de nit

Les firmes contra els catalans els empaiten de nit

  Salvador Cot 

En algun racó del Congrés dels Diputats deuen estar apilades les 876 caixes que contenien un total de 4.028.396 firmes que Mariano Rajoy va aportar, personalment, contra l'Estatut de Catalunya el 16 de maig de 2006. L'aleshores principal partit de l'oposició havia estat tres mesos recollint suport a la següent pregunta: "Considereu convenient que Espanya continuï essent una única Nació en la qual tots els ciutadans siguin iguals en drets i obligacions, així com en l'accés a les prestacions públiques?. Per fer-ho fàcil, els voluntaris del PP s'adreçaven als vianants amb un resumit "firmeu contra els catalans". Hi va haver falques a la ràdio i paradetes pels carrers.

Aquell malaurat Estatut va ser escorxat, a càmera lenta, pel PSOE i el PP. El ribot d'Alfonso Guerra i les renúncies dels partits catalans no van impedir que els ciutadans d'aquest país votessin afirmativament als parracs que quedaven de la voluntat del Parlament de Catalunya. Fins que va arribar la humiliació definitiva, en forma de sentència dels magistrats del Tribunal Constitucional. Que, per cert, en aquella ocasió es van prendre el seu temps i per això se'ls podia veure, ben distrets, a les curses de braus de Sevilla.

Ara Mariano Rajoy ha abandonat les paradetes, però continua recollint firmes "contra els catalans" entre els magistrats del TC. La novetat és que ells són els mateixos, però els catalans no. Perquè ara som conscients del fet que han fracassat en la nostra destrucció. Com deia Sartre, "als botxins se'ls reconeix sempre. Tenen cara de por"

Madrid: «Defcon 2»

Madrid: «Defcon 2»

«El govern del PP convulsiona quan li interessaria exhibir autoritat. A Madrid el poder polític i mediàtic està en tensió màxima»

  Dídac Boza

A Madrid els nervis s'han desfermat. L'èxit indiscutible de la Diada, el fracàs estrepitós de l'intent de mobilització unionista, la manca d'efecte desactivador sobre el procés del cas Pujol o del “no” escocès, el calendari de la convocatòria del 9-N per part del president Mas... Per si eren pocs els maldecaps de Mariano Rajoy ara li cau un ministre. Una crisi de govern en tota regla –tan poc com li agraden- i, a sobre, motivada per qüestions ideològiques, que li agraden encara menys. Rajoy, paradigma de la passivitat política, ha hagut d'actuar per una vegada i ha llançat el llast d'un projecte que en el seu dia va dictar l'ultra Rouco-Varela. El president del PP no ha pogut retenir Gallardón i, per tant, no ha evitat que tothom –partidaris i detractors-  vegin en aquesta crisi un símptoma indissimulable de feblesa. Un gol en pròpia porteria.

El mite fals del “progre del PP” s'ha desmuntat amb una rapidesa extraordinària. És una de les circumstàncies que més crida l'atenció en el repàs a la biografia política d'Alberto Ruiz Gallardón. Un altre detall curiós és el que sembla una mena de “maledicció familiar” relacionada amb la qüestió de l'avortament. En els anys 80, José María Ruíz Gallardón, pare del ministre dimissionari i destacat dirigent de l'Alianza Popular sorgida de les restes del franquisme, va combatre la primera Llei de l'avortament espanyola amb tota la passió de la qual va ser capaç. Estava a l'oposició i no se'n va sortir. Ara, 30 anys després, Alberto ha fracassat en un nou intent conservador de limitar la lliure elecció de les dones però, paradoxalment, ell ha perdut ocupant una de les més altes magistratures en un govern amb majoria absoluta.

El govern espanyol convulsiona en el moment que més li interessaria exhibir autoritat. El ministre de Justícia plega quan s'esperava que es mostrés més enèrgic i proactiu en el combat jurídic contra la consulta catalana. Potser sí que ha deixat els recursos preparats, però el cas és que marxa, abandona. Tot plegat fa que les classes dirigents de l'estat: les polítiques i les mediàtiques estiguin en situació de tensió màxima. Ahir El Mundo dedicava els dos espais principals de la seva portada al cas català. El primer titular sostenia que el president Mas pensava fer coincidir la convocatòria de la consulta i amb unes eleccions avançades, tot per al 9 de novembre. El diari ignorava que aquest supòsit ja és tècnicament impossible (des de la setmana passada) d'acord amb els calendaris que marca la legislació electoral. També destacava la suposada predisposició dels bancs catalans, CaixaBank i Sabadell, per traslladar les seves seus en cas d'independència. La direcció del Banc Sabadell va desmentir ahir mateix el relat del diari que, òbviament, no havia contrastat la informació amb les entitats afectades i que basava en un informe elaborat per un banc d'inversions de Suïssa.

El Mundo és l'exponent més clar de certa premsa espanyola especialitzada en la “fabricació de notícies” però no és pas l'únic. Els grans grups de comunicació espanyols se senten compromesos en la batalla per intentar mantenir el control del relat informatiu sobre Catalunya. La persistència de la mobilització catalana i el seu ressò als mitjans internacionals ha encès totes les alarmes. El nerviosisme d'algunes direccions editorials el patiran especialment (ja està passant) els companys de professió que treballen aquí per a algunes grans corporacions de comunicació espanyoles, públiques o privades. A ulls d'aquells que ocupen determinats despatxos d'alta direcció, quan arribi l'hora de les grans cobertures, dels reportatges de fons i de donar claus per interpretar la realitat catalana a lectors, oients i espectadors d'Espanya, tot serà “més clar” si ho expliquen des de Madrid o si els que elaboren les informacions són professionals desplaçats expressament a Catalunya. Han entrat en “Defcon 2” i els professionals de les redaccions de Barcelona estan sota sospita.

Mena i el camp de concentració

L'última vegada que vaig veure'n un recompte fiable, a l'estat espanyol hi havia 1.700 causes per corrupció política, amb més de 500 encausats. I sorprenentment només 20 eren a la presó o hi havien passat. Tenim l'exemple del cas Gürtel, amb més de 150 implicats, i em sembla que el senyor Bárcenas encara és l'únic de tots que ocupa una cel·la. A les Corts Valencianes seuen tranquil·lament als escons respectius tants diputats encausats per aquest cas que podrien fer un equip de futbol. Del PP, és clar.

Les xifres són esfereïdores. I els noms. Per comentar-ne tan sols alguns dels coneguts al nostre país, resulta ben xocant que a hores d'ara encara circulen lliures, tranquil·lament pel carrer, personatges sinistres que es diuen Millet, Fabra o Bustos. I que uns altres com Crespo, Serra o Castedo no aparenten cap preocupació ni per la celeritat ni per la solvència de la justícia.

Justícia que va fent al seu ritme, un ritme desesperadament lent. Som un país i un estat que pot presumir ben poc de la justícia que té. Però ahir es va obrir de sobte la volta del cel i un ex-fiscal general de Catalunya es va permetre d'amenaçar d'amenaçar des de la ràdio pública qualsevol persona –qualsevol!– que col·labore amb la consulta convocada per la Generalitat el 9-N. Amb una celeritat que no casa amb la realitat, José Maria Mena va dir, segons informa la pròpia emissora, que 'qualsevol batlle, funcionari o ciutadà' que treballe per al 9-N, una volta el Constitucional haja aturat preventivament la convocatòria, serà –alerta– 'jutjat, condemnat i inhabilitat'.

Criden molt l'atenció dues coses. Primera, aquesta insistència que el Constitucional tombarà la convocatòria. Supose que un ex-fiscal hauria de ser molt prudent i, en tot cas, dir que això passarà 'si' el constitucional tomba la consulta. Ara, la segona part és encara millor: ja estem condemnats tots. I inhabilitats. Que amenace els batlles ho entenc; és un front que se'ls ha obert i que pareix que no esperaven –un front polític, vull dir, perquè amb aquestes declaracions Mena fa política, no ens enganyem. Que ataque els funcionaris és sorprenent, però encara podria respondre a algun argument. Però que diga que qualsevol ciutadà serà jutjat, i se suposa que condemnat, potser i tot inhabilitat, és un barbaritat tan grossa que no la puc deixar passar de llarg.

Bàsicament perquè m'agradaria molt que el senyor Mena m'aclarís què em podrien fer a mi. Jo sóc un ciutadà que el 9-N m'alçaré, agafaré una papereta i me n'aniré a la porta del meu col·legi electoral. I que no pense parar ni un moment de treballar perquè el 9-N isca guanyador el Sí-Sí. I heus ací la pregunta: què en pensen fer, d'això? M'acusaran de què? Em jutjaran per què? A mi i a quanta gent? Que pensen jutjar milions de persones, potser? Els mateixos que no són capaços de jutjar amb celeritat 1.700 corruptes ara seran capaços de jutjar mig país?

I si em jutgen i fins i tot si em condemnen, que els sembla que em poder arribar a fer? Perquè que jo recorde no tinc cap càrrec públic. I aleshores de què creu que podrien inhabilitar-me? M'inhabilitaran per a dirigir VilaWeb? M'inhabilitaran de soci de l'Ateneu de Bétera? M'inhabilitaran de vice-president de l'European Journalism Center? M'inhabilitaran de la presidència de la meua escala de veïns? M'inhabilitaran per a votar durant tota la vida? O només durant una dècada? M'inhabiltaran de penjar l'estelada al balcó? M'inhabilitaran per fer actes o conferències? Com creu que ho podrien fer això senyor Mena? Com?

I que conste que, malgrat el que he dit, no ho vull presentar-ho tot plegat com una qüestió personal. Perquè això mateix que faré jo sé que ho faran milions de persones, inclòs el propi senyor Mena que en l'entrevista va deixar clar que ell també volia votar. I aleshores com ens podrien jutjar a tots? En quin jutjat? Amb quin jutge? Ja no pregunte amb quins arguments legals si no que plantege la pura qüestió pràctica. On ens pensen posar a tots? O és que algú ha previst reobrir el camp de concentració d'Horta? 

Rosa Díez és pitjor

EMPAR MOLINER

“Si no fos perquè a Euskadi ens mataven, el cas de Catalunya és pitjor”, garla la Rosa Díez. Que és exactament el mateix que dir: “Si no fos perquè Franco ens empresonava, Rosa Díez és pitjor”. Però entenc molt bé que la desesperació la dugui a emetre frases tan ressentides i pàrvules. Com ens va fer saber el company Roger Tugas, aquesta dona,en una entrevista electoral a La Vanguardia l’any 99, va dir que les urnes demostraven que la majoria de bascos no volien la independència però que “si algun cop la majoria de bascos la volgués, la democràcia s’hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d’adaptar-se al que desitgin els ciutadans a l’urna”. Bé, sí. Tothom és demòcrata en teoria. Però et topes amb la realitat, tossuda i elàstica com un xiclet Bang Bang, i arriba el moment de les fintes o perds els privilegis.

Que bonic que seria negar-se a això nostre amb un argument incontestable com el de la violència. No hi hauria discussió. Nosaltres mateixos plegaríem veles, esclar. Però no hi ha violència. Hi ha festa, manis, famílies i costellades sense fi (si espero amb candeletes la independència és, justament, per poder acabar amb tot això). Comprenc el desconcert. I sí. Pots declamar que TV3 adoctrina i voler-t’ho creure (tot i que a Catalunya TV3 es veu tant o tan poc com La 1, per no dir Telecinco). Pots dir que l’escola adoctrina i voler-t’ho creure (però aleshores has de fer veure que no saps qui ha adoctrinat els mestres i els pares, educats en el franquisme).

No pot pas ser. Imaginem per un moment que Espanya permetés la consulta i es pogués fer una campanya normal com al Regne Unit. ¿S’imaginen un sol argument normal per al no? Què ens podrien dir per fer-nos quedar a Espanya? Què ens prometrien? Peles? No. Amor? Ni això. Només queda l’amenaça. El desbarrar. Només els queda posar-se a xisclar i a trencar plats.

Un vot per a la cohesió

TONI SOLER

ESCÒCIA. El resultat del referèndum escocès és, objectivament, una mala notícia per al sobiranisme català, però també per a molts politòlegs neutrals que segurament tenien molt d’interès a veure com s’iniciava un fenomen inèdit a l’Europa occidental: un procés de secessió democràtica i pactada que per força hauria obligat la Unió Europea a definir un protocol d’actuació aplicable a situacions similars. Però almenys hem pogut veure com una comunitat nacional s’enfronta a una decisió difícil amb la millor eina possible -el vot-, i també hem vist com aquest procés ha sigut intens però impecable, que no ha provocat cap fractura seriosa i que a cada ciutat i a cada poble, amb més o menys cicatrius, la vida continua. Això diu molt d’Escòcia, i és motiu d’esperança per a tots els catalans, que, sincerament o de forma impostada, es mostren preocupats pels estralls que l’actual procés polític pot causar en la cohesió interna d’un país tan divers com el nostre.

DEBAT. La cohesió ha de preocupar a tots els ciutadans responsables. Esclar que la cohesió no és només una qüestió identitària: el debat Catalunya-Espanya no és tan nociu per a la cohesió com ho són les desigualtats econòmiques i la fallida de l’estat del benestar. Però una condició bàsica perquè una comunitat afronti aquests problemes és que es reconegui com a tal, i que aquest mecanisme d’identificació col·lectiva passi per damunt d’un eventual canvi d’estatus polític. Per dir-ho en termes kennedians, cal constatar de nou que tots plegats hem de compartir aquest tros de terra, i que tots volem el millor per als nostres fills. I aquest consens bàsic ha de ser compatible amb la possibilitat que els partidaris i els detractors de la independència defensin les seves opcions i les sotmetin al judici suprem de les urnes. Perquè això passi, ha d’aflorar la veu de la gent; de tota la gent. Cal que floreixi la pluralitat, i per tant no és lícit intentar matar el debat amb el xantatge de la fractura social o emocional. Sobretot si, simultàniament, els que propaguen la por fan tot el possible per crispar l’ambient de forma artificial.

FRACTURA. Els contraris a la independència són els que més haurien de desitjar una solució a l’escocesa. Mentre s’atrinxeren en la negativa a la consulta, no fan més que demostrar por i fragilitat. Alícia Sánchez-Camacho sol parlar de la “majoria silenciosa”, però aquest concepte té un problema: està per demostrar que sigui majoria -¡només la consulta ho pot dirimir!- i, a més, no és precisament silenciosa; és més aviat sigil·losa. Mentre el dret a decidir s’expressa amb mobilitzacions al carrer i una majoria al Parlament, l’unionisme es parapeta rere les amenaces de l’aparell de l’Estat, les pressions més o menys visibles de les elits financeres i la manipulació dels poderosos grups mediàtics espanyols, alguns d’ells de matriu catalana. Això afavoreix el relat de l’independentisme popular, però a Catalunya no li convé. El que li convé a Catalunya és una disputa democràtica -és a dir, entre ciutadans que defensen opcions legítimes- i només un referèndum n’és la garantia. Qualsevol sortida en fals, qualsevol imposició -encara que la llei l’empari-, qualsevol pacte de despatx que deixi fora la gent, generarà una frustració incontrolable, i aquesta sí que pot esdevenir la llavor de la fractura.