Els nostres
socis europeus
Sempre he pensat que no coneixes de
veritat una persona fins que no la veus actuar en situacions de crisi personal.
Per exemple, la reacció que el marit té el dia que la seva dona li demana el
divorci el retrata com a persona. Hi ha homes que reconeixen que han fet les
coses malament i corregeixen els seus errors. De vegades aquesta reacció
honesta acaba solucionant la crisi. Altres marits reaccionen de manera irada i
violenta. El seu enuig sovint els porta a mofar-se de la dona i a insultar-la i
a amenaçar-la. En mostrar la veritable personalitat despòtica i abusiva, la
imatge que ella té del marit es deteriora i les seves ganes de marxar no fan
sinó augmentar.
He de confessar que l’analogia del
divorci sovint em serveix per pensar en el procés de separació que viu
Catalunya. Hi he pensat, per exemple, en llegir la reacció d’alguns
autoproclamats experts espanyols a la gargantuesca exhibició de força del
sobiranisme del passat 11 de setembre a Barcelona. La majoria estan perduts,
sense entendre què ha passat exactament a Catalunya.
Alguns encara creien que
l’independentisme català era el resultat d’una rauxa passatgera causada per la
crisi econòmica, i pensaven que, ara que Espanya està sortint de la recessió,
el “suflé” (Enric Millo dixit ) baixaria. Aquests analistes, però,
no s’havien fixat que aquesta no és la primera crisi d’Espanya i cap de les
anteriors havia fet augmentar el sentiment independentista. Per si sola, doncs,
la crisi no pot ser una explicació.
Altres gurus estan convençuts que el
sobiranisme és el resultat d’anys d’adoctrinament per part de TV3 i de l’escola
pública. Aquesta explicació no té en compte que la major part de ciutadans de
Catalunya no miren TV3 (el seu share no ha arribat mai al 30%). Tampoc té
en compte que l’independentisme està distribuït per totes les edats, de manera
que, si la culpa és de les escoles, ¿com és que la gent de la meva generació
també s’ha tornat independentista malgrat que no ha anat mai a l’escola
“maligna” i “adoctrinadora”? La teoria de l’adoctrinament, doncs, cau pel seu
propi pes.
Un tercer grup diu que la culpa és d’un
Artur Mas que ha embogit i la bogeria del qual ha arrossegat la resta de
ciutadans. El problema d’aquesta explicació és que quan Artur Mas va agafar la
taula de surf i es va posar sobre l’onada, el setembre del 2012, el tsunami ja
feia dos anys que estava en marxa. La nova posició de Mas va ser la
conseqüència, i no pas la causa, de l’auge generalitzat de l’independentisme
entre la població. La teoria del líder boig tampoc no té recorregut.
Si l’explicació del boom sobiranista no
és ni la crisi, ni l’adoctrinament, ni l’embogiment sobtat de Mas, quina és?
Doncs sospito que té a veure amb la resposta del marit quan la dona li demana
el divorci: la reacció que ha tingut Espanya davant la possibilitat que marxem
ha mostrat la seva veritable naturalesa. I el que hem vist no ens ha agradat
gens!
L’Estatut del 2005 era una petita
advertència de Catalunya que les relacions no anaven del tot bé. En aquell
moment, ningú, ni tan sols Esquerra, demanava el divorci. Demanàvem que se’ns
reconegués com a nació, que l’Estat invertís més a Catalunya i que la
solidaritat entre regions es moderés (i no pas que s’acabés). Poca cosa més. La
reacció dels grans partits polítics i les institucions espanyoles va mostrar la
veritable cara de qui havia estat la nostra parella durant tants anys: el
president del govern (José Luis Rodríguez) va trair la promesa d’aprovar
l’Estatut del Parlament català, el PP va portar l’Estatut al Constitucional i
un tribunal devaluat i polititzat el va escapçar fins a deixar-lo
irreconeixible. Aquella humiliació va fer que milers de catalans veiessin que a
Espanya no hi havia res a fer, i van virar cap al sobiranisme.
La reacció d’Espanya davant aquest
viratge va ser encara més violenta i amenaçadora: ens van dir que utilitzarien
el poder de veto per deixar-nos fora d’Europa “ durante tres generaciones ”, que sense el seu mercat nosaltres
ens arruïnaríem, que no cobraríem les pensions, que farien boicots i que “vagaríamos
por el espacio por los siglos de los siglos ”. I com més radicals eren les
amenaces, més clarament veia tothom la veritable naturalesa de qui havia estat
la nostra parella durant tots aquells anys... i menys ens agradava el que
vèiem.
La situació s’ha anat deteriorant fins
al punt que durant els darrers mesos hem assistit a un espectacle dantesc: hem
vist com l’estat espanyol utilitzava els serveis d’intel·ligència que paguem
entre tots per espiar els seus propis ciutadans i com utilitzava la informació
amb finalitats polítiques contra el procés sobiranista. Hem vist com el
ministeri de l’Interior que paguem entre tots utilitzava la policia per filtrar
documents falsos amb l’objectiu de manipular resultats electorals. Hem vist com
el ministeri d’Hisenda que paguem entre tots utilitzava els instruments de
l’Estat (com ara la Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal, UDEF) per
perseguir i castigar aquells que, com Pujol, han deixat de ser útils a Espanya
i “ja no troben arguments contra la independència”. Hem vist com l’Estat
utilitzava sectàriament les ambaixades que paguem entre tots per fer propaganda
d’una determinada manera de veure el procés, i també hem vist com ha utilitzat
els seus cònsols i ambaixadors, que també paguem entre tots, perquè actuïn com
a vigilants polítics i, en el seu cas, de censors de ciutadans catalans que van
a fer conferències i a presentar llibres pel món.
L’esperpent va assolir el seu màxim
quan el mateix ministre Montoro va justificar aquestes accions tot dient que
l’Estat té dret a defensar-se... i tothom ho ha trobat tan normal! Doncs jo no
ho trobo normal i em nego a acceptar-ho! La democràcia no consisteix només a
fer eleccions cada quatre anys i a dir que s’ha de respectar la Constitució. La
democràcia consisteix també a protegir els ciutadans davant els abusos de l’estat.
I quan l’estat espanyol perverteix les seves pròpies institucions amb
finalitats partidistes, no només abusa de nosaltres, els ciutadans, sinó que
ens mostra amb cristal·lina transparència la seva veritable naturalesa:
autoritària i antidemocràtica.
El problema per a Espanya és que això
ho veuen tots els catalans... però també ho veu la resta del món. I això inclou
els nostres socis europeus.