Bon cop de falç

 

per Enric Vila26 d' Octubre 2015 a les 20.15 h

De vegades sento una certa compassió per Heràclit. Quan el filòsof grec deia que la naturalesa s'amaga la humanitat encara era tan primària que, pobre, no crec que pogués imaginar-se fins a quin punt seríem capaços de disfressar les mones. Hem arribat a un punt d'hipocresia tan fenomenal que avui els fenòmens que passen per més autèntics són sovint els més artificials i falsos. Això, naturalment també té a seva gràcia, com a mínim a Catalunya, on la política està despullant la història de'Espanya amb un desfici adolescent admirable. Quan les mentides envelleixen i deixen de servir a una veritat superior, la natura es converteix en un objecte de plaer eròtic juvenil molt perillós i inflamable.

Aquesta mateixa setmana Javier Cercas s'estranyava, en un article a El País, quel'independentisme hagués guanyat les eleccions del 27S. Cercas assegurava que fins a l'últim moment va estar convençut que "la cordura" s'imposaria i que els partits unionistes guanyarien els comicis autonòmics. Jo no sé qui pot pagar un analista tan dolent, però segons m'expliquen aquesta mateixa versió és la que l'Estat espanyol havia venut a la Unió Europea. Es veu que els defensors de la unitat d'Espanya estaven convençuts que si votava més del 70 per cent dels cens, els esforços que Franco va fer per repoblar Catalunya i folkloritzar i marginar la cultura catalana demostrarien la seva eficàcia.

Madrid creia que si Convergència es presentava demanant obertament la independència perdria bous i esquelles i ara resulta que a Brussel.les demanen explicacions i que alguns polítics de Madrid comencen a preguntar què passa a Catalunya. L'operació contra Convergència és l'última bomba de fum que li queda a l'Estat per distreure el conflicte polític de fons que fa quatre segle que va dessagnant Espanya. Era una operació que estava pensada per abans de les eleccions i que es va posposar veient que les campanyes unionistes no aconseguien ressucitar el franquisme sociològic. Després de set anys a l'oposició i cinc anys de procés públic d'autodestrucció en pro de la independència, processar convergència pel que va fer en el segle XX em sembla que no serà suficient per desviar el gran tema de discussió dels propers mesos.

Ahir mateix es va veure al Parlament. Vaig voler-hi anar per assistir en directe a la demolició de les darreres ruïnes de l'autonomisme. Vaig xalar quan la mesa del Parlament, presidida per Julià de Jòdar, va començar a cridar els diputats pel seu nom i cognoms. Qualsevol estranger hauria pogut veure que a Catalunya hi ha un problema nacional i no precisament gràcies a les forces partidàries del dret a Decidir. Va ser molt divertit de veure com la presència de cognoms catalans tradicionals a Ciutadans i al PP era practicament nula. Sí, sí, digueu-me ètnic. Vaig riure molt, constatant la homogeneïtat ètnica dels partits que acusen l'independentisme de tribal i de posar en perill la convivència. I encara vaig riure més quan va sonar l'himne dels Segadors.

L'únic espanyolista recalcitrant que vaig veure cantant el bon cop de falç, com a bon autonomista, va ser el socialista David Pérez. Parlo d'un diputat d'aquests que et defensa que Catalunya no tindria problemes de finançament si la burgesia del país pagués els seus impostos. El PSC era i és això, l'acceptació de la dualitat nacional de Catalunya, posada sota el paraigües de l'obediència espanyola. El nou unionisme hegemònic és una altra cosa i té d'autonomisme el que jo tinc de corredor de motos. El paisatge de cares incòmodes que es va fer en les files de Ciutadans i del PP era un poema. Jo no recordo haver vist una cosa igual des que el president Mas va fer aquell discurs la tardor del 2012 anunciant eleccions anticipades amb vistes a celebrar un referèndum d'autodeterminació.

La cara de consternació de Cañas i Rivera no l'oblidaré mai, igual que no oblidaré mai les cares que feien ahir els diputats de Ciutadans i del PP. Jo encara recordo quan l'Alicia Sánchez Camacho cantava els Segadors. Piqué també se sabia l'himne. Suposo que l'Enric Millo se'l sap, encara que deu mirar de dissimular-ho, i que per això el seu partit el va presentar de candidat a Girona. Heus aquí un bon reportatge que algú hauria de fer. Quants diputats de l'unionisme contraris al Dret a Decidir se sap l'himne? El president Montilla no havia llegit ni el Cavall Fort, ni el Massagran, ni el Zoo d'en Pitus, però ara parlem de diputats joves, nascuts aquí, que han viscut a Catalunya com si fos Cáceres, Salamanca o Melilla.

No passa res, que cadascú faci el que vulgui. Però si algú vol saber perquè l'independentisme ha crescut tant, i perquè un referèndum d'autodeterminació és la solució més democràtica i menys traumàtica al conflicte polític amb Espanya, haurà de tenir-ho en molt compte.

Catalunya mou peça; comença la partida

Catalunya mou peça; comença la partida

 

per Salvador Cot27 d' Octubre 2015 a les 19.20 h

En qüestió de dies, la pilota estarà a la teulada de Madrid. Serà l'estat qui haurà de decidir quina és la resposta adequada per contrarestar la gradació de desobediències que plantejaran el Parlament i el Govern. Per primera vegada en tres-cents anys, no poden respondre amb la violència i qualsevol acció de força contra un parlament legítimament constituït tindrà conseqüències internacionals greus i immediates.

El problema principal de Madrid és el seu deute públic, que arriba pràcticament al cent per cent del Producte Interior Brut (PIB). Espanya ha respirat darrerament per la moderació de la prima de risc i l'increment de la qualificació de les agències internacionals. Però la darrera bona notícia -el BBB+ de Standard&Poor's- incloïa una salvetat molt clara en l'informe "la solvència del deute espanyol es veuria exposada a una rebaixa de la seva qualificació si Catalunya deixa de ser part d'Espanya".

Just al contrari del discurs oficial, del que desconfien els deutors no és de la viabilitat econòmica de Catalunya, sinó de la d'Espanya. O sigui que el govern de Mariano Rajoy haurà de demostrar que és capaç de retenir els catalans d'una forma equivalent a la que va utilitzar David Cameron respecte a Escòcia. Que vol dir des de la democràcia. I això és just el que no estan disposats a fer a Madrid.

Un conflicte obert entre el govern de Madrid i Catalunya pot obrir una nova crisi al sud d'Europa, amb conseqüències greus per l'estabilitat de la Unió Europea i de l'euro. Dues prioritats que estan a punt de ser contradictòries amb la voluntat de les elits madrilenyes. El Parlament de Catalunya mou peça i, ara sí, comença la partida de veritat.

Catalunya de la revolució a la República

15-0: judici a un poble

CARLES RIBERA

En un país on únicament es dicten 12 de cada 100 sentències en la llengua pròpia del país, els jutges en comptes de reclamar respecte haurien de demanar perdó. En un jutjat on se cita un president a declarar, acusat de posar les urnes, el mateix dia que fa anys que un president escollit a les urnes era assassinat pel sistema judicial d'aquest estat, els jutges en comptes d'exigir respecte haurien d'implorar una disculpa.

“Els jutges han de demanar perdó per merèixer respecte”

En un estat on ningú, després de setanta-cinc llarguíssims anys, encara no s'ha retractat per haver assassinat un president escollit democràticament, ni tampoc ha anul·lat la sentència aberrant que el va condemnar, la justícia no és que sigui lenta, no, és que està moralment aturada. En un estat on, per a més humiliació, l'assassí del president Companys és exposat impunement en un monument públic i en aquest panteó de la ignomínia hi jau també el fundador del partit feixista, tot plegat a càrrec dels pressupostos de l'Estat, en un regne com aquest no cal esperar justícia més enllà de l'estrictament coercitiva. Hi ha lleis i cal complir-les. D'acord. Però en un estat fonamentat sobre un dèficit tan escandalós d'ètica política, el ciutadà obeeix més per temor que per respecte.

Els ciutadans que són catalans, a més, sempre han tingut un suplement de por. Fins que un bon dia, tips de compartir un estat amb fonaments tan corcats, uns quants han perdut la por. I després uns quants més, i tot seguit centenars de milers, i creixent.

Poden processar, condemnar, intimidar i a sobre tenir la barra de demanar respecte per la seva independència. Però no convenceran. Amb Catalunya, a la justícia espanyola en particular i a l'Estat espanyol en general, els passa allò de l'acudit del morós que deu cent euros i el que en deu dos milions. Si hi hagués només cent catalans que no creguessin ni en la justícia espanyola ni en Espanya, el problema el tindrien els descreguts. Com que n'hi ha almenys dos milions, el problema el tenen la justícia i Espanya. El problema es diu respecte. El que han perdut. El que, de fet, mai no han volgut guanyar-se.

Setanta-cinc anys i cap lliçó apresa

L'Estat espanyol, sota la dictadura del general Franco, assassinava avui fa exactament setanta-cinc anys el 123è president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover. Un crim d'estat pel qual tres quarts de segle després no només encara ningú no ha demanat perdó, sinó que, encara avui, els poders executiu i judicial continuen bloquejant l'anul·lació d'un procés absolutament irregular en les formes i estrictament il·legítim en el fons, perquè emanava d'un règim dictatorial. Si hi ha res pitjor que cometre un acte polític execrable contra una persona, un acte criminal destinat a escarmentar tot un país, si hi ha res pitjor que aquell acte sanguinari és la reiterada negació a admetre'l i fer-ne un retractament públic i oficial per part de l'Estat que el va cometre. La memòria històrica espanyola és una memòria selectiva, que exhibeix tombes de dictadors en llocs públics i nega la reparació d'un greuge històric als demòcrates.

Setanta-cinc anys justos després, avui ha estat citat a declarar el president de la Generalitat, Artur Mas, que ha de respondre per un acte tan democràtic com el d'haver posat les urnes perquè la ciutadania pogués opinar sobre el futur del país. Seria exagerat forçar la comparació entre un cas i l'altre més enllà de la macabra coincidència cronològica, però en l'ambient no deixa de surar una sensació generalitzada sobre la incapacitat de l'Estat espanyol de pair la democràcia més enllà del dogmatisme més encarcarat i inflexible. La compareixença de Mas davant del jutge, com va passar amb les de Rigau i Ortega, és un error descomunal de la política que es tornarà contra els seus promotors. Perquè la justícia sempre triomfa contra la manipulació.

No estan per romanços

Germà Capdevila



Els resultats del 27-S ens han situat a tots a les trinxeres. Els independentistes són a la sala de mapes preparant l'ofensiva final. Els unionistes i els poders de l'Estat, van a totes i fan i faran servir sense cap recança tots els instruments al seu abast per impedir una secessió que –ara sí- ja veuen a l'horitzó.

El govern espanyol ha transformat el poder judicial en una brigada antidisturbis, saltant-se les disposicions legals que haurien de governar la seva actuació. El comunicat del TSJC on recriminava les manifestacions de consellers i membres del govern davant dels tribunals és una violació en tota regla de la Llei orgànica del poder judicial. L'article 418.3 disposa que els jutges cometen una falta greu quan dirigeixen "als poders, autoritats o funcionaris públics o corporacions oficials felicitacions o censures pel seus actes, invocant la condició de jutge, o servint-se d'aquesta condició". Llegiu el comunicat i digueu-me si no s'enquadra en aquesta disposició legal. De fet, en un rampell de sinceritat, el mateix escrit del TSJC admet que l'acció de la Justícia "requereix la confiança de la societat, d'on rau la seva legitimitat". Més clar, impossible: han dinamitat la confiança ciutadana en la Justícia, que en conseqüència ha perdut la seva legitimitat.

No estan per romanços, però. Des del punt de vista de l'Estat amenaçat en la seva unitat, la situació és tan greu que no es poden detenir en una ximpleria com és complir la llei. La conseqüència principal és que la justícia, que podria jugar un paper d'arbitratge en el procés català,  s'autoexclou en esdevenir un instrument polític del govern de l'Estat. En aquestes condicions, és inviable qualsevol negociació amb l'Estat que no sigui d'igual a igual, sense subordinació legal alguna. I això vol dir fer efectiva la desconnexió.

La hipocresia i el cinisme del TSJC

• Vicent Partal

Ahir vam viure unes escenes desconegudes en qualsevol règim democràtic. Dues conselleres de govern pujaven les escales d’un tribunal per a declarar com a encausades, sota l’acusació d’haver posat urnes. Atesa la gravetat de l’afer, Irene Rigau i Joana Ortega van ser acompanyades per tot de personalitats polítiques de tendències diverses i per un grup de ciutadans nombrós.

A la vesprada, la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va emetre un comunicat vergonyós en què blasmava la concentració i deia que atemptava contra la independència del tribunal. De manera completament desvergonyida, la sala de govern afirmava que l’objectiu de la concentració era qüestionar la legitimitat dels jutges i influir en la presa de decisions, i criticava de manera especial que això respongués a una ‘estratègia afavorida, dissenyada i encapçalada per representants públics, alguns amb funcions de govern’. El comunicat és un autèntic insult als ciutadans i als seus drets polítics i una burla política, si tenim en compte els antecedents del cas.

Quan va començar l’afer de les declaracions, jo em vaig manifestar públicament contrari a acudir a la porta del tribunal. No em semblava un mètode adequat. Crec que hauria estat millor de fer la concentració en un altre lloc. Ho pensava i ho continue pensant, però crec, alhora, que aquesta posició expressada per la junta de govern del TSJC no és una opinió comparable, sinó una autèntica ensarronada. Perquè si el TSJC volia defensar de veritat la independència del poder judicial ha tingut oportunitats de sobres per a fer-ho, en relació amb aquest judici, i ningú no li ha sentit alçar la veu.

Si més no, jo encara recorde amb vergonya i estupor com fou Alícia Sánchez-Camacho qui va anunciar en públic la presentació d’aquesta querella contra Mas, Rigau i Ortega, abans que la fiscalia digués ni una sola paraula –en qualitat de què ho feia i on havia anat a parar la separació de poders? Encara recorde com Torres-Dulce va acabar imposant als fiscals del TSJC la presentació d’una querella que ells no volien presentar perquè pensaven que no hi havia base per a fer-ho –i supose que, malgrat haver-la presentada, ho deuen continuar pensant, no? Encara recorde que Torres-Dulce, fiscal general de l’estat, dependent per tant del govern espanyol, va impulsar el procés contra l’opinió de la fiscalia de Catalunya –teledirigint la justícia catalana des de Madrid. Encara recorde que Martín Rodríguez Sol, ex-fiscal superior de Catalunya, va haver de dimitir després d’afirmar en públic que el dret de decidir era legítim –cosa que va valer un comunicat de la sala i prou. Encara recorde el síndic de greuges, Rafael Ribó, dient que aquella dimissió, la de Rodríguez Sol, li feia sentir que tornàvem a viure sota el franquisme…

Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver fet alguna cosa quan la senyora Sánchez-Camacho –i no el fiscal– va anunciar la querella. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver defensat quan tocava el fiscal general de Catalunya i el seu dret d’opinar jurídicament sobre una matèria d’alt interès ciutadà. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver-se oposat a les maniobres del PP i al seu braç executor, el fiscal Torres-Dulce. Si la sala de govern del TSJC volia defensar la independència del poder judicial podia haver ofert el suport al fiscal general de Catalunya quan aquest es va manifestar en contra de processar Mas, Rigau i Ortega. I, ahir mateix, si la sala de govern volia defensar la independència de la justícia s’hauria hagut de queixar que per ordres expresses de Madrid, en una altra clara ingerència, el fiscal superior, Romero de Tejada, assumís una feina que no li corresponia.

Però ara resulta que, malgrat tot això, els mateixos que s’han empassat mansament totes les pressions de Mariano Rajoy i han acceptat totes les irregularitats d’aquest procés tenen la indecència moral de protestar per la presència d’uns quants centenars de manifestants a la porta. Els qui no han estat capaços de defensar la seua independència ara s’embolcallen en la consigna?

PS1. Sense voler contradir-me a mi mateix: si el TSJC nega les autoinculpacions dels qui vam ser partícips del 9-N i ara fins i tot prohibeix als ciutadans de lliurar cartes de suport en mà (cosa completament il·legal), em pot aclarir quina altra manera queda de mostrar la solidaritat amb els encausats, si no és anant a la porta del tribunal?

PS2. Quan García Albiol fou jutjat per racista, a la porta dels jutjats hi havia tot de seguidors del PP cridant i manifestant-se. En molts judicis de sindicalistes hi ha botzines i xiulets. Fa només un any, un grup de feixistes va atacar a la porta de l’Audiència els qui acudien al judici dit ‘de Ruben i Sergi’. Hi ha judicis sorollosos i accidentats constantment. I el comunicat només apareix ara?

PS3. Us recomane especialment que llegiu amb detall el primer comentari dels subscriptors, que trobareu més avall, de l’advocat Amadeu Abril.

Hispanitat i catalanitat

Hispanitat i catalanitat

 

per Toni Aira12 d' Octubre 2015

Apoteosi militar a La Castellana, i himnes i banderes i tota la parafernàlia típica de les diades nacionals de les nacions que són Estat i que són o van ser alguna cosa potent. I això hi ha molta gent que ho viu intensament o a qui emociona. Fins i tot gent que quan la reivindicació de la bandera o del sentiment nacional el fan els catalans amb la senyera o el catalanisme dibuixen una ganyota de desaprovació al seu rostre i diuen que això es cura viatjant i que no s'ha de ser tan localista ni sacralitzar "draps". És el que hi ha. Són gent acostumada a dir als altres com han de sentir i sentir-se. Són gent que ha expulsat la catalanitat de les seves vides i ben bé ja del tot del seu Estat. Ja veurem si això últim culmina, però de donar-se, en gran part haurà estat pel sentiment excloent que molts han aplicat al fet de ser o sentir-se espanyol.

No hi ha un "Dia de la Catalanitat". A Catalunya hi ha una diada nacional, que és L'Onze de Setembre. Però la catalanitat cadascú la viu com pot o vol. No hi ha un concepte únic, immutable o ortodox de catalanitat. D'hispanitat ens han vingut a dir, amb fets i paraules, que sí. I això no integra, no suma. Expulsa, desconnecta. I ha passat. I està passant. Però aquest ja és cada dia més un problema que afecta o que mareja menys catalans. El procés sobiranista és això també, i els actors implicats cal que en siguin conscients també per conjurar dinàmiques semblants que bàsicament s'ha vist clar que resten.

No hi ha una manera única de viure la catalanitat. Igual com no hi ha una única ruta, marcada i ja traçada, per enfilar decididament camí cap a la independència. No està escrit que tot el tram hagi de fer-se des de la dreta, l'esquerra o el centre. Igual com no està escrit que la Catalunya Estat que n'hagi de néixer sigui d'un color polític determinat. Seria absurd. Seria tant com dir que hi ha una única manera de viure la catalanitat, i això no seria de societat sana ni practicable. En una Catalunya així, monocolor, per exemple decantada només a l'extrema esquerra, molts no hi voldrien viure, igual com a l'Espanya que han conegut ja no ho volen fer pel seu discurs indistintament centrípet pel que fa la gestió política, ja la practiquin governs que es proclami de dretes, d'esquerres o de centre. Que ho tinguin present els qui han de fer possible un govern que construeixi les bases d'aquest nou estat. Per allò de començar bé o tot el contrari, amb ses conseqüències.

12 d'octubre, Dia de la Vergonya

12 d'octubre, Dia de la Vergonya

per Víctor Alexandre11 d' Octubre 2015

Si l'Estat espanyol tingués un mínim de dignitat ja faria anys que hauria esborrat el 12 d'octubre com a data festiva del seu calendari. Fa venir basques que en ple segle XXI, un Estat es vanti d'haver envaït unes terres d'ultramar al segle XV i d'haver-hi imposat la seva llengua i les seves lleis a sang i foc, talment com si els homes i les dones que hi vivien no tinguessin la seva pròpia llengua i les seves pròpies lleis. "Eren salvatges", ens diuen. "Era gent que estava per civilitzar. Només eren indis. Només això. És a dir, com una mosca".

I ves per on, Espanya va fer que els indis-mosca, per fi, poguessin comunicar-se com a éssers humans i sentir-se culpables dels terribles pecats de la carn que cometien. Va caldre mà de ferro, això sí, perquè eren desobedients com un dimoni i tossuts com una mula, i no entenien que les lleis de Castella i la paraula de Déu són una mateixa cosa. Això va fer necessari exterminar-ne uns quants milers, ves què hi farem, però ja hem dit que el fet és irrellevant perquè només eren indis-mosca. Tan fàcils d'esclafar com una mosca. Aquests indis-mosca, amb el pas del temps, serien coneguts també com a argentins, xilens, peruans, mexicans, bolivians, colombians, uruguaians, equatorians... i esdevindrien membres de ple dret de les Nacions Unides, però aquesta ja és una altra història.

És així com, sense un bri de vergonya i amb tones de fatxenderia, l'Estat espanyol continua celebrant el 12 d'octubre -dia de la Hispanidad o dia de la Raza- com la seva Fiesta Nacional. I ben mirat no és estrany, atès que si de la tortura d'animals, a les places de braus, també en diuen Fiesta Nacional, per què haurien d'avergonyir-se d'haver massacrat mig continent americà i d'haver-hi anorreat pobles, cultures i llengües? Si en aquell cas es pretenia que els indis-mosca pensessin i parlessin com un ferrer de Toledo, en el cas de la tauromàquia es tracta de demostrar que un brau és un ésser inferior a un torero, cosa que crida l'atenció, ja que diu molt poc d'un Estat que mesura la seva intel·ligència a partir de la intel·ligència d'un brau, que és la mateixa que la d'un canari.

Hom potser es preguntarà com és possible que, transcorreguts més de cinc segles, l'Estat espanyol encara no hagi demanat perdó per aquell carnatge. Però n'hi ha prou de recordar que estem parlant del mateix Estat que no ha demanat mai perdó per haver assassinat el president català Lluís Companys, que es nega a anul·lar el judici sumaríssim que se li va fer, que es nega a retornar a la família la documentació relacionada amb la seva persona i que es nega a condemnar el franquisme. I si a això hi afegim la condecoració de nazis, l'11 de maig de 2013, no hi ha motiu per a la sorpresa.

Tot concorda. Si més no, s'ha de reconèixer que l'Estat espanyol, 'impasible el ademán', és un Estat amb criteri. I fidel a aquest criteri, cada 12 d'octubre celebra un acte a la plaza de Colón, de Madrid, i una desfilada militar pel paseo de la Castellana tot festejant que l'anorreament de pobles, cultures i llengües a Amèrica va significar, en paraules textuals del govern espanyol i del seu ministeri de Defensa, la "configuració de l'Estat modern". S'entén, oi, que ho celebrin amb homes armats fins a les dents? Celebren la victòria militar sobre els indis-mosca.

D'acord amb això, també s'entén que considerin una insubmissió que el president Mas permetés que el poble de Catalunya pogués votar el 9 de novembre passat i que, posant-li una querella criminal, l'hagin citat a declarar el 15 d'octubre, el mateix dia del 75è aniversari de l'afusellament del president Companys. Van assassinar Companys, perquè volien humiliar Catalunya, i ara volen jutjar Mas, perquè volen tornar-la a humiliar. Però no humilia pas qui vol. Ignoro si el president Mas llegirà aquest article, però li demano des d'aquí que es negui a declarar en cap altra llengua que no sigui la llengua catalana.És una qüestió de dignitat.

Amb aquests ahir i avui, el demà és urgent

IAQUÍ

CARLES CAPDEVILA

AHIR, 12-0, vam veure feixistes passejant tranquil·lament per Barcelona. Amb les seves esvàstiques, amb antecedents per violència en l’atac a la Blanquerna, aquell 11-S que va suposar una lliçó de civisme fins que a la nit i a Madrid van aparèixer aquests miserables. I els vam veure, ahir, permetent-se el luxe d’amenaçar, per exemple, Jordi Borràs, un fotoperiodista que si no existís l’hauríem d’inventar, perquè ell solet ha retratat i posat en evidència mil connivències entre cert unionisme i autèntics delinqüents. Ho han fet sense que passi res, perquè aquest Estat és tan poc democràtic que té un ministre de l’Interior que no se’l mereix cap democràcia.

Avui, 13-0, declararan com a imputades Irene Rigau i Joana Ortega. El crim? Posar unes urnes simbòliques perquè ens autoorganitzéssim i demostréssim al món que volem decidir el futur de manera democràtica. I ho faran amb la força d’un Estat i els seus ministres recreant-se en aquest acte d’injustícia, omplint-se la boca de legalitats vergonyants.

Demà, entenent demà com un futur imminent, viurem en un nou estat lliure i democràtic, i recordarem com un malson la tràgica coincidència d’ahir i d’avui, la de deixar campar feixistes violents i permetre’ls fer arengues mentre declaren polítics escollits pel poble, que complint la promesa electoral cridaven els ciutadans a les urnes.

Ahir vergonya, i avui més vergonya. I demà passat, en ple aniversari de l’afusellament de Companys, vergonyíssima. El president Mas declarant, acusat de deixar que la gent votés.

Amb aquest ahir i aquest avui, construir un demà lluminós, just i lliure és cada cop més urgent.

Objectiu: doblegar Catalunya

 

per Ramón Cotarelo10 d' Octubre 2015

Fa uns dies un sabotatge va paralitzar l'AVE Madrid-Barcelona. Va ser la policia qui així ho va anomenar. Clar i rotund: sabotatge. Ara només falta saber qui el va perpetrar però són pocs els dubtes, oi? Hi ha algú interessat en sabotejar la independència catalana, el procés català, tot allò català. I no fa falta indagar gaire per saber qui i calibrar els recursos dels quals se'n disposa, que són ingents, doncs són els de tots, inclosos els dels propis catalans. Els sabotejadors tradicionals de l'Estat espanyol són especialistes en esmicolar els seus adversaris amb els recursos de les seves víctimes.

Segons 'El País', verdader 'Alcázar' d'aquest nou i ridícul Moviment Nacional compost d'exrojos xacrosos i penedits, els plans econòmics de la Generalitat "alarmen l'empresariat", ens mitològic tan evanescent com "els mercats". Quan aquest empresariat demana acomiadament lliure, eliminar el salari base, suprimir les cotitzacions, acabar amb les vacances pagades o que els treballadors acomiadats retornin els salaris cobrats, els seus servidors, els intel·lectuals orgànics del capital i El Escorial, no alcen la veu per damunt del nivell de la seva covardia. Al cap i a la fi, es tracta del que pugui caure a Catalunya si els catalans s'obstinen en ser lliure i trencar l'atziac destí d'Espanya: incorreran en les ires dels empresaris, els mecenes d'aquestsplumillas complaents!

La consigna a Madrid és diàfana: cal trencar l'espinada a Catalunya, trencar la resistència dels catalans. Què s'han cregut aquests? Que hom es pot alliberar de la pesada i estúpida càrrega del nacionalisme espanyol dels parracs i la fanfarroneria? La consigna d'esporuguir, espantar, amenaçar, insultar, i arribat al cas, sabotejar o alguna cosa pitjor circula per les seus dels partits, les tertúlies audiovisuals plenes d'esbirros, les redaccions de la premsa falangista, les fundacions, les sagristies, les dependències administratives d'un govern tan buit de dignitat com ple de lladres i d'un consell de ministres compost per franquistes d'estricta obediència.

L'erari no està per a administrar-lo prudentment en benefici general sinó per a robar a mans plenes i, amb el que sobri, finançar campanyes de la por, subornar voluntats i pagar actes de sabotatge. Una o dues d'aquestes agències de rating, quiosquets derobaperes per a jugar amb el crèdit de les institucions segons els seus propis interessos i els dels seus clients, ha pujat la nota dels títols espanyols i baixat la dels catalans. Amb la mateixa justificació amb la qual haguessin fet el contrari si haguessin estat els catalans els que haguessin pagat en comptes dels espanyols.

El cas és esmicolar Catalunya, augurar-li les penes de l'infern, vilipendiar l'independentisme i amenaçar en portar Mas carregat de cadenes a aquesta cort de pandereta i programes cutres en prime time com van fer els romans de Vercingétorix. El mateix diari que fa molts anys presumia de ser independent sense ser-ho pas mai, 'El País', publica un editorial en contra d'una opció que ha guanyat netament unes eleccions i d'un home, al qui ja només li falta demanar que el linxin, o més caritativament, que el tanquin en un frenopàtic. Qui hagi perpetrat aquesta vergonyosa peça emparat en l'anonimat és un pobre home a qui no li queda ni ànima que vendre al diable.

I això és el nacionalisme espanyol suposadament civilitzat, el que diu respectar els drets dels catalans a la diferenciació, sempre que no exagerin, està clar. Del que bramen els altres, aquella màniga d'analfabets bramant en les ones i pagats opíparament amb els nostres impostos no mereix la pena ni parlar.

El proper dimarts 13 el Rei espanyol visitarà Catalunya. És el dia que comencen les declaracions dels tres imputats/ades de la Generalitat davant el TSJC, Rigau, Ortega i Mas. Caldria dir que a Espanya la política va per una banda i allò judicial per una altra, però seria mentida. En un país on el ministre de Justícia administra els temps processals i, a més, presumeix d'això a la premsa, aquesta aparent separació és tan falsa com un discurs d'aquest mateix Rei o les estadístiques del govern que defensa. Felip VI va a Catalunya a donar-se un bany de glòria mentre el president electe dels catalans és forçat a comparèixer davant els jutges per haver permès que el seu poble expressarà la seva opinió. És un intent més d'humiliació i és d'esperar i desitjar que siguin molts més els catalans que acompanyin a Mas que els que vagin a aplaudir al Borbó, per molts autobusos que noliegin en el ministeri de l'Interior i més entrepans que reparteixin entre els jubilats.

El fracàs de Podemos

 

per Lluís Bou10 d' Octubre 2015

La dimissió de Gemma Ubasart és el fracàs de Podemos a Catalunya. El projecte ha embarrancat. Ubasart va intentar una estratègia electoral basada en l'"odi contra Artur Mas", i no els ha funcionat. L'estratègia de l'odi, que s'ha contagiat de forma ridícula en alguns sectors de la CUP, no els ha servit ni per guanyar les eleccions, ni tan sols per consolidar el projecte polític. Algunes enquestes mesos enrere donaven a Podemos possibilitats de guanyar els comicis catalans, però el resultat final ha estat tan sols la quarta posició amb els 11 escons de Catalunya Sí que es Pot (dos per sota dels que tenia Iniciativa).

Podemos es va equivocar a l'instigar l'odi contra Mas, perquè va menystenir la forta cohesió de les classes mitjanes que nodreixen el sobiranisme. Va detectar que certament la crisi les ha colpejades, però no va veure que això només ha significat un cert gir cap a l'esquerra, i no pas una espanyolització, i que Junts pel Sí les ha seguit representant amb comoditat.

El partit de Gemma Ubasart ha comès altre error garrafal en la campanya. I és que ha enterrat tota imatge alternativa del partit, i ho ha fiat tot al seu líder carismàtic, Pablo Iglesias. Podemos ha actuat exactament igual que el PP amb Mariano Rajoy i el PSOE amb Pedro Sánchez en aquest sentit. No s'hi han vist per enlloc els cercles, ni les assemblees, ni el 15-M. Han esperat l'ajuda benefactora del senyor de Madrid, però ho han fet en la primera campanya electoral en la qual la presència de dirigents polítics estatals s'ha demostrat irrellevant, quan no contraproduent. Que ICV hagi caigut de quatre potes en aquest desori és realment sorprenent.

Podemos ja es va adonar en la campanya que el carro anava pel pedregar. Pablo Iglesias va reconèixer que no se sentia còmode perquè era com "fer campanya en un altre país". Però resulta que a Catalunya Sí que es Pot havien plantejat l'oferta electoral just al revés, supeditada al líder de Podemos i amb confusos tons unionistes.

El projecte de Podemos ha fracassat a Catalunya, i aquesta desfeta ja afecta el partit a Espanya. Catalunya ha deixat molt tocat Pablo Iglesias de cara a les eleccions generals del 20 de desembre, i s'ha desencadenat una crisi a Podemos del principat amb la dimissió de la secretària general. Qui ho hauria dit fa només mig any.

L'oracle Aznar

L'oracle Aznar

 

per Agustí Colomines6 d' Octubre 2015

Malgrat la tírria política que li tinc, cada dia admiro més José María Aznar. Malgrat el que digui Josep Cuní sobre l'envelliment del gris marengo, que segons va explicar Jordi Basté va ser el comentari que va fer el presentador de 8 al dia en veure l'expresident del govern espanyol malparlar de Mariano Rajoy, Aznar es manté en forma. És veritat, però, que molta gent tendeix a envellir malament, sobretot si alguna vegada ha estat alguna cosa o ha cregut ser-ho.

Dic que admiro José Maria Aznar perquè des que va perdre la presidència i es va dedicar a promoure la FAES, la seva incidència política és permanent. Aznar ha convertit la FAES en el principal think-tank conservador que existeix a Espanya i també de l'Amèrica llatina, on dóna suport als principals partits conservadors i democratacristians del continent. Ni ell ni els seus col·laboradors no paren mai de treballar, de generar informes, i de convertir en propaganda aquelles idees que consideren rellevants. Per això lluiten per difondre-les i imposar-les.

La FAES és una màquina de fabricar pensament que s'alimenta de qui sigui si és que ho creu necessari. Vostès repassin la nòmina de col·laboradors, i de seguida s'adonaran que Aznar no té manies: si cal demanar la col·laboració d'un marxista recalcitrant per abonar alguna de les seves tesis, ho fa i llestos. Conec uns quants historiadors que mai no han volgut participar en actes convocats pels nacionalistes catalans, identificats amb la dreta catalana, i que en canvi no han tingut cap inconvenient d'asseure's a la mateixa taula amb Aznar, I és que la FAES paga molt bé, malgrat que es financia de la mateixa manera que totes les fundacions vinculades als partits polítics. Els "investigadors" del diari de José Luis Cebrián haurien de treballar millor per no ser tan rematadament obsessius i sectaris en la seva inútil persecució de les finances d'altres fundacions polítiques.

Però la tasca d'Aznar a la FAES no és allò que admiro més, tot i que, insisteixo, és un cas digne d'estudi, sobretot si tenim en compte que ningú sap què fa la Fundació Felipe González, l'existència de la qual vaig conèixer fa pocs dies, quan vaig llegir al diari que Rocío Martínez-Sampere, "l'esperança blanca dels socialistes catalanistes", n'havia estat nomenada directora. La meva admiració actual és deguda, d'entrada, a l'activitat que té la seva fundació però també perquè les anàlisis que fa de la realitat no són tan burdes, per exemple, com les de Felipe González. Aznar no ha dit mai que el procés sobiranista català li recorda els anys 30 i l'ascens del feixisme i el nazisme. No és tan imbècil per escriure una cosa així, malgrat la caricatura que es fa d'aquest home. L'idiota es mira el dit, diu la dita.

Aznar és qui millor ha entès què ha passat a Catalunya el 27-S, malgrat que s'enganyi quan diu que la llista independentista ha guanyat en escons però ha perdut el plebiscit que havia plantejat. I ho proclama a cor què vols, perquè per a ell tan important és difondre un tipus d'idees com maldar perquè el seu partit, el PP, no perdi l'hegemonia del discurs de la dreta conservadora espanyola. Segons Aznar, malgrat la victòria relativa dels independentistes, ara el procés continuarà però serà pitjor, perquè serà dirigit pels "més radicals" que relegaran els dirigents més moderats. Podria ser, però aquest decantament dependrà de la fermesa i fortalesa de la candidatura guanyadora. Si Junts pel Sí es deixa arrossegar per la CUP simplement perquè els "cupaires" han arribat a la mateixa conclusió que Aznar sobre el plebiscit, aleshores tindrem un problema.

Aznar també va augurar que el 27-S va donar un respir al PSOE, ja que el PSC va rebre la bona notícia que es mantenia com la primera força d'esquerra entre els partits unionistes, per davant de Podem, que a més de "comprar" barats els vots d'ICV-EUiA, s'ha carregat 79 anys de tradició comunista catalanista amb una campanya ètnica i desenfocada com mai. No obstant el desastre electoral dels que al final tothom ha anomenat QWERTY, increïblement no ha dimitit ningú! L'exigència està reservada per als adversaris, oi? La qüestió és que l'espai que representava l'antic PSUC avui està en fase de subhasta concursal, seguint l'estela de com va acabar l'empresa de Lluís (Franco) Rabell.

El que realment preocupa a Aznar és que el PP ha estat substituït per C's com a baluard de l'unionisme de dreta. Realment ha estat així. El PP no ha assolit mai a Catalunya uns resultats com aquests. Afirma Aznar que per "al PP és el pitjor escenari possible. El teu rival de l'esquerra queda enfortit, el teu espai queda minvat, els secessionistes continuaran el procés. La teva posició està seriosament compromesa". No em diran que no és una anàlisi molt ben travada. Aznar interpreta que Ciutadans s'ha col·locat per davant del PP a Catalunya perquè els electors han entès que amb aquesta formació "es defensava millor l'ordre constitucional". Certament, si analitzen la campanya electoral, constataran que C's ha deixat que el PP fes de partit catastrofista i anticatalanista acèrrim per presentar-se ells mateixos com una opció menys agressiva. Els buldogs de C's només s'han pogut llegir en paper, perquè la campanya d'Arrimadas ha estat de les més suaus que ha fet mai aquest partit que va néixer contra el catalanisme i la immersió lingüística.

El risc que es corre a Catalunya és creure que l'oracle Aznar és un gerro de porcellana xinès amb un vestit gris marengo passat de moda. Obama vesteix igual i l'aclamem. No ens deixem portar per les fílies i les fòbies i prenguem nota del que explica. No va tan errat.

Els últims espanyolistes

Els últims espanyolistes

 

per Salvador Cot5 d' Octubre 2015

L'unionisme no pot guanyar. Ha estat derrotat a les urnes, tot i una participació rècord, on Junts pel Sí ha aconseguit imposar-se a totes i cadascuna de les comarques, des del Baix Llobregat fins a la Vall d'Aran. Però el desastre de l'espanyolisme encara és més rotund al carrer. La decadència de les organitzacions unionistes és de tal megnitud que ni tan sols són capaços d'intentar mig omplir la plaça de Catalunya, com havien fet d'altres anys pel 12 d'octubre.

Ni PP, ni Ciutadans ni el PSC no s'atreveixen a convocar al carrer per la festa nacional espanyola, per més que hagin sumat un 39 per cent dels vots. La novetat és que enguany és la primera vegada que tampoc no es mobilitza Societat Civil Catalana (SCC), una entitat moribunda després que el seu president hagi hagut de dimitir per insultar i amenaçar independentistes i, a més, difondre propaganda nazi i feixista des de diversos perfils falsos a la xarxa. SCC, que havia de ser l'ANC espanyolista, s'esllangueix acceleradament sense que ningú no la trobi a faltar.

L'última Diada ha demostrat la força social de l'independentisme. I el pròxim dia de la Hispanitat deixarà com a saldo el que trenquin els quatre ultres que descarregaran la ràbia dels perdedors contra el mobiliari urbà. En fi, esperem que ningú no prengui mal, ni tan sols ells.