dilluns, 27 d’abril del 2015
divendres, 24 d’abril del 2015
Tertuliano, sobre el niño de la ballesta:"Viene de familia separatista, ...
ens hem de fotre !!, amb aquests impresentables, i l'odi al català ha de ser insuportable, El més fort és que vosaltres us ho creieu tot ??? Esteu malalts de debò, tant de bo ens posin un mur d'una puta vegada.
dijous, 23 d’abril del 2015
dimarts, 21 d’abril del 2015
El gran engany de l’Estat espanyol als catalans
El gran engany de l’Estat espanyol als catalans
L’extraordinari creixement que ha experimentat l’independentisme català en els darrers anys es deu a un motiu principal: un gran nombre de catalans s’han adonat del gran engany a què els ha sotmès l’Estat espanyol. La transparència informativa proporcionada per les xarxes socials i la crisi econòmica han posat al descobert la gran mentida, la gran fal·làcia, el gran engany de l’Estat espanyol. Aquest engany es sustenta en un ampli conjunt de mentides:
1. Espanya és un estat democràtic: Fals. L’Estat espanyol prohibeix consultar als catalans el seu futur polític, a diferència del Regne Unit i Canadà. L’Estat filtra documents falsos sobre polítics catalans enmig de processos electorals. L’Estat dicta una llei de seguretat ciutadana que erosiona drets fonamentals dels ciutadans, i que ha estat qualificada com “camí a una dictadura”, “amenaça a la democràcia” i “autoritària” per mitjans internacionals. L’Estat promou atacs informàtics i bloqueig de les comunicacions contra la Generalitat i entitats catalanes.
2. Espanya és un estat plurinacional: Fals. L’Estat espanyol boicoteja el català impedint que sigui oficial a la UE, aprova la llei Wert que torpedina la immersió lingüística, publica lleis a Balears i al País Valencià per reduir la presència del català a l’escola, anomena LAPAO al català de la Franja, i talla la retransmissió de TV3 fora de Catalunya.
3. Espanya permet que Catalunya tingui autogovern i autonomia: Fals. L’Estat i el seu Tribunal Constitucional suspenen contínuament lleis catalanes, com la d’horaris comercials, la taxa sobre dipòsits bancaris, la llei contra el fracking, la llei de l’occità, el decret contra la pobresa energètica, l’euro per recepta, la taxa audiovisual i la llei de consultes.
4. Espanya és un Estat descentralitzat: Fals. L’estat impedeix la descentralització dels ports i de l’aeroport d’El Prat i promou lleis de recentralització que retiren competències a les comunitats autònomes, per exemple, en acció exterior, contractació pública, funció pública, transparència i bon govern, aigües, control alimentari, comerç, ajuts a projectes culturals, economia, beques i ajuts a l’estudi, ensenyament, formació professional, governs locals, habitatge i urbanisme, justícia, medi ambient, mútues, ordenació del litoral, ports, salut, sector elèctric, serveis socials i dependència, taxes, telecomunicacions, treball, esports, administració pública, i sindicatura de comptes.
5. Espanya és lleial amb Catalunya: Fals. L’Estat espolia fiscalment Catalunya, incompleix la disposició addicional 3ª Estatut, incompleix els compromisos d’inversions a Catalunya establerts a l’Estatut, inverteix només un 9% a Catalunya tot i que generem el 19% del PIB, obstaculitza el Corredor del Mediterrani, endarrereix la connexió ferroviària amb el port de Barcelona, incompleix la sentència del Tribunal Constitucional sobre gestió i concessió de beques, i aplica un repartiment injust del sostre de dèficit públic.
6. Espanya vetlla pels interessos dels ciutadans: Fals. L’Estat Espanyol i el Banc d’Espanya han estafat milers de petits estalviadors amb les preferents i amb la sortida a borsa de Bankia. L’Estat ha indemnitzat ACS per la plataforma Castor, sabent que aquesta indemnització l’hauran de pagar els ciutadans a través dels seus impostos. L’Estat ha desplegat i continua desplegant línies d’AVE no rendibles que hauran de pagar els ciutadans, empobrint-los. L’Estat rescata autopistes radials de Madrid a costa dels ciutadans. L’Estat espanyol ha estafat milers de ciutadans i empreses amb les primes a les energies renovables i és, de tota la Unió Europea, el que més ha incrementat el preu de l’electricitat en els darrers anys.
7. Espanya garanteix les pensions: Fals. El Fons de reserva de les pensions s’ha reduït de 67.000 milions € el 2011, a 42.000 milions € a finals del 2014, i si segueix amb aquest ritme, en 3 o 4 anys ja no en quedarà gens, posant en perill les pensions tant de catalans com d’espanyols.
8. Espanya és un país capdavanter: Fals. Espanya lidera els nivells d’atur estructural, atur juvenil i pobresa infantil a la Unió Europea. El salari mínim a Espanya és la meitat que el d’Holanda. Mentre països com Alemanya han incrementat els salaris un 5% durant la crisi, a Espanya s’han reduït en un 25%, convertint Espanya en un país de mà d’obra barata, enlloc d’un país d’innovació i valor afegit.
9. A Espanya hi ha llibertat d’expressió: Fals. Espanya boicoteja o represalia escriptors com Sánchez Piñol, jutges com Santiago Vidal, fiscals com Rodríguez Sol, acadèmics com Clara Ponsatí, i periodistes com Francesc Cruanyes i Cristina Puig, quan es posicionen a favor de Catalunya o del dret a decidir dels catalans.
10. Espanya promou la cultura: Fals. Espanya és un dels països europeus que aplica un IVA més alt a la cultura, del 21%, mentre la mitjana europea és del 13%. Només Dinamarca i Hongria apliquen un IVA superior.
11. Espanya és un actor internacional de primera línia: Fals. Espanya ha perdut prestigi, credibilitat i influència a Europa els darrers anys. Va perdre la plaça en el Consell de Govern del Banc Central Europeu, i l’European Council on Foreign Relations, en la seva classificació anual de països, va situar a Espanya a la cua dels països europeus, juntament amb Grècia i Romania.
12. Espanya és un exemple de separació de poders: Fals. Espanya ocupa el lloc 72 en el rànquing internacional d’independència judicial, per darrera de Zàmbia, Gambia, Malawi, Ghana i Bahrain. Els alts tribunals de l’Estat així com la fiscalia de l’Estat estan altament polititzats.
13. Espanya és un estat que respecta Catalunya i els catalans: Fals. Nombrosos dirigents del PP i del PSOE i del govern espanyol han comparat repetides vegades l’independentisme i el nacionalisme català amb el nazisme, el feixisme i fins i tot, amb ETA (exemples).
Totes aquestes mentides constitueixen l’entramat del gran engany de l’Estat espanyol envers els catalans. Un gran engany que cada dia que passa queda més al descobert. I un gran engany només es combat amb una gran veritat: que governant-nos nosaltres mateixos estarem molt millor que governats per l’Estat Espanyol i pels seus poders econòmics, polítics i mediàtics. Només depèn de nosaltres. Només depèn del nostre vot el 27S.
Ramir De Porrata-Doria
Emprenedor i Empresari
Vicepresident del Cercle Català de Negocis
diumenge, 19 d’abril del 2015
Alà, el sobiranista
Alà, el sobiranista
“¿Abans musulmana que catalana?”
Sembla que els agradaria bastant que el moviment sobiranista fos violent, i com que això no acaba de passar, busquen vincular-ho d’alguna manera, encara que sigui remota i ridícula, amb els terroristes d’un signe o d’un altre.
Si hi ha desordres anarquistes: la culpa és del sobiranisme. Si hi ha gihadistes en habitacions obscures deixant-se créixer la barba: la culpa és del sobiranisme. És un mal antic: consisteix en intentar assimilar l’altre al fantasma col·lectiu que més cadenes arrossegui. Així, podem vincular el PP al franquisme, però pagant el preu que el PP vinculi el sobiranisme amb allò que faci més por, que ara mateix és el terrorisme d’arrel islàmica. D’aquí que La Razón ja publiqui contraportades en àrab, per provocar; perquè hi ha un friquisme ranci i poca-solta de la dreta que l’emparenta amb les malalties mentals, amb allò que abans se’n deia subnormalitat crònica. Tontos de bava, ells, que per res del món publicarien un article en català ara me’l publiquen en àrab! Buf. ¿Abans musulmana que catalana?
La cerimònia de la confusió respon a una estratègia molt pensada, que si bé no impressiona a la majoria sí que acaba servint com eina electoral. Nous Catalans, una entitat vinculada a Convergència, és acusada de ser un niu de terroristes per part de tot un ministre espanyol. L’acusació és d’una gravetat esfereïdora. Fernández Díaz —fent gala d’aquella mentalitat maniquea tan comú en els nens i en els radicals d’un cantó o l’altre— pensa que qualsevol entitat que treballi per la catalanitat no treballa per l’espanyolitat, i qualsevol cosa que no sigui espanyolitat no pot ser més que terrorisme. O amb nosaltres o contra nosaltres, i contra nosaltres és terrorisme, i el terrorisme de moda és l’islamista, etc.
Amb això de l’islamisme se’n fa un gra massa. Es confon un problema policial amb un problema polític. De radicals violents n’hi ha un fotimer, d’una secta o de l’altra —a l’esquerra i a la dreta—, i, si bé aquests islamistes estan fent furor en els últims temps, tampoc no s’ha de suposar que estan en condicions de canviar el món occidental, ni de fer tremolar cap dels pilars de la democràcia. Els creients en l’Islam són una cosa, i els terroristes fanàtics i assassins són una altra. Si bé és cert que molts creients i immigrants nouvinguts no tenen els conceptes clars —i es deixen temptar, i no es mostren prou ferms—, crec que tot el que volen és viure tranquils, tenir feina i poder resar al déu que els vingui de gust, sense ser marginats per cap causa.
Els islamistes sobretot estan fent mal als pacífics devots d’aquest credo, que són assimilats a la violència radical simplement pel fet de freqüentar una mesquita —o llegir l’Alcorà, o portar mocador, o gel·laba. Molt sovint els podem empènyer nosaltres, sense voler, cap el radicalisme, amb la nostra por: els fem violents perquè els fem desgraciats. Se’ls margina i per això no els queda altra via d’identitat que el radicalisme.
Perquè sobretot busquen ser alguna cosa: una identitat, una missió, pertinença. Quan no la troben és quan poden ser seduïts pels mentors radicals, que els ofereixen una grandíssima aventura a canvi d’arriscar o donar la vida. Molt sovint, la societat secular i liberal peca de manca de transcendència: l’èxtasi tecnològic o el consum no poden substituir la grandesa d’una missió sagrada. Com va dir Obama als imams moderats: ‘Això vostre és molt avorrit…’. Jo també aniria a l’església si els nostres capellans no fossin grisos funcionaris de la fe: avorrits ensotanats que llegeixen un llibre com qui mastega xiclet. Jo voldria bons sermons originals, plens de poesia i de veritats morals perfumades. Deixem-ho aquí.
Nous Catalans té com objectiu integrar. Que els immigrants aprenguin català i s’assentin en el nostre país és una gran notícia. Si Catalunya vol sobreviure ha de ser una comunitat unida, vinguin d’on vinguin els nous catalans. Atacar un immigrant que es vol integrar és atacar Catalunya i el seu model d’èxit. Amb la immigració dels anys 60 i 70 s’ha acabant fent una gran tasca: són catalans respectuosos i integrats —i de tots els colors polítics!—, ara cal fer el mateix amb aquells arribats a finals dels 90. Només hi hagi una sola Catalunya, centrada en el respecte a un marc de convivència i en l’ús d’una llengua —aquest ha de ser l’objectiu. I que cadascú resi al Déu que li vingui de gust.
I això és el que l’espanyolisme no suporta. ¿I què en direm del silenci dolorosament progressista davant d’aquesta falòrnia? Estem en temps electorals, i qualsevol cosa que serveixi al desgast és bona, vingui d’on vingui. Molts que sempre surten a defensar els immigrants o els hipotecats —i ai si s’acusava el poble sahrauí de terrorista!— callen quan s’escampen mentides sobre els sobiranistes catalans. ¿Per què? Perquè ja els va bé, i això els converteix, sòrdidament, en còmplices.
Que Catalunya sigui un exemple d’integració, i que assimili a la catalanitat, és vist com un afront per a les essències espanyoles. En el fons molts preferirien un immigrant radical que no un immigrant integrat en una comunitat que no volen reconèixer com a pròpia: la catalana. I aquí es confonen les dues grans animadversions de la dreta espanyolista, envers el catalanisme i envers la immigració, provingui d’on provingui. Que les dues bèsties negres treballin juntes en un projecte que no han sabut fer seu des d’aquest espanyolisme rebentaculs no pot fer més que indignar-los, i d’aquí totes les acusacions i d’altres porqueries. Beneïts aquells anys en què els catalans eren només garrepes.
Si hi ha desordres anarquistes: la culpa és del sobiranisme. Si hi ha gihadistes en habitacions obscures deixant-se créixer la barba: la culpa és del sobiranisme. És un mal antic: consisteix en intentar assimilar l’altre al fantasma col·lectiu que més cadenes arrossegui. Així, podem vincular el PP al franquisme, però pagant el preu que el PP vinculi el sobiranisme amb allò que faci més por, que ara mateix és el terrorisme d’arrel islàmica. D’aquí que La Razón ja publiqui contraportades en àrab, per provocar; perquè hi ha un friquisme ranci i poca-solta de la dreta que l’emparenta amb les malalties mentals, amb allò que abans se’n deia subnormalitat crònica. Tontos de bava, ells, que per res del món publicarien un article en català ara me’l publiquen en àrab! Buf. ¿Abans musulmana que catalana?
La cerimònia de la confusió respon a una estratègia molt pensada, que si bé no impressiona a la majoria sí que acaba servint com eina electoral. Nous Catalans, una entitat vinculada a Convergència, és acusada de ser un niu de terroristes per part de tot un ministre espanyol. L’acusació és d’una gravetat esfereïdora. Fernández Díaz —fent gala d’aquella mentalitat maniquea tan comú en els nens i en els radicals d’un cantó o l’altre— pensa que qualsevol entitat que treballi per la catalanitat no treballa per l’espanyolitat, i qualsevol cosa que no sigui espanyolitat no pot ser més que terrorisme. O amb nosaltres o contra nosaltres, i contra nosaltres és terrorisme, i el terrorisme de moda és l’islamista, etc.
Amb això de l’islamisme se’n fa un gra massa. Es confon un problema policial amb un problema polític. De radicals violents n’hi ha un fotimer, d’una secta o de l’altra —a l’esquerra i a la dreta—, i, si bé aquests islamistes estan fent furor en els últims temps, tampoc no s’ha de suposar que estan en condicions de canviar el món occidental, ni de fer tremolar cap dels pilars de la democràcia. Els creients en l’Islam són una cosa, i els terroristes fanàtics i assassins són una altra. Si bé és cert que molts creients i immigrants nouvinguts no tenen els conceptes clars —i es deixen temptar, i no es mostren prou ferms—, crec que tot el que volen és viure tranquils, tenir feina i poder resar al déu que els vingui de gust, sense ser marginats per cap causa.
Els islamistes sobretot estan fent mal als pacífics devots d’aquest credo, que són assimilats a la violència radical simplement pel fet de freqüentar una mesquita —o llegir l’Alcorà, o portar mocador, o gel·laba. Molt sovint els podem empènyer nosaltres, sense voler, cap el radicalisme, amb la nostra por: els fem violents perquè els fem desgraciats. Se’ls margina i per això no els queda altra via d’identitat que el radicalisme.
Perquè sobretot busquen ser alguna cosa: una identitat, una missió, pertinença. Quan no la troben és quan poden ser seduïts pels mentors radicals, que els ofereixen una grandíssima aventura a canvi d’arriscar o donar la vida. Molt sovint, la societat secular i liberal peca de manca de transcendència: l’èxtasi tecnològic o el consum no poden substituir la grandesa d’una missió sagrada. Com va dir Obama als imams moderats: ‘Això vostre és molt avorrit…’. Jo també aniria a l’església si els nostres capellans no fossin grisos funcionaris de la fe: avorrits ensotanats que llegeixen un llibre com qui mastega xiclet. Jo voldria bons sermons originals, plens de poesia i de veritats morals perfumades. Deixem-ho aquí.
Nous Catalans té com objectiu integrar. Que els immigrants aprenguin català i s’assentin en el nostre país és una gran notícia. Si Catalunya vol sobreviure ha de ser una comunitat unida, vinguin d’on vinguin els nous catalans. Atacar un immigrant que es vol integrar és atacar Catalunya i el seu model d’èxit. Amb la immigració dels anys 60 i 70 s’ha acabant fent una gran tasca: són catalans respectuosos i integrats —i de tots els colors polítics!—, ara cal fer el mateix amb aquells arribats a finals dels 90. Només hi hagi una sola Catalunya, centrada en el respecte a un marc de convivència i en l’ús d’una llengua —aquest ha de ser l’objectiu. I que cadascú resi al Déu que li vingui de gust.
I això és el que l’espanyolisme no suporta. ¿I què en direm del silenci dolorosament progressista davant d’aquesta falòrnia? Estem en temps electorals, i qualsevol cosa que serveixi al desgast és bona, vingui d’on vingui. Molts que sempre surten a defensar els immigrants o els hipotecats —i ai si s’acusava el poble sahrauí de terrorista!— callen quan s’escampen mentides sobre els sobiranistes catalans. ¿Per què? Perquè ja els va bé, i això els converteix, sòrdidament, en còmplices.
Que Catalunya sigui un exemple d’integració, i que assimili a la catalanitat, és vist com un afront per a les essències espanyoles. En el fons molts preferirien un immigrant radical que no un immigrant integrat en una comunitat que no volen reconèixer com a pròpia: la catalana. I aquí es confonen les dues grans animadversions de la dreta espanyolista, envers el catalanisme i envers la immigració, provingui d’on provingui. Que les dues bèsties negres treballin juntes en un projecte que no han sabut fer seu des d’aquest espanyolisme rebentaculs no pot fer més que indignar-los, i d’aquí totes les acusacions i d’altres porqueries. Beneïts aquells anys en què els catalans eren només garrepes.
Alerta, que ens coneixen
Alerta, que ens coneixen
"Sempre que lluitem per un salt en l'autogovern a una part dels nostres compatriotes els agafa per fer la revolució"
Lluís Bou
El procés sobiranista passarà en les eleccions municipals per un moment delicat. Cada país té els seus patrons històrics i en el català hi ha escrit que sempre que lluitem per un salt en l'autogovern a una part dels nostres compatriotes els agafa per fer la revolució. Al final naturalment ens quedem sense ni una cosa ni l'altra. Creem forces que es contraresten, que s'anul·len, una suma zero. No és predeterminació, però cal estar vigilants.
Ni som marcians ni tenim tota la culpa d'aquest patró històric. En realitat, Catalunya només ha tingut capacitat de plantejar la sobirania i grans objectius polítics en moments de crisi institucional a Espanya. Va succeeir així en la primera i segona República, i ha estat també d'aquesta manera arran del desastre del segon Estatut i el bloqueig institucional espanyol provocat per la recessió econòmica. Primer es desperta l'anhel català de secessió, i al cap d'uns mesos s'hi suma l'efervescència d'un suposat projecte revolucionari espanyol. Ara també ha succeït, amb Ada Colau, Podemos i fins i tot Ciutadans, que s'ha consolidat com la versió regeneracionista passada per l'IBEX35. Carn de plató de televisió.
I és que al final, com tothom sap, Espanya no és revolucionària. Pablo Iglesias hores d'ara ja rendeix pleitesia al rei Felip VI i li regala DVD's. Però el perill és que amb tants pseudorevolucionaris al final ens carreguem el procés cap a la independència que tant ha costat construir; aquest sí que va de veritat i té solidesa. Alerta doncs, que l'Estat i el seu aparell mediàtic ens coneix. Sap fins a quin punt ara ha de tractar bé els pseudorevolucionaris. Se'n faran creus de com els arriba a cuidar el sistema.
Extremadura independent
Extremadura independent
Comparativa de les mesures socials aprovades per Monago amb les anul·lades a la Generalitat
No m’agradaria amargar el cafè amb llet al personal però aquesta setmana el president d’Extremadura, José Antonio Monago, ha anunciat dues mesures:
- Amb caràcter immediat, les dones de més de 75 anys cobraran una paga de 300 euros anuals. Té naturalesa universal, és a dir, ho cobraran totes les dones nascudes a partir del 1941 independentment dels ingressos que tinguin. La mesura s’aplica ja, a un mes i mig de les eleccions autonòmiques del 24 de maig.
- En plena precampanya electoral, Monago ha promès que si surt reescollit construirà escoles bressol per als fills dels funcionaris autonòmics als que podran inscriure de franc. Hi tindran dret totes les famílies amb nens de 0 a 3 anys per així, diu el president extremeny, conciliar la vida laboral i familiar.
Aquestes dues mesures s’afegeixen a d’altres preses durant aquesta legislatura que ara se li acaba a Monago:
- Una paga de 1.400 euros per cada nen nascut a les famílies amb rendes més baixes a les localitats de menys de 3.000 habitants (el 83% dels municipis extremenys).
- Una deducció en l’impost de la renda d’entre 100 i 200 euros per a vídues.
- Reducció del tram autonòmic per a rendes inferiors als 24.000 euros (el 43% dels extremenys).
- Ajudes fiscals per l’escolarització 0-3 anys amb una deducció del 10% de les despeses a la següent declaració de la renda.
- El 2012 el govern espanyol va treure una paga extra a tots els treballadors públics. Tots. Monago va suplir aquesta retallada amb el pagament d’un complement equivalent a 44 dies d’aquesta paga extra només per als funcionaris de la Junta d’Extremadura.
Paral·lelament, el govern espanyol ha paralitzat -a través del Tribunal Constitucional- les següents decisions de la Generalitat:
- Pobresa energètica: El govern català es va inventar una fórmula per evitar que a cap llar catalana es tallés la llum, l’aigua o el gas per impagament. La llei està suspesa perquè el TC ho considera que hi ha discriminació territorial.
- Euro per recepta: El TC també ho va trobar discriminatori respecte altres ciutadans de l’estat. En aquest cas, la mesura estava pensada com a font d’ingressos i com a dissuasòria per contenir la despesa farmacèutica.
- Taxa d’impostos bancaris: Pensada per promoure la circulació de diners i penalitzar els grans estalvis en un moment en què s’havia d’incentivar el consum i per tant la creació de llocs de treball. Quan Catalunya va crear el tribut, el govern de Rajoy va crear una taxa d’àmbit estatal que tenia més rang que l’autonòmica i el TC es va carregar la catalana. L’espanyola no s’aplica.
- Llei d’acció Exterior: no és cap secret que aquesta llei busca que Catalunya tingui veu pròpia al món per garantir un reconeixement internacional quan vingui l’hora H. Però aquesta llei també buscava inversions empresarials d’anada i de tornada: atraure empreses estrangeres perquè inverteixin a Catalunya i facilitar les coses a empreses catalanes que vulguin ampliar negoci a l’estranger. El TC l’ha tombat aquesta setmana.
- Taxa audiovisual: La pròxima en caure: el govern espanyol ja té a punt aquesta taxa que es vol cobrar per cada ADSL instal·lat i així poder ajudar el sector audiovisual.
Més coses:
- En el pitjor dels casos, Catalunya aporta 11.000 milions d’euros cada any a les arques de l’Estat que mai torna a veure ni en forma d’inversions, ni en forma de serveis ni en forma de pagues. Aquests 11.000 milions són els que admet Ángel de la Fuente, el catedràtic a qui el govern espanyol va encarregar l’estudi de les balances fiscals. Segons els càlculs de la Generalitat la xifra puja a una mitjana de 16.000 milions d’euros.
- La Generalitat tenia prevista una partida de 25 milions d’euros per satisfer aquell decret contra la pobresa energètica. O el que és el mateix: l’equivalent a dotze hores de dèficit fiscal Catalunya/Espanya.
- A l’altre cantó de les balances hi és Extremadura. Estalvio grans xifres. Vaig a la microeconomia perquè s’entengui. Per cada 1000 euros que paga un català en impostos (hagi nascut on hagi nascut, també els catalans nascuts a Extremadura) en rep de l'Estat en 870. Per cada 1000 euros que paga en impostos, un extremeny en rep de l'estat 1170. La diferència és de 300 euros per ciutadà i any.
- Sobre la discriminació territorial: cadascuna de les mesures de Monago es podrien tombar pel mateix motiu jurídic que el TC ha anul·lat les mesures de la Generalitat. S’apliquen a Extremadura i només a Extremadura, enlloc més de l’Estat.
- Parlant de discriminació territorial. Què es diria de si aparegués una notícia amb aquest titular: “Los funcionarios de la Generalitat tendrán guarderías gratis para sus hijos y los funcionarios del Estado en Cataluña no”
Conclusió:
- “Els sobiranistes només parlen de la independència i descuiden les prioritats socials”. Massa poc.
- Amb caràcter immediat, les dones de més de 75 anys cobraran una paga de 300 euros anuals. Té naturalesa universal, és a dir, ho cobraran totes les dones nascudes a partir del 1941 independentment dels ingressos que tinguin. La mesura s’aplica ja, a un mes i mig de les eleccions autonòmiques del 24 de maig.
- En plena precampanya electoral, Monago ha promès que si surt reescollit construirà escoles bressol per als fills dels funcionaris autonòmics als que podran inscriure de franc. Hi tindran dret totes les famílies amb nens de 0 a 3 anys per així, diu el president extremeny, conciliar la vida laboral i familiar.
Aquestes dues mesures s’afegeixen a d’altres preses durant aquesta legislatura que ara se li acaba a Monago:
- Una paga de 1.400 euros per cada nen nascut a les famílies amb rendes més baixes a les localitats de menys de 3.000 habitants (el 83% dels municipis extremenys).
- Una deducció en l’impost de la renda d’entre 100 i 200 euros per a vídues.
- Reducció del tram autonòmic per a rendes inferiors als 24.000 euros (el 43% dels extremenys).
- Ajudes fiscals per l’escolarització 0-3 anys amb una deducció del 10% de les despeses a la següent declaració de la renda.
- El 2012 el govern espanyol va treure una paga extra a tots els treballadors públics. Tots. Monago va suplir aquesta retallada amb el pagament d’un complement equivalent a 44 dies d’aquesta paga extra només per als funcionaris de la Junta d’Extremadura.
Paral·lelament, el govern espanyol ha paralitzat -a través del Tribunal Constitucional- les següents decisions de la Generalitat:
- Pobresa energètica: El govern català es va inventar una fórmula per evitar que a cap llar catalana es tallés la llum, l’aigua o el gas per impagament. La llei està suspesa perquè el TC ho considera que hi ha discriminació territorial.
- Euro per recepta: El TC també ho va trobar discriminatori respecte altres ciutadans de l’estat. En aquest cas, la mesura estava pensada com a font d’ingressos i com a dissuasòria per contenir la despesa farmacèutica.
- Taxa d’impostos bancaris: Pensada per promoure la circulació de diners i penalitzar els grans estalvis en un moment en què s’havia d’incentivar el consum i per tant la creació de llocs de treball. Quan Catalunya va crear el tribut, el govern de Rajoy va crear una taxa d’àmbit estatal que tenia més rang que l’autonòmica i el TC es va carregar la catalana. L’espanyola no s’aplica.
- Llei d’acció Exterior: no és cap secret que aquesta llei busca que Catalunya tingui veu pròpia al món per garantir un reconeixement internacional quan vingui l’hora H. Però aquesta llei també buscava inversions empresarials d’anada i de tornada: atraure empreses estrangeres perquè inverteixin a Catalunya i facilitar les coses a empreses catalanes que vulguin ampliar negoci a l’estranger. El TC l’ha tombat aquesta setmana.
- Taxa audiovisual: La pròxima en caure: el govern espanyol ja té a punt aquesta taxa que es vol cobrar per cada ADSL instal·lat i així poder ajudar el sector audiovisual.
Més coses:
- En el pitjor dels casos, Catalunya aporta 11.000 milions d’euros cada any a les arques de l’Estat que mai torna a veure ni en forma d’inversions, ni en forma de serveis ni en forma de pagues. Aquests 11.000 milions són els que admet Ángel de la Fuente, el catedràtic a qui el govern espanyol va encarregar l’estudi de les balances fiscals. Segons els càlculs de la Generalitat la xifra puja a una mitjana de 16.000 milions d’euros.
- La Generalitat tenia prevista una partida de 25 milions d’euros per satisfer aquell decret contra la pobresa energètica. O el que és el mateix: l’equivalent a dotze hores de dèficit fiscal Catalunya/Espanya.
- A l’altre cantó de les balances hi és Extremadura. Estalvio grans xifres. Vaig a la microeconomia perquè s’entengui. Per cada 1000 euros que paga un català en impostos (hagi nascut on hagi nascut, també els catalans nascuts a Extremadura) en rep de l'Estat en 870. Per cada 1000 euros que paga en impostos, un extremeny en rep de l'estat 1170. La diferència és de 300 euros per ciutadà i any.
- Sobre la discriminació territorial: cadascuna de les mesures de Monago es podrien tombar pel mateix motiu jurídic que el TC ha anul·lat les mesures de la Generalitat. S’apliquen a Extremadura i només a Extremadura, enlloc més de l’Estat.
- Parlant de discriminació territorial. Què es diria de si aparegués una notícia amb aquest titular: “Los funcionarios de la Generalitat tendrán guarderías gratis para sus hijos y los funcionarios del Estado en Cataluña no”
Conclusió:
- “Els sobiranistes només parlen de la independència i descuiden les prioritats socials”. Massa poc.
Amenaces i silencis
Amenaces i silencis
Francesc-Marc Álvaro
Quan una societat constata una determinada densitat de cinisme resulta ingenu -gairebé ridícul- intentar parlar de la veritat, encara que sigui una veritat modesta i operativa, no pas una veritat solemne. Però la veritat dels fets, malgrat el relativisme postmodern i les inèrcies de les interpretacions lliures i legítimes, no és una dada menor que es pugui despatxar amb declaracions impostades d’autoritarisme ranci. Ni en política ni en periodisme. La veritat dels fets és, en primer lloc, saber si un fet és o no és. Hi ha moltes formes de desfigurar la realitat, entre les quals la més primària -però no menys potent- és atorgar estatut de veritat a un no-fet.
Els rumors, les insídies i les falòrnies que aquests dies s’han posat en circulació sobre les suposades relacions perilloses entre gihadisme i sobiranisme català són un escàndol democràtic de proporcions monumentals que té ressò europeu. En la guerra mediàtica sostinguda contra el moviment sobiranista, el ministre de l’interior i uns determinats mitjans han encetat un camí tan perillós com explosiu, tan indigne com mancat de qualsevol sentit d’Estat. Un camí que recorda mètodes més propis de la Rússia de Putin, on el primer pas de la destrucció de l’enemic polític és colgar-lo de porqueria. No em sorprèn, certament. Només pensava que hi hauria una mica més de cura en l’estil.
Però aparquem la indignació, perquè això només ha començat. Diguem, a benefici d’inventari, que resulta grotesc -pel cap baix- que el diari que durant una dècada ha insistit (en contra de tothom) en els suposats vincles entre ETA i els gihadistes autors dels atemptats de l’11-M ara també s’apunti amb entusiasme -al costat d’altres capçaleres- a relatar complicitats entre el terrorisme islamista i partits democràtics com CDC i ERC. L’editorial de El Mundo del passat diumenge és una peça que adverteix perfectament el que ens anirà arribant durant els propers mesos: “Tanto Nous Catalans (creada por el partido de Artur Mas) como la Sectorial de Políticas de Inmigración (de la organización de Junqueras) son la constatación de la estrecha relación entre el movimiento independentista y la multiplicación de células radicales decididas a propagar el terror”. Si això fos cert, la policia hauria de procedir a detenir immediatament tots els membres de les direccions convergent i republicana. Però aquí, com és notori, només es tracta de criminalitzar un moviment democràtic i pacífic, fer por a la bona gent i bombardejar amb inquietuds els observadors internacionals. Recordeu la gestió informativa que va fer de l’11-M el darrer Govern d’Aznar? És la mateixa matriu retòrica. Arthur Miller ho va resumir: “El pecat del poder consisteix en què no sols distorsiona la realitat, sinó que convenç els ciutadans que el que és fals és veritable”.
Amb tot, el més important d’aquest quadre és el silenci. Vull dir els silencis incomptables davant d’aquestes infàmies oficials i periodístiques. La mesura dels silencis ens donarà una xifra estimable sobre la salut de la nostra vida democràtica. Perquè callar davant d’un abús de poder que tenim a la vora és també una opinió. El problema, llavors, ja no concerneix només els sobiranistes, els musulmans o els catalans en general. El problema de l’abús de poder i de la mentida oficial passa a ser un problema de tots els espanyols. Perquè el substancial no és aquí la víctima d’aquesta narrativa fal·laç sinó el mètode que alguns han triat per lluitar contra un adversari polític. És el mètode allò que transforma les institucions democràtiques en una altra cosa. La democràcia és una actitud i un mètode, inseparables. No som ingenus del tot, és clar: sabem i sabíem que els poders de l’Estat no observarien amb passivitat un fenomen com el moviment sobiranista. El que potser no pensàvem és que alguns governants posarien en perill el combat necessari contra el gihadisme en benefici de la propaganda contra Mas i Junqueras.
Cada silenci davant la mentida oficial assenyala bé on és el poder real, el de debò, el que té capacitat provada de castigar literalment des de diversos àmbits. I, per tant, cada silenci, reforça el perímetre del conflicte i el desequilibri de forces. Un exemple real: dir-li boig al president Mas surt de franc; proveu de fer una cosa semblant amb el cap del Govern espanyol o algun ministre i ja em direu. Sempre hi ha, naturalment, qui diu “aquesta guerra no és la meva” i així vol fer creure que el seu silenci davant l’abús és el feliç resultat d’una neutral capacitat de buscar les respostes últimes que les parts en conflicte -se suposa- menyspreen. És trist veure algú convertint la sempre imprescindible complexitat en coartada per reforçar, finalment, aquells que tenen el monopoli del garrot.
Catalunya, com tot Europa, ha de fer front a l’amenaça gihadista. Els Mossos d’Esquadra han demostrat que treballen amb eficàcia per avortar i prevenir un terrorisme que ataca el cor de les nostres societats. A la vegada, Catalunya viu una etapa política sense precedents, un moment intens de canvis que ha posat en qüestió -de manera impecablement pacífica- una sèrie d’intocables dogmes bastits a la sortida del franquisme. Dir que aquestes dues realitats estan vinculades és encendre una metxa molt difícil d’apagar.
dijous, 16 d’abril del 2015
Àngel Colom: 'El CNI va posar un integrista al capdavant de la comissió islàmica espanyola'
Àngel Colom: 'El CNI va posar un integrista al capdavant de la comissió islàmica espanyola'
Entrevista al president de la Fundació Nous Catalans
El ministre d'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, va vincular fa poc gihadisme i independentisme. Alhora, va voler ficar el dit a l'ull de la Fundació Nous Catalans, que treballa per la integració i l'arrelament dels immigrats a Catalunya; per això va acusar l'entitat d'actuar amb imprudència respecte de l'islamisme. Per acabar-ho d'adobar, ahir el diari ABC publicava una portada en què tornava a associar, barroerament, sobiranisme i integrisme islàmic. El president de l'entitat, Àngel Colom, respon a una portada com aquella. I es demana si no és Fernández Díaz l'imprudent, vist que manté un integrista al capdavant de la Comissió Islàmica d'Espanya.
—Fernández Díaz deia que Catalunya era un dels llocs amb més risc de sorgiment de gihadistes.—Segons com es digui s'estigmatitza el conjunt de la població musulmana. Jo també tinc aquesta preocupació. A Nous Catalans la tenim, de sempre. És cert que hi ha dades que fan palès que a Catalunya hi ha nuclis d'islamisme radical organitzat. És una dada prou objectiva, però Fernández Díaz ha de garantir amb la policia la seguretat dels ciutadans de Catalunya. No em tranquil·litza gaire, això. Em tranquil·litza, en canvi, que els mossos sí que en són conscients i que garanteixen la nostra seguretat.
—Aquests dies s'ha transmès la idea que aquests nuclis són en quatre mesquites de Catalunya.—Sí, perquè corren informacions dient això. Però és perillós de generalitzar-ho. Catalunya, com qualsevol país europeu, té riscs, com en tenen França, els Països Baixos, els països nòrdics, i com en té Espanya. Amb el fenomen del gihadisme cal que els cossos de seguretat facin la seva feina. I entenc que la fan bé, tant els mossos com les altres policies. El fenomen hi és, a tot Europa. Però assenyalar Catalunya, i fer-ho com ho fan des de Madrid presentant Catalunya com un focus molt virulent, ho vull posar entre cometes. Hi ha una intencionalitat a darrere.
—La manera com es gestiona políticament…—Les declaracions del Ministeri d'Interior són exagerades. Emboliquen la troca i ho barregen tot a Catalunya. Hi ha una exageració deliberada, cínica i amb mala fe. I amb una voluntat clara de fer mal al procés cap a la independència de Catalunya, de fer por a la gent d'Espanya, d'alertar internacionalment que si Catalunya és un estat no sabrà gestionar bé aquest problema.
—Voleu dir que Fernández Díaz, dient allò que va dir, pretenia tot això.—El ministre va venir a contraprogramar una actuació brillant dels mossos d'esquadra. I activa una nova operació d'intoxicació i de criminalització. Perquè és a partir d'aquelles declaracions que els sectors més ultres li fan costat. I en aquelles declaracions a Catalunya Ràdio deia una cosa reveladora.
—…—Ve a explicar per què van fer fora de Catalunya Noureddine Ziani ara fa dos anys. En aquella entrevista deia que el ministeri tenia una excel·lent relació amb la comunitat islàmica d'Espanya. Es referia a la Comissió Islàmica d'Espanya. Fa un temps, força abans del cas Ziani, el Ministeri d'Interior i el CNI van maniobrar per fer fora el president que hi havia aleshores a la Comissió Islàmica d'Espanya, que era de tarannà moderat. I hi van posar al capdavant el senyor Mounir Benjelloun, que és un simpatitzant molt estret d'un moviment prohibit al Marroc que es diu Justícia i Caritat. Un moviment que ha publicat textos en què proposa un califat de tipus islamista al Marroc, un cop derrocada la monarquia. Al Marroc, aquest moviment és prohibit. I resulta que el ministeri i el CNI maniobren per posar al capdavant de la interlocució dels musulmans d'Espanya un radical, un integrista, el senyor Benjelloun, que reclama l'establiment d'un califat al Marroc. I això era abans que sortís l'Estat Islàmic.
—Doncs Fernández Díaz us deia a vosaltres que éreu imprudents.—No ho deu ser ell, d'imprudent? Perquè és sabut de tothom que van fer mans i mànigues per fer-lo president. Això van ser ordres del CNI, i de la seva direcció, els mateixos que van donar l'ordre d'expulsió del Nouredddine Ziani. Van maniobrar al si de les comunitats musulmanes d'Espanya per col·locar aquest president, que és el president de la Federació Musulmana de Múrcia, el principal focus d'integrisme a l'estat espanyol. I ara, amb Fernández Díaz de ministre, encara hi és.
—Com sabeu que va anar així?—Ho sabem a través de les federacions musulmanes catalanes, que tenen contacte amb les d'Espanya.
—I per què ho havien de fer?—Això no ho entén ningú. En aquella època vaig parlar amb alguns responsables de seguretat de països europeus, sobretot de França i Itàlia. Per saber si entenien la raó d'aquest moviment. I estaven sorpresos. Sobretot els francesos, que deien que tenien una interlocució amb el Consell del Culte Musulmà de França, i que els havia anat molt bé de posar al capdavant gent com el senyor Dalil Boubakeur, que és un home que sempre ha tingut un tarannà contrari al gihadisme i a l'islamisme radical. I aquests interlocutors amb qui vaig parlar no entenien per què Espanya feia l'inrevés de tota Europa: posar un radical contrari al rei del Marroc; un enemic de l'status quo del Marroc, del poder que manté una línia de contacte permanent amb la UE… Hi ha un lloc, que no és Catalunya, que és Espanya, on això es trenca.
—Aquest senyor té influència en la comunitat musulmana a Catalunya?—És la personalitat a la qual tots han d'anar a parar, perquè l'estructura en la relació amb el govern espanyol passa per la Comissió Islàmica d'Espanya. Les federacions d'aquí hi han treballat molt al marge. I això lliga amb l'expulsió de Noureddine Ziani. Una de les raons de l'expulsió fou que en Ziani va voler trencar amb aquesta comissió, i va voler vertebrar un islam català. Les federacions musulmanes catalanes actuen molt autònomament dels dictats de Madrid, des de sempre i cada vegada més. Això els molesta profundament. I com que Ziani va anar una mica més enllà el van escapçar. Per raons d'estat. I trobo molt poc prudent per part dels aparells de l'estat, i del senyor Fernández Díaz, de dir que tenen una excel·lent relació amb un personatge com aquest.
—Aquests dies s'ha transmès la idea que aquests nuclis són en quatre mesquites de Catalunya.—Sí, perquè corren informacions dient això. Però és perillós de generalitzar-ho. Catalunya, com qualsevol país europeu, té riscs, com en tenen França, els Països Baixos, els països nòrdics, i com en té Espanya. Amb el fenomen del gihadisme cal que els cossos de seguretat facin la seva feina. I entenc que la fan bé, tant els mossos com les altres policies. El fenomen hi és, a tot Europa. Però assenyalar Catalunya, i fer-ho com ho fan des de Madrid presentant Catalunya com un focus molt virulent, ho vull posar entre cometes. Hi ha una intencionalitat a darrere.
—La manera com es gestiona políticament…—Les declaracions del Ministeri d'Interior són exagerades. Emboliquen la troca i ho barregen tot a Catalunya. Hi ha una exageració deliberada, cínica i amb mala fe. I amb una voluntat clara de fer mal al procés cap a la independència de Catalunya, de fer por a la gent d'Espanya, d'alertar internacionalment que si Catalunya és un estat no sabrà gestionar bé aquest problema.
—Voleu dir que Fernández Díaz, dient allò que va dir, pretenia tot això.—El ministre va venir a contraprogramar una actuació brillant dels mossos d'esquadra. I activa una nova operació d'intoxicació i de criminalització. Perquè és a partir d'aquelles declaracions que els sectors més ultres li fan costat. I en aquelles declaracions a Catalunya Ràdio deia una cosa reveladora.
—…—Ve a explicar per què van fer fora de Catalunya Noureddine Ziani ara fa dos anys. En aquella entrevista deia que el ministeri tenia una excel·lent relació amb la comunitat islàmica d'Espanya. Es referia a la Comissió Islàmica d'Espanya. Fa un temps, força abans del cas Ziani, el Ministeri d'Interior i el CNI van maniobrar per fer fora el president que hi havia aleshores a la Comissió Islàmica d'Espanya, que era de tarannà moderat. I hi van posar al capdavant el senyor Mounir Benjelloun, que és un simpatitzant molt estret d'un moviment prohibit al Marroc que es diu Justícia i Caritat. Un moviment que ha publicat textos en què proposa un califat de tipus islamista al Marroc, un cop derrocada la monarquia. Al Marroc, aquest moviment és prohibit. I resulta que el ministeri i el CNI maniobren per posar al capdavant de la interlocució dels musulmans d'Espanya un radical, un integrista, el senyor Benjelloun, que reclama l'establiment d'un califat al Marroc. I això era abans que sortís l'Estat Islàmic.
—Doncs Fernández Díaz us deia a vosaltres que éreu imprudents.—No ho deu ser ell, d'imprudent? Perquè és sabut de tothom que van fer mans i mànigues per fer-lo president. Això van ser ordres del CNI, i de la seva direcció, els mateixos que van donar l'ordre d'expulsió del Nouredddine Ziani. Van maniobrar al si de les comunitats musulmanes d'Espanya per col·locar aquest president, que és el president de la Federació Musulmana de Múrcia, el principal focus d'integrisme a l'estat espanyol. I ara, amb Fernández Díaz de ministre, encara hi és.
—Com sabeu que va anar així?—Ho sabem a través de les federacions musulmanes catalanes, que tenen contacte amb les d'Espanya.
—I per què ho havien de fer?—Això no ho entén ningú. En aquella època vaig parlar amb alguns responsables de seguretat de països europeus, sobretot de França i Itàlia. Per saber si entenien la raó d'aquest moviment. I estaven sorpresos. Sobretot els francesos, que deien que tenien una interlocució amb el Consell del Culte Musulmà de França, i que els havia anat molt bé de posar al capdavant gent com el senyor Dalil Boubakeur, que és un home que sempre ha tingut un tarannà contrari al gihadisme i a l'islamisme radical. I aquests interlocutors amb qui vaig parlar no entenien per què Espanya feia l'inrevés de tota Europa: posar un radical contrari al rei del Marroc; un enemic de l'status quo del Marroc, del poder que manté una línia de contacte permanent amb la UE… Hi ha un lloc, que no és Catalunya, que és Espanya, on això es trenca.
—Aquest senyor té influència en la comunitat musulmana a Catalunya?—És la personalitat a la qual tots han d'anar a parar, perquè l'estructura en la relació amb el govern espanyol passa per la Comissió Islàmica d'Espanya. Les federacions d'aquí hi han treballat molt al marge. I això lliga amb l'expulsió de Noureddine Ziani. Una de les raons de l'expulsió fou que en Ziani va voler trencar amb aquesta comissió, i va voler vertebrar un islam català. Les federacions musulmanes catalanes actuen molt autònomament dels dictats de Madrid, des de sempre i cada vegada més. Això els molesta profundament. I com que Ziani va anar una mica més enllà el van escapçar. Per raons d'estat. I trobo molt poc prudent per part dels aparells de l'estat, i del senyor Fernández Díaz, de dir que tenen una excel·lent relació amb un personatge com aquest.
—Quan vau veure la portada de l'ABC què vau pensar?
—No em podia creure que un diari publiqués una portada com aquella, sense cap mena de base, i vaig pensar: continuen atiant la catalanofòbia, és una portada racista i no té gens de sentit. Hi ha una operació deliberada per a mirar de criminalitzar la Fundació Nous Catalans i la feina d'integració de la immigració en clau de catalanitat. Fernández Díaz i la caverna mediàtica s'han adonat que una part de la nova població arribada a Catalunya s'aproxima a la realitat del país, i això els alarma. I ataquen, estigmatitzant tota la comunitat musulmana, i embolicant-ho de manera molt deliberada amb el procés independentista.
—Deuen ser conscients de la importància del factor de la immigració en el procés d'independència.
—S'adonen que hi ha una certa implicació d'immigrats amb el país i fins i tot amb el procés d'independència. I això els alarma. De segur que l'aparell de l'estat espanyol pensava que l'arribada de tanta immigració en tant poc temps a Catalunya diluiria tota possibilitat de majories sobiranistes. Però quan veuen que un 80% dels catalans, inclosos immigrats, defensen el dret de decidir i veuen moltes entitats d'immigrats que se sumen al procés del dret de decidir i al procés d'independència, els salta l'alarma.
—Com ha reaccionat aquesta gent, amb qui teniu contacte, arran de les paraules de Fernández Díaz?
—Hem parlat amb algunes de les grans federacions musulmanes, hem parlat amb entitats i amb gent. Aquí a la fundació cada tarda es fan cursos de llengua àrab per a nens i nenes de Santa Coloma, que parlen en català però que els pares no volen que perdin la llegua materna. Hi vénen moltes mares i molta mainada cada tarda. Amb aquestes mares i pares hem mantingut una certa relació. I aquests dies n'hem parlat, d'això. Ho viuen amb normalitat, i no ha faltat ni un nen a classe. D'entrada queden sorpresos. I les entitats i col·lectius s'indignen molt per la manipulació.
—N'hi ha que s'hagin espantat?
—És possible que hagi afectat alguna gent, perquè volen això: fer por. No ho hem observat entre la gent més mobilitzada en associacions. Si això continua segurament que hi haurà gent que farà un petit pas enrere; sobretot gent en procés d'obtenció de la ciutadania. I n'hi ha alguns que fa temps que ens diuen que tenen por que això els compliqui aquest procés.
—Voleu diu el fet de tenir vinculació amb Nous Catalans?
—Sí, o amb entitats catalanistes. Alguns ho han dir. No gaire gent, però alguns sí. I fins i tot hi ha hagut algun retret. Sortosament és minoritari, però entenc que algú en procés d'obtenció del permís de residència definitiu, o que espera la ciutadania en un cert moment es preocupi o facin algun pas enrere.
—És una arma que té l'estat.
—I procuren espantar la gent. Espantar-los sobre la seva implicació social.
—I se'n surten?
—Els immigrats volen ser informats. Els qui tenen la ciutadania espanyola volen saber si la mantindran en cas d'independència. I quan els diem que qui vulgui la doble ciutadania la podrà mantenir ja estan tranquils. I hi ha una altra inquietud, de la gent que té residència, d'un any o dos, o fins i tot de forma permanent: volen saber si una vegada proclamat l'estat català els serà validat allò que ja tenen, o si hauran de tornar a començar el procés des de zero. Quan els diem que hi ha garantia de continuïtat jurídica, la gent ja està tranquil·la.
—No em podia creure que un diari publiqués una portada com aquella, sense cap mena de base, i vaig pensar: continuen atiant la catalanofòbia, és una portada racista i no té gens de sentit. Hi ha una operació deliberada per a mirar de criminalitzar la Fundació Nous Catalans i la feina d'integració de la immigració en clau de catalanitat. Fernández Díaz i la caverna mediàtica s'han adonat que una part de la nova població arribada a Catalunya s'aproxima a la realitat del país, i això els alarma. I ataquen, estigmatitzant tota la comunitat musulmana, i embolicant-ho de manera molt deliberada amb el procés independentista.
—Deuen ser conscients de la importància del factor de la immigració en el procés d'independència.
—S'adonen que hi ha una certa implicació d'immigrats amb el país i fins i tot amb el procés d'independència. I això els alarma. De segur que l'aparell de l'estat espanyol pensava que l'arribada de tanta immigració en tant poc temps a Catalunya diluiria tota possibilitat de majories sobiranistes. Però quan veuen que un 80% dels catalans, inclosos immigrats, defensen el dret de decidir i veuen moltes entitats d'immigrats que se sumen al procés del dret de decidir i al procés d'independència, els salta l'alarma.
—Com ha reaccionat aquesta gent, amb qui teniu contacte, arran de les paraules de Fernández Díaz?
—Hem parlat amb algunes de les grans federacions musulmanes, hem parlat amb entitats i amb gent. Aquí a la fundació cada tarda es fan cursos de llengua àrab per a nens i nenes de Santa Coloma, que parlen en català però que els pares no volen que perdin la llegua materna. Hi vénen moltes mares i molta mainada cada tarda. Amb aquestes mares i pares hem mantingut una certa relació. I aquests dies n'hem parlat, d'això. Ho viuen amb normalitat, i no ha faltat ni un nen a classe. D'entrada queden sorpresos. I les entitats i col·lectius s'indignen molt per la manipulació.
—N'hi ha que s'hagin espantat?
—És possible que hagi afectat alguna gent, perquè volen això: fer por. No ho hem observat entre la gent més mobilitzada en associacions. Si això continua segurament que hi haurà gent que farà un petit pas enrere; sobretot gent en procés d'obtenció de la ciutadania. I n'hi ha alguns que fa temps que ens diuen que tenen por que això els compliqui aquest procés.
—Voleu diu el fet de tenir vinculació amb Nous Catalans?
—Sí, o amb entitats catalanistes. Alguns ho han dir. No gaire gent, però alguns sí. I fins i tot hi ha hagut algun retret. Sortosament és minoritari, però entenc que algú en procés d'obtenció del permís de residència definitiu, o que espera la ciutadania en un cert moment es preocupi o facin algun pas enrere.
—És una arma que té l'estat.
—I procuren espantar la gent. Espantar-los sobre la seva implicació social.
—I se'n surten?
—Els immigrats volen ser informats. Els qui tenen la ciutadania espanyola volen saber si la mantindran en cas d'independència. I quan els diem que qui vulgui la doble ciutadania la podrà mantenir ja estan tranquils. I hi ha una altra inquietud, de la gent que té residència, d'un any o dos, o fins i tot de forma permanent: volen saber si una vegada proclamat l'estat català els serà validat allò que ja tenen, o si hauran de tornar a començar el procés des de zero. Quan els diem que hi ha garantia de continuïtat jurídica, la gent ja està tranquil·la.
dimarts, 7 d’abril del 2015
Catalanofòbia
Catalanofòbia
«Reclamem que des de les institucions judicials s’actuï, d’una vegada per totes, amb tota contundència per eradicar tot el que fomenti l’odi i la xenofòbia»
Josep Lluís Cleries
Catalunya ha estat, històricament, un país acollidor, basat en el respecte per totes les persones, vinguin d’on vinguin, parlin la llengua que parlin, tinguin la cultura que tinguin. Un poble que s’ha construït sobre els pilars de la pluralitat, la diversitat, la integració, la convivència i la cohesió social. Un poble que sempre ha estat un sol poble. Un país on la cultura i la llengua catalanes, elements d’identitat, han estat i segueixen sent, l’espai comú de comunicació, convivència i cohesió.
Aquests dies, arran del tràgic accident d’aviació als Alps francesos, hem llegit comentaris ofensius contra les víctimes, especialment les catalanes, a les xarxes socials, que han tingut ressò internacional.
Aquest tipus d’afirmacions no són excepcionals, sinó que s’han anat repetint en el temps. Són insults contra la nostra llengua, cultura, institucions catalanes i els seus màxims responsables,... que s’han agreujat davant la voluntat de fer el nostre camí cap a l’estat propi.
Reclamem que des de les institucions judicials s’actuï, d’una vegada per totes, amb tota contundència per eradicar tot el que fomenti l’odi i la xenofòbia.
Catalunya i la seva gent, com tot els pobles, ens mereixem respecte perquè com a nació, un dels fets que ens caracteritza, és que som gent respectuosa que defensem les nostres idees i el nostre anhel de llibertat des de la pau, la convivència i el civisme.
Aquests dies, arran del tràgic accident d’aviació als Alps francesos, hem llegit comentaris ofensius contra les víctimes, especialment les catalanes, a les xarxes socials, que han tingut ressò internacional.
Aquest tipus d’afirmacions no són excepcionals, sinó que s’han anat repetint en el temps. Són insults contra la nostra llengua, cultura, institucions catalanes i els seus màxims responsables,... que s’han agreujat davant la voluntat de fer el nostre camí cap a l’estat propi.
Reclamem que des de les institucions judicials s’actuï, d’una vegada per totes, amb tota contundència per eradicar tot el que fomenti l’odi i la xenofòbia.
Catalunya i la seva gent, com tot els pobles, ens mereixem respecte perquè com a nació, un dels fets que ens caracteritza, és que som gent respectuosa que defensem les nostres idees i el nostre anhel de llibertat des de la pau, la convivència i el civisme.
dijous, 2 d’abril del 2015
Graciosos com Ramón de España
Graciosos com Ramón de España
«Sempre hi ha dos bàndols: els que insulten els independentistes i els que només els menyspreen»
Francesc Puigpelat
En el bàndol unionista, el to dels opinadors és tan agre i insultant que porta de pressa a un cert punt de saturació. Però això cal agrair el seu esforç als pocs que intenten utilitzar un to humorístic a l’hora d’exposar les seves idees. Ramón de España, des de les pàgines d’“El Periódico”, forma part d’aquesta limitadíssima nòmina de nacionalistes espanyols que saben conservar el sentit de l’humor.
Fa uns dies, titulava així una de les seves columnes: “TV3 necessita el castellà”. En ella li donava la volta al clàssic argument unionista segons el qual TV3 ha d’utilitzar el castellà (perquè a Catalunya hi ha castellanoparlants), alhora que ni TVE, ni Tele 5, ni Cuatro, etc, no han d’utilitzar mai el català, perquè, als catalanoparlants que formen part de la seva audiència, que els bombin.
L’argument renovat de Ramón de España era el següent: amb el català, TV3 només pot predicar a favor de la independència entre els ja convençuts. Si comencés a predicar en castellà tindria l’oportunitat d’aconseguir nous adeptes a la causa.
La llàstima és que Ramón De España s’aturi així en el seu graciosíssim article. Fet i fet, podria haver-hi tret molta més punxa al tema, si s’hi hagués posat. Per exemple, hauria pogut aplicar la mateixa plantilla a TVE, Antena 3, Tele 5, Cuatro, Intereconomía, 13TV, Canal + i les incomptables televisions espanyoles que cada dia ofereixen a les seves tertúlies una mostra extraordinària de pluralitat en relació al procés català. Sempre hi ha dos bàndols: els que insulten els independentistes i els que només els menyspreen.
No s’adona De España que aquestes cadenes, emetent en castellà, no fan sinó predicar entre els ja convençuts? Vol dir que no seria interessant que totes elles comencessin a emetre en català, per tal de buscar nous públics? Troba que la idea té la seva conya, senyor De España? A més, seria, sense cap mena de dubte, un cop mortal al pervers independentisme català. En el moment que veiéssim la senyora Isabel San Sebastián, o Eduardo Inda, Ramon Tamames i tota la faràndula del nacionalisme espanyol, tots dedicats menysprear i/o insultar en català, estic convençut que a mi (i a moltes ovelles perdudes com jo) ens cauria la bena dels ulls i abraçaríem la sagrada causa de l’Espanya eterna.
Encara que fos amb karaoke, perquè ja se sap que els catalans som gent rara que ens agrada el karaoke.
Fa uns dies, titulava així una de les seves columnes: “TV3 necessita el castellà”. En ella li donava la volta al clàssic argument unionista segons el qual TV3 ha d’utilitzar el castellà (perquè a Catalunya hi ha castellanoparlants), alhora que ni TVE, ni Tele 5, ni Cuatro, etc, no han d’utilitzar mai el català, perquè, als catalanoparlants que formen part de la seva audiència, que els bombin.
L’argument renovat de Ramón de España era el següent: amb el català, TV3 només pot predicar a favor de la independència entre els ja convençuts. Si comencés a predicar en castellà tindria l’oportunitat d’aconseguir nous adeptes a la causa.
La llàstima és que Ramón De España s’aturi així en el seu graciosíssim article. Fet i fet, podria haver-hi tret molta més punxa al tema, si s’hi hagués posat. Per exemple, hauria pogut aplicar la mateixa plantilla a TVE, Antena 3, Tele 5, Cuatro, Intereconomía, 13TV, Canal + i les incomptables televisions espanyoles que cada dia ofereixen a les seves tertúlies una mostra extraordinària de pluralitat en relació al procés català. Sempre hi ha dos bàndols: els que insulten els independentistes i els que només els menyspreen.
No s’adona De España que aquestes cadenes, emetent en castellà, no fan sinó predicar entre els ja convençuts? Vol dir que no seria interessant que totes elles comencessin a emetre en català, per tal de buscar nous públics? Troba que la idea té la seva conya, senyor De España? A més, seria, sense cap mena de dubte, un cop mortal al pervers independentisme català. En el moment que veiéssim la senyora Isabel San Sebastián, o Eduardo Inda, Ramon Tamames i tota la faràndula del nacionalisme espanyol, tots dedicats menysprear i/o insultar en català, estic convençut que a mi (i a moltes ovelles perdudes com jo) ens cauria la bena dels ulls i abraçaríem la sagrada causa de l’Espanya eterna.
Encara que fos amb karaoke, perquè ja se sap que els catalans som gent rara que ens agrada el karaoke.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)