Parlar d'Andalusia
«Albert Rivera, que vol manar a Espanya com a català de forta vocació espanyola, no en tenia ni idea, de tot això»
Vicent Sanchis
Cada vegada que els catalans parlen d’Andalusia l’estaquen fins al mànec. Senzillament, perquè a Andalusia Catalunya és el veí ric i indesitjable. La terra on ha anat a parar centenars de milers de compatriotes a la força. El país de les vaques grasses. La sangonera que s’ha emportat la gent més inquieta. Això no és fàcil de pair. Perquè la referència maligna en realitat evidencia de manera descarnada les pròpies mancances. En aquest sentit, Andalusia és com Extremadura, com Aragó. Fins i tot, ai!, com el País Valencià. El viver que s’estimaria més no ser-ho.
Hi ha trampa en aquesta percepció? Molta. Perquè als andalusos que miren amb recel Catalunya no se’ls acudeix aplicar la mateixa reticència a Madrid. També la capital de l’Estat és el punt d’arribada de centenars de milers de compatriotes que aspiren, senzillament, a trobar una feina digna. Però Madrid és el lloc de destinació “natural”, la seva gran capital en definitiva. Barcelona, o Catalunya, no. Catalunya és una “regió”, a la mateixa alçada que Andalusia, que no hauria de ser diferent. Si n’és, de diferent, l’anomalia no agrada. Per això el discurs anticatalà entre andalusos és molt més contundent que l’antimadrileny, que mai ha estat atiat entre les classes privilegiades, els principals inductors de la pobresa andalusa durant segles.
Entendre tot això és més aviat complicat. Per això, els polítics catalans han deixat córrer l’esforç. S’han estimat més no complicar-se la vida i no fomentar, de manera involuntària, el lerrouxisme entre els centenars de milers d’andalusos que viuen i treballen a Catalunya. El discurs dominant sobre Andalusia a Catalunya és prudent i políticament correcte. El discurs dominant sobre Catalunya a Andalusia és descarat i trampós.
Albert Rivera, que vol manar a Espanya com a català de forta vocació espanyola, no en tenia ni idea, de tot això. Estúpidament ingenu, dissabte va proclamar, a recer de la dita xinesa, que ensenyaria “ a pescar” els andalusos i que deixaria de donar-los peix. Criatura. La reacció ha estat fulminant. El líder de Ciutadans no ha entès que, per molt espanyol que se senti i es proclami, no deixa de ser català. I els catalans han d’apamar molt bé què diuen a Espanya. I encara més a Andalusia. O a Extremadura o a Aragó. Al final, Rivera ha hagut de demanar perdó. Com sol passar i com sempre.
I tenia més raó que un sant. Perquè és cert que a Andalusia només hi ha peix i les canyes no acaben mai d’arrancar. Que després de dècades de subsidis, el 40 per cent de les famílies freguen el llindar de la pobresa, que hi ha un 40 per cent de fracàs escolar i un 30 per cent d’atur. Per no parlar dels treballadors de la funció pública i de la gran corrupció institucionalitzada. Però això no es pot dir des de Catalunya. Encara que el qui ho digui tingui una gran vocació espanyola. Això, no ho pot dir ningú, tret dels mateixos andalusos. I ells, per desgràcia, ho diuen poc perquè no els agrada sentir-ho. Albert Rivera se n’acaba d’assabentar. Ser “espanyol”, també a Catalunya, és això, enganyar i enganyar-se, senyor Rivera.
Hi ha trampa en aquesta percepció? Molta. Perquè als andalusos que miren amb recel Catalunya no se’ls acudeix aplicar la mateixa reticència a Madrid. També la capital de l’Estat és el punt d’arribada de centenars de milers de compatriotes que aspiren, senzillament, a trobar una feina digna. Però Madrid és el lloc de destinació “natural”, la seva gran capital en definitiva. Barcelona, o Catalunya, no. Catalunya és una “regió”, a la mateixa alçada que Andalusia, que no hauria de ser diferent. Si n’és, de diferent, l’anomalia no agrada. Per això el discurs anticatalà entre andalusos és molt més contundent que l’antimadrileny, que mai ha estat atiat entre les classes privilegiades, els principals inductors de la pobresa andalusa durant segles.
Entendre tot això és més aviat complicat. Per això, els polítics catalans han deixat córrer l’esforç. S’han estimat més no complicar-se la vida i no fomentar, de manera involuntària, el lerrouxisme entre els centenars de milers d’andalusos que viuen i treballen a Catalunya. El discurs dominant sobre Andalusia a Catalunya és prudent i políticament correcte. El discurs dominant sobre Catalunya a Andalusia és descarat i trampós.
Albert Rivera, que vol manar a Espanya com a català de forta vocació espanyola, no en tenia ni idea, de tot això. Estúpidament ingenu, dissabte va proclamar, a recer de la dita xinesa, que ensenyaria “ a pescar” els andalusos i que deixaria de donar-los peix. Criatura. La reacció ha estat fulminant. El líder de Ciutadans no ha entès que, per molt espanyol que se senti i es proclami, no deixa de ser català. I els catalans han d’apamar molt bé què diuen a Espanya. I encara més a Andalusia. O a Extremadura o a Aragó. Al final, Rivera ha hagut de demanar perdó. Com sol passar i com sempre.
I tenia més raó que un sant. Perquè és cert que a Andalusia només hi ha peix i les canyes no acaben mai d’arrancar. Que després de dècades de subsidis, el 40 per cent de les famílies freguen el llindar de la pobresa, que hi ha un 40 per cent de fracàs escolar i un 30 per cent d’atur. Per no parlar dels treballadors de la funció pública i de la gran corrupció institucionalitzada. Però això no es pot dir des de Catalunya. Encara que el qui ho digui tingui una gran vocació espanyola. Això, no ho pot dir ningú, tret dels mateixos andalusos. I ells, per desgràcia, ho diuen poc perquè no els agrada sentir-ho. Albert Rivera se n’acaba d’assabentar. Ser “espanyol”, també a Catalunya, és això, enganyar i enganyar-se, senyor Rivera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada