Tu, gos, no es mossega la mà que et dóna el menjar

Tu, gos, no es mossega la mà que et dóna el menjar

«No entens que l’únic que se suposa que havies de fer era callar, cobrar a final de mes, treballar i obeir?»

   Marc Dalmau |

Tu, que se suposava que havies de seguir tots els preceptes amb què t’havíem adoctrinat. Havies de ser una garantia del nostre modus vivendi. Havies de ser el vigilant del nostre imperi, de la llei que nosaltres dictàvem. Havies de ser un continuador de la dictadura dels nostres pares. Havies de mirar per nosaltres.

I l’únic a què t’has dedicat és a pensar per tu mateix. A fer una constitució en les teves estones lliures. A redactar una possible carta magna d’un país que només existeix en la teva ment lúgubre i maquinadora. A escriure un assaig que pot llegir massa gent. Per culpa la massa proletària catalana ara pensarà per sí sola. Però com t’atreveixes ni tan sols a parlar fora dels tribunals?

T’has atrevit a plantar-nos cara i això ho pagaràs molt car. Que no et va servir d’exemple en Garzón? Es va atrevir a tocar el sistema i mira on és ara. No entens que nosaltres som el sistema? Que hi ha lleis escrites, però realment nosaltres som la llei? Som el principi i el final d’aquesta única, gran i lliure. No ho entens? Que tu l’únic que se suposa que havies de fer era callar, cobrar a final de mes, treballar i obeir? Que no eres feliç amb la teva nòmina?

Ara, per dissident, pagaràs cara la teva gosadia d’aprofitar el temps lliure per pensar. Però qui t’has cregut que ets i amb qui et pensaves que et jugaves els diners? Encara que hagués estat la nostra constitució ens haguessis traït. Només nosaltres podem fer i desfer en les coses que realment importen, les coses grans de veritat. La constitució és la nostra religió i com a bons devots la defensem a ultrança. Tu, gos, no es mossega la mà que et dóna el menjar!

Se’n podria fer broma, però és indignant (Carles Capdevila)

Se’n podria fer broma, però és indignant (Carles Capdevila)

El país on el feixisme desgrava

El país on el feixisme desgrava

Salvador Cot

Arxivat a: Nació.cot

"Sento en la meva sang la gratitud per la seva confiança i en el meu cor l'admiració total que va suscitar en mi la seva immensa talla d'estadista". La frase es refereix a un dels dictadors més sanguinaris d'Europa: Francisco Franco. Però no es va escriure en temps de la dictadura, sinó ara mateix. Pot llegir-se -amb el conjunt del text hagiogràfic- en la web de la Fundació Nacional Francisco Franco, una entitat que l'estat espanyol reconeix legalment com una associació que es dedica a fer una "activitat benèfico-docent i cultural" i és per això que els donatius que rep impliquen desgravacions fiscals que van entre el 25% i el 35% de l'import cedit i que, tal i com ells mateixos anuncien, poden arribar fins el 75 per cent. Amb tot plegat muntenactes d'exaltació feixista on s'homenatgen individus perseguits per la justícia internacional com José Utrera Molina, exministre de la dictadura i autor del text que encapçala aquest article.

Òbviament, en un estat on les lloances a Franco desgraven a Hisenda no és d'estranyar que PSOE i PP es neguin a il·legalitzar cap dels grupuscles falangistes i nazis que actuen de forma descarada cada cop que els sembla oportú. Per això els falangistes són capaços d'atacar la seu de la Generalitat a Madrid i, l'any següent,manifestar-se davant la porta amb total tranquil·litat. Al contrari, són ells els qui exigeixen que s'actuï contra el president de la Generalitat.

Per això em sembla una bona idea la proposta de Joan Tardà en el sentit que la futura República Catalana inclogui el deure constitucional de perseguir els criminals feixistes, inclosos els espanyols. I per això desitjo una llarga vida a personatges com Utrera. Vull que ho vegin.

Parlar d'Andalusia

Parlar d'Andalusia

«Albert Rivera, que vol manar a Espanya com a català de forta vocació espanyola, no en tenia ni idea, de tot això»

  Vicent Sanchis

Cada vegada que els catalans parlen d’Andalusia l’estaquen fins al mànec. Senzillament, perquè a Andalusia Catalunya és el veí ric i indesitjable. La terra on ha anat a parar centenars de milers de compatriotes a la força. El país de les vaques grasses. La sangonera que s’ha emportat la gent més inquieta. Això no és fàcil de pair. Perquè la referència maligna en realitat evidencia de manera descarnada les pròpies mancances. En aquest sentit, Andalusia és com Extremadura, com Aragó. Fins i tot, ai!, com el País Valencià. El viver que s’estimaria més no ser-ho.

Hi ha trampa en aquesta percepció? Molta. Perquè als andalusos que miren amb recel Catalunya no se’ls acudeix aplicar la mateixa reticència a Madrid. També la capital de l’Estat és el punt d’arribada de centenars de milers de compatriotes que aspiren, senzillament, a trobar una feina digna. Però Madrid és el lloc de destinació “natural”, la seva gran capital en definitiva. Barcelona, o Catalunya, no. Catalunya és una “regió”, a la mateixa alçada que Andalusia, que no hauria de ser diferent. Si n’és, de diferent, l’anomalia no agrada. Per això el discurs anticatalà entre andalusos és molt més contundent que l’antimadrileny, que mai ha estat atiat entre les classes privilegiades, els principals inductors de la pobresa andalusa durant segles.

Entendre tot això és més aviat complicat. Per això, els polítics catalans han deixat córrer l’esforç. S’han estimat més no complicar-se la vida i no fomentar, de manera involuntària, el lerrouxisme entre els centenars de milers d’andalusos que viuen i treballen a Catalunya. El discurs dominant sobre Andalusia a Catalunya és prudent i políticament correcte. El discurs dominant sobre Catalunya a Andalusia és descarat i trampós.

Albert Rivera, que vol manar a Espanya com a català de forta vocació espanyola, no en tenia ni idea, de tot això. Estúpidament ingenu, dissabte va proclamar, a recer de la dita xinesa, que ensenyaria “ a pescar” els andalusos i que deixaria de donar-los peix. Criatura. La reacció ha estat fulminant. El líder de Ciutadans no ha entès que, per molt espanyol que se senti i es proclami, no deixa de ser català. I els catalans han d’apamar molt bé què diuen a Espanya. I encara més a Andalusia. O a Extremadura o a Aragó. Al final, Rivera ha hagut de demanar perdó. Com sol passar i com sempre.

I tenia més raó que un sant. Perquè és cert que a Andalusia només hi ha peix i les canyes no acaben mai d’arrancar. Que després de dècades de subsidis, el 40 per cent de les famílies freguen el llindar de la pobresa, que hi ha un 40 per cent de fracàs escolar i un 30 per cent d’atur. Per no parlar dels treballadors de la funció pública i de la gran corrupció institucionalitzada. Però això no es pot dir des de Catalunya. Encara que el qui ho digui tingui una gran vocació espanyola. Això, no ho pot dir ningú, tret dels mateixos andalusos. I ells, per desgràcia, ho diuen poc perquè no els agrada sentir-ho. Albert Rivera se n’acaba d’assabentar. Ser “espanyol”, també a Catalunya, és això, enganyar i enganyar-se, senyor Rivera.

L'últim monàrquic català

L'últim monàrquic català

Salvador Cot 



Felip VI ha estat a Freixenet. No ho critico pas, pot anar on vulgui si el conviden. Però, realment, li val la pena? Josep Lluís Bonet, president de la companyia, és un dels dos empresaris importants -l'altre era el desaparegut José Manuel Lara- que s'ha significat públicament com a unionista i que està disposat a donar la cara per Espanya i l'statu quo. Però la visita a Sant Sadurní, amb aquell brindis per "servir Catalunya i Espanya", ha deixat encara més clar que els elements simbòlics del règim del 78 són pura arqueologia política i que, almenys a Catalunya, fer-se la foto amb el Borbó de torn equival a rebobinar en el temps i, sobretot, en les exigències democràtiques.

És difícil de dir si Felip VI i Letizia són els monarques adequats per a l'Espanya actual, ni si la monarquia té algun sentit avui dia. Però el que és indiscutible és que ja no signifiquen res en una societat catalana que ha fet del dret a decidir el propi futur un objectiu clar i directe. Felip de Borbó, per contra, és el pacte de despatx, la rebotiga institucional, el culte a la personalitat i la infantilització dels ciutadans, convertits en una massa informe que agita aquelles banderetes a l'entrada i la sortida de les inauguracions. 

És més, a nivell de comunicació, la relació entre Catalunya i la monarquia espanyola és aquella trucada de la Casa Reial al programa de Miquel Calzada i Quim Nonzó l'any 94; o la liquidació del Set de Notícies de Toni Soler i Toni Albà el 2002 i, en especial, el segrest de la revista El Jueves de l'any 2007... Els queda Freixenet, sí. Però se'ls acaben les visites.

El relat espanyol de Podem

El relat espanyol de Podem

Jordi Palmer 



Deia Josep Pla que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres, i és una observació que, des d'una perspectiva sobiranista, porta anys demostrant-se com a certa. Pel que fa a Catalunya, les diferències entre el PP i el PSOE són de forma però no de fons, i fins i tot cal reconèixer als de la dreta la virtut de la honestedat, perquè diuen 'no' a tot però almenys no enganyen, mentre que els de l'esquerra comencen prometent allò tan bonic de 'apoyaré' per després passar-nos pel adreçador. 

Amb aquest panorama, la irrupció de Podem no ens portarà cap sorpresa ni cap canvi significatiu. Només cal escoltar el seu discurs sobre el trencament del bipartidisme per entendre que parlen d'una realitat diferent a la nostra. El relat de la formació de Pablo Iglesias no va més enllà de brandar una bandera republicana i apuntar-se a la retòrica buida de la plurinacionalitat alhora que es preparen per concórrer a Catalunya en unes simples eleccions autonòmiques.

No oblidem que durant la guerra del 36 al 39, mentre uns deien 'antes roja que rota', els de l'altra banda de la trinxera asseguraven, en referencia als catalans, que 'si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco', i al capdavall tots simpatitzaven amb la idea que cal bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. 

Avui en dia han canviat les formes però el discurs de fons continua sent el mateix, per tant, creure que Podem pot ser la solució a les demandes dels catalans és tan ingenu com creure que la solució passava per Adolfo suárez, Felipe González, José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero o Mariano Rajoy. Cap d'ells va solucionar res, i tampoc ho farà Pablo Iglesias.

Boadella, el Vallejo Nágera del règim actual

Boadella, el Vallejo Nágera del règim actual

"Tot règim absolutista que es vanti de ser alguna cosa, vol tenir el seu psiquiatre"

  Víctor Alexandre

De tant en tant, quan troba que Espanya s’oblida d’ell, Albert Boadella s’esmerça a publicitar el seu autoodi per mirar de recuperar aquells copets a l’esquena que Espanya dóna als catalans submisos. En el fons, sap que Espanya només l’utilitza i que mai no l’estimarà ni el considerarà un dels seus perquè Roma no paga traïdors, però ja ha anat massa lluny per fer marxa enrere –fins i tot ha anat a viure a Madrid– i alça la veu tant com pot per no ser oblidat. El problema és que, per aconseguir-ho, no li queda més remei que dir coses cada cop més fortes, més bèsties, més delirants. Són coses que mostren el plaer morbós que Boadella experimenta amb el sotmetiment del seu poble i que ja fa temps que l’han convertit en un personatge esperpèntic a Catalunya. Ara, fins i tot, exerceix de psiquiatre del Règim.

Diu Boadella que “Catalunya és una col·lectivitat malalta víctima d’una epidèmia” i que “assistim al contagi diari d’una patologia molt extensa que té com a un dels seus símbols essencials la tendència a la paranoia, ja que hi ha un enemic inexistent; aquest enemic inventat és Espanya”. Ell fins i tot està convençut que l’epidèmia és una pandèmia, és a dir, que afecta tota la societat catalana, i es lamenta que “des de la mort de Franco, Catalunya no hagi experimentat la força d’un Estat” –vol dir que l’Estat espanyol no ens hagi fuetejat amb prou força per fer-nos saber qui mana aquí–. També creu que “si Catalunya sentís demà la força de l’Estat, i no significa que aparegui un tanc en el límit de la província de Lleida, perquè en aquest cas hi hauria un orgasme de victimisme, sinó simplement que sentís el pes de l’aplicació de la llei, és probable que la gent acotés el cap i comencés a pensar amb cert sentit comú”. I com que l’autoodi no és prou reeixit si no repeteix el discurs de l’amo, Boadella afirma que “la llengua catalana no es va prohibir mai” i que “no hi ha cap edicte que la prohibís, ni ara ni en la història”.

Boadella sap prou bé que menteix de la manera més repugnant, perquè, per sort, a més de milers de testimonis vius, hi ha una voluminosa documentació que acredita la ferotge persecució de la llengua catalana al llarg de la història. Una persecució que comença al segle XVII, per part de França, a la Catalunya del Nord, i que continua al segle XVIII, per part de Castella, amb els decrets de Nova Planta el 30 d’agost de 1707, al País Valencià, el 28 de novembre de 1715, a les Illes, i el 16 de gener de 1716, al Principat de Catalunya. En aquest sentit, recomano la lectura dels llibres “La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui” i “Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà”, tots dos de Francesc Ferrer i Gironès. Val a dir, però, que a Boadella tant li fa tot això, perquè, com és prou sabut, el negacionisme no serveix la veritat, sinó que malda per desacreditar-la a fi d’assolir el seu objectiu. És com aquell que, obligat a callar per manca d’arguments, intenta dissimular-ho parlant i parlant sense dir res.

Sigui com vulgui, tot règim absolutista que es vanti de ser alguna cosa, vol tenir el seu psiquiatre, i el règim del govern espanyol no vol ser menys que el règim franquista, que és el règim al qual pertanyia el fundador del Partit Popular. El psiquiatre Antonio Vallejo Nágera, concretament, va fer una tasca molt exhaustiva per dotar el franquisme d’un corpus teòric i d’una coartada ‘científica’ que justifiquessin la inferiorització i la criminalització dels demòcrates, dels comunistes i dels independentistes. Si tota aquesta gent eren tarats mentals, éssers inferiors, detritus humans..., el règim se sentia legitimat per flagel·lar-los i depurar-los, no fos cas que contaminessin el conjunt de la societat.

Boadella, com Vallejo Nágera, propugna el militarisme social, és a dir, un ordre disciplinari de reeducació espiritual que higienitzi la ‘raça espanyola’ i que l’alliberi de paràsits com els esmentats. És la seva crida, en definitiva, al rearmament nacional espanyol en la línia del seu mestre. Vallejo Nágera ho expressava així:

• “Necessitem emprendre una valenta lluita higiènica contra els gèrmens morbosos que corquen la raça hispana i que la volen conduir a la més abjecta de les degeneracions. No es tracta de tornar als valors humans dels segles XV o XVI pura i simplement. Es tracta de reincorporar-los al pensament, als hàbits i a la conducta del poble per tal de sanejar moralment el medi ambient.”
• “S’aïlla la gent afectada de malalties infeccioses i no pas els qui contaminen el cos social amb idees dissolvents que condueixen a la corrupció, a la criminalitat i a la bogeria. Així és impossible una raça sana de cos i esperit, amarada de l’esperit de la hispanitat.”

Albert Boadella, com Vallejo Nágera, voldria que l’Estat espanyol emprés tota la seva força policial i militar contra Catalunya, a fi que la derrota que patíssim i el correctiu que se’ns apliqués fossin tan forts que deixessin en tots nosaltres una empremta de por i de sotmetiment que perdurés, com a mínim, un parell de generacions. El problema, com ell mateix reconeix, és que la imatge dels tancs i dels uniformes espanyols passejant-se pels carrers catalans faria la volta al món i suposaria un tret al peu d’Espanya. Per això demana mesures igualment totalitàries, però més sibil·lines i més cíniques. Tot és a punt, doncs, perquè Boadella, sota el guiatge espiritual del seu mestre, es doctori com a psiquiatre del règim nacionalespanyol amb una nova “eugenèsia de la hispanitat i regeneració de la raça”

Vídeo censurat sobre Catalunya / Vídeo censurado sobre Cataluña

Rajoy té un búnquer a Barcelona

Rajoy té un búnquer a Barcelona

Mariano Rajoy, el president del govern espanyol, té la impressió que ve molt sovint a Catalunya. De fet és vanta de ser un visitant assidu i això que l'últim cop que ens va fer l'honor va ser fa dos mesos. I quan ve s'omple la boca d'idees brillants com 'm'agrada Catalunya' o com va dir fa un temps, 'm'agraden els catalans, perquè fan coses'.

Però el fet és que Rajoy no ve a Catalunya, ni tan sols a la seva capital, simplement es teletransporta des de la Moncloa al seu búnquer barceloní, aquest Moll de Barcelona on està ubicat el World Trade Center, un espai tant insubstancial, insuls i fracassat comercialment que la majoria de ciutadans ignoren no només per a què serveix, sinó fins i tot dubten de la seva existència.

Que les dues últimes visites de Rajoy hagin estat actes de partit en aquest indret, un moll perfectament controlable policialment amb l'afegit que és jurisdicció de la Policia Portuària, depenent de l'Estat, i que no costa res fer-hi navegar la patrullera 'Rio Tordera EC2303' de la Guàrdia Civil per a més control, no és només una qüestió de seguretat. És molt més que això.

És la constatació que el president espanyol s'amaga quan visita Barcelona, és la prova que Rajoy defuig el contacte amb la ciutadania catalana, és la demostració que el president del PP quan parla de catalans es refereix només als que militen o voten al seu partit. És, per tot plegat, la confirmació que el president dels espanyols és algú que no té cap control ni cap incidència sobre la realitat catalana. Ara, entre el caliu dels seus, ni se n'adona. El búnquer reconforta
.

Les notícies ¿de quin canal?

• 

AUTOPISTA. Jaume Perich va publicar la seva cèlebre antologia Autopista el 1971. El contingut és de primera, i molts encara recitem alguns dels seus aforismes de memòria, però encara és més admirable que l’autor i l’editorial esquivessin la censura en ple franquisme. Allà s’hi podia llegir, per exemple: “ Televisión Española es una de las mejores televisiones de España”. Avui dia l’acudit no té cap solta, però el 1971 sí, perquè només hi havia una tele -l’oficial- i, per tant, un únictelediario. Potser per això, per fugir d’una realitat grisa i monolítica, Perich es va inventar un noticiari alternatiu, les Noticias del 5º Canal, que ha estat la millor expressió de la paròdia periodística a casa nostra. Avui dia hi ha molts canals a la televisió, i la informació ja no només viatja a través seu, sinó també a través de la premsa digital i de les xarxes socials, unes autopistes que en Perich no podia ni tan sols concebre. Pel que fa al cinquè canal, hi surt sobretot la Belén Esteban en pijama.

CANALS. Si passem del cinquè canal al sisè, hi trobarem fàcilment en Pablo Iglesias (a qui, per cert, només li falta anar-hi en pijama). Líder fabricat al plató, demostra una capacitat d’incidència política i social molt superior al que imaginava cap responsable de la cadena. El cas és que el noi dóna audiència, com també en dóna el seu arxienemic Eduardo Inda. És per això, suposo, que està amoïnada Soraya Sáenz de Santamaría; ho està tant, que ha demanat als responsables de la cadena que deixessin d’ensabonar el de la cueta. Els governs i les grans empreses tenen interessos, de vegades coincidents i de vegades no; els uns parlen en vots i els altres en euros, però no necessiten intèrpret. Dissabte Pablo Iglesias afirmava, compungit, que “la tele crema”, i que “caldria revisar certes estratègies”. Alguns diuen que la seva última intervenció a La Sexta noche va ser desencertada i prepotent. Potser sí. O potser la Soraya és molt persuasiva. El cas és que ahir, al programa, no hi va sortir Pablo Iglesias, sinó Iñigo Errejón. Ah, i Albert Rivera, of course.

RIVERA. El tema d’en Rivera és diferent perquè a la Soraya no li preocupa tant; al contrari, és el seu ariet contra el sobiranisme català i un més que possible aliat a Espanya en la legislatura vinent. Mentre es porti bé i carregui contra el nazionalismo catalán, tindrà el seu seient reservat, encara que l’Alícia Sánchez-Camacho supliqui -a Lara, a Soraya, a tothom- que vol ocupar la seva plaça. Per tant, mentre la mejor televisión de España fa fora Cristina Puig per no obeir consignes, i Tele 5 ens distreu amb Belén Esteban, els catalanets ens hem de resignar que el nostre portaveu mundial sigui el líder de la cinquena força parlamentària, que es fa dir ciutadà però destaca gràcies a un pacte de ferro amb les elits patriòtiques. Ja no hi ha només una tele, com a l’època d’en Perich, però totes les que hi ha tenen clar a qui han de deixar parlar i a qui no. El més curiós de tot, en aquest país de mesells, és que malgrat aquest escandalós panorama alguns considerin que el problema de representativitat el té TV3.