L’estat pròfug de la Unió Europea

L'última

Pere Martí

OPINIÓ > L'ÚLTIMA

L’estat pròfug de la Unió Europea

Si Espanya no acata la sentència de Luxemburg, enterrarà definitivament la seva condició de democràcia a ulls de tot Europa 

Drets. La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea és una esmena a la totalitat a l’estratègia judicial contra l’independentisme català. No tan sols reconeix la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat, i per extensió les de Carles Puigdemont i Toni Comín, sinó que demostra la vulneració de drets que s’ha comès per haver fet el judici del Tribunal Suprem espanyol quan Junqueras ja tenia immunitat. La sentència hauria d’implicar la llibertat immediata de Junqueras i de la resta de presoners i l’anul·lació del judici ignominiós. Una decisió que judicialment no sembla que hi hagi voluntat de dur a terme, si hem de fer cas de la posició contrària de la fiscalia, tot i que la sentència és de compliment obligat. Caldrà veure què hi diu l’advocacia de l’estat, la que depèn directament de Pedro Sánchez, que necessita els vots d’ERC per a ser investit. Políticament, el govern espanyol s’ha limitat a emetre un comunicat instant el Suprem a acatar la sentència, en un clima de creixent eurofòbia de sectors polítics i mediàtics espanyols.

El president del Parlament Europeu, el socialista David Sassoli, també ha demanat a Espanya que compleixi la sentència, cosa que contrasta amb l’actitud del seu predecessor, Antonio Tajani, que va fer mans i mànigues per evitar que els eurodiputats independentistes es poguessin acreditar. Si no hi ha cap rectificació, la imatge d’Espanya com a autarquia judicial és irreversible. La justícia espanyola no passa del Pirineu. O, més ben dit, la justícia s’acaba quan topa amb les fronteres d’Espanya. Si no acata la sentència, Espanya es convertirà en un estat pròfug per a la justícia europea. Tots els esforços per a demostrar que és una democràcia plena han acabat essent estèrils, i el pressupost d’España Global el podran dedicar a polítiques socials, perquè Europa ja no se’ls creu. El missatge de la sentència és que Espanya és una democràcia plena d’injustícia.

Més enllà de les repercussions judicials de la sentència de Luxemburg, és indubtable que tindrà conseqüències polítiques importants, perquè carrega de raó l’independentisme i demostra que s’han vulnerat drets polítics dels seus dirigents. En aquests moments, ERC ja ha congelat les negociacions fins que el PSOE no es pronunciï. La primera resposta del govern espanyol ha estat freda i s’ha remès a la posició que l’advocacia de l’estat ha d’expressar els dies vinents. Una resposta que els republicans mateix consideren insuficient. ERC no pot donar suport a la investidura de Sánchez sense una solució que impliqui l’alliberament de Junqueras i la resta de presoners polítics. El PSOE no pot adduir la separació de poders perquè ja s’ha demostrat que no n’hi ha i el govern espanyol té els mecanismes per a alliberar Oriol Junqueras i la resta de presos. Una alta cosa és que tingui la voluntat o la força per a exercir-los.

La politització de la justícia s’ha tornat a fer palesa avui, quan, dues hores després de la sentència de Luxemburg, s’ha fet pública la decisió d’inhabilitar el president Torra per haver defensat la llibertat d’expressió. Tothom sabia que el TJUE es pronunciaria el 19 de novembre i el TSJC no ha desaprofitat l’ocasió. Un intent desesperat de contraprogramar, una rebequeria per a fer-se passar el disgust, però que demostra l’ús del dret penal com a arma política. El resultat ha estat ha estat que el conflicte s’ha agreujat i s’ha constatat que la justícia espanyola no vol justícia, sinó venjança. Si onze dels tretze darrers presidents de Catalunya elegits democràticament han estat represaliats per Espanya, és ben clar que el problema és Espanya.

La decisió de Luxemburg també és una victòria de Carles Puigdemont, Toni Comín i, probablement, Clara Ponsatí, que seran eurodiputats de ple dret d’acord amb el resultat de les eleccions. En el cas de Ponsatí, a partir del mes de febrer, quan culmini el Brexit. La justícia espanyola no podrà impedir-ho perquè són ciutadans lliures de la Unió Europea, no pas ostatges en una presó. La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea avala l’estratègia de l’exili, perquè la immunitat serà d’aplicació immediata. Puigdemont no ha estat mai un pròfug ni un fugitiu. Ara la justícia europea li dóna la raó perquè s’ha fet palès que s’havien violat els drets dels eurodiputats. El tribunal ha deixat molt clar que la condició d’eurodiputat s’adquireix quan l’estat proclama el resultat de les eleccions europees, que va ser el 13 de juny, i no quan l’electe passa per Madrid a jurar la constitució espanyola; així ho ha defensat sempre l’advocat Gonzalo Boye. Espanya ha tornat a perdre la batalla de Waterloo. De moment, el Parlament Europeu ja ha aixecat el vet a Puigdemont i el problema català és més que mai un problema europeu. Els qui asseguraven que el conflicte català era un afer intern han perdut definitivament la batalla del relat.