OPINIÓ

Esquerra ja ha decidit

Iu Forn
Barcelona. Dilluns, 30 de desembre de 2019
2 minuts

Estem en ple efecte carxofa. Cada dia anem traient una fulla de la part de fora, cosa laboriosa i que embruta les ungles, però necessària per arribar al cor, que és la part tendra que es menja. I el cor és el pacte que permetrà Pedro Sánchez tornar a ser president del Gobierno. A la segona ha anat la vençuda. I la fulla d'avui es deia Advocacia de l'Estat, que ha comparegut a missa i repicant, nedant i guardant la roba i xarrupant i bufant. Tot a la vegada. No fent feliç a ningú del tot, rebent les crítiques de tothom i passant-li la pilota al Tribunal Suprem del “contigo empezó todo” perquè ells apliquin la seva sentència, que per això és seva. Amb elegància, això sí.

El pacte està fet. Fa setmanes. Totes les fulles de carxofa que han anat desapareixent amb paciència ens hi duien. I tothom ha fet el seu paper quan ha calgut i de forma mil·limetrada. Serà el 5 o el 7, el 4 o el 8. Tant se val. La qüestió és que serà. I quan sigui, començaran a passar coses. Moltes coses. I molt intenses. La digestió tindrà rebombori. Perquè la carxofa és flatulenta. Molt.

Federico Trillo-Figueroa Martínez-Conde, abans de ser ministre de Defensa d’Aznar i ambaixador al Regne Unit sense saber anglès, va inventar el concepte de la Tercera Cambra. Consistia (i consisteix) en el fet que tot el que no es podia guanyar al Consell de Ministres, ni al Congrés dels diputats ni al Senat, bàsicament perquè ni el seu partit governava ni tenia majoria parlamentària, es guanyava als tribunals. Per què? Perquè el PP allà sí que tenia majoria. Separació de poders en diuen. I ara veurem allò, però amb folre i manilles. I les manilles seran VOX. Jo ja començaria a dissenyar la T-Ribunals, una targeta de transport amb viatges infinits. Perquè ens passarem la vida tribunal amunt, jutjat avall.

El primer exemple el tenim amb l'aparició en plena carxofada popular de la Junta Electoral Central (JEC), amb majoria pepera, que no se sap com ha acabat tenint unes atribucions que és com si un àrbitre del VAR sortís a rematar els córners. Total, que si la JEC no fa una Advocacia de l'Estat, i en comptes de rebotar on toca el cas Quim Torra i la pancarta al balcó del Palau, va i se'l queda, la carambola que veurem serà digna de les que feia el Mestre Parera al Nadal a Tres Bandes de TV3.

Quina carambola? Doncs que per torpedinar el pacte PSOE-Podemos-Esquerra, el projectil impacti en el Govern en forma d'inhabilitació del President i que a Catalunya acabem anant a votar en plena època de floració dels rosers.

Pedro Sánchez serà president, però prendrà possessió ja assegut directament al volant d'un 4x4 amb el qual haurà d'intentar superar un Dakar pel desert on hi participarà sense mapa i amb un terreny amb més trampes que una pel·lícula de xinesos. Quan cregui que hi trobarà terreny dur, li apareixeran dunes. I viceversa. Quan cregui que el terreny puja, serà un miratge i baixarà en picat. Centenars de pedres li foradaran el dipòsit de la benzina i els vidres. I les rodes tindran més claus que una convenció de faquirs.

Habemus pacte però, com va dir aquell... “He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com òrgans judicials de tota índole prenien decisions més enllà d'Orió. He vist raigs C que brillen en interlocutòries lliurades a la Porta de Tannhäuser”. I això només serà l'aperitiu del que succeirà després a Catalunya, on en comptes de conduir pel desert, hi veurem una baralla de galls. I de la mateixa raça...

EDITORIAL

Molta llet i poc formatge, per ara

José Antich
Barcelona. Dilluns, 30 de desembre de 2019
2 minuts

Llegit i rellegit el document presentat aquest dilluns sota el títol "Coalición progresista - Un nuevo acuerdo para España" i que ha de servir de base per a la investidura de Pedro Sánchez en els primers dies de gener, el mínim que es pot dir és que no s'han de fer grans esperances de solució del conflicte entre Catalunya i Espanya. El mateix es pot dir de l'escrit de l'Advocacia de l'Estat que tan esperat era i que el mateix advocat d'Oriol Junqueras, Andreu Van den Eynde, ha retret que no defensi la nul·litat de la sentència del procés.

Cal pensar que, en les pròximes hores, coneixerem més detalls de l'acord entre ERC i el PSOE i que les set línies -set!- sobre Catalunya de les 49 pàgines del document fet públic són només per a consum del públic espanyol. Perquè assenyalar en el punt novè el compromís d'"abordar el conflicte polític català, impulsant la via política a través del diàleg, la negociació i l'acord entre les parts que permeti superar la situació actual" és a dir tan poca cosa que gairebé no val ni a títol d'inventari. Així com que s'inclogui el traspàs de competències pendents previstes a l'Estatut de 2006.

Només amb això, la legislatura serà molt curta encara que tingui la gran majoria dels vots nacionalistes i independentistes a les Corts, a excepció de Junts per Catalunya. Ho sap el PSOE, ho sap Podemos i ho sap ERC. Començar la legislatura assenyalant la portaveu d'ERC, Marta Vilalta, com ha fet aquest dilluns a la nit en una aturada de l'executiva del partit, que són escèptics amb el PSOE, encara que volen aprofitar l'oportunitat, és jugar a la ruleta russa. Una altra cosa és que les tres formacions assumeixin que això és el que ara han de fer i que seria pitjor un govern amb la dreta o anar a terceres eleccions.

Això pot ser, fins i tot, comprensible per a ells però, llavors, potser la millor estratègia era, almenys per als republicans, haver generat les menys expectatives possibles. Encara que només sigui perquè si, en el futur, els compromisos secrets que hagin assolit amb el PSOE i amb Pedro Sánchez no es compleixen -i els membres del consell nacional del partit han de ratificar el dia 2 l'acord amb poca informació més- no se'ls acabi girant com un bumerang.

Fúria professional als jutjats

"Totes aquestes institucions judicials el que pretenen és que l'Estat els protegeixi d'una amenaça nova: Europa"

 

per Salvador Cot Director29 de desembre de 2019 19:30

Qui ho havia de dir, fins i tot als advocats de l'Estat els ha arribat una súbita fúria professionalista, com si fossin un cos totalment independent i equiparable als sistemes judicials europeus. Una vocació tan sobtada com la que s'ha despertat en la Fiscalia de l'Estat, que durant quatre llargues dècades ha estat pendent dels nomenaments a dit i ara, vejats miracle, exhibeix criteri propi i és capaç de posar per escrit, en només un parell d'hores, el seu menyspreu per la sentència del Tribunal de Luxemburg. Com el Tribunal Suprem, que va dedicar més pàgines a justificar-se davant el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg que no pas a fonamentar les llargues penes de presó que tothom sabia que estaven cantades. Ves per on, ara tot són manifestos de professionalitat i cops als pit jurant honor professional.

 En realitat totes aquestes institucions judicials el que pretenen és que l'Estat els protegeixi d'una amenaça nova: Europa. La justícia espanyola s'està quedant visiblement aïllada en la seva croada ultrapatriòtica, sobretot a causa de les limitacions progressives que les seves actuacions projecten sobre els drets cívics i democràtics. Només fer-se pública la condemna, Le Monde advertia en un editorial que "el regne [d'Espanya] ha de tenir cura que aquest judici no generi jurisprudència donant lloc a una restricció dels drets de reunió, de manifestació o de lliure expressió". Els tribunals espanyols inquieten, també més enllà dels Pirineus.

 

 Madrid viu moments d'alta tensió, amb un president en funcions que negocia amb el que ells mateixos consideren un presidiari justament condemnat. Això, mentre el problema català entrarà per la porta gran, el pròxim dia 13, al plenari del Parlament Europeu dins les carteres de Carles Puigdemont i Toni Comin. 

El tsunami democràtic europeu fa estralls a Espanya

El tsunami democràtic europeu fa 

estralls a Espanya

"La supèrbia serà la perdició d’Espanya. No ho sap ni ho vol saber, però ho serà"

 

per Víctor Alexandre29 de desembre de 2019 19:01

La recent sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea farà història. I no únicament dins el marc juridicopolític de l’Estat espanyol, també en l’internacional. D’entrada, el requisit que diu que els eurodiputats han de passar primer pel Congrés a jurar la Constitució ha estat esborrat d’un cop de ploma, perquè, com afirma la sentència, impecablement democràtica, la qualitat d’eurodiputat només –només– l’atorga la ciutadania amb els seus vots, no pas cap formalitat ulterior estatal. Espanya, doncs, haurà de pintar-se a l’oli la seva “formalitat”, ja que no es pot subordinar el veredicte de les urnes a cap caparrotada nacionalista. Estem parlant d’una sentència que crea jurisprudència, que afecta tots els estats membres de la Unió i que serà tot un referent en el futur.

Un altra raó per la qual aquesta sentència farà història és perquè constitueix una desqualificació contundent de la judicatura espanyola i posa en evidència que no està al servei de la justícia, sinó al servei de l’Estat, de manera que acusa, jutja i condemna en funció d’interessos polítics. L’anomenat judici del Procés, ja ho hem vist, ha estat una farsa repugnant, una burla del dret democràtic i un acte de venjança contra Catalunya per haver llevat la màscara a l’Estat espanyol i mostrat la fantasmada que va suposar la Transició: una pura escenificació de la filosofia del príncep de Salina, el personatge de Tomasi di Lampedusa, encarnada en aquesta frase: “Calia que alguna cosa canviés perquè tot continués com abans”.

Però la bomba jurídica llançada pel Tribunal de Justícia europeu sobre l’Estat espanyol ha tingut altres efectes, especialment en els àmbits simbòlic, psicològic i moral: un descrèdit gegantí que l’emparenta amb Turquia, una humiliació que l’ha deixat en estat de xoc –parem atenció en com s’han amagat Pedro Sánchez i Miquel Iceta– i una trompada moral inesborrable. Una altra cosa són els cops d’efecte que fa i que farà per aparentar que Europa li rellisca. La notificació de la sentència contra el president Torra el mateix dia que Europa condemnava Espanya n’és un exemple, cosa que demostra fins a quin punt no hi ha separació de poders a l’Estat espanyol. Els calaixos i les carpetes judicials s’obren i es tanquen en funció dels interessos polítics de cada moment.

No és casual que la lletra de l’himne de Catalunya defineixi aquesta gent com a “ufana i superba”. La fatxenderia i la supèrbia són trets definitoris de l’Estat espanyol i quatre segles després continua fidel a aquest tarannà. Esperar-ne un canvi, per tant, és somiar truites. No sols no canviarà, sinó que mai, mai, mai no complirà cap ni un dels pactes que faci amb Catalunya o amb algun partit català. Mai. Tots els acords, tots els pactes, tots els compromisos que no estiguin tutelats per una instància internacional seran incomplerts per Espanya sense cap mena d’escrúpol per la senzilla raó que el seu fanatisme misticoreligiós estableix que la Unidad de España està per damunt dels drets humans i en justifica la violació.

Aquests dies, el món n’ha tingut una prova en les barroeres pressions espanyoles a David Sassoli, president del Parlament Europeu, exigint-li que ajornés tant com pogués tota decisió vinculada amb la sentència i amb els seus efectes en les persones del president Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín. En aquest sentit, va ser un espectacle esperpèntic el comportament de José Borrell, marxant rabiós de la cambra per no sentir les directrius de Sassoli, i d’Iratxe García, presidenta del grup socialista europeu i mà dreta de Pedro Sánchez, amenaçant Sassoli i dient-li “Tu no pots fer això a Espanya. Te n’adones, del que estàs a punt de fer?” El diari francès Libération ho titulava “Crisi de nervis espanyola a Estrasburg”, i ho explicava molt gràficament parlant de “funcionaris espanyols infiltrats a les ordres de Madrid” i del comportament histèric d’Iratxe García. Ho deia així: “García perd el control dels seus nervis i es posa a udolar.” I continuava: “Rabiosa, llança els dossiers a terra, però Sassoli, gens alterat per la violència espanyola, no cedeix”. L’episodi es va repetir quan García va intentar impedir la fotografia del president Puigdemont i de Comín al Parlament Europeu, però va fracassar, es va estavellar contra la democràcia, i, com hem vist, la fotografia ha donat la volta al món.

La sentència del Tribunal de Justícia, ja ho veiem, és un tsunami democràtic que ha fet estralls a Espanya, l’ha ferida profundament en el seu orgull i ha demostrat que l’únic que li interessa d’Europa són els ajuts econòmics. Espanya només és europea geogràficament, de pensament no ho ha estat mai. Per això, quan Europa no li riu les gràcies, la maleeix. “Amb Alemanya no s’hi haurien atrevit”, criden polítics espanyols traient foc pels queixals. I jo els responc: “Si els quinze immigrants africans que vau assassinar quan intentaven arribar a la costa de Ceuta el 2014 haguessin estat alemanys no us hi hauríeu atrevit, covards racistes!” “La Guàrdia Civil ens disparava a boca de canó”, explicava l’Hervé, un camerunès supervivent.

 

Aquestes reaccions paroxístiques, com ara considerar que Europa no deixa que Espanya faci el que li doni la gana, revelen un immens complex d’inferioritat, un despit per haver vist refutada aquella màxima espanyola que diu ‘la llei sóc jo’ i un reconeixement implícit de la culpa. És a dir, Espanya sap prou bé que ha violat els drets humans, i el que li cou no és que Europa ho hagi vist, sinó que gosi retreure-l’hi. La seva reacció, doncs, ve d’aquesta conclusió: “Tinc dret a violar els drets humans en nom de la Unidad de España quan vulgui i com vulgui, i si m’ho retreuen és perquè sóc jo; a un altre no li ho retraurien.”. És la reacció de la supèrbia.

Diguem finalment que la maniobra espanyola per inhabilitar el president Torra, pròpia d’un Estat absolutista dins del qual els vots no tenen cap valor i els dirigents polítics es treuen i es posen en funció de la seva submissió al Règim, forma part d’aquesta violació sistemàtica dels drets. Espanya situa la Junta Electoral –que és un òrgan ultranacionalista espanyol– per damunt del president de Catalunya i l’acusa de “desobeir” per no haver retirat del balcó de Palau la pancarta que demanava la llibertat dels presos polítics. Opina l’Estat espanyol que no hi ha presos polítics i que, per tant, la pancarta no podia emparar-se en la llibertat d’expressió. Sembla al·lucinant, oi? Sí, és clar, però és que aquest és el nivell. Tanmateix, la sentència del Tribunal de Justícia europeu deixa ben clara l’existència d’aquests presos polítics i la violació de drets civils que ha suposat el judici del Procés, raó per la qual totes les seves conseqüències haurien de quedar sense efecte. Ras i curt en tres punts: un, el president Torra feia ús de la llibertat d’expressió penjant la pancarta; dos, defensava un dret humà bàsic; i tres, la seva exhibició tenia (i té) més sentit que mai.

Diu un vell proverbi que “tota perdició té el seu origen en la supèrbia”, i és ben cert. La supèrbia serà la perdició d’Espanya. No ho sap ni ho vol saber, però ho serà. Es diria que necessita inventar-se enemics, com la independència de Catalunya, per no haver d’afrontar aquesta terrible veritat, però dia rere dia avança inexorablement cap al seu destí.

Van perdent el control de l’estat profund…

OPINIÓ > EDI

Editorial

Vicent Partal

TORIAL

Van perdent el control de l’estat profund…

Dins l'estat hi ha una gent determinada que té clarament la seva agenda i que pretén manar sense unes eleccions.

La trigança amb què l’advocacia de l’estat espanyol expresse la seua posició respecte de l’alliberament d’Oriol Junqueras i les insòlites maniobres de la Junta Electoral espanyola per a inhabilitar el president Quim Torra accelerant els terminis de manera artificial són dos fets especialment cridaners aquests dies.

Caldrà esperar a veure en què acaba tot plegat, perquè segurament assistim a un estira-i-arronsa particularment important en les esferes més altes de l’estat espanyol. Però de moment sembla bastant evident que el govern espanyol té moltes dificultats, moltes, per a controlar el seu estat profund: dins l’estat hi ha gent que té clarament la seva agenda i que pretén manar sense unes eleccions.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

El cas de la Junta Electoral és molt espectacular perquè es tracta d’una entitat purament administrativa que de sobte pretén ser un poder, exercir com un poder de l’estat amb el mateix dret que el que dóna ser elegit per la població. És simplement inaudit. Respecte de les dificultats del PSOE amb l’advocacia de l’estat tot sembla indicar, de moment, que els qui l’integren no obeeixen el govern, com seria lògic i raonable en vista de les lleis, sinó que es parapeten darrere les amenaces judicials per seguir també una agenda diferent. Saben, per exemple, que poden fer inviable la investidura de Pedro Sánchez i sembla que els interesse d’aconseguir-ho.

Arreu del món funciona això que s’ha conegut ja fa anys per ‘estat profund’. Aquest concepte –que en l’origen es coneixia en turc per derin devlet i que més endavant ha estat sovint assimilat mundialment en anglès (deep state)– fa referència a l’existència d’un autèntic estat dins l’estat, una estructura paral·lela que no respon a les directrius emanades del poder legislatiu i executiu, que són els dos legitimats pel vot popular. L’estat profund són xarxes informals, grups, òrgans de l’estat que avantposen els seus interessos als de la classe política, de la democràcia o de tot, siga per controlar el país, siga per mantenir els seus privilegis i formes de vida. I ho fan, normalment, obstruint les ordres naturals o les polítiques definides pels poders elegits o bé resistint-s’hi. Amb aquest comportament causen situacions no volgudes pel parlament o pel govern, situacions que poden acabar en grans crisis. A diferència dels cops d’estat, l’estat profund es limita a destorbar i fer que les coses no passen.

Si així es fa prou fort, l’estat, paradoxalment, perd el control de l’estat mateix. Perquè deixa d’existir un projecte polític viable i la vida pública acaba contaminada per les accions que emanen d’un entorn no elegit per la ciutadania. Entorn que, per definició, acaba xocant sempre amb la democràcia i els drets dels ciutadans. Una actuació forta de l’estat profund sempre desequilibra qui la rep i normalment el deslegitima en vista de la població. Per això, tot i saber que existeix, en la major part de casos els governs intenten conviure-hi sense provocar-lo si no és estrictament necessari.

Però a Espanya ara passen dues coses que han acrescut el poder de l’estat profund i que, per la seua gravetat, poden posar en crisi el règim encara més. Per una banda haver posat el problema polític principal en la via judicial –el pendent ferroviari– i per l’altra la sacralització idòlatra de la constitució i la llei, apropiades per la dreta com a eina de confrontació.

El resultat visible d’aquestes dues maniobres és que aquest ‘govern dels jutges’ marca completament la vida política, al marge dels parlaments i de les voluntats dels partits i que porta, objectivament, l’estat espanyol a descarrilar. Ni tan sols l’evidència de l’enorme bufetada de Luxemburg els fa reaccionar: van cap avall sense frens i sense conductor.

Sense conductor perquè ho ha volgut tota la trama del règim, però sobretot perquè el PSOE, tot i els esforços per a assumir com a pròpia l’herència franquista i legitimar-ne els principis, no és vist i mai no serà vist per l’estat profund com un dels seus. No se’n refien. Ni els necessiten. Una prova visible la tenim en l’acció judicial de Vox. A l’extrema dreta li va ser permès d’immiscir-se judicialment en el procés contra el govern català i ara ha trobat un filó fent servir els tribunals per a fer política, sense necessitar ni dels vots. Amenaçant d’acusar penalment d’alta traïció els membres de l’advocacia de l’estat espanyol, Vox n’ha tingut prou per a frenar una investidura prevista per Nadal i que ja veurem quan arriba, si arriba. I fent moure els fils de la Junta Electoral, Vox, PP i Ciutadans han trobat una manera d’embolicar aquesta investidura jugant una partida de billar. I arribaran a portar davant els tribunals Pedro Sánchez, temps al temps.

Però al final cal remarcar que el gran problema de tot plegat és que aquest és el preu que paga el PSOE per no haver volgut resoldre amb la democràcia i la política el problema de la independència de Catalunya. Aquest és el seu enorme error i aquesta és i serà sempre la seua responsabilitat. Quan els socialistes van començar a acostar-se al bloc no democràtic, quan van començar a bascular cap al feixisme, ja els van avisar que aquell era un camí impracticable i que segurament acabaria girant-se també contra ells. No varen voler escoltar, es van posar al costat equivocat de la història i ara em sembla que pagaran cara la seua covardia. Quan ja és massa tard.

ANÀLISI

Un Cap d'Any amb suspens

Jordi Barbeta
Barcelona. Diumenge, 29 de desembre de 2019
3 minuts

És obvi que el PSOE i Pedro Sánchez tenien molta pressa per resoldre la investidura abans que acabés l’any i això no ha estat possible, la qual cosa demostra que el president del Govern espanyol en funcions no controla l’agenda, intervenen diversos factors i diferents actors amb interessos oposats a la seva investidura i d’aquí a la setmana de reis pot passar qualsevol cosa.

El primer indici va ser l’actuació a contrarellotge dels fiscals del Suprem. Així que es va conèixer la sentència del Tribunal de Luxemburg confirmant la immunitat d’Oriol Junqueras, el magistrat Marchena va donar cinc dies hàbils a les parts per pronunciar-se i en un parell d’hores els fiscals ja van enllestir el seu escrit defensant la permanència a presó del líder d’Esquerra Republicana. Els fets són sagrats, però com que les interpretacions són lliures, és legítim sospitar que els fiscals sabien que el seu zel accentuava el criteri repressor contra l’independentisme i dificultava més que no ajudava l’acord del PSOE amb ERC per la investidura. També és cert que no es podia esperar altra cosa, tenint en compte per una banda la bel·ligerància amb què han actuat durant tot el procediment els quatre fiscals, Consuelo Madrigal —ex fiscal general amb el PP—, Javier Zaragoza, Jaime Moreno y Fidel Cadena, sota les ordres dels fiscals generals nomenats per Rajoy. Quan Pedro Sánchez va nomenar fiscal general Maria José Segarra, els quatre fiscals del Suprem es van atrinxerar. Segarra no va tenir el coratge d’imposar la seva jerarquia llavors i tampoc l’ha tingut ara per por a una rebel·lió del búnquer.

Un altre indici del fet que la investidura de Sánchez té més enemics del que sembla ha estat el discurs de Nadal del rei Felip VI, que ha mantingut el to nacionalista, presentant la qüestió catalana com una “preocupació” espanyola, però sense cap referència inequívoca a la resolució del conflicte mitjançant el diàleg com li correspondria a un àrbitre. Com és habitual en ell, parla amb la intenció d’agradar només a un bàndol.

El president del Govern espanyol en funcions no controla l’agenda política, intervenen diversos factors i diferents actors —polítics, fiscals, judicials, jurídics i instituiconals— amb interessos oposats a la seva investidura i d’aquí a la setmana de Reis pot passar qualsevol cosa

És un bàndol que actua sovint com una coalició. La Junta Electoral Provincial es va negar a inhabilitar automàticament el president Torra, però PP, Ciutadans i Vox busquen ara el suport de la Junta Electoral Central , que com pràcticament totes les instancies políticojudicials tenen majoria conservadora. Seria una perversa prevaricació que tal com va tot no és pas descartable. Si a principis d’any la JEC inhabilita el president Torra, no cal dir que tot saltarà pels aires.

Amb tot, el més significatiu de les dificultats de Pedro Sánchez per marcar l’agenda política ha estat el capteniment de l’advocacia de l’Estat. Sánchez sap que el temps juga en contra seva i per això la Mesa del Congrés va habilitar els dies de final d’any per poder celebrar el ple d’investidura. No ha pogut ser perquè l’Advocacia de l’Estat, sotmesa jeràrquicament al Govern però amb prou capacitat per actuar amb dinàmica pròpia i fins i tot rebel·lar-se, ha desoït les pressions que indubtablement hi ha hagut i s’ha pres el seu temps, la qual cosa vol dir que el debat intern s’ha aferrissat i Consuelo Castro, la cap de Penal de l’Advocacia de l’Estat també troba resistències dels subordinats per interpretar la sentència de Luxemburg com, sense anar més lluny, l’han interpretada juristes de reconegut prestigi com José Antonio Martín Pallín, exmagistrat del Tribunal Suprem. Els advocats de l’Estat són també un poder fàctic i els governs del Partit Popular ja van assegurar-se de col·locar en llocs clau els individus més afins. Ja ho deia Adolfo Suàrez quan en el temps de la transició reconeixia als seus interlocutors de l’oposició democràtica els obstacles que li posaven per impedir la desarticulació del règim franquista. “Ellos son abogados del Estado —deia— y yo un simple licenciado en derecho”.

La referència serveix per mesurar l’enorme i difícil tasca que li espera a Pedro Sánchez si finalment aconsegueix escapolir-se de l’escomesa, que diria el mestre Puyal, i investir-se com a president. Tindrà tants enemics en el nucli dur de l’Estat que no tindrà més remei que plantar batalla i fer neteja, la neteja que no es va fer amb la transició, que tampoc s’ha pogut o s’ha volgut fer després i la que necessita Espanya per deixar de ser propietat dels mateixos de sempre, que no estan en absolut disposats a renunciar a res. I el més paradoxal és que, per a aquesta tasca ingent, Pedro Sánchez, que sembla abocat a aquest desafiament més per necessitat que per convenciment, només té el suport de Podemos i d’Esquerra Republicana, i tota la resta en contra. Que els déus l’emparin.

OPINIÓ

Qui paga els plats trencats?

Bea Talegón
Madrid. Diumenge, 29 de desembre de 2019
4 minuts

Aquests dies han estat posats en llibertat gairebé tots els detinguts del 23 de setembre. Eren membres dels CDR i acusats, inicialment, de terrorisme.

Quan van ser detinguts, van entrar a la seva casa de matinada, trencant portes, destrossant el que hi havia pel mig (amb això em refereixo a les portes, els mobles, el que fos); apuntant amb armes persones innocents, inclosos nens. Espantant les famílies d'aquells que estaven ocupant els titulars de la majoria de la premsa com a "terroristes".

Es va publicar de tot. Absolutament de tot. Es va donar per fet que tenien goma-2, que tenien explosius preparats per atemptar. Que havien anat a pedreres per provar-los. Que estaven en contacte amb el president de la Generalitat per a no sé quines accions terroristes. Que tenien els plànols d'una caserna de la Guàrdia Civil... Mentre uns mitjans publicaven tal "informació", només uns altres, pocs, explicaven que no, que no era així. Que no hi havia ni explosius, ni plànols, ni atemptats. Res. Però era igual. La maquinària del fang ja s'havia activat.

Ningú no entenia res. Els familiars estaven en xoc. Els advocats que van passar a defensar els detinguts denunciaven irregularitats de tot tipus. Van passar coses molt estranyes, com aïllaments, denúncies posteriors de tortures, documents esbiaixats que arribaven tard o mai als advocats defensors. Un autèntic caos en el qual resultava pràcticament impossible separar la informació de la campanya de persecució i demolició. Van esquitxar a tot el que van poder. I des del primer moment hi va haver veus, com la d'Ernesto Ekaizer, que ja avisaven que molt del que s'estava dient (publicant com a cert), era fals, era intencionat i no tenia cap tipus de prova que el sostingués.

Sé del que parlo perquè alguns van voler esquitxar-nos. Ho han fet impunement. I és més, en el meu cas, vaig haver de parar-li els peus a algun que va pretendre enfangar la meva imatge sense sentit. Demanant-me explicacions per res. Davant de tal intent de desprestigi no vaig tenir més remei que ser jo qui deixés de col·laborar en un programa que, lluny de pretendre tractar les coses amb respecte i serietat, pretenien augmentar una bola sense més justificació que participar en una campanya d'assetjament i demolició a base de mentides i exageracions prefabricades. I he estat prudent, ho continuo sent, perquè com ja vaig dir en el seu moment, no confio ni en la veracitat ni en la intencionalitat del que s'havia publicat.

En el seu moment es va apuntar a un grup de periodistes, que d'entrada havien d'anar a declarar davant del jutjat, per haver difós el que s'havia de mantenir com a secret de sumari. La Fiscalia general va anar rabent i veloç perquè no haguessin de donar explicacions de per què algú estava incomplint el deure de custodiar informació. I els periodistes no van haver d'explicar d'on els venien les xivatades, ni amb quina intenció. De moment encara es desconeix a què jugaven i juguen els qui van decidir fer així les coses.

Els que van afirmar coses que avui es demostren ser falses, no sortiran a dir que van mentir. O almenys, que es van equivocar. Res. És més, presenten programes i ningú no els mourà del seu lloc, perquè segons sembla, van fer el que havien de fer

Perquè recordo que el dia 23 de setembre Pedro Sánchez estava fora d'Espanya. Desconeixia l'operació Judes i no sabia el que estava succeint. També va aparèixer publicat que Marlaska va haver de cridar l'atenció a alguns comandaments policials per com havien fet les coses, ja que es va donar a entendre que el mateix ministre d'Interior desconeixia els termes brutals d'aquell operatiu.

Van ser dies de confusió, de por i d'indignació. Avui almenys ja se sap que no hi havia explosius, que fins i tot jutges no el tenen del tot clar a l'hora de parlar de "terrorisme" en aquest cas. I sens dubte, el que podem assegurar és que potser no hagués estat necessari muntar semblant desplegament per a una cosa que podria haver-se investigat d'una altra manera. Sense necessitat de càmeres de televisió, de portes enderrocades a les sis de la matinada, d'armes apuntant innocents ni de menors aterrits. Tot això sobrava. Com van sobrar les peces periodístiques que es van dedicar, únicament, a generar un relat que cada dia que passa, queda en evidència, i pel qual sembla que ningú no donarà explicacions ni respondrà. Això sí, difama que alguna cosa queda, que el soroll que han fet les mentides no el taparan ni es disculparan els que se n'han aprofitat.

Deia Elisa Beni aquesta setmana que li preocupava molt la manera de funcionar que està tenint l'Audiència Nacional. Posava com a exemple el cas dels xavals d'Altsasu, on va haver de ser el Tribunal Suprem qui va determinar finalment que no es tractava de terrorisme el que va ser una baralla de bar. Això sí, les lesions produïdes, un turmell trencat i un petit tall a un llavi, s'han jutjat amb penes de presó que passen dels deu anys en alguns casos. Es va insistir de manera rotunda en què havia de ser l'Audiència Nacional la que tingués coneixement de l'assumpte i qui dictés sentència, malgrat que diferents institucions i diferents seus judicials diguessin que no era el cas. Va ser igual. Tot es va engegar i es van carregar la llibertat d'un grup de joves que, en alguns casos, segons han defensat sempre, ni tan sols van ser a la baralla. On són ara és a presó, amb la seva joventut destrossada i unes famílies angoixades.

Així es comprèn que atenent els casos que es coneixen, podria tenir més pes el codi postal dels jutjats que el codi penal aplicable.

Qui paga ara els plats trencats, les portes trencades, les nits d'angoixa sense dormir, l'ensurt dels que van ser tractats com si fossin bèsties, les seves famílies, els seus coneguts, les feines perdudes, la taca de dubte que acompanyarà a alguns probablement durant molt temps? Ningú. Els que van firmar aquells articles no sortiran a rectificar. Els que van afirmar coses que avui es demostren ser falses, no sortiran a dir que van mentir. O almenys, que es van equivocar. Res. És més, presenten programes i ningú no els mourà del seu lloc, perquè segons sembla, van fer el que havien de fer.

I mentre ens resignem a pensar que això no hi ha qui ho canviï, continuarà passant. I continuarem afegint a la llista de Pandora, Dixan, Goku, Tamara Carrasco, Altsasu, els noms de la vergonya i el sofriment dels qui el pateixen.

REPORTATGE

Catalunya, un simple comtat d'Aragó?

Marc Pons
Foto: Wikimedia Commons
Barcelona. Diumenge, 29 de desembre de 2019
4 minuts

Lleida, agost de 1150. Fa 869 anys. Es celebrava el matrimoni entre Ramon Berenguer IV, de 36 anys i comte independent de Barcelona, i Peronella, de 14 anys i hereva del regne independent d’Aragó. Des que el 1136 —any de naixement de Peronella— s’havien iniciat les converses que conduirien a la unió dinàstica, el rei Ramir d’Aragó —pare de la núvia— havia fet una gradual i reveladora cessió de poder a favor del seu futur gendre fins a convertir-lo en rei efectiu molt abans de les esposalles. En aquells pactes, fins i tot, es preveia que si Peronella moria abans de parir un hereu, Ramon Berenguer —tot i no tenir cap relació de parentesc amb Ramir— es convertiria en el nou rei aragonès.

La corretja transmissora

El 1157 (set anys després de les esposalles) moria Ramir; i Peronella, comtessa consort del comtat independent de Barcelona molt abans que reina d’Aragó (l’ordre cronològic és molt important), es convertia en la corretja transmissora d’un títol a la pràctica subordinat al poder comtal barceloní. Tot i que Ramir i Peronella van transmetre un títol que, per poderoses raons i no per voluntat pròpia, mai van exercir, alguns insisteixen en el dibuix d’una Catalunya subordinada a l'Aragó a través de la figura dels reis medievals. Llavors, Catalunya va ser una entitat menor dins els dominis dels reis aragonesos? O a l’inrevés?

Mapa d'Europa al voltant de l'any 1000 / Font: Wikimedia Commons

Una nissaga de fàbrica casolana

En aquest punt és important aclarir l’origen de la nissaga reial aragonesa. Sobretot com esdevenen reis. Perquè això ens explica el dibuix d’aquell joc d’equilibris, i ens explica el curiosíssim resultat d’aquelles negociacions. Ramir no era tan sols el rei imposat per les oligarquies aragoneses contra la voluntat testamentària del seu difunt germà (que havia llegat el regne a les ordes religioses). Era també —en aquell moment— el darrer i desesperat testimoni d’una nissaga de reis de fabricació casolana, clarament contraposada als Bel·lònides catalans, que es presentaven com una branca menor de l’extinta —però, encara, prestigiosa—​ nissaga imperial carolíngia.

De Ramir a Ramir

Ni “casamiento en casa”, ni punyetes. Aquesta jerarquia de pedigrís, que a nosaltres ens pot resultar ridícula, en aquella època (centuria del 1100) tenia una gran importància. Efectivament, el primer rei d’Aragó va ser el besavi de Ramir II, que també s’anomenava Ramir. Aquell Ramir I (1006-1063), era fill natural Sanç Garcés —rei de Pamplona i de Lleó, i comte de Castella i d’Aragó—, i d’una minyona de palau, anomenada Sança d'Aybar. A la mort de Sanç (1035), Ramir va rebre en herència l’honor (la propietat), però no la potestas (el poder) d’un petit territori al voltant de Jaca, coincident amb el que, dos segles abans, havia estat l’efímer comtat carolingi d’Aragó (809-925).

El Ramir independentista

Quan Ramir, el primer, va prendre possessió de la seva herència, es faria intitular “Ramirinius, regis filio Sancius” (Ramir, fill del rei Sanç). Però aquella proclama no era una ingènua cortesia d’agraïment, sinó que contenia una sèrie d’elements que anticipaven els esdeveniments posteriors. Poc després, la documentació de l’època ja es refereix a la seva figura com “Ramirinius, arragonensis rex” (Ramir, rei dels aragonesos), que posa clarament de manifest la voluntat de desafiar el seu germanastre García V —rei de Pamplona i comte d’Aragó—. Una maniobra clarament independentista que dona resposta a la pregunta: Com va ser que un potentis (latinfundista) es va convertir en rex (rei)? 

Un vestit a mida

Colpista o independentista, Ramir —el primer— va consolidar el seu poder, amb la inestimable col·laboració de les mateixes oligarquies que, un segle abans (925), s’havien girat de cul als francs i s’havien llançat als braços dels navarresos. Passat un segle la llavor secessionista ja s’havia transformat en una tija a punt d’esclatar: la versió aragonesa i medieval de l’“Ara és l’hora”; i Ramir —el primer— (que enlloc consta que fos oficialment coronat) es faria un vestit a mida: reuniria la tradició navarresa (que nomenava “rex” els fills del rei que exercien funcions delegades als confins del regne) i l’ambició personal, i es convertiria, de facto, en el primer monarca aragonès de la història.

Representació moderna de Ramon Berenguer IV i Peronella, obra de Filipo Ariosto (segle XVI) / Font: Wikimedia Commons

Borrell i Ramiro

Els negociadors catalans, molt probablement, devien considerar el fet que Borrell II de Barcelona també s’havia convertit en un “rei sense corona” —en un sobirà independent de facto— quan s’havia negat a renovar el pacte de vassallatge amb la monarquia franca (985). Amb la particularitat que Borrell s’havia anticipat mig segle a Ramir —el primer—. Això també, en aquell món de piques, destrals i malles tenia la seva importància. I també, molt probablement, devien considerar el fet que Sanç Ramires, fill i hereu de Ramir, viatgés a Roma (1068) cercant la protecció pontifícia que havia de consolidar la seva independència; com ho havia fet Borrell de Barcelona vuitanta anys abans.

Mapa de la unió dinàstica catalanoaragonesa / Font: Enciclopèdia

“Un reino es más que un condado”

Ara bé, el curs i el resultat d’aquelles negociacions —les que van conduir a la unió dinàstica (1150)— revelen que la corona reial de Ramir no tenia més pes que la dignitat comtal de Ramon Berenguer que, d’altra banda, ostentava la condició d’home principal dels comtats catalans en l’òrbita política de Barcelona. Tot indica que era a l’inrevés de com ho expliquen els qui simplifiquen el cas a la categoria freaky de “un reino es más que un condado”. La balança, provadament, es va inclinar cap a la banda de Barcelona per molts motius. El principal, perquè Barcelona havia assolit una posició política en el tauler continental que Aragó (per molta corona que lluïssin els seus reis) no tenia.

Catalunya i Aragó, simples províncies de l’Espanya castellana

La prova definitiva és el retrat d’Aragó en aquelles negociacions: Saragossa estava ocupada pels castellans i Jaca pels navarresos; i la família reial aragonesa estava refugiada a casa de Ramon Berenguer. El comte independent de Barcelona, amb una intensa tasca militar i diplomàtica, va salvar l’existència del regne aragonès. I va projectar la seva independència respecte a Catalunya i a la resta dels estats que, posteriorment, formarien l’edifici polític catalanoaragonès, durant 564 anys. Fins que el 1714, el primer Borbó hispànic el va liquidar “por justo derecho de conquista”, i va reduir el Principat de Catalunya i el regne d’Aragó a la categoria de simples províncies de l’Espanya castellana.

OPINIÓ

L'amic invisible

Antón Losada
Santiago de Compostel·la. Dissabte, 28 de desembre de 2019
2 minuts

Al principi havíem de menjar-nos el torró de la Nit de Nadal ja amb govern fet. Llavors segurament el missatge de Felip VI hauria agradat a l'esquerra, irritant poc al nacionalisme i emprenyat i decebut a la dreta. No va poder ser i el missatge real va provocar més o menys els efectes previstos però al revés: irritació nacionalista, resignació a l'esquerra i, com més a la dreta, més entusiasme.

Després van habilitar les dates de desembre entre Sants Innocents i la Nit de Cap d'Any per veure si hi cabia la sessió d'investidura. Però tant han fet els socialistes el teatret i tan a pit s'han pres a l'Advocacia de l'Estat el seu paper d'anar redactant un document jurídic d'abast històric, no un simple text d'al·legacions que no hauria d'ocupar més de mitja dotzena de folis, que el temps se'ls ha escapat a tots com sorra entre els dits i ja no arribem a fer els raïms amb govern.

Després de dos ajornaments i una tercera cita a l'aire, potser va sent hora de començar a plantejar-se si la cosa està encallada i per desencallar-la convindria recórrer al vell truc que ha salvat tantes amistats i colles: l'amic invisible

El següent objectiu en aquesta cursa absurda contra el calendari nadalenc que s'ha marcat Pedro Sánchez rau ara a la nit de Reis. Els mags han de portar-nos or, encens, mirra i un govern. Encara que ja hi ha especulacions que posposen la investidura per a després de les festes, perquè en l'Advocacia de l'Estat ja van cap a l'Oscar i estiraran la pel·lícula fins al límit que els ha donat el director de la funció, Manuel Marchena. Després de dos ajornaments i una tercera cita a l'aire, potser va sent hora de començar a plantejar-se si la cosa està encallada i per desencallar-la convindria recórrer al vell truc que ha salvat tantes amistats i colles: l'amic invisible. A falta d'una idea millor, potser funciona començar a deixar-se regals sorpresa i desitjar-se coses bones en notes firmades per l'amic invisible.

Ni l'advocacia de l'Estat no necessita esgotar els terminis per respondre a una consulta que ja va resoldre el juny en el sentit fixat pel Tribunal Europeu i que no té mes recorregut, ni Esquerra pot pretendre, seriosament, que ens creguem que aquesta consulta s'ha convertit poc menys que en una d'aquestes sentències del Tribunal Suprem nord-americà que sentim citar en les pel·lícules i que van marcar un abans i un després en alguna qüestió capital. Per no parlar dels experts que pretenen explicar-nos que Oriol Junqueras ha perdut la immunitat que li acaba de reconèixer expressament la cort comunitària sense que ningú l'hi retiri o suspengui expressament; així que circulin, aquí no ha passat res i no hi ha res a veure.

Tot són excuses absurdes mentre el candidat Sánchez es parapeta a la Moncloa per amagar-se de la premsa, o la ministra de Defensa ha de sortir a desmentir que hi hagi inquietud a l'exèrcit pels pactes amb els catalans. Un espectacle simplement impossible de preveure als països amb els quals tant ens agrada comparar-nos, com França o Alemanya. Si demà Vox acusés Sánchez de satanisme i nigromància, sortiria un portaveu del govern a desmentir-ho oficialment. Trist estat aquell on els qui qüestionen la democràcia i els seus valors es passegen pels mitjans i les institucions com els aprofitats al pati de l'escola, mentre els qui diuen defensar la política només parlen quan els pregunten perquè prefereixen passar desapercebuts; no fos cas que calgui plantar-li cara a l'aprofitat.

EDITORIAL

És possible una inhabilitació exprés de Torra?

José Antich
Barcelona. Divendres, 27 de desembre de 2019
2 minuts

Encara que era un secret de domini públic el que s'estava intentant des de la dreta espanyola, no ha agafat carta de naturalesa fins que el diari Abc ha disparat el primer tret: la Junta Electoral Central podria inhabilitar el president Quim Torra en els primers dies de gener. El conducte fet servir seria una resposta favorable de la JEC a la reclamació del Partit Popular que fa uns dies va ser desestimada per la Junta Provincial de Barcelona, i que el partit de Pablo Casado li ha elevat com a òrgan administratiu superior i que veurà el 3 de gener. En condicions normals caldria descartar que tot plegat pogués arribar a passar, perquè entre el TSJC que el va condemnar a una pena d'inhabilitació d'un any i mig el passat dia 19 i el Tribunal Suprem que haurà de resoldre quan li arribi tot l'expedient, no hi ha cap instància judicial. Però aquesta és la lletra i com ja hem vist últimament en massa ocasions les dreceres estan a l'ordre del dia encara que no n'hi hagi cap precedent.

La fatxeria madrilenya, regirada com està des de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat dels europarlamentaris Puigdemont, Junqueras i Comín, especula que amb una decisió així de la JEC aconseguiria dues coses: restablir el seu orgull ferit amb la rebolcada del Tribunal de Luxemburg i dinamitar, o almenys intentar-ho, la investidura de Pedro Sánchez. Una inhabilitació del president Torra per la porta del darrere seria un abús fins i tot superior al que van patir les institucions catalanes amb l'aplicació sui generis del 155 de la Constitució, perquè no està contemplat com a causa de cessament en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Els cuiners d'aquest invent compten que una resolució d'un òrgan administratiu com la JEC inhabilitant immediatament el president podria tenir l'efecte col·lateral d'immobilitzar Esquerra Republicana, impedir que els seus diputats acabin votant Pedro Sánchez i obrir altres opcions d'investidura o fins i tot unes noves eleccions.

El més curiós de tot aquest puzle polític és que la investidura de Sánchez encara està tècnicament a l'aire, perquè, entre altres coses, l'Advocacia de l'Estat encara no s'ha pronunciat sobre la immunitat d'Oriol Junqueras fallada pel TJUE i la seva posada en llibertat. Pel que s'ha filtrat, la tensió és alta a l'Advocacia i es van passant l'informe de l'un a l'altre. I, quan es tracta de Pedro Sánchez, l'experiència demostra que val més tenir-ho tot per escrit, perquè els seus compromisos se'ls emporta el vent. L'últim exemple n'és l'incompliment, anunciat durant la campanya electoral, amb les pensions, que ha decidit congelar fins a la formació d'un nou govern, igual que el Salari Mínim Interprofessional (SMI). Una excusa pobra la que ha ofert de no haver estat encara investit, perquè, en idèntiques circumstàncies, Mariano Rajoy va apujar les pensions així com l'SMI.

Però tornem a la JEC. Una inhabilitació exprés de Torra acabaria a més al Parlament, perquè el primer pas seria deixar de ser diputat. Veurem fins on arriba la perversió del dret.

OPINIÓ

Del fracàs judicial al polític

"Que hi hagi diferències (favorables a la democràcia) entre el PSOE i el PP és una mentida que no arriba ni a llegenda urbana"

 

per Ramón Cotarelo25 de desembre de 2019 08:21

La decisió de l'TJUE era un assumpte cantat des del moment en què uns òrgans espanyols, la JEC i el TS, van interferir en un procés polític sense ser competents. Qui és Espanya per imposar requisits a l'assoliment de la condició d'eurodiputat que no depèn de l'ordenament espanyol, sinó de l'europeu? La decisió de la JEC era un abús de poder, una ingerència indeguda, una invasió de competències. Una absoluta mostra d'incompetència. El TJUE ha tingut l'impacte de la feina d'Hèrcules en els estables del rei Augies: s'ha netejat de cop tota la merda de la embullada farsa judicial muntada pels servidors togats de el nacionalisme espanyol més casernari i africà.

La defensa de Junqueras demana la nul·litat del judici. Té un argument jurídica i lògicament consistent, ja que el tribunal Suprem va dictar sentència abans de conèixer-se l'opinió de l'TJUE, que ell mateix havia sol·licitat. Marchena es va penjar amb la seva pròpia corda, el que prova que molt llest, el minyó no ho és. És un motiu objectiu i suficient però, en veritat, no calia. Tot el judici per l'1-O ha estat una farsa des del principi, per la forma i pel fons. En la forma, els intervinents van fer tota mena d'irregularitats per violentar el dret a jutge natural i portar la causa a un fòrum de clar dret penal de l'enemic. En el fons, perquè els magistrats es van inventar un delicte i el van castigar segons les seves conviccions polítiques i interessos personals que són els únics principis de la "justícia" a Espanya.

A l'uníson amb l'esperpent d'un poder judicial arrasat en el seu delictiu procedir per una justícia europea, els poders legislatiu i executiu del règim estan paralitzats a espera de la investidura d'un govern anomenat d'esquerres entre el PSOE i UP, només possible si ERC s'absté en lloc de votar en contra. I, així com la prevaricació de la justícia ha quedat patent de cop amb la sentència d'Estrasburg, el pantà de la política espanyola revela ara tota la seva pestilència en el moment en què ERC ha de fer realitat les seves múltiples garanties de bona voluntat en pro de l'estabilitat política.

Fins ara, els republicans, suposadament independentistes, no han aportat una sola raó de per què sigui beneficiós per a Catalunya investir un govern a Espanya que no reconegui als catalans els seus drets i segueixi reprimint-los de totes formes. Que ho sigui comptant en penyora amb unes vagues promeses de diàleg en el futur només és un insult al criteri de la ciutadania normal, la que sap que les promeses dels espanyols no tenen crèdit i les dels socialistes, menys. Que hi hagi diferències (favorables a la democràcia) entre el PSOE i el PP és una mentida que no arriba ni a llegenda urbana i l'aliança amb les molt nacionals Unides Podem només prova que la caspa i la casta oligàrquiques han colonitzat també la franja llunàtica de l'esquerra espanyola.

 

Com s'ha arribat fins aquí? Senzill. A força de perseverar en el sofisma que la desunió de l'independentisme és beneficiós per a ell. No només es contradiu el saber tradicional més arrelat (el que la unió fa la força) sinó que demostra menyspreu per la capacitat crítica dels interlocutors. Aquest criteri, com el conjunt de l'activitat faccional d'ERC prové de la precipitació, la inexperiència i la incompetència dels dirigents d'ERC del tipus de Rufián, capaç de tirar-se a una piscina sense aigua si li ho demana el seu pare ideològic Junqueras.

La impossibilitat de sortir del tràngol no ha d'alegrar a ningú (encara que és temptació humana riure de qui, advertit, s'obstina en l'error), perquè el perjudici serà del comú. Ni Espanya complirà cap de les vagaroses i etèries promeses que faci a ERC ni ERC aconseguirà convèncer l'electorat català que s'ha guanyat els seus vots gràcies al resultat de les negociacions, per molt que les adorni.

D'aquí que aquestes s'hagin convertit en una cosa absurda. Si el TJUE, com Hèrcules, ha netejat els estables d'Augies de la injustícia espanyola, ara el mateix Hèrcules / Rufián té l'encàrrec d'Euristeo / Junqueras de robar les pomes del jardí de les Hespèrides, que donaven la immortalitat o, més terrenalment, garanteixen l'estabilitat política espanyola per guanyar a Catalunya, cosa que té tantes possibilitats de aconseguir com de dir alguna vegada alguna cosa intel·ligent.

OPINIÓ

Reialment preocupat

"El disseny de tota l’estratègia per collar els catalans comença a fer aigües"

 

per Joan Rovira25 de desembre de 2019 19:22

Pobre home. Està preocupat per Catalunya. Li hem fotut enlaire les festes de Nadal dels darrers anys. De nits, el podem imaginar vagarejant com ànima en pena per la Zarzuela, incapaç de treure’s els catalans del cap. No pot estar tranquil ni tan sols quan va al lavabo. Ni quan s’escapa en secret de vacances amb la família. Catalunya no és només una preocupació. És la preocupació.

I la paraula «preocupació» no és més que un terme suau, políticament correcte. En realitat hauria de dir que Catalunya el treu de polleguera, el posa histèric, li causa pànic, li provoca malsons horribles en els quals primer perd Catalunya i després perd la corona.

Pobre home. No es mereix aquest tràngol. Com no se’l mereixen els seus pobres escrivents de discursos, que han hagut de sortir de la zona de confort habitual (bàsicament, quatre tòpics per no dir res) i reconèixer amb una sola paraula el gran maldecap: Catalunya. Amb una frase desmenjada que mereix ser emmarcada: «Y desde luego Cataluña», entre les serioses preocupacions que capfiquen el monarca.

L’expressió no vol dir res i ho diu tot alhora. Està tan, tan preocupat, que és l’entusiasta guionista i director a l’ombra de l’operació de repressió massiva dels darrers anys. I ara, després de la cleca de la sentència europea, estarà encara més preocupat, perquè el disseny de tota l’estratègia per collar els catalans comença a fer aigües.

Aquest pobre home, que porta amb resignació el pes de la corona, sap que encara li queden prou mecanismes per aguantar les previsibles derrotes futures davant la justícia europea. Mecanismes que, bàsicament, es resumeixen en una actitud: no fer-ne ni cas. És un clàssic de la psicologia hispana: el vell recurs a l’enemic exterior. L’espanyol és un estat prou rabiüdament orgullós per no arronsar-se davant un grapat de derrotes judicials o una pèrdua catastròfica d’imatge exterior. Qui són els de fora per venir a dir-nos res? Aquesta és la frase.

A sobre, el pobre home ha d’estar força preocupat per les vel·leïtats negociadores del funambulista Sánchez, capaç de passar amb naturalitat de ser un defensor aferrissat del 155 a buscar fórmules imaginatives per recolzar el futur govern espanyol en una bona part de l’independentisme català.

 

Això tard o d’hora tindrà el seu preu, ho saben tant Sánchez com el monarca preocupat. I la trencadissa serà formidable, perquè els aparells de l’Estat, hipernacionalistes i segurs de la seva força, no estan en la lògica de la negociació ni de la cessió, sinó en la del càstig, la repressió, la desactivació i l’extirpació de la «malaltia» independentista. Serà bonic de veure, si Sánchez aconsegueix oferir a ERC alguna mínima contrapartida raonable, l’espectacle que ens oferiran les dretes hipernacionalistes hispanes i bona part de l’esquerra.

Aleshores el pobre monarca tindrà raons per estar encara més preocupat. No li ha sortit bé la seva evident aposta per una gran coalició PPPSOE o PSOEPP, plantejada com un puntal d’emergència per sostenir una monarquia greument avariada. No li ha sortit del tot bé l’expedició de càstig a Catalunya, perquè sap perfectament que no ha erradicat el mal. I no li sortirà bé tampoc una hipotètica operació de generositat històrica o com se’n vulgui dir, que és la melodia que començaran a tocar un d’aquests dies: vinga, us donem unes quantes cosetes i ens fem una abraçada i com si no hagués passat res.

Clar que li preocupa, tot plegat. Perquè elpobre home sap perfectament que sí que ha passat alguna cosa: s’ha trencat el vidre. I no hi ha manera de reparar-lo, perquè una gran part de Catalunya ja no tornarà. Això no ho pot dir ni suggerir als discursos televisats, però és el que realment i reialment li preocupa.