El fetitxisme constitucional espanyol fa aigües a Europa

OPINIÓ > EDITORIAL

El fetitxisme constitucional espanyol fa aigües a Europa

«Espanya està obsesionada amb la creació d'una irracional veneració col·lectiva de la pròpia constitució»

Ha estat casualitat que tot s’esdevingués el mateix dia. Però tot això que passa no és casual, en absolut. Com explica Josep Casulleras Nualart en aquest article, ahir Espanya va rebre tres colps molt forts en tres institucions europees clau. Al Tribunal de Justícia de la UE, per l’intent de fer passar Valtònyc per terrorista; al Parlament Europeu, arran de l’intent de fer passar, també, els CDR per terroristes; i al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, per la negativa del Tribunal Suprem de permetre la presentació de dos recursos d’empara per a presoners bascs.

Insistesc que ha estat casual que tot haja passat el mateix dia, però això no obstant és molt significatiu i premonitori de què pot arribar aquestes setmanes i mesos vinents. Amb el reconeixement d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont, Toni Comín, i quan toque de Clara Ponsatí; amb la negativa a les euroordres contra els exiliats; i probablement, encara que això trigarà més, amb l’anàlisi pel TEDH del judici del Suprem espanyol i les conseqüències que se’n derivaran.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

El dibuix que emergeix de tot plegat no és nou, però cada dia és més consistent i inapel·lable: les pràctiques judicials i polítiques d’Espanya són incompatibles amb la pertinença a la Unió Europea. La justícia alemanya ja ho havia advertit amb la històrica sentència de Slesvig-Holstein que tanta ràbia fa a Madrid. I el rebuig de les euroordres és difícil de dissimular per més jocs de mans –ara la pose, ara la retire– que vulga fer l’estat espanyol.

Tanmateix, no és solament una qüestió de consistència, perquè això d’ara va més al fons encara. Hi ha frases, arguments, en les darreres decisions europees que criden molt l’atenció i que denoten una irritació creixent amb el marc mental imperant a Madrid. Com ara quan les institucions europees recorden a Espanya que en el moment que una persona és votada a les eleccions europees no esdevé ‘una proposta de diputat’ sinó un diputat. O com quan li recorden que les euroordres no han estat creades només per facilitar els tràmits burocràtics sinó sobretot per a harmonitzar i defensar els valors democràtics comuns d’Europa.

I aquest és el problema d’Espanya, que els seus valors no s’adeqüen als valors d’una democràcia sinó que expressen una pervivència del pòsit autoritari que l’ha fet ser això que és. I no parle del franquisme i prou. Espanya, com a societat, i els espanyols en general, posen la llei damunt i davant de la democràcia i així han convertit el seu credo en una opció tan inamovible que els acabarà menant al col·lapse.

Espanya està obsessionada amb la creació d’una veneració col·lectiva irracional de la seua constitució. Amb aquesta veneració vol crear en la població el convenciment que és una norma intangible. Però és evident que aquest fetitxisme constitucional té per objectiu convèncer la ciutadania que la millor –i única– forma de convivència social que puga haver-hi és determinada exclusivament per la normativa legal vigent. Normativa que, en conseqüència, ha de ser no tan sols acceptada sinó venerada. I tanquem el cercle: una volta implantada en la ment dels ciutadans la veneració de la constitució, aleshores la repressió i la violència contra aquells qui s’oposen a acceptar el poder normatiu passen a ser acceptables i normals per als creients.

El lector reconeixerà fàcilment en aquest disseny el marc mental típic de qualsevol dictadura un poc elaborada. Però també el marc mental de la trista i pobra democràcia espanyola. La qüestió no és, però, la meua opinió o la vostra. La qüestió és que, a mesura que el sistema espanyol s’enfonsa més i més en la irracionalitat fetitxista, més es posa en relleu que el marc jurídic europeu hi és incompatible. I és per això que Espanya fa aigües, i en farà cada dia més, a Europa

EDITORIAL

Així va doblegar Margallo la simpatia d'Israel cap al procés

José Antich
Barcelona. Diumenge, 24 de novembre de 2019
1 minut

Explica l'exministre d'Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, al seu llibre de pròxima aparició i que porta per títol Memorias heterodoxas de un político de extremo centro, com va tombar l'interès i el corrent de simpatia del llavors primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, el 2013, cap al procés català. Margallo va anar directament al gra durant una cimera bilateral: un moviment de complicitat cap a l'independentisme català comportaria immediatament el reconeixement de Palestina per part del govern de Mariano Rajoy.

L'amenaça de Margallo va tenir l'efecte desitjat, com hem comprovat amb el temps, i Israel s'ha guardat molt de fer comentaris en públic. Tant, que si Margallo al seu nou llibre no l'hagués explicat qui sap quant de temps hauríem tardat a saber-ho. L'exministre, que reclama un lloc preeminent en la desactivació del suport, adhesió o simplement solidaritat de cancelleries estrangeres entre el 2012 i el 2015, havia explicat abans situacions en diversos països europeus i l'enorme cost en contractes o intercanvis comercials, però sense sortir del continent.

La revelació de l'exministre posa a sobre de la taula l'enorme farsa d'aquells que han afirmat públicament sense base creïble, començant pel mateix Margallo, que l'independentisme estava condemnat a "vagar per l'espai" si no renunciava a un estat propi. Al costat de tot això hi ha hagut una història d'amenaces i xantatges explicables tan sols des del temor de no aconseguir imposar un relat i quedar desarborat davant de la indiferència internacional i la pèrdua de suports a la negativa a acceptar un referèndum d'independència.

Margallo, després Alfonso Dastis i Josep Borrell han seguit per aquest camí i han tirat de portatalonaris i el que ha fet falta. I, tot i així, no deixem de saber regularment que la seva contundent posició s'aguanta amb un decorat que moltes vegades és de cartró pedra.

Sánchez no és cap alternativa de res

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Sánchez no és cap alternativa de res

«Si l'objectiu és fer la independència, Sánchez no és una alternativa millor que Rajoy ni que cap altre polític espanyol»

Els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya voten avui si el seu partit ha de donar suport o no al procés d’investidura de Pedro Sánchez com a cap de govern d’Espanya. La direcció d’ERC envia missatges clars que no votaran Sánchez si no hi ha una taula de negociació per a tractar del problema polític entre tots dos governs, parlant d’autodeterminació i d’amnistia. No una taula de partits i encara menys una taula sobre qualsevol cosa que no siga anar al fons del problema.

És evident que si els militants avalen avui aquesta línia, el partit republicà es carregarà de força per a resistir les pressions que els arriben de l’esquerra i l’opinió pública espanyoles. Jo entenc que hi haja opinants espanyols que encara no hagen copsat el canvi profund d’aquest país. I que, per aquest desconeixement, afirmen que no s’entendria que ERC no contribuís a formar això que en diuen un ‘govern de progrés’ a Espanya. El no d’ERC a Pedro Sánchez seria, doncs, molt important també perquè constituiria una gran lliçó i un aclariment necessari amb vista al futur immediat.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

Aclariment amb destinació a Espanya però també amb destinació interna. Perquè crida molt l’atenció que aquestes darreres hores –Andreu Mas-Colell ahir, per exemple– siguen veus del PDECat, fins i tot orgànicament de la vella Convergència, que comencen a assumir en públic aquest relat pervers segons el qual Sánchez és la millor opció possible per a obrir un diàleg o per a refer forces en el mentrestant. Coses que té, i que permet, la indefinició aquesta PDECat – Junts per Catalunya – Crida, en què no saps mai on agafar-te ni en quin rumb van. Sobre Laura Borràs i la posició que ella defensarà no en tinc cap dubte. Però en tinc molts sobre els altres, sobre els qui, per exemple, continuen còmodament asseguts a la Diputació de Barcelona fins i tot quan el PSC ja ataca la immersió. Sobre els qui continuen pensant en la política en termes de governabilitat subsidiària a Madrid, en termes de crossa parlamentària, en compte de pensar-hi en termes de victòria política, completament alliberats del marc mental espanyol i les seues dependències emocionals.

Perquè al capdavall és d’això que parlem. Si l’objectiu és fer la independència, Sánchez no és una alternativa millor que Rajoy ni que cap altre polític espanyol. Simplement cap no representa res de tangible que es puga aprofitar. Si l’objectiu és la fidelitat al Primer d’Octubre, a allò que representà i a la defensa que se n’ha fet al carrer i a les urnes del 27 d’octubre de 2017 ençà, Sánchez no és una alternativa millor que Rajoy. Simplement ni l’un ni l’altre no són res que es puga aprofitar. Ara mateix només es pot defensar en públic que Sánchez és més bona alternativa que Rajoy o bé partint de la creença que la independència no és possible o bé partint del menysteniment de la mobilització popular que ha repartit un colp darrere un altre a l’estat espanyol, siga a Urquinaona, siga el 21-D, siga a les europees i espanyoles, siga a l’aeroport o la AP-7, o a les extraordinàries Marxes per la Llibertat. La resta és fer volar coloms i intentar el vell i trist qui dia passa any empeny. I ja no estem pas per a aquestes històries.

   ANÀLISI

Crisi d’angoixa a l'Estat per Puigdemont

Jordi Barbeta
Barcelona. Dijous, 21 de novembre de 20192 minuts                                                                                               

Mentre a Madrid l’establishment es mobilitza per boicotejar la incorporació de Podemos al govern, un exèrcit de funcionaris de l’Estat, en estat de crisi i angoixa, mou cel i terra per impedir que el president Carles Puigdemont sigui reconegut com a membre de ple dret del Parlament Europeu, esdeveniment que es preveu que podria produir-se als voltants de Nadal i que també té tothom excitat a Catalunya.

L’informe de l’advocat general de la Unió Europea, referit a Oriol Junqueras, va fer saltar totes les alarmes. Sosté el lletrat que "l’adquisició del mandat parlamentari dels diputats europeus resulta únicament del vot dels electors i no pot estar supeditada a l'ulterior compliment de cap altra formalitat". El Tribunal de Justícia de la Unió Europea encara no s’hi ha pronunciat, però habitualment sol seguir els criteris del jurista oficial. Com se sap, el cas de Junqueras, que ha estat condemnat, afecta la sentència, que fins i tot podria ser anul·lada. Però, en canvi, Puigdemont no ha estat declarat culpable de res, i, d’acord amb el criteri jurídic de l’advocat de la UE, té tot el dret de prendre possessió del seu escó, la qual cosa li conferiria el privilegi de la immunitat que correspon als eurodiputats. És a dir: que, jurídicament parlant, Puigdemont estaria en condicions d’exercir el seu càrrec i de circular lliurement per Europa, inclosos els territoris de sobirania espanyola.

Davant d’aquesta possibilitat i amb la necessitat que té l’independentisme d’aferrar-se a bones notícies, fins i tot abans que arribin, i atesa l’escassetat, no són pocs els interlocutors polítics que comencen a fer-se il·lusions abans d’hora, fins al punt que el debat sobre què passaria i què caldria fer en el moment que el president Puigdemont es trobi en condicions de tornar al país centra aquests dies les converses als restaurants habituals de la classe política catalana.

Idees que circulen: cent mil catalans convocats pel Tsunami Democràtic escortarien Puigdemont des de Perpinyà a Girona quan el TJUE el confirmi com a eurodiputat

Hi ha una qüestió prèvia. Amb la condició d’eurodiputat, Puigdemont tindria immunitat, però tenint en compte la manca d’escrúpols demostrada per la justícia espanyola al llarg del procés, tothom té clar que el retorn del president estaria carregat de riscos i que l’Estat s’inventaria el que fos per detenir-lo i empresonar-lo. Per això també hi ha qui defensa la permanència del president a l’Europarlament exercint la defensa dels drets dels catalans i denunciant la vulneració de drets fonamentals a l’estat espanyol. Al que pocs estan disposats a renunciar és a un retorn simbòlic però multitudinari.

Posats a elucubrar, dels comentaris sentits aquests dies, en destacaria dos, a quin més divertit. Puigdemont és acceptat com a eurodiputat. Pren possessió de l’escó i tot seguit es desplaça a Perpinyà. Allà, el Tsunami Democràtic ja ha reunit un centenar de milers de catalans per rebre el president i ben disposats a escortar-lo fins a Girona, fins a Sant Julià de Ramis, fins a  Barcelona, o fins al mateix Palau de la Generalitat. Seria una entrada triomfal que, no cal dir-ho, provocaria un terratrèmol a l’Estat de conseqüències imprevisibles.

La següent possibilitat seria que, a continuació, Quim Torra convoqui eleccions al Parlament i Carles Puigdemont, sense renunciar a l’escó europeu, tornés a figurar al capdavant de la candidatura de Junts per Catalunya. Serien dos terratrèmols seguits... De tant en tant, convé deixar anar la imaginació ni que sigui per riure una mica; i, a més, tot està per fer i tot és possible. 

Els 680 milions de l’ERO eren una manera de comprar vots

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Els 680 milions de l’ERO eren una manera de comprar vots

«Recordem-ho, tot plegat, quan puguem recomençar de cap i de nou el nostre país i evitem que apareguen aquests comportaments»

Un tribunal va considerar provat ahir que alguns dirigents socialistes espanyols, entre els quals dos ex-presidents de la Junta d’Andalusia, havien participat de manera directa o indirecta en una gran xarxa de corrupció política que havia concedit ajuts arbitràriament a empreses per mitjà d’expedients de regulació d’ocupació (ERO) entre el 2000 i el 2009. L’operació, que va durar nou anys, va costar a les arques públiques 680 milions d’euros, repartits de manera arbitrària i sense  control, mitjançant l’Institut de Foment d’Andalusia (IFA), després reanomenat agència Idea (Innovació i Desenvolupament d’Andalusia). Aquesta institució simplement regava el país, Andalusia, de diners, sense reclamar on anaven a parar ni demanar per a què es feien servir. Desapareixien a les butxaques dels votants, i ja està.

Aquesta és la clau de tot plegat. Ahir em va fer riure la defensa feta per alguns socialistes, no solament andalusos, que afirmaven, com si això valgués de res, que els seus companys de partit no s’havien embutxacat els diners. És clar que no ho havien fet, perquè aquells diners, aquells sis-cents milions d’euros en concret, no anaven destinats a això. Eren diners per a comprar vots, per a comprar aquelles voluntats electorals que han permès durant anys al Partit Socialista de guanyar eleccions, no únicament a Andalusia sinó al conjunt de l’estat espanyol. El famós graner andalús de vot socialista era això. I feia, juntament amb el diferencial català del Principat basat aquest en la por de la dreta franquista, l’escreix d’escons que servia als socialistes per a mantenir-se al poder a Madrid. En termes empresarials, es podria dir que era una inversió. Certament rendible.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

En política gairebé tot ja s’ha inventat i teoritzat. I el concepte de compra de vots, o vote buying, s’adapta com un guant a això que hem vist a Andalusia, no tan solament amb els ERO sinó amb tot un seguit de pràctiques que –val a dir-ho també– a la llarga fan més mal que bé a Andalusia i als andalusos. Després de dècades de fer servir la compra de vots com a model, els andalusos són les primeres víctimes d’un esquema que no els resol els problemes de fons i que en canvi els ofega les capacitats, precisament per a mantenir-los sotmesos.

Quan pensem en la compra de vots, és evident que immediatament ve al cap aquella escena en què una persona dóna un bitllet a un votant en canvi de ficar una butlleta a l’urna. Però aquest n’és l’exemple més primitiu i poc eficaç. Certament, la compra de vots es pot fer en canvi de diners, però també es pot fer i es fa en canvi de béns o de serveis. I aquesta tercera possibilitat és la versió més complicada de detectar i de combatre, per la poca diferència que pot arribar a haver-hi entre les polítiques públiques fonamentades en incentius i la creació d’un espai políticament captiu a partir de la selecció i el repartiment discrecional d’aquests mateixos incentius. Per això aquesta és la fórmula que es fa servir prioritàriament al primer món. La pura transacció de mercat, la lanzadera sud-americana o el telegrama cambotjà són marginals al primer món, avui. Allò que funciona, allà on pot funcionar –que no és a tot arreu–, és la construcció d’un entorn sòcio-econòmic absolutament dependent del poder polític, que arriba a l’extrem de no poder viure sense l’obsequi institucional. A partir d’això, per mantenir aquest entorn s’han de repartir diners a dojo i convèncer la població que si vénen ‘els altres’ te’ls prendran. En això consisteix tot plegat.

Andalusia encara avui espera les reformes que li va prometre la República del 1931 i que li permetrien de viure dignament com a país. I els decennis que han passat d’ençà de la mort de Franco, lamentablement, no hi han millorat gens ni mica la situació. Que els andalusos treballen menys i visquen aparentment millor gràcies a les peonadas o a fraus com aquest que ara s’ha destapat és si de cas discutible. Però que Andalusia com a país es ressent del model i viu pitjor com a col·lectivitat, a mi em sembla indiscutible.

De fet, a Andalusia i a Extremadura, sobretot, s’han concentrat tots els mals de la transició postfranquista i del disseny pervers que va fer dels partits polítics i la seua governació la peça essencial que substituïa les formes de control social, ja caduques, de la dictadura. Per això a l’estat espanyol hi ha aquests mecanismes enormes i ben protegits, destinats a enfortir les cúpules dels partits. Les llistes tancades, per exemple. Tot és pensat perquè una poca gent regne dins el partit i el partit acabe convertit en una mena de gestoria on tothom, d’una manera o altra, deu el sou a qui hi ha al capdamunt. I on, per tant, el debat ideològic i d’idees desapareix.

Recordem-ho, tot plegat, quan puguem recomençar de cap i de nou el nostre país i evitem que apareguen aquests comportaments que, inevitablement, al cap dels anys, acaben fent degenerar la democràcia. Tant com ha degenerat ja la democràcia, que en diuen, espanyola.

EDITORIAL

Torra, al banc dels acusats i sense pèls a la llengua

José Antich
Barcelona. Diumenge, 17 de novembre de 2019
2 minuts

Quim Torra s'asseurà aquest dilluns al banc dels acusats per desobediència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que li havia ordenat retirar una pancarta del balcó del Palau de la Generalitat en la qual es demanava la llibertat dels presos polítics. La justícia espanyola i la Fiscalia proven així d'escometre el president de la Generalitat i apartar-lo del càrrec, cap diferència amb el que han fet amb els seus dos antecessors, Artur Mas i Carles Puigdemont. Hi ha, tanmateix, una diferència d'escala amb situacions pretèrites: Mas i Puigdemont eren formalment expresidents quan l'aparell judicial es va posar en marxa en contra seu i, en aquest cas, es tracta d'un president al capdavant de la Generalitat qui pot ser inhabilitat en una causa que traspua per tot arreu motivacions polítiques i persecució de la primera autoritat de Catalunya, ja que la pancarta col·locada al balcó de la Generalitat indueix directament la llibertat d'expressió.

Torra ja ha avançat que està molt lluny de defensar-se aquest dilluns de la seva actuació i que aprofitarà el judici per acusar l'Estat i defensar els drets i llibertats dels catalans com a president de Catalunya que és. Té, en aquesta direcció, un llarg camí a recórrer que no li servirà per reduir la condemna que se li demana, però sí que situarà la justícia en una disjuntiva si més no desagradable: la defensa de la dignitat de la presidència de la Generalitat contra vent i marea, cosa que ha de ser difícil d'entendre per als que no se senten interpel·lats per la llarga història de Catalunya i dels seus presidents que en els últims cent anys han patit presó, exili, persecució judicial i fins i tot l'afusellament de Lluís Companys. Massa passat sobre l'esquena de Torra per desaprofitar el judici.

El president Torra va arribar al càrrec en unes condicions polítiques excepcionals, com són les de l'exili o la presó de l'anterior govern. Com el personatge de ficció Tom Kirkman, un membre poc rellevant del gabinet dels Estats Units en la sèrie de televisió Sucesor designado, Torra va assumir la presidència de Catalunya sense cap experiència política i amb massa enemics en contra seu. Fins i tot els diaris catalans que han anat contra ell des del primer dia ara han fet un pas més enllà i demanen reiteradament la seva dimissió per resoldre els seus problemes interns. El judici acabarà servint per a una cosa més: que el Tribunal Suprem, que és on acabarà la causa, tingui la capacitat, a la pràctica, de decidir el calendari electoral a Catalunya.

Les desavinences del món independentista fan molt difícil que hi hagi un consens per designar un nou president en substitució de Quim Torra si arriba a ser inhabilitat. Tot apunta, en tot cas i arribat a aquest supòsit, que es precipiti llavors la convocatòria electoral. Seria així la segona vegada que una convocatòria electoral a Catalunya no fos realitzada pel president de la Generalitat, una prerrogativa que ja va perdre Carles Puigdemont el 2017 quan va ser desposseït del càrrec i Mariano Rajoy va assumir, a la pràctica, les atribucions del president català.

Per tot això, el judici és una jugada a moltes bandes que el que persegueix és privar Catalunya del més mínim poder i situar el seu màxim representant sense cap marge per fer-se digne substitut del càrrec de 131 president de la Generalitat.

ANÀLISI

La investidura de Sánchez perilla pel PSOE i no per ERC

Jordi Barbeta
Barcelona. Diumenge, 17 de novembre de 2019
3 minuts
                                                                                      

La nit de les eleccions, Pedro Sánchez va trigar a sortir i va fer el pitjor discurs de la seva vida perquè no podia donar cap pista del que estava fent. Un cop comprovat que el resultat de Vox feia impossible que el PP facilités la seva investidura, notant que el seu cap ja feia olor de pólvora, Sánchez es va afanyar a assegurar-se l'única manera de continuar de president: pactar amb Pablo Iglesias. Per això aquella mateixa nit ja va donar de seguida al líder de Podemos tot el que li havia negat de manera ofensiva i humiliant unes setmanes abans. Sánchez no es podia permetre perdre ni un segon, necessitava un sí immediat d’Iglesias per anunciar públicament la coalició com un fet consumat i irreversible. El president en funcions sabia que si la cosa s’allargava, la vella guàrdia del seu partit i els poders fàctics de l’Estat s’haurien tornat a posar en marxa, com ja van fer el 2016 i també en la legislatura passada, per rebentar la coalició.

Cal no oblidar que Sánchez ja va intentar el que Alfredo Pérez Rubalcaba va descriure com a “govern Frankenstein” i la vella guàrdia se’l va carregar. El mateix va passar en la legislatura frustrada, quan Sánchez va arribar a oferir la coalició a Podemos, i de seguida va haver de retirar l’oferta sense gaires arguments. La van vetar, entre d’altres, els seus correligionaris. Ara no han trigat gaire a sorgir les reaccions crítiques amb l’acord de dimarts procedents de veus tan significades com Felipe González, Juan Carlos Rodríguez Ibarra i el president de Castella-La Manxa, Emiliano García-Page, aspirant a liderar el partit, la qual cosa confirma que els pitjors enemics de Pedro Sánchez els té a casa, dins el PSOE, i no semblen gaire disposats a llançar la tovallola. El bombardeig polític i mediàtic contra l’acord Sánchez-Iglesias no ha fet més que començar i tot i que Sánchez es va cuidar d’omplir les llistes de candidats afins per assegurar-se un grup parlamentari fidel, no es pot descartar el “tamayazo”, és a dir, alguna traïció en el moment oportú.

ERC ja té decidit facilitar la investidura perquè Pere Aragonès, que aspira a la presidència de la Generalitat, també necessita imperiosament el suport dels comuns per aprovar els pressupostos catalans

Des d’aquest punt de vista, l’estratègia dels grups independentistes, que tornen a ser determinants, també és més complicada del que sembla, perquè facilitar d’entrada les coses a Sánchez implica normalitzar una situació amb presos polítics; però tombar la legislatura equival a lliurar el poder a un govern PSOE-PP ―sense Sánchez― per anar contra els independentistes o anar a noves eleccions perquè governi l’extrema dreta anticatalana. També és cert que alguns independentistes sostenen la teoria del com pitjor, millor, segons la qual amb un govern agressiu contra Catalunya, el suport a la independència creixeria fins a caure pel seu propi pes. És una teoria.

En tot cas, no ha de patir Pedro Sánchez pels independentistes perquè, no cal enganyar-se, Esquerra Republicana ja té decidit facilitar-li la investidura. Té molts més motius per fer-ho que per fer el contrari. En contra, només té el seu ancestral complex respecte de Convergència i la por a perdre vots per la banda unilateralista, però el cert és que el seu creixement electoral s’ha produït quan ha accentuat la seva moderació. En canvi, propiciar un govern de la dreta angoixaria considerablement els presos i les seves famílies, la situació al carrer en l’esquema acció-repressió s’acarnissaria i fins i tot podria ser que els partits independentistes acabessin il·legalitzats... Però bé, hi ha una altra raó més immediata i determinant. La prioritat d’ERC és guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya i el seu candidat serà molt probablement l’actual vicepresident, Pere Aragonès. També és el conseller d’Economia i no podria presentar-se amb imatge de guanyador si durant el seu mandat no ha aconseguit aprovar uns pressupostos. Òbviament, només tindrà majoria per aprovar-los, és a dir, només aconseguiria el suport dels comuns ―i potser del PSC― si ERC dona el plàcet al pacte PSOE-Podemos. Així que Pedro Sánchez no ha de patir pels independentistes, sinó pels seus companys socialistes. Ja ho diu el refrany castellà: “Líbreme Dios de mis amigos, que de mis enemigos ya me encargo yo”. Haurà d’arremangar-se.

Amnistia Internacional va forta: llibertat immediata dels Jordis

José Antich
Barcelona. Dissabte, 16 de novembre de 2019
2 minuts

Una filtració del web suís d'Amnistia Internacional ha permès saber, amb 72 hores d'antelació, que dimarts vinent faran públic un document demanant la llibertat immediata dels dos líders socials Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i que l'entitat farà una dura crítica de la sentència emesa pel Tribunal Suprem i d'una manera molt especial a la condemna de 100 anys i a l'acusació de sedició. Després d'un mes d'anàlisi d'Amnistia Internacional ―una organització que es defineix a si mateixa com a global i independent, formada per més de 7 milions de persones de més de 150 països, que actua contra la injustícia defensant els drets humans arreu del món―, el text filtrat en francès és inequívoc i suposa un nou revés contra la justícia espanyola.

La comunicació d'AI es produeix en un marc en què nombroses entitats internacionals de drets humans han posat el crit al cel per la sentència del Suprem i després que dijous passat els observadors internacionals que van seguir el judici presentessin l'informe definitiu amb unes dures conclusions finals de les vulneracions comeses durant el procés. La plataforma International Trial Watch conclou que s'ha trencat clarament el principi de legalitat constitucional i s'ha vulnerat la legalitat penal, el dret a la llibertat, la llibertat d'expressió, la llibertat ideològica, de reunió pacífica, participació política i d'un procés amb totes les garanties.

Si a totes aquestes condemnes internacionals s'afegeixen les relliscades de la justícia espanyola cada vegada que planteja una ordre d'extradició o la detenció immediata dels líders independentistes residents a l'estranger; o, sense anar més lluny, el posicionament de l'advocat general de la Unió Europea sobre l'acta d'eurodiputat d'Oriol Junqueras i per extensió, previsiblement, del president Puigdemont i del conseller Toni Comín ―a partir de gener a més Clara Ponsatí―, l'aïllament de la justícia espanyola només fa que reforçar la idea que el judici va tenir molt d'escarment a l'independentisme i poc de justícia.

Val la pena tenir en compte tot això perquè dilluns es viurà un nou episodi amb el judici al TSJC contra el president Quim Torra per una pancarta al Palau de la Generalitat. L'objectiu no és cap altre que inhabilitar-lo per desacatament i, a la pràctica, alterar la legislatura catalana. La justícia espanyola segueix amb el president Torra el camí ja iniciat amb Puigdemont i amb Mas, i que a la vista està el seu fracàs. Potser algú a La Moncloa hauria de fer un balanç de danys abans de seguir per aquest camí si vol tirar endavant la investidura de Sánchez amb suports independentistes.

EDITORIAL

Els catalans, desconnectats de la monarquia

José Antich
Barcelona. Divendres, 15 de novembre de 2019
1 minut

El Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat acaba de fer públic un baròmetre on es puntuen les diferents institucions que tenen, en més o menys grau, una incidència sobre la societat catalana. En total, són 20 les institucions sobre les quals es pregunta als enquestats i agafa un ventall prou ampli que va des de les Universitats a la Unió Europea passant per l'Exèrcit o l'Església Catòlica. Doncs bé, d'aquest ampli llistat, la monarquia, amb un 2,44, és la pitjor de totes les institucions per als catalans.

L'acompanyen en aquest vagó de cua la banca i l'Església Catòlica. Que la monarquia espanyola no aixeca cap és una obvietat, la pregunta és si té marge per revertir aquesta situació i gaudir de la posició que tenen altres monarquies europees. No sembla, ni molt menys, que això es pugui produir, ja que el desacord entre la societat catalana i la família reial és molt alt i es fa directament responsable Felip VI de l'escalada repressiva contra l'independentisme. Un clar exemple d'això és el marc en què s'han produït les seves últimes visites a Catalunya: enmig d'un excepcional desplegament policial per contenir les fortes protestes ciutadanes.

Que lluny que són, per exemple, la valoració de la institució monàrquica a Noruega, 9,3; Regne Unit, 7,6, o Països Baixos, 7,3. És important el cas de la Reina d'Anglaterra, que malgrat el referèndum d'independència celebrat a Escòcia el 2014, va superar l'escull amb una aparent distància que no va incomodar els independentistes. Aquí ha succeït tot el contrari i la institució monàrquica ha utilitzat el conflicte amb Catalunya per consolidar-se, un fet que és dubtós que s'hagi produït a Espanya, però que ha deixat una empremta de desacord irreversible a Catalunya.

La puntuació del 2,44 no deixa cap dubte per més que en això, com en tantes altres coses, sigui més còmode amagar el cap sota l'ala que voler afrontar el problema

Espanya s’enfanga a Europa en la persecució contra els independentistes

MÓN > EUROPA

Espanya s’enfanga a Europa en la persecució contra els independentistes

«Com que l'estat espanyol no va aprendre dels errors de les primeres euroordres, ara comet els mateixos d'aleshores, però agreujats»

Tan bon punt fou publicada la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els presos polítics, la justícia espanyola va engegar l’ofensiva contra els exiliats. Ha passat un mes, i Espanya ja s’hi ha enfangat, tal com li va passar el 2017 i el 2018. El revés monumental de la negativa del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein a lliurar el president Carles Puigdemont per rebel·lió no fou interpretat mai pel Suprem com una lliçó per a aprendre d’errors comesos, no va fer mai autocrítica; a l’inrevés, el jutge Pablo Llarena va reaccionar amb fúria, i d’aleshores ençà els magistrats de la sala segona, la fiscalia, el govern espanyol i la major part de partits espanyols van atacar la justícia alemanya acusant-la de deslleial, tal com havien fet amb la belga. La reacció espanyola va causar perplexitat i, cosa encara més important, desconfiança, que és la clau en un procés d’extradició fonamentat en les euroordres.

Les euroordres espanyoles s’han entrebancat tan bon punt han començat a caminar. A Escòcia, l’adreçada contra Clara Ponsatí ni tan sols va passar el primer tràmit administratiu i fou refusada per la policia del Regne Unit per desproporcionada. La pressió diplomàtica d’urgència va fer que es rectifiqués el terme ‘desproporcionada’ i les autoritats britàniques van demanar més informació sobre què se suposa que va fer Ponsatí que pogués ser qualificat de sedició. Llarena va respondre a la petició amb un document que parla de desobediència però no de sedició.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

D’Escòcia a Bèlgica

Aquesta deficiència de l’euroordre de Llarena ha estat invocada precisament per l’advocat de Ponsatí, Aamer Anwar, en la declaració davant el Tribunal d’Edimburg que examina la petició d’extradició. El jutge l’ha deixada en llibertat amb una fiança, i li ha permès de mantenir el passaport. És una decisió que contradiu la petició que feia Llarena, que en totes les euroordres enviades d’ençà de la sentència ha demanat que s’imposés als exiliats la presó preventiva per evitar que se n’anessin fora de la UE. El jutge escocès no n’ha fet cabal, i deixa Ponsatí en llibertat mentre continua la tramitació. La vista següent serà el 12 de desembre, i el jutge aleshores disposarà ja de més coneixement de la causa, de més elements per a examinar, com ara que, malgrat la petició de les autoritats britàniques, el jutge Pablo Llarena hagi estat incapaç d’explicar quins fets comesos per Ponsatí la tardor del 2017 poden ser qualificats de sedició.

Avui ha estat el torn de Toni Comín i de Lluís Puig, que han comparegut davant de la justícia belga. Tampoc a ells no els van aplicar mesures cautelars, i han restat en llibertat mentre es tramita l’euroordre. ‘És la tercera vegada que un jutge espanyol emet una euroordre, és la tercera vegada que compareixem davant la justícia belga i és la tercera vegada que ens deixen en llibertat’, va dir Comín la setmana passada, quan van sortir del tribunal. Tant ell com Puig han aconseguit ara que s’ajorni el judici sobre l’extradició, i serà el mateix jutge que examinarà alhora el seu cas i el del president Puigdemont, amb una vista que tindrà lloc el 16 de desembre vinent. Llarena els volia en processos separats; els jutges belgues els han unificat en un de sol.

A més, les autoritats belgues han vist en aquesta ocasió com el poder executiu espanyol mirava d’interferir en un procés judicial, perquè, a diferència de les dues primeres euroordres enviades a Bèlgica –quan a la presidència del govern espanyol hi havia Mariano Rajoy–, el govern de Pedro Sánchez ha pressionat de manera insistent demanant l’extradició de Puigdemont i dels consellers exiliats. La vice-presidenta Carmen Calvo ho ha fet de manera directa, fins i tot amb un article a la premsa francòfona belga, i amenaçant de represàlies si aquesta vegada les euroordres tornen a fracassar. L’element indispensable de la confiança es torna a esquerdar amb declaracions d’aquesta mena, que de retruc ajuden a fonamentar l’argument de la causa motivada políticament que exposen les defenses.

Les pressions

L’ex-primer ministre belga Charles Michel, futur president del Consell Europeu, ha recordat la importància de la separació de poders com a valor fonamental d’un estat de dret i ha defensat el sistema de funcionament de les euroordres, en unes declaracions fetes a la Moncloa mateix, al costat del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez. Una setmana abans Sánchez va fer la promesa electoral de dur Puigdemont a Espanya i de dir que ho podria fer perquè ell controlava la fiscalia. La fiscalia espanyola va criticar Sánchez i va admetre en veu baixa que aquelles declaracions perjudicaven seriosament la possibilitat d’èxit de les euroordres.

Com que l’estat espanyol no va aprendre dels errors de les primeres euroordres, ara comet els mateixos d’aleshores, però agreujats. La justícia espanyola no podia anar equivocada, pensaven; era el sistema de les euroordres que funcionava malament, perquè uns jutges que no tenen ni idea de què passa a Espanya poden impedir l’extradició dels ‘pròfugs’ catalans. Com que aquest era l’enfocament, durant aquests darrers dos anys han fet tota la pressió que han pogut a la Comissió Europea perquè es reformés l’euroordre, perquè s’incorporés el delicte de rebel·lió o el de sedició dins la llista de la trentena de delictes pels quals el lliurament de la persona demandada per la justícia d’un país es fa pràcticament de manera automàtica. Però no se n’han sortit, perquè aquests delictes pels quals han castigat els dirigents independentistes són de naturalesa política. I les euroordres són pensades no únicament per a fer més àgil i eficaç la cooperació judicial europea, sinó també per a evitar les extradicions motivades políticament. Per això la llista de trenta-dos delictes és tan específica. Els delictes que no hi siguin inclosos s’han d’examinar amb detall. I és això que fan ara les justícies de Bèlgica i d’Escòcia.

La partida al tauler europeu ha tornat a començar, i ara s’afegeix a les euroordres un nou element molt important, que pot influir d’una manera determinant en les peticions d’extradició contra els exiliats: la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. Perquè si els criteris expressats per l’advocat general de la UE són assumits finalment pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, tant Puigdemont com Comín tindran immunitat com a europarlamentaris. La decisió del TJUE trigarà unes quantes setmanes a arribar, però probablement serà abans no s’hagin de resoldre sengles peticions d’euroordre. I la immunitat impedirà l’extradició. De fet, permetria fins i tot que poguessin tornar a Catalunya sense ser detinguts. En el cas de Clara Ponsatí, si efectivament a final de gener de l’any vinent s’executa el Brèxit, l’augment d’eurodiputats a la circumscripció que correspon a l’estat espanyol també implicaria que ella fos diputada. La resolució d’aquesta segona batalla de l’exili pot ser encara més negativa per al Tribunal Suprem i per al govern espanyol.

El pendent ferroviari espanyol: no és pas que no els ho haguéssem explicat

OPINIÓ > EDITORIAL

El pendent ferroviari espanyol: no és pas que no els ho haguéssem explicat

«Ja havien estat avisats que judicialitzant el procés la pèrdua de control del tren de l'estat els duria a estavellar-se, tard o d'hora»

L’abril del 2016, fa tres anys i mig doncs, vaig explicar en aquest mateix espai editorial la metàfora del pendent ferroviari.

Ho explicava així: «Fa molts anys un polític socialista molt intel·ligent em va ensenyar una metàfora interessant: la de l’anomenat ‘pendent ferroviari’. Segons que sembla, quan es planifica una via de tren l’element clau que cal tenir en compte és el pendent. En la gran velocitat no es pot posar una via amb un pendent de més del 3% de desnivell i en general qualsevol tren, excepte els famosos cremallera de muntanya, no poden circular per vies on hi haja més d’un 6% de desnivell. La raó? Amb un pendent superior, els trens si agafen velocitat ja no els pots controlar ni tan sols frenant, o bé necessites un traçat molt llarg i molta sort –de fet, que s’aturen tots sols– per a no causar un accident. No és possible dirigir-los.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

El qui m’explicà la metàfora l’aplicava a la política. Venia a dir que quan algun actor polític queia per un pendent superior al raonable l’accident era inevitable. En circumstàncies normals, les de la política habitual, és molt difícil que ningú vaja voluntàriament per un pendent perillós. Però quan les circumstàncies són excepcionals, com passa ara, la cosa canvia. Pots entrar en un pendent impossible gairebé sense adonar-te’n.

I això és el que li ha passat a l’estat espanyol. La seua resposta primera al procés d’independència va ser menystenir-lo. I quan es va adonar que allò anava de debò era massa tard. Aleshores la reacció va ser la judicialització i la negació de la política, cosa que  ha posat l’estat-tren en un pendent suïcida. Gairebé, gairebé podríem quedar-nos quiets i esperar a veure com s’estavellen…

Judicialitzar el procés català és l’error més important que Espanya podia cometre, tret que fes eixir l’exèrcit al carrer. D’una banda, perquè facilita l’anomenat remedial only, l’únic supòsit d’autodeterminació que ningú no discuteix al món. Però, en segon lloc, i aquest és el més important, perquè ha perdut el control de la màquina. Si ara cap govern espanyol volgués aturar la judicialització simplement no tindria temps ni recursos per a fer-ho.»

Torne a dir que és un text del 2016. No és pas, doncs, que no els ho haguéssem explicat a temps. Però Rajoy i Sánchez van tenir la gosadia i la immensa irresponsabilitat de posar Espanya en pendent ferroviari. I avui ja és més que clar on els ha duts aquesta decisió tan estúpida. Ara Sánchez necessitaria fer algun gest cap als partits independentistes per assegurar-se la legislatura i el seu fràgil govern. I hi ha una part de l’independentisme que estaria disposat a fer gairebé qualsevol cosa per pactar amb ell. Però com que temps enrere van renunciar a fer política per judicialitzar el procés, ara el govern d’Espanya simplement ha quedat atrapat. Està paralitzat. No pot oferir res perquè res ja no depèn d’ell. El tren baixa desbocat pel pendent judicial en direcció a la paret i ensopegant sorollosament amb alguns dels marges de la via, molt en concret els del cantó europeu.

I encara més. Ahir es va saber també que l’Audiència espanyola ha començat la fabricació –la fabricació– d’un macroprocés durant el qual pretén acusar de terrorisme els centenars de catalans, identificats o detinguts arran de la protesta contra la sentència. I no cal ser gaire llest per a imaginar que aquesta barbaritat conceptual i jurídica sacsejarà la societat catalana fins als fonaments i provocarà una onada encara més gran de resistència i de confrontació amb l’estat espanyol. De tenir nou presos polítics durant dos anys, hem passat de sobte a tenir-ne trenta-sis avui i ja es veu que tot ha canviat. Ara imagineu que hi haja centenars de presos catalans d’ací a poc temps, acusats de les coses més peregrines i insignificants, condemnats en aplicació del codi postal i no del codi penal –això vol dir que la mateixa cosa feta a Barcelona i a Sevilla, a Barcelona et porta a la presó i a Sevilla implica, a tot estirar, una multa.

Com hi reaccionarà el carrer? Podeu arribar a imaginar de quina manera un comportament tan autoritari i capritxós dinamitarà encara més la legitimitat de l’estat espanyol i impedirà qualsevol distensió? Podeu imaginar com impulsarà una farsa judicial com aquesta la consciència que cal guanyar i imposar la unilateralitat perquè l’alternativa és una dictadura judicial, sense control possible amb la política tradicional?

Aquestes darreres hores, després de l’èxit del Tsunami paralitzant la AP-7 i la frontera entre Guipúscoa i Lapurdi, la part que resta viva del règim a Catalunya, que cada volta és menor, però continua essent sorollós, s’ha abocat a una campanya histèrica de criminalització de les mobilitzacions, que denota, més que res, una por notable i consistent. De perdre. Els entenc però no els plany: ja havien estat avisats que judicialitzant el procés la pèrdua de control del tren de l’estat els duria a estavellar-se, tard o d’hora. I els errors es paguen.

OPINIÓ

Un altre 'match point'

Agustí Colomines
Barcelona. Dijous, 14 de novembre de 2019
5 minuts

En política les males decisions es paguen cares. L’any 2012, Artur Mas va convocar eleccions anticipades amb la creença que rendibilitzaria la primera gran mobilització sobiranista de l’Onze de Setembre. Van assessorar-lo molt malament. Va perdre 12 diputats. Cap govern europeu s’hauria atrevit a convocar eleccions en un ambient que era una olla a pressió per les retallades socials que va aplicar, abans que cap altre govern de l’entorn, el conseller Andreu Mas-Colell. A partir d’aquella mala decisió, el declivi dels convergents va ser imparable. Hi van ajudar altres coses, és clar, per començar que CDC, a diferència d’UDC, no va saber calibrar que, enfilant el 9-N, l’Estat l’assetjaria amb les proves que tenia sobre el frau fiscal de Jordi Pujol i la corrupció del partit. CDC era un partit del règim del 78 i tenia —tot i que potser no hauria de parlar en passat— les mateixes tares que els altres. UDC, també, i per això no existeix ni amb un pseudònim, i els seus dirigents van acabar protagonitzant l’estampida més espectacular dels últims temps. Van comprar la “llibertat provisional” amb el silenci.

Pedro Sánchez i Albert Rivera són víctimes del mateix error que va cometre Mas el 2012. Per a Rivera s’ha traduït en la mort instantània. Per a Sánchez ja es veurà. Sánchez va guanyar la moció de censura que va apartar Mariano Rajoy del capdavant del govern degut a la crisi catalana. Sense el desastre monumental que va provocar Rajoy l’octubre del 2017, Sánchez no hauria aconseguit els suports per fer el relleu. Un cop instal·lat en el poder, Sánchez es va oblidar d’aquest suport i va optar pel camí d’intentar aïllar i ofegar l’independentisme. Sánchez i Rivera es van afegir al festival de l’extrema dreta, gran protagonista del macrojudici contra l’independentisme, amb Vox fent d’acusació particular. Si Sánchez i Iglesias desitgen que el Pacte de les 6 hores tiri endavant, hauran de canviar d’actitud amb Catalunya i deixar enrere la cantarella, imposada per Cs, que el diàleg ha de ser entre catalans.

La dreta i l’extrema dreta són irrellevants a Catalunya perquè per a la majoria dels catalans el conflicte és amb l’Estat. Entre catalans les discrepàncies es resolen votant, com en totes les democràcies del món. Agradi més o agradi menys, la democràcia a Catalunya funciona, el que permet que Ada Colau sigui alcaldessa amb els vots de Cs, el partit que ara tothom gosa denigrar pel seu extremisme feixistitzant, i JxCat governa la Diputació de Barcelona amb el PSC, un dels botxins de l’independentisme. La Generalitat disposa de dades molt contundents de fins a quin punt la xenofòbia anticatalana està molt arrelada entre els espanyols. No es pot voler fer de Macron i Le Pen a la vegada, que és la fórmula Rivera-Arrimadas —i, també, la d’un altre fracassat: Manuel Valls—, sense generar odi. Les maniobres de les darreres hores d’aquest francès amb orígens catalans per intentar presidir el govern espanyol han estat patètiques.

L’independentisme té un altre match point i cal que l’aprofiti furgant en les contradiccions de l’esquerra espanyola

Els assessors de Pedro Sánchez van actuar com el grupet que va fer entrebancar Artur Mas. A Sánchez van recomanar-li que llancés al mar dos pactes possibles, amb l’esquerra i amb la dreta, sense calcular que, novament, la crisi catalana tindria efectes explosius per a la política espanyola. Les televisions estatals van amagar el judici-farsa als espanyols, però els catalans van poder-lo seguir fil per randa a través del 3/24. La indignació de molts catalans es va anar fent cada vegada més gran fins que, després de la sentència, va esclatar l’octubre del 2019. Les grans revoltes són tardorals. La mobilització ciutadana va desbordar els partits clàssics i els carrers de Catalunya, especialment de Barcelona, van convertir-se en un camp de batalla que ha fet la volta al món. Els ho puc ben assegurar. La repressió indiscriminada no ha pogut aturar la Revolta d’Octubre. Es van acabar els somriures. Ningú, si és que no és un beneit, pot atrevir-se a riure, encara que només sigui lleument, davant la brutalitat policial, els empresonaments i les vexacions com les que es van veure en els moments més crítics de confrontació.

Tot el que era impossible el 28-A, ara s’ha convertit en una solució exprés, però en pitjors condicions. El Pacte de les 6 hores pot ser paper mullat, tan com va ser-ho el preacord del 2016 signat entre Sánchez i Rivera a la sala dels retrats “constitucionalistes” del Congrés. PSOE i UP estan més afeblits avui que no pas abans del 10-N, Cs és el nou CDS, Vox ha rendibilitzat la promoció gratuïta que li han ofert els tribunals i els mitjans de comunicació, i l’independentisme és més fort que no era pas fa dos mesos. Un resultat “Redondo”, com vaig llegir que escrivia algú a Twitter amb sorna. Que Vox tingui més de 50 diputats bloquejarà el Congrés amb recursos al TC. ¿Ja es pot dir en veu alta que Andalusia és el primer govern autonòmic amb presència d’un partit d’extrema dreta que han blanquejat PP i Cs? Angela Merkel no ho hauria permès mai. Però, és clar, ella és “filla” de Helmut Kohl, i Pablo Casado, en canvi, de Fraga Iribarne i José M. Aznar. No cal dir gaire més.

El 10-N dona una altra oportunitat a l’independentisme. Miquel Iceta, que té ben mesurats els líders republicans i pren per estúpids la majoria dels independentistes, ja ha començat la campanya de pressió a ERC i JxCat amb un eslògan infantil: “Qui voti no a Sánchez, estarà votant Vox”. Quan el grau de politització és alt, fer política amb consignes no porta enlloc. Les eleccions generals a Catalunya han demostrat tres coses. Primera, que ERC és el primer partit de l’esquerra, però que aquesta anhelada victòria els porta a perdre fons nacional i independentista. Les ambigüitats d’ERC li han costat 150.458 vots. Segona, que JxCat només aguanta la posició, i fins i tot la millora, com més s’assembla a la fórmula del 21-D del 2017. Laura Borràs i Roger Español són dues versions del puigdemontisme que inquieta l’establishment, que somica tot el sant dia pel retorn d’Artur Mas per “matar” d’una vegada Carles Puigdemont. Tercer, que la CUP es beneficia de la desafecció de molts electors d’ERC i d’uns quants de JxCat, els que no s’espassen l’argument que la repressió dels Mossos d’Esquadra estigui justificada per no perdre una competència que, a la pràctica, ja està perduda.

Els tres grups independentistes sumen 1.642.063 (42,4%) i 23 diputats al Congrés. Una minoria parlamentària important. La rellevància d’aquesta minoria quedarà demostrada si l’independentisme sap rendibilitzar-la sense lliurar-la a mans besades com es va fer amb la moció de censura. Els que reclamen política haurien de recomanar als parlamentaris independentistes que abans de caure rendits davant l’acord PSOE-UP arrenquin alguna cosa de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. ERC ja deu haver après la lliçó, perquè li ha passat com al PSOE: ha guanyat perdent. Laura Borràs, que té ara més poder moral que fa uns mesos, haurà de contenir els neoconvergents que volen fer el pas enrere que a la campanya JxCat va prometre que no faria. Li caldrà decidir-se a reunir de nou el pluralisme que va fer possible la victòria del 21-D per aturar-los. La CUP, en canvi, hauria d’imitar la transformació dels d’EH-Bildu i fer política tan seriosa com la del diputat Jon Iñarritu, que cada vegada trepitja més els talons al PNB. L’independentisme té un altre match point i cal que l’aprofiti furgant en les contradiccions de l’esquerra espanyola. Si el nou govern PSOE-UP no ha comportar més llibertat i menys repressió, llavors és que és un retrocés.

OPINIÓ

I si els periodistes censurem Vox?

Iu Forn
Barcelona. Dijous, 14 de novembre de 2019
2 minuts

Radiografia ràpida de la professió periodística quan som a punt d'arribar a l'any 2020: El clic ho és tot. Sense clics no sobrevius. Això fa que els mitjans de comunicació no informin sinó que intentin vendre el seu producte abans que ho faci el competidor. I amb la venda d'actualitat passa igual que amb el berenar dels nens. Què és més llaminer, un pastís o un bròquil? Doncs els lectors són com els nens i prefereixen majoritàriament pastís, que engreixa però li provoca plaer.

Això explica que, sobretot a les televisions, vagin tan buscats els tertulians polèmics. Se sap qui són perquè en cada paraula excretada hi inclouen tres insults, sis mentides, catorze manipulacions i un sectarisme tan superlatiu que l'ésser humà encara no ha estat capaç d'inventar un mètode per poder mesurar-lo. El poti-poti és letal perquè estimula als “seus” espectadors a que es quedin enganxats a la pantalla absolutament fascinats i emprenya als espectadors que pensen com "els altres”, que també s'hi queden enganxats, però per vomitar improperis.

No és informació, és entreteniment. No és periodisme, és espectacle. És un pastís darrere l'altre fins que l'espectador explota d'un atac de sucre en ple cervell.

I és així com a les taules d'opinió hi seuen traficants d'informació provinent de les clavegueres de l'Estat, buscavides que venen fum, gent conflictiva amb qui és recomanable no tenir-hi cap mena de contacte fora del plató, manipuladors sense cap escrúpol a qui no els importa anar arruïnant la vida de gent innocent i venedors de elixirs màgics que no només menteixen deliberadament  sinó que s'inventen les entrevistes.

Tot això és un preàmbul per intentar ajudar a entendre perquè VOX ha anunciat que seguirà vetant la presència a les seves seus de segons quins periodistes molestos i que no passi res.

L'excusa dels ultradretans és que hi ha mitjans que menteixen quan parlen d'ells, cosa que venint d'aquest partit té molt de mèrit. Per la cosa de la mentida, em vinc a referir. Ja van intentar la censura durant la campanya però la Junta Electoral Central, invocant l'article 66.2 de la Llei Electoral, els va dir que “els mitjans privats estan obligats a informar respectant els principis de pluralisme, igualtat, proporcionalitat i neutralitat, un mandat que difícilment podrien complir si les formacions polítiques poguessin discriminar entre uns mitjans i els altres a l'hora d'accedir als seus actes públics de campanya”. Doncs bé, ara VOX va més enllà i afirma que si els obliguen a acceptar els mitjans crítics, deixaran de fer rodes de premsa. I això, naturalment, els aniria perfecte perquè així evitarien definitivament que algú els fes preguntes incòmodes.

Si aquest fos un país normal, amb uns mitjans de comunicació normals en mans d'empreses normals, amb periodistes normals i no periodistes hooligans que treballen pels partits i no pels ciutadans, aquest debat s'hauria acabat ràpid. Que VOX no vol periodistes incomodes? Doncs tota la professió es planta i no s'informa de VOX. Ni un sol segon. Zero. Res. VOX deixa d'existir als mitjans. Cap menció, cap informació, cap entrevista, cap referència a la seva activitat parlamentària. I si hi ha un debat al Congreso, quan arriba el seu torn s'emeten altres continguts. I, au, que s'espavilin a mentir i a manipular a twitter i a facebook a veure què passa.

Lamentablement això no serà així perquè molts dels perfils de periodistes citats més amunt són de VOX, perquè hi ha empreses que no només simpatitzen sinó que són VOX i perquè parlar de VOX dóna clics i audiència. I per tant, diners.