dissabte, 3 de desembre del 2016
diumenge, 11 de setembre del 2016
dimecres, 1 de juny del 2016
dimecres, 20 d’abril del 2016
El Departament d'Estat dels EUA, conscient de les amenaces ultres contra l'independentisme
El Departament d'Estat dels EUA, conscient de les amenaces ultres contra l'independentisme: El Món, el diari lliure, obert i per compartir
L'alcalde de Vilassar de Dalt desobeeix el requeriment de l'Audiència Nacional
L'alcalde de Vilassar de Dalt desobeeix el requeriment de l'Audiència Nacional: El Món, el diari lliure, obert i per compartir
dilluns, 18 d’abril del 2016
dimecres, 30 de març del 2016
Mocions, referèndums i visca la Pepa!
Mocions, referèndums i visca la Pepa!: L'opinió de Agustí Colomines
dimarts, 23 de febrer del 2016
Paraula de Franco
Paraula de Francohttps://youtu.be/sX-ZW-AgybI: L'opinió de Salvador Cot
per Salvador Cot30 de Novembre -0001 a les 00.00 h
Dada espectacular. Fa dos mesos llargs que a Madrid hi ha negociacions frenètiques entre tots els partits i només hi ha un acord àmpliament majoritari: Negar-se a parlar de Catalunya i marginar de les converses els dos partits independentistes catalans, unes formacions que agrupen ni més ni menys que a 17 diputats, un grup molt difícil d'evitar en la majoria de les combinacions. El principal problema de l'estat espanyol, per tant, ni tan sols serà abordat.
Tot indica, per tant, que el règim del 78 està complint la paraula donada per Joan Carles de Borbó al general Franco poc abans de morir, quan el dictador va agafar de la mà el seu successor per dir-li "Només li demano que preservi la unitat d'Espanya!". El vell tirà estaria orgullós del seu llegat ideològic, indiscutit fins i tot per molts dels que ell perseguia durant els quaranta anys de dictadura militar. En aquest àmbit Espanya, efectivament, és una. La grandesa i la llibertat són una altra cosa.
El nacionalisme espanyol és tan espès que mai no és traspassat per la democràcia, passin els anys que passin. I a Madrid, a la seva. Ara i com sempre.
El nacionalisme espanyol és tan espès que mai no és traspassat per la democràcia, passin els anys que passin. I a Madrid, a la seva. Ara i com sempre.
dilluns, 22 de febrer del 2016
dimarts, 16 de febrer del 2016
dilluns, 8 de febrer del 2016
Ni un gram d’autocrítica
Ni un gram d’autocrítica
Atenció: no demano a ningú que s’autoflagel·li, i menys que s’immoli. Però quan, després d’haver ocupat càrrecs institucionals durant 36 anys, d’haver encapçalat de forma omnímoda un partit polític al llarg de tres dècades, et veus obligat a dimitir perquè, malgrat comptar amb poderosos altaveus mediàtics, el teu electorat ha resultat ser residual, trobo que fóra un gest d’honestedat examinar públicament si, per ventura, has comès algun error, si has fet alguna anàlisi equivocada de la realitat. Parlo, potser ja ho han endevinat, de Josep Antoni Duran Lleida.
Quan, ara fa tres setmanes, Duran dimití de la presidència del comitè de govern d’ Unió (una responsabilitat que exercia sense interrupció des del 1987, i amb un trienni de pausa des del 1982), era esperable algun primer tast d’aquell saludable exercici autocrític. Però no. De fet, les manifestacions fetes pel sempitern líder democristià en l’hora dels adéus constitueixen més aviat una exhibició de supèrbia intel·lectual i de superioritat moral. Examinem-ho.
L’endemà de deixar el vèrtex d’ UDC, el diumenge 17 de gener, el diari 'La Vanguardia' li feia a Duran el penúltim obsequi, una entrevista de pàgina sencera amb un titular detonant: “Les coses haurien anat millor si Pujol hagués optat per mi”. Deixem de banda la rèplica fàcil (Millor per a qui, senyor Duran? Per a vostè?) i intentem aprofundir en la interpretació d’aquestes paraules.
A parer meu, la lectura és clara: el d’Alcampell volia dir que, si el successor assenyalat per Pujol al capdavant de CiU hagués estat ell i no Mas, no s’hauria produït allò que els unionistes anomenen “la deriva secessionista”. Duran aparenta creure, doncs, que el procés independentista va sorgir de dalt a baix, des del despatx d’Artur Mas cap al carrer, quan tots els observadors equilibrats han constatat que va ser un procés 'bottom-up', de baix a dalt, des del carrer cap al despatx. O, alternativament, potser Duran creu que, si el president de la Generalitat hagués estat ell, hauria pogut ser com una mena de Moisès a l’inrevés, i deturar l’onada popular desfermada a partir de l’Onze de Setembre de 2012, i convèncer dos milions de persones que, en lloc de cercar la terra promesa, continuessin fabricant maons per a aixecar les piràmides de l’unitarisme espanyol.
En qualsevol dels casos crida l’atenció que, en un moment de balanços, Duran Lleida no aprofités l’entrevista per formular ni mig retret cap al sistema polític estatal, que, en tres anys, no ha estat capaç de respondre al malestar de tantíssims catalans amb la més mínima proposta política positiva. L’exlíder d’UDC creu que ell ho hauria fet millor que Mas, això està entès. Però, què hauria fet? Quina resposta hauria donat a la humiliació de l’Estatut, a la frustració col·lectiva d’unes retallades incongruents amb la riquesa del país i amb la pressió fiscal que els seus habitants suporten? Aquella “tercera via”, aquella disposició addicional de la Constitució que, des de Madrid, no ha merescut més que desdeny?
El mateix dia que es publicà l’entrevista citada, Duran signava la seva última carta-web setmanal, un altre document mereixedor d’anàlisi. Hi justificava la dimissió a causa dels mals resultats electorals, però tot seguit els trivialitzava, deslligant-los de qualsevol error estratègic: “Quan la pilota no entra, s’ha de canviar l’entrenador, encara que sigui bo i pugui triomfar en un altre club. En aquest cas, a més, hi ha una diferència substancial: l’entrenador no és que sigui bo, però tampoc és dolent” (sic).
Com que l’entrenador no és dolent, no ha de fer cap autocrítica sobre el joc que ha portat l’equip al desastre: el divorci amb Convergència es va fer al moment just, ni massa tard ni massa aviat; la consulta interna d’Unió va ser impecable, i en la subsegüent escissió Duran no hi tingué cap responsabilitat; les ofertes polítiques presentades pel partit el 27-S i el 20-D eren magnífiques, per molt que l’electorat no ho sabés veure... Així s’entén que Duran sentenciï: “Continuo tenint molt per aportar a Unió, a la política i a Catalunya”. Amb aquest colofó definitiu: “Hauria pogut fer més i fer-ho millor? I tant! I qui no?”.
Amb el plausible propòsit d’animar la seva desmoralitzada tropa, Duran incloïa en la carta de comiat la idea que “tenim molts actius, també de presència institucional. Tenim regidores, regidors, alcaldes i alcaldesses...”. En efecte, els tenen; i un d’ells, el regidor de Tarragona Josep Maria Prats, ja ha començat a volar sol: aquest dimarts subscrivia un pacte local amb el PSC i el Partit Popular per governar conjuntament la ciutat durant els pròxims tres anys i mig.
En els propers mesos, Unió ha d’intentar trobar un nou lloc dins del mapa polític català. Si, com apunten alguns indicis, el busca en l’espai unionista ja saturat per PSC, Ciutadans i PP, és probable que l’històric partit no arribi a complir els 85 anys.
Catalonia rules ok
Catalonia rules ok
per Ramón Cotarelo6 de Febrer 2016 a les 20.09 h
Per aquells que segueixen la política espanyola, el què està succeint en les relacions amb Catalunya ha de provocar-los veritable gaubança. Quan van preguntar a Rajoy què pensava sobre el fet que hi hagués un milió i mig de catalans a la Diada, demanant la independència, va contestar, amb la seva sorprenent intel·ligència, que era un rebombori. Es tractava de l'habitual menyspreu tenyit d'ignorància de l'oligarquia espanyola en relació a Catalunya. Si els catalans donen la llauna, el nacionalisme espanyol tanca files i Santiago de España farà la resta, com Clavijo. No tenim temps que perdre perquè ens espera la unitat de destí en l'universal.
I ho fa davant un Tribunal Constitucional desprestigiat i deslegitimat per estar presidit per un militant del mateix partit del govern que recorre davant d'ell perquè li busqui una sortida al que no la té. Un Tribunal Constitucional que, amb la seva incompetent sentència del 28 de juny de 2010 en la qual negava la condició de nació als catalans, perdia tota la seva autoritat a Catalunya. Un òrgan reduït a la condició d'una oficina de blanqueig judicial, per donar una disfressa jurídica (sense aconseguir-ho) a les arbitrarietats polítiques del govern espanyol. Aquest es val per a això d'una llei de reforma del Tribunal, imposada amb la seva majoria parlamentària absoluta i que avui està impugnada davant aquest mateix Tribunal.
Resultat final: els independentistes tenen el govern de Catalunya i apliquen el full de ruta a la independència. Aquest trajecte serà més tranquil i afable si a Espanya no hi ha govern que pugui obstaculitzar-ho. I la clau per decidir si a Espanya hi ha o no govern, o cal convocar noves eleccions la tenen aquests mateixos independentistes que governen a Catalunya.
Avui el de l'algaravia no sap què fer, a punt del desnonament a La Moncloa, d'on no vol marxa, enfrontat a tothom, amb el pacte anticatalà del PP, el PSOE i C's a punt de trencar-se segons plora preocupat "El País", no té ni idea de com desactivar la bomba de rellotgeria dels 18 mesos per a la ruptura i que és el que condiciona de forma absoluta la política d'Espanya fins al punt que el desastre de la crisi i l'espoli perpetrat per una banda de delinqüents passen a segon pla. Això sí que és un "tic-tac" i no el que inventava Podemos.
La situació d'Espanya és deplorable. No només manca d'estadistes, sinó de mers polítics capaços d'entendre el món en el qual viuen i no dir tonteries. El govern, format per advocats de l'Estat, i d'altres espècimens, creu que la política d'un Estat modern es resol amb invents del contenciós administratiu. Així, enfront de la crisi constitucional que planteja Catalunya, que afecta a l'estructura mateixa de l'Estat i el seu principi de legitimitat, respon amb recursos i contrarecursos i conflictes de competències en el seu corresponent paper timbrat, visat, legalitzat, compulsat i registrat. Movent agutzils, procuradors per frenar en les coves judicials, a la desesperada, l'acció parlamentària en representació d'un poble en marxa.
I ho fa davant un Tribunal Constitucional desprestigiat i deslegitimat per estar presidit per un militant del mateix partit del govern que recorre davant d'ell perquè li busqui una sortida al que no la té. Un Tribunal Constitucional que, amb la seva incompetent sentència del 28 de juny de 2010 en la qual negava la condició de nació als catalans, perdia tota la seva autoritat a Catalunya. Un òrgan reduït a la condició d'una oficina de blanqueig judicial, per donar una disfressa jurídica (sense aconseguir-ho) a les arbitrarietats polítiques del govern espanyol. Aquest es val per a això d'una llei de reforma del Tribunal, imposada amb la seva majoria parlamentària absoluta i que avui està impugnada davant aquest mateix Tribunal.
El del rebombori el té a casa i no sap com sortir d'ell. Perquè, entre altres coses i encara que no dóna crèdit a la situació, Catalunya i els partits independentistes catalans tenen la clau de la formació del govern d'Espanya.
En les còmiques converses entre forces polítiques espanyoles per formar govern, Podemos esgrimeix com a base decisiva per postular-se d'interlocutor del PSOE en detriment de C's que és l'únic que pot negociar amb els independentistes catalans perquè, si aquests no volen, a Espanya no pot haver-hi "govern de progrés". Una altra petulància i falsedat dels morats. No són ells els qui poden negociar amb ERC i DiL sinó En Comú Podem i, en concret, Domènech, que no és el mateix. De fet, no és segur que En Comú Podem voti amb el grup de Podemos al Parlament espanyol segons quines coses.
I negociar què? Doncs exactament una abstenció dels independentistes catalans en la investidura d'un hipotètic govern d'esquerres espanyoles. A canvi de què? Aquí està el problema: a canvi de res. Perquè l'única cosa que caldria oferir-los seria un govern "de progrés" que acceptés un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Per a molts independentistes tal oferta ja no té interès doncs creuen haver passat aquesta etapa i només pensen en un referèndum organitzat per ells sobre la Constitució de la República catalana. Però, encara que ho acceptessin com una espècie d'assaig de l'altre, com convencerà Podemos al PSOE per fer el referèndum? Sánchez és tan unionista com Rajoy, Rivera, Rubalcaba o Díaz. L'oferta no solament pretén abusar de la bona fe d'ERC i DiL sinó també de la del PSOE en cas que la tingui. Per molt que Podemos s'anomeni Podemos, la paraula no fa la cosa i la veritat és que no poden.
Resultat final: els independentistes tenen el govern de Catalunya i apliquen el full de ruta a la independència. Aquest trajecte serà més tranquil i afable si a Espanya no hi ha govern que pugui obstaculitzar-ho. I la clau per decidir si a Espanya hi ha o no govern, o cal convocar noves eleccions la tenen aquests mateixos independentistes que governen a Catalunya.
Puigdemont llança el desafiament que a Madrid només aniran a negociar la data de la independència. Amb l'afegit que seran ells també els qui decideixin quina data serà aquesta.
dijous, 4 de febrer del 2016
El Tribunal Constitucional, ministeri del govern espanyol
EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL, MINISTERI DEL GOVERN ESPANYOL
El govern espanyol presumeix d'enfrontar-se a l'independentisme català només amb les armes de la llei i l'Estat de dret. Amb aquest esperit, la seva vicepresidenta, a la roda de premsa de divendres, després del consell de ministres, va anunciar que el govern instava el Tribunal Constitucional a anul·lar tots els actes que la Generalitat realitzés sorgides d'una declaració d'independència. Sostenia que era lògic, ja que si la declaració va ser anul·lada en el seu dia per aquest tribunal, les seves conseqüències han de ser nul·les.
En efecte, és molt d'agrair que el govern espanyol no empri en principi l'exèrcit, la Guardia Civil, la repressió i la violència, com ha fet tradicionalment per contrarestar el sobiranisme català. Que recorri a la justícia i insti els jutges a actuar en el marc de la legalitat en comptes de procedir a rebentar-la a canonades segons inveterat procedir imperial.
Tan sols és que aquestes declaracions i aquest esperit són falsos i un engany.
Algú podria dir que l'engany, el frau, consisteix a "judicialitzar" un problema que no és jurídic sinó polític, és a dir, en instrumentalitzar els jutges perquè resolguin un problema que els polítics no poden solucionar. Aquesta va ser una queixa molt freqüent entre especialistes i estudiosos a començaments del rodatge de l'Estat de les Autonomies als anys 80, quan es plantejaven continus recursos competencials al Tribunal Constitucional. Fins i tot els magistrats es queixaven que el govern i els partits els usessin com a parapet per ocultar la seva incapacitat de resoldre els problemes per via de negociacions polítiques.
Però això també era, no ja totalment fals i mentider com les intencions del govern actual, sinó erroni.
I era erroni llavors i és fals avui, perquè el TC no és un òrgan judicial ni forma part del Poder Judicial. Dur-hi els problemes polítics no és "judicialitzar-los". Això és fals, una estratagema. El TC és un òrgan polític format per juristes nomenats políticament i amb una finalitat política. El seu president actual ocupa aquest càrrec perquè va ser militant del PP, del partit del govern. Pel que sabem, subjectivament ho segueix sent, i la seva funció és resoldre els assumptes en sentit favorable a una part, al PP, que és qui el va posar on és.
O sigui: usar el TC per a resoldre un contenciós polític no és "judicialitzar-lo"; és "polititzar-lo". El fet que la Constitució situï la jurisdicció constitucional (això és, la competència per resoldre problemes constitucionals) en un òrgan 'ad hoc' anomenat Tribunal Constitucional, que ve acompanyat de la parafernàlia lèxica de la justícia (autos, sentències, providències…) no vol dir res. L'invent és una martingala autorreferencial que no atorga a les seves decisions cap legitimitat, sinó només una legalitat de part i, per tant, inútil. L'exemple més obvi: per sentència del 2010, aquest TC va decidir que els catalans no es podien considerar a si mateixos com una "nació". Com que dir aquesta bestiesa manca de tot sentit jurídic, es va haver de fer d'una manera tan complicada que la decisió no és justa ni injusta sinó, simplement, ridícula, perquè el de "nació" no és un concepte sinó un sentiment, i cap tribunal del món podrà mai imposar o prendre a ningú un bri de sentiment nacional.
Per tant, la decisió del govern, anunciada als quatre vents, de no anar per la via de la pura repressió i d'acudir als tribunals és un engany més, consistent en utilitzar la repressió disfressada d'acció judicial, utilitzar els mateixos elements de violència camuflant-los com a magistratures que, en realitat, obeeixen les consignes del govern com podrien fer els militars o la Guardia Civil.
I això és el que s'ha de destapar com allò que és, com una superxeria. I fer-ho amb atenció, perquè pot resultar difícil explicar-ho a l'estranger on, en principi, la faula de "judicialitzar" falsament els problemes polítics pot trobar crèdit en funció del prestigi que entre gents civilitzades tenen paraules com "tribunal", "jutges", "magistrat" o "justícia".
Tan sols és que aquestes declaracions i aquest esperit són falsos i un engany.
Algú podria dir que l'engany, el frau, consisteix a "judicialitzar" un problema que no és jurídic sinó polític, és a dir, en instrumentalitzar els jutges perquè resolguin un problema que els polítics no poden solucionar. Aquesta va ser una queixa molt freqüent entre especialistes i estudiosos a començaments del rodatge de l'Estat de les Autonomies als anys 80, quan es plantejaven continus recursos competencials al Tribunal Constitucional. Fins i tot els magistrats es queixaven que el govern i els partits els usessin com a parapet per ocultar la seva incapacitat de resoldre els problemes per via de negociacions polítiques.
Però això també era, no ja totalment fals i mentider com les intencions del govern actual, sinó erroni.
I era erroni llavors i és fals avui, perquè el TC no és un òrgan judicial ni forma part del Poder Judicial. Dur-hi els problemes polítics no és "judicialitzar-los". Això és fals, una estratagema. El TC és un òrgan polític format per juristes nomenats políticament i amb una finalitat política. El seu president actual ocupa aquest càrrec perquè va ser militant del PP, del partit del govern. Pel que sabem, subjectivament ho segueix sent, i la seva funció és resoldre els assumptes en sentit favorable a una part, al PP, que és qui el va posar on és.
O sigui: usar el TC per a resoldre un contenciós polític no és "judicialitzar-lo"; és "polititzar-lo". El fet que la Constitució situï la jurisdicció constitucional (això és, la competència per resoldre problemes constitucionals) en un òrgan 'ad hoc' anomenat Tribunal Constitucional, que ve acompanyat de la parafernàlia lèxica de la justícia (autos, sentències, providències…) no vol dir res. L'invent és una martingala autorreferencial que no atorga a les seves decisions cap legitimitat, sinó només una legalitat de part i, per tant, inútil. L'exemple més obvi: per sentència del 2010, aquest TC va decidir que els catalans no es podien considerar a si mateixos com una "nació". Com que dir aquesta bestiesa manca de tot sentit jurídic, es va haver de fer d'una manera tan complicada que la decisió no és justa ni injusta sinó, simplement, ridícula, perquè el de "nació" no és un concepte sinó un sentiment, i cap tribunal del món podrà mai imposar o prendre a ningú un bri de sentiment nacional.
Per tant, la decisió del govern, anunciada als quatre vents, de no anar per la via de la pura repressió i d'acudir als tribunals és un engany més, consistent en utilitzar la repressió disfressada d'acció judicial, utilitzar els mateixos elements de violència camuflant-los com a magistratures que, en realitat, obeeixen les consignes del govern com podrien fer els militars o la Guardia Civil.
I això és el que s'ha de destapar com allò que és, com una superxeria. I fer-ho amb atenció, perquè pot resultar difícil explicar-ho a l'estranger on, en principi, la faula de "judicialitzar" falsament els problemes polítics pot trobar crèdit en funció del prestigi que entre gents civilitzades tenen paraules com "tribunal", "jutges", "magistrat" o "justícia".
Que quedi clar que no n'hi ha. Es tracta de referir a un òrgan polític una decisió política en el sentit favorable als interessos del govern de torn. Valor d'aquest procediment a ulls de la justícia, de l'Estat de dret? Zero. Valor per a justificar després un possible recurs a la violència si el sobiranisme persisteix? Tot. Aquí és on rau el perill, i això és el que s'ha de denunciar.
La política dels fets que causa pànic a Madrid
La política dels fets que causa pànic a Madrid
Germà CapdevilaRas i curt: cal aplaudir els estrategues que van triar l'endemà de l'encàrrec del rei a Pedro Sánchez de formar govern a Madrid, per presentar al registre del Parlament les tres grans lleis que han de definir el marc normatiu que ha de permetre el naixement de la nova República.
No se m'acut una millor resposta al menyspreu de la classe política espanyola vers Catalunya. El PP –un cop més– ens fa servir d'espantall, el PSOE ens exclou d'antuvi de les negociacions per formar govern, Podemos accepta que s'exclogui En Comú Podem de la ronda de contactes amb Sánchez i per Ciutadanos senzillament no existim com a poble. Com a cirera del pastís, l'Audiència Nacional investiga l'ANC i els ajuntaments catalans que han comès l'acte terrorista de votar mocions als plens.
En un context polític com aquest –res de nou sota el sol– no val la pena perdre ni cinc minuts en intentar que se'ns escolti o en imaginar alguna concessió per part de Madrid per assegurar-se l'abstenció o el vot favorable dels independentistes catalans. El millor missatge per als catalans, per a Espanya, per a Europa i per al món és continuar executant el full de ruta aprovat el 9 de novembre, sense ni tan sols desviar la mirada cap a Ponent.
Ahir al Parlament va executar un nou acte de sobirania, en presentar les tres lleis previstes per la resolució suspesa pel Tribunal Constitucional. Ja ho deia la mateixa resolució: desconeixem l'autoritat dels tribunals espanyols en aquesta matèria. Però en comptes d'encallar-nos en declaracions i contradeclaracions, senzillament es presenten les lleis al Parlament. Espanya ha caigut en la seva pròpia trampa, perquè cap instància judicial pot suprimir el debat polític, que és intrínsec a la feina d'un Parlament.
És un curs d'acció que provoca desorientació a l'Estat. La tremolor de cames que fa uns dies dèiem que afecta alguns sobiranistes en veure que passem del dit al fet, es transforma en pànic a Madrid, on no saben com respondre als actes concrets del Parlament cap a la independència. El TC pot continuar suspenent cada passa, però no hi ha manera d'evitar que els diputats catalans continuïn fent la feina i acabin d'aquí a 18 mesos un nou marc legal perfectament dissenyat i a punt per posar-lo en marxa.
Madrid sap que segons quines mesures poden esdevenir la justificació perfecta perquè l'independentisme català premi l'accelerador, i es troba en un atzucac que s'agreuja pel caos polític que es viu a la capital espanyola. Vaig a comprar crispetes.
dimecres, 3 de febrer del 2016
Lloança de l’unionisme respectuós
Lloança de l’unionisme respectuós
Vicent Partal
Societat Civil Catalana va tornar a fracassar ahir. No va aconseguir d’omplir ni la petita plaça de Sant Jaume amb una concentració de gent que anava de l’extrema dreta a la dreta extrema, amb algunes comptades i pintoresques excepcions. Com sempre, les banderes de la dictadura es van deixar veure sense cap mirament i ningú no es va dignar a retirar-les.
És evident que l’unionisme al Principat no el representa Societat Civil Catalana o, per dir-ho a l’inrevés, és evident que l’unionisme no sent que Societat Civil Catalana sigui representant seu. Els continuats fracassos de les convocatòries que fa ho deixen palès. Són molt lluny de mobilitzar aquells sectors de catalans que no van votar independència el 27-S. A les urnes s’expressen, però al carrer no. I això, que hauria de fer reflexionar seriosament els qui controlen Societat Civil Catalana, també ens ha de fer reflexionar els independentistes.
Personalment, crec que devem respecte i reconeixement a la gran majoria dels unionistes catalans per l’exquisida correcció i el respecte que mostren envers la majoria independentista.
Per a molta gent tot això no és pas fàcil. Imagineu-vos què sentiríeu si veiéssiu per la televisió una cadena humana entre Vinaròs i el Voló amb milions de persones brandant amb entusiasme banderes… espanyoles. Els catalans que volen restar a Espanya ja han viscut tres anys llargs de mobilitzacions i victòries de l’independentisme que, per força, no els han de resultar gens agradables.
I, tanmateix, hi reaccionen amb molta calma i amb un gran respecte. No hi ha hagut fins ara incidents remarcables, tret dels que causen de tant en tant els grups més militants o, directament, persones uniformades. Quan han hagut de votar, s’han decantat pels partits que consideraven que els defensaven millor, però no han expressat agressivitat ni tan sols tensió contra els partidaris de la independència.
És cert que també els independentistes hem estat exquisits amb ells i en cap moment no els hem volgut posar contra les cordes. Tots sabem que la república no és per als independentistes, sinó per al país sencer i la discrepància d’idees no únicament l’hem respectada, sinó que fins i tot l’hem encoratjada, com es va comprovar notablement durant la tanda de referèndums populars.
Això és cert. Però també és cert que la major part dels unionistes catalans es comporten amb un tarannà democràtic d’acceptació de la diferència que cal reconèixer i posar al seu lloc. Amb l’allau de barbaritats que vomiten les televisions de Madrid i amb el to encrespat i bel·licós que fan servir els polítics d’aquesta orientació, seria previsible que una part important dels seus seguidors hagués esdevingut una força mobilitzada ferotgement contra la independència. I això no ha passat. No volen abandonar Espanya, però no estan disposats a imposar el seu criteri i respecten la mobilització dels qui volem una cosa que a ells, necessàriament, els ha de fer mal al cor.
De les moltes notícies positives del procés cap a la independència, ara per ara, aquesta és una de les que m’emocionen més. Perquè si això continua així, efectivament aconseguirem de fer un país millor per a tothom. No solament per als del sí.
Han d’estar molt desesperats per a organitzar xous com el de Dombrovskis
Han d’estar molt desesperats per a organitzar xous com el de Dombrovskis
La revista Interviú publicava ahir un article que deia que, segons la policia espanyola, la família Pujol havia pagat sis milions d’euros el 2013 al primer ministre letó d’aleshores, Valdis Dombrovskis, perquè fes unes declaracions amables respecte del procés d’independència de Catalunya. La filtració provenia de la ‘unitat d’intel·ligència’ de la policia espanyola i, com sempre, era plena d’ambigüitats i llacunes. De fet, la policia mateix diu que només es basa en allò que anomena ‘fonts fiables’ (no hi ha ni un trist paper) i reconeix que la vinculació amb els Pujol ‘no és pas confirmada’. Tot amb tot, avisa que ‘el presumpte corrupte’ pot continuar ‘fent mal a Espanya’, ara des del càrrec de vice-president de la Comissió Europea.
Em va deixar tan esbalaït que vaig haver de tornar-me a rentar la cara. La policia d’un estat membre es permet el luxe d’acusar de corrupció, de manera pública i sense cap prova, ni més ni menys que el vice-president de la Comissió Europea, responsable d’economia? Que s’han tornat bojos?
Evidentment, Brussel·les va reaccionar no tan sols negant-ho, sinó fins i tot negant-se a comentar-lo. L’oficina de la Comissió digué a l’agència EFE: ‘Aquestes al·legacions no tenen cap base.’
El 2013, poc després de la Via Catalana de l’11 de setembre, Dombrovskis, aleshores primer ministre de Letònia, va ser entrevistat per l’ACN. En aquella entrevista es va mostrar partidari de reconèixer la independència de Catalunya. El govern espanyol es va enfurismar i va reclamar-li una correcció que ell no volgué fer.
Des d’aleshores, Espanya s’ha mirat amb lupa totes les intervencions d’aquest polític. Quan deia coses que agradaven a Madrid, que també n’ha dites, i quan deia coses que a Madrid no volien escoltar.
Però com s’explica una acusació com la que Interviú ha destapat? Des d’un punt de vista polític, és un despropòsit. No tan sols enutjarà notablement el vice-president de la Comissió, sinó que molt probablement molestarà molt en totes les institucions comunitàries. Quin sentit té, per tant, entrar en aquesta batalla?
Ahir des de Brussel·les em parlaven de desesperació. L’única explicació que trobaven a un tal comportament era que fos una mena d’amenaça contra importants dirigents europeus, per enviar el missatge que si es mostren conciliadors amb Catalunya els empastifaran sense contemplacions. Una mena de pressió a la desesperada.
A la desesperada perquè Catalunya ha entrat en el famós període de resolució dels divuit mesos, perquè Espanya no té govern ni se sap quan en tindrà, perquè el PP ja es veu al carrer i sobretot perquè cap dels esforços diplomàtics espanyols per a amenaçar Catalunya no ha reeixit.
Evidentment, alguna explicació ha d’haver-hi a una actuació tan poc assenyada com aquesta d’ahir. La desesperació en seria una, efectivament. Sumant-hi la marginació evident que Espanya viu a la Unió Europea d’avui, on no ocupa ni un sol lloc d’importància, tal com explica tan bé en el seu darrer llibre Ramon Tremosa. En un altre moment, Espanya hauria pressionat als corredors, entre bambolines. Tanmateix, ara sembla que ha de fer-ho de la manera més barroera i forassenyada que hom es pot imaginar. De fet, disparant-se un tret al propi peu.
(Anem bé, anem bé…)
diumenge, 31 de gener del 2016
Ja ens podem preparar
Ja ens podem preparar
JORDI GRAUNo tenen govern, a Madrid, però en tindran i si en una cosa es posaran d'acord és en la sagrada unitat d'Espanya. Mentrestant, tenen el Tribunal Constitucional
A Madrid no tenen govern, però això no ens ha d'enganyar pel que fa als moviments que continuen orquestrant en relació amb el procés. No tenen govern i es podrien aplicar tot allò que van escriure quan era aquí que no en teníem, i quina gràcia que els feia, però no pateixin, n'acabaran tenint un, de govern, i pel que fa a Catalunya tenen clar el camí que els funciona. O sigui, que quan s'acabin entenent uns i altres, altres i uns, amb el PP o sense, amb el PSOE, amb Rajoy o sense, amb Pedro Sánchez o sense, però sempre amb Felipe González, Aznar i el rei a la rereguarda, doncs tiraran pel dret, com de fet continuen fent amb el govern en funcions presidit per un Rajoy que intenta recuperar protagonisme a costa de treure minuts de televisió a les detencions i notícies sobre la corrupció que li surten com bolets al País Valencià. Caram, allà als periodistes no els avisa ningú de les detencions, però els fets investigats són esgarrifosament greus i no he sentit que els que deien coses quan això passava a Catalunya ho diguin ara. No s'equivoquin, no defenso ningú, la corrupció és tan greu si passa a Catalunya o els passa a ells i cal perseguir-la i castigar-la de la mateixa manera. El que dic és que els episodis coneguts i investigats d'aquella manera allà són molt i molt greus i no s'aplica la mateixa vara de mesurar ni de demanar responsabilitats al president del partit afectat i a la seva gent de confiança. En fi, ja ho veurem. De moment els queda el Tribunal Constitucional per anar fent la xup-xup, a veure si amb amenaça d'inhabilitacions a tutti quanti van fent passar l'estona i així negocien tranquil·lament gent absolutament incompatible però que té en la sagrada unitat d'Espanya la manera de continuar fent bullir l'olla i de ser ells els qui la remenen, se'n serveixen, se la reparteixen i que siguem els catalans els qui els hi paguem. O sigui, que ja ens podem preparar que alguna de grossa en faran. Contra Catalunya, és clar. Nosaltres, però, a la nostra.
dilluns, 18 de gener del 2016
Rajoy et dóna aaales!
Rajoy et dóna aaales!
Germà CapdevilaJa fa temps que la barrera entre política i espectacle s'ha difuminat. No es res nou, i els americans en saben un niu, d'això. Hi ha una diferència entre l'espectacle i el ridícul, però. Ho vam veure en la campanya electoral espanyola del 20-D, quan molts candidats es passejaven pels platós de diversos programes d'entreteniments, sense preocupar-se d'explicar propostes o idees.
En període postelectoral també funciona aquesta barreja. És d'allò més normal que els polítics intentin aconseguir espais als mitjans a cop de declaracions suposadament enginyoses que potser tenen l'efecte desitjat, però una durada molt limitada pel que fa a l'atenció de la gent, que ja comença a estar-ne una mica farta.
Pedro Sánchez, que està en una posició molt delicada tant internament com externa, creu que la manera de fer front a la reactivació del procés català és declarar que "Rajoy és el Red Bull dels independentistes". Una mostra més de la desorientació dels poders de l'Estat un cop aquí ens van posar d'acord per formar govern. El PP farà servir Catalunya per falcar les seves escasses possibilitats de mantenir-se en el poder. Sánchez i Iglesias van trucar al president català per insistir en una reforma constitucional que aquí ja no fa trempar ningú.
Deixem que a Madrid s'entretinguin amb frases enginyoses i posem-nos a treballar en les lleis necessàries per fer el pas cap a la ruptura. No perdem el temps en discutir si seran 18 mesos, 22 o 15. Tot indica que es produirà més d'hora que tard, no pas perquè nosaltres tinguem pressa, sinó per la reacció furibunda i desproporcionada de l'Estat que ens posarà contra les cordes i no ens deixarà més opció que trencar.
divendres, 15 de gener del 2016
I Espanya desconcertada
per Lluís Bou14 de Gener 2016 a les 20.02 h
El gir inesperat que ha fet la política catalana amb l'elecció de Carles Puigdemont ha deixat el govern espanyol i l'Estat en el desconcert. Fa feredat la cadena d'errors que ha comès la política espanyola aquesta setmana, cosa que no deixa de ser una bona notícia per al procés català. Han canviat les tornes.
Primer va ser la decisió del rei Felip VI de no rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, quan li havia de comunicar la designació de Puigdemont. Que amb la ruptura política que es viu entre Catalunya i Espanya el monarca faci un gest d'aquestes característiques és adoptar el marc mental de l'independentisme. Negar-se a rebre Forcadell és literalment desentendre's del que acabava de votar el Parlament català, de tots els diputats.
Tant si ho va fer per buscar un nou format, com si va actuar d'aquesta manera com un gest polític, que des de la Zarzuela es faci un acte de desconnexió no té preu per al sobiranisme. Aquesta era precisament la vegada que Felip VI havia de tenir una cura exquisida de les formes amb la presidenta del Parlament. I va fer just el contrari. És evident la desorientació que hi ha a Madrid.
La forma com Puigdemont ha promès el càrrec, sense citar la Constitució i el rei, ha portat a una situació encara més reveladora. El govern espanyol ha anunciat amb bombo i platerets que ha encarregat a l'advocacia de l'Estat la possibilitat de recórrer el nomenament. A les tertúlies de les televisions espanyoles s'ha arribat a demanar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Però han anat passant els dies i de la resposta tan rotunda que havia de donar l'Estat no se n'ha sabut res més.
El pitjor que es pot fer en política és anunciar amenaces i després no ser capaç de complir-les. Es corre el risc de transformar l'Estat en una mena de tigre de paper, cosa que naturalment porta conseqüències. Els danys col·laterals els vau poder veure en la presa de possessió dels diputats al Congrés. Es van fer amb un rosari de fórmules com mai no s'havia vist. No vols caldo? Doncs dues tasses.
La política espanyola ha perdut la iniciativa, perquè entre d'altres coses, primer ha de fer els deures de conformar una majoria parlamentària i elegir un president. Poc que s'ho esperaven fa només quinze dies.
Primer va ser la decisió del rei Felip VI de no rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, quan li havia de comunicar la designació de Puigdemont. Que amb la ruptura política que es viu entre Catalunya i Espanya el monarca faci un gest d'aquestes característiques és adoptar el marc mental de l'independentisme. Negar-se a rebre Forcadell és literalment desentendre's del que acabava de votar el Parlament català, de tots els diputats.
Tant si ho va fer per buscar un nou format, com si va actuar d'aquesta manera com un gest polític, que des de la Zarzuela es faci un acte de desconnexió no té preu per al sobiranisme. Aquesta era precisament la vegada que Felip VI havia de tenir una cura exquisida de les formes amb la presidenta del Parlament. I va fer just el contrari. És evident la desorientació que hi ha a Madrid.
La forma com Puigdemont ha promès el càrrec, sense citar la Constitució i el rei, ha portat a una situació encara més reveladora. El govern espanyol ha anunciat amb bombo i platerets que ha encarregat a l'advocacia de l'Estat la possibilitat de recórrer el nomenament. A les tertúlies de les televisions espanyoles s'ha arribat a demanar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Però han anat passant els dies i de la resposta tan rotunda que havia de donar l'Estat no se n'ha sabut res més.
El pitjor que es pot fer en política és anunciar amenaces i després no ser capaç de complir-les. Es corre el risc de transformar l'Estat en una mena de tigre de paper, cosa que naturalment porta conseqüències. Els danys col·laterals els vau poder veure en la presa de possessió dels diputats al Congrés. Es van fer amb un rosari de fórmules com mai no s'havia vist. No vols caldo? Doncs dues tasses.
La política espanyola ha perdut la iniciativa, perquè entre d'altres coses, primer ha de fer els deures de conformar una majoria parlamentària i elegir un president. Poc que s'ho esperaven fa només quinze dies.
dimecres, 13 de gener del 2016
Ni Constitució, ni rei, ni dubtes
Ni Constitució, ni rei, ni dubtes
Germà CapdevilaTots els que havien cregut el relat tan estès a Madrid, segons el qual tot el procés català era una dèria personal d'Artur Mas, deuen haver sentit un calfred baixant per l'espinada ahir quan el 130è President de la Generalitat va prometre el càrrec sense fer cap esment a la constitució espanyola ni al Borbó.
"Prometeu complir lleialment les obligacions del càrrec de President de la Generalitat, amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya, representat pel seu Parlament?", preguntà la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, al nou mandatari català. Tot un avís per a navegants que va desfermar la histèria de l'unionisme espanyol. Els principals mitjans obrien les seves webs denunciant l'escàndol, i l'Advocacia de l'Estat prometia d'immediat iniciar investigacions.
La sentència 8/1985 del Tribunal Constitucional ja va deixar clar que les fórmules de jurament no són obligatòries i les variacions resten emparades per la llibertat d'expressió dels càrrecs electes. Tanmateix, ja sabem que a l'estat espanyol la legalitat és un concepte líquid que s'adapta a les necessitats del poder. Ho veiem aquests dies amb l'actuació esperpèntica de la fiscalia en el cas Nóos, per fer que la germana del rei quedi exempta de la justícia.
Sigui com sigui, faci el que faci l'aparell de l'Estat, el nou president va tornar a esvair qualsevol dubte sobre les motivacions del procés i l'objectiu final. El govern Puigdemont ha de posar fil a l'agulla per executar el mandat democràtic del 27-S. Les dificultats i els entrebancs seran enormes, però ens tindran al seu costat per resistir els embats i fer que la República Catalana sigui una realitat.
dijous, 7 de gener del 2016
18 MESOS, 18 NO MES
Jose A: Morral
18 MESOS
18 mesos, 18, són els que Mas
seria president, i per aquests 18 mesos LA CUP, esta disposada a arruïnar els anhels
de moltíssima gent, fins i tot d'aquest 50% de cupaires, que volen seguir
endavant amb la investidura de Mas, ¿realment estan disposat, a engegar-ho tot
a la merda?. LA CUP, és la incoherència
personificada, per que malgrat que tot, a estat incoherent des del principi, i
malgrat del protagonismes, que li a donat l'electorat a la CUP, aquest mateix
electorat una part important, no eren votants (diguem assidus) de LA CUP, són
els que d'una forma o una altra perdrà en aquestes i properes eleccions del 6 de març, (jo entre ells), els vaig votar, pensant i
creient, en el que ells mateixos van dir, "Nosaltres
som el accelerador del procés. La garantia, Si som decisius, la republica es
proclamarà ", aquesta frase del ja ex diputat Antonio Baños, és la
frase que a manipulat a una gran part dels nous votants de LA CUP, i és el
major engany que s’ha a produït a les
files independentistes, a part si tenim en compte, que al programa electoral,
no sortia per enlloc, la no investidura de Mas, aquesta és una altra de les
manipulacions de LA CUP, però deixem tot això de banda, són 18 mesos, tan sols
18 mesos, ¿tan important és, qui és el president?, ¿es molt més important que la
independència de Catalunya?, ¿és més important ser revolucionari, sense ser-ho?,
No hi ha revolució més gran que la
independència d'un País, perquè des aquí, si es pot fer una revolució social,
cal dir-los a aquests revolucionaris, "de pa sucat amb oli", que es
pot triar quin tipus de societat volem, tret que ells (la cup), sàpiguen que
són minoria o no els interessa, aquesta revolució, això em recorda: “ Mayo
del 37 en Catalunya, una guerra dentro de la guerra civil española” (Hug
Thomas, la guerra civil española) allá relata como la pugna entre
Anarquistas, Marxistas, Prosovieticos i Catalanistas sobre que era lo principal,
ganar la guerra o la revolución social, acabo de la peor de las maneras.
doncs bé salvant les distàncies, aquí no tenim una guerra
amb tancs i altres parafernàlies bel·licistes, però si que sembla ser que una
altra vegada la nostra història ens persegueix (tret que un miracle digui el
contrari), i tornarem a ser una colònia més i tot per que no han sabut controlar
al nou govern durant 18 mesos, tan sols 18 mesos
Subscriure's a:
Missatges (Atom)