Esbroncada d'un llaurador d'Alboraia a polítics i empresaris

Enfangats

 

per Enric Vila28 de Setembre 2015

Després d'unes setmanes d'infart, Catalunya va tornar a donar diumenge una prova de resiliència davant l'aparell de l'Estat i davant les maniobres de les elits barcelonines que gestionen les derrotes del país. Tot i l'eufòria desencadenada, no ha passat res que no poguem trobar als llibres d'història. Liz Castro mateix va piular diumenge un article del New York Times publicat el 1854 que descrivia una situació semblant a la que estem vivint. Com en el temps del General Prim, com a l'inici de la guerra de successió, com en temps de la II República, Catalunya no només posa en questió l'Status quo espanyol, sinó que questiona l'ordre europeu en el seu conjunt, en una època de crisi i confusió.

El fet que Ciutadans i PSC hagin acaparat el vot del No, posa en evidència fins a quin punt la demagògia i la confusió -amb una mica d'etnicisme disfressat- esdevindran els millors aliats de l'Estat a Catalunya. El fet que el PP hagi patit un càstig tan evident, després d'haver liderat l'oposició al 9-N i d'haver fet la feina bruta, dóna a entendre que l'unionisme és fins i tot encara més immadur que l'independentisme. Ciutadans, el partit del tot a cent, compartirà amb un PSC de carnaval la gestió del somni regeneracionista projectat fins a l'infinit. La realitat és dura i quan no hi ha ningú que la gestioni amb coratge i cervell la gent s'aferra a les fantasies més estètiques -en aquest cas, a la idea que Espanya pot ser una democràcia normal sense reconèixer la nació catalana, o que Catalunya pot ser independent amb trucs del màgic Andreu.

Mentrestant, tot i els salts que els independentistes van fer durant la nit electoral, la possibilitat que Catalunya se separi d'Espanya continua condicionada als factors de sempre. Fa uns dies, un membre de l'equip del govern de CDC recordava en una piulada que "el número de vegades que la paraula unilateral apareix en el programa de Junts pel Sí és exactament zero." Per més que molts votants creguin que anem cap a la independència, anem cap a una cronificació del conflicte, cap a un Estatut 2005 segona part, tal com va explicar el candidat de Junts pel Sí, Oriol Amat, a un mitjà de comunicació alemany. Si amb 80 diputats un trencament amb l'Estat hauria sigut difícil, amb 72 diputats és més que improbable.

La desparició d'Unió a la llarga temperarà el discurs de Ciutadans, que durant la campanya va deixar anar propostes agafades del maragallisme més arnat. També li donarà força de cara a les Eleccions Estatals, i el suport del pont aeri que fins ara controlava Duran i Lleida. D'altra banda, el fet que Junts pel Sí quedi en mans de la CUP, permetrà a l'unionisme explotar les contradiccions de l'independentisme a cor que vols. En un referèndum els partidaris de la secessió guanyarien molt probablement de manera neta i clara. A més, si el nou govern de la Generalitat decidís tirar pel dret amb una votació a si o no, emparada per la llei internacional, segur el conflicte es desencallaria. Tot el que no sigui un referèndum, abocarà Catalunya a un segon plebiscit encara més grotesc i més fàcil de manipular per l'Estat, que seran les Generals.

A illa de Madrid estan contents amb el resultat i apel·len a la llei, que a Catalunya s'ha convertit en paper mullat per la meitat de la població. Com d'altres vegades no s'adonen que tard o d'hora l'incendi arribarà a casa seva i ells també prendran mal. Si no hi ha referèndum, si el nou govern de la Generalitat opta per anar fent la viu viu dins la legalitat espanyola en comptes de plantar-se i forçar un plebiscit com Déu mana, tot l'Estat espanyol acabarà girat de cap per avall. Només cal veure quines forces comanden l'unionisme a Catalunya i quin discurs fan el PSOE i el PP per veure que Espanya torna a estar ficada en una tempesta perfecta, una d'aquestes tempestes que comencen sempre a Catalunya i que s'acaben escampant tard o d'hora a la restat de l'Estat.

No demaneu perdó (de moment)

No demaneu perdó (de moment)

 

per Toni Aira28 de Setembre 2015

No cal demanar perdó per guanyar. No si es fa netament i democràticament i àmpliament i contra els elements, com ha estat el cas a Catalunya. És força nostrada, l'autoflegel·lació, però seria del gènere absurd que amb 72 de 135 escons algun independentista se sentís perdedor. Només podria passar per un excés d'autoexigència, per comprar els arguments de l'espanyolisme o per confondre guanyar de molt i no de moltíssim amb perdre.

72 escons, 4 per damunt dels 68 que donen la majoria absoluta, amb ben bé un 78% de participació és una dada espectacular. Un resultat electoral que en qualsevol racó democràtic del món i sense un incompetent polític al capdavant del govern de l'Estat hauria de moure alguna cosa. Que a Espanya quan passen coses d'aquestes, els seus principals partits només es mouen per traure ferro a la cosa? Doncs és el seu problema (cada dia més greu i irrecuperable). Però no comprem des de Catalunya aquest procedir tan absurd. Per no caure-hi només cal fer una ullada a la premsa internacional (de dretes i d'esquerres) i veurem clar que qui vaga per l'espai sideral, abans Ca-talunya no se n'hagi independitzat, és Espanya. El gruix dels seus polítics i de la seva premsa, més concretament.

Dic tot això bo i sabent que el resultat electoral no va ser el millor dels possibles. Perquè sabia que la Cup queia molt simpàtica pertot però que, de tenir paper decisiu, podria plantejar certs dubtes en el procedir, d'aquells que distreuen de l'objectiu que per damunt de moltes altres coses uneix en la il.lusió el bloc majoritari i guanyador de l'electorat. Així, l'última força política podrà tenir pendent la primera durant uns dies o setmanes sobre si l'important ara és pensar en si Artur Mas és president o no. I això malgrat que a Madrid això seria celebrar amb xampany, malgrat que com a interlocutor al món s'ha demostrat una sort, i malgrat que ha fet el que pocs se n'esperaven des del sobiranisme i ha convertit la coalició hegemònica de l'autonomisme en un record del passat. Ha sacrificat CiU per impulsar un projecte polític que en transcendeixi i ara encara li retrauran la corrupció d'una cosa que ja ni existeix i n'hi haurà que voldran anar més enllà que cap jutge, que sembla ser que ni ha pensat en ell per aquests temes.

És com de gag del Polònia, pensar que tanta il·lusió, tant d'assolit i tanta feina (gens fàcil) que encara queda per fer es pot aturar en pensar si la persona proposada per la llista que ben bé triplica la segona serà o no serà president. És com estrany però passa. Ens descriu també. Com quan comprem el relat dels altres i no sabem valorar victòries polítiques que costen molt d'assolir i que aquells que les neguen miren a distància sideral. L'independentisme no ha de demanar perdó per guanyar, però ha de reflexionar i no ha de pensar que per haver-se imposat el 27-S ja ho té tot assolit. Perquè no és així. Perquè aquestes eleccions no anaven més que de superar una etapa més en una llarga cursa d'obstacles. Encara s'és a temps d'ensopegar, i molt. Però seria una pena i, sobretot, seria absurd.

Mi madre es independentista

JO TAMBÉ VOTARÉ PER LA INDEPENDÈNCIA #JoTambéVotaré

El teu primer vot per la independència

És la supremacia, estúpids!

És la supremacia, estúpids!

Joan Puigcercós



Durant la campanya electoral passada no em vaig cansar d'explicar la distància que hi ha entre la manifestació del 10 de juliol del 2010 contra la sentència de l'Estatut i la de l'11 de setembre d'enguany. És la distància que va de la gàbia autonomista o federalista, o confederalista, tant se val, al camí independentista. De la mala llet i la impotència del 10J hem passat a l’esperança de l’11S! Per això la reacció a l'atac a la llengua catalana perpetrat des del Govern espanyol via nova llei d’educació ha tingut una resposta molt diferent a la que els catalans donàvem en d’altres temps. De negociacions i recursos dins la legalitat espanyola que mai no servien de res –ans al contrari, i això sí que creava frustració i de la grossa!– hem passat a posar data al referèndum i pel camí, mentrestant, desacatament i insubmissió. Recordem el que ens deia un home bo i savi com el teòleg brasiler Elder Camara: quan manar és fàcil, obeir és impossible!

Wert està impedint la retirada dels autonomistes

Fins aquí tot sembla clar, meridià i diàfan pels qui som independentistes. Però potser toca fer una reflexió a aquells que veuen la independència com un problema, com un trencament personal. Són els qui pensen que això té solució. Creuen que es podria trobar un encaix econòmic, amb una relació més equitativa de la distribució de recursos, i que per això no cal un nou estat. Però això és un conte de fades que sempre acaba malament, com ho va ser l'Estatut nou o els acords per millorar el sistema de finançament. I els més curiós és que alguns, no tots, dels que ara demanen pacte fiscal i diàleg són els mateixos que fa uns anys afirmaven rotundament que el dèficit fiscal era una ocurrència de mentalitats insolidàries. Ara els hi podríem dir “benvinguts al club”, però estan fent tard. Nosaltres, la majoria de catalans, ja hem migrat cap a un altra entitat.

Amb la llengua és un xic diferent, una part dels qui no volen la independència però no han format mai part de l’extrema dreta espanyolista, llegeixi's aquí Ciutadans, populars i els seguidors del senyor Anglada, han defensat sempre la llengua catalana i la immersió. Per què? Doncs perquè s'ho creuen i perquè viuen la realitat sense els prejudicis polítics del falangisme lingüístic dels Rivera o Camacho. Val la pena recordar una vegada més, sobretot a alguns independentistes sobrevinguts, que la mare de la immersió lingüística és diu Marta Mata i tenia tots els socialistes catalans al darrera. Cal recordar l'heroica lluita del PSUC i CCOO per fer del català l'eina d’integració més important pels nous catalans. Per tant, l'expedient és impol·lut. Més aviat ha estat la dreta catalana qui sovint ha mostrat més desafecció a la llengua i a la cultura catalanes.

Per això és transcendent el moment actual. Perquè la llei Wert aboca molts catalans que viuen la creació d’un Estat català com un trauma, perquè creuen que molts dels seus referents culturals, simbòlics i sentimentals s'allunyaran irremeiablement. Són aquells que pensen que pot haver-hi un equilibri entre cultures i llengües i que la convivència és possible. Comparteixo una part del seus plantejaments, ja que la convivència és possible, l’equilibri no. El discurs del President d’Esquerra, Oriol Junqueras, en la darrera campanya electoral deixa ben clar que la futura República Catalana tindrà, com a mínim, dues llengües oficials. La pròpia, el català, i la llengua de molts catalans, el castellà o espanyol. És radicalment cert que actualment l'equilibri és imperfecte. De fet, hem de ser sincers i explicar ben clar que l’equilibri perfecte no existirà mai. Es tracta de revertir la situació. No valen cartes marcades. La llengua pròpia de Catalunya, el català, ha de ser la prioritària, i el castellà ha de ser oficial arreu. També és cert que hi ha un nacionalisme català radical que aspira a una única llengua oficial. És a dir, que més de la meitat dels catalans passarien a ser ciutadans de segona, com ara mateix ens sentim molts catalans.

Falangisme lingüístic

Ara, però, estem parlant d’una altra cosa. Ara és el retorn amb tots els ets i uts del falangisme lingüístic. La voluntat és clara: portar jurídicament la llengua catalana a ser unpatois a l’escola i a la societat. La pèrdua de prestigi social del català porta indefectiblement a una cultura residual. El següent pas és prohibir-lo. Primer la degradació escolar i social, després la prohibició. Tot el mal rau en una idea que forma part de l'estructura profunda de la cultura espanyola: la supremacia. La creença que hi ha llengües i cultures de primera i de segona està ben arrelada en l'imaginari espanyol. Tant en les dretes com en les esquerres, tant en els que volen l'assimilació de Catalunya com els que no. El progressisme espanyol, malgrat la seva entrega sistemàtica als marcs mentals que la FAES, ha tingut una actitud molt diferent del franquisme polític, sociològic i cultural, però en el fons també participa d’aquesta idea de supremacia.

Cultures de primera i cultures de segona

Voleu una prova més fefaent del que és cultura en majúscules que el suplement literari Babelia del diari El Pais? Cap secció estable a “les altres” cultures de l'Estat. Cap referència a la literatura o al teatre fet en català. Cal que una obra sigui traduïda al castellà perquè hi tingui cabuda. Llegeixi's aquí “les altres” com si fos aquella gran pel·lícula espanyola titulada “Los otros”, en què uns morts vivents pul·lulaven per una casa antiga, i no vivien però tampoc acaben de morir, és a dir, el català, l'euskera i gallec. O la resposta del ministre de cultura espanyol de torn a la pregunta sobre l’activitat anual de l’Instituto Cervantes pel català: exposicions de pintors catalans. Si és una cultura inferior no cal cuidar-la, el vent de la història ja se l’endurà per endavant com s’ha endut gairebé l’occitana, la bretona o la gaèlica.

Ara l’Estat espanyol ha posat la proa a la cultura catalana. No és res de nou, és una constant de la història, només aquesta vegada no hi ha subterfugis com la tercera hora de castellà que el govern Zapatero va intentar colar per la porta de darrera en nom de la igualtat i de l’equilibri. Ara l’atac és frontal. Sense matisos. Perquè creuen que ha de desaparèixer. Si no hi ha català, no hi ha conflicte. Però aquells que creuen que el català té el dret a existir i a defensar-se, ara només poden defensar un estat lliure per Catalunya. Sense República Catalana no hi haurà futur per la llengua, perquè la dreta espanyola, majoritària en vots i immensament majoritària en idees, ha cremat naus i ha decidit encetar la part final del conflicte. Amics i amigues de la utopia federalista, autonòmica o de l'equilibri lingüístic: ja no queda espai. Ja no queden intersticis per trobar una solució diferent, una tercera via. Us heu de decidir entre el falangisme de nova planta revestit de constitucionalisme o la construcció d’una República Catalana.
La resta és la frustració d'una missió impossible: canviar Espanya

Spot 27S - Està Viu!

La frase més important de la campanya

• Vicent Partal

Que això aquesta vegada va de debò, hi ha poca gent que ho puga negar. Sempre hi haurà algú que ho faça, evidentment. M’agrada recordar que uns independentistes eslovens que vaig conèixer, quan al seu país van proclamar la independència, hi anaven en contra perquè no era de fiar. El món és així i no ens ha d’estranyar que també entre nosaltres hi haja gent així. Però, amb les degudes excepcions, em sembla evident que la majoria de la població, una gran part dels ciutadans, ha entès que ara ens trobem en una situació completament diferent de les anteriors.

I això és en bona part perquè la classe política catalana ha fet passos molt més que notables aquestes darreres setmanes. Per exemple, creant una llista en què no controla els qui després votaran al parlament –qui tindrà el valor de dir a Lluís Llach, per exemple, que vote una cosa que ell no veja clara? O bé anunciant un govern d’unitat que ja d’entrada renuncia a governar durant quatre anys. I no parlem de la unitat aconseguida entre forces que no tenen gairebé res en comú. O de la implicació de bona part de la ciutadania en les dues llistes del sí.

Ara, diumenge al vespre, a l’entrevista que una periodista de La Sexta va fer a Artur Mas, vaig sentir la frase que em faltava sentir, i que crec que era necessària. La frase que em sembla que dóna la mesura de la consciència que ara els polítics catalans, els partidaris del sí, tenen del moment en què ens trobem.

Va ser quan es parlava d’Europa. Mas va dir que era evident que els altres estats europeus preferirien sempre no haver d’encarar el problema de Catalunya. Però va afegir, i és això que em va cridar l’atenció i em va semblar remarcable, que precisament Catalunya havia de forçar-los a afrontar-lo. Encarar-los amb la realitat del nostre país i obligar-los a pronunciar-se, després del pas que hem de fer nosaltres.

Se’m fa difícil d’imaginar una posició més als antípodes del famós ‘peix al cove’. S’ha acabat, doncs, de fer compliments, s’ha acabat d’anar amb peus de plom per no fer soroll, s’ha acabat de conformar-nos a negociar i anar fent la viu-viu, s’ha acabat tot allò que va ser en definitiva la marca viva de l’autonomisme. Ara nosaltres serem un problema, el problema, i precisament perquè sabem quina és la solució i volem aconseguir-la no defugirem el debat ni ens conformarem amb moixaines interessades, amb declaracions de boca i prou.

Ja ho sé que només és una frase en una entrevista, però fins ara no ho havia dit ningú d’aquesta manera tan contundent i amb tanta càrrega política. I és per això que la destaque. Perquè em sembla que així, parlant tan clarament i fent les coses que es van fent, anem realment bé. Molt bé.

Els altres catalans (que no són els que et penses)

Per: Marta Rojals

Mentre esperem el tradicional informe contra CDC d’abans de cada elecció, els articulistes estem entretinguts amb els candidats a president d’Espanya que han pujat al laboratori de Catalunya a assajar les seues generals. No sempre es presenta l’oportunitat d’avançar feina per a les votacions importants, les que compten de debò. Jo també ho aprofitaria, i més si en un laboratori pots anar fent provatures –si se t’incendia la mostra, se t’incendia la mostra; si els conillets d’índies t’agafen cagarrines, doncs t’agafen cagarrines–, i és que la missió última s’ho val, perquè és una fita moralment superior a la destrossa que puguis ocasionar per assolir-la. Això, per una banda.

Per una altra, els qui ja hagin sentit els crits del guru de la Complutense al Carmel, poden passar per alt aquesta citació: ‘Hi ha dues Catalunyes: la del Carmel i la de Pedralbes. Hi ha una Catalunya que es lleva a treballar a les sis del matí, i una Catalunya de cinc-centes famílies que treballen perquè Artur Mas sigui president. Hi ha una Catalunya que sap què és tenir dificultats per a omplir la nevera.’ Les declaracions de Rubí ja les sabeu: ‘Els que no s’avergonyeixen de tenir pares o avis andalusos […] heu de treure l’orgull de barri! Són els que poden fer fora a Mas i Rajoy.’

Així mateix, els qui ja hagin sentit el míting de Rivera a l’Hospitalet de Llobregat, també poden passar per alt aquesta: ‘El PSC ha traït la seva gent a l’àrea metropolitana.’ I els qui hagin sentit l’Albiol, aquesta altra: ‘No em veureu gaire per la Catalunya interior, sinó per ciutats i per l’àrea metropolitana’, i a continuació ho explica, que som uns malpensats, hosti: ‘No per res, sinó per raons de temps.’ Qui en dubta, qui en dubta.

Ah, l’àrea metropolitana…! Aquest nucli de catalans de segona on el seu vot val menys que el d’un pagesot de comarques analfabet. És clar, si vas malament de temps s’entén que et centris allà on s’acumula la major part de catalans, i amb més raó si has de deixar Madrid (aves amunt i avall, hotels, estones mortes) per pujar a informar a la Catalunya ‘real’ què els toca votar segons ‘qué pone en tu DNI’. Total, que mentre els catalans urbans reben tota l’atenció de la metròpoli, n’hi ha uns altres que en el tros que em queda d’article voldria recordar.

Aquests altres catalans no viuen al Carmel ni a Pedralbes, ni a Barcelona ni a l’Hospitalet. Però també es lleven a les sis del matí, i més d’hora i tot, per anar al tros, per sortir a pescar, per obrir la botigueta, per engegar les granges, fer rutllar la casa rural. I sí, què coi, per tirar endavant les seues empreses, cooperatives, associacions i produccions. Perquè resulta que als pobles, com a les ciutats, tampoc ningú no et regala res, i les patates de l’hort no te les canvien per contractes telefònics ni per gigues d’internet, que sí, que sí, he dit internet.

Doncs sembla que algú està interessat a enterrar ben fondo els avis d’aquests catalans que també van patir la fam i van esgarrapar la terra per alimentar els seus fills. Però també dels que van emigrar als nuclis industrials, es van barrejar amb més fills de la misèria i des de la misèria van fer néixer i prosperar els seus fills. I ara resulta que els seus descendents han d’aguantar que uns jóvens universitaris que no saben res, d’aquest país, donin a entendre que els seus antecessors eren burgesos i/o racistes i/o explotadors de castellans, andalusos i extremenys només pel pecat original d’haver estat catalans de naixement.

Aquests altres catalans sembla com si ens els volguessin esborrar. Per omissió, són sistemàticament exclosos de ‘la Catalunya real’, com si fossin d’atrezzo, gent disfressada d’una fira medieval. Els diuen que són ‘massa catalans’, o com també he sentit: ‘catalans-catalans’, mai per tirar cap floreta. Són descomptats cada Onze de Setembre, considerats palla que infla les mobilitzacions, barretinaires sense criteri cridats per TV3 a fer ‘bulto’ a la capital. Són menystinguts per aquells que anomenen la nostra terra fèrtil ‘la Catalunya profunda’, per voler dir la Catalunya analfabeta i ignorant. Són menyspreats quan els diuen que el seu vot val massa, pel fet de viure i donar vida a una terra que, d’una altra manera, si ja compta poc, ni tan sols comptaria per a votar.

 Nota al marge: servidora té el segon cognom d’origen castellà. Puc jurar per la meua mà dreta que mai, mai, mai, no havia pres consciència del meu segon cognom diferentment que del primer. I que recordi, ni a l’escola rural, ni a l’institut semirural, ni a la universitat urbana, ni al carrer, ningú no m’ha fet qüestionar mai que el meu avi matern fos, pel seu cognom, cap altra cosa que català. Fins ara. Ara que han irromput els etnicistes per començar a fer la dissecció de les entranyes més sensibles d’aquest país. Aquesta gent saben molt bé què fan, aquí, al seu laboratori. Els hi hauríem de tancar amb cadenat, abans que l’experiment no sigui irreversible.

Un peix? A quin cove?

Un peix? A quin cove?

 

per Salvador Cot30 de Novembre -0001

Aquest diumenge, Ana Pastor va preguntar a Artur Mas, de forma directa, si en cas d'una derrota del PP a les eleccions espanyoles el Govern i el Parlament estarien disposats a "parar" el procés per la perspectiva d'una negociació. La pròpia interrogació deixa clara la profunda incomprensió del procés polític que s'està vivint a Catalunya des de les elits de Madrid. A Catalunya no hi ha ningú que pensi que Artur Mas té la capacitat de frenar el procés, ni que sigui momentàniament. Mas ha aconseguit, amb grans dificultats, no descavalcar-se de l'onada. I això, a Madrid, és totalment incomprensible.

Per això no els funciona l'assetjament a Convergència. Als ministeris i les redaccions de Madrid -sempre tan pròxims- continua imperant la convicció que tot aquest moviment polític és una pura especulació d'una sola persona, Artur Mas, que ara s'ha ampliat al conjunt de la direcció convergent i uns quants passerells de la societat civil que s'ho deuen cobrar d'alguna manera. és aquesta la raó per la qual Pastor pensa que té assegut al davant l'origen dels problemes i, pel que pregunta, potser una possible solució.

Som on som per un error de càlcul monumental que adquirirà dimensions històriques.L'estat espanyol ha pensat, almenys fins ara, que la millor estratègia era la màxima duresa. Va funcionar amb Ibarretxe i el PNB, doncs funcionarà amb Mas i Convergència. I no. Encara que hi hagi peix, ja no hi ha cove. Ho recordaran, perquè són ells que el van llençar.

Les reformes i les lleis

 

per Enric Vila13 de Setembre 2015

La reforma constitucional que el PP vol impulsar per intentar legitimar les amenaces que el discurs unionista utilitza per pressionar els votants catalans, m'ha recordat la pirueta jurídica que el règim franquista va fer per jutjar i executar els defensors de l'ordre republicà després de la guerra civil. La victòria militar no només va permetre Franco presentar-se com el salvador d'Espanya. També li va permetre manipular la llei per declarar-se el continuador de la legitimitat republicana mentre intentava desacreditar-la per tots els mitjans possibles, fins gairebé esborrar-la de l'imaginari del país.
Aquests ultims 40 anys, hem parlat tant de democràcia que ha semblat que demanar perdó per l'afusellament del president Companys, o del general Batet, o de Carrasco i Formiguera, era una mesura estètica innecessària. En realitat disculpar-se per aquelles execucions i tantes altres significaria reconèixer que Franco no va ser un accident de la història, ni un home providencial. Si l'Estat reconegués que les execucions van ser il·legals, admetria que Franco va ser un usurpador. I això no tan sols obriria el camí per començar a jutjar 40 anys de dictadura. Sobretot trencaria la continuitat entre el franquisme i la democràcia que va possibilitar la Transició i posaria en joc la tradició política que ha forjat l'Estat espanyol.

Malgrat que l'ONU ha demanat dues vegades a Madrid que derogui la llei d'amnistia del 1977, cap govern no ha accedit mai a jutjar el franquisme, com els partidaris de la ruptura demanaven als anys setanta. Jutjar el franquisme canviaria la idea oficial del que és Espanya i faria impossible blindatges legals com els que planteja el PP. Els qui van viure la Transició recordaran que el lema que va presidir el pas de la dictadura a la democràcia va ser "de la Ley a la Ley pasando por la Ley". Seguint el patró de la postguerra, i de tot el segle XIX, durant la Transició l'Estat va pilotar el pas d'una legalitat a l'altre gràcies a la col·laboració inestimable de l'exèrcit. Ara una reforma lampedusiana és més difícil perquè l'exèrcit ja no pot garantir el respecte a la llei. Ara la llei ha de tenir el recolzament del poble. Ara es veurà que en els països democràtics l'exèrcit és el resultat del poble i que, si no, la democràcia és una altra cosa. És normal que les contradiccions s'aguditzin i que veiem sortir a passejar tots els fantasmes de la història.

Igual que passa en les tiranies i en les corts dels reis absoluts, les elits espanyoles han tendit sempre a mirar d'eliminar el sentit del temps de la vida comunitària, per poder mantenir la unitat de l'Estat. L'ideal d'autoritat de Madrid sempre ha passat per mantenir el ciutadà en un confortable present continu que li evités de pensar en el passat o en el futur. Aquesta obsessió per aturar el temps típica de les teocràcies i dels imperis decadents, ha fet que l'Estat i els seus valedors hagin tingut, sovint, tendència a aferrar-se a institucions superades per la història. No és casualitat que l'unionisme parli de la Constitució de 1978 com si encara fóssim a la Guerra Freda. Per retenir Catalunya i homogeneïtzar l'Estat, Espanya ha arribat tard a totes les formes europees de govern des del temps de l'absolutisme. El fet que l'unionisme sacralitzi una Constitució aprovada sota la pressió d'un exèrcit colpista com si fos la quinta essència de la modernitat, no ens ha d'estranyar.

L'altre dia hi pensava escoltant unes declaracions de l'Albert Rivera sobre les meravelles de la Transició i la perfidia de l'independentisme. Algú hauria d'explicar que el relat polític de 1714 va néixer fa més de 150 anys per reivindicar el constitucionalisme i el paper de Catalunya en la liberalització d'Espanya. Algú hauria de recordar que, abans de convertir-se en una manifestació clarament independentista, l'onze de setembre havia servit per denunciar el perjudici que havia significat pel conjunt dels espanyols la derrota de Barcelona davant dels exèrcits de Castella i França. Seria bo tenir present que l'obsessió de les elits espanyoles per momificar les institucions de l'Estat i la tossuderia dels catalans per alliberar-se'n, ha tendit a despertar idealismes ferotges entre les classes més desfavorides, i que això sempre ha acabat com el rosari de l'aurora.

No és causalitat que la diada hagi esdevingut una manifestació massiva a favor de la independència, igual que no és una casualitat que el govern espanyol intenti legalitzar l'immobilisme i equipari, demagògicament, la llei amb la democràcia. Totes les dinàmiques que hi ha en marxa venen de lluny, i es repeteixen de manera cíclica. El debat polític entre Catalunya i Espanya sempre ha sigut el mateix: els espanyols intenten saltar-se la història i els catalans ens intentem saltar la llei -bé, la llei que Madrid imposa. En els dietaris de Miquel Parets, un assaonador del segle XVII, ja hi ha referències a la indignació que produïa en els catalans que els soldats castellans i els funcionaris de la cort acusessin Catalunya de rebel. L'únic element que indica que aquesta vegada la cosa pot acabar diferent és la desaparició de l'exèrcit espanyol com actor polític. Ara res no impedeix que el poble català es pugui autodeterminar. Sense l'exèrcit, la legalitat espanyola és un decorat de cartró pedra.

La Transició era una oportunitat perfecte perquè catalans i castellans se sinceressin els uns amb els altres, tal com havia recomanat Américo Castro després de la guerra civil. Hem tingut 40 anys per fer la feina i només s'ha fet propaganda. El resultat és que Espanya continua sent una baralla de lladregots davant la cova d'Ali Babà, com en els últims 500 anys. La novetat no és el legalisme, disfressat de democràcia, que propugnen els partits unionistes. La novetat tampoc no és el règim democràtic, que ja es va instaurar a Espanya en d'altres èpoques, sempre curtes. La novetat ni tan sols és la dimensió europea que està agafant el cas català; Larra ja va dir que Espanya era el prostíbul on es dirimeixen les grans contradiccions europees. La novetat, com he dit, és que l'exèrcit ha perdut el paper que fins ara havia jugat en la creació i el desenvolupament d'aquest "poble espanyol" que l'unionisme utilitza per legitimar la negació del poble català.

A mesura que es vegi que el rei va despullat, però, començaran a sortir propostes des de Madrid i Barcelona que tendiran a voler posar pedaços a la feina mal feta d'anys i que només embolicaran la troca.

La llista-parany del 27-S

LA LLISTA-PARANY DEL 27-S

 

per Víctor Alexandre12 de Setembre 2015

Ha fet molt bé Esquerra Republicana, de retirar el seu suport a Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona, per haver impedit que la ciutat se sumi a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) malgrat que una majoria de regidors hi va votar a favor. Els vots abstencionistes en aquesta matèria són els més hipòcrites, ja que el seu objectiu és afavorir l'opció del nacionalisme espanyol però d'una manera molt més sibil·lina que la del trident PP-PSOE-Ciudadanos. Aquests tres darrers, com a mínim, no se n'amaguen, per bé que tenen el problema que són minoria. I això, en una època i en un context en què no es poden decretar estats d'excepció a caprici, fa molta por. Calia, doncs, fabricar un artefacte mitjançant el qual es pogués entabanar la gent de bona fe i fer-li passar bou per bèstia grossa. És a dir, un artefacte que no digués ni que sí ni que no, sinó tot al contrari.

Aquest artefacte va entrar en acció per primer cop en les eleccions municipals sota el nom de Barcelona en Comú i tenia la missió d'impedir que l'Ajuntament de la capital de Catalunya estigués governat per les forces independentistes. I així ha estat. La victòria va ser pírrica, només onze regidors, però Ada Colau va esdevenir alcaldessa amb el suport -en algun cas incongruent- d'altres formacions. El primer objectiu, doncs, s'havia assolit. Ho revelava el diari El País, que és un dels braços periodístics del nacionalisme espanyol, amb aquest titular: "Ada Colau desbanca Trias i afebleix el procés sobiranista".

Però aquesta operació era només l'assaig general. De cara al 27-S calia crear Catalunya Sí que es Pot -nom que no és res més que un refregit de l'espanyol "sí se puede". I com que ara va de debò, hi ha màscares que forçosament han de caure. La primera a fer-ho ha estat la del progressisme i la revolució. Gràcies a això hem vist que el progressisme i la revolució de la senyora Colau i Barcelona en Comú consisteix a fer costat a Unió, PP, PSOE i Ciudadanos, és a dir, a l'immobilisme més recalcitrant, en contra de les llibertats nacionals de Catalunya. Calien només quatre vots perquè Barcelona entrés a l'AMI, peròBarcelona en Comú, en comptes de donar llibertat de vot als seus regidors, va fer servir la progressista i revolucionària fórmula del vot a toc de xiulet i es va abstenir.Exactament igual que Unió. Es tractava de donar suport a una entitat que té més de set-cents ajuntaments adherits i que treballa per la llibertat de Catalunya, i ells s'hi van abstenir.

Deixant de banda que Barcelona en Comú i Catalunya Sí que es Pot són un ardit per amagar l'esfondrament d'ICV, cal dir que una altra de les maniobres de l'operació antiindependentista la trobem en Lluís Rabell, el cap de cartell de CSQEP. Necessitaven posar-hi algú que digués que és independentista -encara que els fets el contradiguin no importa- tot afegint la famosa cantarella de la dreta més cavernosa, que diu que "nosaltres no ens pronunciem sobre la independència perquè tenim moltes sensibilitats". I, és clar, com que són tan sensibles, no saben si volen ser lliures o captius. Però sí que ho saben. I tant que ho saben. Només cal escoltar atentament el que diuen els representants de Catalunya Sí que es Pot per veure fins a quins extrems arriba el seu hispanocentrisme i les concordances amb Unió-PP-PSOE-Ciudadanos.

D'entrada, l'aparició estel·lar de Pablo Iglesias en cinc actes de campanya de Catalunya Sí que es Pot -imitant Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Felipe González- ja indica no sols la poca confiança que tenen en si mateixos, sinó l'evidència que el centre neuràlgic de la seva llista és Madrid. Però parem atenció en Pablo Iglesias. Iglesias s'adreça al president Mas i li etziba això: "Qui s'ha cregut que és vostè per representar un poble?" Déu n'hi do l'etzibada, però és el nivell de l'espanyolisme. Un individu que a Catalunya no ha votat absolutament ningú es permet dir-li al nostre president, el president d'un país democràtic, que "no representa el seu poble". Però aleshores, si el president d'un país no és el màxim representant institucional d'un poble, qui ho és? Que potser és Pablo Iglesias, el representant institucional del poble català? O potser ho és aquell senyor que es fa dir Felip VI davant del qual el súbdit Pablo Iglesias es desfà en monàrquiques i esperpèntiques reverències?

En realitat, Pablo Iglesias només és un nacionalista espanyol inflat pel sistema i al servei del sistema amb l'objectiu de neutralitzar l'independentisme a Catalunya amb la cançoneta dels drets socials -com si la llibertat d'un poble i els seus drets socials fossin contradictoris- tot obviant que el Procés català no gira entorn de cap polític, sinó que és transversal i que és el poble qui el lidera. El problema del sistema i de Catalunya Sí que es Pot és que, en no poder blasmar la llibertat, perquè seria massa fort, necessiten personificar un enemic amb cara i ulls. És a dir, Artur Mas i CDC -serien Oriol Junqueras o Antonio Baños si fossin presidents, i ERC o la CUP si governessin. I si el resultat del 27-S fa créixer ERC i la CUP, no trigarem a veure com comencen les clavegueres de l'Estat a criminalitzar persones d'aquestes formacions. Però què ha de fer el sistema, si no pot treure l'exèrcit al carrer?

Com veiem, les cares contra la llibertat de Catalunya poden ser noves, però la fórmula per a impedir-la ja té tres-cents anys i retorna com l'all. Atès que l'independentisme és massa fort, intenten erosionar-lo criminalitzant la seva màxima figura institucional i el partit més votat. D'aquesta manera, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", es marquen la consigna de no dir una sola frase davant d'un micròfon sense blasmar Artur Mas i CDC. Tant si es parla de les foques de l'Àrtic com dels pingüins de l'Antàrtida, la consigna s'ha de mantenir inalterable. L'important és entabanar la gent fent-li creure que "la independència ara no toca", que, com diuen els senyors Rabell, Espadaler i Duran i Lleida -tan ben aplegats-, cal deixar passar "un parell de generacions" -com a mínim!- i mentrestant fer "pedagogia" a Espanya perquè "ens deixin fer un referèndum" la setmana dels tres dijous l'any dels tres setembres. El senyor Rabell, però, que té sempre el terme "corrupció política" a flor de llavis, hauria de saber que entabanar la gent i fer-se passar per allò que no s'és, també és corrupció política. És corrupció política fer-se passar per independentista i afavorir, alhora, els interessos del nacionalisme espanyol. No es pot negar, tanmateix, que el seu company, el senyor Joan Coscubiela té raó en dir que "si deixes que els altres et marquin el seu marc mental estàs perdut". És ben cert. Per això sobta tant que Coscubiela i Rabell no s'ho apliquin a si mateixos. Potser és que el marc mental hispanocèntric en què viuen no els el marca ningú, senzillament és el seu.

El balcó solitari

 

per Agustí Colomines11 de Setembre 2015

En una de les cantonades de la cruïlla de la Meridiana amb el carrer Sardenya, on hi havia instal·lat l'escenari de la Via Lliure, un veí, agosarat i valent, hi ha penjat dues banderes espanyoles al costat de dues pancartes de la unionista Societat Civil Catalana. La balconada és una de les de dalt de tot, per tant, per veure aquella explosió d'espanyolisme, calia alçar el cap amunt i fixar-s'hi. La imatge d'una illa petita, petitíssima, envoltada d'estelades i del color taronja del punter del Tram 135, feia inútil la bandera i la pancarta espanyolista. Estava clar que aquells veïns eren una minoria en aquell moment però ningú no ha fet res ni ha cridat res que pogués alterar la llibertat d'expressió d'aquells veïns.

La iniciativa d'engany de l'ANC ha estat un èxit esclatant. I com ha piulat un dels periodistes més agressius contra el procés sobiranista català, Carlos Herrera, de la COPE, la manifestació ha estat una demostració de civisme impressionant: "Agradarà o no, però l'organització i desenvolupament és impecable. Cívic i festiu". Des de la celebració de la Via Catalana, l'alegria i els somriures són la tònica general d'aquesta mena de manifestacions. Tots els lemes són fets en positiu, sense l'agressivitat pròpia de l'independentisme d'antany. L'Estat que es reclama ha d'incloure els veïns dels balcó solitari.

L'unionisme, en canvi, no ha estat capaç d'aplegar mai una gernació com la que es va reunir a les carreteres de Catalunya ara fa dos anys, a la Diagonal l'any passat i enguany a la Meridiana. El balcó solitari de la confluència entre dos carrers on no hi cabia ni una agulla és la metàfora de la incapacitat unionista per generar il·lusió amb la seva proposta —si és que això és una proposta— de mantenir inalterat l'statu quo. N'hauria de prendre nota tothom, fins i tot aquesta vella-nova esquerra que dóna lliçons d'honestedat, solidaritat i fermesa però que, per contra, resulta tan conservadora con els unionistes.

No cal entrar en una guerra de xifres, perquè els que hem anat a la Via Lliure sabem que el més important no és si érem un milió o dos o 700 mil persones, sinó que el més important és que els unionistes són incapaços de mobilitzar tanta gent en tant poc temps. No són capaços ells ni ningú més. I entretant, la solitària bandera espanyola penjava d'un balcó, al capdamunt d'un edifici envoltat d'estelades, i no li feia cas ningú. Ni per cremar-la.

El poder del poble

 

per Ramón Cotarelo12 de Setembre 2015

L'edició original del llibre polític potser més cèlebre i important d'Europa, el Leviatán, publicat el 1651, portava en portada la imatge de l'Estat, el Déu mortal, composada per l'agregació de cents, de milers de persones, del poble. Aquesta és la força de l'Estat, l'origen de la seva legimitat, el suport de la gent, del poble.

Ahir la gent catalana va mostrar al món la seva força, la seva determinació i la seva voluntat. Més de dos milions de persones van omplir la Meridiana i ho van fer de manera alegre, festiva, sense violència, sense armes ni coaccions perquè el poder del poble és pacífic però irresistible. Perquè és el poder de la raó.

Davant d'ell totes les argúcies legals de xxxx xxxxxx al servei de la tirania no tenen cap resultat perquè la reivindicació catalana de sobiranoa és justa i legal. El poble mai pot ser il·legal i, arribat el cas que ho fos, s'hauria de canviar la llei ja que que aquesta es va fer per la gent i no la gent per la llei. Els marcs jurídics són sempre el reflex de les correlacions de forces socials; si aquestes canvien, canviaran també, es vulgui o no.

El poble català al carrer, va reivindicar ahir no ja només el seu dret a decidir, sinó també la seva decisió per la independència, doncs, encara que les forces reaccionaries creguin que les seves negatives, tancaments i rebutjaments paralitzen els seus processos socials, això no és així. D'aquesta manera, el mateix poble que fa 2 o 3 anys reivindicava el seu dret a decidir, en l'espera, ja ha decidit i ho ha fet per la independència, el crit com el soroll del mar, omplia ahir la Meridiana. Si el govern d'Espanya tingués un mínim de dignitat després de la Diada d'ahir, hauria presentat la seva dimissió al rei. Clar que, tenint en compte que els catalans volen la independència per constituir-se en República, el rei hauria d'haver presentat la seva abdicació al president dimitit.

Aquesta situació desplaça el debat des del petiteses legals i reglamentàries al terreny més fons i transcendent de la legitimitat. La revolució catalana planteja una cosa nova que no és possible contrarrestar amb arguments ordinaris, enganys o amenaces perquè es tracta d'un acte de poder constituent, que és un poder originari, no concedit ni atorgat per ningú, inherent a la sobirania popular i que no ha d'ajustar-se a cap legalitat preexistent ja que ell mateix crea la seva pròpia.

En el cas català, la reivindicació independentista, mantinguda amb tossuderia any rere any en cada Diada, cada vegada més massiva, més representativa de la societat, no es pot frenar amb les estructures caduques d'un Estat il·legítim que es va fundar en la decisió arbritària d'un dictador genocida al nombrar hereu seu a un Borbó.

No la pot frenar un govern corrupte, composat per aristròcatres, franquistes i nacionalcatòlics respresentants de la vella oligarquia espanyola centralista que porta més de tres cents anys desgovernant un conjunts de pobles i nacions, a les quals ha explotat i negat els seus drets des de sempre.

Tampoc una pseudooposició servil que fa causa comú amb els cacics franquistes que només considera en perill algunes de les estructures bàsiques d'aquesta dominació: el tron, l'altar o el centralisme territorial.

Davant un poble en marxa, que té plena consciència de ser una nació, i que vol exercir el seu dret a constituir-se en Estat, com ho ha fet la immensa majoria dels que ho són avui al món, no serveixen per a res tampoc els aparells ideològics tradicionals de l'Estat opresor. No serveixen els mitjans de comunicació, empleats com a màquines d'agit-prop i poblats per comunicadors a soude l'oligarquia, que els paga amb diners públics, per descomptat, o amb els que treu il·legalment pel seu compte. Tampoc l'església catòlica oficial, també mantinguda amb recursos de tots, creients i no creients, amb les seves llegendes, dogmes i justificacions, ni amb els seus anatemes.

Només podria servir hipotèticament la força bruta, l'acció de la policia o les forces armades, unes forces armades que porten 300 anys sense guanyar ni una sola guerra que no sigui civil i contra la pròpia població i que procedeixen d'una transició africanista d'intervenció militar que és una de les causes de l'enfonsament i la ruïna d'Espanya. Però aquest recurs sembla avui descartat, no perquè les conviccions democràtiques de supremacia del poder civil hagin calat, sinó perquè la Unió Europea i la resta d'Estats del continent no ho permetrien com es demostra per la carta que trenta europarlamentaris han enviat al president espanyol, avisant-lo de l'exabrupte del seu ministre de Defensa, que va insinuar la possibilitat d'una intervenció militar a Catalunya.

Aquesta impotència del vell poder espanyol és el que té a tots els seus servirdors a punt d'un atac de nervis i d'agredir-se uns als altres. L'intent de portar a Catalunya a un nou lerrouxisme anticatalanista sota la forma ultracrítica de Podemos, va fracassar en el primer míting en què el seu líder va pretendre dividir famílies. Igualment, la debilitat del ministre d'Assumptes Exteriors d'admetre una reforma de la Constitució per aconseguir "un millor encaixde Catalunya a Espanya", una cosa en la qual ja no creu ningú, va topar amb la bronca del ministre de l'Interior, assegurant que la Constitució no es toca i que per això estan ells per defensar-la, encara que com es recordarà, són els membres de l'únic partit que en part va votar en contra del text constitucional quan aquest es va aprovar.

El poder de la gent decidia a recuperar la seva dignitat i el seu autogovern és imparable.

El senyor de Madrid

 

per Lluís Bou12 de Setembre 2015

Fa riure. Hi ha partits que a cada campanya electoral ho confien tot al dia que ve el senyor de Madrid. Quan està a punt d'arribar Mariano Rajoy, Pedro Sánchez o Pablo Iglesias els veus neguitosos. Comença a provocar vergonya aliena. No és només que el sobiranisme no combregui amb aquestes actituds, sinó fins i tot que Albert Rivera les ha desterrades des de l'espanyolisme. Ja no som als anys 90. Que alguns encara segueixin confiant les eleccions al senyor de Madrid és una actitud arnada, una rèmora del passat. El mesellisme comença a ser un menyspreu cap als electors.

En els partits que es presenten com a progressistes, la pràctica de portar el senyor de Madrid grinyola per totes bandes, i ja s'ha vist en aquests dies de campanya. El discurs de Pedro Sánchez no fa cap mena de forat a Catalunya, i Miquel Iceta, que és molt astut, ha optat per fer patada i endavant. Es posa a ballar als mítings i que sigui el que Déu vulgui. L'anècdota es menja el relat, no en queda res més que un llunyà ressò. Però és que Sánchez és un polític inocu en la campanya catalana.

Ni tan sols Pablo Iglesias, que posava L'Estaca de Lluís Llach en els actes de Podemos i era tan amic de tothom, se'n surt. Desembarca a Catalunya per donar suport a Lluís Rabell i es posa de peus a la galleda apel·lant als avis andalusos o extremenys a l'estil Lerroux. Falta d'informació, discurs conservador, munició a l'adversari. Iglesias ja no és el que era. Catalunya se li ha complicat i no troba el fil. Quan prem el gas, el líder de Podemos mobilitza el sobiranisme.

Fins i tot en el PP les coses ja no són com abans. Ara ja fa vibrar més l'electorat popular l'incisiu Xavier García Albiol que no pas l'apàtic Mariano Rajoy, per més que sigui el president del govern espanyol. Al PP això no havia succeït mai, ni tan sols era imaginable, no cal dir quan el president era José María Aznar.

L'estratègia del senyor de Madrid fa aigües, i sembla mentida que els partits unionistes tinguin les oïdes tan tapades com per no detectar-ho. Troben estrany que Ciutadans acabi liderant l'oposició, com diuen les enquestes?. Però si li han deixat el terreny lliure...

El punter i l'urna

 VICENT SANCHIS

Barcelona va tornar a rebentar ahir de salut i de gent. Una vegada més, l'independentisme activat ha demostrat que és hegemònic al carrer, que és cívic i que aguanta el procés. La imatge d'un punter que creuava Barcelona, amb l'escalf de centenars de milers de persones, i que acabava al Parlament és l'exemple democràtic d'un moviment popular que només des de la mala fe es pot titllar de populista. Hi ha una mala llet còsmica en aquest país, minoritària, i encara més en l'altre, el que ho nega tot. Allà és majoritària.

Els més veterans tornaven a deixar anar al final de la tarda el tradicional “prova superada”. Sovint el catalanisme, ara independentista, té aquell punt culer que pot caracteritzar també el país. Quan està a punt de guanyar amb el darrer penal dubta i tremola. “Voleu dir que farem gol?” Messi falla de tard en tard, però normalment l'encerta. Tots els presagis demoscòpics auguren victòria, justa o sobrada, però victòria al capdavall. L'independentisme ha de sentir-se segur. No només és capaç d'omplir les urnes, també guanyarà les eleccions i pot encarrilar el procés al darrer tram.

Però ha de saber també què s'hi trobarà. D'entrada, cal dir-ho alt i clar, aquesta vegada és diferent. No només perquè es tracti d'eleccions de caràcter volgudament plebiscitari, sinó per les condicions que el doten d'aquesta intenció. Convergència, Esquerra i altres forces independentistes hi concorren plegades, alegrement barrejats amb els grans noms de la societat civil que han estat els motors de la revolta en aquests darrers anys. Junts pel Sí és la gran garantia d'encarrilar el país cap a la independència, perquè no la subordina ni la condiciona a res. Si Junts pel Sí obté la majoria absoluta el dia 27, no hi haurà cap força que pugui impedir que Catalunya sigui un estat independent. Diguin el que diguin i s'encenguin com s'encenguin, no podran posar fre a les urnes. No frenaran la desconnexió –i perdó pel nom elèctric–, perquè no podran fer-ho amb els únics recursos que els permet el món civilitzat on viuen. Encara que sovint no els agradi. Apel·lar al compliment estricte de la llei no és un argument. Hi haurà llei. Una altra. I serà tan legal com la d'ells.

Si Junts pel sí guanya les eleccions però no ho fa amb majoria absoluta, com preveuen la majoria de les enquestes, el procés es farà laberíntic. La CUP explica amb claredat honrada què faran si els seus vots són determinants per aconseguir desencallar les votacions. L'alegre tropa mig llibertària mig bolivariana, sempre anticapitalista, proclama que no investirà president Artur Mas i que intentarà articular una majoria d'“esquerra rupturista” per combinar el trencament nacional amb el social. Això només pot voler dir sumar les forces d'Esquerra Republicana, els independents de la llista, la mateixa CUP i Catalunya Sí que es Pot. L'aliança planteja alguns dubtes raonables. Ha aconseguit la CUP girar Barcelona en Comú perquè acceptés l'adhesió a l'Associació de Municipis per la Independència? I si no han aconseguit convèncer Ada Colau, pressionada per Podem, com pretenen mudar les intencions de Lluís Rabell? Què en diu Pablo Iglesias?

Una majoria, doncs, condicionada per la CUP, serà una majoria incerta, fràgil i contradictòria. Aquesta vegada un vot més decidit no garantirà la jugada, com alguns podien pensar fa tres anys. Aquesta vegada no hi ha un vot més decidit. En tot cas, hi ha un vot igualment decidit però amb una altra clara intenció afegida.

L'independentisme ho ha de tenir clar. Si no suma la majoria, s'haurà de reorganitzar i haurà de fer-ho encara millor. No podrà replegar-se ni arronsar-se. No se'n pot cansar. Perquè no hi ha alternativa. A Catalunya l'alternativa és candidesa, resignació o humiliació. No hi ha cap proposta unitarista que sigui mínimament digna, perquè cap reconeix als catalans la seva identitat nacional. L'episodi de Felipe González ho ha tornat a deixar ben clar. Si González va acceptar la realitat nacional de Catalunya, com diu el periodista que el va entrevistar, les crítiques el van fer recular. Com sempre. Si no l'accepta, com diu ell, no hi ha res més a dir. Som on eren. I tant se val que es tracti del PSOE, del PP o de Podem. Qui reconeix Catalunya perd a Espanya. Sense propostes alternatives, sense sortides dignes, l'única possibilitat és la victòria. Com més clara, millor. Com menys condicionada a revoltes socials, millor. El punter popular va arribar ahir al Parlament. Era una imatge. Ara ha arribat el moment de la realitat.

Time Lapse Diada 11S 2015

Nervis

NERVIS

Carles Mundó

No badem. A Madrid saben molt bé tot el que ens juguem el 27-S i convé que també en prenguem consciència a Catalunya. Una victòria del sí en vots i en escons serà l'empenta definitiva per assumir que Catalunya acabarà esdevenint un Estat independent.

En molts pocs dies, els governants i dirigents polítics espanyols, i també els principals grups mediàtics, ens han lliurat per fascicles una llarga col·lecció de reaccions que han tornat a mostrar una Espanya que no té un projecte pels catalans, i sobretot han demostrat que en el Madrid del poder hi ha nervis. Molts nervis.

Hem vist el president del govern d'Espanya al costat del primer ministre britànic i de la cancellera alemanya parlant públicament de les "eleccions autonòmiques" catalanes, hem sentit la secretària general del PP denunciant que a Catalunya es viu una situació dictatorial i hem llegit com s'assenyala l'independentisme com la causa que frena el creixement econòmic, fa fugir les inversions estrangeres i augmenta la prima de risc.

També hem llegit com l'expresident Felipe González, en un article, comparava el moment polític a Catalunya amb el nazisme i el feixisme dels anys trenta, i quatre dies després admetia, en una entrevista, que calia reconèixer Catalunya com a nació, tot i que se’n va desdir dos dies després. Per la seva banda, el secretari general del PSOE no es cansa de parlar de divisió i de fractura social, però quan ha vingut de visita a Catalunya ha volgut guanyar-se els nostres cors afirmant que “Yo también soy catalanista, como vosotros!” amb la mateixa convicció que l'expresident Zapatero ens deia “Apoyaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya”.

En aquesta demostració d'impotència política no hi ha faltat l'advertència del ministre de Defensa, recordant que les forces armades podrien intervenir, ni la del president del Tribunal Suprem deixant clar que no té cap valor el que surti de les urnes en cas d'una victòria del sí, que per això hi ha els tribunals per aturar la voluntat de la majoria de catalans. També hi han dit la seva, òbviament, els grans bancs espanyols.

Davant dels nervis, les amenaces, el joc brut i la intimidació, hi ha la força invencible de la il·lusió per construir un nou país. Aquest 11 de setembre, a la Meridiana, sentirem un nou clam per la llibertat, continuarem fent avançar la revolució dels somriures i veurem molts ulls negats d'emoció. A la Meridiana també hi haurà nervis, d'aquells que ens fan un nus a l'estómac quan esperem que arribi un esdeveniment important. Per això, el 27-S no podem badar i ens hem de mobilitzar com mai ho hem fet per omplir les urnes fins a dalt. Renunciarem a l'oportunitat irrepetible de fer néixer un nou estat, ara que depèn del nostre vot?

Va ser amb vosaltres, Miquel

Va ser amb vosaltres, Miquel

"La culpa de tot això, Miquel, és més vostra que del PP. Perquè del PP ningú no n'esperava res que no fossin insults. En canvi de vosaltres Catalunya n'esperava una altra cosa"

   Eduard Voltas 

Un equívoc recorre Catalunya i aquest equívoc es diu Aznar. Diu l'equívoc que ell és la causa del creixement exponencial de l'independentisme català, i això és fals. Sí, ell i els seus governs (especialment l'etapa 2000-2004) ens van insultar, maltractar, irritar i crispar. Però no és cert que la resposta de Catalunya a Aznar fos l'independentisme. La resposta de Catalunya a Aznar es va dir Maragall, es va dir Chacón, es va dir Montilla, i es va dir Zapatero.

Fem memòria si us plau, perquè la qüestió és rellevant de cara al que ens juguem aquestes pròximes setmanes. La primera gran bufetada de la societat catalana a la cara d'Aznar va ser posar Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat al capdavant d'un tripartit d'esquerres. Novembre de 2003. Poc després va venir la segona bufetada al PP a les eleccions generals de març de 2004, amb 1,5 milions de vots i 21 diputats per al PSC, claus per investir José Luís Rodríguez Zapatero. I quatre anys després, al 2008, com que se'ns va dir allò de "Si tu no hi vas, ells tornen", els catalans encara vam apujar més l'aposta per Zapatero, amb gairebé 1,7 milions de vots i 25 diputats per al PSC (un rècord històric), liderats per Carme Chacón.

Aquesta i no una altra va ser la resposta de Catalunya a Aznar i al PP. Contra el PP, Catalunya va dir nou Estatut, va dir governs d'esquerres, va dir Zapatero, va dir Maragall, va dir Espanya plural. No va dir independència. Durant gairebé 8 anys (2003-2011), els socialistes van governar a la plaça Sant Jaume i a la Moncloa i van tenir la gran oportunitat de portar a la pràctica el seu projecte històric federal.

I va ser amb governs socialistes que Catalunya va passar de la irritació antiPP a la frustració i a la més gran de les decepcions. L'apoyaré convertit per art de màgia en cepillaré. La comprovació que amb "els altres", amb "els bons", tampoc no era possible l'entesa. Ni tant sols posant-los a manar a Barcelona i a Madrid alhora, allò que sempre ens havien demanat.

I de la més gran de les decepcions, Catalunya va fer el pas cap al dret a decidir i el sobiranisme. Desfem l'equívoc, doncs. La culpa de tot això, Miquel, és més vostra que del PP. Perquè del PP ningú no n'esperava res que no fossin insults. En canvi de vosaltres Catalunya n'esperava una altra cosa. Va ser amb vosaltres, Miquel, que vam descobrir que no hi ha res a fer. 

El front de les paraules

El front de les paraules

"Per a un ciutadà espanyol, atent a les ràdios que escolta, les televisions habituals i la “varietat” de diaris de què disposa, ha de ser molt difícil de no tenir una visió esbiaixada de la realitat catalana"

Josep-Lluís Carod-Rovira

La batalla per la llibertat nacional de Catalunya ja es lliura, a hores d’ara, en tots els fronts. Potser no tothom n’és conscient, però és així. No és només una batalla política, institucional, legal, administrativa, judicial, policial, cultural, lingüística, econòmica, social, financera, en infraestructures, comunicativa, etc. Hi ha, també, un àmbit aparentment inexistent, que potser pot passar desapercebut a la majoria de gent, però que té, en canvi, una importància decisiva. Em refereixo a la batalla de les paraules, a l’ús de determinats mots i no pas d’uns altres que, repetits insistentment, acaben per arrelar i deixar pòsit, inconscientment, al cap de la gent. Quan, a més, el mateix repertori és emprat per la premsa escrita, els diaris digitals, les xarxes socials, les ràdios, les televisions, els líders polítics, els tertulians i creadors d’opinió, suposo que deu ser molt difícil de mantenir-se incòlume, mentalment parlant, a aquesta manipulació continuada i agressiva. Per a un ciutadà espanyol, atent a les ràdios que escolta, les televisions habituals i la “varietat” de diaris de què disposa, ha de ser molt difícil de no tenir una visió esbiaixada de la realitat catalana, quan resulta que tots diuen exactament el mateix. I, clar, imaginar que tots menteixen deu ser un exercici massa agosarat, quan no es disposen de mitjans propis per a comprovar-ho directament.

El front de les paraules carrega, amb mots armats de bilis i de mentida, els discursos hegemònics a Espanya. Es tracta de fer servir un llenguatge negatiu en parlar de les aspiracions catalanes, amb l’ús de paraules que no creïn complicitat en l’auditori, sinó rebuig, que facin antipàtic allò que, segons els que parlen, succeeix a Catalunya i que acabin per desacreditar el país i el seus dirigents, revestint-los d’un hàbit antipàtic. El llenguatge en qüestió arrossega, a cops, unes certes connotacions violentes, que predisposin qui escolta o llegeix a posar-se en contra de Catalunya i els catalans. De la democràcia, de la voluntat de resoldre els conflictes polítics políticament, del desig de votar a les urnes, de les aspiracions de llibertat nacional i sobirania plena en diuen desafiament, bogeria,trencament, amenaça, deriva, divisió, confrontació, separació, bogeria, precipici, abisme, fractura, viatge cap enlloc, insensatesa, ofensiva nacionalista...

Menteixen, a més, i ho saben perfectament, quan tenen la barra de desqualificar un moviment democràtic, un alçament pacífic, festiu, familiar, del poble català, titllant-lo de nazisme i de feixisme. No cal ser un historiador per a saber que feixisme i nazisme són tant als antípodes de la democràcia, com l’aspiració a la independència nacional és incompatible amb aquests règims totalitaris als quals, per cert, caldria afegir el franquisme, el que més temps va durar i el que, curiosament, sempre obliden. Per què era espanyol, potser? Per què de tant com l’hem conegut i patit, aquí i a Espanya, ningú no s’ho podria empassar, com ara per desconeixement hi ha qui es pot creure que el que estem protagonitzant els catalans és nazi o feixista?

Continua fent estrany a la gent més sensata, polititzada o no, que amb la porta oberta de bat a bat per a tocar el dos d’Espanya, ningú, absolutament ningú, d’entre els dirigents espanyols de la política, l’economia i la societat, ningú no hagi estat capaç de raonar i estar a l’alçada de les circumstàncies històriques. Capaç de posar damunt de la taula un sol argument que ens convenci de no anar-nos-en de l’estat, ja sigui perquè creguin que ens convé a nosaltres, o perquè estiguin convençuts que els convé a ells. Res. Només mentides, amenaces i insults. Els historiadors i analistes polítics del futur no quedaran més sorpresos del que ara ho estem, nosaltres, davant l’absència d’una veu espanyola capaç d’argumentar sense ofendre o mentir. Però, potser, amb una simple ullada a la història d’Espanya, en relació al seu progressiu empetitiment com a estat, del segle XIX ençà, hi trobaríem totes les claus de l’enigma. Espanya sempre ha fet el mateix, ha negat l’evidència i, finalment, ha perdut. Ara tornarà a perdre.

Espanyols a les fosques

Espanyols a les fosques

"La nit electoral del 27-S, milions de ciutadans espanyols es miraran astorats els gràfics de la televisió, sense entendre res"

Salvador Cot

La campanya que començarà d'aquí a pocs dies resoldrà moltes incògnites i, com passa sempre, en crearà de noves. Però, tret d'un daltabaix que no prediu ningú, hi ha una certesa prèvia: Junts pel Sí guanyarà les eleccions. I ho farà amb una distància molt gran respecte a qui sigui la segona força parlamentària. De fet, la majoria de les enquestes oscil·len a l'entorn d'una proporció del triple de diputats del primer lloc en relació al segon. Això, sense comptar la CUP.

Aquesta és una realitat que ningú no explica a l'opinió pública espanyola. Increïblement, els ciutadans de Madrid, Sevilla o Saragossa no reben cap informació sobre els arguments que es confronten en aquest debat electoral perquè els seus mitjans es limiten a una desqualificació genèrica, reforçada per l'absència mediàtica de l'independentisme català, ofegat per un espès mur de silenci.

El cas és que, la nit electoral del 27-S, milions de ciutadans espanyols es miraran astorats els gràfics de la televisió, sense entendre res. I els tertulians del seu país els tornaran a dir que els catalans estan bojos perquè els enganyen uns polítics corruptes que no els deixen escoltar les tertúlies del règim ni llegir els columnistes oficials dels mitjans de Madrid. I continuaran a les fosques.

El règim del 78 va aprofitar la ignorància imposada pel franquisme per segrestar la seva opinió pública i no la pensa deixar anar. Hi hauria perill de democràcia, com passa a Catalunya.

Una revolució en un temps nou

Una revolució en un temps nou

"A mesura que s'apropa el 27-S es fa més i més visible, tangible, real, la possibilitat d'un triomf del bloc independentista en unes dimensions que pocs s'imaginaven fa un parell d'anys"

   Ramón Cotarelo

A mesura que s'apropa el 27 de setembre, la data que el govern de Madrid no té forma d'evitar, es fa més i més visible, tangible, real, la possibilitat d'un triomf del bloc independentista en unes dimensions que pocs s'imaginaven fa un parell d'anys. Un triomf que sembla que no deixarà dubtes respecte a la voluntat dominant a Catalunya i els passos següents en la seva realització. És el resultat d'una acció encertada, mantinguda, constant i unitària de les forces del sí, concentrades en aquesta terra i davant del desconcert, la desunió, la inoperància de les del no, dividides entre els seus diferents sucursalismes i els exabruptes i palesa incompetència del govern i els seus aliats a Madrid. En termes de retòrica política diríem que es perfila el resultat de la confrontació entre les forces del que és nou, que pugnen per canviar una realitat injusta i caduca i els qui lluiten per conservar-la.

O sigui, una revolució.

En termes pràctics, l'experiència mediata i la immediata, la d'ara mateix, ens diu que hem d'estar preparats per a tot tipus de vicissituds en tots els ordres de la vida col·lectiva, les amenaces, l'ús partidista de les institucions, les mentides, les provocacions, els xantatges sentimentals, les manipulacions, el recurs a la violència, l'engany i l'abús. Tots els dies, a tota hora, d'aquí al 27 de setembre i, per descomptat, després, hi haurà algun intent de frenar la voluntat popular dels catalans, de tancar-li el pas, de torçar el seu camí. Els exemples més recents així ho proven: els registres de les seus de Convèrgencia mitjançant la Guàrdia Civil previ avís als mitjans; la carta de Felipe González als catalans publicada en un altre temps del vaixell insignia del liberalisme espanyol; la reforma exprés del Tribunal Constitucional, paradoxalment inconstitucional, que pretén convertir aquest òrgan sense prestigi ni autoritat en un comissari del govern; les declaracions d'Alfonso Guerra, acusant a Artur Mas de “colpista”; les provocacions del dirigent xenòfob Albiol, formen part d'un front més ampli, un intent de contenir, atemorir i desfigurar la manifestació de la voluntat democràtica dels catalans.

O sigui, una contrarrevolució.

Els pressupostos manifests (els latents són una altra cosa pitjor) d'aquesta reacció que tracta de mantenir el statu quo nu o dissimulant-ho amb promeses federals, pretenen presentar la situació en uns termes personals o partidistes que neguen una realitat desagradable als ulls dels poders espanyols. Parlen d'un projecte personalista de Mas o d'una tàctica partidista de Convèrgencia amb el qual tots dos tractarien d'ocultar les seves passades malifetes, instrumentalitzant l'acció col·lectiva per a les seves finalitats. Aquest intent de personalitzar el moviment i tergiversar el seu abast social és compartit per tot el nacionalisme espanyol cada vegada més bel·ligerant. La insistència dels comunicadors i estrategues de Catalunya 'Si que es pot' a presentar la situació com una confrontació entre Mas, líder de la dreta de les retallades i les reivindicacions socials del poble sa català que ells representen és idèntica a la del PSC d'atribuir la licitació de l'independentisme a una cortina de fum o la del govern i els seus delegats territorials a presentar-ho com una fugida de Mas i els seus a fi d'esbiaixar els seus hipotètics conflictes amb la llei.

Igual que la insistència del front contrarrevolucionari a demanar al moviment independentista l'escrupolós compliment de la llei. L'imposat respecte a la legalitat vigent torna a unir-los a tots en la mateix enganyosa obstinació: quan el govern rebla que els independentistes han de complir la llei, diuen el mateix que els socialistes i Felipe González, per els qui la llei vigent és el límit i que els de Podemos quan assenyalen en veu baixa que el dret d'autodeterminació no és legal ara per ara a Espanya.

En un procés revolucionari les qüestions de legalitat es relativitzen, perquè el que està en joc és la legitimitat, mare de la legalitat. Però no cal arribar a aquest extrem. Crida l'atenció que el front contrarrevolucionari passi per alt o ignori que, fins avui, el moviment independentista ha estat escrupolós en el compliment de la legalitat mentre que, al revés, el govern se la salta quan li sembla i, quan no pot saltar-se la llei, la canvia amb un cop de ploma, en 24 hores gràcies al seu corró parlamentari el qual, de fet, equival a saltar-se la llei, i així mateix crida l'atenció que l'oposició d'esquerra, la dinàstica, la que es fa dir “transformadora” i l'emergent no tinguin res a dir davant aquest fet i ho donin per bo.

I és que si el nacionalisme espanyol de dretes s'enfronta al seu fracàs a Catalunya, en això també està germanat amb el nacionalisme espanyol d'esquerres que ha estat incapaç d'entendre la naturalesa del procés independentista català. Tants anys esperant l'arribada d'una revolució que creien seva i no han estat capaços de veure el que s'ha desplegat i avança davant dels seus ulls. Víctimes de les seves renúncies (en el cas dels socialistes) o de les seves ulleres ideològiques (en el dels comunistes i neocomunistes) no s'han adonat que a Catalunya l'eix nacional i el social van units en una forma nova de potent moviment reivindicatiu, democràtic, pacífic, social i nacional al mateix temps.

Una revolució en el context d'una societat desenvolupada. Potser la primera en la història. Resulta irònic que, quan es dóna un moviment popular en certa manera comprensible segons les categories marxistes, les formacions que abans van professar el marxisme siguin incapaços de veure-la. Sobretot perquè l'hi impedeixen, a tots, aquests dogmes ideològics que es tradueixen en el fet de no qüestionar els marcs estatals heretats, tan producte de l'acció depredadora del capitalisme en la història com sempre.

Ho vam saber des del principi, però el desenvolupament dels esdeveniments ho ha provat, que els qui tracten de sufocar l'independentisme català són els veritablement alienats en una concepció nacionalista trasnuitada mentre van predicant que l'internacionalisme món avanci.

Perquè és la pràctica i només la pràctica la que ens il·lustra sobre el que és correcte o incorrecte de les nostres teories i ens obliga a refinar els nostres conceptes. Les eleccions del 27 de setembre, el resultat del qual depèn el futur d'Espanya com mai abans, són plebiscitàries per defecte (ja que el govern no va permetre un referèndum) segons els independentistes i unes eleccions autonòmiques ordinàries segons tots els altres. El que està clar és que per les pràctiques a les quals aquests mateixos recorren que això no és cert i que són ells els primers que, en valer-se de tots els mitjans, legals o il·legals, deixen al descobert les seves autèntiques intencions.

La revolució catalana i la fugida de Catalunya haurien d'obrir un temps nou a Espanya. Però no tinguin dubte: tampoc ho veuran.