Rajoy, a la mili
«Els militars li demanen a Rajoy que es preocupe de saber “què senten” els catalans»
Xavier Borràs Pla
El sobiranisme català és, de llarg, el problema més irresoluble que se li ha plantejat a l'Estat espanyol des de la fi de la Guerra Civil. Ni la sòrdida transició del franquisme a la democràcia ni la descontrolada crisi econòmica que patim han suposat o suposen un trauma tan extraordinari per a la pervivència de la marca Espanya. Que hi haja un 26% d'atur o que el deute siga impagable a curt, mig i llarg termini no deixen de ser anècdotes si les comparem amb la possibilitat de dissolució territorial. De la mateixa forma que per a un ésser viu no hi ha major drama que la mort, per a un espai polític geogràficament definit no hi ha major amenaça que la segregació.
El control del territori és poder i el poder s'usa preservant el territori. Tot i disposar del raciocini des de temps immemorials, als humans no se'ns ha ocorregut una forma millor de conservar les possessions que la força. Realment, els exèrcits vénen permetent als poderosos dormir tranquils durant mil·lennis. Tot exèrcit té una màxima: disciplina, acatament i submissió. Un col·lectiu armat és massa poderós com per a concedir-li el privilegi de la reflexió i la capacitat d'anàlisi. De fet, sempre que els militars es posen a elucubrar més enllà d'estratègies defensives acaba succeint una desgràcia. La història d'Espanya ho testimonia perfectament.
Ja sé que tothom pensa en els exèrcits com el component més ranci i retrògrad d'un estat, l'estament més oposat a qualsevol canvi d'ordre. Partint jo també d'aquesta premissa, m'ha sorprès molt la notícia publicada a Nació Digital aquest cap de setmana on s'explicava que l'Associació Unificada de Militars Espanyols li suggereix a Rajoy que escolte allò que reivindica Catalunya. La força demanant-li seny al pensament: el món al revés. I conste que sóc el primer a celebrar els aires de llibertat i renovació que, per fi, han travessat les parets dels aquarteraments espanyols, construïdes amb pedres sordes, mudes, cegues i insensibles.
A Espanya, les forces armades sempre han fet gal·la d'una autonomia desafiant davant el poder polític i s'han permès la llicència de no callar. Que li ho diguen al pobre Adolfo Suárez, que cada cop que anava a La Zarzuela a despatxar amb el rei s'havia d'empassar les ironies i els menyspreus de la cúpula militar, present en moltes d'eixes trobades. Poca broma. Que siga l'exèrcit qui alerta el poder polític de l'extraordinària magnitud del fenomen sobiranista evidencia la indigència intel·lectual en què ha caigut la democràcia espanyola negant el dret a decidir. En la carrera de la decència i el sentit comú, el govern de Madrid roman blocat, sense idees, ultrapassat per tothom. Els militars li demanen a Rajoy que es preocupe de saber “què senten” els catalans. Potser li ha arribat l'hora de fer la mili i trobar-se sentimentalment. No?
El control del territori és poder i el poder s'usa preservant el territori. Tot i disposar del raciocini des de temps immemorials, als humans no se'ns ha ocorregut una forma millor de conservar les possessions que la força. Realment, els exèrcits vénen permetent als poderosos dormir tranquils durant mil·lennis. Tot exèrcit té una màxima: disciplina, acatament i submissió. Un col·lectiu armat és massa poderós com per a concedir-li el privilegi de la reflexió i la capacitat d'anàlisi. De fet, sempre que els militars es posen a elucubrar més enllà d'estratègies defensives acaba succeint una desgràcia. La història d'Espanya ho testimonia perfectament.
Ja sé que tothom pensa en els exèrcits com el component més ranci i retrògrad d'un estat, l'estament més oposat a qualsevol canvi d'ordre. Partint jo també d'aquesta premissa, m'ha sorprès molt la notícia publicada a Nació Digital aquest cap de setmana on s'explicava que l'Associació Unificada de Militars Espanyols li suggereix a Rajoy que escolte allò que reivindica Catalunya. La força demanant-li seny al pensament: el món al revés. I conste que sóc el primer a celebrar els aires de llibertat i renovació que, per fi, han travessat les parets dels aquarteraments espanyols, construïdes amb pedres sordes, mudes, cegues i insensibles.
A Espanya, les forces armades sempre han fet gal·la d'una autonomia desafiant davant el poder polític i s'han permès la llicència de no callar. Que li ho diguen al pobre Adolfo Suárez, que cada cop que anava a La Zarzuela a despatxar amb el rei s'havia d'empassar les ironies i els menyspreus de la cúpula militar, present en moltes d'eixes trobades. Poca broma. Que siga l'exèrcit qui alerta el poder polític de l'extraordinària magnitud del fenomen sobiranista evidencia la indigència intel·lectual en què ha caigut la democràcia espanyola negant el dret a decidir. En la carrera de la decència i el sentit comú, el govern de Madrid roman blocat, sense idees, ultrapassat per tothom. Els militars li demanen a Rajoy que es preocupe de saber “què senten” els catalans. Potser li ha arribat l'hora de fer la mili i trobar-se sentimentalment. No?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada