dimarts, 30 de desembre del 2014
dilluns, 29 de desembre del 2014
La Vall d’Aran en la Catalunya sobirana
La Vall d’Aran en la Catalunya sobirana
“Si ser català a Espanya és dur, ser aranès encara ho és més, perquè de vegades els cal superar dos prejudicis a la vegada, l’espanyol i el català”
Asseguts a l’acollidor menjador de l’Hotel deth país que regenta l’Anna Geli a Salardú; l’alcalde de Viella i diputat al Parlament, Àlex Moga, la seva dona, Ana Eva Barrios; en Francesc Cano, cap d’informatius de Catalunya Ràdio i marit de l’Anna; l’Aurora Madaula i un servidor passem la tarda de diumenge entre somriures i tes. La neu cau suau al pati del davant de l’Hotel i deixa un tou de neu flonjo com el xarrups. La Vall d’Aran és un territori extraordinari, a l’hivern i en tot temps, un paisatge d’alta muntanya que invita a la reflexió, almenys a mi, que no he esquiat mai ni practico cap mena d’esport d’hivern.
M’agrada la Vall d’Aran i la majestuositat de les muntanyes. I m’agrada l’aranès, la variant gascona de l’occità. Sovint quan es parla de la Catalunya plural i multiètnica, oblidem que aquest racó de món forma part del nostre país. L’Estatut de 1978, per exemple, només contemplava que l’Aran podria desplegar una llei pròpia més endavant, sense reconèixer la seva personalitat nacional, que és evident. No va ser fins al 1990 que es va aprovar l’anomenada Llei d’Aran. Van haver de passar Onze anys perquè la Catalunya autònoma reconegués que la Vall d’Aran tenia personalitat pròpia. I tanmateix no va ser fins a l’Estatut del 2006 que finalment es va reconèixer que “els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l’Aran com una realitat occitana dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos al llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i reconeix l’Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d’una particular protecció per mitjà d’un règim jurídic especial”. La conseqüència d’aquest reconeixement, que personalment trobo insuficient, és que l’Aran exerceix l’autogovern mitjançant aquest Estatut, el Conselh Generau d’Aran i les altres institucions pròpies.
Al saló de l’Hotel, la colla d’amics ens posem a debatre què hauria de ser l’Aran en una Catalunya sobirana de veritat. L’alcalde i diputat, que ha estat ponent de la nova Llei d’Aran que s’ha d’aprovar al Parlament en reprendre les sessions al mes de gener de 2015, no dubta. Per a ell la Vall d’Aran ha de constituir-se en l’única comunitat autònoma d’aquesta Catalunya independent. Quan dius coses com aquesta a Barcelona, hi ha gent que et mira de reüll o simplement no ho entén, perquè pensa en l’Aran en termes econòmics, turístics i res més. Pura ignorància.
L’Aran mira a l’Atlàntic i, per dir-ho gràficament, dóna l’esquena a la resta del país. Arribar-hi no és pas fàcil i fins i tot t’endinses a la Franja per abordar el túnel que obre la porta a la capital aranesa. L’alcalde Moga fa anys que malda per donar a conèixer la realitat aranesa. Promou un web per fer-ho: Man der Aranesisme, que li serveix per posar en relació la realitat aranesa amb el catalanisme. Si ser català a Espanya és dur, ser aranès encara ho és més, perquè de vegades els cal superar dos prejudicis a la vegada, l’espanyol i el català. La Llei del Règim Especial de la Val d’Aran tracta de “millorar l’autogovern i la projecció de l’Aran, així com protegir la màxima institució aranesa de l’aplicació de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), que promou el govern espanyol, la qual té una clara intenció centralitzadora i homogeneïtzadora.
L’amable conversa ens porta al cap del carrer. I això és que la llei que aprovarà el Parlament respon encara a la Catalunya amb mentalitat autonòmica. Per tant, quan comenci la desconnexió política de Catalunya d’Espanya, l’Aran també tindrà dret a reivindicar un estatus especial que s’ajusti a la nova realitat estatal. Em fa l’efecte que tenim feina. Molta feina.
M’agrada la Vall d’Aran i la majestuositat de les muntanyes. I m’agrada l’aranès, la variant gascona de l’occità. Sovint quan es parla de la Catalunya plural i multiètnica, oblidem que aquest racó de món forma part del nostre país. L’Estatut de 1978, per exemple, només contemplava que l’Aran podria desplegar una llei pròpia més endavant, sense reconèixer la seva personalitat nacional, que és evident. No va ser fins al 1990 que es va aprovar l’anomenada Llei d’Aran. Van haver de passar Onze anys perquè la Catalunya autònoma reconegués que la Vall d’Aran tenia personalitat pròpia. I tanmateix no va ser fins a l’Estatut del 2006 que finalment es va reconèixer que “els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l’Aran com una realitat occitana dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos al llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i reconeix l’Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d’una particular protecció per mitjà d’un règim jurídic especial”. La conseqüència d’aquest reconeixement, que personalment trobo insuficient, és que l’Aran exerceix l’autogovern mitjançant aquest Estatut, el Conselh Generau d’Aran i les altres institucions pròpies.
Al saló de l’Hotel, la colla d’amics ens posem a debatre què hauria de ser l’Aran en una Catalunya sobirana de veritat. L’alcalde i diputat, que ha estat ponent de la nova Llei d’Aran que s’ha d’aprovar al Parlament en reprendre les sessions al mes de gener de 2015, no dubta. Per a ell la Vall d’Aran ha de constituir-se en l’única comunitat autònoma d’aquesta Catalunya independent. Quan dius coses com aquesta a Barcelona, hi ha gent que et mira de reüll o simplement no ho entén, perquè pensa en l’Aran en termes econòmics, turístics i res més. Pura ignorància.
L’Aran mira a l’Atlàntic i, per dir-ho gràficament, dóna l’esquena a la resta del país. Arribar-hi no és pas fàcil i fins i tot t’endinses a la Franja per abordar el túnel que obre la porta a la capital aranesa. L’alcalde Moga fa anys que malda per donar a conèixer la realitat aranesa. Promou un web per fer-ho: Man der Aranesisme, que li serveix per posar en relació la realitat aranesa amb el catalanisme. Si ser català a Espanya és dur, ser aranès encara ho és més, perquè de vegades els cal superar dos prejudicis a la vegada, l’espanyol i el català. La Llei del Règim Especial de la Val d’Aran tracta de “millorar l’autogovern i la projecció de l’Aran, així com protegir la màxima institució aranesa de l’aplicació de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), que promou el govern espanyol, la qual té una clara intenció centralitzadora i homogeneïtzadora.
L’amable conversa ens porta al cap del carrer. I això és que la llei que aprovarà el Parlament respon encara a la Catalunya amb mentalitat autonòmica. Per tant, quan comenci la desconnexió política de Catalunya d’Espanya, l’Aran també tindrà dret a reivindicar un estatus especial que s’ajusti a la nova realitat estatal. Em fa l’efecte que tenim feina. Molta feina.
El punt de trobada
El punt de trobada
"El president de la Generalitat necessita convèncer-se que les eleccions acabaran tenint un caràcter inequívocament plebiscitari"
A punt de tocar any, Artur Mas i Oriol Junqueras poden haver arribat a un punt de coincidència. No és el miracle que ahir alguns entusiastes deixaven anar a la xarxa a l’empara dels sants innocents. És la constatació d’una necessitat compartida. El president d’Esquerra Republicana no cedirà en la pretensió de presentar a urnes el seu partit en una candidatura específica i separada. El president de la Generalitat necessita convèncer-se que les eleccions acabaran tenint un caràcter inequívocament plebiscitari. Haurà de poder administrar el temps que consideri necessari per aconseguir-ho. Oriol Junqueras li l’haurà de proporcionar. I ho haurà de fer amb l’estabilitat parlamentària adequada i en un clima de confiança recuperada. De confiança, no personal, sinó en el projecte que els és comú.
Aquest és el punt de trobada. Perquè es concreti en uns terminis raonables, Artur Mas haurà de buscar les complicitats necessàries per estructurar una candidatura transversal, plural, unitària, “gran”. Aquesta opció haurà de quedar lligada a la d’Esquerra i a la de la CUP amb uns punts comuns i amb una estratègia pactada després de les eleccions. Uns punts que compartiran totes les candidatures per l’Estat català i que després haurà de fer possible un autèntic govern de concentració, que haurà de presidir el candidat que guanyi les eleccions.
Mentrestant, la societat catalana, les entitats més compromeses en el procés sobiranista, hauran d’obrir un debat exemplar que defineixi un procés constituent. Ahir El Punt Avui va publicar-ne un primer tast. La proposta de text constitucional que han redactat diversos juristes entre els quals destaca el jutge Santiago Vidal. Un tast prometedor. Democràtic! Només cal comparar-lo amb qualsevol altre resultant de la millor voluntat democràtica a Espanya. Una voluntat que no tindrà en anys la majoria parlamentària necessària per imposar-se. Encara més: qui vulgui conèixer els límits autoimposats de l’opció política que representa la regeneració espanyola només ha de llegir l’entrevista que ahir publicava El Periódico amb Pablo Iglesias. Quan el verb es fa carn, la carn és humana.
Aquest és el punt de trobada. Perquè es concreti en uns terminis raonables, Artur Mas haurà de buscar les complicitats necessàries per estructurar una candidatura transversal, plural, unitària, “gran”. Aquesta opció haurà de quedar lligada a la d’Esquerra i a la de la CUP amb uns punts comuns i amb una estratègia pactada després de les eleccions. Uns punts que compartiran totes les candidatures per l’Estat català i que després haurà de fer possible un autèntic govern de concentració, que haurà de presidir el candidat que guanyi les eleccions.
Mentrestant, la societat catalana, les entitats més compromeses en el procés sobiranista, hauran d’obrir un debat exemplar que defineixi un procés constituent. Ahir El Punt Avui va publicar-ne un primer tast. La proposta de text constitucional que han redactat diversos juristes entre els quals destaca el jutge Santiago Vidal. Un tast prometedor. Democràtic! Només cal comparar-lo amb qualsevol altre resultant de la millor voluntat democràtica a Espanya. Una voluntat que no tindrà en anys la majoria parlamentària necessària per imposar-se. Encara més: qui vulgui conèixer els límits autoimposats de l’opció política que representa la regeneració espanyola només ha de llegir l’entrevista que ahir publicava El Periódico amb Pablo Iglesias. Quan el verb es fa carn, la carn és humana.
dissabte, 27 de desembre del 2014
La pinça Felip VI-Pablo Iglesias contra la independència
La pinça Felip VI-Pablo Iglesias contra la independència
Arriba el torn dels ‘polis bons’ de l’unionisme
El nou rei i el nou Felipe han engegat la neo-transició en què un dels seus principals objectius és evitar que Catalunya se’n vagi d’Espanya. Tant Felip VI com Pablo Iglesias II han entès que la reacció continuada de l’Estat al ‘problema’ català ha estat contraproduent als interessos espanyols. Ara toca canviar d’estratègia. I heus ací com s’ha passat d’ignorar la qüestió a que ocupi una part del discurs de Nadal del Rei. S’ha passat de tractar amb menyspreu la cosa catalana a fer veure que escolten la seva veu. S’ha passat de la llei Wert a fer tuits en català per mostrar simpatia cap a la nostra llengua.
En resum, com que el sobiranisme no atenia a raons amb el ‘poli dolent’, ara arriba el torn dels ‘polis bons’ de l’unionisme. El problema és que potser ja arriba massa tard. El nou monarca ha entès que si hi ha alguna esperança de convèncer els catalans dubtosos de voler seguir sent membres de l’Estat no s’ha d’anar per la via testicular sinó per l’emotiva. Per això el discurs de Nadal va apel·lar directament a les emocions, a les famílies i als vincles personals entre catalans i espanyols. (Obro parèntesi: és evident que és un bon intent, però no crec que una família catalano-andalusa deixi de veure’s per Nadal si els Estats que els regeixen són diferents. El que trenca una família és que un dels fills se n’hagi d’anar a Berlin a guanyar-se la vida).
Com si s’haguessin posat d’acord, un i l’altre s’han adreçat amb pocs dies de diferència al poble de Catalunya. I, com si s’haguessin repartit els papers, tots dos s’adrecen bàsicament a dos sectors que seran cabdals per fer tombar el procés en un sentit o en un altre: El rei a l’empresariat català que no és independentista però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els últims 39 anys (els del regnat del seu pare). I Podemos es dirigeix a aquells ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona, castellanoparlant, d’esquerres i que no es independentista però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els últims 36 anys (els de la vigència de la Constitució). Per això Felip VI parlava tant del paper dels catalans a Espanya. Per això Pablo Iglesias deia que ell, que és de Vallecas, se sent a casa quan és a Cornellà.
Felip VI i Pablo Iglesias són el relleu generacional de l’espanyolisme amable. Encarnen al 2014 el que al 1975 va suposar Joan Carles I i al 1982 Felipe González. Igual que aleshores, tots dos es necessiten mutuament per tranquilitzar els públics respectius. Com serà que Pablo Iglesias va dir que no reconeix Artur Mas com a líder català perquè malgrat haver sortit de les urnes "és casta". En canvi, tot i ser republicà, el líder de Podemos sí que reconeix Felip VI com a Cap de l'Estat malgrat que ho és per herència i no per elecció popular. I en el cas concret de la independència, són conscients que acabarà triomfant només que una part d’aquests dos importants sectors (la patronal upper i el cinturó vermell) prescindeixin d’Espanya com a Estat vàlid per dur a terme les seves aspiracions.
I evidentment el rei Felip i Pablo Iglesias no generen els anticossos que sí provoquen un Montoro, una Cospedal, un Wert o un Alfonso Guerra. Per tant, ni la reacció cutània ni la resposta política serà la mateixa. És d’esperar que a bones maneres s’hi contesti amb bones maneres. Però tampoc cal oblidar que la principal divisa de l’espanyolisme és que Espanya es mantingui unida. I per aconseguir-ho farà el que calgui: amenaçar amb querelles, predicar el discurs apocalíptic o inventar-se comptes falsos a Suïssa. I quan vegin que així no se n’han sortit ho intentaran tot de nou un altre cop. El que calgui: fins i tot aconseguir caure bé.
En resum, com que el sobiranisme no atenia a raons amb el ‘poli dolent’, ara arriba el torn dels ‘polis bons’ de l’unionisme. El problema és que potser ja arriba massa tard. El nou monarca ha entès que si hi ha alguna esperança de convèncer els catalans dubtosos de voler seguir sent membres de l’Estat no s’ha d’anar per la via testicular sinó per l’emotiva. Per això el discurs de Nadal va apel·lar directament a les emocions, a les famílies i als vincles personals entre catalans i espanyols. (Obro parèntesi: és evident que és un bon intent, però no crec que una família catalano-andalusa deixi de veure’s per Nadal si els Estats que els regeixen són diferents. El que trenca una família és que un dels fills se n’hagi d’anar a Berlin a guanyar-se la vida).
Com si s’haguessin posat d’acord, un i l’altre s’han adreçat amb pocs dies de diferència al poble de Catalunya. I, com si s’haguessin repartit els papers, tots dos s’adrecen bàsicament a dos sectors que seran cabdals per fer tombar el procés en un sentit o en un altre: El rei a l’empresariat català que no és independentista però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els últims 39 anys (els del regnat del seu pare). I Podemos es dirigeix a aquells ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona, castellanoparlant, d’esquerres i que no es independentista però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els últims 36 anys (els de la vigència de la Constitució). Per això Felip VI parlava tant del paper dels catalans a Espanya. Per això Pablo Iglesias deia que ell, que és de Vallecas, se sent a casa quan és a Cornellà.
Felip VI i Pablo Iglesias són el relleu generacional de l’espanyolisme amable. Encarnen al 2014 el que al 1975 va suposar Joan Carles I i al 1982 Felipe González. Igual que aleshores, tots dos es necessiten mutuament per tranquilitzar els públics respectius. Com serà que Pablo Iglesias va dir que no reconeix Artur Mas com a líder català perquè malgrat haver sortit de les urnes "és casta". En canvi, tot i ser republicà, el líder de Podemos sí que reconeix Felip VI com a Cap de l'Estat malgrat que ho és per herència i no per elecció popular. I en el cas concret de la independència, són conscients que acabarà triomfant només que una part d’aquests dos importants sectors (la patronal upper i el cinturó vermell) prescindeixin d’Espanya com a Estat vàlid per dur a terme les seves aspiracions.
I evidentment el rei Felip i Pablo Iglesias no generen els anticossos que sí provoquen un Montoro, una Cospedal, un Wert o un Alfonso Guerra. Per tant, ni la reacció cutània ni la resposta política serà la mateixa. És d’esperar que a bones maneres s’hi contesti amb bones maneres. Però tampoc cal oblidar que la principal divisa de l’espanyolisme és que Espanya es mantingui unida. I per aconseguir-ho farà el que calgui: amenaçar amb querelles, predicar el discurs apocalíptic o inventar-se comptes falsos a Suïssa. I quan vegin que així no se n’han sortit ho intentaran tot de nou un altre cop. El que calgui: fins i tot aconseguir caure bé.
Pablo, Felipe i els pallassos de la tele
Pablo, Felipe i els pallassos de la tele
"Resulta sorprenent que un cap d'Estat que vol mostrar una imatge renovadora es deixi escriure un discurs que segueix fil per randa un raonament tan poc raonat"
“Espanya s'ha convertit en el millor altaveu per reiterar que és impossible la regeneració democràtica dins d'aquest Estat.” Ho afirma un diplomàtic retirat de vacances a Barcelona. En una xerrada informal contraposava l'actitud del govern de Londres vers Escòcia amb el de Madrid en relació a Catalunya. Quan va saber els insults que havia rebut Joan Manuel Serrat per cantar en català a TVE em va recordar la campanya dels músics anglesos a favor de la permanència dels escocesos al si del Regne Unit -Let's Stay Together (Mantinguem-nos junts)- que promovia el ‘No’ a la independència d'Escòcia en el referèndum del 18 de setembre. Paul McCartney en va ser una de les cares més destacades amb raonaments com ara “La decisió d'abandonar el nostre país és, per descomptat, absolutament vostra i només vostra. Tot i així, volem que tingueu present quant apreciem els llaços de ciutadania que ens uneixen a vosaltres, així com expressar-vos l'esperança que el vostre vot servirà per renovar aquest vincle”. La nit i el dia.
El mateix dia havia pogut escoltar el discurs del nou cap d'Estat espanyol per obra i gràcia de la transmissió sexual, Felip VI, i es mostrava sorprès de com havia ventilat la qüestió catalana amb una apel·lació tramposa a la qüestió sentimental -“em preocupa que es puguin produir fractures emocionals, desafeccions i rebuigs entre famílies, amics o ciutadans”- i fent seu el discurs miop del PP tot tancant files amb la Constitució espanyola com a garant divinitzat de la unitat de l'Estat. La sorpresa, em deia, venia de la reflexió compartida a l'escena internacional sobre la necessitat de trobar una resposta política al repte que planteja Catalunya tot assumint que les argumentacions estrictament jurídiques evidencien, precisament, l'obsolescència de la Carta Magna espanyola. És a dir, si Rajoy queda en evidència a l'exterior quan a les demandes massives i democràtiques que planteja Catalunya respon dient que no hi ha res a negociar i que totes les respostes possibles han d'estar dins la Constitució, resulta sorprenent que un cap d'Estat que vol mostrar una imatge renovadora es deixi escriure un discurs que segueix fil per randa un raonament tan poc raonat.
I finalment, l'exambaixador es feia un tip de riure amb la feblesa de Pablo Iglesias i Podemos anorreant amb una sola visita a Catalunya qualsevol possibilitat d'incidència o entesa amb el gruix del moviment de regeneració política que integra el procés de transició nacional: en poc més de 48 hores va pretendre deslegitimar un president electe, Artur Mas; va insistir en el ridícul ubicant en el seu mantra particular de la casta al propi David Fernández, i va acabar celebrant la Nochebuena (sic!) fent públiques les seves coincidències -i aquí tanquem el cercle, mai és ben dit- amb l'hereu coronat de l'hereu franquista. Com diríem si fóssim a Twitter: et felicito fill.
De la seva estada a Madrid durant el temps de la televisió en blanc i negre el nostre amic diplomàtic en recordava els pallassos de la tele i a la tercera copa ja els comparava amb Rajoy, el Borbó i Pablo Iglesias: “Sembla mentida que s'estiguin jugant més del 20% del PIB d'una forma tan matussera”.
Hem començat dient que Espanya és, per ella mateixa, la millor prova per poder afirmar que no existeix cap opció vàlida per a Catalunya que impliqui continuar com a part integrant d'aquest estat. Però això només resol la meitat de l'equació. L'altra meitat l'hem de resoldre a casa.
El mateix dia havia pogut escoltar el discurs del nou cap d'Estat espanyol per obra i gràcia de la transmissió sexual, Felip VI, i es mostrava sorprès de com havia ventilat la qüestió catalana amb una apel·lació tramposa a la qüestió sentimental -“em preocupa que es puguin produir fractures emocionals, desafeccions i rebuigs entre famílies, amics o ciutadans”- i fent seu el discurs miop del PP tot tancant files amb la Constitució espanyola com a garant divinitzat de la unitat de l'Estat. La sorpresa, em deia, venia de la reflexió compartida a l'escena internacional sobre la necessitat de trobar una resposta política al repte que planteja Catalunya tot assumint que les argumentacions estrictament jurídiques evidencien, precisament, l'obsolescència de la Carta Magna espanyola. És a dir, si Rajoy queda en evidència a l'exterior quan a les demandes massives i democràtiques que planteja Catalunya respon dient que no hi ha res a negociar i que totes les respostes possibles han d'estar dins la Constitució, resulta sorprenent que un cap d'Estat que vol mostrar una imatge renovadora es deixi escriure un discurs que segueix fil per randa un raonament tan poc raonat.
I finalment, l'exambaixador es feia un tip de riure amb la feblesa de Pablo Iglesias i Podemos anorreant amb una sola visita a Catalunya qualsevol possibilitat d'incidència o entesa amb el gruix del moviment de regeneració política que integra el procés de transició nacional: en poc més de 48 hores va pretendre deslegitimar un president electe, Artur Mas; va insistir en el ridícul ubicant en el seu mantra particular de la casta al propi David Fernández, i va acabar celebrant la Nochebuena (sic!) fent públiques les seves coincidències -i aquí tanquem el cercle, mai és ben dit- amb l'hereu coronat de l'hereu franquista. Com diríem si fóssim a Twitter: et felicito fill.
De la seva estada a Madrid durant el temps de la televisió en blanc i negre el nostre amic diplomàtic en recordava els pallassos de la tele i a la tercera copa ja els comparava amb Rajoy, el Borbó i Pablo Iglesias: “Sembla mentida que s'estiguin jugant més del 20% del PIB d'una forma tan matussera”.
Hem començat dient que Espanya és, per ella mateixa, la millor prova per poder afirmar que no existeix cap opció vàlida per a Catalunya que impliqui continuar com a part integrant d'aquest estat. Però això només resol la meitat de l'equació. L'altra meitat l'hem de resoldre a casa.
El discurs del Rei del Mambo
El discurs del Rei del Mambo
"A ell tant li fa i, en tot cas, qui remuga és objectiu a batre"
Va acabant l'any però no ens enganyéssim pas, que amb ell no passarà tot allò que ens en voldríem haver estalviat. Més i tot, en l'arena política la cosa fa tota la fila de voler acompanyar-nos mínim fins la propera tardor, quan hi ha previst que se celebrin les eleccions espanyoles. Llavors veurem si, no l'any però sí la gent de l'indret, vol passar pàgina d'un PP que quan governa (especialment amb majoria absoluta) sembla com si el malson no volgués acabar mai.
Vagin a saber si llavors encara seguirà de ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz, o si les seves dots d'oratòria a ulls de Mariano Rajoy l'hauran catapultat a la vicepresidència, que qualsevol cosa es pot esperar d'un dels presidents més miops que ha parit això que en diuen la democràcia espanyola. Però mentrestant, allà que el tenim, i no passa, malgrat la vergonya constant i l'erosió permanent a què sotmet un departament, el de l'Interior, que en les seves mans porta a l'extrem de l'absurd el concepte "seguretat ciutadana". Però ell allà que segueix, amb aquella tranquil·litat d'esperit i amb aquell to perdonavides i sobrat que tant em recorda a Pablo Iglesias (i viceversa). Això últim, com a mínim, els uneix.
Però el pitjor de tot no és el to, sinó el seu discurs. El d'una espècie de Rei del Mambo que sempre demana pista tot i que no tingui ni idea de ballar. A ell tant li fa i, en tot cas, qui remuga és objectiu a batre.
Que la fiscalia anticorrupció arxiva la causa contra Xavier Trias, de qui no veu indicis de delicte? I què? Que el ministeri fiscal diu que l'informe sobre els pressumptes comptes secrets de l'alcalde a Suïssa o a Andorra és inconsistent? I què? Que el convergent demana qui elabora aquests informes i qui els filtra? I què? El discurs oficial del rei, d'aquest, no el d'ahir nit, el del Mambo: l'arxiu és provisional, és a dir que a veure què fa l'alcalde i que no es passi de sobiranista o igual Interior segueix fent de màquina expenedora de papers. I que el Parlament el reclama en comissió sobre corrupció? El discurs del Rei del Mambo és clar: els ministres no donen explicacions en un parlament autonòmic. I així el tenim, de màxim responsable de la Seguretat. Concretament de la seguretat que cada dia a Espanya n'hi ha més que volen fugir d'aquest govern, i que a Catalunya són moltíssims els qui volen fugir d'un veïnat que no se'n desempallega i que, més i tot, eleva al poder aquesta espècie d'okupes antisistema de coll blanc.
Vagin a saber si llavors encara seguirà de ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz, o si les seves dots d'oratòria a ulls de Mariano Rajoy l'hauran catapultat a la vicepresidència, que qualsevol cosa es pot esperar d'un dels presidents més miops que ha parit això que en diuen la democràcia espanyola. Però mentrestant, allà que el tenim, i no passa, malgrat la vergonya constant i l'erosió permanent a què sotmet un departament, el de l'Interior, que en les seves mans porta a l'extrem de l'absurd el concepte "seguretat ciutadana". Però ell allà que segueix, amb aquella tranquil·litat d'esperit i amb aquell to perdonavides i sobrat que tant em recorda a Pablo Iglesias (i viceversa). Això últim, com a mínim, els uneix.
Però el pitjor de tot no és el to, sinó el seu discurs. El d'una espècie de Rei del Mambo que sempre demana pista tot i que no tingui ni idea de ballar. A ell tant li fa i, en tot cas, qui remuga és objectiu a batre.
Que la fiscalia anticorrupció arxiva la causa contra Xavier Trias, de qui no veu indicis de delicte? I què? Que el ministeri fiscal diu que l'informe sobre els pressumptes comptes secrets de l'alcalde a Suïssa o a Andorra és inconsistent? I què? Que el convergent demana qui elabora aquests informes i qui els filtra? I què? El discurs oficial del rei, d'aquest, no el d'ahir nit, el del Mambo: l'arxiu és provisional, és a dir que a veure què fa l'alcalde i que no es passi de sobiranista o igual Interior segueix fent de màquina expenedora de papers. I que el Parlament el reclama en comissió sobre corrupció? El discurs del Rei del Mambo és clar: els ministres no donen explicacions en un parlament autonòmic. I així el tenim, de màxim responsable de la Seguretat. Concretament de la seguretat que cada dia a Espanya n'hi ha més que volen fugir d'aquest govern, i que a Catalunya són moltíssims els qui volen fugir d'un veïnat que no se'n desempallega i que, més i tot, eleva al poder aquesta espècie d'okupes antisistema de coll blanc.
dimarts, 2 de desembre del 2014
Allô Paris? Ici Québec!
Allô Paris? Ici Québec!
Salvador Cot | Actualitzat el 01/12/2014 a les 23:59h
Arxivat a: Nació.cot
Si alguna dada nova es pot desprendre de la visita de Mariano Rajoy a Barcelona és que, definitivament, el procés d'emancipació nacional de Catalunya és a punt d'entrar en la fase executiva. Els resultats del 9-N permeten fer lectures contradictòries i tant el govern català com l'espanyol es veuen igualment capaços de guanyar aquest llarg enfrontament polític i institucional. Així les coses -i oblidat el mite de la tercera via- la victòria i la derrota es mesuraran a través del suport internacional que pugui obtenir cadascun dels actors en disputa.
De moment, cap dels governs occidentals no ha mostrat una simpatia oberta respecte a les posicions del govern català. Però també és cert que la diplomàcia espanyola ha aconseguit poca cosa més que suports genèrics, amb força més retòrica que convicció. Els grans mitjans internacionals, a més, han evolucionat des de la indiferència inicial fins a la reclamació d'un itinerari de tipus escocès/quebequès que resolgui per vies democràtiques el conflicte entre Catalunya i Espanya.
I ara comença a emergir la batalla diplomàtica, fins ara subterrània. Avui Mario Beaulieu, líder del Bloc Quebequès (BQ), ofereix la relació privilegiada entre Québec i París com a canal per explorar un possible reconeixement de la futura República Catalana per part de l'estat francès. És un gest important perquè el BQ té línia directa amb l'Elisi i els quebequesos són els principals interessats en l'èxit del procés de creació d'un nou estat a través del reconeixement del dret a decidir.
El camí serà llarg, però transitable. S'estan fent gestions a tots els nivells i, si bé és cert que Catalunya no té grans aliats, un hipotètic estat català tampoc no genera cap temença especial en el context internacional. Espanya és un poder constituït, d'acord, però no disposa d'adhesions indestructibles més enllà de la vigilància estreta dels creditors. En qualsevol cas, el món ja sap que els catalans existeixen, ara només queda saber si estan disposats a jugar-se-la.
De moment, cap dels governs occidentals no ha mostrat una simpatia oberta respecte a les posicions del govern català. Però també és cert que la diplomàcia espanyola ha aconseguit poca cosa més que suports genèrics, amb força més retòrica que convicció. Els grans mitjans internacionals, a més, han evolucionat des de la indiferència inicial fins a la reclamació d'un itinerari de tipus escocès/quebequès que resolgui per vies democràtiques el conflicte entre Catalunya i Espanya.
I ara comença a emergir la batalla diplomàtica, fins ara subterrània. Avui Mario Beaulieu, líder del Bloc Quebequès (BQ), ofereix la relació privilegiada entre Québec i París com a canal per explorar un possible reconeixement de la futura República Catalana per part de l'estat francès. És un gest important perquè el BQ té línia directa amb l'Elisi i els quebequesos són els principals interessats en l'èxit del procés de creació d'un nou estat a través del reconeixement del dret a decidir.
El camí serà llarg, però transitable. S'estan fent gestions a tots els nivells i, si bé és cert que Catalunya no té grans aliats, un hipotètic estat català tampoc no genera cap temença especial en el context internacional. Espanya és un poder constituït, d'acord, però no disposa d'adhesions indestructibles més enllà de la vigilància estreta dels creditors. En qualsevol cas, el món ja sap que els catalans existeixen, ara només queda saber si estan disposats a jugar-se-la.
Rajoy, a la mili
Rajoy, a la mili
«Els militars li demanen a Rajoy que es preocupe de saber “què senten” els catalans»
Xavier Borràs Pla
El sobiranisme català és, de llarg, el problema més irresoluble que se li ha plantejat a l'Estat espanyol des de la fi de la Guerra Civil. Ni la sòrdida transició del franquisme a la democràcia ni la descontrolada crisi econòmica que patim han suposat o suposen un trauma tan extraordinari per a la pervivència de la marca Espanya. Que hi haja un 26% d'atur o que el deute siga impagable a curt, mig i llarg termini no deixen de ser anècdotes si les comparem amb la possibilitat de dissolució territorial. De la mateixa forma que per a un ésser viu no hi ha major drama que la mort, per a un espai polític geogràficament definit no hi ha major amenaça que la segregació.
El control del territori és poder i el poder s'usa preservant el territori. Tot i disposar del raciocini des de temps immemorials, als humans no se'ns ha ocorregut una forma millor de conservar les possessions que la força. Realment, els exèrcits vénen permetent als poderosos dormir tranquils durant mil·lennis. Tot exèrcit té una màxima: disciplina, acatament i submissió. Un col·lectiu armat és massa poderós com per a concedir-li el privilegi de la reflexió i la capacitat d'anàlisi. De fet, sempre que els militars es posen a elucubrar més enllà d'estratègies defensives acaba succeint una desgràcia. La història d'Espanya ho testimonia perfectament.
Ja sé que tothom pensa en els exèrcits com el component més ranci i retrògrad d'un estat, l'estament més oposat a qualsevol canvi d'ordre. Partint jo també d'aquesta premissa, m'ha sorprès molt la notícia publicada a Nació Digital aquest cap de setmana on s'explicava que l'Associació Unificada de Militars Espanyols li suggereix a Rajoy que escolte allò que reivindica Catalunya. La força demanant-li seny al pensament: el món al revés. I conste que sóc el primer a celebrar els aires de llibertat i renovació que, per fi, han travessat les parets dels aquarteraments espanyols, construïdes amb pedres sordes, mudes, cegues i insensibles.
A Espanya, les forces armades sempre han fet gal·la d'una autonomia desafiant davant el poder polític i s'han permès la llicència de no callar. Que li ho diguen al pobre Adolfo Suárez, que cada cop que anava a La Zarzuela a despatxar amb el rei s'havia d'empassar les ironies i els menyspreus de la cúpula militar, present en moltes d'eixes trobades. Poca broma. Que siga l'exèrcit qui alerta el poder polític de l'extraordinària magnitud del fenomen sobiranista evidencia la indigència intel·lectual en què ha caigut la democràcia espanyola negant el dret a decidir. En la carrera de la decència i el sentit comú, el govern de Madrid roman blocat, sense idees, ultrapassat per tothom. Els militars li demanen a Rajoy que es preocupe de saber “què senten” els catalans. Potser li ha arribat l'hora de fer la mili i trobar-se sentimentalment. No?
El control del territori és poder i el poder s'usa preservant el territori. Tot i disposar del raciocini des de temps immemorials, als humans no se'ns ha ocorregut una forma millor de conservar les possessions que la força. Realment, els exèrcits vénen permetent als poderosos dormir tranquils durant mil·lennis. Tot exèrcit té una màxima: disciplina, acatament i submissió. Un col·lectiu armat és massa poderós com per a concedir-li el privilegi de la reflexió i la capacitat d'anàlisi. De fet, sempre que els militars es posen a elucubrar més enllà d'estratègies defensives acaba succeint una desgràcia. La història d'Espanya ho testimonia perfectament.
Ja sé que tothom pensa en els exèrcits com el component més ranci i retrògrad d'un estat, l'estament més oposat a qualsevol canvi d'ordre. Partint jo també d'aquesta premissa, m'ha sorprès molt la notícia publicada a Nació Digital aquest cap de setmana on s'explicava que l'Associació Unificada de Militars Espanyols li suggereix a Rajoy que escolte allò que reivindica Catalunya. La força demanant-li seny al pensament: el món al revés. I conste que sóc el primer a celebrar els aires de llibertat i renovació que, per fi, han travessat les parets dels aquarteraments espanyols, construïdes amb pedres sordes, mudes, cegues i insensibles.
A Espanya, les forces armades sempre han fet gal·la d'una autonomia desafiant davant el poder polític i s'han permès la llicència de no callar. Que li ho diguen al pobre Adolfo Suárez, que cada cop que anava a La Zarzuela a despatxar amb el rei s'havia d'empassar les ironies i els menyspreus de la cúpula militar, present en moltes d'eixes trobades. Poca broma. Que siga l'exèrcit qui alerta el poder polític de l'extraordinària magnitud del fenomen sobiranista evidencia la indigència intel·lectual en què ha caigut la democràcia espanyola negant el dret a decidir. En la carrera de la decència i el sentit comú, el govern de Madrid roman blocat, sense idees, ultrapassat per tothom. Els militars li demanen a Rajoy que es preocupe de saber “què senten” els catalans. Potser li ha arribat l'hora de fer la mili i trobar-se sentimentalment. No?
Fills d'invasors, només
Fills d'invasors, només
«La Transició ha estat un gran fracàs alhora d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien»
Roig
Un matrimoni amic de casa. Ell és català fill d’immigrants castellans que van venir al país durant la postguerra. El pare, funcionari, era clarament franquista i no es va integrar mai al país –cosa que sempre fou criticat tant pel propi fill, com per la jove-. Davant d’aquesta continuada crítica, un dia, aquest senyor li va etzibar a la seva jove: “¡Tu no me aceptas porqué soy un inmigrante!”. Ella li va respondre: “No s’enganyi pas. Vostè no és un immigrant. Vostè és un invasor”.
Aquesta anècdota m’ha vingut al cap una vegada més –i ja són moltes- en llegir les presumptes activitats anticatalanes i antidemocràtiques del senyor Jorge (ex-Jordi) Fernández Díaz. Aquest senyor es va establir a Barcelona l’any 1953 quan tenia tres anys. El seu pare era militar (a la Wikipedia, en castellà, diu que era “militar franquista”). A l’any 1953 no s’aterrava a Barcelona vestit d’uniforme militar per anar fent pintades del tipus “Volem bisbes catalans!”, ja m’entenen.
I és que, durant el franquisme, van venir a Catalunya moltes persones. Unes amb intenció de quedar-s’hi, adaptar-s’hi i considerar-la casa seva –malgrat que aquesta terra els era un pel estranya-. Però altres van arribar perquè aquest era un territori conquerit a l’enemic i perquè s’havia decidit, en acabar la guerra, que aquesta porció de terra havia de ser culturalment anorreada i espanyolitzada. Es va procedir a aplicar el genocidi cultural generalitzat. A més de l’eliminació física sobre totes aquelles persones que s’oposaven a l’esmentat genocidi.
La Transició ha estat un gran fracàs alhora d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien. Passats els anys un s’adona que tot plegat ha constituït una operació de dissimulació d’una envergadura colossal. Enorme. Jo encara recordo quan els tertulians de ràdio (alguns, independentistes), li reien les gràcies al, llavors, “Jordi” Fernández Díaz, al que consideraven una veu assenyada del PP. Però fins que no es parla clar no se sap qui és qui. I quan hem reclamat nítidament el que volíem, aleshores molts dels que anaven d’immigrants integrats assenyats –encara que els seus pares fossin uns feixistes-, s’han tret la màscara.
Madrid ha tolerat que el pujolisme fos majoritari a Catalunya perquè, malgrat ser catalanista, s’ha dedicat a no dir el que pensava. Però tothom sabia que tots aquests personatges que van arribar quan Franco manava estaven aquí contemplant aquest territori com el seu “cortijo”. Una finca, una reserva, on es deixava campar el bestiar mentre no sortís del tancat. Fins que el tancat s’ha quedat estret. I quan s’ha començat a parlar seriosament dels temes de fons, molts dels nouvinguts durant el franquisme s’han descordat. Constitueixen un subconjunt de gent que mai es va sentir veritablement catalana. Mai foren immigrants. Sempre s’han considerat ells mateixos –dissimulant-ho, això sí- com els hereus beneficiaris d’una invasió.
Aquesta anècdota m’ha vingut al cap una vegada més –i ja són moltes- en llegir les presumptes activitats anticatalanes i antidemocràtiques del senyor Jorge (ex-Jordi) Fernández Díaz. Aquest senyor es va establir a Barcelona l’any 1953 quan tenia tres anys. El seu pare era militar (a la Wikipedia, en castellà, diu que era “militar franquista”). A l’any 1953 no s’aterrava a Barcelona vestit d’uniforme militar per anar fent pintades del tipus “Volem bisbes catalans!”, ja m’entenen.
I és que, durant el franquisme, van venir a Catalunya moltes persones. Unes amb intenció de quedar-s’hi, adaptar-s’hi i considerar-la casa seva –malgrat que aquesta terra els era un pel estranya-. Però altres van arribar perquè aquest era un territori conquerit a l’enemic i perquè s’havia decidit, en acabar la guerra, que aquesta porció de terra havia de ser culturalment anorreada i espanyolitzada. Es va procedir a aplicar el genocidi cultural generalitzat. A més de l’eliminació física sobre totes aquelles persones que s’oposaven a l’esmentat genocidi.
La Transició ha estat un gran fracàs alhora d’eradicar la percepció que els franquistes vinguts a Catalunya tenien. Passats els anys un s’adona que tot plegat ha constituït una operació de dissimulació d’una envergadura colossal. Enorme. Jo encara recordo quan els tertulians de ràdio (alguns, independentistes), li reien les gràcies al, llavors, “Jordi” Fernández Díaz, al que consideraven una veu assenyada del PP. Però fins que no es parla clar no se sap qui és qui. I quan hem reclamat nítidament el que volíem, aleshores molts dels que anaven d’immigrants integrats assenyats –encara que els seus pares fossin uns feixistes-, s’han tret la màscara.
Madrid ha tolerat que el pujolisme fos majoritari a Catalunya perquè, malgrat ser catalanista, s’ha dedicat a no dir el que pensava. Però tothom sabia que tots aquests personatges que van arribar quan Franco manava estaven aquí contemplant aquest territori com el seu “cortijo”. Una finca, una reserva, on es deixava campar el bestiar mentre no sortís del tancat. Fins que el tancat s’ha quedat estret. I quan s’ha començat a parlar seriosament dels temes de fons, molts dels nouvinguts durant el franquisme s’han descordat. Constitueixen un subconjunt de gent que mai es va sentir veritablement catalana. Mai foren immigrants. Sempre s’han considerat ells mateixos –dissimulant-ho, això sí- com els hereus beneficiaris d’una invasió.
dilluns, 1 de desembre del 2014
Per què la ideologia ha de malmetre els ideals?
"Els spin doctors republicans són exageradament ideològics i sempre remarquen els inconvenients que les seves bases poguessin assimilar un unió electoral amb la dreta convergent"
José María Aznar, Mariano Rajoy i un munt de dirigents del PP han aterrat a Catalunya aquest darrer cap de setmana. Ha estat un vendaval com les tempestes que han desbordat rius i rieres i s’han endut per davant la Rambla de la capital de l’Empordà. Es tractava de fer mal de paraula, sense cedir ni un pam en res. No podia ser d’altra manera, el PP és sord, arrapat a les certeses ideològiques, i només busca la manera de derrotar el sobiranisme amb la complicitat, per cert, de diaris i empresaris nostradíssims. Els plats s’assemblen a les olles, independentment de l’idioma que parlin o d’on hagin nascut.
Els ponts de diàleg amb Madrid han caigut i com diuen tots els esforçats mitjans catalans favorables a la tercera via, la cosa ja no té remei perquè el govern del PP no fa cap proposta seriosa que pugui ser negociada. És clar que aquesta pretesa tercera via ja va néixer coixa i només era el somni al qual s’aferrava gent com Duran i Lleida, el polític que ha estat el gran aliat de Jordi Pujol durant els 23 anys d’autonomisme nacionalista. Duran no és sobiranista, per tant tampoc no cal retreure-li res, més enllà de recordar-li que la política catalana avui ja no respon a la seva lògica. Ni la seva proposta social cristiana engresca ni té l’interlocutor per concretar l’Espanya condeferal. Amb ideologia no en tindrà prou.
A Duran i Lleida li ha passat el que ja va passar-li al PSC: els seus desitjos no s’han fet mai realitat perquè s’han equivocat de companys de viatge. La proposta federal del PSOE pateix el mateix defecte que va provocar la ruptura de Valentí Almirall amb Pi i Margall arran de l’experiència de I República i que va donar peu al catalanisme republicà i d’esquerres. La falta de reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya i d’un demos clarament compartit han arruïnat aquestes propostes. L’ideal nacional va separar els federalistes catalanistes dels doctrinaris.
Així doncs, avui dia el sobiranisme és hegemònic entre els catalanistes que anhelen la Catalunya Estat. El president Artur Mas, a més, va detallar el pla de desconnexió amb Espanya en la conferència del Fòrum, encara que va fer-ho a títol personal i institucional, al marge del seu partit. Es pot estar a favor o en contra de la seva proposta, però és clara com l’aigua, sense les típiques ambigüitats convergents. O caixa o faixa, encara que està disposat a discutir-ne els detalls si no se n’altera l’essència.
Demà Oriol Junqueras farà una conferència per donar resposta a aquest pla. Ja s’han filtrat algunes de les objeccions. I la principal, segons sembla, té a veure amb la proposta de llista comuna que va fer el president. Les raons, diuen, són ideològiques. Els spin doctors republicans són exageradament ideològics i sempre remarquen els inconvenients que les seves bases poguessin assimilar un unió electoral amb la dreta convergent. ¿No s’han plantejat mai, però, que per a un convergent típic votar segons qui dels republicans també li provoca fàstics?
Tanmateix, de moment els convergents són més sacrificats que els republicans. Potser és que han arribat a la mateixa conclusió que el president: “La meva darrera reflexió en aquest punt és que la ideologia no passi per sobre dels ideals. Molt sovint, un excés d’ideologia amaga una manca d’ideals. Igual que una preocupació excessiva per quedar bé pot acabar passant per sobre de fer el bé. Voler quedar bé és humà i és legítim; ens passa a tots. Volem quedar bé davant dels nostres, i que els nostres siguin quants més millor. Tanmateix, hi ha moments en els països, pocs moments, en els que cal saber difuminar una mica l’ombra de la ideologia pròpia a canvi de fer brillar la llum de l’ideal comú.”. En un sol paràgraf un doble advertiment: a CiU i a ERC.
Els ponts de diàleg amb Madrid han caigut i com diuen tots els esforçats mitjans catalans favorables a la tercera via, la cosa ja no té remei perquè el govern del PP no fa cap proposta seriosa que pugui ser negociada. És clar que aquesta pretesa tercera via ja va néixer coixa i només era el somni al qual s’aferrava gent com Duran i Lleida, el polític que ha estat el gran aliat de Jordi Pujol durant els 23 anys d’autonomisme nacionalista. Duran no és sobiranista, per tant tampoc no cal retreure-li res, més enllà de recordar-li que la política catalana avui ja no respon a la seva lògica. Ni la seva proposta social cristiana engresca ni té l’interlocutor per concretar l’Espanya condeferal. Amb ideologia no en tindrà prou.
A Duran i Lleida li ha passat el que ja va passar-li al PSC: els seus desitjos no s’han fet mai realitat perquè s’han equivocat de companys de viatge. La proposta federal del PSOE pateix el mateix defecte que va provocar la ruptura de Valentí Almirall amb Pi i Margall arran de l’experiència de I República i que va donar peu al catalanisme republicà i d’esquerres. La falta de reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya i d’un demos clarament compartit han arruïnat aquestes propostes. L’ideal nacional va separar els federalistes catalanistes dels doctrinaris.
Així doncs, avui dia el sobiranisme és hegemònic entre els catalanistes que anhelen la Catalunya Estat. El president Artur Mas, a més, va detallar el pla de desconnexió amb Espanya en la conferència del Fòrum, encara que va fer-ho a títol personal i institucional, al marge del seu partit. Es pot estar a favor o en contra de la seva proposta, però és clara com l’aigua, sense les típiques ambigüitats convergents. O caixa o faixa, encara que està disposat a discutir-ne els detalls si no se n’altera l’essència.
Demà Oriol Junqueras farà una conferència per donar resposta a aquest pla. Ja s’han filtrat algunes de les objeccions. I la principal, segons sembla, té a veure amb la proposta de llista comuna que va fer el president. Les raons, diuen, són ideològiques. Els spin doctors republicans són exageradament ideològics i sempre remarquen els inconvenients que les seves bases poguessin assimilar un unió electoral amb la dreta convergent. ¿No s’han plantejat mai, però, que per a un convergent típic votar segons qui dels republicans també li provoca fàstics?
Tanmateix, de moment els convergents són més sacrificats que els republicans. Potser és que han arribat a la mateixa conclusió que el president: “La meva darrera reflexió en aquest punt és que la ideologia no passi per sobre dels ideals. Molt sovint, un excés d’ideologia amaga una manca d’ideals. Igual que una preocupació excessiva per quedar bé pot acabar passant per sobre de fer el bé. Voler quedar bé és humà i és legítim; ens passa a tots. Volem quedar bé davant dels nostres, i que els nostres siguin quants més millor. Tanmateix, hi ha moments en els països, pocs moments, en els que cal saber difuminar una mica l’ombra de la ideologia pròpia a canvi de fer brillar la llum de l’ideal comú.”. En un sol paràgraf un doble advertiment: a CiU i a ERC.
Respondran els funcionaris?
Respondran els funcionaris?
"Els que no van aguantar ni tan sols la responsabilitat limitada d’un procés participatiu suportaran unes pressions molt més coactives?"
L’èxit de la segona consulta ha entelat algunes de les causes que van provocar el fracàs de la primera. És cert que Artur Mas havia avisat de manera reiterada que no prendria cap iniciativa fora de la llei. Però també és cert que el president sempre va caminar sobre la corda tensa de l’ambigüitat i que hi havia una llei catalana que li permetia fer la consulta, malgrat que hagués estat suspesa pel Tribunal Constitucional. Igualment és cert que Mas havia reiterat que no forçaria els funcionaris ha decantar-se per la Generalitat o per l’Estat. Com també ho és que n’hi havia una llarga llista que es van presentar voluntaris per desobeir la suspensió del Sant Ofici i les instruccions del govern de l’Estat o de qualsevol instància judicial.
I malgrat tot això i haver-se compromès amb Esquerra, com insisteixen els dirigents republicans, finalment Mas no va forçar gens la situació i va acatar la suspensió sense ni tan sols intentar esquerdar-la per alguna fissura discutible.
Hi ha dues explicacions que justifiquen l’actitud gens temerària del president. Diu la primera que Artur Mas no va trobar cap complicitat en els titulars de dos departaments estratègics: Governació i Interior. Joana Ortega i Ramon Espadaler haurien avisat el president des del primer moment que no comptés amb ells si pretenia fer ni que només fos un gest de desobediència. La segona complementa la primera. N’hi ha que afirmen que també va ser determinant l’actitud d’alguns funcionaris situats en llocs clau. Perquè no es tractava de substituir els més reticents pels més disposats. Hi ha llocs i responsabilitats que no són intercanviables. I també sembla que és cert que el dia abans de la consulta, després que la fiscalia demanés la llista dels funcionaris que facilitessin l’entrada als punts públics de votació, n’hi va haver molts que van fer un pas enrere. Segons conten als corredors de Palau, va caldre fer miracles per substituir voluntaris que s’havien arronsat i per aconseguir les claus d’algunes escoles públiques.
Davant tot això, la pregunta és òbvia i obligada. La segona consulta no comprometia efectivament ningú i, a més, des del primer moment el president de la Generalitat se’n va responsabilitzar de manera total i exclusiva davant els tribunals. I malgrat tot n’hi ha que es van espantar. Ara es tracta de fer un pas molt més efectiu. Desafiant. Consolidar institucions de l’Estat en un moment en què el parlament i el govern catalans hauran manifestat al món la voluntat irrenunciable de constituir-se en Estat comportarà assumir greus responsabilitats. Riscos clars. En un context més decisiu i hostil, els que no van aguantar ni tan sols la responsabilitat limitada d’un procés participatiu suportaran unes pressions molt més coactives? Aquesta és una pregunta clau si es vol superar amb èxit la pròxima etapa en un procés carregat de bones intencions però sovint també de realitats aspres.
I malgrat tot això i haver-se compromès amb Esquerra, com insisteixen els dirigents republicans, finalment Mas no va forçar gens la situació i va acatar la suspensió sense ni tan sols intentar esquerdar-la per alguna fissura discutible.
Hi ha dues explicacions que justifiquen l’actitud gens temerària del president. Diu la primera que Artur Mas no va trobar cap complicitat en els titulars de dos departaments estratègics: Governació i Interior. Joana Ortega i Ramon Espadaler haurien avisat el president des del primer moment que no comptés amb ells si pretenia fer ni que només fos un gest de desobediència. La segona complementa la primera. N’hi ha que afirmen que també va ser determinant l’actitud d’alguns funcionaris situats en llocs clau. Perquè no es tractava de substituir els més reticents pels més disposats. Hi ha llocs i responsabilitats que no són intercanviables. I també sembla que és cert que el dia abans de la consulta, després que la fiscalia demanés la llista dels funcionaris que facilitessin l’entrada als punts públics de votació, n’hi va haver molts que van fer un pas enrere. Segons conten als corredors de Palau, va caldre fer miracles per substituir voluntaris que s’havien arronsat i per aconseguir les claus d’algunes escoles públiques.
Davant tot això, la pregunta és òbvia i obligada. La segona consulta no comprometia efectivament ningú i, a més, des del primer moment el president de la Generalitat se’n va responsabilitzar de manera total i exclusiva davant els tribunals. I malgrat tot n’hi ha que es van espantar. Ara es tracta de fer un pas molt més efectiu. Desafiant. Consolidar institucions de l’Estat en un moment en què el parlament i el govern catalans hauran manifestat al món la voluntat irrenunciable de constituir-se en Estat comportarà assumir greus responsabilitats. Riscos clars. En un context més decisiu i hostil, els que no van aguantar ni tan sols la responsabilitat limitada d’un procés participatiu suportaran unes pressions molt més coactives? Aquesta és una pregunta clau si es vol superar amb èxit la pròxima etapa en un procés carregat de bones intencions però sovint també de realitats aspres.
Pateixen els del PP a Catalunya?
Pateixen els del PP a Catalunya?
Encara ara els analistes més vocacionals intenten esbrinar què ha vingut exactament a fer Mariano Rajoy a Catalunya aquest dissabte. Intercanvien papers i estupefaccions. Debades. No ho entenen. El president espanyol va proclamar després de la consulta que possiblement no s'havia explicat bé i que vindria a Barcelona amb pretensions d'estadista. D'estadista de bassa. Ara sí que s'ha explicat bé! Rajoy ha redoblat encara més els tambors i ha tocat el cornetí amb pulmons d'acer. Quina enveja que fa a les camises blaves velles! Ha dit exactament el mateix de sempre però més fort i amb més vehemència. Felicitats, president. I tot això pa què?, que dirien a València. Des que els dirigents del Partit Popular van enramar les Espanyes demanant signatures “contra Catalunya” i van recórrer contra l'Estatut davant el Sant Ofici les vocacions independentistes s'han multiplicat. L'independentisme a Catalunya és directament proporcional a l'espanyolisme del PP. I no n'aprenen. I ara alguna criatura saladíssima s'havia pensat que potser el president espanyol faria un gest... L'ha fet. Amb el dit del mig ert. I doncs, què ha vingut a fer Rajoy? Ha quedat clar que volia animar els seus. Dir-los que no s'equivoquen ni s'equivoca amb l'ariet. Donar-los ànims contra les enquestes i el malestar social i nacional. Ha vingut a tancar a calbots les files. Tan malament estaven els dirigents i els militants del PP a Catalunya? Pel que es veu, sí. I ara? Ara, igual o pitjor. Perquè ha vingut Rajoy i s'ha explicat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)