ANÀLISI

Tothom fa política, però Torra els treu de polleguera

Jordi Barbeta
Barcelona. Dimarts, 28 d'abril de 2020
4 minuts

Les mesures de confinament i desconfinament estan provocant divergències a tots els països, sobretot entre els governs centrals i federals i les administracions regionals o locals.  La cancellera Angela Merkel ha hagut de fer una crida contra la relaxació quan alguns governs dels lands van anunciar mesures específiques de desconfinament per al seu territori. Als Estats Units, s’ha produït un continu estira-i-arronsa entre el president i els governadors de diversos estats per discrepàncies en les mesures a aplicar, fins al punt que Trump va reivindicar el “poder total del president” sense que ningú li fes cas. Ara Trump i la majoria de republicans aposten per reobrir els negocis, i demòcrates com el governador de Nova York Andrew Cuomo apliquen mesures de confinament més dràstiques d’acord amb la situació de la pandèmia al seu territori. Trump i Cuomo han fet de la seva baralla un espectacle mediàtic, fins al punt que el president ha acusat el governador de pretendre la independència del seu estat.

Allà on hi ha un govern, estatal, nacional, regional o local, hi ha un criteri que, malgrat que s’empari en recomanacions dels científics, sempre respon a una posició política. El responsable polític, el governant, ha de tenir en compte una diversitat de factors, principalment la salut pública, però també l’economia, la convivència i, òbviament, té molt en compte la popularitat de les mesures i el desgast polític que li poden generar. Per posar un exemple llunyà, a Oklahoma, el governador ha dictat instruccions per al desconfinament que els alcaldes d'Oklahoma City i Tulsa no pensen seguir, ordenant directrius més estrictes persuadits per les xifres de contagi.

Més a prop, la presidenta de Balears, Francina Armengol, ha reclamat el poder de decisió per organitzar el desconfinament en un lloc tan singular com són les Illes. “Espanya no és Madrid”, ha declarat, en el que suposa una crítica evident a la recentralització practicada pel líder del seu partit, Pedro Sánchez. Més a prop encara, la presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín, segurament la socialista catalana que compta amb estrategs més intel·ligents, ja ha anunciat un pla específic de la corporació per coordinar amb els municipis el desconfinament i l’adaptació al distanciament social.

Allà on hi ha un govern, estatal, nacional, regional o local, hi ha un criteri que respon a una posició política. Si els socialistes estan tan preocupats pel que fa el president Torra, serà perquè els menja el terreny

Ni Armengol ni Marín han rebut crítiques per la seva actitud, només faltaria; en canvi, el president Torra ha esdevingut blanc de duríssims atacs per plantejar els seus criteris, que efectivament són tan discutibles com els de qualsevol, però ni més ni menys. La consigna és evident, atesos els esforços en paral·lel. La premsa governamental ha cremat tots els cartutxos imaginables. “Voces miserables”, titulava El País un editorial amb prou mèrits per figurar en l’antologia del vòmit. “Algunos octogenarios”, escrivia Ignacio Martínez de Pisón, un libel calumniós que desacredita el millor tarannà de La Vanguardia. I a continuació ve una agressiva ofensiva socialista impulsant manifestos dels seus abajofirmantes habituals contra el president Torra, que confirma la preocupació del PSC i també dels comuns. Deuen tenir enquestes que els diuen que el capteniment del president català li està donant bons resultats, polítics és clar, i que els menja el terreny. I la paradoxa és que els signants, en bona part càrrecs o excàrrecs socialistes, acusen Torra de polititzar el debat sobre la gestió de la crisi, i per resoldre-ho elaboren documents de crítica política que afegeixen més llenya al foc que diuen que volen apagar.

No seré jo qui defensi ara el president català, que ja és prou gran per defensar-se ell si li cal i a més disposa d’un gabinet de comunicació que, en teoria, hauria de procurar per la seva bona imatge. Tampoc no vull defensar les posicions del president i del Govern català, perquè no soc epidemiòleg, ni expert en pandèmies i no sé si té raó o no la té. No ho sé amb certesa d’aquest Govern ni de cap altre, malgrat els resultats i les xifres, sempre discutibles i manipulables. Sí que he constatat, però, que el president Torra sol avançar propostes que primer el govern espanyol rebutja i després es veu obligat a aplicar-les amb mala gana.

És segur que el president català està convençut que el seu criteri és encertat, però tan segur com això és que ho proclama per fixar posició política pròpia i també en defensa de l’autogovern davant la recentralització imposada pel decret de l’estat d’alarma. És obvi que a un governant independentista com Torra les imposicions de l’Estat li fan nosa, de la mateixa manera que a l’Estat li fan nosa les autonomies des que les van inventar per aigualir les reivindicacions nacionals de bascos i catalans.

Sembla, però, que per unes “personalitats catalanes d’esquerres”, Jiménez Villarejo, Coixet, etc., i per alguns experts en salut pública que han treballat per administracions socialistes, només polititza Torra. La recentralització amb el pretext de l’estat d’alarma, la militarització de l’estratègia, la prioritat madrilenya que denuncia Armengol... això no és polititzar. Els experts en salut pública demanen no fer política amb la crisi sanitària, però només ho demanen en carta oberta al president Torra i a la consellera Vergés en nom de la “coherència unitària”. Això no és política? No és el mateix que “el poder total” que reclamava Donald Trump? No és el contrari del que ha practicat amb bons resultats Angela Merkel? Sembla ben bé que a Torra no el critiquen pel que fa ni pel que diu, sinó que els treu de polleguera el que és i el que representa. Doncs que ho diguin clar.

EDITORIAL

El govern de les 'fake news'

José Antich
Barcelona. Dimarts, 28 d'abril de 2020
2 minuts

Tant ens ha acostumat el govern de Pedro Sánchez al fet que poques vegades diu la veritat que hem donat per bo que fer política és això: dir una cosa i fer la contrària. El president del govern espanyol s'ha acostumat com cap altre governant a la crisi que ha generat el coronavirus i les seves ja regulars compareixences en televisió no s'han convertit en una exposició prolixa d'obvietats, que, sobretot, constitueixen una gran i interminable sessió d'autobombo. Tenen també tres característiques més: una aparença de falsa previsibilitat en les decisions i per això insisteix que Espanya està fent el que marquen els experts, l'OMS, l'ONU o qualsevol organisme internacional; una sèrie de promeses econòmiques que mai no acaben de veure la llum ja que Espanya es troba en una situació econòmica alarmant i, finalment, la repetició de coses que són literalment falses però que, des del faristol de la Moncloa, transforma en una veritat irrefutable. El cas del fals rànquing de l'OCDE que situa Espanya com el vuitè país del món que més test realitza és un exemple més de com es pot propagar una mentida una vegada i una altra sense cap tipus de rubor.

La fal·làcia del trànsit cap a la "nova normalitat" que explica Pedro Sánchez és el més semblant a un viatge al desconegut. La seva proposta consisteix a estendre l'estat d'alarma un mínim de sis setmanes més i un màxim de vuit i, a partir d'aquí, anar improvisant pedaços per dur a terme el que denomina "una desescalada ordenada" que serà per províncies i es pilotarà des de Madrid. Sobretot, que res no faci olor a comunitats autònomes i que el comandament únic en el procés de desconfinament sigui on resideix el govern espanyol. La feina de diverses dècades ordenant els mapes territorials sanitaris per diferents autonomies va, literalment, a la paperera, perquè cal unificar-se a partir de la província.

Espanya camina cap a la ruïna econòmica però ho farà el més unida possible. El PSOE ha encapsulat sota el decret d'estat d'alarma competències i atribucions que semblava que només podia arrogar-se un govern del PP i amb l'aplicació del 155. Esclar que, ara, a diferència de quan va ser cessat el Govern i tancat el Parlament hi ha un Executiu al capdavant de les institucions catalanes però les seves funcions, a la pràctica, són bastant paper mullat. Un Govern que no pot prendre cap decisió en la situació més greu per a la seva ciutadania, com és el coronavirus, pot ser considerat com a tal?

Sánchez i Iglesias han lligat de mans les autonomies i reduït a la mínima expressió els seus poders reals i això hauria de preocupar no només Catalunya. Al País Basc li està passant si fa no fa el mateix. I això que l'enorme paradoxa és que per a la governació d'Espanya, el govern de Sánchez i Iglesias necessita formacions nacionalistes o independentistes per superar qualsevol votació en les Corts. Tant costa de veure el final que ens tenen preparat?

Què n’esperàveu? La repressió és una màquina cega

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Què n’esperàveu? La repressió és una màquina cega

Què n’esperàveu? Què n’esperava la societat espanyola? Que es podia posar en funcionament una dictadura contra Catalunya sense que això afectàs la seua vida panxacontenta?

Ja em disculpareu el to lamarckista del comentari d’avui, però és que ens trobem amb un d’aquells casos en què és difícil de discutir que la funció crea l’òrgan. I també, i això que dic ara ja és collita meua, que una volta instal·lada la funció, es queda.

Ahir molta gent es va sorprendre, he de suposar que de manera genuïna, de descobrir que la Guàrdia Civil persegueix les crítiques al govern de coalició PSOE-Podem fent servir una unitat impulsada temps enrere per combatre l’independentisme català. Perquè aquesta unitat ara ja noes dedica solament a identificar i molestar independentistes, sinó que ara identifica qualsevol que parle malament del govern espanyol. Per a construir aquest material, informes sobre allò que anomena ‘la situació de contrarietat a l’actual gestió de la crisi’. Alguns ara s’han escandalitzat quan han sabut que aquests informes incloïen piulets dels comptes oficials de partits polítics legals i amb representació al congrés, o de personalitats de tota mena d’ideologies, fins i tot algunes de pròximes als dos partits que governen Espanya.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

Cal recordar que la creació d’aquesta unitat va ser un dels fruits de l’acord entre el PP, el PSOE i Ciutadans la tardor del 2017, un acord que havia de servir per a frenar com fos la proclamació de la independència de Catalunya i la implantació de la república. Aleshores els tres grups ho van vendre dient que era una actuació quirúrgica, que es justificava per la gravetat del moment i que no aniria mai més enllà del control de la crisi desencadenada pel referèndum d’autodeterminació. Doncs bé, hem descobert que ara, enmig de la crisi de la Covid-19, aquell grup de la Guàrdia Civil s’ha posat a treballar per elaborar informes sobre la ‘creació d’un ambient contrari a l’actual gestió de la crisi’ i la ‘generació d’estrès social a la població’.

El 2017, doncs, aquells tres partits nacionalistes espanyols van crear l’òrgan i l’òrgan ha creat la funció: perseguir la dissidència. Siga quina siga, com és clar i com era previsible. Espanya va fer un pas terrible, aquells dies, a la desesperada. Perquè en una democràcia cap posició política no pot ser considerada enemiga de l’estat. L’estat, per definició, ha de ser neutral. El govern no, però l’estat sí. Però com que aquesta no és ni la tradició ni la manera de fer de l’estat espanyol, la decisió que es va adoptar en aquell moment ara es gira, i s’hi girarà encara més, contra qualsevol que dissentesca, en el que siga, del govern de torn. Fins i tot contra alguns dels qui aleshores, amb una inconsciència que vàrem advertir que tindria un preu altíssim, van aplaudir –des de posicions presumptament democràtiques– els colps de porra contra la població catalana o l’ús de la presó com a instrument polític.

El 2017, de fet d’ençà de la consulta popular del 9-N del 2014, l’estat espanyol va respondre a la crisi catalana no com faria qualsevol govern democràtic, intentant d’entendre-la i negociar-hi, sinó catalogant-nos i tractant-nos directament com a enemics aquells ciutadans que consideràvem, considerem i considerarem que una república independent és l’eixida més assenyada a la crisi a què som abocats. I d’ençà d’aquell moment només era qüestió de temps que el nombre i la varietat d’enemics començassen a multiplicar-se.

Què n’esperàveu? Què n’esperava la societat espanyola? Que es podia posar en funcionament una dictadura contra Catalunya sense que això afectàs la seua vida panxacontenta? En aquest món hi ha ratlles que no es poden trepitjar sense hipotecar-ho tot. Com ho va explicar magníficament Bertolt Brecht, quan popularitzà aquell famós sermó de Martin Niemöller que alguns avui, per més que siguen al govern, haurien de saber llegir com una amenaça:

‘Quan els nazis vingueren a cercar els comunistes
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista.

Quan empresonaren els socialdemòcrates
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a cercar els sindicalistes
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista.

Quan vingueren rere els jueus
no vaig protestar.
Jo no n’era, de jueu.

Ara em vénen a cercar a mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.’

PSOE i Podemos, patriotes borbònics del 1714

"La religió majoritària a l’Estat espanyol no és pas la catòlica. La religió majoritària d’Espanya és la Unidad de España"

 

per Víctor Alexandre20 d’abril de 2020 19:55

Ja he manifestat sovint la profunda aversió que em provoca la gestió ultranacionalista que alguns estats estant fent del coronavirus arreu del món. La fa Espanya, Iran, Itàlia, França, Rússia, Xina, Estats Units... Però el cas més flagrant és el d’Espanya, tant per tradició com per fervor religiós. Sí, religiós, perquè la religió majoritària a l’Estat espanyol no és pas la catòlica. La religió majoritària d’Espanya és la Unidad de España. Quan s’entén això, s’entenen moltes altres coses. S’entén, per exemple, el que diu l’hispanista Ian Gibson: “El feixisme és a les venes de milions d’espanyols”. Tot plegat situa Espanya –en altres temps dita Castella– com un Estat permanentment opressor, com un Estat que necessita oprimir, sotmetre i anorrear per sentir-se realitzat.

La demostració més fefaent d’això la patim ara amb la gestió espanyola del coronavirus: competències del govern de Catalunya arrabassades i control absolut a les mans d’una colla d’individus asseguts a una taula de Madrid sense la més remota idea del que és Catalunya. Però el que importa és demostrar “quien manda aquí”. El seu raonament és simple: “Si gobernábamos las colonias de ultramar desde Castilla, cómo no vamos a hacerlo con Cataluña“. La seves rodes de premsa, amb tres militars, són el viu retrat d’una dictadura.

Però lluny de la dimissió, han fet una fugida endavant i, sense el més mínim pudor, han afirmat per boca de Pedro Sánchez, que la gestió espanyola de la pandèmia és la millor d’Europa. La millor d’Europa! La d’Espanya!, que arran de la deplorable gestió del seu Gobierno, com diu el diari britànic The Guardian, s’ha convertit en l’epicentre mundial del virus. Les paraules de Sánchez, pròpies d’un ‘chulapo’ de “La verbena de la Paloma”, sonen encara més grotesques després de l’informe del Centre d’Investigació Internacional Deep Knowledge Group, que, després d’analitzar la resposta de cada Estat al coronavirus, ha situat Espanya com el pitjor país d’Europa en la gestió de la pandèmia. Només cal recordar el retard de 15 dies de Pedro Sánchez a dictar el confinament que li demanava Catalunya. Dues setmanes de pèrdua de temps que han comportat més milers de persones infectades i més milers de morts. I tot perquè per a Espanya és una humiliació haver de donar la raó a Catalunya. Ha arribat a fer befa dels experts catalans, com la va fer no fa gaire dels tribunals europeus. L’‘orgullo’ per damunt de tot, inclosos els milions de mascaretes inservibles o defectuoses que han comprat i que s’han hagut de retirar.

Recordem que una constant en les compareixences del borbònic Pedro Sánchez és l’ús de termes bèl·lics i l’apel·lació a la “pàtria” per vèncer la pandèmia. Segons ell, estem en guerra i hem de vèncer l’‘enemigo’ per ‘patriotismo’. Ens ho diu fins i tot a catalans i bascos. Sobta que no se li hagi acudit repartir escopetes, en comptes de mascaretes, per combatre la Covid-19. Però encara hi ha un altre element més greu, i és el desconfinament que va decretar el 13 d’abril, i que des del dia 14 està afectant més d’un milió de catalans. De res no ha servit el clam de les autoritats sanitàries catalanes davant d’aital barbaritat per les gravíssimes conseqüències que pot tenir, amb un repunt del nombre d’infectats i de morts. És un crim obligar la gent a anar a treballar sabent que això significa posar en perill la seva vida.

A algú li pot sobtar que un “gobierno progresista y de izquierdas” prioritzi l’economia a la vida de la gent, però cal ser molt ingenu per no saber que el PSOE és qualsevol cosa menys progressista i d’esquerres. Només cal mirar la seva política antirefugiats. Ja sigui amb González, Zapatero o Sánchez, el PSOE sempre ha estat un frau. I també s’ha fet palès el frau que és Podemos, còmplice d’aquesta política ferotgement de dretes i reaccionària. Enviar la gent a donar la vida per l’economia i la bandera espanyoles no és diferent d’enviar-la a fer-ho per conquerir un turó. Permeteu-me que reprodueixi aquí el diàleg que mantenen el general Mireau (George Macready) i el coronel Dax (Kirk Douglas) en l’obra mestra de Kubrick “Camins de glòria”:

Mireau: Coronel, el seu regiment ocuparà demà el Turó de les Formigues.

Dax: Coneix l’estat dels meus homes.

Mireau: Sí, i naturalment n’hauran de morir alguns. Molts, possiblement. Això permetrà que d’altres assoleixin l’objectiu. [...]

Dax: Ha calculat el percentatge de baixes?

Mireau: Sí. Diguem que un 5% morirà el primer dia de l’intent. És un càlcul molt generós. Un altre 10% morirà a terra de ningú, i un 20% en la filferrada. Ens queda un 65%, però ja haurem fet el pitjor. Posem per cas que caigui un altre 25% al cim del turó. Encara comptaríem amb una força més que suficient per defensar-lo. [...] És un preu terrible, però tindrem el Turó de les Formigues. [...] Li resulta graciós, coronel?

Dax: No sóc un brau, senyor. No em posi davant la bandera de França perquè envesteixi. [...]

Mireau: Potser estigui antiquada la idea de patriotisme, però on hi ha un patriota hi ha un home honrat.

 

Dax: No tothom opina així. El doctor Johnson deia quelcom diferent sobre el patriotisme. (Dax es refereix a l’escriptor Samuel Johnson, un dels grans pensadors britànics.)

Mireau: I es pot saber què deia? [...]

Dax: Deia que és l’últim refugi del canalles.

Cal afegir la confiscació de material sanitari feta pel Gobierno de España a Catalunya, cosa que ha fet que les empreses catalanes que estaven preparant les mesures de protecció per salvaguardar la salut i la vida dels seus treballadors hagin vist com se’ls ha arrabassat per dur-lo a Madrid. Aquest és el cas de Siemens, entre molts altres, a la qual, com informava El Món, li han pres 2.000 tests PCR que tenia a punt per al 14 d’abril passat. També la indústria catalana de l’Automoció s’ha posat les mans al cap en veure com tot el material que s’havien espavilat a tenir pel seu compte, per a la protecció del personal, els ha estat confiscat. Els ordenen treballar i els prenen la protecció.

Però res no ens ha de sorprendre d’un Estat que ha arribat a l’extrem d’utilitzar la pandèmia per fer burla de Catalunya i de la seva gent enviant-hi una tramesa amb la xifra exacta de 1.714.000 mascaretes. Tothom sap perfectament el significat del 1714, i el crit d’independència que es canta en el minut 17.14 de la primera i de la segona part en tots els partits del Barça al Camp Nou. No hi ha casualitats en política, tot al contrari, i encara menys per part d’un Estat que militaritza la salut fins a convertir-la en un tema bèl·lic. És la manera que té el Gobierno de España, de PSOE i Podemos, de declarar-se hereu de Felip V tot dient-nos que som una possessió i quin és el valor de la nostra vida.

Caldrà prendre nota de la xifra de víctimes, infectades o mortals, que es registrin a Catalunya des del 14 d’abril, amb relació a les setmanes anteriors, i, si es produeix l’increment temut pels experts sanitaris, responsabilitzar-ne amb nom i cognom els membres del Gobierno de España, amb Pedro Sánchez i Pablo Iglesias al capdavant. Un Gobierno que en nom de l’economia i de la bandera no dubta a posar en perill la integritat física de la gent ha de ser portat davant d’un Tribunal Penal Internacional per actes atemptatoris contra la vida de les persones.

OPINIÓ SINGULAR

La bandera espanyola com a medicament

"La Guàrdia Civil rastrejant la dreta espanyolista? On s'és vist?"

 

per Salvador Cot Director21 d’abril de 2020 21:12

L'escàndol causat per les afirmacions del cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil, el general José Manuel Santiago, en el sentit que aquest cos es dedica a combatre la “desafecció a les institucions del govern” és un símptoma dramàtic del poquíssim gruix democràtic en què es basa el règim polític espanyol que deriva del pacte amb el tardofranquisme. D'entrada, un govern suposadament progressista delega en policies i militars la informació a la població de com evoluciona una plaga vírica, com si es tractés de científics experts. A partir d'aquí, els militars converteixen la informació en unes novedades casernàries, amb llenguatge bèl·lic, retòrica nacionalista i la bandera bicolor com a medicament. 

El següent fotograma és quan el general-portaveu confón el govern espanyol amb l'Estat, una distinció excessivament subtil per a la seva mentalitat. Però aquí és quan el militar comença a rebre una onada de foc amic, amb els mitjans de la dreta madrilenya disparant contra l'uniformat per por de ser considerats desafectes -i, per tant, víctimes del propi estat a qui serveixen-. La Guàrdia Civil rastrejant la dreta espanyolista? On s'és vist?

 

I, mentrestant, l'esquerra espanyola es manté en silenci, sense molestar-se a defensar -ni per quedar bé- un patrimoni democràtic essencial com és la llibertat d'expressió. La democràcia espanyola sempre gira al voltant de les casernes. Qualsevol govern espanyol és satèl·lit del nucli autoritari de l'Estat. Són així, ni tan sols els cal l'independentisme com a excusa.

ANÀLISI

Un Estat incapaç de resoldre cap dels problemes importants

Jordi Barbeta
Barcelona. Dimarts, 21 d'abril de 2020
3 minuts

No està clar si va ser Napoleó o va ser el general Perón l’autor de la següent frase: “Si vols resoldre un problema, nomena un responsable, però si vols que quelcom no funcioni, crea una comissió”. Reduir els anomenats Pactes de la Moncloa per la Reconstrucció a una comissió parlamentària al Congrés dels Diputats és la millor idea que ha tingut qui, com Pablo Casado, només pensa treure profit polític del desastre i no s’entén gaire que Pedro Sánchez hagi caigut en el parany, més enllà de recentralitzar encara més la gestió de la crisi.

La darrera comissió parlamentària que es va anunciar per resoldre una crisi d’estat va ser quan el Parlament de Catalunya va fer un simulacre de declaració d'independència. Mariano Rajoy, llavors president, i Pedro Sánchez, cap de l’oposició, van acordar aplicar l’article 155 de la Constitució per suspendre l’autogovern de Catalunya i per rentar-se la cara, el PSOE va proclamar que havia arrancat de Rajoy la creació d’una comissió per reformar la Constitució que havia d’acabar els seus treballs en sis mesos. Òbviament, Rajoy va tenir clar que havia d’accedir a crear la comissió perquè no tenia cap interès a resoldre “el problema catalán”. De la comissió res no se n’ha sabut mai més i el conflicte català ha continuat més enllà que el mateix Rajoy.

Es nota la por dels propietaris de l’Estat i dels seus capatassos a perdre el negoci, per això estan tan alarmats i actuen a la defensiva

Ubicar l’esforç col·lectiu per fer front a la tragèdia en una comissió parlamentària implica renunciar a la idea d’un acord horitzontal on tothom s’havia de comprometre a remar en la mateixa direcció. De fet, tot apunta que la iniciativa de Casado acceptada per Sánchez funcionarà al revés. Els Pactes de la Moncloa subscrits durant la Transició es van plantejar amb un criteri oposat a l’actual. Es va tractar llavors d’establir precisament una treva política per poder fer front a la galopant crisi econòmica que amenaçava el procés polític tot just acabat d’engegar. I Adolfo Suárez va tenir l’encert, la generositat i el coratge de nomenar un responsable amb autoritat moral, Enrique Fuentes Quintana. Primer es van signar els pactes i després el Congrés els va desenvolupar. Ara s’ha començat la casa per la teulada.

Amb tot, la gran diferència entre els pactes de 1977 i els que es plantegen ara rau en els participants. Reduir l’acord a un debat polític al Congrés deixa fora de la primera fila patronals i sindicats i entitats de la societat civil afectades i/o implicades en la gestió dels acords. Però sobretot, expulsa de l’escenari les comunitats autònomes que, es miri com es miri, seran les principals encarregades d’implementar les mesures que s'hauran d’aplicar. És un nou esforç centralitzador compartit pels líders del PSOE i del PP, perquè s’han adonat que són els seus correligionaris, els barons regionals, qui estan posant en evidència no només les seves incompetències. Pablo Casado no és ningú a Galícia comparat amb Núñez Feijóo i, a Madrid, Isabel Díaz Ayuso li ha arrabassat tot el protagonisme. A Pedro Sánchez el president català, Quim Torra, el posa en evidència tres cops per setmana, però també ho han fet Ximo Puig al País Valencià i Francina Armengol a les Balears.

Sánchez i Casado, persuadits pels autèntics propietaris del negoci de l’Estat, han hagut de treure els militars al carrer perquè és pràcticament l’únic poder, el de la força, el que justifica la seva existència. Tothom és conscient que ens ve a sobre una catàstrofe econòmica i que el Govern d’Espanya no té instruments, ni capacitat per fer-hi front. L'única cosa que pot fer és demanar ajuda. De la mateixa manera que tampoc està en les seves mans aturar la pandèmia. Com no pot fer res del que és important, l’Estat s’entesta ara a controlar la gent, fins i tot els nens, des de ministeris ficticis, Sanitat, Educació, Cultura... ens burocràtics sense competències ni coneixements que posen cada dia al descobert l’obsolescència i la inutilitat de les seves estructures funcionarials.

Es nota la por dels propietaris de l’Estat i dels seus capatassos a perdre el negoci, per això estan tan alarmats i actuen tan a la defensiva.

EDITORIAL

Sánchez i el govern del caos

José Antich
Barcelona. Dimarts, 21 d'abril de 2020
2 minuts

Després d'una jornada informativament caòtica i d'haver aconseguit revoltar com mai els seus socis de govern, els partits de l'oposició, les autonomies, i de posar en risc seriós la pròrroga de l'estat d'alarma que ha d'aprovar el Congrés dels Diputats, Pedro Sánchez i el seu ministre de sanitat, Salvador Illa, van corregir cap a les 20 hores l'última idea de bomber que l'Executiu espanyol havia anunciat al matí: els nens menors de 14 anys només podrien sortir de casa acompanyats dels seus pares per anar a comprar el supermercat, al banc o a les farmàcies.

No cal ser una fura per concloure que el govern espanyol havia pres la pitjor decisió possible ja que es permetia als nens anar a centres tancats on les possibilitats de contaminació són molt més altes i, en canvi, se'ls prohibien els passejos a prop de casa i a l'aire lliure. Enviar als nens allà on expressament l'OMS ha assenyalat que era millor evitar de fer-ho en ésser possibles focus de contagi era de tal ridiculesa que només hagués pogut ser superada, per exemple, permetent-se'ls l'entrada en hospitals. Els treballadors de tots aquests centres comercials i d'atenció als ciutadans que estan en primera línia de lluita contra la pandèmia amb gran sacrifici personal i, en condicions, moltes vegades, més que precàries, no es mereixien aquest disbarat de l'executiu espanyol.

Hi ha una obsessió gairebé malaltissa per part del govern espanyol per distanciar-se el màxim possible de les decisions que adopta el govern català. N'hi ha prou que des de Barcelona es faci una proposta per defensar just la contrària i en aquest cas concret hi ha molt d'això, pensant que el rèdit polític pot vèncer sempre les decisions dels tècnics que l'única cosa que fan és posar la seva experiència al servei dels governs. És cert que la Generalitat té la seva pròpia proposta de desconfinament que serà, com totes les coses, opinable i discutible. De fet, per exemple, en un dels esborranys de l'equip que capitaneja Oriol Mitjà va arribar a aparèixer diumenge l'opció d'un passaport d'immunitat (vinculat a un certificat digital) que va arribar a fer seu l'equip del president Torra i que, amb el pas de les hores, el típex va acabar esborrant.

Però n'hi havia altres de perfectament vàlides com les franges horàries per als passejos dels nens i els desconfinaments territorials que estaven molt més treballades que la permanent improvisació del govern espanyol. I quan no hi ha improvisació hi ha comandament únic ja que qualsevol excusa és bona perquè el govern català no tingui cap marge per dur a terme una política pròpia. Tant és així que la territorialització del desconfinament es decidirà a Madrid perquè no siguin Catalunya o el País Basc qui al final apliquin les mesures decidides als seus propis ciutadans. Potser caldrà començar a dir que el PP no s'hagués atrevit a més. En tot cas, al mateix.

Però com voleu que no els critiquem si no n’encerten ni una?

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Però com voleu que no els critiquem si no n’encerten ni una?

«Sánchez és l’arquetip del polític frívol i inconsistent que cap país no necessita en un moment com aquest»

Nova polèmica, ara per l’eixida al carrer dels xiquets. La mesura, anunciada a so de bombo i platerets fa dies, semblava que ahir al matí s’havia acabat reduint a un permís, desconcertant, perquè els xiquets acompanyassen els pares al supermercat o la farmàcia. Però a darrera hora, i de manera precipitada, va eixir el ministre Illa no se sap si a rectificar. Va dir que es podria passejar però sense aclarir de quina manera, amb una ambigüitat esfereïdora que diu que aclarirà aquests dies vinents. Dir que tot plegat és sorprenent és poc. I per això ahir no solament l’oposició sinó gairebé tots els socis parlamentaris del govern espanyol se’n feien creus. Van arribar a protestar fins i tot polítics de Podem i les ‘confluències’ obedients. Amb raó. El desgavell és impossible de tapar.

Així aquest nou episodi remarca el desastre de la gestió de la pandèmia per part del govern bipartit que presideix Pedro Sánchez. Ja poden anar donant ordres a la Guàrdia Civil de perseguir les crítiques que si no n’encerten ni una –i no n’encerten ni una– això no ho adobaran pas amb la censura. La pandèmia té dues coses que fa que la situació política siga diferent de tot allò que hem vist fins ara: l’escala d’afectats, que equival al total de la població, i la intimitat del patiment i la por que cadascú aguanta.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

I amb això, la política tradicional hi té poc a fer. Pedro Sánchez s’ha agafat aquesta pandèmia com una gran oportunitat per a consolidar-se al poder. Gairebé de manera personal i tot. Però resulta que ací les pràctiques habituals no valen.

Ell continua imaginant-se la política com un joc de propaganda, com una batalla de relats en què l’impacte mediàtic és el principal armament de l’arsenal. I tinc la sensació que no ha entès que la propaganda dura molt poc i és molt poc eficaç en un moment tan dur per a la societat com ho és aquest. Dissabte Sánchez va presentar la decisió de deixar eixir els xiquets gairebé com si fos un triomf personal seu sobre la pandèmia. I es va guanyar tots els titulars de la premsa. Però ahir la realitat se li girà en contra quan la gent va saber exactament de què parlàvem. Perquè d’allò que va dir dissabte a allò que va aprovar ahir hi ha un món de distància. En un altre temps això tindria una importància relativa, perquè una part de la societat ja s’hauria quedat amb el primer titular i la primera impressió. Però ara això no funciona per allò que explicava de la intimitat: de pares preocupats, amb tota la raó, pel neguit dels seus fills, n’hi ha milions i cadascun vol estar segur al cent per cent de què poden fer els infants i què no poden fer. Que se senten enganyats i burlats és la cosa més natural del món.

I, francament, si fos un problema amb els pares i prou! Però és que a Sánchez se li acumulen i se li acumularan encara més els problemes, perquè no es pot governar d’aquesta manera, encomanant-se només a les enquestes i als cops d’efecte com a única guia de l’acció política. No es pot fer mai, però ara encara menys.

Ell i el seu govern –és un altre exemple– fa setmanes que fan tombs i més tombs a la Renda Mínima Garantida. Pablo Iglesias la va anunciar com si hagués aconseguit assaltar el cel ell tot sol. I després ha desaparegut. En canviaren el nom per Ingrés Mínim Vital, a veure si així la gent oblidàvem de què parlaven en realitat i camuflaven la marxa enrere. Després vam descobrir que en realitat tan solament pretenien posar un nom, un eslògan, per sobre de retribucions que ja donen les autonomies, unes retribucions que, amb sort, el govern espanyol complementaria. I finalment fa quaranta-vuit hores ens hem assabentat que els diners del govern espanyol, si apareixen, aniran només a Andalusia, Extremadura i les Canàries. A això, doncs, a un complement en tres autonomies, hem arribat des de l’anunci que hi hauria una Renda Mínima Garantida per a tothom a tot l’estat espanyol. I, novament, quants milions de ciutadans que no cobren res perquè tenen el negoci tancat o perquè la seua empresa no obre es pensa el govern espanyol que oblidaran benèvolament que un dia els havien promès una cosa que no compliran?

Del primer dia que la Covid-19 va trencar la normalitat i Sánchez va pensar que allò era la seua gran oportunitat, hem assistit a un desconcert continu de mesures que s’anuncien i després no són ni de bon tros com diuen, de promeses incomplertes, de negacions i alteracions del significat de les coses, en bona part perquè aquest govern de Pedro Sánchez és un govern disfuncional però també perquè són quatre governs, el PSOE, Sánchez, Podem i Esquerra Unida, barallant-se pels titulars. I sobretot perquè Sánchez és l’arquetip del polític frívol i inconsistent que cap país no necessita en un moment com aquest.

EDITORIAL

Lapsus que delaten

José Antich
Barcelona. Diumenge, 19 d'abril de 2020
2 minuts

Diu el refrany que tant d'anar el càntir a la font arriba que es trenca. I no podia succeir cap altra cosa amb la sobreexposició mediàtica permanent a què ha sotmès el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias els uniformats espanyols, oseasé, Exèrcit, Guàrdia Civil i Cos Nacional de Policia en un intent de fer-se veure el que no és: Espanya, un país únic, unit, uniforme, amb un comandament únic després de passar el típex en les sempre molestes autonomies i, en concret, la catalana. Aquests independentistes que sempre pensen en el mateix, com estereotipava recentment el diari del règim confonent l'acció política i la gestió de la crisi contra el coronavirus amb la ideologia. Ai, la ideologia!

Aquest diumenge, el cap d'Estat Major de la Guàrdia Civil, el general José Manuel Santiago, es va fer un embolic a l'hora d'explicar la feina que estaven realitzant contra les mentides o fake news; "Treballem amb els nostres especialistes en dues direccions: a través del comandament d'informació per evitar l'estrès social que forma aquesta sèrie de mentides i l'altra per minimitzar aquest clima contrari a la gestió de la crisi per part del govern". Les seves paraules no deixaven lloc a dubtes: hi havia un treball de la Guàrdia civil per limitar la llibertat d'expressió i "minimitzar el clima contrari al govern".

Ja no hi va haver marge per a més: la ficada de pota del general era evident i encara acceptant l'explicació del govern espanyol que es tractava d'un lapsus, plou sobre mullat ja que aquest govern no és aliè al mercadeig que fa amb la llibertat d'expressió en forma de prebendes econòmiques a uns i càstigs a d'altres. La publicitat es reparteix a l'antull de favors deguts i poc o res hi tenen a veure els rànquings d'audiències sinó la sintonia ideològica. El que hi ha darrere de la campanya "aquest virus el parem units", és, al final, el que s'acaba fent amb els diners públics.

És obvi que la dreta exagera en confrontar-se amb les declaracions del general de la Guàrdia Civil i és pur postureig. Vox portant un general de la guàrdia civil al jutjat i ajuntant-lo amb l'inici d'un cop d'Estat per part del govern espanyol és un pur disbarat i gasolina per a piròmans. El que sí que és evident és que hi ha un debat sobre llibertats i entre elles la llibertat d'expressió. Però no d'ara, sinó de fa molt temps i que va tenir el seu moment àlgid en la fabricació d'un relat fals sobre el que va succeir el setembre i l'octubre del 2017 a Catalunya, que va acabar amb el Govern destituït i els seus membres a l'exili o a la presó, a més de la presidenta del Parlament i els líders d'Òmnium i l'ANC.

Ho denunciem una vegada i una altra però ningú no va escoltar, ni va voler saber res dels temeraris informes policials que es donaven per vàlids en la persecució d'una ideologia. Esclar que hi ha un problema de llibertats però no del que PP i Vox volen interessadament treure'n punta. Sinó un de molt més greu i profund que té a veure amb la qualitat de la democràcia.

El PSOE repesca la Guàrdia Civil contra la dissidència

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

El PSOE repesca la Guàrdia Civil contra la dissidència

Les declaracions del general no són sinó la conseqüència de la cadena d'esdeveniments creada per Pedro Sánchez

‘Treballem amb els nostres especialistes en dues direccions. Una, mitjançant la prefectura d’informació, amb l’objectiu d’evitar la tensió social que originen tot aquest seguit de rumors falsos. L’altra línia de treball és minimitzar aquest clima contrari a la gestió de crisi per part del govern. Tots aquests rumors falsos, mirem de desmentir-los en les nostres xarxes socials.’

Aquesta frase ha causat un notable enrenou. La va pronunciar ahir el general José Manuel Santiago, cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil durant una conferència de premsa a la Moncloa. El ministre d’interior va eixir més tard a mirar de llevar-hi importància i gravetat. Digué que aquella frase era un lapsus, tot i que al vídeo es veu clar que l’uniformat la llegeix d’un paper que té sobre el faristol.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

A partir d’aquesta escena, la dreta espanyola, la mateixa de la ‘llei mordassa’, ha eixit com un sol home contra el govern PSOE-Podem, acusant-lo d’atacar la llibertat d’expressió i de fer servir els instruments de l’estat en favor del partit. Té raó, però ni té legitimitat ni té credibilitat. Que el PP, que va manipular tots els cossos policíacs l’11-M, ara s’exclame quan els manipulen contra ells origina un somriure.

Ara, la barra dels anteriors ni esborra ni minimitza la gravetat del present. Especialment perquè no parlem de cap fet aïllat ni de cap anècdota. Cal entendre que hi ha una cadena d’esdeveniments que culminen en aquesta deplorable declaració d’ahir. Cadena d’esdeveniments de què és responsable l’actual govern espanyol. I això no tan solament ho ha de poder denunciar l’esquerra, sinó que és imperatiu que ho fem.

El primer esdeveniment, i principal, d’aquesta cadena va ser la militarització de la crisi sanitària. N’hem parlat a bastament, d’això. Posar els militars allà on hi hauria d’haver metges i científics és una decisió exclusiva de Pedro Sánchez i ben reveladora del seu tarannà autoritari, però també de la línia d’actuació que cercava.

És ben evident que la por fa vulnerables les persones. Vulnerabilitat que la retòrica de la guerra exacerba. Si tenim por i ‘estem en guerra’, això sol implicar que una part dels ciutadans estiga molt més disposada a obeir i fer pinya amb qui la dirigeix, la guerra.

I la jugada de Sánchez no és gens innocent. Ell ha fet una cosa que no ha fet ningú més en el nostre entorn geopolític. Aquesta autoproclamació en ‘autoritat competent’, tan antidemocràtica, és dissenyada pensant en el control ciutadà. Tothom sap i assumeix que un estat de guerra és un estat anormal en el qual algunes llibertats poden ser suprimides en nom de l’esforç col·lectiu necessari per a guanyar-la. Posant els militars en primera línia, també escenogràfica, Sánchez cerca obediència cega, per bé que això no és cap guerra. I no ens enganyem: l’aconsegueix força. Aquest cap de setmana ha fet mig any de la sentència contra els presos i, per tant, de les Marxes per la Llibertat, l’ocupació de l’aeroport i la batalla d’Urquinaona. Només cal comparar on érem i on som.

Malgrat això, és indiscutible que el govern PSOE-Podem no pot frenar el descontentament ni la ràbia. Perquè hi ha hagut massa morts i massa ineficàcia demostrada, massa desastre polític. I perquè no hi ha manera de defensar que faces una bona gestió de la crisi si tens el nombre relatiu de morts més alt del món. Ni el millor spin doctor no podria arreglar una situació com aquesta. En eixes circumstàncies, quin és el pas següent, de manual, que cal fer? Doncs si no pots convèncer, controla.

I ací és on ja es trepitgen línies extremadament perilloses. Les notícies falses s’han convertit aquests darrers anys en l’excusa perfecta per a l’autoritarisme. En l’època que hi havia un sistema de mitjans més o menys controlat i controlable, els governs vivien amb una certa comoditat. Recordeu com amb quatre telefonades de José María Aznar després dels atemptats de Madrid n’hi hagué prou per a imposar una explicació increïble, que els professionals dels mitjans no es creien però que les direccions i els propietaris no s’atrevien a qüestionar.

Però l’11-M va ser l’esclat de la nova comunicació en xarxa i va ensenyar al poder, des dels mòbils i des de les webs, que les coses havien canviat per sempre. El contraatac ha tardat a consolidar-se però ha arribat. Un problema real i evident, les notícies falses ho són, s’ha reconvertit miraculosament en una oportunitat per a originar confusió i treure’n profit. Ara tot allò que no interessa és fake news. I amb això es justifica aquella vella censura que ja no podrien exercir materialment.

Quan la setmana passada el CIS va fer aquella pregunta tan manipuladora sobre els rumors i la necessitat que només parlàs una veu oficial, ja vaig explicar la meua sorpresa pel fet que fos sobretot el votant d’esquerres el més disposat a acceptar la censura. Vaig rebre un bon grapat de crítiques que deien que idealitzava massa l’esquerra, crítiques que accepte amb esportivitat i que m’han fet reflexionar molt sobre la pulsió totalitària de la part més dogmàtica i parroquial de l’esquerra. Fa molt temps que pense que m’hauria agradat viure a París als anys setanta i vuitanta del segle passat, durant els grans debats respecte d’aquest totalitarisme que tant van fer obrir els ulls dels europeus però que tan lluny teníem nosaltres per culpa de les urgències locals…

Vam fer tard al debat aleshores. Però això avui no pot servir d’excusa arran d’una situació tan preocupant com l’actual. A Madrid hi ha un govern que imposa estats d’alarma, militaritza la vida pública i pensa si censurar la crítica i perseguir la dissidència –que això hi havia darrere la pregunta del CIS i això és implícit en la declaració del guàrdia civil. I és en aquest context i en aquesta trajectòria que cal situar el fet que un general d’enteniment justet, en consonància amb la pobresa mental de la institució que comanda, no s’adone de què llegeix i de les implicacions, gravíssimes, que té allò que diu. El general talòs, però, és el problema menor que tenim. O, si ho voleu dir d’una altra manera, el general talòs és el símptoma que ens adverteix de l’extrema gravetat del projecte que Pedro Sánchez pretén d’imposar.

PS. Fa pena de veure com reaccionen a les crítiques els fanàtics de partit, dient, què sinó, que tot plegat és un rumor fals, fake news. Quina manera d’empobrir el debat…

EDITORIAL

El caos de les màscares té responsables

José Antich
Barcelona. Divendres, 17 d'abril de 2020
2 minuts

Només un país absolutament obsessionat per imposar, al preu que sigui, el fals relat de la seva unitat pot ser tan acrític amb el fracàs que ha suposat en vides humanes el comandament únic per abordar la crisi de la pandèmia del coronavirus. No hi ha dia en què aquella fatídica decisió d'arrabassar a les autonomies les seves competències en matèries, fonamentalment, de salut i d'ordre públic no acabi provocant un greu trencament per als ciutadans. El que es va intentar fer per evitar tant sí com no la comparació entre l'eficiència de les diferents autonomies i entre aquestes i el govern central ha suposat un retard enorme en el control del virus i ha comportat una alarmant demora en compres tan elementals com les màscares o els tests per conèixer el nombre d'infectats.

L'última vergonya s'ha produït aquest divendres quan el Ministeri de Sanitat ha hagut de retirar centenars de milers de màscares que havia distribuït entre les comunitats autònomes i tenien com a destinataris els professionals sanitaris. Diversos milions es van posar en circulació fins que l'hospital Parc Taulí de Sabadell va detectar que eren defectuoses, ja que el nivell de penetració del material filtrant ha de ser de menys del 6% i en aquestes màscares els dispositius de protecció s'elevaven en alguns casos al 30%. És a dir: un veritable nyap. "Les hem estat utilitzant una setmana", destacava irritat un sanitari andalús aquest divendres.

I què dir del nombre de persones mortes pel coronavirus una vegada Catalunya ha introduït, amb encert, un nou sistema de recompte i ha incorporat els morts fora dels centres hospitalaris? Madrid s'ha afegit al sistema, que és molt més transparent, i ha passat de 7.000 morts a gairebé 13.000. Algú pensa que amb aquest lamentable balanç de la gestió serà fàcil anar a la Unió Europea a demanar ajuts o a plantejar, com fa Pedro Sánchez, la mutualització del deute? Qui es jugarà les garrofes amb un govern que no sap ni comprar màscares a l'estranger ni sumar els seus morts pel coronavirus?

Obsessionats com estan a la Moncloa per fer de la pandèmia una enorme campanya publicitària per la unitat sota el lema "aquest virus el parem units" i en convertir les compareixences públiques a la seu del govern espanyol en un acte castrense per sobre de qualsevol altra cosa, millor que algú pensi a fer menys política i més cas als professionals i posar fi, si pot ser definitivament, al caos existent. Potser ha arribat el moment de deixar de fer el ridícul. Perquè si no, del pou no en sortirem en gaire temps.