EDITORIAL

Ifema no és un orgull: ara per ara és una vergonya

José Antich
Barcelona. Dilluns, 30 de març de 2020
2 minuts

Quan Felip VI va visitar dijous passat el recinte firal d'Ifema, a Madrid, convertit en un hospital d'emergència per acollir pacients infectats pel coronavirus i que ha estat presentat com el centre hospitalari més gran d'Espanya per lluitar contra la pandèmia, amb 5.500 llits, poc podia pensar que les seves paraules manifestant que era "un veritable orgull per a tothom" i que "passaria a la història, serà una de les imatges que tots recordarem passats els anys", serien desmentides en quatre dies. Aquest mateix dilluns, per ser exactes, quan el personal sanitari destinat a l'hospital de campanya ha denunciat les condicions en les que se'ls feia treballar amb bosses d'escombraries, davantals de xarcuteria i pacients amuntegats.

Alguns de treballadors i voluntaris, segons han denunciat a les xarxes socials, fins i tot s'han negat a entrar a treballar si no se'ls facilitaven més mesures de protecció per evitar el contagi. Les imatges que s'han divulgat són enormement preocupants, quan, a més, s'assenyala amb insistència que la xarxa hospitalària està saturada i les possibilitats que el personal sanitari destinat a Ifema s'infecti ràpidament són elevades. Quan s'està més pendent de la publicitat que de totes les altres coses relacionades amb la pandèmia, el risc que passi això és alt. Però, dijous passat, calia brandar una imatge per a les portades dels diaris de paper de l'endemà, com així va ser.

No és fàcil, segurament, en les actuals circumstàncies, separar la publicitat de la informació i les notícies de la propaganda. No hi ha administració que no caigui en aquest error, pensant que els ciutadans s'ho acaben empassant tot. I això, en bona mesura, ja no és així. Quan aquest dilluns a la tarda vaig veure la ministra Margarita Robles (Defensa) i José Luis Ábalos (Foment) comparèixer d'urgència en una roda de premsa que no estava prevista, vaig pensar que hi hauria un motiu important. Immediatament vaig comprovar que més que una conferència de premsa era un míting polític i que noticia no n'hi hauria cap.

Potser el comandament únic consisteix en això: que ningú no pugui fer res i que qui ho pot fer passi el dia parlant i parlant. A veure si ara resultarà que la informació al segle XXI serà molt més deficient que a finals del segle passat.

OPINIÓ

El govern dels irresponsables

Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 30 de març de 2020
3 minuts

Espanya té un govern irresponsable i tanmateix és responsable, si més no en part, de les més de sis mil morts que ja s’ha cobrat la pandèmia. Les declaracions dels responsables governamentals des que va començar la crisi sanitària han estat un festival d’incongruències. Al principi semblava que ho encaraven bé. Fins i tot vaig escriure-ho, però de seguida es va veure que ni Salvador Illa és un bon ministre, ni tan sols un bon polític, i que el doctor Fernando Simón i el seu equip un dia diuen una cosa i l’endemà una altra. La sensació d’indefensió és molt alta. L’Estat fa una exhibició exagerada d’un militarisme impropi de les democràcies consolidades per tapar la ineficiència de les decisions que pren. De fet, si hi rumien un mica, aquesta crisi està demostrant que Espanya és un estat fallit, amb una crisi múltiple profunda. Que la monarquia hagi estafat els espanyols cinquanta vegades més que la família Pujol els catalans i que no passi res, ja és una mostra de la corrupció moral que acompanya la fi del règim del 78. La reprovació hauria de ser unànime, però els primers a tapar-ho són el PSOE i Podemos.

El govern de coalició progressista espanyol està en crisi. Amb cada compareixença pública que fa, Pedro Sánchez s’enfonsa una mica més. En la darrera intervenció, en la qual va acceptar, sense reconèixer-ho, la posició del president Torra sobre el confinament total, Sánchez no va poder evitar que es notés que no sabia com fer front a la pandèmia. No té lideratge polític, però, és que, a més, no té els diners per pal·liar els efectes econòmics de la pandèmia. El govern progressista es va gastar més de quatre milions d’euros en propaganda patriòtica i més de mig milió per comprar uns tests inservibles. A qui ha d’estranyar que, davant un govern que gasta els diners i se no sap com, el ministre de Finances holandès, Wopke Hoekstra, hagi posat el crit al cel? Als alemanys i als holandesos els comença a passar com als catalans amb el dèficit fiscal i la subvenció permanent de la ineficiència. Quan alguna cosa està podrida, la pudor s’escampa.

L’Estat fa una exhibició exagerada d’un militarisme impropi de les democràcies consolidades per tapar la ineficiència de les decisions que pren

Aquesta crisi tindrà efectes molt grans, no en tinc cap dubte. Efectes macroeconòmics. Però, de moment, aquesta setmana s’acaba el mes de març i l’important per als ciutadans serà la microeconomia. Després de quinze dies de confinament d’una bona part de la població, amb les botigues tancades i les petites i mitjanes empreses a mig gas, què ha fet el govern progressista? Doncs enganyar-nos. El govern espanyol va anunciar amb tota la pompa que les empreses passaven a tenir prohibit l'acomiadament de treballadors a causa del coronavirus, però el decret que es va publicar dissabte al Butlletí Oficial de l'Estat deia una cosa ben diferent. Les empreses, per tant, sí que podran acomiadar, però hauran de pagar 33 dies per any treballat a l'empleat (en comptes dels 20 dies que es paguen en el cas dels acomiadaments procedents). Aquest és un exemple dels molts enganys que difon el govern Sánchez-Iglesias, que desmenteixen els escarafalls del president de la patronal catalana, Josep Sánchez Llibre, que una vegada més ha demostrat fins a quin punt l’empresariat que representa és egoista i insolidari. Calen mesures socials i financeres reals per no empobrir la població i no engegar a fer punyetes tot el sistema.

Ahir diumenge, el president Quim Torra va participar en la reunió telemàtica dels líders autonòmics amb el president espanyol i va presentar-hi una llista de demandes que, un cop assolit el confinament, vagi més enllà. En concret, Torra va reclamar establir una renda de ciutadania per a treballadors i autònoms, així com suspendre el pagament d'impostos com l'IVA, l'IRPF i l'impost de societats, les cotitzacions a la Seguretat Social i el pagament de quotes d'autònoms. Torra també va demanar augmentar la liquiditat de les empreses —especialment de les pimes—, establir una moratòria en el pagament de crèdits i hipoteques, suspendre el pagament de subministraments bàsics, ampliar les condicions de força major perquè les empreses puguin accedir als ERTO, eliminar l'objectiu de dèficit i el sostre de despesa perquè comunitats i ens locals puguin endeutar-se per fer front a la crisi, i establir mecanismes de finançament i de liquiditat per als territoris. És obvi que Torra no podrà aplicar a Catalunya aquestes mesures si el govern Sánchez-Iglesias no les assumeix. De moment, però, Torra ja ha rebut el suport de la presidenta socialista de les Illes Balears, Francina Armengol.

El govern espanyol és irresponsable, però a Catalunya el president està molt actiu. I això és d’agrair. Estaria bé, doncs, que el Parlament estigués a l’altura de les circumstàncies i que el president Roger Torrent permetés la compareixença telemàtica del president Torra per donar explicacions. Hi guanyaria tothom i serviria per injectar a la ciutadania la confiança que no sap transmetre el tàndem Sánchez-Iglesias.

EDITORIAL

Tot esperant el BOE

José Antich
Barcelona. Diumenge, 29 de març de 2020
2 minuts

Han explicat portaveus del Partit Nacionalista Basc que divendres al vespre van contactar amb ells des del Palau de la Moncloa en nom de Pedro Sánchez per demanar-los el seu suport a l'executiu espanyol en contra del confinament total de la població pel coronavirus. Els interlocutors dels nacionalistes bascos van ser taxatius assegurant-los que "aquesta mesura no s'aplicaria". Com és públicament sabut, dissabte a la nit, Pedro Sánchez anunciava un confinament total de la població i amainava veles en una mesura que si s'hagués aplicat abans, potser hauria esmorteït la tragèdia actual. Però això són figues d'un altre paner.

El rellevant no és que el president del govern espanyol li hagi aixecat la camisa al PNB -ni que aquests, enutjats, l'hagin amenaçat de vetar-li els pressupostos, per als quals encara falta molt- ja que la llista de damnificats és, en aquest aspecte, inabastable. Sinó que evidencia una clara improvisació en una matèria tan important com és el millor enfocament per reduir el contagi del coronavirus. I no perquè els científics discrepin, com se'ns vol fer creure en l'apagada informativa actual, sinó perquè s'està fent política. Hi haurà qui pensi que allò de l'apagada informativa és una exageració però no per tenir més notícies i més portaveus fent rodes de premsa sabem més coses. Una cosa és la comunicació i una altra la informació.

Jo he estat una de les milers de persones que m'he passat tot el diumenge pendent de la publicació al Butlletí Oficial de l'Estat del reial decret que ha d'especificar el llistat de serveis i mesures essencials en què es podrà treballar a partir d'aquest dilluns a les zero hores una vegada s'ha aprovat el confinament total. Anunciat pel president del govern espanyol dissabte a la tarda i aprovat pel Consell de Ministres aquest diumenge al matí, el raonable era la publicació immediata perquè els milions de treballadors i les seves empreses, grans, petites i mitjanes, així com els autònoms de tota mena, sabessin a què atenir-se.

La frivolitat absoluta amb què està portant tot s'evidencia en el fet que res no s'hagi publicat a les 22 hores d'aquest diumenge i que el caos d'aquest dilluns sigui important. No m'estranya que els països del nord d'Europa s'estirin els cabells cada vegada que senten Pedro Sánchez reclamant una cooperació més gran en la crisi econòmica que s'acosta. Però si no saben ni publicar un decret al BOE!

El pas següent és aconseguir una renda garantida per a tothom

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

El pas següent és aconseguir una renda garantida per a tothom

«Veurem quant li costa al govern espanyol, teòricament d'esquerres però en realitat més de dretes que la immensa majoria dels governs europeus, d'entendre una cosa tan simple com aquesta»

El govern espanyol finalment s’ha posat a la raó i ha cedit a les exigències dels científics i també d’alguns governs, molt particularment del de Catalunya, de fer un confinament més intens de la població, cessant tota activitat no essencial de manera immediata. El caos que hi ha a la Moncloa, visible en les constants ziga-zagues que fan, és inaudit. Hores abans de l’entrada en vigor de la mesura, tots estem sorpresos perquè encara no se sap quins sectors seran considerats essencials. Sembla que l’ala neoliberal del govern, encapçalada per les ministres Calviño i Montero, pretén trobar escletxes per a desnaturalitzar la mesura, fent servir la lletra petita. Esperem, però, que no ho aconseguesquen.

Mentrestant el president Torra i la presidenta Armengol van fer ahir un pas més quan reclamaren la creació d’una renda garantida per a tots els ciutadans de l’estat espanyol, si més no mentre dure la pandèmia. I també una moratòria del pagament dels crèdits i les hipoteques, l’eliminació de l’objectiu de dèficit i el sostre de despesa perquè les comunitats i els ens locals puguen endeutar-se per a plantar cara a la crisi, a més d’establir mecanismes de finançament i liquiditat per als territoris, mecanismes en què va incidir especialment ahir també el president Puig.

Report diari sobre el coronavirus

Cada nit a les 10.00 pots rebre al teu correu el resum del més important que ha passat durant el dia relacionat amb el Covid-19 i informació addicional d'interès.

Aquesta és la batalla que toca guanyar ara. El govern espanyol ho refusa en rodó, perquè encara pensa més en la hipotètica recuperació econòmica posterior a la Covid-19 que no pas en la salut i el benestar col·lectius. Però no hi ha cap més remei que prendre aquestes mesures, o unes de molt semblants. El temps ho posarà en relleu de la mateixa manera que hi ha posat la necessitat d’un confinament més estricte.

Una cosa que es demostra una vegada i una altra en aquesta crisi és que els governs que, per volum, es poden considerar de proximitat estan molt més al cas de la realitat que no els governs grans. Escoltar com parla el ministre de Salut d’Andorra, que entrevistem avui a VilaWeb, és una alenada de rigor i serietat. Veure com el govern alemany o el suís o tants altres s’ha recolzat completament en els governs dels territoris, donant-los responsabilitats més grans perquè ells estan en contacte amb el carrer, és una lliçó que tindrem temps de retreure al govern espanyol. La manera de conduir la crisi d’alguns dels governs de mida mitjana europeus és remarcable. Tant en el terreny sanitari com en l’econòmic.

I ací cal tornar a recordar que, contra allò que pensa el govern espanyol, no necessàriament salvar vides ha de dur a una depressió més profunda. No, si s’apliquen mesures, dràstiques i ràpides, imprescindibles per a aplanar simultàniament les dues corbes que ens amenacen com a societat: la del col·lapse sanitari i la de la recessió. I hi ha mesures factibles per a aplicar, encara que en alguns casos van molt més enllà d’allò que l’ortodòxia econòmica acceptaria en un moment normal.

De totes aquestes mesures, la renda bàsica de ciutadania que reclamen el president Torra i la presidenta Armengol és la més important. Cal que tots els ciutadans sense excepció reben un sou de l’estat per a poder encarar l’emergència. Al costat d’això, és evident que també caldran préstecs il·limitats a les empreses, o líquid d’emergència per al sector financer. Tot plegat, tenint com a objectiu de totes les accions reduir al mínim el nombre de fallides personals, familiars i corporatives. Dit clar i ras: es tracta que ningú no es trobe obligat a tancar el seu comerç, la seua botiga, la seua empresa, que la gent continue tenint el lloc de feina i que hom tinga diners per a continuar gastant fins i tot si no té feina, mentre s’augmenta la inversió pública i la despesa en salut, més necessària que mai.

Veurem quant li costa al govern espanyol, teòricament d’esquerres però en realitat més de dretes que la immensa majoria dels governs europeus, d’entendre una cosa tan simple com aquesta.

L’estupidesa espanyola

Mail Obert

Oriol Izquierdo

OPINIÓ > MAIL OBERT

L’estupidesa espanyola

«És allò tan absurd del café para todos el que ara mateix els ha portat, a la pràctica, a deixar que aquest virus es vagi escampant per tots els territoris sota administració espanyola com si la cosa més natural fos que n'hi hagi d'haver per a tothom»

Passades aquestes dues setmanes que són només el primer capítol del confinament, entre massa angoixes i tantes incerteses, es van imposant algunes evidències. I, entre totes, que l’estupidesa espanyola supera sempre les expectatives. Que se m’entengui bé: no vull dir que no hi hagi una i diverses estupideses catalanes, ni de bon tros; i encara menys que tots els espanyols siguin estúpids, òbviament. El que vull és parlar d’una manera de fer muy mucho espanyola, ara amplificada per la crisi de la Covid-19, que és directament estúpida, i en les circumstàncies actuals potser fins i tot criminal. M’hi entretinc.

Quan es va declarar l’estat d’alarma, el tal Pedro Sánchez va parlar del virus en uns termes prou respectuosos envers aquella tradició tan castissa del bichito que moria si queia de la taula o dels cèlebres hilitos de plastilina. És el moment en què encunyen la màxima estúpida, que tant han repetit, que el virus no hi entén d’ideologies ni de territoris, probablement amb la finalitat única d’evitar de confinar els focus d’infecció principals, i per damunt de tots la capital de l’estat. En aquells primers moments en parlaven fent entendre que el virus era com un corrent d’aire o una ventada o com una corrua de petites formiguetes que finalment passaria de llarg. O no és això que ens induïen a pensar quan no establien cap relació entre l’expansió del virus i el desplaçament dels ciutadans? Mira que era fàcil d’entendre i d’explicar: el virus utilitza les persones per desplaçar-se. Per això ens hem de quedar quietets i, allí on s’ha expandit tant que el contagi és fora de control, l’únic remei serà de barrar-li del tot el pas, per evitar que qui n’entri o en surti esdevingui un agent infecciós. Barrejar la necessitat d’aïllar el poble o la ciutat, la comarca o la regió més infectada amb cap idea de fronteres polítiques és d’una estupidesa descomunal. I encara hi són.

Report diari sobre el coronavirus

Cada nit a les 10.00 pots rebre al teu correu el resum del més important que ha passat durant el dia relacionat amb el Covid-19 i informació addicional d'interès.

Després hi ha l’estupidesa de les medalles. Potser ens ho havíem d’esperar, però us asseguro que a mi m’ha sorprès: quan es va declarar l’estat d’alarma es va crear un gabinet de crisi que cada dia ofereix en conferència de premsa un estat de la qüestió. I, ves per on, hi intervé només un individu amb bata blanca ‒que, per cert, no la du mai posada‒ i, al darrere, tres o quatre engalanats amb uniformes militars o paramilitars. D’aquesta manera es visualitza aquesta crisi sanitària com una crisi d’ordre públic. Si de la primera n’han de respondre tard o d’hora els responsables polítics, sobretot si no han sabut afrontar-la prou decididament, en la segona els dolents sempre serem nosaltres, els díscols ciutadans proclius a la rebel·lia i la desobediència contra les ordres de l’autoritat competent. L’estupidesa de les medalles té un altre efecte, que potser trobareu menor però a mi em sembla que no ho és, i és que acaba invalidant les analogies bèl·liques. No digueu que no teniu la temptació de dir que aquesta guerra l’hem de guanyar, i quan ho feu vosaltres o jo s’entén que fem una metàfora, més o menys previsible però expressiva. Ara, quan qui ho diu du uniforme hi deixa d’haver metàfores i tot esdevé d’una literalitat banal, com el dia aquell que aquell va i diu, com si pogués fer gràcia, sin novedad en el frente.

Hi ha una altra estupidesa que a mi m’escandalitza encara més. I és aquest recurs a la presumpta ciència per justificar les decisions. Ja és gros que calgui tornar-ho a dir: la ciència mai no és neutra. Malament rai si el governant pretén de fer creure que actua a les ordres dels científics. Allò que cal són decisions informades que s’han de traduir sempre en actuacions polítiques. Metges, epidemiòlegs i tota raça d’especialistes han de posar damunt la taula el seu coneixement. I és responsabilitat del gestor polític d’escoltar, sospesar i, tan aconsellat com calgui, decidir, assumint sempre el perill de no haver pres la millor decisió i acceptant la conveniència de corregir-la. Emparar-se en preteses objectivitats per justificar-se és d’una irresponsabilitat moral que hauria d’inhabilitar per a la vida pública.

La penúltima estupidesa espanyola és l’obsessió centralista. Al govern del mal anomenat ‒per ells mateixos‒ estat més descentralitzat del món li ha faltat temps per a dictar la recentralització com qui diu de totes les competències clau en els ministres corresponents. Que s’ha pogut visualitzar en uns incomprensibles controls físics a Madrid mateix del material sanitari adquirit pels governs autònoms. I que en cap cas no és un exercici de coordinació ni de corresponsabilització. Espanya és tan estúpida, en aquest sentit, que no ha anat gens més enllà, a tot estirar, del segle XIX.

Probablement perquè ha estat construïda sobre una estúpida autoconcepció igualitarista que emmascara, en realitat, la falta d’equitat més gran que ens puguem arribar a imaginar. Ja sabem que la seva manera de voler-nos a tots iguals ha convertit d’uns segles ençà els catalans en ciutadans espanyols de segona. És allò tan absurd del café para todos el que ara mateix els ha portat, a la pràctica, a deixar que aquest virus es vagi escampant per tots els territoris sota administració espanyola com si la cosa més natural fos que n’hi hagi d’haver per a tothom.

La tardana rectificació de Sánchez no tapa els 5.500 morts

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

La tardana rectificació de Sánchez no tapa els 5.500 morts

Tothom qui aquests dies ha provat de silenciar les crítiques amb acusacions de 'fer activisme', de 'ser irresponsables' o de 'polititzar una crisi' farien bé avui en repassar les xifres provocades per l'error del govern espanyol

Aquests dies supose que, com a tothom li passa, el confinament total m’ha portat a llegir encara més. I així he trobat temps per a devorar un llibre que m’havia comprat feia mesos amb tots els articles periodístics d’Albert Camus (À Combat, Gallimard 2002). Escoltant la intervenció del president del govern espanyol Pedro Sánchez em va venir al cap immediatament un dels articles que just havia llegit la nit abans. És l’editorial que Camus va escriure el 30 d’abril de 1947 i que porta per títol ‘Democràcia i modèstia‘.

En aquest article fabulós assenyala el gran error que és en un dirigent polític la immodèstia, no ser modest. Diu que un demòcrata, qualsevol demòcrata, ha d’acceptar sempre que el seu adversari pot tenir raó i ha de reconèixer l’aportació de l’altre. Perquè, si no és així, entra en una via autoritària perillosa que el pot acabar portant a justificar, si cal, la violència per a silenciar la crítica.

Report diari sobre el coronavirus

Cada nit a les 10.00 pots rebre al teu correu el resum del més important que ha passat durant el dia relacionat amb el Covid-19 i informació addicional d'interès.

És per això que Pedro Sánchez ahir va perdre una oportunitat d’or, una altra. Perquè podria haver aprofitat el seu discurs per a ser modest i reconèixer que tenien raó tots els qui ja fa més de quinze dies exigien el cessament de totes les activitats no essencials. Particularment els científics que amb tanta autoritat hi han insistit, però també, políticament parlant, el Govern Balear, la Generalitat de Catalunya i molt especialment el seu president Quim Torra, que ha hagut d’aguantar una altra campanya personal de desprestigi innoble durant aquestes dues setmanes. Però no ho va fer.

No solament no ho va fer, sinó que, al damunt, es va inventar una excusa surrealista i ridícula per a no donar la raó als qui la tenen, però sobretot per a fornir d’arguments partidistes a la seua claca de fanàtics. Perquè puguen continuar defensant un govern que és evident que fa aigües per tots els costats i puguen continuar atacant qualsevol veu crítica envers la seua gestió. Va dir, ni més ni menys, que ara era el moment adequat per al cessament total, i no abans s’entén, perquè ara arriba la Setmana Santa.

Això és ridícul. O insultant, ja no ho sé. Diumenge de Rams és el dia cinc; hi ha encara, doncs, tota una setmana sencera per a arribar-hi. Sense tenir present, a més, que la majoria de la població fa vacances en tot cas a partir de dimecres, per al qual restarien encara onze dies. Si de debò es tractés d’aprofitar la Setmana Santa, aleshores per què Sánchez no s’espera que arribe i ho activa aleshores? I si resulta que no s’espera que arribe i en canvi la mesura l’activaran en un consell de ministres d’urgència dilluns ‒i no entenc per què no l’activen demà, per cert‒, aleshores, com vol que no pensem que una vegada més anteposa la seua estratègia de partit, electoral, a la gestió de la realitat i que cerca una excusa per a no reconèixer el seu greu error passat?

El problema que té Pedro Sánchez, el problema real, dur i dolorós de què ja no podrà escapar mai més en la seua vida, és que aquesta és una mesura que la seua evident falta de modèstia ha fet que arribe massa tard: quinze dies tard, pel cap baix, i 5.550 morts tard, pel cap baix. Perquè no podem oblidar les dades així com així, com si no calgués retre comptes.

Divendres 13 de març, just abans del decret d’estat d’alarma i quan la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear ja havien demanat el confinament total, hi havia 2.209 casos de Covid-19 a tot l’estat espanyol i ahir, dissabte 28 de març, n’eren 72.248. Divendres 13 de març els morts n’eren 120 i ahir 5.690. Divendres 13 de març al Principat, que exigia el confinament total, hi havia quatre morts, i ahir 1.070. Divendres 13 de març a les Illes, que reclamaven el confinament total, hi havia un mort i ahir, 26. I al País Valencià divendres 13 de març hi havia un sol mort i ahir 234.

La política executada per Sánchez al capdavant del govern espanyol ha alentit i dificultat la reacció dels governs que volien prendre mesures més dràstiques i més ràpides, algunes de les quals ell adopta ara en un reconeixement implícit del seu error. En això i en recentralitzar l’estat amb les conseqüències notòriament desastroses que hem vist, especialment respecte de la gestió del ministeri de Sanitat. I en declarar-se ‘autoritat competent’ amb la intenció de controlar el discurs públic tant com siga possible i de fer visible l’amenaça autoritària, donant tot el protagonisme als militars. Com explica bé Martxelo Otamendi en la seua carta setmanal als lectors de VilaWeb, ni el PP en els pitjors moments s’hi havia atrevit.

Aquestes amenaces o les crides cegues a tancar files darrere el líder únic, acríticament, no funcionen ni funcionaran a l’hora d’aturar la pandèmia. Però Sánchez ha de saber també que no frenaran ni un segon les crítiques dels qui no estem disposats a tremolar contra cap amenaça ni a infantilitzar la societat, fent-nos còmplices del seu discurs. La discrepància és necessària sempre, però ho és encara més en temps difícils.

I a tothom qui aquests dies, des del partidisme més abjecte, ha acusat de manera imperdonable, vilment, persones com el doctor Oriol Mitjà de ‘fer activisme’, de ‘ser irresponsable’ o de ‘polititzar una crisi’, li demane que s’ature un segon, si és que encara li resta cap gram d’aquella modèstia de què parlava Camus, per a repassar i assumir íntimament ells també el preu que ha significat per a tota la societat d’adoptar una política tan dolenta, horrible i equivocada com la que ha adoptat l’estat espanyol. Si és que pot.

 PS. Això que el confinament dels treballadors no essencials siga en realitat obligar-los a agafar-se unes ‘vacances’ (confinades) que després hauran de retornar a l’empresa em supera. I això diuen que és un govern d’esquerres?

La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

La incompetència dramàtica del ministre Illa: una cadena de decisions absurdes

«Illa és al govern espanyol per ser el ministre del PSC i català i el Ministeri de Sanitat no té capacitat professional perquè és una carcassa buida. El desastre era servit.»

El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha admès que ha de retornar una remesa de 659.000 proves ràpides del coronavirus 2019. Aquesta remesa, la compra de la qual va anunciar Pedro Sánchez el 21 de març, es va fer mitjançant un proveïdor habitual a l’empresa Bioeasy, empresa que, segons que va advertir l’ambaixada de la Xina despús-ahir, no tenia llicència mèdica per a operar en aquest país ni consta tampoc a la llista de distribuïdors recomanats pel govern xinès. El fiasco, doncs, és monumental –dramàtic, de fet, si tenim en compte la necessitat imperiosa d’aquesta mena de proves.

És ben sabut que els especialistes no paren d’advertir que tenir proves i fer-les a tantes persones com siga possible és una de les mesures més eficaces per a contenir la pandèmia. Andorra, que és assessorada pel doctor Oriol Mitjà, és avui l’estat del món que ha fet més proves per habitant, per exemple. I aquesta és una de les claus de les baixes xifres de mortalitat que tenen estats com Alemanya. La incompetència del ministre del PSC, doncs, significa la pèrdua –literal– fins avui de sis dies importantíssims, que ja veurem quants són al final, perquè ara tota l’operació ha tornat a començar. En una pandèmia tan sensible al temps com la que vivim, el desastre és majúscul.

Report diari sobre el coronavirus

Cada nit a les 10.00 pots rebre al teu correu el resum del més important que ha passat durant el dia relacionat amb el Covid-19 i informació addicional d'interès.

Hi ha dues coses importants a tenir en compte en relació amb aquesta notícia. Com és possible que una persona com Salvador Illa acabe essent ministre de Sanitat i per què la recentralització decretada de manera unilateral pel govern espanyol no solament no ajuda a resoldre la situació sinó que és terriblement contraproduent.

La primera qüestió és fàcil d’explicar, per desgràcia. Salvador Illa és ministre de Salut perquè al PSC li tocava tenir un ministre. La presència d’Illa al govern espanyol era pensada per a garantir la presència política directa del PSC a govern espanyol, partint del supòsit que la qüestió catalana seria una de les claus de la legislatura.

Illa no tenia cap qualificació per a ocupar-se de Sanitat. Llicenciat en filosofia, viu professionalment de la política des que tenia 29 anys. Primer va ser batlle del seu poble fins 2005. Després va ser director general de la gestió d’infraestructures del Departament de Justícia, càrrec en el qual va ser substituït el 2009, just abans de l’entrada en servei de la Ciutat de la Justícia. Va treballar uns mesos en una empresa privada, la productora audiovisual Cromosoma, però de seguida va tornar a la política com a responsable de finances de l’Ajuntament de Barcelona (2010-2011), coordinador del grup municipal socialista (2011-2016) i gerent d’empresa, cultura i innovació (2016-2017). Al 2016 va ser escollit secretari d’organització del PSC.

Pedro Sánchez podia haver triat, per a representar el PSC, algun ministre dels que van sonar amb capacitat demostrada i prestigi en la seua àrea de gestió, com hauria estat el cas de Cristina Gallach a Exteriors. Però va optar per Illa, precisament, perquè del perfil del PSC només li interessava el control polític de la situació catalana. Illa és molt proper a Societat Civil Catalana, però a la vegada era el negociador amb ERC durant la moció d’investidura. Sánchez va calcular que el Ministeri de Sanitat aniria sol i que, per tant, el nou ministre es podria concentrar tranquil·lament en el dossier català. De manera que la qualificació professional d’Illa importava poc.

I per què pensava això, Sánchez? Doncs perquè el Ministeri de Sanitat és una carcassa buida que en un sistema realment federal no hauria ni d’existir, tenint en compte que totes les competències pertanyen a les comunitats autònomes. A més, durant la negociació amb Unides Podem part de les poques competències del ministeri (dependència, serveis socials i consum) se’n van anar a ministeris de Podem, cosa que deixava la cartera sota mínims històrics de poder. Illa només s’havia d’encarregar, pràcticament, de regular la cartera bàsica de serveis del sistema ‘nacional’ de Salut, una cartera que executen les autonomies, i de fixar els preus dels medicaments, a les ordres del Ministeri d’Hisenda. Res més. Que tingués tan poca feina, en realitat, no importava gaire perquè, al cap i a la fi, el càrrec real al qual Salvador Illa estava cridat era el de ser ‘ministre del PSC‘ per a remenar les relacions catalanes. Salut, gairebé, era l’excusa amb la qual seia a la taula.

Però per a desgràcia de tothom, va venir la crisi del coronavirus i Pedro Sánchez va decidir de reaccionar per la via més autoritària imaginable, decretant l’estat d’alarma, militaritzant l’administració, obviant el criteri dels científics i concentrant en ell tot el poder. Una decisió terriblement equivocada, molt especialment pel que fa a Sanitat. Per què? Per la senzilla raó que aquest Ministeri de Sanitat buit de capacitats que explicava abans no sap com fer les coses perquè, a la pràctica, només treballa, al nivell que ho faria qualsevol conselleria, per a Ceuta i Melilla.

Són les Generalitats les que tenen, de fa dècades, els equips humans, els recursos tècnics i professional, els contactes amb els proveïdors, la capacitat de compra, tot. El ministeri no té res d’això i no sap com fer-ho, tal com ha quedat clarament demostrat. Però, malgrat ser-ne conscients, Illa no tan sols va assumir la centralització de les compres de material sense saber fer-les sinó que va prohibir a les comunitats autònomes que saben fer-les que les feren elles directament. I fins i tot, va amenaçar amb la confiscació de material. El desastre criminal que vivim ara ja era servit, per a desgràcia de tota la ciutadania.

Arribats ací, una pregunta lògica a fer seria si, amb aquest panorama, no hauria estat sensat que el ministre mateix hagués articulat un format federal amb participació de les autonomies, com han fet la majoria dels estats europeus. Una persona normal i corrent hauria estat discreta i prudent i hauria actuat així, però Illa no podia fer-ho. Ben al contrari. Recordeu les declaracions de Sánchez dient aquella bestiesa que no hi ha territoris sinó individus, amb la qual encara avui continuen justificant la no-adopció de les mesures més necessàries? Doncs allò no era sinó posar la ideologia per damunt i per davant de la gestió, actuar irracionalment i prendre decisions irresponsablement, no pas en funció dels fets sinó d’un apriorisme sense contrast amb la realitat. I cal entendre que aquella ideologia que Sánchez posava per damunt i per davant de la gestió, allò que no hi ha territoris sinó individus, no és sinó el cos ideològic central de Ciutadans, primer, i, sobretot, de Societat Civil Catalana. I la pregunta final, doncs, és qui, en la taula del govern espanyol, representa Societat Civil Catalana? Salvador Illa.

Parlar de morts

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Parlar de morts

«La gravetat d'això que vivim no es pot comparar amb res del que hem viscut fins ara. Ja no tenim més temps, ni un sol dia, a perdre i hem de ser molt contundents, tots»

Ahir al matí VilaWeb va avançar un informe del Departament de Salut i a la vesprada un altre d’un grup d’experts que té a les mans el govern espanyol. Són estudis sobre el coronavirus diferents i que, per tant, han requerit tractaments periodístics diferents. L’un és un crit d’alerta ben documentat al govern espanyol i l’altre és un marc de treball del Departament de Salut, necessari per a entendre l’abast de la pandèmia i prendre mesures. Però tots dos coincideixen que la durada de la situació de confinament serà llarga i que les dades de mortalitat, si no s’adopten mesures molt més contundents que les actuals, seran altíssimes.

Tanmateix, cal entendre, en el cas de les hipòtesis de morts, que les xifres que s’hi presenten –fins a un màxim de 13.000 morts al Principat o fins a un màxim de 200.000 a l’estat espanyol– són estatístiques. Projeccions que es basen en la informació més real i concreta que tenim avui, molt acurades, però que no han de ser necessàriament les dades finals de l’abril, quan s’arribarà al pic, o al juny, quan sembla que serà possible de començar a relaxar el confinament. Per això són xifres que hem d’entendre i de fer servir sempre contextualitzades. Les xifres totes soles, aïllades i sense reflexió, poden ser malenteses com la profecia d’una fatalitat. Però no són això.

Report diari sobre el coronavirus

Cada nit a les 10.00 pots rebre al teu correu el resum del més important que ha passat durant el dia relacionat amb el Covid-19 i informació addicional d'interès.

Per això cal entendre la diferència entre facticitat i hipòtesi. El diccionari defineix la facticitat com el caràcter fonamental del que és real; i un fet, per definició, és fora de tota discussió. Ara llegiu aquest article i això no es pot discutir, és un fet. En canvi, si el trobeu interessant o avorrit és una opinió, vàlida i correcta siga quina siga. Aquesta és la diferència: un fet és indiscutible. Una hipòtesi, en canvi, és una eina de treball, prospectiva, que es fa servir per a elaborar pronòstics de futur, tan rigorosos com siga possible. Tenint sempre en compte que la humanitat sap que el futur no és mai predeterminat, almenys no del tot, i que és precisament per això mateix que es poden estudiar, dissenyar i construir futurs.

Totes aquestes xifres de morts possibles que dibuixen aquests informes, xifres que ens angoixen tant quan les llegim, les hem de posar en el calaix de les hipòtesis i no en el dels fets. Són xifres, i això és important de saber-ho, que no és que ens diguen que inevitablement es morirà aquest nombre de gent sinó que diuen que si no fem res per evitar-ho avui mateix, si no canviem el curs dels esdeveniments, la xifra de morts és molt probable que arribe a ser aquesta.

Sobre això, l’exemple de l’informe enviat al govern espanyol és molt clar. Creu que si divendres passat s’haguessen adoptat les mesures que proposa, la hipòtesi de morts seria d’un màxim de 8.000. Creu que si s’adoptassen aquestes mesures aquest divendres, demà, la hipòtesi de morts seria d’un màxim de 20.000. I creu que si el govern espanyol continua fent això que fa i no canvia d’actitud, la xifra de morts pot arribar a ser de 200.000.

Aquestes xifres ens obliguen: la gravetat d’això que vivim no es pot comparar amb res del que hem viscut fins ara. Ja no tenim més temps, ni un sol dia, a perdre i hem de ser molt contundents, tots. Hem de confinar-nos, és clar que sí, però amb això no hi ha prou. Simplement no podem acceptar com si fos una fatalitat inevitable de no tenir els tests, que tant han servit a Corea o a Alemanya per a controlar la situació. No podem acceptar de no tenir màscares o respiradors per a tothom que els necessite. No podem acceptar com si fos una fatalitat inevitable que, com que no tenim la vestimenta adequada als hospitals, ni un sol familiar, en l’hora més difícil de totes, no puga acompanyar una persona que es mor. No podem acceptar que quan algú té símptomes li diguen que s’estiga a casa i s’acabe morint allí. No podem acceptar que el govern espanyol no deixe prendre als nostres governs les decisions que tots sabem que són necessàries. Però tampoc no podem acceptar que els nostres governs no s’hi rebel·len per por d’un futur desconegut, ara que ja sabem quin futur més terrible ens espera, precisament si no ens rebel·lem.

EDITORIAL

Torra aixeca les autonomies contra Sánchez

José Antich
Barcelona. Diumenge, 22 de març de 2020
2 minuts

En menys de 24 hores, dissabte a la nit i la sobretaula d'aquest diumenge, el president Pedro Sánchez ha comparegut durant més de dues hores per televisió per explicar-nos com de bé ho fa el govern espanyol i que ell mateix és un capdavanter europeu amb les seves dràstiques mesures de confinament que va resumir en una frase per a la història: "És imprescindible, per vèncer al virus, seguir anticipant-se". Tancat a la Moncloa, el president deu desconéixer l'enorme irritació existent per la lentitud en l'aplicació de mesures molt més dràstiques i davant de la falta de material existent.

La protesta que va iniciar el president Quim Torra fa ja deu dies i que li han anat seguint la gran majoria de presidents autonòmics suposa tot un desafiament de les autonomies a l'Espanya centralista i radial amb la qual Moncloa ha abordat aquesta crisi. El dimoni Torra, injuriat per les espanyes, liderant una protesta autonòmica que en aquest cas sí que hi entén de territoris i d'ideologies té, reconeguem-ho, un deix de justícia poètica. També un cert aire de rebel·lió a Sánchez per la seva inacció primer i lentitud després mentre els cadàvers no fan més que augmentar.

Així va ser la reunió de Sánchez amb els presidents autonòmics. El president d'Andalusia, Juanma Moreno, i el de Múrcia, Fernando Lopez, ambdós del PP, exigint un confinament total. A última hora de la tarda, el titular murcià firmant una ordre de tancament total de la Regió, saltant-se el decret d'alarma del govern Sánchez. Ai si ho hagués fet Catalunya! Per menys s'han iniciat causes penals contra el Govern.

El titular de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, socialista, ha evitat utilitzar la paraula exigir però li ha demanat a Sánchez que reflexioni sobre la insuficiència de les mesures per atacar l'expansió del virus. Uns altres dos socialistes, els titulars de la comunitat d'Extremadura i València, Guillermo Fernández Vara i Ximo Puig, han implorat mesures similars i han denunciat la lentitud en l'arribada de material. El gallec Núñez Feijóo ja fa dies que protesta i protesta sense que ningú li faci cas. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, noliejant un avió des de la Xina per portar, al marge del Ministeri, material sanitari. Un camí que va emprendre a la tarda també Ximo Puig.

Ningú no suporta veure morir la seva gent i la parsimònia del govern espanyol és desesperant. Aquí rau el gran error dels que no han sabut entendre que liderar en època de crisi no són quatre paraules buides a la televisió i una actitud paternalista sinó mesures contundents que donin esperança a la ciutadania.

Als interessos de qui serveix l’actitud de Pedro Sánchez?

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Als interessos de qui serveix l’actitud de Pedro Sánchez?

«Hem de suposar que de l'altre costat, de la gran trama econòmica de l'Ibex, Sánchez rep una pressió més eficaç que no del nostre»

Diuen els experts que ara comença el pitjor moment de la pandèmia, ens expliquen que els quinze dies vinents ens posaran a prova com mai. A part de la feina dels hospitals, l’autoconfinament a casa és la millor mesura que podem adoptar per a intentar contenir la velocitat del contagi i ajudar a resistir així el pic que ja veu que difícilment podrà contenir el sistema sanitari. Però per desgràcia, i malgrat la insistència, el govern espanyol autoproclamat autoritat competent encara no ha adoptat les mesures necessàries per a fer possible aquest autoconfinament amb garanties –al nord, a l’estat francès, la situació és també complexa, amb un contrast entre mesures igual de poc eficaces i unes altres de molt més directes i encertades com ara el toc de queda implantat a Perpinyà, única ciutat catalana que ha adoptat fins avui una mesura com aquesta.

En vista de l’experiència que ja tenim i d’allò que s’ha vist que ja passa a més indrets d’Europa, hi ha tres mesures que tothom sap que s’hauran d’acabar adoptant però a les quals el govern espanyol es resisteix: el confinament total i absolut de la població a casa, l’aturada total de la producció que no siga imprescindible i el tancament dels territoris amb més índex de contagis. Les dues primeres són connectades entre si: si hi ha gent que treballa en feines no imprescindibles que és obligada a acudir al seu lloc de treball no es podrà aconseguir de cap manera un confinament suficient de la població. Totes tres mesures, a més, tenen en comú el fet que són tempodependents. És a dir, que l’eficàcia depèn del moment en què s’adopten. Com més aviat, més ajudaran a abaixar la famosa corba que cal aplanar. Com més tard s’adopten, menys eficàcia tindran. La pregunta, doncs, és per què Pedro Sánchez es nega a adoptar-les?

Report diari sobre el coronavirus

Cada nit a les 10.00 pots rebre al teu correu el resum del més important que ha passat durant el dia relacionat amb el Covid-19 i informació addicional d'interès.

Aquestes darreres hores, diversos dels opinadors d’aquest diari, com Andreu Barnils, Bel Zaballa, Jordi Goula o Joan Ramon Resina han escrit texts durs i aclaridors respecte de l’actuació del president del govern espanyol. Els subscric. I subscric també la piulada d’Albert Lloreta resumint l’actuació del president espanyol d’una manera tan precisa que preferesc copiar-la: «Vist amb perspectiva, l’únic que ha fet el govern de l’estat és alentir les comunitats que volien prendre mesures més dràstiques més de pressa i ha pres el control general bàsicament per controlar el discurs públic, oferir presència als militars i prendre mesures lentes o a pedaços.» És això. Ara, la gran pregunta és per què. A quins interessos serveix Pedro Sánchez? Quin és el contrapès de la balança que l’empeny a prendre decisions completament equivocades encara que li ho diguen, li ho expliquen i li ho repetesquen.

L’altre dia un lector em recordava la Navalla de Hanlon, aquell aforisme que demana això: ‘No atribuesques mai a la malícia allò que pot ser explicat adequadament per l’estupidesa.’ En filosofia, una ‘navalla’ és un mètode que es fa servir per a reduir el camp de les hipòtesis que tracten un fenomen. I és veritat que habitualment fem grans preguntes sobre per què algú fa alguna cosa passant per alt que en realitat pot explicar-se per l’estupidesa o la ignorància.

Però aquest cas és massa greu, massa greu, per a pensar que algú amb responsabilitats públiques és tan agosarat i té tan poca consideració moral d’ell mateix per a no preguntar-se si això que li diem no deu ser veritat i si ell no deu estar equivocat. No em puc creure, de veritat, que aquestes alçades de la crisi i en vista de les dades que ell té a la mà i que estic segur que són més dramàtiques encara que no ens expliquen, Pedro Sánchez no dubte. En la conferència de premsa de dissabte, de fet, va arribar a dir que, quan s’està equivocat, cal canviar. Però no va canviar. I la seua mirada, a punt de plorar més d’una vegada, em va semblar que retratava un home superat pels esdeveniments. Per què, doncs, quan ahir no ja solament la Generalitat de Catalunya sinó quatre governs li demanen confinaments ell continua sense dir que no? Per què continua evitant el tancament de les empreses que no són imprescindibles, el mateix dia que Itàlia, deixar només oberts cent sectors productius en total i reconèixer que ho hauria hagut de fer molt abans?

Descomptant l’estupidesa i, sobretot, descomptant la ja impossible ignorància sobre els fets, a mi només em resta una resposta possible. Que és que de l’altre costat Sánchez rep una pressió més eficaç que no del nostre. Al president Torra, després de la reunió d’ahir amb els altres presidents se li va escapar una frase per mi molt significativa: ‘És la vida o l’economia’, frase que intuesc que explica el debat que van tenir en privat. I que pren sentit veient les declaracions no tan sols d’alguns dirigents socialistes, sinó fins i tot dels Comuns, que semblen –i jo no puc entendre-ho de cap manera– més preocupats per l’economia que no per la salut de la gent, quan aquesta contraposició és falsa perquè no parlem de ‘economia’, sinó dels interessos d’uns certs actors econòmics.

Tenim al davant un fenomen nou i sorprenent, és veritat. Però aquest fenomen actua sobre una societat que coneixem molt bé perquè fa dècades que hi vivim, amb què treballem, que l’analitzem i que lluitem per canviar-la. Concretament, sabem a la perfecció i de sobres que ‘més que un projecte polític, l’estat espanyol és, ha estat, un projecte econòmic. I, més concretament encara, un projecte d’enriquiment escandalós d’unes elits que l’han saquejat, que l’han fet servir sense gens de vergonya ni prudència’. Aquestes elits, que solem identificar dient-ne ‘l’Ibex’ o les ‘400 famílies’ o la ‘llotja del Bernabéu’ han dominat el franquisme i el postfranquisme fent que ‘a l’estat espanyol la política i l’economia es confonguen a uns nivells impossibles de trobar en cap altre estat europeu’, aprofitant sobretot que no és que el PSOE renegàs de l’objectiu de la ruptura política, sinó que va renegar sobretot de l’objectiu d’alliberar-se de la trama econòmica de poder que havia creat el franquisme. Afegint-s’hi per mitjà de les portes giratòries i les maniobres político-econòmiques que tots coneixem.

Aquests texts que he deixat entre cometes corresponen al capítol ‘Cansats de ser espanyols’ del meu llibre Nou homenatge a Catalunya, escrit el 2017, ara fa tres anys. L’anàlisi, aleshores, era sobretot política perquè allò que hi havia en joc tenia a veure amb l’organització de la vida pública. Però avui és la vida de les persones. I he de dir que això que vaig escriure aleshores, lamentablement, crec que és l’única explicació racional de per què Pedro Sánchez fa com fa, l’única explicació sobre a qui serveix realment el president del govern espanyol. L’única explicació de qui mana de veritat a Madrid, contra la gent, si cal.