El derecho de pernada

OPINIÓ

La il·legalització de Vox

Bea Talegón
Madrid. Diumenge, 23 de febrer de 2020
4 minuts

Llegia amb dolor el que li ha passat al fill petit de Ramón i Celia, al menor dels Cotarelo. Evidentment m'ha causat un tomb al cor perquè són una família amiga a casa meva. Perquè en Ramón, el més gran, ha tingut en braços el meu fill Mateo acabat de néixer. Hector, el petit, és igualment adorable. Perquè hem compartit vetllades fraternals quan encara vivien a Madrid i ells han visitat la nostra casa de l'Alcàrria. Perquè sento un profund afecte cap als Cotarelo, més enllà de les discrepàncies que de vegades pugui tenir amb el professor. El meu afecte i estima està per sobre de tota possible discrepància o disputa política.

Explicava en Ramón pare a Twitter que els seus fills han anat a visitar el Colegio Estudio, on abans de traslladar-se a Girona estudiaven, per veure els seus antics companys de l'escola. Ja al seu dia van patir maltracte per part d'algun imbècil de la seva escola. I per desgràcia ahir la cosa devia ser bastant pitjor. El petit el van insultar d'una forma cruel i taujana. El van anomenar "catalufo de mierda", entre altres floretes. I evidentment, quan es tracta de xavals a qui has vist créixer, quan els coneixes i saps com són, et dol el doble. Dos nois educats, correctes, afectuosíssims, i a més molt ben informats. Van sempre al costat dels seus pares a tot arreu, i són uns nois realment encantadors. Cap criatura no mereix maltractament, evidentment. Però rebre'l, a més, per qüestions que tenen a veure amb la ideologia dels seus pares és encara més preocupant.

Fa un parell de dies teníem un sopar a casa amb amics. La majoria músics i professors. Una d'elles, professora d'institut, ens explicava com ha de bregar a classe amb els xavals que cada dos per tres criden "arriba España" o "viva Franco". Ens va explicar que era una cosa habitual, i que havia hagut d'amonestar dos xavals aquell mateix dia. Que la situació se li feia insuportable, a més de la dificultat de fer una classe sense interrupcions, pel contingut de les mateixes.

El meu marit és també professor. I també ha viscut situacions al·lucinants a la seva escola: crits del mateix tipus, aberracions que semblen de fa vuitanta anys estan donant-se en col·legis. Tant públics com privats.

O la història del meu amic, professor d'Història en un institut d'un poble d'Àvila. Va haver de donar explicacions a la direcció del centre de per què havia explicat la segona república i havia mostrat a classe una bandera republicana: un parell de pares s'havien queixat al centre dient que s'estava "alliçonant" els seus fills "en idees de rojos".

Ahir vaig participar amb altres mares en l'organització del Carnaval de l'escola dels meus fills. Al pati, mentre feia fotos als diferents grups de xavals, els vaig convidar a somriure. Mentre feia la foto del grup de segon de primària, vaig sentir com cridaven "arriba España". No m'ho podia creure.

I avui, passejant pel centre de Guadalajara, una dona d'origen llatinoamericà m'ha donat un paper, el mateix que repartia a totes les famílies que passejaven les cinc de la tarda pel carrer Major. Al paper es defensava el dret dels pares que els seus fills no fossin alliçonats amb idees sobre sexe. I feien una crida per concentrar-se a tres quarts de sis davant de la porta de la Conselleria d'Educació de Castilla-la Manxa. Com ens venia de pas m'he apropat a veure qui es concentrava. M'ha cridat molt l'atenció que tots ells eren homes i dones llatinoamericans. Tots. Portaven una pancarta i repartien el paperet que he esmentat. Així que m'he apropat a parlar amb una d'ells.

Li he preguntat si tenien res a veure amb Vox, ja que el que estaven demanant era el pin parental. M'ha dit que no, que són totalment independents.

Li he preguntat per què tots eren hispans, si responia que eren d'alguna associació cultural o que representava algun col·lectiu concret. I m'ha dit que a ella també li sorprenia, però que, efectivament, tots els que estaven mobilitzant-se eren llatinoamericans arribats a Espanya. He volgut saber-ne més, d'on venia tot això.

Ha estat quan m'ha explicat que tot comença per un policia nacional de La Rioja. Que ha anat reunint-los i fent-los xerrades on els mostra vídeos de xerrades sobre sexualitat en escoles (suposadament) espanyoles, en les quals s'ensenya als nens petits a masturbar-se, on se'ls incita al sexe... Li he preguntat si aquest policia no els havia explicat que aquests vídeos són falsos, que ja s'ha desmentit en diferents mitjans d'informació. La dona em mirava sorpresa. He continuat preguntant-li per què un policia nacional estava mobilitzant tot un col·lectiu de gent immigrant. M'ha dit que a ella també li resultava estrany. Li he preguntat per què no sortia ell al carrer juntament amb ells a repartir papers: "perquè ens ha dit que com que és policia no pot fer aquestes coses".

O posem fre a tot això que està passant, iniciant per exemple un procés d'il·legalització de Vox, o ho lamentarem més aviat que tard. Es parapeten en immigrants, en menors i en banderes per no donar la cara. Quan vulguem frenar-los, serà tard.

He provat de parlar amb ella i explicar-li que aquesta campanya és de Vox, i que sembla que algú està volent utilitzar-los. La dona em mirava amb recel, i és normal, com que no es podia creure el que jo li explicava de la formació ultradretana. L'he fet saber l'opinió que té Vox de la immigració. La dona ha començat a canviar la cara, i jo, amb tot respecte, li he demanat que si us plau s'informés bé de qui era el tal policia i a què s'estaven dedicant.

És tan gran el nivell d'ignorància que hi ha un caldo de cultiu excel·lent per a qualsevol barbaritat: per difondre missatges falsos, per emprenyar la gent contra coses que no existeixen, i sobretot, per utilitzar els menors amb l'excusa de qualsevol campanya política. I per això són els xavals els que es comporten com absolutes bèsties, perquè ho mamen a casa, ho veuen a la tele, i perquè a més hi ha absoluta impunitat.

O posem fre a tot això que està passant, iniciant per exemple un procés d'il·legalització de Vox, o ho lamentarem més aviat que tard. Es parapeten en immigrants, en menors i en banderes per no donar la cara. Quan vulguem frenar-los, serà tard.

OPINIÓ

Renunciar a la llengua

«Per canviar les coses és imprescindible tenir consciència lingüística, sempre més decisiva, a la pràctica, que qualsevol marc legal»

 per Josep-Lluís Carod-Rovira , 19 de febrer de 2020 a les 22:00 | 

Una nació no és, només, una llengua. A l'Europa de la qual formem part, però, la llengua acostuma a ser el tret més característic i distintiu a l'hora d'identificar una societat nacional diferenciada. Les nacions europees tenen personalitats culturals molts marcades i, en aquesta personalitat, l'idioma en constitueix el senyal més clarament visible i és, alhora, un instrument essencial de cohesió social. La llengua no ho és tot, doncs, però sí que és molt.

En les definicions clàssiques de nació es feia referència a un grup humà determinat, un territori concret, una estructura econòmica específica i una cultura característica. Més enllà d'això, però, una comunitat nacional, a l'hora de la veritat, és un espai compartit d'interessos, emocions, referents, valors i complicitats. I això no té color de pell, ni origen geogràfic. Només voluntat de ser-hi. Ser-hi, també, amb la llengua, contribueix d'una forma decisiva a la incorporació de qui ho vulgui a la comunitat lingüística catalana i a la seva societat. Com hi contribueix parlar espanyol a Espanya, francès a França, italià a Itàlia, alemany a Alemanya, etc.

Tradicionalment, la reivindicació d'un dret propi era allò que s'acostumava a reivindicar com a factor diferencial nacional, als Països Catalans. Però, amb la Renaixença, el segle XIX, la llengua va substituir el dret, essencial en la consciència d'una minoria, per un idioma llavors parlat per tothom, no sols per una majoria. Aquella llengua, que, a finals del XVIII, per a Antoni de Capmany no era més que "un idioma antic provincial, mort avui per a la República de les Lletres", el segle següent ja s'havia ensenyorit del prestigi de llengua literària, sobretot a la poesia de forma destacada, també al teatre i, més tardanament, a la prosa.

Fins avui, la literatura catalana, d'una qualitat semblant o superior a la d'altres comunitats lingüístiques, ha estat l'únic que de debò hem tingut independent. Amb la Mancomunitat de Catalunya (1914) i, particularment, amb la Generalitat republicana (1931), el català tornà a ser llengua de l'administració, per pocs anys, atesos els parèntesis dictatorials espanyols de torn. Però disposar de governs, parlaments i ajuntaments que empressin el català amb tota normalitat era tota una revolució sociològica i un gran avenç lingüístic.

 
El darrer mig segle, però, els Països Catalans, llevat del nord, tornen a tenir el català com a idioma propi i oficial, al costat del castellà, d'acord amb la discriminació i la marginació legal que la Constitució espanyola estableix per al català, alhora que n'imposa la supremacia quotidiana del castellà. No són els factors legals, però, els únics a tenir en compte per entendre la situació actual de la llengua, a casa nostra.  Disposar d'un estat propi, jugant a favor, és molt important, com ho és no tenir-ne dos en contra, com ara. Però les lleis, totes soles, no canvien l'estatus real d'ús i coneixement d'un idioma, com ho demostra el cas d'Irlanda.

 
Per canviar les coses és imprescindible tenir consciència lingüística, sempre més decisiva, a la pràctica, que qualsevol marc legal. Perquè és aquesta consciència, amb l'actitud que se'n deriva, la que fa canviar lleis i usos lingüístics. Només els parlants amb consciència lingüística tenen la capacitat de contribuir a capgirar la situació en minoria d'un idioma i resistir l'embranzida de la llengua dominant, fent ús de la dominada. Al cap i a la fi, no podem oblidar en cap moment que la situació de les llengües en els territoris on aquestes han nascut depèn de si han patit o no una opressió nacional.  I fa segles que als Països Catalans som objecte d'una opressió que provoca la subsegüent alienació nacional, cultural i lingüística.
 
Gràcies a aquesta opressió i alienació s'ha creat un paisatge lingüístic en el qual la llengua imprescindible és el castellà al sud i el francès al nord, llengües l'ús de les quals es revesteix de normalitat i naturalitat. Quaranta anys de dictadura franquista no se superen en un batre d'ulls. I durant aquestes dècades i les posteriors hi ha hagut altres fenomens també decisius per entendre on som. La recepció d'una allau migratòria, pròpia dels països industrialitzats, a nosaltres ens ha agafat sense estat, a diferència de les altres llengües europees. I la llengua que s'han trobat esdevinguda imprescindible, gairebé d'un segle ençà, no és el català sinó el castellà.
 
A més, el català, llengua de prestigi literari, no és, però, llengua de consum en el dia a dia, en cap producte de necessitat bàsica. Absent dels productes de neteja, higiene, electrodomèstics, farmàcia, hostaleria, quiosc, cinema, audiovisual, premsa, jutjats, cossos policials, exèrcit, diplomàcia, congrés i senat, etc., quan hi apareix sembla més aviat una concessió excepcional graciosa o la garantia d'un producte artesà de qualitat, però no pas d'ús i consum majoritari i, sobretot, normal, ordinari, present arreu.
 
Mentrestant, la bel·ligerància contra la llengua persisteix. Hi ha partits i líders polítics que fan una no utilització del català, militant, conscient, diària, en qualsevol àmbit d'ús, fent servir el castellà habitualment, per no dir sempre. Des de l'independentisme fins al dependentisme, aquesta actitud revesteix totes les gradacions possibles: indiferència, menyspreu, animadversió, rebuig, inconsciència, irresponsabilitat o dimissió.
 
Aquestes pràctiques contrasten amb els que tenen una visió inclusiva de l'idioma i no se'l reserven només per a ells, obrint així la porta a la incorporació de nous parlants, de totes les procedències lingüístiques sense excepció. És la sola possibilitat de guanyar el futur. Fer compatir l'idioma, com fem compartir un sistema de salut, educatiu o de transport. La bona educació consisteix a acollir i tractar tothom igual, a no discriminar ningú que no coneguem o que no vegem idèntics a nosaltres, tot adreçant-nos-hi sempre en la llengua del país, tant se val el lloc, el moment o la circumstància. Com fa França amb el francès, Anglaterra amb l'anglès i Espanya amb la seva llengua. Al cap i a la fi, resulta que “nos-altres” som tant diferents en l'origen que necessitem ser vists i tractats, amb normalitat, d'igual manera. Si,  quan parlant en català no ens hi responen i això no es considera una falta d'educació o un gest discriminatori per part dels altres, per quins motius hauria de ser-ho respondre en català o emprar aquesta llengua amb els que n'usen una altra?
 
Només si decidim no renunciar al català, en cap àmbit d'ús, en cap moment, ens en sortirem. I no pensem renunciar-hi.

DIARI DE LA REVOLTA (70)

El català negre i jueu i més encara

Jordi Galves
Barcelona. Dijous, 20 de febrer de 2020
2 minuts

Que els catalans fem cara de catalans ho proven moltes raons, moltes proves. En vaig donar alguns exemples l’altre dia i he fet també memòria. Recordo que essent jove, molt jove, de les primeres vegades que agafava el tren tot sol, un senyor amb un accent català que tombava d’esquena em va dir no sé què en espanyol. Sense fer-ne cas li vaig respondre en la llengua comuna. Encara recordo la cara de sorpresa de l’home, d’avergonyiment d’aquell senyor gran, segurament un represaliat de la Guerra Civil, segurament un catalanista desconcertat i perdut allà a Gavà. Amb la cara ben vermella se’m va disculpar i em va dir, com a justificació, que jo no feia cara de català. Cosa que no vaig posar pas en dubte ni poso ara en dubte, però que va convocar-me una inquietant pregunta: quina cara deuen fer els catalans? Com són, plàsticament, els catalans?

Fa anys, a Jerusalem, davant del Mur de les Lamentacions, amb la quipà ben posada a la coroneta, la meva amiga Debby Guth em va dir, sortint de la zona dels homes, que jo feia una bella estampa de jueu, que feia molta cara d’israelita, que si em veiés pel carrer instantàniament se m’hauria adreçat en hebreu. Li vaig agrair el compliment i vaig afegir que essent català, difícilment ho tenia per no tenir sang semita, sang jueva i sang musulmana, sang cristiana i sang negra, per poca que fos. La Guth, que és molt de la broma i molt divertida, em va agafar pel nas a veure si estirant-me’l, me’l feia més llarg, més gros, més jueu, d’acord amb el tòpic. Ella, en canvi, el té ben rodonet i discret, un nas britànic, un nas de prendre el te amb algun Lord. Fa anys i panys que viu a Tel Aviv, però és nascuda a l’antiga capital de l’imperi britànic, de pare anglès i de mare txeca, ambdós jueus. M’enyoro, de vegades, del vent fresc de Jerusalem.

També he recordat una altra anècdota, segurament apòcrifa, protagonitzada pel gran cantautor Guillem d’Efak, Guillem Fullana i Hada d’Efak, el famós negre de Manacor que havia nascut a la Guinea Equatorial Espanyola el 1930, però instal·lat entre nosaltres quan només tenia dos anys. La història assegura que tot i la gran fama del personatge arreu de Mallorca, D'Efak un bon dia era a l’altra punta de l’illa. El seu català insular era immillorable, indistingible del que havien parlat altres manacorins cèlebres i plens. I que, mort de set, va entrar en un bar d’Andratx o d’una localitat propera, ara no ho recordo bé. El cas és que en veure aquella còrpora rotunda, l’enorme personalitat en la mirada de Guillem d’Efak, el negre flamejant de la pell jove i atlètica, el regent de la taverna va posar-se a la defensiva. I, naturalment, de mala gana, li va preguntar en espanyol: “¿Qué quiere?”. Sense deixar passar un moment, asseient-se a la barra, va respondre, a la simpàtica manera gallinàcia que gasten els mallorquins per pronunciar aquesta marca: “Per favor, una coca-cola”. Si li punxen no li treuen sang. Ai, carai. O sigui que... Ah, per un moment s’havia espantat. De cop i volta va reconèixer, per la manera d’enraonar, que en Guillem d’Efak era un compatriota i, ben familiar, després d’un sospir, li va parlar ja de tu i va explicar-se, va justificar-se: “Mem, perdona, m’havia pensat que eres negre.” 

OPINIÓ

Es cou la gran rebel·lió puigdemontista

Jordi Barbeta
Barcelona. Dimecres, 19 de febrer de 2020
3 minuts

Mentre els focus se centren en l’escenari diguem-ne oficial amb els estira-i-arronsa de les cúpules de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, la taula de negociació amb el govern espanyol i els laments per la suspensió del Mobile, per sota, lluny de les càmeres, però arreu del territori, tot es mou, que diria l’Helena, i els moviments tectònics poden acabar provocant un nou terratrèmol susceptible de determinar el curs de la campanya electoral i fins i tot de fer saltar pels aires les fitxes del mapa polític. Alerta el cap de setmana.

L’independentisme català té dues característiques paradoxals. És probablement el moviment polític incansablement més actiu d’Europa. Ha rebut pals per tot arreu i s’aplica la consigna de Nietzsche, el que no el destrueix el fa més fort. Tanmateix, és el fenomen de masses que pateix més acusadament les conseqüències d’un minifundisme ideològic exasperant. Hi ha molts més partits, grups, entitats i associacions independentistes que no pas de qualsevol altra orientació política. Sense anar més lluny, els partits que formen part del que ara se’n diu unionisme estan constantment a matadegolla, però pel que fa a la qüestió nacional tanquen files sistemàticament. Quan el PSOE, per raons de supervivència al poder, s’avé a negociar amb els independentistes, deixa molt clar d’entrada que en cap cas se sortirà del guió mal catalogat com a constitucionalista que tan fervorosament defensen els seus adversaris ideològics.

A Catalunya han sorgit iniciatives independentistes per superar les diferències partidistes, però han acabat esdevenint una nova opció política en competició amb totes les altres que ràpidament s’han afanyat a boicotejar-les políticament i mediàticament. És el que li va passar al moviment de Primàries Catalunya impulsat pel Jordi Graupera, però també en certa manera ho ha patit la Crida per la República, el Consell per la República i fins i tot ha afectat l’Assemblea Nacional Catalana.

Ara, però, que venen eleccions, consta que hi ha un moviment soterrat, més transversal que de costum, disposat a fer pinya... entorn del president Puigdemont. Tothom té clar que les eleccions vindran determinades per la candidatura del president exiliat. No cal dir que si Puigdemont encapçala una llista, el debat se centrarà entre els partidaris de mantenir l’embat amb l’Estat —amb Puigdemont com a líder— i els partidaris de trobar una sortida al conflicte dialogada amb l’actual govern espanyol.

Rebel·lant-se contra la disciplina dels partits, quadres dirigents d’ERC, JxCat, PDeCat i la CUP, presos i exiliats, alcaldes, regidors i vells militants de l’esquerra independentista s’han posat d’acord per llançar una ofensiva política que té com a objectiu recuperar l’esperit de l’1 d’octubre i que amenaça amb fer trontollar l’actual mapa polític i el sistema de partits

M’asseguren que molt aviat a l’Ateneu Barcelonès es farà públic un manifest de suport a Puigdemont com a líder d’un moviment que pretén superar el dilema entre partits, entre dretes i esquerres i qualsevol diferència ideològica davant el repte de l’emancipació nacional. La  iniciativa comptarà amb signatures de procedència tan diversa i significada que farà trontollar el mapa polític. Perquè, rebel·lant-se contra qualsevol disciplina de partit, s’han posat d’acord líders i quadres dirigents d’Esquerra Republicana, de JxCat, del PDeCat i de la CUP, alcaldes i regidors d’arreu del país, però també activistes de reconeguda trajectòria i vells militants de l’esquerra independentista de sempre, del PSAN, del Front Nacional, de l’ANC... Hi haurà també presos i exiliats també compromesos en una ofensiva política que té com a objectiu, diuen, recuperar l’esperit de l’1 d’octubre per “tornar-ho a fer, però aquest cop de debò”. Puix que parlaran català, haurem d’escoltar què diran.

Els rars són ells (i la seua constitució)

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Els rars són ells (i la seua constitució)

«Si hi ha un estat que no encaixa en el model constitucional europeu és Espanya. Són ells qui haurien de donar explicacions i no pas nosaltres»

Avui VilaWeb us presenta un treball important. Hem analitzat amb lupa les constitucions dels vint-i-set estats membres de la Unió Europea per a cercar què diuen, totes i cadascuna, sobre l’ús de les llengües oficials. I també sobre els usos i els drets dels parlants de les altres llengües. I es pot veure que els rars són ells –els espanyols, vull dir.

L’anàlisi, feta per Ot Bou, és indiscutible. Són dades inapel·lables que no admeten discussió: hem revisat tots els texts oficials, l’un darrere l’altre. I el resultat de la lectura d’aquesta documentació és que només hi ha un altre estat –però amb una situació sociolingüística que no es pot comparar amb la de l’estat espanyol– que obligue constitucionalment els seus ciutadans a ‘saber’ la llengua oficial. És Bulgària. Únicament Bulgària i Espanya creuen que es pot obligar algú a saber una llengua. La resta no ho fan. I no únicament no ho fan, sinó que tenen pràctiques lingüístiques respectuoses amb els drets de les minories, i consagrades en la constitució, que són ben distintes de les espanyoles. Diametralment oposades. Fins al punt que fan de la constitució espanyola –una volta més, i no ho repetirem prou vegades– l’excepció, l’anomalia, a Europa.

Ja ho sé, ja ho sabem tots, que després hi ha les lleis lingüístiques, els reglaments i les pràctiques dels estats. Però hem volgut estudiar les constitucions perquè es poden comparar sense dificultats i perquè són el fons d’on naix tot l’ordenament. I la imatge que en resulta és que la diferència entre la constitució espanyola i les altres d’Europa és xocant.

Els rars són ells. I l’estudi no fa sinó constatar-ho. Si hi ha un estat que no encaixa en el model constitucional europeu és Espanya. Són ells qui haurien de donar explicacions i no pas nosaltres. Nosaltres, si de cas, hauríem de perseguir la creació d’un nou estat per al Principat tan ràpidament com siga possible i la derogació de l’actual constitució espanyola també tan ràpidament com siga possible, mentre la resta dels Països Catalans del sud no entren en el camí de l’autodeterminació.

Però igualment important seria accelerar el procés de descolonització mental. Comprovant que això que nosaltres considerem que seria normal és efectivament normal, mentre que la seua pretesa normalitat és, en realitat, una anomalia. Una anomalia democràtica. Basada en el fet que l’estat espanyol és l’únic dels vint-i-set estats europeus on una dictadura no va ser derrotada i on els mecanismes ideològics i de control d’aquell règim suren encara, i es fan visibles quan els poses davant l’espill dels altres.

Un respecte per Perpinyà, que no serà un escenari i prou

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Un respecte per Perpinyà, que no serà un escenari i prou

«La presència de tothom, com més gent millor, a Perpinyà hauria de ser també la reivindicació com a país i del país sencer del paper cabdal en el procés cap a la independència»

Assistesc, confesse que una mica estupefacte, a les polèmiques que apareixen en relació amb l’acte que el Consell per la República ha convocat a Perpinyà el dia 29. Sembla com si qualsevol excusa fos bona per a provar de rebentar un acte que té una gran importància per a tot el país, però sobretot, i d’això voldria parlar avui, per a Catalunya Nord.

Com és sabut, l’acte significarà el retorn a Catalunya d’una part dels exiliats. Del president Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Clara Ponsatí, tots tres ara mateix eurodiputats. El conseller Lluís Puig, que ben sovint obri camins, ja va anar a Perpinyà fa pocs mesos, però aquell viatge –tan discret com arriscat– no es pot comparar amb l’abast que té aquest. Perquè ara la mobilització té una lectura singular: la de la victòria. L’acte de Perpinyà, per damunt de tot, és la plasmació de la derrota de les tesis espanyoles, la plasmació d’una de les grans victòries aconseguides d’ençà de l’octubre republicà. Els tres eurodiputats hi seran per a fer palès que tot allò que Espanya va dir i encara diu, que no serien eurodiputats ni tindrien immunitat parlamentària si no juraven la seua constitució a Madrid, no és cert. Com una punyada on més mal fa.

L’acte de Perpinyà, no es pot negar, té un component de furgar més encara en les contradiccions i de posar Espanya a lloc, de limitar i rebatre aquesta eufòria dels qui, embogits per la propaganda patriòtica, criden a tort i dret que el procés s’ha acabat. Durant la constitució del Parlament Europeu, Puigdemont i Comín no van poder entrar a l’estat francès perquè el govern de Pedro Sánchez ho tenia tot preparat per a segrestar-los i el TJUE encara no havia pres cap decisió. L’espanyolisme aquell dia esclatà de joia, convençut que ens acabaven de derrotar. I a Perpinyà els la tornarem. Ara la presència dels tres eurodiputats al sud més sud de l’estat administrat pels francesos és un missatge de victòria que tothom, ací, allà i més enllà, entén i sap calibrar perquè no pot ser més gràfic.

Dit això, però, Perpinyà no és un escenari i prou. De cap manera no és un escenari, com ho han estat Brussel·les, Madrid o Estrasburg durant aquests dos darrers anys. I pense que això ho ha de tenir en consideració tothom, més enllà del debat partidista o d’intencions que l’un o l’altre vulga fer sobre l’acte concret del dia 29. Com també em sembla que ha de ser un motiu extra per a anar-hi, per a ser-hi, per a formar part de la gran massa humana que durà a terme la manifestació més important de la història de la ciutat.

Perpinyà no és un escenari perquè Perpinyà és Catalunya. I per tant la responsabilitat que tots tenim, o hauríem de tenir, amb Perpinyà no és comparable amb la que puguem tenir amb qualsevol població estrangera, per més amiga que siga. Perpinyà no és cap excursió. El dia 29 no hauríem d’anar a Perpinyà tan sols a passejar-hi, a escenificar el suport als represaliats i a continuar reivindicant la llibertat i la república com ho faríem en qualsevol altre lloc. La presència de tothom, com més gent millor, a Perpinyà hauria de ser també la reivindicació com a país i del país sencer del paper cabdal en el procés cap a la independència. El reconeixement i l’agraïment per tot allò que han fet, per tot allò que fan i per tot allò que sabem que faran sempre que calga. I l’afirmació pública que ens volem un dia junts i lliures, deslliurats de tot poder aliè, siga quin siga. Per això crec que no hi hauria d’haver espai per a cap mena de polèmica interessada. Per això m’entristeix la irresponsabilitat dels qui sense dissimular gaire voldrien que l’acte fos un fracàs.

La gent de Catalunya Nord lluita de fa segles per mantenir la catalanitat del país i per restar lligada al seu espai natural, trencat a banda i banda pel Tractat dels Pirineus. La frontera artificial que ens separa ha vist passar gent de l’una banda a l’altra i instal·lar-s’hi, amb tota la naturalitat del món, quan les coses anaven mal dades a l’altre costat. Molts dels Angelets de la Terra acabaren a Olot, com molts dels de la retirada del 39 acabaren a Prada. És cert que la força de dos imperis enormes ens ha pressionat fins a extrems insuportables. Però també és ver que no ens han pogut trencar encara. I aquest serà el missatge que com més lluït, esclatant i magnífic siga l’acte del 29 de febrer més clar i contundent resultarà.

La proclamació de la república i el colp d’estat del 155 han revifat al nord una solidaritat i un suport cap al sud que ha esdevingut alhora un ferment insospitat per a ells mateixos, per al seu futur. I això es palesarà també el dia 29 amb la presència multitudinària de catalans del nord als carrers de la ciutat donant la benvinguda a casa a tres dels exiliats que reconeixen com a propis, perquè ho són, i que respecten com a propis, perquè ho són.

Aquell dissabte no tothom ‘pujarà’ del sud. Entre Perpinyà i la frontera occitana hi ha poc territori, però de segur que hi baixarà gent de Salses i del Barcarès, de Baó i de Sant Llorenç de la Salanca, de Ribesaltes, de Baixàs i de tantes altres poblacions. Desempallegada de polèmiques partidistes, de rumors i conxorxes més o menys interessades. Hi acudiran amb les quatre barres pel país que és seu i esperant que tot el país que és seu veja en Perpinyà, ni que siga per un sol dia, la seua capital. Que la senta pròpia i l’estime. Que la reconega com a capital de la llibertat que s’ha guanyat a pols el dret de ser.

OPINIÓ

L’Espanya de Felip VI (la seva)

Iu Forn
Barcelona. Dilluns, 3 de febrer de 2020
2 minuts

Avui sessió solemne d'apertura de la XIV Legislatura de les Corts Generals espanyoles. I, com pertoca, discurs del Rei. Espanyol. Amb una frase, pronunciada pràcticament al final, que ha aconseguit una cosa que sa majestat no aconseguia des de feia temps. I ha estat posar d'acord tothom. La signen els seus, els monàrquics, els que encara ara l'estan aplaudint, però també els republicans i els indepes: “España no puede ser de unos contra otros. España debe ser de todos y para todos”. Si la vol sentir, aquí la té:

Efectivament, Espanya hauria de ser de tots i per a tothom. El problema és que ho ha deixat de ser. Unilateralment. I d'aquí plora la criatura. Recordem dos moments recents?

1/ Quan Pasqual Maragall, veient que estava venint el que al final va acabar venint, va intentar reconduir la situació amb una reforma de l'Estatut. La resposta d'aquesta Espanya que no pot ser d'uns contra altres i de tots i per a tots va ser usar políticament el Tribunal Constitucional per menysprear, humiliar i invalidar el vot emès pels catalans. I, posteriorment, invalidar també el vistiplau del Parlament de Catalunya, del Congreso de los Diputados, del BOE i del DOGC i la sanció del Rei. Sí, sí, perquè el Rei va signar el 19 de juliol del 2006 un Estatut que després el TC va esmenar. O sigui, va esmenar al Rei. I la cosa va ser tan descarada i tan de Pepe Gotera i Otilio que encara avui diversos estatuts d'autonomia de comunitats espanyoles tenen en vigor articles que van ser declarats inconstitucionals pel tribunal de la cosa. ME-MO-RA-BLE!

O sigui, l'Espanya que no pot ser d'uns contra altres va respondre a l'Espanya que li oferia una mà estesa robant-li l'anell i el rellotge. Lleig!

2/ Quan el Rei fa el famós discurs del 3 d'octubre del 2017. Pel que va dir, sí esclar, però sobretot per com va ser usat el que va dir pels partits i els mitjans de comunicació de dretes i extrema dreta. Una utilització que ell, no només mai ha desautoritzat, sinó que ha validat filtrant posteriorment la seva valoració personal de les reaccions al discurs a través de “persones que treballen al seu costat cada dia”. I és així com sabem que “el Rei no es penedeix de res del que va dir. Com volen que se'n penedeixi?” i que “no canviaria una coma del seu històric discurs sobre Catalunya”.

Una utilització que inclou qualificar aquell discurs “del seu 23F” on va “assenyalar el camí del 155” i “es va guanyar l'afecte dels espanyols front a mitja Catalunya”. “De todos y para todos”, efectivament.

És allò que va dir Pablo Iglesias a la segona sessió d'investidura de Pedro Sánchez. Després que els líders del PP i VOX protestessin d'una manera vehement i fora de lloc per la intervenció de Mertxe Aizpurua, portaveu d’EH Bildu, al ple de dos dies abans, el vicepresident va considerar que aquesta apropiació, tolerada per part del Rei, “pot ser l'amenaça més gran per la institució”. I va afegir: “Joan Carles I, que venia d'on venia, era conscient que només podria perviure allunyant-se de la dreta”.

A no ser que la dreta i l’ultradreta siguin de tots i per a tots. I totes!

El Rei, aplaudiments, absències i reverències

EDITORIAL

El Rei, aplaudiments, absències i reverènciespo

José Antich
Barcelona. Dilluns, 3 de febrer de 2020
2 minuts

Si alguna cosa ha caracteritzat l'obertura de la XIV legislatura al Congrés dels Diputats per Felip VI han estat les absències dels partits independentistes, una cinquantena de parlamentaris al Congrés i el Senat d'Esquerra Republicana, Junts per Catalunya, EH Bildu, la CUP i BNG. És un fet, en part, excepcional, ja que mai tants parlamentaris no havien protagonitzat un acte de boicot a l'obertura reial i, sobretot, té una gran significació política, ja que el suport independentista al govern de Pedro Sánchez és imprescindible perquè la legislatura espanyola no quedi bloquejada, i tant els diputats d'ERC com els d'EH Bildu van facilitar fa unes setmanes la investidura del candidat socialista amb la seva abstenció. Són, per tant, alhora majoria parlamentària imprescindible per governar i tots ells oposició al règim borbònic, que guanya perímetre polític amb l'aliança independentista a la qual no s'ha afegit el PNB.

La protesta irada de les formacions independentistes a la Corona obliga a tota mena de contorsions al govern de PSOE i Podemos, també a sobrevolar una situació que els incomoda, ja que es posa en relleu l'oposició existent a Catalunya, País Basc i Galícia, conscients com són els seus dirigents que el flanc antimonàrquic no deixa de créixer des de fa anys. La unanimitat i el silenci de la Transició van saltar pels aires amb les caceres d'elefants a Botswana i tot l'affaire de la princesa Corinna, que va forçar la retirada de Joan Carles I i va deixar seriosament tocada la institució davant de l'opinió pública, malgrat que es va intentar parar l'hemorràgia amb el relleu de Felip VI. Després va venir la seva bel·ligerant actitud amb l'independentisme català, segurament l'error més greu de la monarquia espanyola des de 1975, ja que el va allunyar irreversiblement de la societat catalana.

Com a contrast amb l'actitud independentista, crida poderosament l'atenció el gest adoptat pels membres d'Unidas Podemos, la formació sorgida del 15-M i que havia d'acabar amb el règim del 78. Allà hi havia Pablo Iglesias i els ministres d'Unidas Podemos aplaudint Felip VI, potser com un dels compromisos per entrar al govern espanyol. Mentre ells i elles aplaudien des del banc blau, els parlamentaris d'Unidas Podemos es mantenien en un discret segon pla dempeus i sense aplaudir, igual que van fer a la inauguració de les Corts el 2016. Un mesurat repartiment de papers en el qual ministres i diputats juguen papers diferents segons siguin en una fila o una altra del Congrés dels Diputats.

Un problema que no tenen els representants de PSOE, PP, Vox i Ciutadans, que van premiar Felip VI amb diversos minuts d'aplaudiments. Ni tampoc després en el besamans, on la diputada per Barcelona del PP, Cayetana Álvarez de Toledo, marquesa de Casa Fuerte, no va tenir cap rival en la seva exagerada reverència genuflexa. Uns s'absenten en un gest significatiu; d'altres aplaudeixen i deixen la revolució per a més endavant; i la dreta fa ostentació de monarquisme. Espanya, 2020.

I Espanya ja pot dir allò que vulga…

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

I Espanya ja pot dir allò que vulga…

«El referèndum d'autodeterminació i el colp d'estat del 155 són l'explosió necessària per a obrir els ulls, la que té com a conseqüència que el TJUE haja d'intervenir per garantir els drets dels ciutadans; però també –i això és fonamental i ho entendrem cada dia més– per garantir la confiança necessària entre els estats europeus»

Fa pocs dies que vaig entrevistar Francis Fukuyama al seu despatx de la Universitat de Stanford –una entrevista que publicarem a VilaWeb d’ací a uns quants dies. El politòleg americà, un dels més coneguts del món, en un moment determinat de la conversa em va reconèixer allò que, per una altra banda, és una obvietat: que de vegades l’única manera de desencallar un problema polític molt greu és que passe alguna cosa molt forta, que la societat explote. Fukuyama va relatar que l’assassinat de treballadors que lluitaven pels drets civils va canviar la mentalitat dels Estats Units als anys seixanta i jo li vaig explicar que el Primer d’Octubre i la violència desencadenada per Espanya havien canviat per sempre aquest país.

La conversa em va tornar ahir, quan llegia aquesta entrevista feta per una publicació polonesa amb el president del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el professor Koen Lenaerts. Perquè Lenaerts és molt explícit a l’hora d’explicar coses que els catalans hem après a la força, sembla que abans que la resta dels europeus: que el TJUE i la Unió –atenció al detall de posar la Unió en dansa– no són entitats externes als estats ‘perquè els estats són la Unió’.

Butlletí de notícies de VilaWeb

Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu

Tanmateix, el president del tribunal diu: ‘Els estats només poden confiar entre ells dins la UE si estan segurs que tots són igualment compromesos amb els valors del pluralisme, la tolerància i la democràcia.’ I per això ‘els procediments penals a tots els estats membres de la Unió Europea han de dur-se a terme davant tribunals que han de ser independents de qualsevol poder i neutrals, i que han de romandre a la mateixa distància de totes les parts en la controvèrsia’. I ho rebla així: ‘Un jutge no ha de tenir ni el mínim interès personal que una part guanye o perda el cas.’

És evident que aquesta descripció és simplement incompatible amb això que el sistema judicial espanyol fa amb l’independentisme català o, per a dir-ho més d’acord amb la llei internacional, amb la minoria nacional catalana. De manera que tant això que passa aquests dies amb els escons dels eurodiputats independentistes com el Primer d’Octubre mateix prenen una dimensió bastant més important que no sembla i tenen molta més relació que no sembla.

Perquè, seguint l’opinió de Fukuyama, el Primer d’Octubre ja el podríem definir com l’explosió social a partir de la qual s’ha fet impossible d’amagar més temps que Espanya és incapaç de complir les normes democràtiques bàsiques, que són el cor de la Unió Europea. El referèndum d’autodeterminació i el colp d’estat del 155 són l’explosió necessària per a obrir els ulls, la que té com a conseqüència que el TJUE haja d’intervenir per garantir els drets dels ciutadans; però també –i això és fonamental i ho entendrem cada dia més– per garantir la confiança necessària entre els estats europeus. Com a prova, la primera decisió del nou cicle: Espanya ja pot dir allò que vulga, que Puigdemont, Junqueras, Comín i Ponsatí han estat proclamats eurodiputats.

PS: Dit d’una altra manera, per la insistència a dir que no avancem: és perquè va passar allò que ara som ací. No hi ha res de franc.

OPINIÓ

Governar només pel 50% de la població

Iu Forn
Barcelona. Divendres, 31 de gener de 2020
3 minuts

Avui, nens i nenes, la rabiosa actualitat permet construir una bonica faula per explicar un argument no menys bonic que es repeteix des de fa temps en forma de cançó de l'enfadós. Du per títol (la faula): “La Generalitat que només governa pel 50% dels catalans i margina l'altre 50%”. I diu així:

Hi havia una vegada un país anomenat Catalunya on diversos partits polítics d'una determinada ideologia intentaven demostrar que allà s'hi discriminava, s'hi marginava, s'hi segregava i s'hi excloïa a una part de la societat. La que deien representar ells. Per sostenir aquesta versió no certa de la realitat van ser inventades diverses excuses, una de les quals era que el Govern indepe només governava pels indepes i tenia oblidats als unionistes.  

O sigui, segons aquest argument, si augmentava el pressupost de sanitat, per exemple, això només afectava la part de la societat afí a la ideologia del Govern. De tal manera que quan anaven al metge, els indepes treien el seu carnet d’indepe i ràpidament passaven a una sala especial, amb servei de càtering i tot, on eren atesos amb tots els luxes i atencions. En canvi, els unionistes eren enviat a un fastigós soterrani amb verdet a les parets i amb un metge en pràctiques per cada 150 mil ciutadans.

Passava igual amb les carreteres. Si se'n construïa una de nova, els indepes tenien uns carrils especials per poder circular-hi, asfaltats amb els millors materials, il·luminats amb la tecnologia més moderna, ben pintats, amb wifi, amb benzineres gratuïtes i amb de tot. En canvi, els unionistes eren desviats a camins de carro plens de forats, sense de res i amb bandes de malfactors que paraven trampes al mig del recorregut perquè els pobres votants unionistes haguessin d'aturar-se i així poder-los atracar.

Però, ai las, va resultar que un dia va aparèixer una cosa anomenada Brexit que, sense saber-ho va destruir aquest pobre i nostrat argument. Pobre perquè feia pena com a argument, pobre perquè era poc sòlid i nostrat perquè només s'usava aquí. El Brexit consistia en una confederació de països aixoplugats sota una unió anomenada Gran Bretanya on van fer-hi un referèndum per decidir si continuaven o no a la Unió Europea (UE). Va guanyar l'opció de marxar per un 51,9% contra un 48,1% que volien quedar-s'hi. El resultat va trencar la societat en dos, sí, però també va servir perquè Boris Johnson, declarat enemic de la UE, arribés a ser Primer Ministre i aprofités el càrrec per menysprear i ignorar els ciutadans britànics que estaven a favor de seguir a Europa.

Però, nenes i nens, a pesar d'aquest posicionament tan partidista i tan sectari, a ningú (però a ningú de ningú) se li va acudir dir que Johnson només governava per una part dels britànics. De la mateixa manera que ningú ha dit mai que el govern de Múrcia o el de la Comunidad de Madrid, per posar un parell d'exemples, només governen per la part de la societat que va votar PP, Ciudadanos i VOX.

Com tampoc ha dit ningú mai que en una societat tan fracturada com l'espanyola, on cada matí esmorzen llançant-se la guerra civil pel cap, Pedro Sánchez només governa pels que són d'esquerres i margina als votants “trifatxets”. És que no ho han dit ni els mateixos partits que allà són a l'oposició i que, casualment, aquí també ho són i que són autors i aspersors de l'argument del govern català marginador del dissident.

I és així com gràcies al Brexit aquesta trampa dialèctica queda totalment despullada, però no només. Tac, tac i tac, carambola de fantasia que també desmunta aquell altre argument segons el qual en un hipotètic referèndum celebrat a Catalunya hi haurien de votar tots els espanyols. Vostè ha votat el Brexit? Vostè ha votat si la Gran Bretanya pot o no marxar de la UE? No, oi? I els francesos? I els italians? I els belgues? I els alemanys? I la resta d'europeus? Tampoc, oi? Doncs això.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquesta faula ja s'ha acabat... i l'argument també.

DIARI DE LA REVOLTA (62)

Amor que mata

Jordi Galves
Barcelona. Dissabte, 1 de febrer de 2020
2 minuts

Ens estimen molt i per això no ens volen deixar marxar. Ni per la llei, ni per la Constitució, ni per Espanya, ni per orgull, ni per res més que pel calé. El federalisme només és pel calé. Som menyspreables, som ridículs, som insolidaris, som mala gent i tot plegat ho diuen només pel vil metall, pel calé, pel vint per cent del PIB. Si no fos pel calé, si els costéssim diners, una bona fortuna cada mes, si fóssim un país ruïnós, ja faria temps que ens haurien clavat un bon cop de peu i vagaríem eternament pel cosmos interestel·lar. Però vet aquí que Catalunya els desperta un amor molt sentit i és l’amor profundíssim, el que ve de les entranyes mineres de la terra per l’or, pel calé. Ens critiquen per generar calé però volen el calé. Som els avars més repugnants només per considerar que ningú ha de viure de l’esforç dels altres i que, al capdavall, com decretava sant Pau, que qui no treballi, que no mengi. Tradicionalment ens han vist com el més baix de l’escala humana i així, segons les èpoques, hem aconseguit ser titllats alhora de jueus i de nazis: perquè amolléssim el calé. Perquè l’escopíssim. Quan en temps del gloriós imperi espanyol estava de moda l’antisemitisme se’ns considerava una més de les tribus d’Israel. Francisco de Quevedo sostenia que tots érem pràcticament xuetes i també lladres: “el catalán, ladrón de tres manos”. Perquè mai no hem somrigut d’alegria quan el govern d’Espanya ens robava, hem estat dibuixats com a personatges desagraïts, ridículs, que fan l’estupidesa de treballar en lloc de viure la vida, éssers inexplicables, al·lucinants, laboriosos, mai considerats bons espanyols precisament per la nostra relació amb el calé. Fixeu-vos per exemple en Madrid, una ciutat plena de vida i d’hedonisme, de gust per la despesa, i compareu-la amb Barcelona, tan mortalment avorrida, tan estalviadora, plena de gent que treballa perquè no té res millor a fer. Ni en el temps del franquisme, aleshores puntuals i silents pagadors d’Espanya, tampoc no van aconseguir trobar-nos cap mena de gràcia, cap valor més enllà del calé els fills de la Grande y Libre. I és que tenim tan poc encant, tenim una cultura tan provinciana, tan poc esplèndida, tenim una visió de la vida tan essencialment equivocada, que ni durant el període de la unitat de destí en l’universal vam saber-nos convertir en bons espanyols. Aquesta és la raó per la qual ara els fills i els hereus del règim del general Franco ens qualifiquen de nazis. Per la mateixa raó que abans vam ser jueus.

Pel calé es resoldrà, en definitiva, aquesta guerra sense morts que no deixa de ser, efectivament, una guerra d’independència. La clau de tot és el calé. Jordi Pujol, esdevingut la seva pròpia paròdia, esdevingut la caricatura vivent del català obsessionat pel calé, indica potser que aquest és el punt feble de l’independentisme. Però, ¿i si donem la volta a l’argument? ¿Quant de temps podria sostenir-se Espanya sense els cabals, els cèntims, els numeraris, la bossa, els doblers, els pistrincs, els pempis, el calé que aporta cada dia Catalunya? Ja que busquem una independència sense traumes ¿podem fer un tancament de caixes com a única i definitiva mesura de força contra l’Estat? El calé, el calé, és tan autèntic, tan convincent.

OPINIÓ SINGULAR

Ignorar la JEC

"N’hi ha que diuen que l’Estat està nerviós pel ridícul estrepitós que està fent a Europa. Potser sí, però certament ho dissimula molt bé, perquè no fa ni un sol pas enrere"

 

per Nerea Rodríguez Cap de redacció31 de gener de 2020 21:35

La sensació ha de ser frustrant. L’Estat no està acostumat als límits, i ni tan sols a cenyir-se a les lleis. Però aquest divendres el Parlament Europeu ha reconegut Clara Ponsatí com a nova eurodiputada. Un càrrec que serà efectiu a partir d’aquest dissabte, després que Espanya hagi guanyat cinc eurodiputats per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Però just un dia abans, la Junta Electoral Central (JEC) va deixar “temporalment vacant” l’escó de l’exconsellera perquè no havia anat a Madrid a jurar la Constitució, tal i com se li reclamava.

Tant és. L’Eurocambra ha ignorat aquest requeriment, així com la resolució de l’òrgan electoral de deixar vacant l’escó de l’exconsellera d’Ensenyament. De fet, és el mateix procediment que es va seguir en el cas de Carles Puigdemont i Toni Comín. N’hi ha que diuen que l’Estat està nerviós pel ridícul estrepitós que està fent a Europa. Potser sí, però certament ho dissimula molt bé, perquè no fa ni un sol pas enrere. Ni fora de les seves fronteres, ni tampoc dins. Es continua judicialitzant la política, i, així, continua la repressió, en tots els formats possibles. Des de retirar l’escó de diputat al president de la Generalitat, fins a intentar impedir a qualsevol preu que polítics escollits democràticament a les urnes esdevinguin eurodiputats.

 

I en aquest context, ha tornat a passar, que Europa ha posat davant del mirall la justícia espanyola. El Parlament Europeu, efectivament, no s’arronsa davant la JEC. L’Estat no té capacitat de castigar i reprimir tots els Estats membres, ni les seves institucions. I és gràcies a aquest fet que Clara Ponsatí és eurodiputada. Aquesta no és només una bona notícia per l’adquisició de la immunitat, sinó també perquè és una nova veu que s’afegeix a la lluita d’internacionalitzar el cas català des del mateix cor d’Europa. 

EDITORIAL

Ponsatí i Cuixart, Espanya no és Europa

José Antich
Barcelona. Divendres, 31 de gener de 2020
2 minuts

Potser l'Europa política no serà la palanca per a les justes reivindicacions de Catalunya però la justícia europea sí que està sent la perxa per tombar la justícia espanyola. Ho veiem una vegada i una altra i aquest divendres hem tingut l'oportunitat d'assistir-hi a un exemple palmari. Dimecres passat, la Junta Electoral Central, en un gest d'autarquia que fregava el menyspreu al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, va citar Clara Ponsatí a Madrid per recollir l'acta d'eurodiputada i prometre o jurar la Constitució. Òbviament ni tenia per què anar-hi, ni anava a anar-hi. Però la JEC va fer cas omís del que havia dictat la justícia europea i volia demostrar així que ningú no li esmenava les seves decisions, sense importar-li el més mínim si feia o no el ridícul.

Quaranta i vuit hores després, el Parlament Europeu ha anunciat els nous eurodiputats després de la sortida dels parlamentaris del Regne Unit pel Brexit i la consellera d'Ensenyament del president Carles Puigdemont figurava a la llista juntament amb la resta de nous membres de l'Eurocambra. El més sorprenent és que ningú des de Madrid no va sortir alçant la seva veu en contra de la decisió de la JEC i encara que només fos per defensar que calia fer cas a la justícia europea, agradés més o menys el que digués. No hi va haver editorials de la premsa de paper, no hi va haver pronunciaments contundents del govern espanyol per impedir l'atropellament de la JEC. Hi va haver silenci o bé un suport manifest.

L'altra cara de la moneda l'ha patit el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, que havia demanat un permís de tres dies una vegada ja ha complert la part corresponent de la sentència i disposa del segon grau penitenciari. Cuixart comptava amb l'informe favorable de la Junta de Tractament de la presó de Lledoners però el fiscal assenyala al seu informe que el permís és injustificat per "la falta d'assumpció dels fets delictius i absència de penediment". No hi ha cap discussió pel que fa al "Ho tornarem a fer"  que ha vingut manifestant Cuixart i sota l'al·legat del qual davant del Tribunal Suprem fins i tot ha fet un llibre amb aquest títol. Però seria del tot absurd esperar el contrari de qui no ha comès un delicte encara que hagi estat acusat de tal. Però, com també recull el fiscal, l'objectiu del permís és la preparació per a la vida en llibertat i no hi hauria d'haver dubte sobre el particular. Potser no és encara el moment de recordar que el president Pedro Sánchez va dir que la nova fiscal general de l'Estat depenia d'ell, com qui dona a entendre que les coses serien diferents. Que l'hi diguin a Cuixart!

He sentit aquestes últimes hores opinions respectables assegurant que la decisió de la fiscalia està ben fonamentada. No discutiré de dret amb professionals i tan sols diré que, de la mateixa manera, he sentit opinions clarament situades als antípodes. Però un sempre té tot el dret a pensar que quan arribin a Europa totes aquestes interpretacions per a uns i vulneracions per a altres potser serà tard però el resultat acabarà sent molt diferent. L'experiència del que hem anat veient ho posa davant dels nostres ulls d'una manera palmària cada dia. Per això, Ponsatí i Cuixart reben tractes diferents. I és que Espanya no és Europa.