CLAVEGUERES: Mitjans, polítics i jutges.

Aquest vídeo impressionant de la violència del Primer d’Octubre…

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Aquest vídeo impressionant de la violència del Primer d’Octubre…

Aguantar tota la repressió que hem aguantat d'ençà del 20 de setembre de 2017 és un exercici de poder

Aquestes darreres hores ha circulat per les xarxes socials un vídeo que aplega, també en vuit minuts, algunes de les imatges més violentes desfermades per les policies espanyoles el primer d’octubre de 2017, en l’intent frustrat de frenar el referèndum d’autodeterminació.

El vídeo és molt dur, sobretot amb la perspectiva del temps passat i de les coses que hem viscut d’aleshores ençà –entre les quals no és precisament menor el paper que van fer al judici aquests mateixos funcionaris de l’estat que a les imatges agredeixen salvatgement ciutadans que haurien de protegir. I circula com a resposta, potser valdria més dir com a complement, de la indignació causada per les actuacions d’algunes policies als Estats Units, arran de l’assassinat de George Floyd. Molta gent hi afegeix comentaris que incideixen en el fet que, tret de l’assassinat mateix, cap imatge de les que s’han vist aquests dies als Estats Units no mostra escenes tan dures que es puguen comparar amb algunes de les que vàrem viure ací.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

A mi comparar, d’entrada, em sembla innecessari perquè crec que qualsevol agressió a qualsevol persona a qualsevol lloc del món és condemnable. Però, dit això, reconec que en aquest cas hi ha –i és justa– la necessitat de reivindicar allò que va passar ací, especialment davant aquella classe de persones i grups polítics que s’indignen cínicament quan les coses passen a molts quilòmetres de distància i defugen de plantar cara quan passen sota el seu balcó.

Perquè la realitat és la que és i les imatges, si les posem les unes al costat de les altres, no tenen discussió possible: la repressió del primer d’octubre de 2017 al Principat és d’una violència material incomparablement superior a la dels Estats Units –amb l’enorme excepció de l’assassinat que hi originà les protestes. I fins i tot la violència moral: als Estats Units encara no hem vist policies cantant ‘a por ellos’. Per exemple. Per dir-ho amb una analogia sanitària, visualitzar aquestes imatges demostra que el llindar del dolor civil de la societat catalana és enormement alt. Probablement dels més alts que s’han vist. Que aguantem molt. Moltíssim.

I és a partir d’això que m’agradaria fer dues reflexions. La primera és que aquesta capacitat de resistència l’hem de valorar, perquè no ho fem prou. Enmig del desànim motivat per les cúpules dels partits, per la incapacitat que tenen de menar enlloc el moviment independentista, em sembla que és bo de mirar allò que aquest moviment, aleshores també des dels partits i des del govern però sobretot des del carrer, ha aguantat i aguanta. Hi ha una mena de gent, molt cremada, a qui tot resulta insuficient, ja. A aquests no miraré de convèncer-los de res. Però als altres, a la majoria independentista, crec que és important de dir-li que aguantar tota la repressió que hem aguantat d’ençà del 20 de setembre de 2017 és un exercici de poder i té un significat també positiu, per més paradoxal que semble. Som una societat forta. Ho som i ho hem demostrat. I ho demostrem. I per això la feblesa política, aquesta feblesa momentània d’ara, fruit sobretot del desconcert partidista, no pot, no hauria de, fer oblidar què som.

I la segona reflexió té a veure amb la crítica cínica al gest que ahir mateix alguna gent ja feia, la crítica a la comparació, al fet que ens atrevim a posar, que gosem posar, costat per costat la violència exercida contra nosaltres i la violència exercida contra la població afroamericana. Fa dies, quan vaig fer servir els esdeveniments dels Estats Units per a posar sobre la taula el concepte d’Espanya com una ‘democràcia ètnica’, ja va haver-hi veus que provaren de manipular el debat, negant fins i tot la capacitat de parlar-ne. Bé, doncs crec que precisament tenim molt a aprendre del moviment afroamericà en aquest terreny i del seu sentit de l’autonomia i l’autodeterminació personal. Perquè un dels grans canvis que han empès la societat americana a entendre ara que cal resoldre el conflicte original del seu país, nascut amb el manteniment de l’esclavatge mentre es feia una revolució democràtica, ha estat l’afirmació de la població afroamericana que ningú no parla per ella tret d’ella i que tan sols ella es defineix, que no és definida pels altres ni es deixa definir pels altres.

Aquest alliberament gairebé psicològic, que poua en la tradició de grans noms, de Frantz Fanon a Malcolm X per dir-ne dos dels més determinants, és una de les coses que trobe a faltar més entre nosaltres. Hi ha encara molts catalans acovardits que continuen pensant-se a ells mateixos subordinadament, subordinats com a poble, subordinats com a nació, subordinats com a col·lectiu, com allò que vulgueu dir. I aquesta és la primera cadena que cal trencar. ‘No hem de deixar mai que l’home blanc ens represente ni el deixarem representar-nos: la nostra feina principal és parlar per nosaltres mateixos, ser, i deixar clar a tothom que només nosaltres ens definim i ens representem en allò que som.’ La frase és de Malcolm X i, salvant les distàncies de tota mena, aquesta és una lliçó bàsica de dignitat diària que nosaltres ens hauríem d’aplicar.

Entre més raons, perquè, a partir d’aquesta concepció i pensant d’aquesta manera, negligint els seus missatges i les seues intencions, menystenint-los, quan veus avui des de la distància temporal aquest vídeo del Primer d’Octubre, no pots pensar en termes d’humiliació, com voldrien que passàs els agressors, sinó que tan sols pots pensar en termes d’orgull. De decisió. De força. De ganes de guanyar.

EDITORIAL

Compte amb la sentència del TC alemany

José Antich
Barcelona. Dimarts, 5 de maig de 2020
2 minuts

Enmig dels esforços titànics de Pedro Sánchez per salvar l'estat d'alarma aquest dimecres al Congrés dels Diputats —avui ho té una mica més fàcil amb el primer gran acord de legislatura entre PSOE, Podemos i Ciutadans i espera que el PNB resisteixi en l'abstenció perquè els números li quadrin— a Espanya li arriben notícies molt preocupants d'Alemanya. Si més no, s'esperava, ja que la decisió estava adormida des del 2014: el Tribunal Constitucional alemany acaba de remoure a fons el sistema de cooperació europea i ha posat la lupa en els futurs plans de compra de deute per part del BCE de països que necessitin fortes injeccions de capital i no tinguin fàcil la devolució. No és una bona notícia per a Espanya i Itàlia, esperançats encara que Europa obri el miracle i si no és per la via de la mutualització del deute hagin de rescabalar tan sols una part petita del que rebin.

Encara que la decisió del Constitucional alemany té a veure amb la compra duta a terme pel BCE de bons de deute sobirà el 2015, quan estava al capdavant de l'organisme Mario Draghi, el pronunciament no pot ser políticament més actual. Situa al centre del debat el que pot fer Alemanya en un moment d'una crisi econòmica desconeguda i, d'altra banda, va en direcció contrària al pronunciament que al seu dia va fer el Tribunal de Justícia Europeu, quan va donar per bones les compres del BCE. Ara Alemanya té una palanca de què mancava per imposar decisions dràstiques de reformes als països del sud i s'aventura una recrudescència dels diferents punts de vista entre el nord i el sud. Encara que el BCE gaudeix d'autonomia en la seva presa de decisions, és difícil defugir que el Bundesbank n'és l'accionista més important.

Resumint: les portes que ha provat d'obrir aquestes setmanes Pedro Sánchez en les reunions telemàtiques amb els caps d'Estat i de govern de la UE semblen molt més tancades que el que en públic ens deia i els seus portaveus alimentaven. Això no va de hooliganisme sinó d'interessos i molt poc d'unió. Els habituals salvapàtries com el popular Esteban González Pons, tot un especialista a menysprear Alemanya, que aquest dimarts no ha aprofitat l'ocasió per comparar el TC alemany amb les autoritats hongareses i poloneses, farien bé de sortir de l'arena i tornar a la cleda. Aquesta estratègia ja la va fer servir amb la justícia alemanya quan es va produir el pronunciament del tribunal de Schleswig-Holstein que va deixar lliure de càrrecs el president Carles Puigdemont i no li va reportar cap rèdit. En tot cas, algun calbot dels seus superiors.

Espanya s'ha de preparar per récorrer al Mede, el Mecanisme Europeu d'Estabilitat, ja que no hi haurà alternativa. I allà els criteris seran severs. Potser fins i tot insuportables per a un govern espanyol com l'actual. Però per a això encara falta temps. Tot i que ja vaig dir fa unes setmanes que l'orquestra del Titanic havia començat a tocar.

OPINIÓ

La immoralitat de Cercas, Iceta i Colau

Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 4 de maig de 2020
3 minuts

L’anatomia de l’instant present és aquesta. Un escriptor obsedit amb la unitat d’Espanya i que cada cop és més ultranacionalista, és ovacionat a les xarxes socials per un polític tan trastornat com ell per la unitat de la pàtria. Que Miquel Iceta repiuli una desvergonyida —i propagandista— entrevista de Núria Navarro amb Javier Cercas no seria cap notícia perquè el primer secretari del PSC sempre difon tota mena de pamflets contra l’independentisme. No sé quin polític és pitjor, si aquell que no llegeix mai cap diari, com no s’estava de confessar en veu alta Artur Mas, o el que tan sols llegeix els diaris que li són favorables, com em va confessar el mateix Iceta anys enrere, quan encara dissimulava i estava disposat a compartir taula amb “gent sospitosa” com un servidor.

A mi Iceta no m’ha semblat mai tan llest com diuen. La prova és que no s’ha adonat de la transcendència de difondre des del seu compte de Twitter una entrevista amb un titular tan provocador i injust, a més d’immoral, com aquest: “Aquesta crisi és terrible, però em va afectar més la tardor del 2017”. “Va ser brutal”, segons diu Cercas. Confinat a Verges, amb el compte corrent inflat per la gent agraïda amb la seva “valentia” contra el Satanàs independentista, Cercas és un viu exemplar del conservadorisme del règim del 78, que l’Iceta dels GAL sintetitza molt bé, i es recrea en el seu personatge, que ni tan sols és real, sinó que és un modus vivendi per anar omplint la bossa. El primer que va saber viure d’aquest victimisme espanyolista va ser Miquel Porta Perales, tot i que com que en Porta escriu pitjor que Cercas no ha anat més enllà de participar en tertúlies. Tots dos pertanyen als desvergonyits que tan bé va retratar Ignacio Sánchez-Cuenca a La desfachatez intel·lectual (2016).

És d’una societat en estat immoral que sorgeixen les filosofies immorals

Que Cercas passés més por l’octubre del 2017 que ara, quan més de 10.000 catalans han mort víctimes de la Covid-19, demostra de quina pasta està fet aquest senyor. Cercas avantposa el seu temor a la secessió catalana en un context que els únics que van rebre van ser els independentistes, a mostrar una mica d’empatia i solidaritat amb les víctimes d’una pandèmia que espero no hagi afectat cap persona estimada per ell, com sí que m’ha passat a mi amb la mort de la Maria, l’antiga mainadera de casa meva. La Maria era d’origen extremeny com en Cercas, i tota la vida va ser una lluitadora socialista, fins al punt que es vanagloriava d’haver amagat a casa seva en Joan Raventós i altres dirigents de l’MSC. I tanmateix, l’últim cop que vaig anar a visitar-la, la Maria em va dir que li traslladés al president Puigdemont que si necessitava un lloc on amagar-se, casa seva, a Sant Hilari Sacalm, era el lloc ideal. L’octubre del 2017 la Maria va anar a votar malgrat els cops de porra de la policia i va votar per la independència. Ara la Covid-19 se l’ha endut en la solitud d’un residència i amb el menyspreu de Cercas i Iceta. Com observava el filòsof del sentit comú F. Xavier Llorens i Barba, és d’una societat en estat immoral que sorgeixen les filosofies immorals.

Que Cercas sigui un insensible amb les víctimes de la pandèmia pot ser castigat pel públic decent deixant de comprar els seus llibres. Al capdavall la vida és curta i sempre faltarà temps per llegir novel·listes infinitament millors que ell. Que Iceta hagi comès l’error de comparar indirectament el procés independentista amb una pandèmia tan global i mortífera com aquesta, només és comparable amb el monumental error d’Ada Colau quan va decidir organitzar un concert múltiple i gastar-se 200.000 euros per fer-ho. Un piulador desconegut, que naturalment Iceta no repiularà mai, va escriure referint-se a la iniciativa dels comuns: “L’endemà del 17-A l’Ajuntament va organitzar un minut de silenci a la Rambla, ara, amb més de 10.000 morts, Colau [i Collboni, hi afegeixo] organitza un concert”. Més ben resumit impossible. Mentre uns es gasten diners públics amb propaganda o no se senten concernits pel desastre humanitari que ha provocat la pandèmia perquè “les duele España”, el Consell per la República, l’òrgan que presideix a l’exili el “malvat” Puigdemont, es gasta els exigus recursos de què disposa per comprar bates, mascaretes i guants per repartir-los per tot Catalunya, mentre els consells locals treballen incansablement per ajudar els veïns.

OPINIÓ

Iceta i Cercas: companys de misèria

Cristina Sánchez Miret
Barcelona. Dimarts, 5 de maig de 2020
3 minuts

No ens hauria de venir de nou, però tot i això sorprèn la creixent indignitat de segons quins personatges. Vagi d’entrada, agradar-me no m’agraden, però us asseguro que s’han guanyat a pols el meu desgrat. Aquest no és pas de partença, sinó de trajecte i segurament de final, atesa l’última contribució a la seva glòria personal. Parlo de les darreres declaracions de Cercas a El Periódico i les presses d’Iceta a reproduir-les i, per tant, fer-les seves.

Cercas ha dit en una entrevista: “Aquesta crisi és terrible, però em va afectar més la tardor del 2017”. Només una dada, la crisi a què fa referència és la de la Covid-19, que, fins ara, compta ja els morts per molts milers a Espanya, malgrat el ball de xifres del govern central.

A mi em sembla una barbaritat menystenir les persones que s’ha emportat la Covid-19 —de fet, segurament possiblement més per la mala gestió que no pas per la mateixa malaltia— i el patiment de les famílies afectades; a banda del patiment econòmic i social del conjunt de la ciutadania per les mesures polítiques adoptades. És fàcil pensar que és el nacionalisme espanyol, que ja ho té això, el que els fa dir tanta barbaritat, però, em sembla, sense negar el tipus de posicionament, que n’hi ha més.

Ja ho té que quan no et guia el respecte a l’altre, només comptes les víctimes del que consideres l’enemic i no mires les teves

De fet, de Cercas es pot esperar ben poc i, en tot cas, el que es pot preveure és tantes insensateses com es puguin dir respecte de Catalunya i de moltes altres coses. No penso ni argumentar-ho, només em remeto a unes altres de les seves declaracions més sonades: "La gran traición", comentada columna del diari El País, del 16 de juny del 2019. No està bé i, per tant, no el criticaré; tot tipus de patiment mereix un respecte. Fins i tot encara que els fets siguin inventats o imaginats, i encara que no pugui compartir, ni de lluny, no el seu ideari polític, sinó la seva idea de la vida. És el que més mal fa d’aquell article, veure la misèria del seu plantejament vital.

En el cas que avui ens ocupa, Cercas ho ha dit i Iceta ho ha repetit. Ja ho fan alguns polítics que els agrada que tothom els vegi com a compis de diferents tipus de famosos no polítics, en aquest cas un escriptor premiat, dels quals el que menys importa és la reputació i el que més la pseudopopularitat. Però en ell, en Miquel Iceta, les paraules de Cercas prenen tota una altra volada.

Per mi que Iceta aprofita qualsevol ocasió per minimitzar el desastre de gestió del govern de Pedro Sánchez i per això, amb el rampell automàtic de vassall entregat a la causa, ha piulat en acte reflex en veure que la culpa no s’atribuïa al desastre de gestió de la crisi i a sobre es donava a la independència de Catalunya. S’ha encegat i els morts li han passat ben bé per alt; si no, d’altra manera, voldria dir que les baixes de la ciutadania no li importen o les considera poca cosa per a la grandesa d’Espanya. A banda d’abjecte, això és molt perillós, perquè és un polític amb responsabilitats de partit, un partit que ara per ara té el poder, i per tant, d’una manera o una altra, les nostres vides són a les seves mans. I ha deixat ben clar el que valem per a ell. No pas la vida dels i les catalanes, la de totes i tots els espanyols; la seva i la dels que ell estima i considera per alguna raó, segurament no, però no ho puc afirmar. Cal fer l’aclariment, atès el clima instal·lat i no superat del “a por ellos" respecte als independentistes, perquè s’entengui bé l’abast de la barbaritat, i no és que l’altre no ho sigui: parlem de tota la ciutadania de l’Estat.

Ja ho té que quan no et guia el respecte a l’altre, només comptes les víctimes del que consideres l’enemic i no mires les teves, i quan més gran és l’afany per augmentar les seves baixes més n’hi ha també de teves. I no tinc clar encara que això no hagi passat amb la gestió de l’epidèmia que han fet el govern del PSOE i d'Unidas Podemos, i les declaracions com aquestes no ajuden.

Sánchez i l'estat d'alarma com a xantatge

José Antich
Barcelona. Diumenge, 3 de maig de 2020
3 minuts

Pedro Sánchez sol·licitarà dimecres d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats la quarta pròrroga d'uns altres quinze dies d'estat d'alarma. El president del govern en té prou amb una majoria simple de la Cambra, i malgrat l'enorme soroll existent per part dels partits de l'oposició, i d'aquells que aspiren a ser parella de ball en aquesta complicada situació, és molt difícil que la Cambra li tombi la iniciativa. N'hi ha prou amb recordar que la tercera pròrroga, la sol·licitada el passat 22 d'abril, va tirar endavant d'una manera aclaparadora: 269 vots a favor, 60 en contra i 16 abstencions.

Des d'aquell dia, tanmateix, han passat diverses coses: en primer lloc, s'ha fet encara més evident l'ús despòtic d'una situació excepcional per aniquilar d'una manera inacceptable la més mínima capacitat d'autogovern; i, en segon terme, la nul·la voluntat de l'executiu socialista d'acordar qualsevol resposta amb les autonomies o els partits parlamentaris fora del PSOE i de Podemos-comuns. L'estat d'alarma no ha estat un instrument constitucional per lluitar contra la pandèmia del coronavirus que ha assolat Espanya, i altres zones del món, sinó per centralitzar i treure competències a les autonomies.

No es tracta d'estar a favor o en contra del confinament, com pretén fer creure demagògicament el president del govern, sinó de tornar com més aviat millor la resposta a la pandèmia a les autonomies i que aquestes coordinadament amb l'Estat procedeixin a arbitrar d'una manera molt més racional i amb un coneixement del territori que no té l'administració central la desescalada que s'ha de dur a terme. Aquest diumenge en la reunió informativa que té Sánchez amb els presidents autonòmics —trobades que freguen gairebé la cortesia política ja que els responsables de les comunitats són simplement informats en persona del que ha anunciat la vigília per televisió i les seves intervencions són a títol d'inventari— a més de Quim Torra i Iñigo Urkullu, s'han pronunciat en contra del manteniment de l'estat d'alarma el gallec Alberto Núñez Feijóo, la madrilenya Isabel Díaz Ayuso. I del seu ús desproporcionat, l'andalús Juan Manuel Moreno i el murcià Fernando López Miras. Entre els barons socialistes hi ha hagut crítiques de Francina Armengol (Balears), Javier Lambán (Aragó) o Emiliano García-Page, entre d'altres.

Hi ha, per tant, una oposició molt àmplia que Sánchez tem que acabi convergint abans de dimecres en un rebuig parlamentari. Per això, ha posat en marxa, com en altres ocasions, una sèrie de caramels a les portes dels partits polítics esperant que uns o altres acabin quedant atrapats. Que si una promesa de milers de milions per aquí, que si estudiarem allò de les províncies o més diners (o promeses) de crèdits ICO. Tot per guanyar temps i mantenir el poder absolut.

I, mentrestant, la dreta està temorosa que els independentistes tinguin un pes específic en la presa de decisions i els independentistes estan espantats pel creixement de la dreta. Aquest joc Sánchez el fa millor que ningú mentre escanya a tot aquell que es posa al seu abast, assegura que no hi ha alternativa a l'estat d'alarma i al comandament únic, una cosa que, d'altra banda, és rotundament falsa ja que la llei vigent de salut pública té mecanismes més que suficients per abordar la situació actual. Es recuperaria el marc legislatiu anterior a la crisi de la pandèmia i es posaria punt final al desmantellament autonòmic.

Resumint, les alternatives a l'estat d'alarma i el xantatge fet servir per Sánchez acabaran tenint conseqüències per a aquells que es prestin al joc. Perquè si alguna cosa no falla mai és com el president acaba utilitzant en el seu únic benefici els suports que rep. Només fa falta girar la vista enrere i fer un llistat dels que ha deixat a l'estacada.

Cercas i l’utilitarisme dels morts: una lliçó de nacionalisme espanyol

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Cercas i l’utilitarisme dels morts: una lliçó de nacionalisme espanyol

«El menyspreu per la mort, singularment, és un tret típic i molt remarcable del nacionalisme espanyol, emparentat profundament a

En una entrevista pregunten a Javier Cercas sobre la crisi del coronavirus i ell respongué que la situació actual era una llàstima, però que per ell havia estat molt pitjor l’octubre del 2017. I Miquel Iceta, que no perd mai l’oportunitat de perdre l’oportunitat, ho repiula de seguida, cosa que causa una bona indignació.

Els indignats, que són la immensa majoria, no entenen com Cercas o Iceta poden menystenir d’aquesta manera l’existència de 25.000 morts oficials, que tots sabem que en realitat poden ser moltíssims més. D’una banda, humanament, diu molt poc en favor d’ells que tinguen tan baix el llistó del respecte a la vida humana i al dolor aliè. D’una altra, és evident que la deriva ideològica que s’ha apoderat del PSC els fa perdre greument el rumb. La defensa religiosa de Pedro Sánchez, finalment, ho acaba d’arrodonir i dóna peu a aquest incident tan revelador.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

La pregunta, obligada, és com es pot arribar a aquest nivell de degradació moral. Evidentment, s’hi arriba envolat per la política, amb una inflamació letal de partidisme, però cal entendre que sobretot s’hi arriba impregnat fins al moll de l’os d’aquest nacionalisme espanyol del qual tan pocs espanyols conec que siguen capaços de netejar-se. I la prova és simple: seria normal en un altre país d’Europa que un intel·lectual demostràs en públic un menysteniment d’aquest nivell cap a la mort en massa dels seus veïns?

Crec que tothom, amb raó, s’afanyarà a respondre que no, però jo ho matisaria mencionant el cas de Sèrbia, una comparança que donaria per a molt si volem entendre el moment actual. Fa anys que sostinc que les característiques dels nacionalismes serb i espanyol tenen unes arrels comunes molt interessants d’estudiar. Si tingués temps per a dedicar-me a estudiar-les com cal, m’agradaria de fer-ne una dissecció exhaustiva: la defensa d’un excepcionalisme de frontera contra els moros o els otomans com a origen mitològic; una definició primordialista del concepte de nació, immortal, gairebé caricaturesca; el pes enorme de la religió en la conformació d’un ideal sempre expansiu; i un menysteniment profund de l’europeisme de les llums, ressentit i tot, encara més en Unamuno que no en Garašanin.

Ara la fabricació tan útil de l’espanyolisme com un ‘no-nacionalisme’ permet a Cercas i Iceta de dir coses tan greus com aquesta que han dit mentre es veuen ells mateixos inserits en la modernitat i el cosmopolitisme. No hi puc fer res, respecte d’allò que ells creuen, però no estic disposat a acceptar que siga normal una frase que és gravíssima. Sobretot perquè Cercas i Iceta parlen amb un cor metòdicament rosegat per les tradicions de la passió patriòtica espanyolista i els altres tenim raons per a témer que, si no es frena aquest seu nacionalisme desbocat, ens acabaran menant a la barbàrie on sempre, històricament, ha anat a parar.

Quant a això, he de remarcar que el menyspreu per la mort, la relativització de la mort, és un tret molt remarcable del nacionalisme espanyol, emparentat profundament amb el catolicisme tan present en l’embrió de la idea d’Espanya i de la seua constitució en nació. Algú dirà, frívolament, que Espanya avui ja no és catòlica. L’argument és passablement cert, però cal dir que mentre el nacionalisme espanyol no canvie (i no es veu cap signe ni remot que haja de passar) la realitat és que està condemnat a arrossegar tota la càrrega doctrinal que l’ha impregnat de sempre i que se li escapa, vulgues que no, pels porus.

En posaré un exemple ‘constitucional’. Els anys vuitanta encara hi va haver una mica de discussió sobre si la festa nacional espanyola havia de ser el 6 de desembre, aniversari de la constitució i per tant símbol d’una mena de nou començament, o el 12 d’octubre. Va guanyar, com en tantes coses, la continuïtat amb el franquisme, i n’és conseqüència que avui els espanyols celebren, com a essència de la pàtria que són, l’evangelització violenta d’Amèrica i la victòria sobre els moros. Encara. Ho intenten de dissimular, és veritat. Però ho aconsegueixen poc i malament. Certament, la llei del 1978 que instaura el Dotze d’Octubre com a festa nacional espanyola ja no parla de l’evangelització, com era habitual fins aleshores, però parla de ‘l’inici de la projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus’ de la nació. Veges per on. La retòrica és la que canvia però la mona continua essent mona per més que la vulguen vestir de seda.

Mona en la constitució i mona també en el cap de Cercas i Iceta. Que al capdavall no fan res més que adaptar a l’era de Twitter aquell aberrant missatge, tan estimat pel falangisme primitiu, segons el qual els morts són uns éssers caducs i poden tenir, per tant, una utilitat, ponderable a partir de la conveniència present de la pàtria ‒que és eterna i per això mateix superior. En definitiva, que els cadàvers t’indignen o et resulten completament indiferents no segons un criteri moral, sinó simplement pels interessos de la política.

OPINIÓ

Alerta, que l’Estat sí que ho tornarà a fer

Jordi Barbeta
Barcelona. Diumenge, 3 de maig de 2020
4 minuts

Històricament l’auge del catalanisme polític en les seves diverses formulacions, regionalista, federalista o sobiranista, ha estat sempre paral·lel a moments de decadència espanyola. La Renaixença i la seva dimensió política van coincidir amb la pèrdua de les colònies. La primera i la segona repúbliques espanyoles van rebre el màxim impuls català en contrast amb les restauracions borbòniques, sempre imposades a base de cops d’estat militars. Va ser Jordi Solé-Tura, gens sospitós de connivències amb el nacionalisme català, qui va descriure el catalanisme com una versió autòctona del regeneracionisme espanyol. Un dels fets que va caracteritzar aquell moment polític de finals de segle XIX va ser el Tancament de Caixes i la repressió posterior. La qüestió és si, ara tal com va tot, estem condemnats a repetir sempre la mateixa història.

Aquesta setmana Joan Carles I ha tornat a ser trending topic en transcendir que quan era cap de l’Estat també traficava amb diner negre cap a Suïssa. Els sistemes de corrupció sempre funcionen de dalt a baix. Quan la màxima autoritat és corrupta és tot el sistema que es debilita i la metàstasi s’escampa per tots els racons de l’organisme. El veto polític a investigar la corrupció de la monarquia borbònica és la prova més evident del moment de decadència que estem vivint. Un estat segur de si mateix guanyaria en autoritat moral investigant i demostrant que no hi ha impunitat per a ningú. Richard Nixon va caure i la democràcia als Estats Units va quedar reforçada.

Tanmateix, ara a l’estat espanyol hi ha por perquè es tem que furgant en la corrupció de l’anterior cap de l’estat emergeixi tot el pus del sistema i la ciutadania posi qüestió la monarquia i provoqui la caiguda del règim. De fet, va ser per evitar això que els poders fàctics de l’Estat van obligar Joan Carles I a abdicar i a Iñaki Urdangarin a exercir de boc expiatori en un moment crucial: la prima de risc s’havia posat pels núvols, hi havia una amenaça de rescat per part de la Unió Europea, la corrupció del partit governant, el Partit Popular, s’havia generalitzat arreu del territori, el poder judicial s’havia degradat... i Catalunya presentava el més gran desafiament.

Ara tornem a ser-hi. A la corrupció del sistema i la feblesa de les institucions, començant pel Govern mateix, s’afegeix la més greu crisi sanitària i econòmica dels darrers cent anys. Quan es va coronar Felip VI el deute espanyol havia pujat fins el 99% del PIB. Les previsions de l’FMI són que el deute espanyol s’enfili ara fins el 115%, amb un dèficit per aquest any del 9,5% i una taxa d’atur del 19%, molt més elevada entre la gent jove. És per això que el Govern de Pedro Sánchez, d’acord amb els poders fàctics de l’Estat s’han marcat com a prioritat principal preparar-se i assegurar la seva continuïtat davant les convulsions inexorables que es veuen venir.

 

El catalanisme sol créixer en funció de la decadència espanyola, però l’Estat ha amagat sempre la seva decadència utilitzant la força contra les ànsies catalanes emancipadores. Amb la crisi que ve ho tornaran a fer procurant que els catalans tornin a mossegar l’ham i plantegin la batalla en el terreny menys propici

Per al deep state espanyol la pandèmia és un problema global que requerirà una solució global, per tant el Govern no té altra funció que esperar al fet que alguna potència estrangera li faciliti la vacuna. Tanmateix, les amenaces sobre el règim polític és un assumpte estrictament espanyol i per tant d’atenció absolutament prioritària. El marc mental és el mateix de sempre: la monarquia, la unitat d’Espanya i el negoci de les elits extractives són subjectes inseparables, perquè si cau un, cauen tots.

Així, la necessitat expressada pel Govern de Pedro Sánchez de controlar fins els darrer racó del territori espanyol, mobilitzant l’Exèrcit, i fins i tot ressuscitant quelcom tan obsolet com les províncies és perquè la seva principal preocupació és evitar la pèrdua d’aquest control. La inseguretat arriba a la desconfiança fins i tot amb les comunitats autònomes governades pels partits espanyols.

Observi’s que per portar a terme aquesta política tan autoritària Pedro Sánchez, que ha canviat mil vegades de posició sempre per mantenir-se, ha prescindit aquesta setmana de la majoria parlamentària que li assegurava el càrrec. En endavant, difícilment podrà comptar amb el suport d’ERC, d’EH Bildu i ja veurem què passa amb el PNB i com afecta tot plegat al si d’Unidas Podemos atès el paper de comparsa assumit pels seus líders més ben col·locats. Si Pedro Sánchez posa per davant aquesta involució tan impròpia del Govern més progressista és perquè ja ha descartat sobreviure amb els aliats que el van elegir president i intenta perdurar amb altres opcions.

Els partidaris a Catalunya del "quan pitjor, millor" poden pensar ara que si amb la crisi del 2008 l’independentisme va passar del 10% al 50%, ara amb la tragèdia del 2020 i tenint en compte la pèssima gestió de la crisi que fa el Govern espanyol, la independència serà quelcom irreversible. Alerta, però. Perquè l’estratègia de l’Estat espanyol en el cas català ha estat sempre, sempre, sempre primer la provocació i després la repressió. I tots els cops militars o les ofensives repressores s’han justificat en nom de la unitat d’Espanya. La unitat d’Espanya serveix per dignificar qualsevol indignitat. La repressió del procés sobiranista va ser el millor instrument de la monarquia, del Partit Popular i del règim per restringir drets i llibertats i tapar totes les seves misèries de corrupció. Amb les previsions que tenim i els fets que ja es van produint, no cal dubtar que ells sí que ho tornaran a fer. Això requerirà per part catalana molta reflexió i intel·ligència per no tornar a mossegar l’ham i plantejar la batalla un altre cop en el terreny més propici a l’adversari.

ANÀLISI

Tothom fa política, però Torra els treu de polleguera

Jordi Barbeta
Barcelona. Dimarts, 28 d'abril de 2020
4 minuts

Les mesures de confinament i desconfinament estan provocant divergències a tots els països, sobretot entre els governs centrals i federals i les administracions regionals o locals.  La cancellera Angela Merkel ha hagut de fer una crida contra la relaxació quan alguns governs dels lands van anunciar mesures específiques de desconfinament per al seu territori. Als Estats Units, s’ha produït un continu estira-i-arronsa entre el president i els governadors de diversos estats per discrepàncies en les mesures a aplicar, fins al punt que Trump va reivindicar el “poder total del president” sense que ningú li fes cas. Ara Trump i la majoria de republicans aposten per reobrir els negocis, i demòcrates com el governador de Nova York Andrew Cuomo apliquen mesures de confinament més dràstiques d’acord amb la situació de la pandèmia al seu territori. Trump i Cuomo han fet de la seva baralla un espectacle mediàtic, fins al punt que el president ha acusat el governador de pretendre la independència del seu estat.

Allà on hi ha un govern, estatal, nacional, regional o local, hi ha un criteri que, malgrat que s’empari en recomanacions dels científics, sempre respon a una posició política. El responsable polític, el governant, ha de tenir en compte una diversitat de factors, principalment la salut pública, però també l’economia, la convivència i, òbviament, té molt en compte la popularitat de les mesures i el desgast polític que li poden generar. Per posar un exemple llunyà, a Oklahoma, el governador ha dictat instruccions per al desconfinament que els alcaldes d'Oklahoma City i Tulsa no pensen seguir, ordenant directrius més estrictes persuadits per les xifres de contagi.

Més a prop, la presidenta de Balears, Francina Armengol, ha reclamat el poder de decisió per organitzar el desconfinament en un lloc tan singular com són les Illes. “Espanya no és Madrid”, ha declarat, en el que suposa una crítica evident a la recentralització practicada pel líder del seu partit, Pedro Sánchez. Més a prop encara, la presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín, segurament la socialista catalana que compta amb estrategs més intel·ligents, ja ha anunciat un pla específic de la corporació per coordinar amb els municipis el desconfinament i l’adaptació al distanciament social.

Allà on hi ha un govern, estatal, nacional, regional o local, hi ha un criteri que respon a una posició política. Si els socialistes estan tan preocupats pel que fa el president Torra, serà perquè els menja el terreny

Ni Armengol ni Marín han rebut crítiques per la seva actitud, només faltaria; en canvi, el president Torra ha esdevingut blanc de duríssims atacs per plantejar els seus criteris, que efectivament són tan discutibles com els de qualsevol, però ni més ni menys. La consigna és evident, atesos els esforços en paral·lel. La premsa governamental ha cremat tots els cartutxos imaginables. “Voces miserables”, titulava El País un editorial amb prou mèrits per figurar en l’antologia del vòmit. “Algunos octogenarios”, escrivia Ignacio Martínez de Pisón, un libel calumniós que desacredita el millor tarannà de La Vanguardia. I a continuació ve una agressiva ofensiva socialista impulsant manifestos dels seus abajofirmantes habituals contra el president Torra, que confirma la preocupació del PSC i també dels comuns. Deuen tenir enquestes que els diuen que el capteniment del president català li està donant bons resultats, polítics és clar, i que els menja el terreny. I la paradoxa és que els signants, en bona part càrrecs o excàrrecs socialistes, acusen Torra de polititzar el debat sobre la gestió de la crisi, i per resoldre-ho elaboren documents de crítica política que afegeixen més llenya al foc que diuen que volen apagar.

No seré jo qui defensi ara el president català, que ja és prou gran per defensar-se ell si li cal i a més disposa d’un gabinet de comunicació que, en teoria, hauria de procurar per la seva bona imatge. Tampoc no vull defensar les posicions del president i del Govern català, perquè no soc epidemiòleg, ni expert en pandèmies i no sé si té raó o no la té. No ho sé amb certesa d’aquest Govern ni de cap altre, malgrat els resultats i les xifres, sempre discutibles i manipulables. Sí que he constatat, però, que el president Torra sol avançar propostes que primer el govern espanyol rebutja i després es veu obligat a aplicar-les amb mala gana.

És segur que el president català està convençut que el seu criteri és encertat, però tan segur com això és que ho proclama per fixar posició política pròpia i també en defensa de l’autogovern davant la recentralització imposada pel decret de l’estat d’alarma. És obvi que a un governant independentista com Torra les imposicions de l’Estat li fan nosa, de la mateixa manera que a l’Estat li fan nosa les autonomies des que les van inventar per aigualir les reivindicacions nacionals de bascos i catalans.

Sembla, però, que per unes “personalitats catalanes d’esquerres”, Jiménez Villarejo, Coixet, etc., i per alguns experts en salut pública que han treballat per administracions socialistes, només polititza Torra. La recentralització amb el pretext de l’estat d’alarma, la militarització de l’estratègia, la prioritat madrilenya que denuncia Armengol... això no és polititzar. Els experts en salut pública demanen no fer política amb la crisi sanitària, però només ho demanen en carta oberta al president Torra i a la consellera Vergés en nom de la “coherència unitària”. Això no és política? No és el mateix que “el poder total” que reclamava Donald Trump? No és el contrari del que ha practicat amb bons resultats Angela Merkel? Sembla ben bé que a Torra no el critiquen pel que fa ni pel que diu, sinó que els treu de polleguera el que és i el que representa. Doncs que ho diguin clar.

EDITORIAL

El govern de les 'fake news'

José Antich
Barcelona. Dimarts, 28 d'abril de 2020
2 minuts

Tant ens ha acostumat el govern de Pedro Sánchez al fet que poques vegades diu la veritat que hem donat per bo que fer política és això: dir una cosa i fer la contrària. El president del govern espanyol s'ha acostumat com cap altre governant a la crisi que ha generat el coronavirus i les seves ja regulars compareixences en televisió no s'han convertit en una exposició prolixa d'obvietats, que, sobretot, constitueixen una gran i interminable sessió d'autobombo. Tenen també tres característiques més: una aparença de falsa previsibilitat en les decisions i per això insisteix que Espanya està fent el que marquen els experts, l'OMS, l'ONU o qualsevol organisme internacional; una sèrie de promeses econòmiques que mai no acaben de veure la llum ja que Espanya es troba en una situació econòmica alarmant i, finalment, la repetició de coses que són literalment falses però que, des del faristol de la Moncloa, transforma en una veritat irrefutable. El cas del fals rànquing de l'OCDE que situa Espanya com el vuitè país del món que més test realitza és un exemple més de com es pot propagar una mentida una vegada i una altra sense cap tipus de rubor.

La fal·làcia del trànsit cap a la "nova normalitat" que explica Pedro Sánchez és el més semblant a un viatge al desconegut. La seva proposta consisteix a estendre l'estat d'alarma un mínim de sis setmanes més i un màxim de vuit i, a partir d'aquí, anar improvisant pedaços per dur a terme el que denomina "una desescalada ordenada" que serà per províncies i es pilotarà des de Madrid. Sobretot, que res no faci olor a comunitats autònomes i que el comandament únic en el procés de desconfinament sigui on resideix el govern espanyol. La feina de diverses dècades ordenant els mapes territorials sanitaris per diferents autonomies va, literalment, a la paperera, perquè cal unificar-se a partir de la província.

Espanya camina cap a la ruïna econòmica però ho farà el més unida possible. El PSOE ha encapsulat sota el decret d'estat d'alarma competències i atribucions que semblava que només podia arrogar-se un govern del PP i amb l'aplicació del 155. Esclar que, ara, a diferència de quan va ser cessat el Govern i tancat el Parlament hi ha un Executiu al capdavant de les institucions catalanes però les seves funcions, a la pràctica, són bastant paper mullat. Un Govern que no pot prendre cap decisió en la situació més greu per a la seva ciutadania, com és el coronavirus, pot ser considerat com a tal?

Sánchez i Iglesias han lligat de mans les autonomies i reduït a la mínima expressió els seus poders reals i això hauria de preocupar no només Catalunya. Al País Basc li està passant si fa no fa el mateix. I això que l'enorme paradoxa és que per a la governació d'Espanya, el govern de Sánchez i Iglesias necessita formacions nacionalistes o independentistes per superar qualsevol votació en les Corts. Tant costa de veure el final que ens tenen preparat?

Què n’esperàveu? La repressió és una màquina cega

Editorial

Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Què n’esperàveu? La repressió és una màquina cega

Què n’esperàveu? Què n’esperava la societat espanyola? Que es podia posar en funcionament una dictadura contra Catalunya sense que això afectàs la seua vida panxacontenta?

Ja em disculpareu el to lamarckista del comentari d’avui, però és que ens trobem amb un d’aquells casos en què és difícil de discutir que la funció crea l’òrgan. I també, i això que dic ara ja és collita meua, que una volta instal·lada la funció, es queda.

Ahir molta gent es va sorprendre, he de suposar que de manera genuïna, de descobrir que la Guàrdia Civil persegueix les crítiques al govern de coalició PSOE-Podem fent servir una unitat impulsada temps enrere per combatre l’independentisme català. Perquè aquesta unitat ara ja noes dedica solament a identificar i molestar independentistes, sinó que ara identifica qualsevol que parle malament del govern espanyol. Per a construir aquest material, informes sobre allò que anomena ‘la situació de contrarietat a l’actual gestió de la crisi’. Alguns ara s’han escandalitzat quan han sabut que aquests informes incloïen piulets dels comptes oficials de partits polítics legals i amb representació al congrés, o de personalitats de tota mena d’ideologies, fins i tot algunes de pròximes als dos partits que governen Espanya.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

Cal recordar que la creació d’aquesta unitat va ser un dels fruits de l’acord entre el PP, el PSOE i Ciutadans la tardor del 2017, un acord que havia de servir per a frenar com fos la proclamació de la independència de Catalunya i la implantació de la república. Aleshores els tres grups ho van vendre dient que era una actuació quirúrgica, que es justificava per la gravetat del moment i que no aniria mai més enllà del control de la crisi desencadenada pel referèndum d’autodeterminació. Doncs bé, hem descobert que ara, enmig de la crisi de la Covid-19, aquell grup de la Guàrdia Civil s’ha posat a treballar per elaborar informes sobre la ‘creació d’un ambient contrari a l’actual gestió de la crisi’ i la ‘generació d’estrès social a la població’.

El 2017, doncs, aquells tres partits nacionalistes espanyols van crear l’òrgan i l’òrgan ha creat la funció: perseguir la dissidència. Siga quina siga, com és clar i com era previsible. Espanya va fer un pas terrible, aquells dies, a la desesperada. Perquè en una democràcia cap posició política no pot ser considerada enemiga de l’estat. L’estat, per definició, ha de ser neutral. El govern no, però l’estat sí. Però com que aquesta no és ni la tradició ni la manera de fer de l’estat espanyol, la decisió que es va adoptar en aquell moment ara es gira, i s’hi girarà encara més, contra qualsevol que dissentesca, en el que siga, del govern de torn. Fins i tot contra alguns dels qui aleshores, amb una inconsciència que vàrem advertir que tindria un preu altíssim, van aplaudir –des de posicions presumptament democràtiques– els colps de porra contra la població catalana o l’ús de la presó com a instrument polític.

El 2017, de fet d’ençà de la consulta popular del 9-N del 2014, l’estat espanyol va respondre a la crisi catalana no com faria qualsevol govern democràtic, intentant d’entendre-la i negociar-hi, sinó catalogant-nos i tractant-nos directament com a enemics aquells ciutadans que consideràvem, considerem i considerarem que una república independent és l’eixida més assenyada a la crisi a què som abocats. I d’ençà d’aquell moment només era qüestió de temps que el nombre i la varietat d’enemics començassen a multiplicar-se.

Què n’esperàveu? Què n’esperava la societat espanyola? Que es podia posar en funcionament una dictadura contra Catalunya sense que això afectàs la seua vida panxacontenta? En aquest món hi ha ratlles que no es poden trepitjar sense hipotecar-ho tot. Com ho va explicar magníficament Bertolt Brecht, quan popularitzà aquell famós sermó de Martin Niemöller que alguns avui, per més que siguen al govern, haurien de saber llegir com una amenaça:

‘Quan els nazis vingueren a cercar els comunistes
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista.

Quan empresonaren els socialdemòcrates
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a cercar els sindicalistes
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista.

Quan vingueren rere els jueus
no vaig protestar.
Jo no n’era, de jueu.

Ara em vénen a cercar a mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.’

PSOE i Podemos, patriotes borbònics del 1714

"La religió majoritària a l’Estat espanyol no és pas la catòlica. La religió majoritària d’Espanya és la Unidad de España"

 

per Víctor Alexandre20 d’abril de 2020 19:55

Ja he manifestat sovint la profunda aversió que em provoca la gestió ultranacionalista que alguns estats estant fent del coronavirus arreu del món. La fa Espanya, Iran, Itàlia, França, Rússia, Xina, Estats Units... Però el cas més flagrant és el d’Espanya, tant per tradició com per fervor religiós. Sí, religiós, perquè la religió majoritària a l’Estat espanyol no és pas la catòlica. La religió majoritària d’Espanya és la Unidad de España. Quan s’entén això, s’entenen moltes altres coses. S’entén, per exemple, el que diu l’hispanista Ian Gibson: “El feixisme és a les venes de milions d’espanyols”. Tot plegat situa Espanya –en altres temps dita Castella– com un Estat permanentment opressor, com un Estat que necessita oprimir, sotmetre i anorrear per sentir-se realitzat.

La demostració més fefaent d’això la patim ara amb la gestió espanyola del coronavirus: competències del govern de Catalunya arrabassades i control absolut a les mans d’una colla d’individus asseguts a una taula de Madrid sense la més remota idea del que és Catalunya. Però el que importa és demostrar “quien manda aquí”. El seu raonament és simple: “Si gobernábamos las colonias de ultramar desde Castilla, cómo no vamos a hacerlo con Cataluña“. La seves rodes de premsa, amb tres militars, són el viu retrat d’una dictadura.

Però lluny de la dimissió, han fet una fugida endavant i, sense el més mínim pudor, han afirmat per boca de Pedro Sánchez, que la gestió espanyola de la pandèmia és la millor d’Europa. La millor d’Europa! La d’Espanya!, que arran de la deplorable gestió del seu Gobierno, com diu el diari britànic The Guardian, s’ha convertit en l’epicentre mundial del virus. Les paraules de Sánchez, pròpies d’un ‘chulapo’ de “La verbena de la Paloma”, sonen encara més grotesques després de l’informe del Centre d’Investigació Internacional Deep Knowledge Group, que, després d’analitzar la resposta de cada Estat al coronavirus, ha situat Espanya com el pitjor país d’Europa en la gestió de la pandèmia. Només cal recordar el retard de 15 dies de Pedro Sánchez a dictar el confinament que li demanava Catalunya. Dues setmanes de pèrdua de temps que han comportat més milers de persones infectades i més milers de morts. I tot perquè per a Espanya és una humiliació haver de donar la raó a Catalunya. Ha arribat a fer befa dels experts catalans, com la va fer no fa gaire dels tribunals europeus. L’‘orgullo’ per damunt de tot, inclosos els milions de mascaretes inservibles o defectuoses que han comprat i que s’han hagut de retirar.

Recordem que una constant en les compareixences del borbònic Pedro Sánchez és l’ús de termes bèl·lics i l’apel·lació a la “pàtria” per vèncer la pandèmia. Segons ell, estem en guerra i hem de vèncer l’‘enemigo’ per ‘patriotismo’. Ens ho diu fins i tot a catalans i bascos. Sobta que no se li hagi acudit repartir escopetes, en comptes de mascaretes, per combatre la Covid-19. Però encara hi ha un altre element més greu, i és el desconfinament que va decretar el 13 d’abril, i que des del dia 14 està afectant més d’un milió de catalans. De res no ha servit el clam de les autoritats sanitàries catalanes davant d’aital barbaritat per les gravíssimes conseqüències que pot tenir, amb un repunt del nombre d’infectats i de morts. És un crim obligar la gent a anar a treballar sabent que això significa posar en perill la seva vida.

A algú li pot sobtar que un “gobierno progresista y de izquierdas” prioritzi l’economia a la vida de la gent, però cal ser molt ingenu per no saber que el PSOE és qualsevol cosa menys progressista i d’esquerres. Només cal mirar la seva política antirefugiats. Ja sigui amb González, Zapatero o Sánchez, el PSOE sempre ha estat un frau. I també s’ha fet palès el frau que és Podemos, còmplice d’aquesta política ferotgement de dretes i reaccionària. Enviar la gent a donar la vida per l’economia i la bandera espanyoles no és diferent d’enviar-la a fer-ho per conquerir un turó. Permeteu-me que reprodueixi aquí el diàleg que mantenen el general Mireau (George Macready) i el coronel Dax (Kirk Douglas) en l’obra mestra de Kubrick “Camins de glòria”:

Mireau: Coronel, el seu regiment ocuparà demà el Turó de les Formigues.

Dax: Coneix l’estat dels meus homes.

Mireau: Sí, i naturalment n’hauran de morir alguns. Molts, possiblement. Això permetrà que d’altres assoleixin l’objectiu. [...]

Dax: Ha calculat el percentatge de baixes?

Mireau: Sí. Diguem que un 5% morirà el primer dia de l’intent. És un càlcul molt generós. Un altre 10% morirà a terra de ningú, i un 20% en la filferrada. Ens queda un 65%, però ja haurem fet el pitjor. Posem per cas que caigui un altre 25% al cim del turó. Encara comptaríem amb una força més que suficient per defensar-lo. [...] És un preu terrible, però tindrem el Turó de les Formigues. [...] Li resulta graciós, coronel?

Dax: No sóc un brau, senyor. No em posi davant la bandera de França perquè envesteixi. [...]

Mireau: Potser estigui antiquada la idea de patriotisme, però on hi ha un patriota hi ha un home honrat.

 

Dax: No tothom opina així. El doctor Johnson deia quelcom diferent sobre el patriotisme. (Dax es refereix a l’escriptor Samuel Johnson, un dels grans pensadors britànics.)

Mireau: I es pot saber què deia? [...]

Dax: Deia que és l’últim refugi del canalles.

Cal afegir la confiscació de material sanitari feta pel Gobierno de España a Catalunya, cosa que ha fet que les empreses catalanes que estaven preparant les mesures de protecció per salvaguardar la salut i la vida dels seus treballadors hagin vist com se’ls ha arrabassat per dur-lo a Madrid. Aquest és el cas de Siemens, entre molts altres, a la qual, com informava El Món, li han pres 2.000 tests PCR que tenia a punt per al 14 d’abril passat. També la indústria catalana de l’Automoció s’ha posat les mans al cap en veure com tot el material que s’havien espavilat a tenir pel seu compte, per a la protecció del personal, els ha estat confiscat. Els ordenen treballar i els prenen la protecció.

Però res no ens ha de sorprendre d’un Estat que ha arribat a l’extrem d’utilitzar la pandèmia per fer burla de Catalunya i de la seva gent enviant-hi una tramesa amb la xifra exacta de 1.714.000 mascaretes. Tothom sap perfectament el significat del 1714, i el crit d’independència que es canta en el minut 17.14 de la primera i de la segona part en tots els partits del Barça al Camp Nou. No hi ha casualitats en política, tot al contrari, i encara menys per part d’un Estat que militaritza la salut fins a convertir-la en un tema bèl·lic. És la manera que té el Gobierno de España, de PSOE i Podemos, de declarar-se hereu de Felip V tot dient-nos que som una possessió i quin és el valor de la nostra vida.

Caldrà prendre nota de la xifra de víctimes, infectades o mortals, que es registrin a Catalunya des del 14 d’abril, amb relació a les setmanes anteriors, i, si es produeix l’increment temut pels experts sanitaris, responsabilitzar-ne amb nom i cognom els membres del Gobierno de España, amb Pedro Sánchez i Pablo Iglesias al capdavant. Un Gobierno que en nom de l’economia i de la bandera no dubta a posar en perill la integritat física de la gent ha de ser portat davant d’un Tribunal Penal Internacional per actes atemptatoris contra la vida de les persones.