Vicent PartalBorrell, la guerra i la destrucció des de dins de l’ideal europeista
«Quan Borrell proclama que la guerra és l'estat natural de la
vida, desautoritza el projecte europeista de dalt a baix»
En un acte del PSC que ha assolit
una difusió internacional sense precedents, Josep Borrell, candidat a
Alta Autoritat de la Unió Europea per a la política exterior, va dir,
com qui no vol la cosa, que l’estat natural de la humanitat, de la vida,
va dir ell, no era la pau sinó la guerra. Ho va dir amb un gest teatral
greu, com acusant d’il·lusos els qui pensem una altra cosa i segurament
sense mesurar l’abast de les seues paraules ni com serien interpretades
en determinats països. Si la diplomàcia és un art, Borrell hi està
completament incapacitat. Penseu només que entre les primeres polèmiques
del mandat que encara no ha començat hi ha les reticències d’Israel al
seu nomenament per la simpatia que consideren que té cap a Iran. En
aquest context, interpreteu com es pot llegir a Teheran la frase segons
la qual ‘l’estat natural de la vida és la guerra’ posada en boca del
màxim representant (entre moltes cometes) de la política exterior de la
Unió Europea.
Josep Borrell: “La pau no és l’estat natural de la vida. L’estat natural de la vida és la guerra, la confrontació i el conflicte.”
Ara m’explico moltes coses… pic.twitter.com/BfEyiolelO
— Miquel Strubell fill 🎗 (@miquelstrubell) July 13, 2019
Això que es coneix com a ‘estat natural’ és un concepte que
segurament ha estat, és i serà, dels més debatuts socialment en la
història de la humanitat. La pregunta és lògica i inevitable: ‘Com era
la vida de les persones abans que existís l’organització social que avui
coneixem com a nació o com a estat?’ La resposta és ben complicada.
Hobbes, Montesquieu, Rousseau, Hume i tantes altres ments brillants van
esmerçar molts esforços a respondre a la pregunta. Existien els drets?
La idea d’uns drets que tenim per naturalesa, els drets naturals, és
correcta? O tot és un artifici creat a partir de l’organització social?
Érem lliures, abans d’entrar a la societat tal com l’entenem avui? Què
volia dir llibertat, aleshores, i on eren els seus límits?
Totes aquestes preguntes, que només són un exemple menut, són de
resposta molt complicada. No s’hi han dedicat els filòsofs i prou. Els
antropòlegs han fet una gran tasca estudiant les societats més aïllades i
els grups no contactats a la recerca de respostes. I els historiadors,
evidentment, han lluitat per trobar els elements definitoris de la
resposta. Però el resultat de tanta feina no és taxatiu. Encara hi ha
qui creu que la guerra i la violència són aspectes universals i naturals
de la humanitat, però hi ha arguments molt sòlids també en favor que la
guerra és una creació que deriva de circumstàncies específiques
econòmiques i socioculturals. I és en aquest context que l’adherència
sense matisos de Borrell a la idea que la guerra és un fenomen natural
sorprèn i inquieta molt. Ja ho sabem, que ell no és cap gran
intel·lectual, però seria prudent no afirmar rotundament coses que estan
en discussió d’una manera tan clara i evident. Sobretot, si has
d’ostentar un càrrec com el que li han proposat d’ocupar.
Hi ha un detall que crida especialment l’atenció, en l’astracanada de
Borrell: la renúncia implícita que significa la seua frase pel que fa a
les raons i els principis fundadors de la Unió Europea. La UE és un
desastre com més va més gros, però encara té a favor seu un servei únic
que ha fet a la humanitat: aturar la cadena de guerres entre França i
Alemanya. Les tres grans guerres entre aquests dos estats, especialment
la Segona Guerra Mundial, van deixar el planeta i la humanitat en el
punt més àlgid de perill que hagués pogut imaginat. La dimensió del
conflicte global que van desencadenar, amb els morts comptant-se per
milions i milions, l’aberració singular de l’holocaust i l’aparició i
l’ús de les armes nuclears van constituir una amenaça a l’estabilitat
del planeta i la humanitat com no s’havia vist mai.
Però d’aquelles cendres dramàtiques, en va nàixer el projecte de la
unitat europea, que en aquest punt ha tingut un èxit extraordinari. Fa
74 anys del final de la Segona Guerra Mundial i en un període de temps
tan curt, en termes històrics, s’ha aconseguit d’evitar per sempre més
una guerra entre França i Alemanya, dues potències que havien sostingut
guerres cruels el 1870, entre el 1914 i el 1918 i entre el 1939 i el
1945, guerres que havien significat l’ocupació formal d’Alemanya fins al
1989. No és poca cosa, canviar un segle llarg de tensió per l’actual
col·laboració, en la qual gairebé es pot dir que França i Alemanya són
un sol país, amb l’existència més que remarcable des del 1992 d’un
exèrcit comú, fins i tot.
Però quan s’ha aconseguit això, Borrell s’atreveix a dir que la pau
no és l’estat natural de la vida sinó que ho és la guerra. I, més enllà
de la seua incapacitat política, la pregunta a fer-se és si aquest serà
el missatge que proclamarà com a cap de la diplomàcia europea i les
conseqüències que això pot arribar a tenir.
Entre parèntesis: el càrrec d’Alta Autoritat no és el que aparenta,
en termes de poder. El ministre d’Afers Estrangers de Malta té més poder
real que Borrell. Però Borrell té el megàfon de Brussel·les. I les
implicacions polítiques del missatge que comença a llançar són
enormement greus. Especialment, si atenem a la deriva que la Unió
Europea va prenent en el sentit de voler competir també com a força
militar al món, un discurs que sobretot Macron, amb qui Pedro Sánchez va
pactar el nou lloc de feina de Borrell, vol posar a Brussel·les.
La Unió Europea és un gegant econòmic, una mediocritat política i una
nul·litat militar. Aixoplugada històricament sota el paraigua
nord-americà i de l’OTAN, el sector militar europeu, el complex econòmic
i militar d’Europa ha estat fins ara menystingut. A diferència del que
passa a l’altre costat de l’Atlàntic. Allà, l’aliança entre els militars
que fan la guerra i la indústria que viu de la guerra representa el
nucli de poder estable i real del país, l’essència del sistema. El 1961,
en el discurs de comiat, el president Dwight D. Eisenhower, un general
de cinc estrelles, va avisar de l’enorme perill que representava per a
la democràcia la influència del complex militar industrial. Però la
realitat ha depassat les pitjors expectatives. Avui, els Estats Units
tenen una despesa de defensa que dobla de llarg la del segon estat (la
Xina), que equival a la suma dels dinou estats següents, disset dels
quals són aliats seus, i que dobla la despesa conjunta de la resta dels
174 estats membres actuals de l’ONU. Una barbaritat incomprensible que
porta a la necessitat de crear i mantenir guerres per perpetuar el
negoci.
Avui ja ningú no ignora la gravetat del segrestament de la democràcia
per aquest enorme aparell de poder econòmic que és el complex militar
industrial –us remet a l’editorial
sobre les teories de Sheldon Wolin per si voleu aprofundir-hi. Molt
poca gent, per no dir ningú, discuteix l’impacte negatiu sobre la pau
mundial que comporta la voracitat de la maquinària bel·licista. I poca
gent discutirà que l’europeisme era, en aquest sentit, una contra imatge
que demostrava que la pau era possible i beneficiosa per a tothom. Però
la maniobra en marxa consisteix a buidar la Unió Europea de les nobles
referències humanístiques dels pares fundadors per posar-la en el camí
d’esdevenir un monstre paral·lel a això en què s’han convertit els
Estats Units d’Amèrica. I per aconseguir-ho, la primera cosa que cal fer
és canviar de missatge, pregonant als quatre vents que anàvem
equivocats i que, en realitat, dient que l’estat natural de la vida és
la guerra, cal preparar-s’hi. Omplint les butxaques del complex militar i
industrial europeu.
I quin falcó millor per a fer aquesta feina que Borrell, un indigent
intel·lectual que, per això mateix, pot contradir, sense morir-se de
vergonya, l’obra dels grans inspiradors de la idea europeista i un
immoral que ja ha estat capturat en irregularitats econòmiques però que
no ha tingut –ni té ni tindrà– la vergonya ni la decència de retirar-se
de l’escenari per assumir així, també políticament, la seua
culpabilitat.
PS. Avui he de recomanar-vos l’extraordinari article de Joan Ramon Resina,
que aporta una visió diferent i molt interessant del pacte de govern
entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació de Barcelona. Us
sorprendrà. I em permetreu també que cride l’atenció sobre la columna de Jordi Goula,
dedicada a la situació de la indústria. La seua anàlisi econòmica
setmanal ha esdevingut ja una referència extraordinària del nostre
diari, imprescindible per a entendre on som.
