Paraula de Franco

Paraula de Francohttps://youtu.be/sX-ZW-AgybI: L'opinió de Salvador Cot

 

per Salvador Cot30 de Novembre -0001 a les 00.00 h

Dada espectacular. Fa dos mesos llargs que a Madrid hi ha negociacions frenètiques entre tots els partits i només hi ha un acord àmpliament majoritari: Negar-se a parlar de Catalunya i marginar de les converses els dos partits independentistes catalans, unes formacions que agrupen ni més ni menys que a 17 diputats, un grup molt difícil d'evitar en la majoria de les combinacions. El principal problema de l'estat espanyol, per tant, ni tan sols serà abordat. 

Tot indica, per tant, que el règim del 78 està complint la paraula donada per Joan Carles de Borbó al general Franco poc abans de morir, quan el dictador va agafar de la mà el seu successor per dir-li "Només li demano que preservi la unitat d'Espanya!". El vell tirà estaria orgullós del seu llegat ideològic, indiscutit fins i tot per molts dels que ell perseguia durant els quaranta anys de dictadura militar. En aquest àmbit Espanya, efectivament, és una. La grandesa i la llibertat són una altra cosa.

El nacionalisme espanyol és tan espès que mai no és traspassat per la democràcia, passin els anys que passin. I a Madrid, a la seva. Ara i com sempre.

De Referèndums i d'imputacions

De Referèndums i d'imputacions: L'opinió de Marc Gafarot

El cas dels catalans (guerra de succesió 1714)

Ni un gram d’autocrítica

JOAN B. CULLA

Atenció: no demano a ningú que s’autoflagel·li, i menys que s’immoli. Però quan, després d’haver ocupat càrrecs institucionals durant 36 anys, d’haver encapçalat de forma omnímoda un partit polític al llarg de tres dècades, et veus obligat a dimitir perquè, malgrat comptar amb poderosos altaveus mediàtics, el teu electorat ha resultat ser residual, trobo que fóra un gest d’honestedat examinar públicament si, per ventura, has comès algun error, si has fet alguna anàlisi equivocada de la realitat. Parlo, potser ja ho han endevinat, de Josep Antoni Duran Lleida.

Quan, ara fa tres setmanes, Duran dimití de la presidència del comitè de govern d’ Unió (una responsabilitat que exercia sense interrupció des del 1987, i amb un trienni de pausa des del 1982), era esperable algun primer tast d’aquell saludable exercici autocrític. Però no. De fet, les manifestacions fetes pel sempitern líder democristià en l’hora dels adéus constitueixen més aviat una exhibició de supèrbia intel·lectual i de superioritat moral. Examinem-ho.

L’endemà de deixar el vèrtex d’ UDC, el diumenge 17 de gener, el diari 'La Vanguardia' li feia a Duran el penúltim obsequi, una entrevista de pàgina sencera amb un titular detonant: “Les coses haurien anat millor si Pujol hagués optat per mi”. Deixem de banda la rèplica fàcil (Millor per a qui, senyor Duran? Per a vostè?) i intentem aprofundir en la interpretació d’aquestes paraules.

A parer meu, la lectura és clara: el d’Alcampell volia dir que, si el successor assenyalat per Pujol al capdavant de CiU hagués estat ell i no Mas, no s’hauria produït allò que els unionistes anomenen “la deriva secessionista”. Duran aparenta creure, doncs, que el procés independentista va sorgir de dalt a baix, des del despatx d’Artur Mas cap al carrer, quan tots els observadors equilibrats han constatat que va ser un procés 'bottom-up', de baix a dalt, des del carrer cap al despatx. O, alternativament, potser Duran creu que, si el president de la Generalitat hagués estat ell, hauria pogut ser com una mena de Moisès a l’inrevés, i deturar l’onada popular desfermada a partir de l’Onze de Setembre de 2012, i convèncer dos milions de persones que, en lloc de cercar la terra promesa, continuessin fabricant maons per a aixecar les piràmides de l’unitarisme espanyol.

En qualsevol dels casos crida l’atenció que, en un moment de balanços, Duran Lleida no aprofités l’entrevista per formular ni mig retret cap al sistema polític estatal, que, en tres anys, no ha estat capaç de respondre al malestar de tantíssims catalans amb la més mínima proposta política positiva. L’exlíder d’UDC creu que ell ho hauria fet millor que Mas, això està entès. Però, què hauria fet? Quina resposta hauria donat a la humiliació de l’Estatut, a la frustració col·lectiva d’unes retallades incongruents amb la riquesa del país i amb la pressió fiscal que els seus habitants suporten? Aquella “tercera via”, aquella disposició addicional de la Constitució que, des de Madrid, no ha merescut més que desdeny?

El mateix dia que es publicà l’entrevista citada, Duran signava la seva última carta-web setmanal, un altre document mereixedor d’anàlisi. Hi justificava la dimissió a causa dels mals resultats electorals, però tot seguit els trivialitzava, deslligant-los de qualsevol error estratègic: “Quan la pilota no entra, s’ha de canviar l’entrenador, encara que sigui bo i pugui triomfar en un altre club. En aquest cas, a més, hi ha una diferència substancial: l’entrenador no és que sigui bo, però tampoc és dolent” (sic).

Com que l’entrenador no és dolent, no ha de fer cap autocrítica sobre el joc que ha portat l’equip al desastre: el divorci amb Convergència es va fer al moment just, ni massa tard ni massa aviat; la consulta interna d’Unió va ser impecable, i en la subsegüent escissió Duran no hi tingué cap responsabilitat; les ofertes polítiques presentades pel partit el 27-S i el 20-D eren magnífiques, per molt que l’electorat no ho sabés veure... Així s’entén que Duran sentenciï: “Continuo tenint molt per aportar a Unió, a la política i a Catalunya”. Amb aquest colofó definitiu: “Hauria pogut fer més i fer-ho millor? I tant! I qui no?”.

Amb el plausible propòsit d’animar la seva desmoralitzada tropa, Duran incloïa en la carta de comiat la idea que “tenim molts actius, també de presència institucional. Tenim regidores, regidors, alcaldes i alcaldesses...”. En efecte, els tenen; i un d’ells, el regidor de Tarragona Josep Maria Prats, ja ha començat a volar sol: aquest dimarts subscrivia un pacte local amb el PSC i el Partit Popular per governar conjuntament la ciutat durant els pròxims tres anys i mig.

En els propers mesos, Unió ha d’intentar trobar un nou lloc dins del mapa polític català. Si, com apunten alguns indicis, el busca en l’espai unionista ja saturat per PSC, Ciutadans i PP, és probable que l’històric partit no arribi a complir els 85 anys.

Catalonia rules ok

 

per Ramón Cotarelo6 de Febrer 2016 a les 20.09 h

Per aquells que segueixen la política espanyola, el què està succeint en les relacions amb Catalunya ha de provocar-los veritable gaubança. Quan van preguntar a Rajoy què pensava sobre el fet que hi hagués un milió i mig de catalans a la Diada, demanant la independència, va contestar, amb la seva sorprenent intel·ligència, que era un rebombori. Es tractava de l'habitual menyspreu tenyit d'ignorància de l'oligarquia espanyola en relació a Catalunya. Si els catalans donen la llauna, el nacionalisme espanyol tanca files i Santiago de España farà la resta, com Clavijo. No tenim temps que perdre perquè ens espera la unitat de destí en l'universal.

Avui el de l'algaravia no sap què fer, a punt del desnonament a La Moncloa, d'on no vol marxa, enfrontat a tothom, amb el pacte anticatalà del PP, el PSOE i C's a punt de trencar-se segons plora preocupat "El País", no té ni idea de com desactivar la bomba de rellotgeria dels 18 mesos per a la ruptura i que és el que condiciona de forma absoluta la política d'Espanya fins al punt que el desastre de la crisi i l'espoli perpetrat per una banda de delinqüents passen a segon pla. Això sí que és un "tic-tac" i no el que inventava Podemos.

La situació d'Espanya és deplorable. No només manca d'estadistes, sinó de mers polítics capaços d'entendre el món en el qual viuen i no dir tonteries. El govern, format per advocats de l'Estat, i d'altres espècimens, creu que la política d'un Estat modern es resol amb invents del contenciós administratiu. Així, enfront de la crisi constitucional que planteja Catalunya, que afecta a l'estructura mateixa de l'Estat i el seu principi de legitimitat, respon amb recursos i contrarecursos i conflictes de competències en el seu corresponent paper timbrat, visat, legalitzat, compulsat i registrat. Movent agutzils, procuradors per frenar en les coves judicials, a la desesperada, l'acció parlamentària en representació d'un poble en marxa.

I ho fa davant un Tribunal Constitucional desprestigiat i deslegitimat per estar presidit per un militant del mateix partit del govern que recorre davant d'ell perquè li busqui una sortida al que no la té. Un Tribunal Constitucional que, amb la seva incompetent sentència del 28 de juny de 2010 en la qual negava la condició de nació als catalans, perdia tota la seva autoritat a Catalunya. Un òrgan reduït a la condició d'una oficina de blanqueig judicial, per donar una disfressa jurídica (sense aconseguir-ho) a les arbitrarietats polítiques del govern espanyol. Aquest es val per a això d'una llei de reforma del Tribunal, imposada amb la seva majoria parlamentària absoluta i que avui està impugnada davant aquest mateix Tribunal.

El del rebombori el té a casa i no sap com sortir d'ell. Perquè, entre altres coses i encara que no dóna crèdit a la situació, Catalunya i els partits independentistes catalans tenen la clau de la formació del govern d'Espanya.

En les còmiques converses entre forces polítiques espanyoles per formar govern, Podemos esgrimeix com a base decisiva per postular-se d'interlocutor del PSOE en detriment de C's que és l'únic que pot negociar amb els independentistes catalans perquè, si aquests no volen, a Espanya no pot haver-hi "govern de progrés". Una altra petulància i falsedat dels morats. No són ells els qui poden negociar amb ERC i DiL sinó En Comú Podem i, en concret, Domènech, que no és el mateix. De fet, no és segur que En Comú Podem voti amb el grup de Podemos al Parlament espanyol segons quines coses.

I negociar què? Doncs exactament una abstenció dels independentistes catalans en la investidura d'un hipotètic govern d'esquerres espanyoles. A canvi de què? Aquí està el problema: a canvi de res. Perquè l'única cosa que caldria oferir-los seria un govern "de progrés" que acceptés un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Per a molts independentistes tal oferta ja no té interès doncs creuen haver passat aquesta etapa i només pensen en un referèndum organitzat per ells sobre la Constitució de la República catalana. Però, encara que ho acceptessin com una espècie d'assaig de l'altre, com convencerà Podemos al PSOE per fer el referèndum? Sánchez és tan unionista com Rajoy, Rivera, Rubalcaba o Díaz. L'oferta no solament pretén abusar de la bona fe d'ERC i DiL sinó també de la del PSOE en cas que la tingui. Per molt que Podemos s'anomeni Podemos, la paraula no fa la cosa i la veritat és que no poden.

Resultat final: els independentistes tenen el govern de Catalunya i apliquen el full de ruta a la independència. Aquest trajecte serà més tranquil i afable si a Espanya no hi ha govern que pugui obstaculitzar-ho. I la clau per decidir si a Espanya hi ha o no govern, o cal convocar noves eleccions la tenen aquests mateixos independentistes que governen a Catalunya.

Puigdemont llança el desafiament que a Madrid només aniran a negociar la data de la independència. Amb l'afegit que seran ells també els qui decideixin quina data serà aquesta.

El Tribunal Constitucional, ministeri del govern espanyol

El Món el diari lliure, obe Constitucional, ministeri del govern espanyol

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL, MINISTERI DEL GOVERN ESPANYOL

per Ramón Cotarelo30 de Gener 2016 a les 20.05 h

El govern espanyol presumeix d'enfrontar-se a l'independentisme català només amb les armes de la llei i l'Estat de dret. Amb aquest esperit, la seva vicepresidenta, a la roda de premsa de divendres, després del consell de ministres, va anunciar que el govern instava el Tribunal Constitucional a anul·lar tots els actes que la Generalitat realitzés sorgides d'una declaració d'independència. Sostenia que era lògic, ja que si la declaració va ser anul·lada en el seu dia per aquest tribunal, les seves conseqüències han de ser nul·les.

En efecte, és molt d'agrair que el govern espanyol no empri en principi l'exèrcit, la Guardia Civil, la repressió i la violència, com ha fet tradicionalment per contrarestar el sobiranisme català. Que recorri a la justícia i insti els jutges a actuar en el marc de la legalitat en comptes de procedir a rebentar-la a canonades segons inveterat procedir imperial.

Tan sols és que aquestes declaracions i aquest esperit són falsos i un engany.

Algú podria dir que l'engany, el frau, consisteix a "judicialitzar" un problema que no és jurídic sinó polític, és a dir, en instrumentalitzar els jutges perquè resolguin un problema que els polítics no poden solucionar. Aquesta va ser una queixa molt freqüent entre especialistes i estudiosos a començaments del rodatge de l'Estat de les Autonomies als anys 80, quan es plantejaven continus recursos competencials al Tribunal Constitucional. Fins i tot els magistrats es queixaven que el govern i els partits els usessin com a parapet per ocultar la seva incapacitat de resoldre els problemes per via de negociacions polítiques.

Però això també era, no ja totalment fals i mentider com les intencions del govern actual, sinó erroni.

I era erroni llavors i és fals avui, perquè el TC no és un òrgan judicial ni forma part del Poder Judicial. Dur-hi els problemes polítics no és "judicialitzar-los". Això és fals, una estratagema. El TC és un òrgan polític format per juristes nomenats políticament i amb una finalitat política. El seu president actual ocupa aquest càrrec perquè va ser militant del PP, del partit del govern. Pel que sabem, subjectivament ho segueix sent, i la seva funció és resoldre els assumptes en sentit favorable a una part, al PP, que és qui el va posar on és.

O sigui: usar el TC per a resoldre un contenciós polític no és "judicialitzar-lo"; és "polititzar-lo". El fet que la Constitució situï la jurisdicció constitucional (això és, la competència per resoldre problemes constitucionals) en un òrgan 'ad hoc' anomenat Tribunal Constitucional, que ve acompanyat de la parafernàlia lèxica de la justícia (autos, sentències, providències…) no vol dir res. L'invent és una martingala autorreferencial que no atorga a les seves decisions cap legitimitat, sinó només una legalitat de part i, per tant, inútil. L'exemple més obvi: per sentència del 2010, aquest TC va decidir que els catalans no es podien considerar a si mateixos com una "nació". Com que dir aquesta bestiesa manca de tot sentit jurídic, es va haver de fer d'una manera tan complicada que la decisió no és justa ni injusta sinó, simplement, ridícula, perquè el de "nació" no és un concepte sinó un sentiment, i cap tribunal del món podrà mai imposar o prendre a ningú un bri de sentiment nacional.

Per tant, la decisió del govern, anunciada als quatre vents, de no anar per la via de la pura repressió i d'acudir als tribunals és un engany més, consistent en utilitzar la repressió disfressada d'acció judicial, utilitzar els mateixos elements de violència camuflant-los com a magistratures que, en realitat, obeeixen les consignes del govern com podrien fer els militars o la Guardia Civil.

I això és el que s'ha de destapar com allò que és, com una superxeria. I fer-ho amb atenció, perquè pot resultar difícil explicar-ho a l'estranger on, en principi, la faula de "judicialitzar" falsament els problemes polítics pot trobar crèdit en funció del prestigi que entre gents civilitzades tenen paraules com "tribunal", "jutges", "magistrat" o "justícia".

Que quedi clar que no n'hi ha. Es tracta de referir a un òrgan polític una decisió política en el sentit favorable als interessos del govern de torn. Valor d'aquest procediment a ulls de la justícia, de l'Estat de dret? Zero. Valor per a justificar després un possible recurs a la violència si el sobiranisme persisteix? Tot. Aquí és on rau el perill, i això és el que s'ha de denunciar.

La política dels fets que causa pànic a Madrid

Germà Capdevila



Ras i curt: cal aplaudir els estrategues que van triar l'endemà de l'encàrrec del rei a Pedro Sánchez de formar govern a Madrid, per presentar al registre del Parlament les tres grans lleis que han de definir el marc normatiu que ha de permetre el naixement de la nova República.

No se m'acut una millor resposta al menyspreu de la classe política espanyola vers Catalunya. El PP –un cop més– ens fa servir d'espantall, el PSOE ens exclou d'antuvi de les negociacions per formar govern, Podemos accepta que s'exclogui En Comú Podem de la ronda de contactes amb Sánchez i per Ciutadanos senzillament no existim com a poble. Com a cirera del pastís, l'Audiència Nacional investiga l'ANC i els ajuntaments catalans que han comès l'acte terrorista de votar mocions als plens.

En un context polític com aquest –res de nou sota el sol– no val la pena perdre ni cinc minuts en intentar que se'ns escolti o en imaginar alguna concessió per part de Madrid per assegurar-se l'abstenció o el vot favorable dels independentistes catalans. El millor missatge per als catalans, per a Espanya, per a Europa i per al món és continuar executant el full de ruta aprovat el 9 de novembre, sense ni tan sols desviar la mirada cap a Ponent.

Ahir al Parlament va executar un nou acte de sobirania, en presentar les tres lleis previstes per la resolució suspesa pel Tribunal Constitucional. Ja ho deia la mateixa resolució: desconeixem l'autoritat dels tribunals espanyols en aquesta matèria. Però en comptes d'encallar-nos en declaracions i contradeclaracions, senzillament es presenten les lleis al Parlament. Espanya ha caigut en la seva pròpia trampa, perquè cap instància judicial pot suprimir el debat polític, que és intrínsec a la feina d'un Parlament.

És un curs d'acció que provoca desorientació a l'Estat. La tremolor de cames que fa uns dies dèiem que afecta alguns sobiranistes en veure que passem del dit al fet, es transforma en pànic a Madrid, on no saben com respondre als actes concrets del Parlament cap a la independència. El TC pot continuar suspenent cada passa, però no hi ha manera d'evitar que els diputats catalans continuïn fent la feina i acabin d'aquí a 18 mesos un nou marc legal perfectament dissenyat i a punt per posar-lo en marxa.

Madrid sap que segons quines mesures poden esdevenir la justificació perfecta perquè l'independentisme català premi l'accelerador, i es troba en un atzucac que s'agreuja pel caos polític que es viu a la capital espanyola. Vaig a comprar crispetes.

Lloança de l’unionisme respectuós

Vicent Partal

Societat Civil Catalana va tornar a fracassar ahir. No va aconseguir d’omplir ni la petita plaça de Sant Jaume amb una concentració de gent que anava de l’extrema dreta a la dreta extrema, amb algunes comptades i pintoresques excepcions. Com sempre, les banderes de la dictadura es van deixar veure sense cap mirament i ningú no es va dignar a retirar-les.

És evident que l’unionisme al Principat no el representa Societat Civil Catalana o, per dir-ho a l’inrevés, és evident que l’unionisme no sent que Societat Civil Catalana sigui representant seu. Els continuats fracassos de les convocatòries que fa ho deixen palès. Són molt lluny de mobilitzar aquells sectors de catalans que no van votar independència el 27-S. A les urnes s’expressen, però al carrer no. I això, que hauria de fer reflexionar seriosament els qui controlen Societat Civil Catalana, també ens ha de fer reflexionar els independentistes.

Personalment, crec que devem respecte i reconeixement a la gran majoria dels unionistes catalans per l’exquisida correcció i el respecte que mostren envers la majoria independentista.

Per a molta gent tot això no és pas fàcil. Imagineu-vos què sentiríeu si veiéssiu per la televisió una cadena humana entre Vinaròs i el Voló amb milions de persones brandant amb entusiasme banderes… espanyoles. Els catalans que volen restar a Espanya ja han viscut tres anys llargs de mobilitzacions i victòries de l’independentisme que, per força, no els han de resultar gens agradables.

I, tanmateix, hi reaccionen amb molta calma i amb un gran respecte. No hi ha hagut fins ara incidents remarcables, tret dels que causen de tant en tant els grups més militants o, directament, persones uniformades. Quan han hagut de votar, s’han decantat pels partits que consideraven que els defensaven millor, però no han expressat agressivitat ni tan sols tensió contra els partidaris de la independència.

És cert que també els independentistes hem estat exquisits amb ells i en cap moment no els hem volgut posar contra les cordes. Tots sabem que la república no és per als independentistes, sinó per al país sencer i la discrepància d’idees no únicament l’hem respectada, sinó que fins i tot l’hem encoratjada, com es va comprovar notablement durant la tanda de referèndums populars.

Això és cert. Però també és cert que la major part dels unionistes catalans es comporten amb un tarannà democràtic d’acceptació de la diferència que cal reconèixer i posar al seu lloc. Amb l’allau de barbaritats que vomiten les televisions de Madrid i amb el to encrespat i bel·licós que fan servir els polítics d’aquesta orientació, seria previsible que una part important dels seus seguidors hagués esdevingut una força mobilitzada ferotgement contra la independència. I això no ha passat. No volen abandonar Espanya, però no estan disposats a imposar el seu criteri i respecten la mobilització dels qui volem una cosa que a ells, necessàriament, els ha de fer mal al cor.

De les moltes notícies positives del procés cap a la independència, ara per ara, aquesta és una de les que m’emocionen més. Perquè si això continua així, efectivament aconseguirem de fer un país millor per a tothom. No solament per als del sí.

Han d’estar molt desesperats per a organitzar xous com el de Dombrovskis

La revista Interviú publicava ahir un article que deia que, segons la policia espanyola, la família Pujol havia pagat sis milions d’euros el 2013 al primer ministre letó d’aleshores, Valdis Dombrovskis, perquè fes unes declaracions amables respecte del procés d’independència de Catalunya. La filtració provenia de la ‘unitat d’intel·ligència’ de la policia espanyola i, com sempre, era plena d’ambigüitats i llacunes. De fet, la policia mateix diu que només es basa en allò que anomena ‘fonts fiables’ (no hi ha ni un trist paper) i reconeix que la vinculació amb els Pujol ‘no és pas confirmada’. Tot amb tot, avisa que ‘el presumpte corrupte’ pot continuar ‘fent mal a Espanya’, ara des del càrrec de vice-president de la Comissió Europea.

Em va deixar tan esbalaït que vaig haver de tornar-me a rentar la cara. La policia d’un estat membre es permet el luxe d’acusar de corrupció, de manera pública i sense cap prova, ni més ni menys que el vice-president de la Comissió Europea, responsable d’economia? Que s’han tornat bojos?

Evidentment, Brussel·les va reaccionar no tan sols negant-ho, sinó fins i tot negant-se a comentar-lo. L’oficina de la Comissió digué a l’agència EFE: ‘Aquestes al·legacions no tenen cap base.’

El 2013, poc després de la Via Catalana de l’11 de setembre, Dombrovskis, aleshores primer ministre de Letònia, va ser entrevistat per l’ACN. En aquella entrevista es va mostrar partidari de reconèixer la independència de Catalunya. El govern espanyol es va enfurismar i va reclamar-li una correcció que ell no volgué fer.

Des d’aleshores, Espanya s’ha mirat amb lupa totes les intervencions d’aquest polític. Quan deia coses que agradaven a Madrid, que també n’ha dites, i quan deia coses que a Madrid no volien escoltar.

Però com s’explica una acusació com la que Interviú ha destapat? Des d’un punt de vista polític, és un despropòsit. No tan sols enutjarà notablement el vice-president de la Comissió, sinó que molt probablement molestarà molt en totes les institucions comunitàries. Quin sentit té, per tant, entrar en aquesta batalla?

Ahir des de Brussel·les em parlaven de desesperació. L’única explicació que trobaven a un tal comportament era que fos una mena d’amenaça contra importants dirigents europeus, per enviar el missatge que si es mostren conciliadors amb Catalunya els empastifaran sense contemplacions. Una mena de pressió a la desesperada.

A la desesperada perquè Catalunya ha entrat en el famós període de resolució dels divuit mesos, perquè Espanya no té govern ni se sap quan en tindrà, perquè el PP ja es veu al carrer i sobretot perquè cap dels esforços diplomàtics espanyols per a amenaçar Catalunya no ha reeixit.

Evidentment, alguna explicació ha d’haver-hi a una actuació tan poc assenyada com aquesta d’ahir. La desesperació en seria una, efectivament. Sumant-hi la marginació evident que Espanya viu a la Unió Europea d’avui, on no ocupa ni un sol lloc d’importància, tal com explica tan bé en el seu darrer llibre Ramon Tremosa. En un altre moment, Espanya hauria pressionat als corredors, entre bambolines. Tanmateix, ara sembla que ha de fer-ho de la manera més barroera i forassenyada que hom es pot imaginar. De fet, disparant-se un tret al propi peu.

(Anem bé, anem bé…)