CAROLINA PUNSET, CALLA LA BOCA

#Aquestemjugant ES POT DIR MÉS ALT, però no més clar.

L’economista Martin Armstrong preveu que l’independentisme pujarà fins al 2020

Cada dia més el procés català crida l’atenció també a l’estranger i just en aquestes setmanes estem assistint a diverses manifestacions de suport a favor de la independència de Catalunya. Entre d’altres, la de l’alcalde de Dublín, Christy Burke, que va declarar públicament que Catalunya es mereix la independència, i de Pavel Durov, el fundador de l’aplicació de missatgeria instantània Telegram, que va escriure en una piulada al Twitter que espera que Espanya i l’ONU reconeguin aviat la independència de Catalunya si això és el que desitja la majoria dels catalans. ElParlament de Dinamarca fins i tot va aprovar un document amb el qual expressa el seu suport a favor del dret a l’autodeterminació dels catalans, i també la premsa estrangera dedica més espai al cas català. Segons informa Nació Digital, l’1 de juny, amb motiu de la xiulada contra el rei i l’himne espanyol abans que comencés la final de la Copa del Rei, el diari israelià més llegit –Yedioth Ahronoth– va explicar detalladament als seus lectors la situació de Catalunya des del 1714 i els motius de la protesta.

I el que passa a Catalunya tampoc passa desapercebut als EEUU. El passat 28 de maig, l’americà Martin Armstrong –expert d’informàtica i economia que elaborà una teoria amb la qual preveu amb un alt grau de probabilitat l’ocurrència de fets econòmics i polítics rellevants– va analitzar en la seva pàgina web armstrongeconomics.com les tendències de l’independentisme a partir dels orígens de l’estat espanyol, segons el seu Economic Confidence Model que planteja intervals de 8,6 anys entre els principals esdeveniments històrics.

Armstrong recorda que Espanya va néixer el 19 d’octubre de 1469 amb el matrimoni entre la reina Isabel I de Castella i el rei Ferran II d’Aragó, i el 1640, exactament després de 19 intervals de 8,6 anys, va començar la primera lluita seriosa per a la independència (l’anomenada guerra dels segadors). Després d’altres 8,6 intervals (coincidència o càbala?) de 8,6 anys, la guerra de successió espanyola va concloure’s amb la caiguda de Barcelona i la consegüent supressió de les institucions i de les lleis catalanes, amb la pèrdua de cada forma d’autonomia i d’identitat del comtat.

El 1898 Espanya va perdre les seves últimes colònies d’ultramar (Cuba, Puerto Rico etc.) i això provocà el començament del declivi de la seva economia i un creixent descontentament entre la població. El govern va intentar recuperar importància amb la conquesta del Marroc, però va fracassar, alimentant més encara l’enuig dels espanyols, sobretot pels seus mètodes de reclutament dels soldats. A Barcelona, el descontentament va esclatar en una revolta (l’anomenada Setmana Tràgica, des del 25 de juliol fins al 2 d’agost de 1909) que fou esclafada per l’exèrcit espanyol amb un centenar de morts.

Després de la derrota definitiva de l’exèrcit espanyol per part dels marroquins i de l’augment del malestar entre les classes baixes, amb el consegüent perill de revolucions i de l’increment dels moviments nacionalistes, el 13 de setembre de 1923 el capità general Miguel Primo de Rivera, recolzat pel rei Alfons XIII, va dur a terme un cop d’estat. Primo de Rivera va suspendre la Constitució, va abolir tots els partits polítics i per 7 anys va exercir poder absolut com a dictador. Durant aquest període va augmentar considerablement la despesa del govern en les empreses i serveis públics i això quasi va provocar la fallida del govern. Primo de Rivera va perdre el suport dels militars i del rei i, al principi de 1930, es va veure obligat a dimitir. Un cop acabada la dictadura, a Catalunya van néixer els primers partits polítics que poden definir-se independentistes –entre altre, Esquerra Republicana–, partits que van guanyar les eleccions municipals del 1931.  Les eleccions municipals actuaren de plebiscitàries: va caure la monarquia i va proclamar-se la Segona República Espanyola. L’any següent Espanya va concedir a Catalunya un estatut d’autonomia que va ser respectat fins a la guerra civil espanyola (1936/1939), guerra que va concloure’s amb la dictadura de Franco que va abolir qualsevol forma d’autonomia i fins i tot va prohibir als catalans l’ús de la seva pròpia llengua. Franco va morir el 1975 i l’autonomia catalana va ser restaurada el 1977, és a dir, exactament després de 6 intervals de 8,6 anys del 1931.  Si bé a Catalunya els independentistes són presents al Parlament des del 1980, Armstrong afirma que el canvi de tendència significatiu remunta al 2011, després de 4 intervals de 8,6 anys del 1977. Armstrong no explica els esdeveniments d’aquell any, però recordem que el 10 d’abril de 2011 va celebrar-se a Barcelona la consulta que va concloure gairebé dos anys de consultes populars sobre la independència arreu de Catalunya.

Significatives també les manifestacions posteriors, com les que van fer-se en ocasió de la diada dels anys 2013 i 2014, fins al referèndum del 9-N passat, però Armstrong destaca que va ser a partir del 2011 que va haver-hi una creixent onada d’independentisme amb l’objectiu concret de la separació d’Espanya.

L’economista preveu però que –sumant 8,6 anys al 2011,6– caldrà esperar el 2020 perquè aquesta tendència conclogui el seu cicle amb algun esdeveniment rellevant des del punt de vista de l’independentisme. Martin Armstrong no s’aventura a pronosticar què passarà a partir del 2020, potser perquè simplement ja no hi haurà independentisme, ja que no farà falta. Confiem que Catalunya ja serà lliure. Endavant, doncs: encara ens esperen 5 anys de feina!

Manel - 01.Benvolgut - 10 Milles per veure una bona armadura