¿Puede hablar en castellano, por favor?,
Abel Carretero Ernesto
/ 12.05.2015
Una llengua no mor perquè no guanye nous parlants;
només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen.
Manuel Sanchis Guarner
només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen.
Manuel Sanchis Guarner
Sóc a la Universitat de Barcelona. Concretament, assegut en una aula del tercer pis de la Facultat de Geografia i Història, al barri del Raval, al cor de Barcelona. Una de les meves aficions és la geografia, i estic matriculat des de fa uns anys al grau que ofereix la UB. Estic en una assignatura de tercer curs. Al pla docent s’indica, i hi és des de l’inici del curs (tal com té per costum de fer la UB; una pràctica molt ben pensada), quina és la llengua en què s’imparteix l’assignatura: el castellà.
Sabent això, doncs, un ja es resigna d’entrada perquè no pot rebre l’ensenyament d’aquesta matèria en català. Quin remei, si està establert així doncs res, què hi farem… Això sí, quan he d’intervenir a l’aula ho faig en la meva llengua, naturalment. Només faltaria, oi? La qüestió és la següent: el professor és catalanoparlant, com tants altres que es veuen forçats a fer la classe en castellà. Això provoca que quan algú parla en català, ell, inconscientment i de manera natural i espontània, respongui en aquesta mateixa llengua.
Fins aquí tot bé. Cap problema. Suposo que tothom ho veu normal. Però de sobte, un noi aixeca la mà i es queixa perquè diu que no entén el català. Es veu que és estranger. Aquest noi (posem-li, per exemple, que es diu EUA) argumenta que la classe s’ha de fer en castellà i que perd el fil cada cop que hi ha canvi de llengua. Evidentment, el professor ha de callar i, resignat, tornar al castellà; l’acord de fer l’assignatura en castellà dóna la raó a EUA, i el docent no té més remei que cedir (fins i tot demana perdó, com si per expressar-se en la seva llengua hagués fet alguna cosa mal feta!). Aquesta situació es repeteix en diverses ocasions, ja que el professor, sempre animat per altres intervencions en català, es passa a la seva llengua sense adonar-se’n, inconscientment.
Ara ve una de les anècdotes més curioses de tot plegat (agafeu-vos bé; assegureu-vos de seure tranquil·lament, si és que esteu drets). Resulta que EUA, a fora de l’aula, al passadís, parla —almenys amb mi— en català. Ostres! Em quedo estupefacte quan me n’adono. Aleshores li pregunto que per què a classe no vol que el professor parli en català. La resposta és ben senzilla: perquè no. I ja està. Apa, ja ho tenim. Una mentalitat diglòssica forjada en la ment d’un estranger, que deu haver après ràpidament moltes coses sobre la situació sociolingüística de Catalunya per poder ser capaç de fer una distinció d’aquest estil, pròpia de les ments més colonitzades que encara vagaregen per alguns racons dels nostres pobles i ciutats.
L’altra cara de la moneda, no us penseu, és que molts dels meus companys també parlen en castellà (alguns d’ells amb un accent de catalanoparlants que no poden dissimular; ni falta que fa, eh, tot sigui dit), com si fos el més normal del món. La reflexió que faig és la següent: molts catalans interpreten que han de canviar de llengua perquè un noi estranger (que entén i parla, de manera bastant acceptable, el català fora de l’aula) ve a dir-nos quina llengua hem de parlar en una aula de la UB (la universitat amb més estudiants de Catalunya i una de les que teòricament està més compromesa amb la defensa de la nostra llengua).
De retruc, evidentment, també vull apuntar una altra reflexió que se’n deriva. Quants polítics, optimistes per se en alguns aspectes de la llengua, es vanten que el català està en una situació normal, en igualtat de condicions respecte al castellà? Quantes persones, sembla que encegades pel que semblen dogmes lingüístics, diuen que el català no és discriminat ni perseguit? Quanta gent diu que no ens cal fer política lingüística (ja no parlo de tenir un Estat propi, perquè aleshores semblaria un acudit) per regular els usos lingüístics? Doncs bé, la resposta és molt simple: molts polítics, moltes persones. Però d’aquesta petita vivència que us he explicat penso que podem extreure dues afirmacions, amb les conclusions corresponents.
Primer, que no és cert que el funcionament a la universitat (en general; pot haver-hi casos particulars) sigui únicament, ni tan sols predominantment, en moltes ocasions, en català, tal com afirma molta gent. Tant de bo que fos així. De fet, em remeto a les dades citades per l’ex vicerector de Política Lingüística de la UB, Jordi Matas, per afirmar-ho: tan sols 10 dels 475 graus que s’ofereixen a Catalunya es poden fer íntegrament en català.[1] Una dada preocupant i, fins i tot, inquietant, la veritat. Encara cal fer molta feina si volem que el català sigui la llengua d’ús preferent (llegiu “normal”) a la nostra universitat i si volem que la seva implementació tingui un abast més ampli del que té avui en dia.
En segon lloc, que els catalanoparlants, en termes generals, estem envaïts per una mena d’autoestima destructiva que fa que quan hem de defensar allò que és nostre, com la llengua, per exemple, no siguem capaços de fer-ho, pensant-nos que això ens crearà problemes, que si parlem en català davant d’algú de fora estem cometent un acte de mala educació, etc., etc. La llista de pensaments derivats d’aquest comportament es pot ampliar infinitament, no en tingueu cap dubte. Si voleu llegir més exemples d’aquest estil, així com explicacions més extenses, us recomano que llegiu el capítol 14 (anomenat sub-missió) d’El bilingüisme mata, de Pau Vidal (si teniu temps i us llegiu tot el llibre no us en penedireu pas). I com a complement, tampoc us decebrà el llibre Sortir de l’armari lingüístic, de Ferran Suay i Gemma Sanginés.
A veure, no convé que ens enganyem: el català només sobreviurà si nosaltres, els catalans que el parlem, el defensem i l’utilitzem en tots els contextos de la nostra vida quotidiana. Si creiem que algun dia algú ens ha de posar problemes per això, el millor que podem fer, penso, en lloc de canviar de llengua, és explicar-li la situació de la nostra llengua, i que nosaltres ens l’estimem, que és la nostra, la que parlem perquè així ho hem après des de petits. A més, també li hauríem de dir, a la persona en qüestió, que l’ajudarem en tot el que puguem perquè l’aprengui, perquè segurament aquesta persona se sentirà més integrada i més valorada socialment. Que el català avanci o reculi depèn de nosaltres. Cal tenir-ho molt clar, això!
Ah, per cert, no us perdeu l’última, que encara és més bona: es veu que EUA va enviar un correu queixant-se de la situació. El professor, l’endemà, a classe, ho va explicar. La resposta: fer la classe en català, i que qui no hi estigués d’acord tenia la porta oberta (cal dir que va coincidir amb un altre dels atacs d’en Wert —volia dir “Senyor Wert”… Valga’m Déu!— al català, de manera que la decisió podia tenir un rerefons encara més reivindicatiu). En aquell moment, sabeu què vaig pensar? Chapeau! El dia que tots fem això, el català serà una llengua útil, de primera categoria, una llengua que valgui la pena d’aprendre, i possiblement tots ens sentirem més orgullosos de ser catalans i de parlar en català.
No es tracta d’anar en contra de ningú, sinó de defensar allò que és nostre. I per fer-ho el millor és actuar amb calma, sense perdre els estreps, però alhora amb orgull, perquè si no serem trepitjats per la llengua dominant, i així seguirem fins que al final els mateixos catalans ja no tindrem prou valor per enfrontar-nos a la injustícia provocada per la jerarquització lingüística imperant al nostre petit país. No us en oblideu, estimats lectors: depèn de nosaltres!
[1] En va fer referència durant la XII Jornada de la SCATERM, en un acte que va tenir lloc el passat 16 d’abril a l’IEC.
