El repte és guanyar

El repte és guanyar

«Malgrat que les circumstàncies són complicades ens hauríem de sentir privilegiats de poder-ho viure»

Marta Pascal | Actualitzat el 27/01/2015 a les 00:00h

Si mirem enrere i resseguim tot el camí que els catalans i catalanes hem fet, ens adonarem que hem anat superant tota mena d'obstacles que ens intentaven barrar el pas. I no parlo només del procés de transició nacional emprès els darrers anys. La història ens explica com la resistència a la derrota de 1714, els anys de la fosca, els continus passos enrere del sistema polític i institucional espanyol, la dictadura i la pèrdua de les llibertats ens han posat a prova de manera clara i evident. Ho han fet, diguem-ne que ens han posat a prova, des de la perspectiva de la nostra capacitat de resistència com a poble. Malgrat tot, hem tingut la capacitat de perseverar, de seguir-hi sent, quan probablement Espanya confiava en la nostra residualització. Som perquè volem ser.

En aquells moments el repte era el de la resistència nacional. Però avui el repte no és només la resistència. El repte d'avui, el d'aquest 2015, és guanyar la majoria social a favor de l'estat català.

Hi volem ser tots, hi volem tothom. Sortim a convèncer i a explicar que la Catalunya estat no és només una dèria romàntica. És el convenciment d'aconseguir l’instrument que ens permetrà la plenitud nacional, però també que permetrà oferir als nostres ciutadans la plenitud de benestar que es mereixen. Al cap i a la fi, busquem construir el millor país del món: lliure, ple i just.

El repte és guanyar. I malgrat que les circumstàncies són complicades ens hauríem de sentir privilegiats de poder-ho viure. Moltes generacions de patriotes ho van somniar. La història ens ha regalat ser protagonistes del somni. No fallem! Guanyem!

«La cosa» pinta refotudament bé!

«La cosa» pinta refotudament bé!

«Amb una Espanya feta una piltrafa, ho tenim tot de cara per guanyar d'una punyetera vegada»

Josep Sort | Actualitzat el 26/01/2015 a les 20:31h

Contràriament a molts ocells de mal averany, penso que “la cosa” pinta refotudament bé. Em refereixo, és clar, al procés. Anem a pams. En Mariano Rajoy està tocat i enfonsat. En el moment d'escriure aquestes línies, no paro de sentir les declaracions d'en Barcenas inculpant-lo de cobrar comissions a punta pala. Tocat i enfonsat, diria jo. Espero que a la Unió Europea se n'atipin d'aquest individu i el vetin per decència. El PP igual ens fa el favor de tornar a llançar-se als peus d'Aznar. I això no farà més que multiplicar per mil els conversos a la Independència.

Del PSOE no cal dir res. No fos cas que els donéssim una idea. Els hem de deixar que es coguin en la seva salsa, o com deien a Salveu el Soldat Ryan, “Don´t Shoot. Let them burn!” No dispararé, doncs, i deixaré que es cremin ells solets (i soletes).

Dels “pablemos”, cada cop es més evident que són, com ja vaig escriure en l'anterior article, un producte intel·lectual de la factoria FAES. Ara, el propi Iglesias diu clarament que només hi ha dues opcions: o ells o el PP. És a dir, tal i com pinten les coses, o ell o l'Aznar, de manera que són com vasos comunicants, que es retroalimenten mútuament. Més clar, l'aigua. Aquests espanyols no saben com fer-se-les per salvar (la seva) Espanya, que fa figa per tot arreu. Ja ni l'Alatriste, els serveix... Després de tantes esperances posades en l'Águila Roja i, sobretot, aquest insult a la intel·ligència que era la sèrie Isabel, una veritable basòfia amb aspiracions a assimilar-se als Tudors, però que no li arribava ni a la sola de la sabata. Tan desesperats estan que ja se senten veus de la necessària reintroducció del servei militar obligatori... Un cop restablerta la cadena perpètua... ja no ve d'aquí, oi?

Total, que no tenim excusa. "In Spain We Trust". Els espanyols es mataran entre ells, que és el que saben fer. Amb una Espanya feta una piltrafa, ho tenim tot de cara per guanyar d'una punyetera vegada. Recomanaria, doncs, que no ens l'agaféssim amb paper de fumar. Hem d'anar cara a barraca. S'ha arribat a un acord, i hem de tirar endavant. Ens queda molt poc camí per recórrer, però ho hem de fer amb il·lusió i ganes. Deixeu de buscar els errors i les imperfeccions. La perfecció és un ideal, i no estem ni per idealismes, ni per a somnis. Estem per a guanyar el més aviat possible i deslliurar-nos d'aquest llast que es diu Espanya.

Que l'endemà, ja tindrem temps de llançar-nos, si ens plau, a la jugular de l'altre.

L'acord els espanta

L'acord els espanta

«Són nou mesos clau. L’objectiu és que la independència guanyi en les properes eleccions del 27 de setembre»

Josep Lluís Cleries



Fa gairebé una setmana, el president Mas va anunciar l’acord per convocar eleccions anticipades passat l’estiu. Unes eleccions plebiscitàries, amb llistes separades i un full de ruta compartit. L’acord, la unitat, era imprescindible per a garantir que culmini amb èxit el procés cap a la independència. I l’hem aconseguit.

Ara tenim nou mesos per endavant durant els quals tenim molta feina per fer. Són nou mesos clau. L’objectiu és que la independència guanyi en les properes eleccions del 27 de setembre. Aquest dia decidirem la llibertat del nostre país. Les forces sobiranistes al Parlament de Catalunya haurem de ser majoria absoluta i així, d’aquesta manera, obtindrem el reconeixement del món. Caldrà, des d’ara mateix, explicar-ho bé!
L’acord també garanteix consolidar estructures d’estat, eixamplar la base nacionalista i continuar amb l’acció de govern, amb l’aprovació dels pressupostos, prioritzant els programes de contingut social i amb estabilitat política.

I això, la unitat sobiranista del nostre país, l’acord, és el que més preocupa al govern del Partit Popular. Ho veiem amb les primeres reaccions, que busquen confondre i desacreditar la decisió de convocar les eleccions. El president del Govern espanyol reacciona parlant de “fracàs”, que no s’ha “d’enganyar” els catalans i que les plebiscitàries “no existeixen”. Aprofito per a recordar-li que, de nou, erra en els seus diagnòstics i pronòstics, ja que en el seu moment no es va cansar de repetir que el 9-N no votaríem i, quan va veure que les urnes estaven posades, es va decidir interposar querelles contra el president de la Generalitat i altres membres del govern català. Això sí que és un fracàs. Fracassa un Estat que no sap escoltar ni respondre democràticament a les demandes que hem fet des de Catalunya.

També hi ha qui titlla l’avançament electoral de “poc seriós”, al·legant motius que es basen en la reactivació econòmica. Doncs el que és poc seriós és que qui més contribueix a l’economia espanyola pateixi un ofec econòmic històricament sostingut (un dèficit fiscal de prop de 16.000 milions d’euros anuals) que l’impedeix garantir serveis i prestacions, els quals, a molts altres llocs de l’Estat espanyol, es poden garantir. I, per això, ja fa temps que a Catalunya vam decidir que volem ser un país lliure, un nou estat social, on les persones visquem millor: amb igualtat d’oportunitats i cohesió social.

Xavier Rubert de Ventós: 'Sóc bastant espanyolista i per això crec que ens hem de separar'

Xavier Rubert de Ventós: 'Sóc bastant espanyolista i per això crec que ens hem de separar'


El filòsof Xavier Rubert de Ventós respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.
―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?
―L'estat nació actual és una segmentació del país que ja no és funcional. Segurament això és una conseqüència de la crisi mundial. França és un cas clavat a Espanya, perquè són estats amb el disseny caducat. A mesura que van deixant de ser funcionals, aquests països acostumats a la sobirania nacional es comencen a trobar que no poden justificar l'estat nació perquè en realitat depenen del que digui Merkel, els xinesos i els americans. Com que no se sap ben bé per què existeixen, els estats nació cerquen maneres de justificar-lo i parlen d'identitat. Tot i que avui fins i tot la socialdemocràcia la marca Merkel. Els catalans fa temps que tenim el cul pelat de viure sense aquesta espècie de legitimació.
Fa més de vint anys vaig escriure el llibre 'De la identitat a la independència' en què explorava aquesta qüestió. La sobirania ja no és allò que havia estat i nosaltres tenim l'oportunitat de donar una lliçó. La sobirania ha passat de ser un concepte binari (en tinc o no en tinc) a un tema analògic (on tinc la sobirania?, en què?). El vam fer plegats amb en Maragall i no estàvem del tot d'acord. Coincidíem, però, que, tot i que el nostre motor, com que depèn del sentiment, sigui el català, el volant no ho ha de ser. És a dir, aquesta mena de sentiment no pot ser la base que ens faci prendre decisions.
―Què pot aportar una Catalunya independent al món?
―Precisament podem mostrar que sabem deixar de banda la identitat. Podem ensenyar a Europa que la sobirania no és monogràfica. Als meus amics francesos els dic: sou més pesats que els catalanistes, parleu constantment de l'Asterix, l'accent 'français' i de la tradició nacionalista francesa.
Nosaltres tenim l'oportunitat de netejar això que passa aquí dels colors sentimentals i identitaris i de fer simplement un plebiscit quotidià.
Sorprenentment, mentre que els francesos continuen defensant la 'France éternelle', nosaltres som més civils. Resulta que els catalans ens hem fet estatistes i els francesos s'han fet nacionalistes. El que hem de fer aquí és el 'national-building'.
Jo sóc bastant espanyolista i per això crec que ens hem de separar: el seu recel és profund i sistèmic. El contrast entre els uns i els altres és abismal. Tots hi hem topat. Una vegada m'havia reunit amb un ministre espanyol quan em va trucar el meu fill perquè tenia problemes amb la bicicleta i vam parlar, és clar, en català. Quan vaig penjar em va demanar: 'Javier, cuando les hablas a tus hijos en catalán es como para dar testimonio de afirmación nacional, ¿no?' Em vaig quedar de pedra: es pensa que jo puc parlar amb els meus fills, amb qui he parlat sempre en català, en cap més llengua? Vols dir que són liberals, aquesta gent? No, aquesta gent no vol entendre-ho. Nosaltres, sens dubte, aportem una versió més flexible de la sobirania. Ells, en canvi, miren de fer reviure una sobirania que serviria per a la ciutat-estat de Roma, però que avui dia té molt poca eficàcia

plebiscitàries

Plebiscitàries

 

Camacho: "Recuperarem la presència d'Espanya a Catalunya amb l'Exèrcit i la Guàrdia Civil"

La presidenta del PP català creu que "Artur Mas acabarà malament"

 

Bernat Vilaró

 

La presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, ha afirmat en una entrevista a 'La Razón' que "el PP vol liderar la recuperació del paper d'Espanya a Catalunya". "Tenim un pla molt ambiciós en aquest sentit i crec que recuperarem els sentiments dels catalans que se senten espanyols". "Farem iniciatives des del món de l'esport o de la cultura, i també des d'institucions respectades com l'Exèrcit o la Guàrdia Civil", ha anunciat.

"Veig que Artur Mas acabarà malament, perquè es compromet a fer coses impossibles". El president de la Generalitat és "el gran perdedor", segons la líder popular a Catalunya. "L'anunci electoral demostra que ha fracassat estrepitosament", i "Mas passarà a la història com el pitjor president de la Generalitat, fins i tot superant Montilla", ha afegit.

En l'entrevista Camacho reitera que el procés sobiranista "va tocar sostre el 9-N i ara els partits independentistes estan enfadats tot i que ens vulguin dir el contrari". "Estic convençuda que el 27-S serà una gran ocasió perquè la Catalunya silenciosa desperti, es mobilitzi i opti per frenar l'independentisme". "Si els catalans es mobilitzen els independentistes es trobaran amb la realitat: no hi ha una majoria per a la ruptura", ha manifestat Camacho.

Aquest és un fragment de l'entrevista:

Històricament CiU i ERC han sumat majoria al Parlament de Catalunya. Es pot trencar el 27-S?
Sens dubte. I jo apel·lo a aquests 7 de cada 10 catalans que no van votar el 9-N a què es mobilitzin perquè es pugui formar un Govern de concentració constitucionalista.

Mas reforçarà en aquests vuit mesos l'aparell diplomàtic de la Generalitat. Tem ingerències internacionals en el procés català?

Mas ha fracassat absolutament en la seva recerca de suports internacionals. Europa està amb el Govern d'Espanya i defensa la nostra unitat nacional. Aquestes enormes quantitats de diners que ha gastat en voler comprar aquest suport internacional no han servit per res.

Vostè ha demanat la dimissió del president de la Generalitat. Es planteja una moció de censura?

Ja no estem per estratègies parlamentàries ni mediàtiques. El que hem de fer és explicar ben explicada la nostra alternativa constitucionalista i de creació d'ocupació. El PP vol liderar la recuperació del paper d'Espanya a Catalunya, que és el que ha decebut als nostres votants. Anem a recuperar la presència del Govern d'Espanya a Catalunya, tenim un pla molt ambiciós en aquest sentit i crec que anem a recuperar els sentiments dels catalans que se senten espanyols. Anem a prendre iniciatives des del món de l'esport o de la cultura, i també des d'institucions respectades com l'Exèrcit o la Guàrdia Civil. Ho exposaré en la meva conferència política.

Autor/s: Albert Segura (El Punt Avui)

SOS unionista a la UE

El ‘think tank' de referència de l'estat espanyol acusa la Unió Europea d'inhibir-se en la defensa de la unitat d'Espanya

'El millor que ens pot passar és que Brussel·les no s'hi posi massa', reconeix una font de la diplomàcia catalana. I és que quan a JeanClaude Juncker, Angela Merkel, José Manuel Durão Barroso i Herman van Rompuy se'ls ha preguntat pel procés sobiranista, no han dubtat a fer costat a Mariano Rajoy. L'amenaça de l'expulsió de la Unió Europea i la poca simpatia (per dir-ho suaument!) que el clam independentista desperta entre els euròcrates generen molta frustració a Catalunya, històricament l'avantguarda de l'europeisme ibèric. Però el think tank de referència de l'Estat, el Reial Institut Elcano, no en té prou i reclama a la Unió Europea mà de ferro contra el separatisme.
En un informe signat pel professor de dret constitucional de la Universitat del País Basc Javier Tajadura Tejada, l'Institut Elcano es queixa que Brussel·les s'estigui inhibint de la unitat d'Espanya. I li exigeix que posi 'línies vermelles' a Mas i Junqueras i, directament, que prohibeixi que una Catalunya independent pugui continuar formant part de la UE. L'informe del think tank fins i tot proposa reformar els tractats per 'tancar la porta, de manera clara i definitiva, a qualsevol aventura o experiment secessionista', introduint-hi 'una regulació expressa que no només prohibeixi qualsevol secessió d'un estat membre, sinó que també garanteixi que, en el supòsit que aquesta prohibició no fos respectada, el pretès nou estat mai no pugui ser admès a la UE'. 'És absolutament incomprensible que qui aspira a la pròpia sobirania i es vol independitzar d'un estat sigui admès en una organització que té com a raó de ser i finalitat precisament compartir la sobirania', argumenta.

'Passivitat'

Segons l'Institut Elcano, 'el recordatori del que és obvi, és a dir, que abandonar l'Estat implica deixar de pertànyer a la UE, ha tingut efectes positius'. 'Però, tot i això, la posició oficial de la Comissió Europea dóna a entendre que, des d'una perspectiva estrictament jurídica, la fragmentació d'un estat membre és possible' i 'no seria contrària al dret comunitari europeu', lamenta l'informe. L'estudi, titulat Més enllà d'un afer intern: secessionisme i integració europea, es va publicar el 22 de desembre. Retreu a les institucions europees la seva 'posició oficial més aviat passiva' i les insta a 'recordar que els processos secessionistes són contraris als valors i principis fundacionals del projecte europeu' per evitar que es repeteixi 'un experiment amb un potencial desestabilitzador tan formidable' com el referèndum del 18 de setembre a Escòcia. El Reial Institut Elcano, a més, posa el procés sobiranista català al mateix sac que les 'forces polítiques independentistes' de 'Bèlgica, Itàlia, Xipre, Romania, Eslovàquia i Letònia'.

El no comment és la resposta de manual dels portaveus de la Comissió Europea. 'No és el nostre paper opinar sobre qüestions d'organització interna que afecten l'ordre constitucional dels estats membres', va dir, fugint d'estudi, Margaritis Schinas, portaveu de Juncker, l'endemà de la V de la Diada. 'Tinc un gran respecte per les expressions democràtiques dels territoris europeus, però no l'arrogància, la voluntat ni la bogeria de posar-me en un debat que afecta l'organització territorial i política dels estats membres de la UE; és una qüestió que ha de resoldre Espanya', va assenyalar el president de l'executiu comunitari, que també va evitar mullar-se. Aquesta no-ingerència de Brussel·les decep la Generalitat, però també el govern espanyol. A Barcelona voldrien que la UE pressionés Rajoy perquè accepti un referèndum com el d'Escòcia i a Madrid, que endurís més el to per 'conjurar les amenaces secessionistes', defensa l'informe de l'Institut Elcano. El rei espanyol, Felip VI, en presideix el patronat.

Xantatge

El Juncker que vol el Reial Institut Elcano és el que es burla de la internacionalització del procés advertint que 'ningú no es converteix en membre de la UE enviant una simple carta' i que la Catalunya independent hauria de posar-se a la cua, com Albània, Macedònia i Montenegro. I la Merkel que no es vol reunir amb Mas ni amb Guardiola (?!) i que defensa 'la integritat territorial dels estats, que és totalment diferent de la independència d'una regió'. I el Barroso i el Van Rompuy que avisen que 'la UE no aplicaria els tractats a Catalunya si declarés la independència'. No és cap amenaça nova. Quan letons i lituans es van independitzar de l'URSS, Felipe González i Jacques Delors ja els van advertir que mai no entrarien a la UE. Avui no només en formen part, sinó que Letònia, directament, presideix el club durant aquest semestre. I Lituània, l'1 de gener, es va convertir en el dinovè soci de la zona euro.

El plaer de no pagar

El plaer de no pagar





L'altre dia el president Artur Mas va deixar anar en l'entrevista a TV3 una dada que em va fer saltar d'alegria. Diu Mas que en aquests moments la Generalitat deu el 50% del seu deute al govern espanyol. Quan vaig escoltar-ho vaig recordar instantàniament el gran proverbi nord-americà: 'Si deus cent mil dòlars al banc, el banc és el teu amo. Però si el que deus al banc són cent mil milions de dòlars, l'amo del banc ets tu.' En unes altres paraules: si deus poc, tens un problema; si deus molt, el problema, el tenen els altres. I el govern espanyol cada vegada més té un problema important amb el deute de la Generalitat catalana: cada vegada es va fent més gros, més gros, més gros. Algú deu patir.


No crec que sigui el cas del conseller d'Economia Andreu Mas-Colell. Jo crec que està ben panxo, el paio, i que la seva estratègia, i tant de bo li surti bé, consistirà a no pagar el deute. Tal qual ho crec. No pagar serà l'arma. Quan passi, veurem una tropa de liberals catalans secundant el conseller. 'No pagar el deute!', diran els nostres liberals i explicaran, amb raó, que el deute és injust i que el govern espanyol ens va deixar diners que ja eren nostres i que a sobre havíem de tornar els nostres diners... amb interès!


No pagar serà el crit dels mateixos homes que troben horrorós el que volen els grecs, els haitians, mig Àfrica, tota la PAH sencera i la gent amb criteri: els deutes, si són injustos, no es paguen. I punt. Demà voldran per a ells el que avui neguen als altres. Els pobres liberals catalans es trobaran defensant els criteris dels seus rivals ideològics. El problema que tindran, és clar, és que dispararan just a la línia de flotació de la seva ideologia: els deutes, diu el liberalisme, s'han de pagar. I punt. No sols ho diu l'economia, sinó la fe, la religió i la moral, que fa segles que ens han inculcat que no tornar els deutes és un pecat mortal. Ens fa vergonya. A tots ens fa vergonya no tornar un deute. I a la PAH expliquen que el primer que han de treballar és justament el sentiment de culpa de la gent. Els acaben d'estafar i encara se'n senten culpables.


Això, al Mas-Colell, no li passarà.


El concepte de deute, l'ha explicat com ningú l'antropòleg llibertari David Graeber en el seu excel·lent llibre 'The Debt' (resum). El recomano especialment a tots els liberals catalans ara que hauran de fer servir els seus arguments. (Per cert, al final de febrer, Graeber publicarà un altre llibre que parlarà de la burocràcia. Aquest, si de cas, el recomanarem als comunistes. En cas que ens agradi, és clar.)


El deute, el deute. Per mi és el gran tema d'aquesta crisi que fa tant que dura. Fa pocs dies vaig voler entendre una mica com havia funcionat això del deute per excel·lència: el deute grec. Els mesos vients el tornarem a tenir fins a la sopa, que hi ha eleccions. L'economista nord-americà Richard Wolff en parlava. En sóc assidu, d'aquest home, des que el vaig conèixer personalment. Marxista heterodox i nord-americà amb arrels europees (incloses catalanes), explicava a la ràdio que en el cas grec el tema del deute havia anat així: els bancs alemanys i francesos van deixar diners al govern grec; aquest va dir que no els podia tornar, per sorpresa d'uns quants, que no van veure que el govern, amb tota la cara, havia mentit sobre l'estat de les seves finances. Què van fer els bancs? Van aconseguir que la famosa troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i FMI) donés un crèdit al govern grec. El govern grec ni els va tocar, aquests diners, que van anar directament a pagar el deute amb els bancs privats. Solucionat? No és tan clar: ara ens trobem que el govern grec, en lloc de deure als bancs, deu els diners a la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i l'FMI. És a dir, ens deu els diners a nosaltres, perquè aquestes institucions viuen del diner públic.


La meva part, ja ho dic ara, no cal que me la tornin. Trobo increïble que els ciutadans grecs hagin de tornar diners als ciutadans europeus, quan resulta que aquest era un tema entre bancs i governs, i no entre ciutadans. Per entendre'ns: només faltaria que quan el govern català no pagui el deute, siguin els ciutadans espanyols els qui l'hagin de tornar.


Jo, si fos d'ells, passaria de pagar.

CATALUNYA INDEPENDENT

http://www.vilaweb.cat/noticia/4227576/20150117/adam-price-catalunya-hagues-independent-li-hauria-anat-millor-despanya.html