qualsevol nit pot sortir el sol, no cal perdre l'esperança serem lliure
dimecres, 20 d’octubre del 2021
És Franco qui no hauria d’haver existit mai
"Va ser legítim oposar-se al règim franquista? Doncs, des del punt de vista de l'Estat espanyol, no. D'aquí que el president Companys continuï afusellat i ben afusellat"
“ETA no hauria d’haver existit mai”, afirma el lehendakari Urkullu. Naturalment, la violència sempre és ofensiva. Però ETA no va néixer, l’any 1959, enmig del no-res, sinó com a resposta a una dictadura violentíssima, basada en la repressió de les classes populars i en un nacionalisme espanyol d’aniquilació. És legítima una resposta armada contra la tirania? Es pot debatre, òbviament, però el que segur que no té justificació és l’opressió assassina d’una dictadura com la del general Franco. El debat essencial, per tant, és si la dictadura franquista va ser legítima -i continua sent-ho- o no.
El punt de vista majoritari del nacionalisme espanyol, des del centre-dreta del PSOE fins als ultres de Vox, és que la Transició, via pacte i llei d’amnistia, fa immune el règim de Falange. Per això al policia torturador Melitón Manzanas, assassinat per ETA el 1968, li van atorgar l’any 2002 la Gran Creu de l’Orde de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme. I per això mateix tots els recursos contra aquesta distinció han estat rebutjats pel Tribunal Suprem -fins a tres vegades- amb l’argument que Manzanas hauria participat del nou règim amb la mateixa alegria que la resta de franquistes: “Personalitats amb notable rellevància política del règim anterior han prestat importants serveis a la democràcia”, van sentenciar els magistrats, assegurant-se les medalles per a si mateixos.
Va ser legítim oposar-se al règim franquista? Doncs, des del punt de vista de l’Estat espanyol, no. D’aquí que el president Companys continuï afusellat i ben afusellat i desenes de milers de persones portin dècades sota el revolt d’un camí o la tàpia d’un cementiri. Aquesta és la qüestió central, la resta se’n deriven.
Aquest vídeo impressionant de la violència del Primer d’Octubre…
Aguantar tota la repressió que hem aguantat d'ençà del 20 de setembre de 2017 és un exercici de poder
Aquestes darreres hores ha circulat per les xarxes socials un vídeo que aplega, també en vuit minuts, algunes de les imatges més violentes desfermades per les policies espanyoles el primer d’octubre de 2017, en l’intent frustrat de frenar el referèndum d’autodeterminació.
El vídeo és molt dur, sobretot amb la perspectiva del temps passat i de les coses que hem viscut d’aleshores ençà –entre les quals no és precisament menor el paper que van fer al judici aquests mateixos funcionaris de l’estat que a les imatges agredeixen salvatgement ciutadans que haurien de protegir. I circula com a resposta, potser valdria més dir com a complement, de la indignació causada per les actuacions d’algunes policies als Estats Units, arran de l’assassinat de George Floyd. Molta gent hi afegeix comentaris que incideixen en el fet que, tret de l’assassinat mateix, cap imatge de les que s’han vist aquests dies als Estats Units no mostra escenes tan dures que es puguen comparar amb algunes de les que vàrem viure ací.
Report diari sobre el coronavirus
Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
A mi comparar, d’entrada, em sembla innecessari perquè crec que qualsevol agressió a qualsevol persona a qualsevol lloc del món és condemnable. Però, dit això, reconec que en aquest cas hi ha –i és justa– la necessitat de reivindicar allò que va passar ací, especialment davant aquella classe de persones i grups polítics que s’indignen cínicament quan les coses passen a molts quilòmetres de distància i defugen de plantar cara quan passen sota el seu balcó.
Perquè la realitat és la que és i les imatges, si les posem les unes al costat de les altres, no tenen discussió possible: la repressió del primer d’octubre de 2017 al Principat és d’una violència material incomparablement superior a la dels Estats Units –amb l’enorme excepció de l’assassinat que hi originà les protestes. I fins i tot la violència moral: als Estats Units encara no hem vist policies cantant ‘a por ellos’. Per exemple. Per dir-ho amb una analogia sanitària, visualitzar aquestes imatges demostra que el llindar del dolor civil de la societat catalana és enormement alt. Probablement dels més alts que s’han vist. Que aguantem molt. Moltíssim.
I és a partir d’això que m’agradaria fer dues reflexions. La primera és que aquesta capacitat de resistència l’hem de valorar, perquè no ho fem prou. Enmig del desànim motivat per les cúpules dels partits, per la incapacitat que tenen de menar enlloc el moviment independentista, em sembla que és bo de mirar allò que aquest moviment, aleshores també des dels partits i des del govern però sobretot des del carrer, ha aguantat i aguanta. Hi ha una mena de gent, molt cremada, a qui tot resulta insuficient, ja. A aquests no miraré de convèncer-los de res. Però als altres, a la majoria independentista, crec que és important de dir-li que aguantar tota la repressió que hem aguantat d’ençà del 20 de setembre de 2017 és un exercici de poder i té un significat també positiu, per més paradoxal que semble. Som una societat forta. Ho som i ho hem demostrat. I ho demostrem. I per això la feblesa política, aquesta feblesa momentània d’ara, fruit sobretot del desconcert partidista, no pot, no hauria de, fer oblidar què som.
I la segona reflexió té a veure amb la crítica cínica al gest que ahir mateix alguna gent ja feia, la crítica a la comparació, al fet que ens atrevim a posar, que gosem posar, costat per costat la violència exercida contra nosaltres i la violència exercida contra la població afroamericana. Fa dies, quan vaig fer servir els esdeveniments dels Estats Units per a posar sobre la taula el concepte d’Espanya com una ‘democràcia ètnica’, ja va haver-hi veus que provaren de manipular el debat, negant fins i tot la capacitat de parlar-ne. Bé, doncs crec que precisament tenim molt a aprendre del moviment afroamericà en aquest terreny i del seu sentit de l’autonomia i l’autodeterminació personal. Perquè un dels grans canvis que han empès la societat americana a entendre ara que cal resoldre el conflicte original del seu país, nascut amb el manteniment de l’esclavatge mentre es feia una revolució democràtica, ha estat l’afirmació de la població afroamericana que ningú no parla per ella tret d’ella i que tan sols ella es defineix, que no és definida pels altres ni es deixa definir pels altres.
Aquest alliberament gairebé psicològic, que poua en la tradició de grans noms, de Frantz Fanon a Malcolm X per dir-ne dos dels més determinants, és una de les coses que trobe a faltar més entre nosaltres. Hi ha encara molts catalans acovardits que continuen pensant-se a ells mateixos subordinadament, subordinats com a poble, subordinats com a nació, subordinats com a col·lectiu, com allò que vulgueu dir. I aquesta és la primera cadena que cal trencar. ‘No hem de deixar mai que l’home blanc ens represente ni el deixarem representar-nos: la nostra feina principal és parlar per nosaltres mateixos, ser, i deixar clar a tothom que només nosaltres ens definim i ens representem en allò que som.’ La frase és de Malcolm X i, salvant les distàncies de tota mena, aquesta és una lliçó bàsica de dignitat diària que nosaltres ens hauríem d’aplicar.
Entre més raons, perquè, a partir d’aquesta concepció i pensant d’aquesta manera, negligint els seus missatges i les seues intencions, menystenint-los, quan veus avui des de la distància temporal aquest vídeo del Primer d’Octubre, no pots pensar en termes d’humiliació, com voldrien que passàs els agressors, sinó que tan sols pots pensar en termes d’orgull. De decisió. De força. De ganes de guanyar.
José Antich Barcelona. Dimarts, 5 de maig de 2020 2 minuts
Enmig dels esforços titànics de Pedro Sánchez per salvar l'estat d'alarma aquest dimecres al Congrés dels Diputats —avui ho té una mica més fàcil amb el primer gran acord de legislatura entre PSOE, Podemos i Ciutadans i espera que el PNB resisteixi en l'abstenció perquè els números li quadrin— a Espanya li arriben notícies molt preocupants d'Alemanya. Si més no, s'esperava, ja que la decisió estava adormida des del 2014: el Tribunal Constitucional alemany acaba de remoure a fons el sistema de cooperació europea i ha posat la lupa en els futurs plans de compra de deute per part del BCE de països que necessitin fortes injeccions de capital i no tinguin fàcil la devolució. No és una bona notícia per a Espanya i Itàlia, esperançats encara que Europa obri el miracle i si no és per la via de la mutualització del deute hagin de rescabalar tan sols una part petita del que rebin.
Encara que la decisió del Constitucional alemany té a veure amb la compra duta a terme pel BCE de bons de deute sobirà el 2015, quan estava al capdavant de l'organisme Mario Draghi, el pronunciament no pot ser políticament més actual. Situa al centre del debat el que pot fer Alemanya en un moment d'una crisi econòmica desconeguda i, d'altra banda, va en direcció contrària al pronunciament que al seu dia va fer el Tribunal de Justícia Europeu, quan va donar per bones les compres del BCE. Ara Alemanya té una palanca de què mancava per imposar decisions dràstiques de reformes als països del sud i s'aventura una recrudescència dels diferents punts de vista entre el nord i el sud. Encara que el BCE gaudeix d'autonomia en la seva presa de decisions, és difícil defugir que el Bundesbank n'és l'accionista més important.
Resumint: les portes que ha provat d'obrir aquestes setmanes Pedro Sánchez en les reunions telemàtiques amb els caps d'Estat i de govern de la UE semblen molt més tancades que el que en públic ens deia i els seus portaveus alimentaven. Això no va de hooliganisme sinó d'interessos i molt poc d'unió. Els habituals salvapàtries com el popular Esteban González Pons, tot un especialista a menysprear Alemanya, que aquest dimarts no ha aprofitat l'ocasió per comparar el TC alemany amb les autoritats hongareses i poloneses, farien bé de sortir de l'arena i tornar a la cleda. Aquesta estratègia ja la va fer servir amb la justícia alemanya quan es va produir el pronunciament del tribunal de Schleswig-Holstein que va deixar lliure de càrrecs el president Carles Puigdemont i no li va reportar cap rèdit. En tot cas, algun calbot dels seus superiors.
Espanya s'ha de preparar per récorrer al Mede, el Mecanisme Europeu d'Estabilitat, ja que no hi haurà alternativa. I allà els criteris seran severs. Potser fins i tot insuportables per a un govern espanyol com l'actual. Però per a això encara falta temps. Tot i que ja vaig dir fa unes setmanes que l'orquestra del Titanic havia començat a tocar.
Agustí Colomines Barcelona. Dilluns, 4 de maig de 2020 3 minuts
L’anatomia de l’instant present és aquesta. Un escriptor obsedit amb la unitat d’Espanya i que cada cop és més ultranacionalista, és ovacionat a les xarxes socials per un polític tan trastornat com ell per la unitat de la pàtria. Que Miquel Iceta repiuli una desvergonyida —i propagandista— entrevista de Núria Navarro amb Javier Cercas no seria cap notícia perquè el primer secretari del PSC sempre difon tota mena de pamflets contra l’independentisme. No sé quin polític és pitjor, si aquell que no llegeix mai cap diari, com no s’estava de confessar en veu alta Artur Mas, o el que tan sols llegeix els diaris que li són favorables, com em va confessar el mateix Iceta anys enrere, quan encara dissimulava i estava disposat a compartir taula amb “gent sospitosa” com un servidor.
A mi Iceta no m’ha semblat mai tan llest com diuen. La prova és que no s’ha adonat de la transcendència de difondre des del seu compte de Twitter una entrevista amb un titular tan provocador i injust, a més d’immoral, com aquest: “Aquesta crisi és terrible, però em va afectar més la tardor del 2017”. “Va ser brutal”, segons diu Cercas. Confinat a Verges, amb el compte corrent inflat per la gent agraïda amb la seva “valentia” contra el Satanàs independentista, Cercas és un viu exemplar del conservadorisme del règim del 78, que l’Iceta dels GAL sintetitza molt bé, i es recrea en el seu personatge, que ni tan sols és real, sinó que és un modus vivendi per anar omplint la bossa. El primer que va saber viure d’aquest victimisme espanyolista va ser Miquel Porta Perales, tot i que com que en Porta escriu pitjor que Cercas no ha anat més enllà de participar en tertúlies. Tots dos pertanyen als desvergonyits que tan bé va retratar Ignacio Sánchez-Cuenca a La desfachatez intel·lectual (2016).
És d’una societat en estat immoral que sorgeixen les filosofies immorals
Que Cercas passés més por l’octubre del 2017 que ara, quan més de 10.000 catalans han mort víctimes de la Covid-19, demostra de quina pasta està fet aquest senyor. Cercas avantposa el seu temor a la secessió catalana en un context que els únics que van rebre van ser els independentistes, a mostrar una mica d’empatia i solidaritat amb les víctimes d’una pandèmia que espero no hagi afectat cap persona estimada per ell, com sí que m’ha passat a mi amb la mort de la Maria, l’antiga mainadera de casa meva. La Maria era d’origen extremeny com en Cercas, i tota la vida va ser una lluitadora socialista, fins al punt que es vanagloriava d’haver amagat a casa seva en Joan Raventós i altres dirigents de l’MSC. I tanmateix, l’últim cop que vaig anar a visitar-la, la Maria em va dir que li traslladés al president Puigdemont que si necessitava un lloc on amagar-se, casa seva, a Sant Hilari Sacalm, era el lloc ideal. L’octubre del 2017 la Maria va anar a votar malgrat els cops de porra de la policia i va votar per la independència. Ara la Covid-19 se l’ha endut en la solitud d’un residència i amb el menyspreu de Cercas i Iceta. Com observava el filòsof del sentit comú F. Xavier Llorens i Barba, és d’una societat en estat immoral que sorgeixen les filosofies immorals.
Que Cercas sigui un insensible amb les víctimes de la pandèmia pot ser castigat pel públic decent deixant de comprar els seus llibres. Al capdavall la vida és curta i sempre faltarà temps per llegir novel·listes infinitament millors que ell. Que Iceta hagi comès l’error de comparar indirectament el procés independentista amb una pandèmia tan global i mortífera com aquesta, només és comparable amb el monumental error d’Ada Colau quan va decidir organitzar un concert múltiple i gastar-se 200.000 euros per fer-ho. Un piulador desconegut, que naturalment Iceta no repiularà mai, va escriure referint-se a la iniciativa dels comuns: “L’endemà del 17-A l’Ajuntament va organitzar un minut de silenci a la Rambla, ara, amb més de 10.000 morts, Colau [i Collboni, hi afegeixo] organitza un concert”. Més ben resumit impossible. Mentre uns es gasten diners públics amb propaganda o no se senten concernits pel desastre humanitari que ha provocat la pandèmia perquè “les duele España”, el Consell per la República, l’òrgan que presideix a l’exili el “malvat” Puigdemont, es gasta els exigus recursos de què disposa per comprar bates, mascaretes i guants per repartir-los per tot Catalunya, mentre els consells locals treballen incansablement per ajudar els veïns.
Cristina Sánchez Miret Barcelona. Dimarts, 5 de maig de 2020 3 minuts
No ens hauria de venir de nou, però tot i això sorprèn la creixent indignitat de segons quins personatges. Vagi d’entrada, agradar-me no m’agraden, però us asseguro que s’han guanyat a pols el meu desgrat. Aquest no és pas de partença, sinó de trajecte i segurament de final, atesa l’última contribució a la seva glòria personal. Parlo de les darreres declaracions de Cercas a El Periódico i les presses d’Iceta a reproduir-les i, per tant, fer-les seves.
Cercas ha dit en una entrevista: “Aquesta crisi és terrible, però em va afectar més la tardor del 2017”. Només una dada, la crisi a què fa referència és la de la Covid-19, que, fins ara, compta ja els morts per molts milers a Espanya, malgrat el ball de xifres del govern central.
A mi em sembla una barbaritat menystenir les persones que s’ha emportat la Covid-19 —de fet, segurament possiblement més per la mala gestió que no pas per la mateixa malaltia— i el patiment de les famílies afectades; a banda del patiment econòmic i social del conjunt de la ciutadania per les mesures polítiques adoptades. És fàcil pensar que és el nacionalisme espanyol, que ja ho té això, el que els fa dir tanta barbaritat, però, em sembla, sense negar el tipus de posicionament, que n’hi ha més.
Ja ho té que quan no et guia el respecte a l’altre, només comptes les víctimes del que consideres l’enemic i no mires les teves
De fet, de Cercas es pot esperar ben poc i, en tot cas, el que es pot preveure és tantes insensateses com es puguin dir respecte de Catalunya i de moltes altres coses. No penso ni argumentar-ho, només em remeto a unes altres de les seves declaracions més sonades: "La gran traición", comentada columna del diari El País, del 16 de juny del 2019. No està bé i, per tant, no el criticaré; tot tipus de patiment mereix un respecte. Fins i tot encara que els fets siguin inventats o imaginats, i encara que no pugui compartir, ni de lluny, no el seu ideari polític, sinó la seva idea de la vida. És el que més mal fa d’aquell article, veure la misèria del seu plantejament vital.
En el cas que avui ens ocupa, Cercas ho ha dit i Iceta ho ha repetit. Ja ho fan alguns polítics que els agrada que tothom els vegi com a compis de diferents tipus de famosos no polítics, en aquest cas un escriptor premiat, dels quals el que menys importa és la reputació i el que més la pseudopopularitat. Però en ell, en Miquel Iceta, les paraules de Cercas prenen tota una altra volada.
Per mi que Iceta aprofita qualsevol ocasió per minimitzar el desastre de gestió del govern de Pedro Sánchez i per això, amb el rampell automàtic de vassall entregat a la causa, ha piulat en acte reflex en veure que la culpa no s’atribuïa al desastre de gestió de la crisi i a sobre es donava a la independència de Catalunya. S’ha encegat i els morts li han passat ben bé per alt; si no, d’altra manera, voldria dir que les baixes de la ciutadania no li importen o les considera poca cosa per a la grandesa d’Espanya. A banda d’abjecte, això és molt perillós, perquè és un polític amb responsabilitats de partit, un partit que ara per ara té el poder, i per tant, d’una manera o una altra, les nostres vides són a les seves mans. I ha deixat ben clar el que valem per a ell. No pas la vida dels i les catalanes, la de totes i tots els espanyols; la seva i la dels que ell estima i considera per alguna raó, segurament no, però no ho puc afirmar. Cal fer l’aclariment, atès el clima instal·lat i no superat del “a por ellos" respecte als independentistes, perquè s’entengui bé l’abast de la barbaritat, i no és que l’altre no ho sigui: parlem de tota la ciutadania de l’Estat.
Ja ho té que quan no et guia el respecte a l’altre, només comptes les víctimes del que consideres l’enemic i no mires les teves, i quan més gran és l’afany per augmentar les seves baixes més n’hi ha també de teves. I no tinc clar encara que això no hagi passat amb la gestió de l’epidèmia que han fet el govern del PSOE i d'Unidas Podemos, i les declaracions com aquestes no ajuden.
José Antich Barcelona. Diumenge, 3 de maig de 2020 3 minuts
Pedro Sánchez sol·licitarà dimecres d'aquesta setmana al Congrés dels Diputats la quarta pròrroga d'uns altres quinze dies d'estat d'alarma. El president del govern en té prou amb una majoria simple de la Cambra, i malgrat l'enorme soroll existent per part dels partits de l'oposició, i d'aquells que aspiren a ser parella de ball en aquesta complicada situació, és molt difícil que la Cambra li tombi la iniciativa. N'hi ha prou amb recordar que la tercera pròrroga, la sol·licitada el passat 22 d'abril, va tirar endavant d'una manera aclaparadora: 269 vots a favor, 60 en contra i 16 abstencions.
Des d'aquell dia, tanmateix, han passat diverses coses: en primer lloc, s'ha fet encara més evident l'ús despòtic d'una situació excepcional per aniquilar d'una manera inacceptable la més mínima capacitat d'autogovern; i, en segon terme, la nul·la voluntat de l'executiu socialista d'acordar qualsevol resposta amb les autonomies o els partits parlamentaris fora del PSOE i de Podemos-comuns. L'estat d'alarma no ha estat un instrument constitucional per lluitar contra la pandèmia del coronavirus que ha assolat Espanya, i altres zones del món, sinó per centralitzar i treure competències a les autonomies.
No es tracta d'estar a favor o en contra del confinament, com pretén fer creure demagògicament el president del govern, sinó de tornar com més aviat millor la resposta a la pandèmia a les autonomies i que aquestes coordinadament amb l'Estat procedeixin a arbitrar d'una manera molt més racional i amb un coneixement del territori que no té l'administració central la desescalada que s'ha de dur a terme. Aquest diumenge en la reunió informativa que té Sánchez amb els presidents autonòmics —trobades que freguen gairebé la cortesia política ja que els responsables de les comunitats són simplement informats en persona del que ha anunciat la vigília per televisió i les seves intervencions són a títol d'inventari— a més de Quim Torra i Iñigo Urkullu, s'han pronunciat en contra del manteniment de l'estat d'alarma el gallec Alberto Núñez Feijóo, la madrilenya Isabel Díaz Ayuso. I del seu ús desproporcionat, l'andalús Juan Manuel Moreno i el murcià Fernando López Miras. Entre els barons socialistes hi ha hagut crítiques de Francina Armengol (Balears), Javier Lambán (Aragó) o Emiliano García-Page, entre d'altres.
Hi ha, per tant, una oposició molt àmplia que Sánchez tem que acabi convergint abans de dimecres en un rebuig parlamentari. Per això, ha posat en marxa, com en altres ocasions, una sèrie de caramels a les portes dels partits polítics esperant que uns o altres acabin quedant atrapats. Que si una promesa de milers de milions per aquí, que si estudiarem allò de les províncies o més diners (o promeses) de crèdits ICO. Tot per guanyar temps i mantenir el poder absolut.
I, mentrestant, la dreta està temorosa que els independentistes tinguin un pes específic en la presa de decisions i els independentistes estan espantats pel creixement de la dreta. Aquest joc Sánchez el fa millor que ningú mentre escanya a tot aquell que es posa al seu abast, assegura que no hi ha alternativa a l'estat d'alarma i al comandament únic, una cosa que, d'altra banda, és rotundament falsa ja que la llei vigent de salut pública té mecanismes més que suficients per abordar la situació actual. Es recuperaria el marc legislatiu anterior a la crisi de la pandèmia i es posaria punt final al desmantellament autonòmic.
Resumint, les alternatives a l'estat d'alarma i el xantatge fet servir per Sánchez acabaran tenint conseqüències per a aquells que es prestin al joc. Perquè si alguna cosa no falla mai és com el president acaba utilitzant en el seu únic benefici els suports que rep. Només fa falta girar la vista enrere i fer un llistat dels que ha deixat a l'estacada.
